dissabte, 17 d’octubre de 2015

Les persones que tenen ressentiment moren abans

Everett Worthington, enginyer nuclear i psicòleg, investiga sobre el perdó.


Tinc 69 anys. Sóc investigador i catedràtic de Psicologia a la Universitat de Virgínia. Casat, quatre fills i cinc néts. Demòcrates i republicans s’enroquen en posicions extremes, no es relacionen de forma dialogant i cooperadora. Cal promulgar la humilitat política. Sóc protestant. 


Un psicòleg enginyer nuclear?
Era oficial de la Marina de l’exèrcit dels Estats Units. Vaig fer classes de Física Nuclear als marines durant la guerra del Vietnam. Els meus alumnes estaven francament estressats.

Per què?
Els que no eren brillants els enviaven al Vietnam, una manera ràpida de treure-se’ls de sobre: no en sobrevivia cap. Jo els formava i acompanyava psicològicament, i em vaig adonar que em volia dedicar a això. Vaig tornar a la universitat a estudiar Psicologia.

I per què es va especialitzar en el perdó?
A més de professor a la universitat, em dedicava a l’assessorament matrimonial, així vaig descobrir que els que em consultaven tenien moltes coses per perdonar-se.

Assessorament matrimonial?
Volia ajudar els altres a tenir un matrimoni tan feliç com el meu. Segons les meves investigacions, una bona relació ve determinada per la capacitat de crear un vincle íntim. La ruptura d’aquest vincle és la causa fonamental dels problemes de parella, i el perdó és l’element fonamental per reparar-lo.

Com?
Vaig desenvolupar un procés (Reach) per assolir el perdó emocional que ha estat provat en més de vint estudis científics.

I en què consisteix?
R de recordar el mal que t’han causat d’una manera més generosa. E d’empatia: intentar comprendre per què la parella ha fet el que ha fet, sota quina pressió i quina és la meva responsabilitat. A d’altruisme, és a dir: et dono el regal del perdó de manera desinteressada.

Perdonar relaxa.
Si aconsegueixo perdonar, això canvia la meva emoció, tinc menys amargor i més compassió cap a l’altre. Allò de com em va poder fer això a mi! ens encega, sobretot en temes d’adulteri.

Pesa més com ho va fer que el que va fer.
No es tracta d’entendre-ho sinó de substituir l’emoció negativa per emocions més constructives. C de comprometre’s amb el perdó i H de l’anglès hold (aferrar-s’hi), de manera que aquestes emocions negatives no es renovin davant comportaments que ens recorden el que ens va fer mal.

Demana vostè molt.
Sé que és difícil, jo mateix he hagut de passar per aquest procés per poder perdonar. El 1996 van assassinar la seva mare velleta. Un lladre va entrar a casa seva mentre dormia. Ella es va despertar i ell la va colpejar brutalment fins que la va matar. Es va escapar i la policia va contaminar totes les proves.

No va complir condemna?
No pel crim de la meva mare. Jo acabava de publicar el llibre sobre el mètode del perdó i vaig intentar aplicar-me’l, posar-me al lloc del lladre: un jove que assalta una casa que es pensa que és buida i en ser sorprès li entra pànic. Això em va ajudar a empatitzar amb ell.

Empatitzar, no és massa?
Quan me’n vaig assabentar, tenia al costat el bat de beisbol i vaig pensar: “Tant de bo fos aquí aquell paio, el pegaria amb el bat fins a matar-lo”. La meva reacció era pitjor que la seva, perquè jo era un home més madur i un expert en el perdó, i malgrat això l’hauria matat a cops.

Normal, no?
Qui té el cor més fosc: ell, que en ser sorprès mata, o jo, que amb tota la intenció decideixo que el vull matar? Adonar-nos que no som millors que els altres és revelador. 

El seu germà es va suïcidar. 
Ell va trobar el cadàver ensangonat de la mare i durant anys va patir estrès posttraumàtic. Li vaig insistir que anés a un expert, però no va voler. El pare sempre deia que els psicòlegs no servien per a res.

I ell va heretar aquesta manera de pensar?
Sí. Hi havia certa competitivitat entre nosaltres, ell va menysprear els meus suggeriments i jo vaig passar. Amb la seva mort em vaig sentir molt culpable d’haver reaccionat com un adolescent, i va ser així com vaig començar a investigar el perdó a un mateix.

Aquest és el més difícil.
Cal intentar reparar d’alguna manera el que un ha fet. Jo em vaig abocar a ajudar la vídua del meu germà. Si has fet un afront a la humanitat, pots intentar reparar-lo mitjançant un voluntariat; no és un intercanvi, però almenys és un esforç per responsabilitzar-te del mal que has fet.

Què més ha descobert?
Tenir ressentiment, no perdonar, té greus repercussions en la salut: eleva el risc d’infart i debilita el sistema immunitari, la qual cosa significa que els que no perdonen estan en risc de contreure qualsevol malaltia.

Ha fet investigacions?
Sí. La rancúnia eleva els nivells de cortisol, la qual cosa provoca que els teixits neuronals redueixin el gruix un 25%; se’ns encongeix el cervell. I també afecta les funcions digestives, sexuals i respiratòries; influeix tots els nostres òrgans i afecta la nostra salut mental (depressió, ansietat i ràbia). Estadísticament les persones amb ressentiment es moren abans.

Es pot perdonar sense comprendre?
Hi ha dos tipus de perdó: el racional, decidir perdonar, que no requereix comprensió; i l’emocional, que implica canviar les emocions que sentim cap a aquella persona i que requereix comprendre les motivacions de l’altre, i aquest és el perdó que guareix.

Cal recordar que no podem perdonar, si l'acte de dolor, l'acció criminal, etc... És encara existent. El cos, cervell, esperit: les emocions treballen per sobreviure.  

Ima Sanchís
14/10/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies