Mn. Ramon Bosch, missioner al Togo durant més de quaranta anys.

"Àfrica és el continent més ric del món, però, de fet, és el més pobre"

Mn. Ramon Bosch a la diòcesi de Dapaong, al Togo, on ha estat treballant fins a aquest any

Mn. Ramon Bosch i Brugada, prevere diocesà que ha servit en terres de missió més de quaranta anys, està de retorn a casa, a Olot. Ha portat a terme la seva darrera i llarga etapa missionera a la diòcesi de Dapaong, al Togo, on ha deixat un altre olotí, Mn. Joan Soler, que segueix les petjades prou fondes del nostre entrevistat.

Com neix la vocació missionera?

Sentia que aquesta era la meva. En ser ordenat vaig servir com a vicari a Lloret, però sabia que volia ser missioner. En plantejar-ho al bisbe Cartañà, em va demanar un temps de reflexió i, en seguir fidel a la idea d'anar a missions, em va dir: "si fos jove com tu, també hi aniria". Seguidament a Burgos, a l'Institut Espanyol de Missions Estrangeres, vaig seguir un curs de formació, un altre any a Rhodèsia (l'actual Zimbabwe), quatre anys a Roma i, definitivament al Togo. Hi vàrem anar un grup de sis preveres espanyols, de diferents diòcesis, però personalment sempre he restat incardinat a la meva, a Girona.

AI Togo, quina implantació té l'islam?

És notable, però mai no hem tingut cap problema. Ans al contrari. Els set bisbes catòlics del país -que té una extensió semblant a la de Catalunya- tradicionalment signen una carta conjunta al final del període del Ramadà. I els dirigents religiosos islàmics són convidats a les celebracions cristianes anyals.

Com eren acollits els missioners que procedien d'Europa i, en general, de països de tradició colonial?

Molt ben acollits. Tothom és creient, pots parlar de Déu amb ells i t'escolten amb el màxim respecte. Més enllà de la religió que practica cada persona, els cristians, els catòlics, som vistos amb gran consideració.

Els missioners evangelitzen, però també eduquen i ajuden al desenvolupament de la societat d'aquells països. Què és prioritari?

Nosaltres evangelitzem. Però evangelitzar vol dir fer-ho amb amor i caritat.

No es pot fer una cosa sense l'altra.

Com ha evolucionat el Togo, amb la perspectiva de quasi quaranta anys de presència i evangelització?

Ha fet una evolució positiva molt important, especialment en els àmbits de les infraestructures: vies de comunicació, electrificació ... El fet que sigui un país sense recursos estratègics -no hi ha ni petroli, ni or, ni diamants- ha evitat conflictes sagnants com han patit altres indrets d'Àfrica. El Togo viu bàsicament de l'agricultura i del petit comerç, i del gran treball que fan les dones, la gran esperança d'Àfrica. Igualment s'ha avançat molt en el procés educatiu, especialment entre les noves generacions.

Resta la feina d'alfabetització entre els adults, però tothom s'ha adonat que els cal saber llegir i escriure, i això és molt positiu. La llengua vehicular és el francès, per una qüestió pràctica, ja que el gran nombre de llengües i dialectes locals ho aconsella. D'altra manera es faria impossible.

I el nivell de vocacions religioses i al sacerdoci?

Gràcies a Déu no en manquen. A voltes, penso que aviat caldrà que vinguin aquí. El mateix es pot dir dels religiosos i religioses. S'han organitzat grups vocacionals. S'estableix que per començar els estudis al seminari cal tenir el títol de batxiller, i no superar uns límits d'edat. Tenim mig miler de seminaristes en el país que, com he dit, és semblant a Catalunya. Els set bisbes togolesos són nadius.

Aquí ens disposem a viure el Domund. Com es viu allà?

Allà també es fa la col·lecta en la jornada del Domund i s'insisteix que cal pregar per tots els que ens ajuden.

En aquest ajut s'inclouen les ONG?

La feina de les ONG és important si té continuïtat. Per exemple, Mans Unides ens ajuda molt, perquè permet portar a terme projectes concrets, que són responsabilitat dels que estem allà, i es verifica. L'acció puntual sense seguiment no sempre és eficaç. Les organitzacions catòliques de França (Secours Catholique), dels Estats Units, d'Alemanya, funcionen.

Ens adonem, des d'aquí, de quina és la veritable realitat d'Àfrica?

Es fa difícil des del benestar d'aquí adonar-nos de la realitat d'allà. Àfrica és el continent més ric del món, però, de fet, és el més pobre. Ens cal saber valorar que bona part del benestar de què gaudim aquí ve d'allà. Viure aquesta unió permet que l'home sigui més home. Per aconseguir que l'Àfrica gaudeixi de la seva pròpia riquesa calen acords econòmics més justos. Allà també cal un 'bon governament, lluitar decididament contra la corrupció... en resum, són realitats que s'han de viure.

I què podem fer des d'aquí, més enllà d'aquesta jornada del Domund?

La nostra missió està agermanada amb la parròquia del barri dels Pins de Blanes, que no sols ha sensibilitzat els seus feligresos. Tenim el suport d'institucions blanenques, començant per l'Ajuntament. Aquests contactes són molt positius. Des dels dibuixos dels infants d'allà i d'aquí als voluntaris que ens han acompanyat, a tots els volem agrair els seus ajuts. Hi he deixat de rector Mn. Joan Soler, que porta a terme una gran tasca, especialment entre els joves d'allà, com ja ho havia fet a les parròquies d'aquí en les quals havia servit.

Com es veu el futur a missions?

Amb fe i esperança. Hem vist, en el cas d'Àfrica, com, malgrat les enormes dificultats, s'avança i es millora. La importància del paper de les dones és cabdal . Són i seran el veritable motor per garantir, primer, la subsistència de les famílies i, després, el desenvolupament. I el més important: es fan presents en llocs de responsabilitat política. Són el futur.

J. Víctor Gay

Article publicat a la revista "El Senyal"

Octubre de 2011