dijous, 1 d’octubre de 2015

Breu oceanografia de l'odi

En aquests últims temps s'han fet presents a Internet certes deplorables manifestacions d'odi i algunes qualificacions de baixa estofa en l'àmbit de la política, que dinamiten el joc lleial de l'exercici d'aquest art absolu­tament noble i necessari per a conviure en pau. 

Quim Arrufat, diputat de la CUP, per exemple, con­fessa que «he estat en reunions on se'ns ha dit: nosaltres a les pròximes eleccions anirem a explotar l'odi contra Mas». El 7 de març proppassat, Gemma Ubasart, lí­der de Podemos a Catalunya, declarava a El Periódico el següent: «Després del 9N, Mas va tenir uns dies de glòria, però en el míting de la Vall d'Hebron vam veure l'odi que desperta la seva persona, i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya [es referia a la de les eleccions municipals del maig]. Poc després, el 9 de maig, en aquesta mateixa campanya electoral, el líder espanyol de Podemos tornava a caure en aquest mateix lamentable estil qualificant Artur Mas de «gentussa» i de «lladre», alhora que Ada Colau el titllava de «màfia».

Desterrar l'odi de la contesa política

Essent benèvols, es pot entendre la utilització d'algun d'aquests qualificatius com el fruit de la incontinència verbal que domina els protagonistes d'un míting dirigit a un auditori massiu. Tanmateix, compte: l'odi és una paraula molt gruixuda, plena de fel i de conseqüències greus. És una actitud que cal desterrar de la contesa política. Vejam: el fet d'existir diverses opcions per a governar la vida d'una societat és natural i és bo. La dialèctica verbal i l'esgrima argumental entre opcions polítiques són bones. Entre altres raons, perquè convi­den els ciutadans a pensar i a decidir-se pel que creuen que serà més convenient per a la prosperitat o el benes­tar del conjunt social. Però l'odi, l'odi entre opcions, i sobretot 1'odi entre les persones que les representen, és dolent, és nefast, és absolutament rebutjable. 

Líders i partits cauen, o poden caure, en l'espiral de l'odi. Està comprovat que en l'àmbit de la política es branda l'odi com si fos una arma eficaç que, ben administrada, ha de debilitar l'adversari. S'arriba, fins i tot, a convidar els correligionaris que fulminin a cops d'odi els qui no combreguen amb l'opció pròpia. Es pensa que proclamant l'odi contra l'adversari es trobarà ressò en una part de la ciutadania, que se sumarà a la feina d'esventar l'incendi de l'odi. Capítol a part me­reixeria el comentari sobre l'odi aberrant i sanguinari, que alguns -no sé si amb fonament- relacionen amb la religió, i que encara en el segle XXI és motiu d'autocomplaença per a qui el predica.

Amb l'odi no es construeix res
És hora de posar en evidència que l'odi és un senti­ment -i de vegades una passió- totalment negatiu. En totes les èpoques, l'odi s'ha ensenyorit de l'ànima de certes persones. En algunes circumstàncies, però, l'odi pot semblar justificable; per exemple, quan la persona se sent ferida en la pròpia dignitat, o quan se sent víctima de la prepotència de qui té més poder, o quan es con­sidera humiliada per l'ostentació de riquesa d'un altre ésser humà. Tot i així, l'odi no té justificació, per bé que sigui ben explicable. 

Tanmateix, l'odi no és un sentiment insuperable. S'hi pot fer front a base de desemmascarar-ne la nici­esa i la manca de sentit. Cal que hi lluitem en contra, perquè l'odi és incompatible amb el benestar interior de la persona i alhora és un obstacle enorme per a la convivència. L'odi corromp la democràcia, que demana comprensió, compassió i tracte igualitari entre ciuta­dans. Comptat i debatut, l'odi va contra els mateixos que el fomenten en el seu fur interior. Amb l'odi no es pot construir res. L'odi ho destrueix tot: l'entesa, la confiança, la companyonia, la solidaritat. I, en última instància, els fonaments d'una societat de persones que comparteixen humanitat.

Crec que no fa falta dir que l'odi no és cristià. És als antípodes de l'esperit de l'Evangeli de Jesús, qui, no és sobrer de recordar-ho, va ser víctima de l'odi dels seus conciutadans.

Josep-Maria Puigjaner
Setembre 2015
Revista: El Pregó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies