divendres, 18 de desembre de 2015

Des del dolor

El dijous dia 10,  a primera hora del matí, alhora que s'anava escampant per la ciutat el coneixement del fet horrible esdevingut el capvespre anterior prop de la Devesa –no cal entrar en detalls– una sensació de buidor i d'incomprensió s'apoderava dels ciutadans. Els mitjans de comunicació ho propagaven amb l'esquema habitual que serveix per donar qualsevol notícia, i fins i tot es permetien comparar-ho amb esdeveniments anteriors similars. No n'hi havia prou amb el que havia passat, que calguessin altres referències? Per una part, el ciutadà no podia evitar, per molt que ho intentés, treure's del cap unes imatges intuïdes, però evidents, d'aquell fet fatídic. Era una visió massa forta per oblidar-la de cop! Una visió que subsistirà molt de temps, tot i que intentem evitar la intromissió personal en la intimitat dels éssers propers afectats.

Després els sentiments s'estenien cap a la incomprensió i la perplexitat. La resolució presa en un moment de desvari no semblava justificació suficient per entendre-ho. Què passa pel cap d'una persona, en un instant com aquell? 
El judici més esforçat ens mena a pensar que hom pot no ser responsable dels seus actes, per més que estiguem segurs que el nostre seny està fora de dubte. D'immediat comprenen que cap persona és lliure d'un desequilibri, i això ens porta a sentir un gran respecte per qui ha tingut una vida digna i esforçada. És el que compta de debò d'aquesta trajectòria, molt més que un instant final desafortunat.

El nostre orgull moltes vegades ens fa creure que del món ho entenem tot, i que ja estem de tornada; però arran d'un fet com aquest es posa de manifest que hi ha zones obscures del comportament humà en què no hem entrat ni potser no comprendrem mai, que són fruit d'un procés mental complex i d'un dolor irrefrenable. La nostra vida abasta tan sols unes fraccions de temps, en la immensitat dels segles.

De seguida, però, hem girat els ulls al nostre voltant, i el dolor es fa més agut quan hom pensa en l'entorn de les víctimes: familiar, amical, ampli. Conegut, apreciat, volgut. Gent que sempre s'han fet apreciar per la seva bonhomia, la senzillesa en el tracte, la franquesa i la constant implicació ciutadana. Molts hi hem compartit moments amb més o menys intensitat, però sempre hem rebut d'ells el benefici d'una alegria interior que traspuava amistat. Ara no aconseguim trobar com es pot ajudar-los en seu sofriment. Es fa difícil intentar expressar paraules de conhort que no sonin postisses i distants. Temem exposar-los encara més a la curiositat de persones àvides de notícies de portada. 

Sí, tal vegada hauria estat millor no escriure'n res, però Girona és una ciutat petita, i sincerament compartim el dolor d'uns ciutadans com nosaltres.

Joan Ribas
13/12/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies