dissabte, 12 de desembre del 2015

Els governs accepten preus alts per a fàrmacs barats

James Love, és qui va fer possible la producció i la venda de medicaments genèrics a l’Índia
Tinc 66 anys i visc a Washington DC . Assessoro l’ONU, lluito per la legislació sobre patents de medicaments per evitar preus elevats en tractaments de Sóc d’esquerres en un país molt de dretes. Crec en la regla d’or: tracta els altres com voldries que et tractessin a tu.

Quina és la seva lluita?
Desenvolupar un mètode que separi el cost de recerca i desenvolupament del monopoli de medicaments de les farmacèutiques per aconseguir genèrics d’accés universal per a malalties que maten massivament, com la sida, el càncer i l’hepatitis C.

Quin és el problema?
Els governs accepten preus molt alts per medicaments que són barats de produir. Per exemple, el medicament per al tractament de l’hepatitis C a Espanya costa uns 40.000 o 50.000 euros i el seu cost de producció és de 100 euros.

Per què els accepten?
Creuen que és el millor sistema per finançar l’R+D, però només al voltant d’un 8% de mitjana a nivell mundial va a R+D, i això crea desigualtat en l’accés als medicaments. En realitat, els governs són presoners del passat, perquè quan aquest sistema es va desenvolupar els medicaments no eren tan cars, però ara et pots gastar més de 100.000 euros en un medicament per a un tractament contra el càncer.

Tractaments que poden durar una vida.
La meva dona té un càncer en l’estat quatre, cosa que significa que no té cura, i paga i pagarà cada tractament fins que deixi de fun­cionar o es mori. És com la sida; el preu dels nous medicaments és de 15.000 a 20.000 ­euros a l’any tenint en compte que no hi ha cura: paguen per tota la vida.

Només poden sobreviure els rics?
És injust a tot el món, fins i tot en països rics. Els governs han de trencar amb aquests preus alts del monopoli, els quals s’han disparat els deu últims anys.

Com s’estipula el preu d’un medicament?
El govern dóna la subvenció i les llicències perquè només els puguin produir unes companyies concretes, i aquest monopoli posa el preu que considera, com més alt sigui el preu més possibilitats d’R+D per a aquesta farmacèutica, o sigui, pagues molt alt un medicament perquè puguin innovar en el següent.

Però si només hi destinen el 8 per cent...
És cert, i hi ha altres mitjans per fer-ho. Un dels medicaments que pren la meva dona, produït per Roche, genera 60.000 milions l’any i l’han estat venent des del 1998. Les farmacèutiques estan aconseguint beneficis exagerats. Si el pacient no paga aquests preus, no rep el medicament i es mor. En la negociació del preu, el pacient és l’ostatge.

“No és una cosa personal, són negocis”.
Lluitem per canviar-ho. En alguns països en desenvolupament hem aconseguit trencar les patents per a alguns medicaments ( Tailàndia, l’Índia, el Brasil, Xile, Sud-àfrica), però tant als EUA com a Europa no hi ha hagut una voluntat real per enfrontar-se als monopolis de les farmacèutiques.

Com es lluita des d’una oenagé contra el poder de les farmacèutiques i la submissió dels governs?
Un dels nostres objectius és deixar clar que els governs tenen capacitat de decidir. A partir d’aquí intentem fer un mapatge i mostrar-los un camí millor.

Com es pot pressionar algú que té la paella pel mànec?
Donant a conèixer que aquestes patents són privilegis, i que els governs les poden retirar i posar-hi condicionants que estiguin subjectes a un preu raonable. Nosaltres volem que els governs exerceixin aquest poder.

I és possible?
Sí. És com una amenaça a les farmacèutiques: o poses preus correctes o poso genèrics, com el cas de l’hepatitis C a Romania. Quan un govern comença a considerar la idea de comprar una d’aquestes llicències obligatòries per a la comercialització de genèrics, de seguida apareix la voluntat de les farmacèutiques d’abaixar els preus.

Sovint són les universitats les que investiguen amb diners públics.
A molts països l’investigador desenvolupa el medicament amb diners públics i es permet que aquest medicament acabi patentant-se per companyies privades.

Això és molt injust.
Hi ha molts diners en joc, pots fer-te molt ric amb només un únic medicament. Una petita companyia, Pharmasset, va desenvolupar un medicament per a l’hepatitis que després de provar-lo en només 40 pacients l’ha venut a una altra companyia, Gilead, per 11.000 ­milions de dòlars i que està generant 5.000 milions de dòlars al trimestre. El fundador de Pharmasset va ser consultor del govern i va rebre fons públics per l’R+D d’aquest me­dicament.

La seva feina és més difícil als països desenvolupats?
Als EUA vam aconseguir alliberar un medicament i aconseguir genèrics per al càncer de ronyó i de fetge. Hi havia moltes persones al govern que s’hi van oposar: Obama, Biden, Hillary Clinton, Kerry i molts d’altres per la pressió de la farmacèutica. El 2014 el Suprem ens va donar la raó; va ser una gran victòria.

Com es pot separar l’R+D de les patents?
Minimitzant les patents del monopoli farmacèutic i pagant l’R+D per a nous medicaments en forma de premi amb una bona quantitat de diners; així s’estalviaria una despesa enorme a la Seguretat Social que acaben pagant els ciutadans.

Ima Sanchís
08/12/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies