dijous, 8 d’octubre de 2015

Els centres educatius són el mirall de la nostra societat

Pilar Montero, doctora en Filologia Espanyola, professora i exdirectora d'institut
Tinc 56 anys i sóc funcionària des dels 23 anys. Casada, tinc una filla (18). La salut i l’educació són dos pilars d’una societat i no es pot anar a la ventura depenent del partit que governa. Polítics i societat han de confiar més en els professionals de l'educació. Sóc creient.

Com és el seu institut?
És públic, a la perifèria de Madrid. Hi conviuen tota mena de races, religions i ideologies tant dels alumnes com dels professors, que n’hi ha des d’ateus fins a afiliats a l’Opus Dei.

Quantes nacionalitats?
Entre els nostres 800 alumnes hi ha unes 25 nacionalitats. Abunden marroquins, equatorians, romanesos i de l’ètnia gitana.

Quins alumnes s’adapten millor?
Curiosament els romanesos, moldaus, ucraïnesos i búlgars tenen una cultura comuna a la nostra i aprenen l’idioma de pressa.

I els hispanoamericans?
Tenen un nivell de respecte i educació més gran que el nostre, i el fet de parlar la mateixa llengua però una altra variant de vegades complica les coses.

Posi-me’n un exemple. Una nena equatoriana ens explicava una baralla entre noies: “La jalaron de la chompa” (la van estirar del jersei). I després hi ha els noms que acostumen a posar-los, que fan que passar llista sigui una tortura. 

Pocs Juanes i Marías?
Poquíssims, la majoria tenen noms dobles del tipus Sandra-Yamina, Deyanira-Karla, Briggetee-Guisella, Kelly-Zarith...

Quins alumnes no tiren endavant?
No hem tingut cap gitano que hagi passat de segon de l’ESO, és una pena. Totes les nenes gitanes saben cuinar, netejar la casa i es cuiden dels germans petits. De fet abans de ser pidida, com en diuen ells, van de prova a casa dels sogres. Però ja és un èxit que vinguin a classe.

Ja ho entenc.
Durant els meus nou anys com a directora vaig viure un abandonament escolar impactant. De vuit grups de primer d’ESO ens quedàvem amb dos de petits a batxillerat, on arriben bastants marroquins i romanesos.

Ara els centres educatius s’encarreguen d’ensenyar als alumnes des de com rentar-se les dents fins a tenir sexe segur.
Sí, som un gran calaix de sastre. Se’ns encomana la tasca d’ensenyar-los tot això del que abans s’encarregava la tribu (pares, familiars, veïns, amics...).

Els pares deleguen?
Sí, de manera que escoles i instituts són visitats periòdicament per una romeria de policies municipals que parlen sobre educació viària, sanitaris que fan tallers sobre embaràs no desitjat, i una legió de monitors per parlar dels perills d’internet i les xarxes socials, del tabaquisme, l’alcohol, l’anorèxia... Caldria plantejar-se si més que una qüestió de quantitat hauria de ser de qualitat.

Què hi troba a faltar?
La música i la plàstica estan desaparegudes del nostre sistema educatiu o són una maria, i em semblen fonamentals; com l’educació física (les hores setmanals que es fan a Espanya no responen al mínim que totes les institucions europees defensen). Jo posaria educació física cada dia.

Embarassos, maltractaments?
Cada any tenim alguna alumna embarassada i algun cas de maltractament. Amb la crisi econòmica molts alumnes han estat desnonats de casa seva i viuen apinyats amb algun familiar si tenen sort, o vénen de centres d’acolliment (pares alcohòlics, toxicòmans, presos). Molts d’altres viuen amb la segona o tercera parella de la mare o del pare.

Aleshores, ensenyar matemàtiques passa a un segon pla...
Actualment l’institut sembla un centre social d’assessorament psicològic, laboral i jurídic. Darrere de qualsevol comportament disruptiu hi ha un problema social. Però també hi ha famílies fantàstiques amb pares amorosos i fills equilibrats.

Al seu llibre ofereix dades esborronadores.
Són recopilació d’estudis i enquestes que ens expliquen que els alumnes espanyols són els que fan més campana de l’OCDE o que el 44% dels joves de 15 i 16 anys beuen massivament. Però sap què és el més sorprenent.

Què?
Que ens en sorprenguem, perquè a Espanya la societat beu molt i les aules no són res més que el mirall de la societat.

Ja ho veig.
Res d’això no resultaria tan estrany si tinguéssim en compte que els pares espanyols parlen amb els seus fills una mitjana de cinc minuts al dia. La família està en crisi absoluta.

Quines són les seves conclusions?
Si a la societat no hi ha respecte, es crida, s’insulta i el que no defrauda és un imbècil, aquests són els nens que tractem.

Així estem?
Insisteixo: els centres educatius són un mirall concentrat de la societat. Si la societat està en crisi, els adolescents també ho estan. Hi ha alumnes que no en tenen prou ni per a l’entrepà ni per als llibres, així que tenim una guardiola on els professors posem diners. I si la institució de la família i els seus valors està totalment en crisi, els alumnes van perduts.

Llavors alumnes i professors tenen molt mèrit.
L’altre gran problema són les batzegades legislatives. Per part dels governs s’utilitza l’educació com a instrument polític. En 35 anys hem tingut cinc lleis i això comporta una inestabilitat i un caos enorme.

Ima Sanchís
06/10/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies