diumenge, 1 de novembre de 2015

Arraconar els musulmans d’Europa és fer el joc als jihadistes

La sociòloga Nilüfer Göle (Ankara, 1953) és una de les veus més brillants sobre el paper de l’islam a Europa, l’espai públic, el significat del laïcisme avui i les modernitats múltiples. Ha visitat Barcelona convidada per la Fundació Catalunya - La Pedrera

Des del 2001 treballa a la facultat de sociologia de Science Po i ha ensenyat al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i al Van Leer Jerusalem Institute. El seu últim llibre, Musulmans au quotidien, recull els resultats d’una recerca en 21 ciutats europees sobre temes com el halal, el vel, la construcció de mesquites o la circumcisió.

Què es va trencar amb els atacs a Charlie Hebdo i al supermercat kosher de París?
Hi ha una dinàmica europea transnacional, com es va veure amb les controvèrsies sobre les caricatures. La nostra memòria avui, europea, es construeix al voltant de l’islam, ja sigui amb ruptures pacífiques o violentes. I el que vull destacar d’aquells dies és la resposta de la gent, que serà determinant en el futur. La societat francesa va ocupar espontàniament la plaça de la República, el mateix dia, al vespre, quan encara no s’havia detingut els terroristes. I després, la gran manifestació, que va ser un moment transformador per a tots els qui hi vam participar. Era la democràcia de la plaça pública, que va reunir gent molt diferent. No per defensar la laïcitat, sinó per dir “no tenim por”, “volem construir societat, creant lligams”. I els musulmans que van dir “no en el meu nom”. No vam caure a la trampa dels moviments neopopulistes. Més tard, a Noruega, els musulmans van fer una cadena humana per protegir una sinagoga. És la ciutadania transformadora, que ocupa l’espai públic, es dóna les mans i demostra que una altra política és possible.

I el fenomen de l’Estat Islàmic, com ha afectat l’imaginari sobre l’islam i els musulmans a Europa?
Hi ha una nova cara: el terrorisme de Daesh [acrònim en àrab de l’Estat Islàmic]. És la seva manera de controlar el territori i els musulmans: volen redefinir les fronteres, ocupar un poder en un lloc definit, aterrint la població. No és com Al-Qaida, és una nova dinàmica que a més es beneficia d’una posada en escena de la violència als mitjans de comunicació. És important l’espai públic i mediàtic que ocupa Daesh, per fer por a la gent. En l’era moderna les atrocitats se solien amagar (com fa el règim de Baixar al-Assad), però ells les fan servir com a propaganda. Hi ha una asimetria, perquè les atrocitats que s’utilitzen com a propaganda circulen als mitjans, que són utilitzats pels terroristes. I una minoria de musulmans a Europa es deixen fascinar per una cosa que no té res a veure amb l’islam, que és terror pur i criminal. I això planteja problemes per a la democràcia europea, perquè fa presoners els musulmans ordinaris. La qüestió de la visibilitat està encara més exacerbada: tot el que és visual i sensorial domina el nostre món i no tenim temps de traduir les sensacions. Necessitem temps per desxifrar-les, desconstruir l’agressivitat crua que ens mostren les imatges.

A Barcelona, el 2015, no hi ha cap mesquita.
Perquè no volem donar visibilitat als musulmans a Europa. I crec que si no els donem un lloc, si els arraconem en la vida quotidiana, acabem jugant el mateix joc que els jihadistes, que prometen crear un altre món. L’espai públic és integrador, però només podem interactuar-hi. Si diem que l’espai públic és només “nostre”, aleshores els “altres” han de marxar a un altre lloc.

Hem tingut mobilitzacions massives als carrers de Barcelona, Londres o París contra la guerra a l’Iraq, però no n’hi ha hagut contra la guerra de Síria.
L’esquerra calla en el debat sobre el paper de la religió. I en canvi els moviments neopopulistes utilitzen el repertori de l’esquerra pervertint-lo, i ho fan contra l’islam. Marine Le Pen no és com el seu pare: es diu feminista, laica, partidària de les elits republicanes! No són com els racistes dels anys 80. I quan es tracta de l’islam, l’esquerra calla, i la nova dreta pren la paraula. En el cas de Síria, a més, han actuat a partir d’interessos, no de principis democràtics. Daesh és un producte del règim d’Al-Assad i de la guerra de l’Iraq. Amb els refugiats, oblidem que són països musulmans els qui carreguen el pes de la crisi. Però ara ja no se’ls pot contenir a les fronteres de Turquia. No sabem fins on arribarà. Hi ha una cosa que és clara: Europa no es pot entendre sense el Pròxim Orient, som interdependents i rebutjar Turquia és com girar l’esquena a aquesta realitat. I Europa no mostra prou capacitat política.

Ara Europa negocia amb Turquia perquè aturi els refugiats dins les seves fronteres.
Em sembla una instrumentalització. El 2005 hi va haver una oportunitat perduda per apropar Turquia a Europa, i ara no podem fer com si res. I la situació a Turquia avui és molt difícil: no els podem deixar allà. Les eleccions s’han fet en una atmosfera molt greu. A l’atemptat d’Ankara van morir els portaveus de la pau, els qui jo considero la millor cara del país. Hi ha dol i també còlera, però això és més fort que la por. Cal aturar el cicle infernal de propaganda i terror. El moviment del parc de Gezi va demostrar que Turquia és una societat plural, d’identitats múltiples (kurds, alauites, LGBTI, feministes, animalistes...), que només amb opressió es pot reduir a un relat nacional sunnita majoritari. Turquia no és només el projecte d’Erdogan.

Cristina Mas
01/11/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies