dilluns, 26 d’octubre de 2015

L'evangeli va capgirar tots els valors socials

Emmanuel Carrère, escriptor, indaga en la génesi del cristianisme
Tinc 57 anys. Vaig néixer i visc a París. Estic casat per segona vegada. Tinc dos fills grans de 30 i 26 anys, i una nena de 9. En política intento estar atent a la complexitat de les coses i no ser sectari, i no em refio de les opinions massa clares. Sóc agnòstic tranquil.

Ha entès el misteri dels ateus conversos?
Sí, perquè el vaig viure en carn pròpia fa més de 25 anys.

Li va agafar el fervor religiós?
Durant tres anys. Després vaig tornar a ser ateu. Però aquell període de fe m'ha permès com­prendre i escriure sobre l'extrema violència d'una conversió com la de Pau de Tars.

Perseguia cristians i una resplendor el va fer caure del cavall i el va deixar cec. "Per què em persegueixes?", li va dir una veu...
La seva conversió va ser radical, sorprenent. En el meu cas va ser la conseqüència d'una època desgraciada en què no suportava ser jo mateix.

Què va comprendre, en aquell viatge?
Ho he comprès molt temps després, perquè lla­vors l'únic que volia era ser un cristià fervorós. Mark Twain deia que la fe és creure en una cosa que sabem que no és certa.

Era aquesta mena de creient, vostè?
Avui sé que sí, i defenso que no cal creure que Jesús és fill de Déu o que va néixer d'una verge per mesurar la profunditat i la veritat de moltes paraules de l'evangeli.

Què el sorprèn?
L'evangeli va capgirar totes les regles i valors socials. Diu, per exemple, que la veritat és en la debilitat i no en la força, que els últims seran"els primers, que ser ric i intel.ligent és molt peri­llós... Per mi aquest tipus d'inversió radical dels valors és el centre de l'evangeli.

Vostè entén que signifiquen que la veritat és en la debilitat?
Aquestes veritats no estan fetes per ser com­ preses sinó perquè estiguem exposats a les se­ ves radiacions.

Com és que el cristianisme, tan revolucio­nari, ha arribat a convertir-se en la religió dels conservadors?
És una de les coses més incomprensibles que hi ha George Bernanos deia que aconseguir ser la bèstia negra de tots els homes lliures amb un programa tan revolucionari com el que conté l'evangeli és per riure.

I què en pensa, vostè?
Jo crec que és molt estrany que la doctrina evangèlica hagi sobreviscut al llarg de la història, perquè al principi no hi havia res que la predisposés a tenir èxit. Ningú amb un dit de seny no hauria donat un cèntim a favor del cristia­nisme, devien ser bojos rematats per creure-hi i tirar endavant.

No hi ha res millor que una causa.
Encara és més estrany que dos mil anys més tard un quart dels éssers humans creguin en aquesta història. I a més, quan diem que som cristians, què vol dir exactament? Que creiem en la virginitat de Maria, en les paraules de Crist, en l'Església catòlica?

Cadascú es queda amb el que li interessa?
Això sembla, per això em vaig preguntar què representa per mi.

I?
Hi he donat voltes vint anys i he escrit més de 600 pàgines per acabar amb un "no ho sé".

Pot explicar allò que hi ha més veritat en­tre els febles que entre els forts?
Crec que és una frase que no està dita per ser compresa sinó sentida. És molt difícil d'entendre. Tinc la intuïció que ens hem de deixar im­pregnar per aquest misteri, perquè hi ha una veritat en aquestes paraules.

Ha visitat l'infern?
En la meva mesura sí: és el que em va portar a escriure la història de Jean-Claude Romand.

L'home que va enganyar la seva família i amics fent-se passar per metge de l'OMS.
Sí, durant 18 anys. Quan estaven a punt de des­cobrir-lo va matar tota la seva família: pares, dona, fills. Tenia tanta por de fer-los mal que els va matar.

La por és un gran motivador.
Thomas Hobbes deia que la por havia estat la passió dominant de la seva vida.

Probablement ens domina a tots.
Jo he tingut més por de la vida que de la mort.

Si mira enrere es reconeix en aquell cristià dogmàtic?
Se'm fa estrany i incòmode però, tot i que per sort allò va passar, he mantingut la sensació de proximitat amb el cristianisme. Quan som jo­ves anem picant contra les parets d'una presó que és la identitat individual fins que comen­cem a pensar que no cal que ens hi aferrem.

Això és la maduresa.
Jo he arribat a comprendre que la importància que em dono a mi mateix és exagerada. Entendre-ho intel.lectualment és fàcil, però assumir­-ho costa molt, i potser és per això que serveix viure: per entendre aquest fet fonamental.

Potser per això la bondat és tan admi­rable.
El que deia sant Pau em sembla absolutament cert: "La fe passarà, l'esperança passarà, però l'amor no passarà mai"

Com l'entén, vostè, la fe?
Pot ser dogma, la pertinença a un grup, cosa que dóna molta seguretat; i pot ser també una mena de moviment de l'ànima, una cosa que jo no he viscut.

Vostè es va aferrar a un dogma?
Sí, amb l'esperança que la vida fos més fàcil, pe­rò crec que aquesta no és la cara més lluminosa de la fe i cal deslliurar-se'n.

I l'altra fe?
És aquesta presència desinteressada respecte al món i als altres capaç d'anar més enllà del jo, de l'ego, i que existeix fora de qualsevol religió.

El consol de la Fe
Amb 30 anys una crisi per­sonal el va fer abraçar el catolicisme, va començar a anar a missa cada dia, es va tornar a casar, aquesta vegada per l'Església, i va batejar un dels seus fills grans. Es va tornar, diu, un integrista. Un quart de segle després, recuperat, l'ateisme però enriquit per les lectures i reflexions del Nou Testament, ha publicat El regne (Anagrama), híbrid entre la seva pròpia experiència, assaig i història d'aquells primers cristians. "Crec que el cristianisme és la doctrina menys conservadora en l'aspecte polític i en el social que ha creat l'ésser humà i de bon tros, la més revolucionària. Però avui em sembla que part dels Evangelis, el millor supervendes de la història sigui pura ficció."


Ima Sanchís
24/10/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies