El cromosoma de la felicitat

La jove francesa Éléonore Laloux trenca tòpics sobre la síndrome de Down al llibre ’Tengo Síndrome de Down... ¿y qué?’, que posa de manifest la lluita dels pares per normalitzar la vida de la filla i la perseverança de la noia per tirar endavant.

Porta unes ulleres divertides, de colors, i somriu a tota hora. “Tinc miopia, com la mare, i a casa encarreguem aquestes ulleres que ens agraden; ens les fan a mà”, diu l’Éléonore Laloux (gairebé 30 anys), que acaba de publicar el llibre Tengo síndrome de Down... ¿y qué? amb Ediciones Ned. Ens trobem a l’últim pis de l’Institut Francès de Barcelona, amb el seu pare, que l’ajuda a trobar les paraules per respondre a les preguntes que li formulo. Parla un francès impecable i pausat.

“No vull que es parli de la síndrome de Down en negatiu”, diu rotunda, mentre es frega les mans. Dit amb altres paraules, l’Éléonore vol fer saber al món que la malaltia genètica permet viure feliç i fer felices també les persones que els envolten. “Jo mateixa visc com una adulta, al meu pis, i faig vida com qualsevol altre adult”. És cert que, el primer dia que l’Éléonore se’n va anar a viure sola, a casa van patir, però segur que tots els pares pateixen quan els fills volen del niu. “Els meus pares han lluitat molt perquè creixés en un entorn normal, en escoles inclusives, malgrat que el primer que van sentir sobre mi és que era una aberració cromosòmica”.

L’Éléonore continua fregant-se les mans. “No m’agrada fer-ho, com tampoc parlar sola; quan m’adono que ho estic fent em poso a escriure, perquè és la manera que tinc d’alliberar-me’n”. Quan va néixer, el 26 d’agost de 1985, el seu germà mitjà havia mort. “No saben per què, potser per un medicament que van donar a la mare, que es diu Maryse, per retardar el part”, escriu la jove al llibre. El cas és que, amb l’embaràs de l’alegre Éléonore, “la mare va prendre totes les precaucions; fins i tot va descansar a casa durant cinc mesos”. I quan va néixer la nena, “els metges van decidir tallar-li la pujada de la llet, sense demanar-n’hi opinió, perquè no creés vincle amb la seva filla”.

Mentre ho explica de paraula (també es pot llegir al llibre), l’Éléonore diu que això no pot ser. “Vull dir a totes les mares amb criatures amb un cromosoma de més que no ho facin, que sisplau llegeixin el meu llibre per entendre que ens han de mirar d’una altra manera”.

Ni regals, ni flors, ni visites, van rebre els pares quan va néixer l’Éléonore. “La gent se sentia incòmoda per la meva síndrome de Down”. Però els pares van aconseguir capgirar-ho tot. “I hem treballat més que mai, tant a la feina, com fora de la feina”, diu el pare, l’Emmanuel, que des que la filla era petita es va involucrar en moviments socials per aconseguir, entre molts altres reptes, que l’Éléonore es pogués escolaritzar en una escola inclusiva. “Tot i que no tinc res en contra de les institucions especialitzades”, matisa el pare.

Dia a dia

La vida diària l’Éléonore l’empeny amb una feina que la fa alçar-se del llit puntualment a les 7.30 h. A les 9.00 h fitxa a l’hospital de la població francesa d’Arras, on viu. A les 9.15 h, fa la primera pausa, per prendre un te. “M’encanta el te”. I a les 12 h, la segona pausa, per dinar. A les 14.15 h plega després d’haver treballat de valent com a administrativa del servei de facturació del centre clínic. “La dinàmica social d’estar amb els companys i de saludar-los cada matí m’apassiona”, explica.

A la tarda es retroba amb el seu xicot, el Robin, amb qui estan fent plans de futur, i a qui encoratja al llibre perquè deixi d’afectar-lo la mirada de la gent. “Només tens un cromosoma de més, com jo, i jo estic segura que és el cromosoma de la felicitat”. I diu: “Ens casarem però en una cerimònia civil, i ens en anirem a viure junts”. L’Éléonore continua afirmant que sap que no tindrà fills: “No en puc tenir perquè el meu cor no m’ho permet i seria massa arriscat, i tampoc no en volem tenir perquè opinem que és massa feina tenir fills”. En canvi, diu: “Hem decidit que tindrem animals”.

El psicoanalista Enric Berenguer, al postfaci del llibre Tengo síndrome de Down... ¿y qué?, revela que “la intel·ligència, prestigiosa en un món que ha passat tant de temps dominat pel discurs de l’eficiència, ara pot començar a ser desconstruïda”. La intel·ligència de l’Éléonore és la seva posició valenta i decidida. “La seva intel·ligència també és la manera com té en compte les seves pròpies dificultats, perquè no les ignora”, apunta.

Quan va anar a escola “era més lenta que la resta, i ja està; res més”. Però, en canvi, ella sap que els seus punts forts són la capacitat d’organitzar-se i l’alta concentració a l’hora de gestionar les tasques. “A més, sóc quadriculada, minuciosa”. Així doncs, continua Berenguer, “ella té un tipus d’intel·ligència que els psicoanalistes consideren fonamental i de la qual podríem parlar així: allò que molesta defineix una manera d’estar al món. I és justament això el que el subjecte podrà convertir en un estil de vida en comptes d’una calamitat”.

Camí cap a la integració

Des de la Fundació Catalana de la Síndrome de Down expliquen que, gràcies al Servei d’Integració Laboral Col·labora, 111 persones van ser contractades el 2014 per empreses ordinàries, que són variades i que els han integrat en sectors diferents, des de despatxos d’advocats fins a negocis de jardineria.

La Fundació també declara que des de Col·labora estan obrint el ventall de formació específica, més enllà de l’administració. Un altre projecte que està en marxa és la col·laboració amb gent gran, que consisteix a acostar els joves amb síndrome de Down a avis que no poden sortir de casa per ells mateixos. Els joves els ajuden a sortir i els acompanyen al centre cívic més proper. Allà els esperen fins que vulguin sortir i després els tornen a casa. El programa es fa amb la col·laboració d’Abertis i el departament de Benestar Social. “Justament treballar és el que els fa sentir grans, perquè se senten persones útils, productives, i els enriqueix tant a elles mateixes com als que són al seu entorn”, expliquen des de la Fundació de Síndrome de Down.

Una llei impulsada pel polític Ramon Trias Fargas, cofundador de l’entitat, obliga a contractar persones que tenen síndrome de Down quan les plantilles són de més de 50 persones. Ara bé, la sociòloga Marina Subirats sosté que a les empreses els costa assumir la responsabilitat social de contractar persones amb síndrome de Down perquè pensen que no podran exigir-los el mateix i que els suposarà més feina, perquè algú els haurà de controlar. En resum, “perquè no volen tenir aquesta responsabilitat i estan fetes per guanyar diners”.

En aquest sentit, la mestra Carme Sala, que durant anys ha treballat per a la integració de les criatures amb discapacitat a l’escola, sosté que les dificultats actuals del món laboral han afectat tothom. “Hi ha iniciatives i experiències però ara mateix poden haver reculat per com està la situació global”. De tota manera, per a un jove amb síndrome de Down, aconseguir la categoria de persona laboral és una injecció d’ànims i energia. “De fet, és el món on aprenen de veritat, amb els models de la vida laboral normalitzada”. Aquestes declaracions tampoc no volen significar que els tallers ocupacionals no estiguin bé, continua Sala. “També hi han de ser, però aprendran més al món laboral real, sense tenir un psicòleg al costat”.

Carme Sala defineix l’escola inclusiva real -“el lloc ideal per a canalla amb síndrome de Down i altres discapacitats”- com aquella que és capaç de pensar en global. “No és la que té personal que fa de bastó per a unes criatures en concret, sinó per a tota la classe. I més ara que tenim a l’abast molts instruments, com els tecnològics, per cobrir els ritmes i les necessitats de tot el grup”, conclou.

Trinitat Gilbert

04/07/2015

Ara.cat

Un nou fàrmac pel càncer de mama redueix els efectes secundaris

Aquesta nova medicina permet reduir problemes de la medicació com ara la caiguda del cabell, nàusees i vòmits

Arriba a Catalunya un nou fàrmac contra el càncer de mama HER2 positiu que actua com un "cavall de Troia": un anticòs monoclonal allotja al seu interior una potent quimioteràpia que només allibera quan arriba a "territori enemic", és a dir, l'interior de la cèl·lula tumoral.

Així ho ha explicat en roda de premsa el doctor Joan Albanell, cap de Servei d'Oncologia de l'Hospital del Mar de Barcelona, durant la presentació d'aquest nou tractament, en què també ha intervingut la cap del Servei d'Oncologia de l'Hospital Clínic de València, Anna Lluch.

Aquest tractament està autoritzat pel Ministeri de Sanitat per al seu finançament en el Sistema Nacional de Salut (SNS) des del passat 17 de juny.

Es tracta del primer fàrmac conjugat per càncer de mama, que als avantatges pròpies de l'anticòs monoclonal (Trastuzumab) afegeix les d'una quimioteràpia, entre 24 i 270 vegades més potent que la tradicional.

El medicament, comercialitzat per Roche amb el nom de Kadcyla, permet augmentar l'eficàcia dirigida cap a la cèl·lula maligna, minimitzar l'impacte sobre el teixit sa i evitar molts dels efectes secundaris de la quimioteràpia "tan temuts", com la caiguda del cabell, les nàusees o els vòmits.

El tractament està indicat per al 20 per cent de pacients amb càncer de mama HER2 positiu (un de cada cinc de tots els tumors de mama) que desenvolupen metàstasi i que no responen al tractament estàndard (Trastuzumab i un taxano).

No obstant això, s'estan realitzant estudis d'eficàcia en tumors en fases precoces per tal de prevenir recaigudes i, fins i tot, en aquells casos en què no hi ha hagut cirurgia, tot i que encara no es disposa de resultats, ha explicat Ana Lluch, cap del Servei d'Oncologia de l'Hospital Clínic de València.

La doctora Lluch ha subratllat que el fàrmac suposa una "fita important", ja que és una oportunitat per augmentar la supervivència de les pacients amb aquest subtipus de càncer de mama en fase metastàsica, en donar un pas més cap a la cronicitat.

Pacients que fa 15 anys vivien de mitjana un any o any i mig, ara aconsegueixen viure cinc anys, una supervivència que amb el nou tractament augmenta entre cinc o sis mesos.

Les pacients no només viuran més, sinó també amb més qualitat de vida. "No ho perceben com una 'quimio' tot i ser molt fort", ha assegurat.

"És l'inici d'una llarga aventura i obre una finestra d'oportunitat enorme", ha subratllat el doctor Miguel Martín, cap del Servei d'Oncologia de l'hospital Gregorio Marañón de Madrid, que ha explicat que aconsegueix "l'efecte de bala màgica amb mínims efectes secundaris, un dels somnis de la medicina des de fa dos segles ".

El HER2 positiu és un dels càncers de mama "més temuts" pel seu mal pronòstic, "una situació que, afortunadament, s'ha revertit", ha assegurat aquest oncòleg, president del Grup Espanyol d'Investigació en Càncer de Mama (Geicam).

El doctor Martín ha considerat que aquest fàrmac ha de ser d'"obligat ús" a les pacients per a les quals està indicat i ha precisat que "si no existissin restriccions econòmiques per al seu ús, l'impacte seria molt important".

Referent a això, el doctor Albanell ha considerat que "més enllà del preu establert, hi haurà fórmules perquè sigui accessible" a totes les pacients que ho necessitin.

La doctora Lluch ha assegurat que a la Comunitat Valenciana, en la qual ella treballa, ja s'estava utilitzant des de fa temps "però amb molta burocràcia i no de manera generalitzada". "Ara queda liberalitzat per a tot el país", ha recalcat aquesta oncòloga.

S'administra de forma intravenosa, un cop cada tres setmanes, durant 8 o 9 mesos, tot i que segons ha assenyalat la doctora Lluch, al no tenir toxicitat es pot utilitzar durant períodes més llargs de temps.

En el desenvolupament del fàrmac han participat 620 pacients espanyoles i 84 investigadors en 68 centres de gairebé totes les comunitats autònomes, a través de 17 assaigs clínics.

EFE

02/07/2016

Diari de Girona

Lloguer de Mare

És la maternitat subrogada una utilització abusiva del cos de la dona? O és una via per a les parelles que volen tenir un fill, no poden i no volen adoptar? Un tema polèmic amb implicacions ètiques, jurídiques i econòmiques

A qui beneficia?

Es miri com es miri, és difícil no veure la maternitat subrogada com una utilització abusiva del cos de la dona. És cert que les dones que es presten a llogar el seu ventre per gestar un fill que no serà seu consenten en fer-ho. Però d'aquí a afirmar que ho fan lliurement hi ha un tros. Cal veure què motiva la decisió de totes les parts i en quina mesura acaba beneficiant al nen que ha de néixer.

No estem parlant d'una tècnica de reproducció assistida, sinó de la decisió d'utilitzar una dona per portar al món un nen que mai serà el fill de qui l'ha gestat. Parlem de la utilització de la dona com un mitjà per satisfer una finalitat d'altres. És el que Kant va entendre com l'antítesi de l'actuació moral, és a dir, la utilització de la persona com un mitjà per al propi interès. Gestar un nen és un procés complex, llarg, íntim, que afecta psicològicament a la gestant. Els contractes de maternitat subrogada han de deixar molt clar que la mare no tindrà dret cap respecte al fill que ha portat en el seu ventre. Com en tot contracte, la gestant no té més remei que acceptar les condicions. Hi ha cap exemple més evident de relegar la dona a la condició d'un objecte, que s'usa quan fa falta i s'abandona quan ja no és necessari?

Un contracte d'aquestes característiques no pot ser gratuït ni ho és allà on es permet. Els riscos que corre la dona són massa per no rebre una compensació considerable. A Califòrnia la remuneració oscil·la entre els vint mil i trenta mil dòlars. En altres llocs menys escrupolosos, com l'Índia, els detalls són esgarrifoses. És difícil acceptar que la dona que es presta a quedar embarassada per tal procediment no ho faci apressada per la necessitat econòmica. I que la pràctica en qüestió no acabi convertint en un negoci una cosa que mai hauria mercantilitzar. No tot ha de poder vendre's i comprar. Menys encara quan això pot afectar negativament a una tercera persona.

Els partidaris de la maternitat subrogada encomien l'altruisme i la voluntat solidària de les mares que accedeixen a prestar la seva ventre. Alhora, lamenten les dificultats per registrar al fill en un país on la pràctica està prohibida. Aquest és el problema al qual cal atendre en primer lloc, però no per la via de legalitzar la subrogació, sinó de protegir en el possible els drets de l'infant. No és fàcil, ja que no s'ha de fer de manera que subreptíciament s'estigui autoritzant la gestació subrogada fora de les nostres fronteres. En qualsevol cas, el que el problema posa de manifest és que finalment qui surt més perjudicat per la decisió dels pares és un tercer que ha vingut al món per un procediment anòmal.

És natural el desig de tenir fills, però no en deriva el dret a tenir-los sigui com sigui. No es tracta de condemnar a ningú, sinó de plantejar preguntes que fan dubtar que estiguem parlant d'una bona pràctica. Què pot justificar que una parella s'obstini a tenir un fill per a la gestació necessita, en la majoria dels casos, l'òvul d'una donant ja una dona gestant? Què estrany desig alimenta la idea que aquest complicat procés és més satisfactori que l'adopció? Massa interrogants per acceptar alegrement la legalització d'aquesta forma de maternitat.

Victoria Camps

Presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

Sense úter no hi ha esperança

L'home diposita espermatozoides a la vagina de la dona que ascendeixen a través de l'úter i travessen les trompes per anar a trobar-se amb un òvul que fecundar. Aquest embrió recentment creat retorna fins a l'úter, on s'implanta per donar lloc a un embaràs. Així comença el miracle de la vida. Si una dona no té ovaris o aquests no funcionen, pot ser mare. Si els seus trompes estan obstruïdes, pot ser mare. Si els espermatozoides d'un home no serveixen, pot ser pare. Però si no hi ha úter és il·legal formar una família biològica en el nostre entorn.

I no és per motius mèdics, ja que les clíniques disposem dels mitjans per aconseguir-ho, és només per motius legals. El Codi Civil disposa de forma immutable des de 1889 que l'única mare és la que dona llum al fill. Sorprèn que en temps en els que el concepte més tradicional de la família s'està remodelant, una regla del segle XIX segueixi impedint que hi hagi persones o parelles (i subratllo la neutralitat amb la qual ús aquestes paraules en aquests moments) puguin tenir fills biològics si no hi ha un part de per mig. Perquè aquesta situació legal no només afecta dones amb problemes mèdics en el seu úter o que contraindiquen una gestació, també afecta col·lectius als quals la llei ja els ha concedit la capacitat de crear una família a través de l'adopció. Parlo de les parelles homosexuals d'homes o dels homes que volen formar una família monoparental. En els últims 126 anys la situació legal ha reduït el problema a poder disposar o no d'un úter per poder tenir descendència. Perquè ni tan sols l'argument biològic serveix per justificar-ja que una dona menopàusica, que mai podria ser mare per si sola, ho pot ser en contra de la biologia gràcies a la donació d'òvuls.

Sóc conscient que la maternitat subrogada és un tema espinós amb importants implicacions ètiques i jurídiques, però no és impossible de regular. El nostre país ha estat amb anterioritat pioner a fer lleis situacions socialment compromeses. I ho va fer tan bé que va esdevenir el mirall en el qual països que es pretenien més moderns es van mirar per actualitzar les seves legislacions. Seria primordial tenir especial cura en protegir la mare subrogada d'una possible explotació econòmica i seria indispensable disposar les obligacions de la mare subrogada envers els progenitors que decideixin embarcar-se en aquest projecte. La millor opció és creant un marc contractual clar en què dirimir qualsevol disputa. Complicat? Sí. Impossible? No.

Finalment, m'agradaria fer especial èmfasi que, malgrat el que sol airejar la premsa, la maternitat subrogada és molt més que la forma en què dones més pendents de la seva carrera professional o del seu físic desitgen tenir descendència. És un tractament mèdic. Per això potser la forma més intel·ligent de regular un potencial ús frívol de la maternitat subrogada sigui permetre-la a les persones que no puguin ser pares d'una altra manera (sigui per ser home o per tenir la "mala sort" d'haver tingut un problema mèdic que danyi l'úter), no permetent-la a les que no vulguin fer servir el seu cos per tenir fills, sigui el motiu que sigui.

Raúl Olivares Vela

Metge ginecòleg, director mèdic de Barcelona IVF

29/06/2015

La Vanguardia

Creu Roja ajuda 750 infants aquest estiu pel tancament dels menjadors escolars

L'entitat reparteix targetes de prepagament per comprar menjar a 550 nens gironins i dóna ajudes directes per a 200 més

El tancament dels menjadors escolars degut a les vacances d’estiu porta Creu Roja a activar un sistema de targetes de prepagament, carregades amb diners per comprar productes frescos i bàsics, amb el qual vol suplir les mancances alimentàries dels fills de famílies sense recursos. Aquests mesos de juliol i agost, l’entitat humanitària ha assignat targetes a 455 famílies de les comarques de Girona, cosa que permetrà cobrir les necessitats de 550 infants.

La xifra de menors que aquest estiu rebran ajuda econòmica de Creu Roja de Girona augmenta fins a 750, ja que l’organització també dóna suport específic a famílies amb nens que tenen necessitats alimentàries especials –ja sigui per l’edat o, per exemple, perquè tenen problemes d’intolerància–.

Amb beques durant el curs

En general, els 750 menors beneficiats coincideixen amb els que, durant el curs escolar, reben beques per al servei de menjador i pertanyen a famílies que participen en algun projectes social de l’entitat.

Després de l’experiència pilot de l’estiu passat, que s’ha estès a d’altres vacances escolars com les de Nadal, aquest estiu el programa de targetes de prepagament de Creu Roja està plenament consolidat. El cost de les targetes per a dos mesos és de 83.000 euros i el projecte es duu a terme en col·laboració amb l’organisme de Salut de la Diputació de Girona (Dipsalut) i d’altres entitats. L’ús de les targetes garanteix l’anonimat i es restringeix a la compra d’alimentació al supermercat. Segons expliquen els seus responsables, l’experiència demostra que els seus destinataris –que sovint també són usuaris dels centres de distribució d’aliments– en fan un ús adequat.

La directora d’Intervenció Social de l’entitat humanitària a Girona, Merche Sánchez, va remarcar l’augment del nombre de beneficiaris de les targetes de prepagament, que la segona meitat del 2014 van ser 270 famílies mentre que aquest juliol ja són 455.

Alhora, la responsable de Creu Roja va assenyalar que també aporten més de 9.000 euros per a la compra directa de menjar a famílies amb nens petits o amb necessitats alimentàries molt específiques, que són de difícil cobertura mitjançant les targetes. Sánchez va explicar que les ajudes es reparteixen per tot el territori gironí, tot i que predominen en municipis de més població –com ara Girona o Figueres–.

A les actuacions de l’entitat s’hi afegeixen iniciatives concretes d’ajuntaments com el de Palamós que, d’acord amb Creu Roja, dóna resposta a mig centenar d’infants més. El de Girona i el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa també contribueixen en la campanya d’estiu de l’organització humanitària.

Coordinats amb Serveis socials

Sánchez va valorar molt positivament el treball previ amb les famílies que s’ha realitzat abans de posar en marxa l’actual campanya d’estiu de targetes de prepagament per a aliments. Per la directora d’Intervenció social de Creu Roja, la diferència amb l’any passat és que «estem donant una resposta molt més integral a les famílies, hem aprofundit en el treball amb els serveis socials i la resta de recursos del territori –un fet possible gràcies a la implicació de Dipsalut– i hem reforçat els espais d’atenció», mentre que el 2014 van posar en marxa el programa amb més precipitació i poc temps per treballar conjuntament amb els centres educatius.

Pili Turon

02/07/2015

Diari de Girona

Noruega planteja que els nens de més de 7 anys decideixein sobre el seu sexe

Els menors només necessitaran consentiment patern fins als 16 anys

En un moment en què els drets dels homosexuals cada vegada es van reconeixent en més ­països, ara li toca el torn al col·lectiu transsexual, al qual les bones notícies li arriben des de Noruega. Allà, el Govern acaba de presentar una proposta que facilita els tràmits de canvi de sexe per als adults i fins i tot permet que els nens de més de 7 anys també ho puguin sol·licitar. Si la proposta s’arriba a transformar en llei, el país nòrdic es convertirà en un dels primers del món que reconeixen aquest dret des d’edats tan primerenques.

Segons la llei actual, que té més de 60 anys, els noruecs que no s’identifiquen amb el sexe amb què han nascut no ho tenen fàcil perquè l’Estat reconegui la seva veritable identitat sexual als documents oficials. A més d’haver de ser majors d’edat, no els queda cap més alternativa que sotmetre’s a un tractament mèdic, que, entre altres coses, implica l’esterilització.

Una situació que l'Executiu de centredreta qualifica d'"inacceptable", antiquada i contrària als drets humans més fonamentals. Per això, la setmana passada va proposar un nou pla perquè els qui vulguin canviar legalment de sexe no només no s'hagin de sotmetre a una operació quirúrgica, sinó que ni tan sols no necessitin aportar un informe mèdic o psicològic per poder avalar que la seva condició sexual actual és diferent de la que tenien en néixer. A més, els que es penedeixin de la seva decisió podran fer marxa enrere en qualsevol moment i sense problemes.

Però més enllà de facilitar les coses als adults, la proposta també aborda un tema més delicat, el dels nens. El pla del Govern és que els menors també puguin sol.licitar el canvi a partir dels 7 anys. Igual com els majors d'edat, els nens no s'hauran de sotmetre a cap tractament hormonal ni demostrar medicament o psicològicament la transformació de la seva identitat sexual. L'únic que necessitarà és el consentiment dels pares. Un requisit, per cert, que no caldrà si tenen més de 16 anys, edat a partir de la qual l'adolescent podrà sol.licitar el canvi ell mateix.

Fora d'això, la mesura només implicarà un canvi de sexe al passaport, carnet d'identitat i als altres documents legals, de manera que els menors continuaran sense poder sotmetre's a una cirurgia de canvi de sexe fins que no compleixin els 18 anys.

"Es tracta d'una proposta històrica, ja que ara és l'individu i no el servei de salut el que decideix quan una persona canvia el sexe legal", va afirmar amb orgull el ministre de Sanitat, el conservador Bent Høie, que assegura que la seva reforma "valora la llibertat persona1 i enforteix els drets humans".

En països com Espanya, pot sorprendre que sigui un Govern de centredreta el que decideixi fer un pas com aquest. Tot i això, a excepció del petit Partit Democristià, a Noruega hi ha un ampli consens polític en tot el que suposa avançar cap a una igualtat anés gran del col.lectiu LGTB.

De moment, només és una proposta que encara ha de debatre el Parlament. No obstant això, la seva presentació s'emmarca en una tendència internacional que busca relaxar les estrictes normes que regulaven fins ara el canvi de sexe.

Dinamarca i Suècia són altres de les nacions que en els últims anys també han eliminat el requisit de l'esterilització. Les organitzacions de transsexuals, tot i això, consideren que Malta és el país que més els afavoreix, ja que la seva legislació no estableix cap límit d'edat. Allà, els nens per sota dels 7 anys poden sol.licitar el canvi. Una situació que suscita cert debat.

Caos i buit legal a Espanya

No existeix un mare de referència general perquè el segueixen els nens transsexuals a Espanya, ni en l'àmbit sanitari ni al socioeducatiu. Fins que una persona no arriba a la majoria d'edat, no pot optar per una cirurgia de canvi de sexe, i si ho vol fer abans de tenir els 18 ha de tenir una autorització judicial. Però abans d'arribar a aquesta edat hi ha tot un període de trànsit que s'ha d'iniciar quan el nen estigui preparat per afrontar un canvi físic i psicosocial i que depèn de cada cas. En aquest sentit, els col.lectius trans consideren fonamental que els nens a les portes de la pubertat puguin tenir accés, si així ho volen a tractaments amb bloquejadors hormonals que paralitzen el desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris (menstruació, aparició del borrissol o canvi en la veu), bloquejadors que han de començar a prendre entre els 11 i 14 anys. Andalusia administra de forma regulada aquests medicaments, a Catalunya l'atenció se centra ala unitat de trastorns d'identitat de gènere de l'hospital Clínic, mentre que a Galícia, per exemplificar aquesta falta de referència general, hi ha un buit d'actuacions prestacions. Altres autonomies els faciliten, però a partir d'edats diferents. Pel que fa al nom propi, la llei el permet modificar als majors de 18 anys, però quan són menors l'autorització torna a estar en mans del jutge. En l'àmbit educatiu, les administracions tampoc no han aclarit el camí i cada centre actua en funció dels seus propis criteris. / Cristina Sen

Gloria Moreno

30/06/2015

La Vanguardia

L´estimulació cerebral elimina els deliris i les al·lucinacions en una pacient que fa 20 anys que pateix esquizofrènia

L'Hospital de Sant Pau assaja amb èxit un mètode per reduir els símptomes de la malaltia quan els pacients han esgotat totes les possibilitats de tractament 

Joan Molet, Iluminada Corripio i Enric Álvarez, els doctors responsables del projecte ACN

Per primera vegada al món, l'hospital de Sant Pau ha implantat dos electrodes al cervell d'una pacient que patia d'esquizofrènia per efectuar estimulació cerebral profunda i comprovar el seu efecte en la simptomatologia de la malaltia. És una tècnica que ja s'utilitza en malalts de Parkinson o depressiò, i que consisteix en estimular el cervell, i per això, es van escollir dues zones, dos nuclis diferents amb l'objectiu de recuperar el circuit de dopamina.

Des del Servei de Psiquiatria d'aquest hospital, es va voler provar en un assaig clínic que encara està en fase preliminar, en pacients d'esquizofrènia que han esgotat tots els tractaments possibles i han demostrat resistència a qualsevol opció possible actualment. Aquest grup de pacients representa entre el 35 i el 50% de pacients que tenen la malaltia, i que a l'estat espanyol, se xifren en 400.000 persones.

La primera intervenció s'ha fet a una dona de 47 anys, que va ser diagnosticada després d'una situació d'estrés, fa més de 20 anys. Durant aquest temps ha patit deliris i al·lucinacions, el que s'anomenen símptomes positius de la malaltia, i com a conseqüència de creure que la seguien o l'observaven s'ha anat quedat tancada a casa, reduint les relacions socials a la seva mare i malmetent la seva qualitat de vida, el que s'anomenen símptomes negatius.

Set mesos després de la seva intervenció, els metges han constatat que la pacient ha eliminat per complet els deliris i les al·lucinacions i ha començat a obrir-se a la resta de la seva família al mateix temps que ja surt de casa diverses vegades al dia i ha començat a planificar un viatge.

Així ho ha explicat la responsable del projecte, Iluminada Corripio, del Servei de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau, que ha reconegut que ''pot fer vida més normal'' i que el repte actual és que pugui recuperar part de la vida que tenia als 22 anys quan se li va manifestar la malaltia, tot i que hagi perdut 20 anys, i recuperar les activitats i ''reorganitzar el projecte terapèutic''. Corripio creu que és difícil que pugui arribar a tenir una vida normal, amb una feina i parella, però que no és descartable.

Considera que el tractament ha de controlar ara la frustració d'haver perdut aquests 20 anys i ho situa com a repte. Ha recalcat que el tractament és un ''vestit a mida'' de manera que a cada pacient se l'haurà de tractar de diferent manera en funció de les seves expectatives.

Corripio ha dit que és aviat per creure que aquesta tècnica pot ''curar'' la malaltia però ha reconegut que els estudis permetran aprendre molt de la malaltia i servirà per tractar millor tots els pacients i confia que d'aquí un tems pot arribar a ser la solució.

L'assaig permetrà actuar en 7 pacients més. Dos d'ells ja han estat intervinguts tot i que els resultats encara no són visibles perquè fa menys de dos mesos que se'ls ha implantat l'electrode, i després de l'estiu, està previst que s'operi una quarta persona. El cost de cada intervenció ronda els 60.000 euros i, en general, els responsables de l'assaig defensen que els pacients i les seves famílies no mostren reticències quan se'ls explica el projecte, malgrat molts d'ells, pateixin al·lucinacions consistents en precisament, que se'ls instal·li un xip al cervell.

Es calcula que l'esquizofrènia afecta a l'1% de la població, i suposa la 8a causa de discapacitat i la 3a de la població d'entre 15 i 44 anys. La taxa de recuperació de la malaltia no arriba al 17%.

ACN

o1/o7/2015

Diari de Girona

La mort del nen amb diftèria acorrala el discurs antivacunes

Després de la mort del menor hospitalitzat fa 29 dies, Boi Ruiz apel·la a la responsabilitat i demana immunitzar. Primer cas de la malaltia en trenta anys

Pintura: Tim Oneill

DANYS GREUS

El bacteri va afectar òrgans vitals del menor, que no ha pogut superar la malaltia

A L’HOSPITAL

Els pares han autoritzat l’autòpsia clínica per a la investigació mèdica

NO IMPOSAR

Salut descarta ara per ara obligar a vacunar i aposta per convèncer tota la població

CAMPANYA A LES ESCOLES

S’identificaran els alumnes sense immunitzar i un metge parlarà amb les famílies

El petit de 6 anys infectat de diftèria va morir ahir a la matinada a l’Hospital Vall d’Hebron, on feia 29 dies que estava ingressat. “Ha mort de diftèria, sí, diftèria amb majúscules, una malaltia que es pot prevenir gràcies a les vacunes”, va insistir el conseller de Salut, Boi Ruiz. El nen no estava vacunat per decisió dels seus pares. I aquí el conseller va voler trencar una llança a favor dels progenitors: “Ells són les segones víctimes d’aquest fet, perquè van ser mal assessorats per grups que es dediquen a qüestionar l’efectivitat de la immunització, i ara el seu fill està mort”.

El menor es va començar a trobar malament el 23 de maig i al cap de poc el seu estat va empitjorar. Al cap de cinc dies va ingressar a l’hospital comarcal d’Olot, municipi on residia, amb febre alta i inflamació de les amígdales. Els metges van alertar d’una sospita de diftèria, motiu pel qual van enviar una mostra de fluids al Centre Nacional de Microbiologia. El laboratori va confirmar la malaltia al cap de poques hores. El nen d’Olot es convertia així en el primer cas de diftèria a Catalunya en trenta anys.

Al món occidental és una malaltia pràcticament oblidada, perquè la immunització universal l’ha permès controlar i reduir-ne al mínim els casos. Això va dificultar l’obtenció d’una antitoxina per combatre els efectes que causa el bacteri. La diftèria produeix una toxina que entra al corrent sanguini i ataca les vies respiratòries i altres òrgans, com el cervell i els ronyons. El ministeri de Sanitat va haver d’acudir a Rússia per obtenir el medicament i començar a tractar el nen, que va ingressar al Vall d’Hebron amb pronòstic molt greu el 30 de maig. Amb tot, el petit no ha pogut superar els danys que la malaltia li va provocar. El bacteri li havia afectat els ronyons, el cor i els pulmons, i sobrevivia intubat i connectat a màquines que feien funcionar els seus òrgans. “Es tractava d’una soca molt agressiva”, va assenyalar ahir Montserrat Pujol, especialista de l’UCI pediàtrica del Vall d’Hebron. La família del nen ha autoritzat que l’hospital faci l’autòpsia clínica del cadàver, i obtenir així més dades dels efectes de la diftèria. Els tècnics de Salut Pública continuen buscant el focus de la infecció, encara que reconeixen que serà complicat trobar-lo.

Deu nens més que van mantenir un contacte estret amb el menor mort són portadors asimptomàtics de la malaltia. El conseller va insistir que aquests menors estan segurs i no s’ha de témer per ells, perquè estan vacunats i la malaltia no es pot desenvolupar ni afectar-los. Tot i així, estan sent medicats amb antibiòtics per eliminar el bacteri del seu organisme i evitar que encomanin persones no vacunades –a Olot hi ha 47 nens sense immunitzar–. Dos dels deu portadors ja han estat donats d’alta i han abandonat la quarantena perquè han quedat lliures de la diftèria. Els altres vuit continuaran amb el tractament i l’aïllament fins que les anàlisis indiquin que el bacteri ha desaparegut.

Boi Ruiz no va poder amagar ahir el seu enuig amb els grups i les persones que “llancen missatges falsos sobre les vacunes” i els va demanar que actuïn amb “responsabilitat”. “No existeix cap debat científic sobre la utilitat de les vacunes, hem d’escoltar els que tenen el coneixement, que són els metges,” insistia.

Els pares del mort van buscar informació en grups antivacunes que desaconsellen la immunització basant-se en mites i presumptes complots mundials. Aquests col·lectius són minoritaris, tot just el 3% de la població no vacuna els seus fills, encara que són molt actius a través d’internet. Per aquesta raó, Salut i Ensenyament llançaran una campanya de conscienciació a partir del curs vinent entre els pares que no presentin la cartilla de vacunació a l’escola –la demanen tots els centres quan un nen es matricula–. Els pares que no vacunin seran detectats i es tractarà de convèncer-los a través del seu metge de capçalera. 

“L’ideal és que tothom estigui vacunat”, va afirmar el conseller de Salut. Ruiz prefereix convèncer a obligar i aposta per millorar la informació de les persones. Si aquesta nova campanya no funciona i la immunització descendeix, Salut es plantejaria aleshores obrir un debat al comitè de bioètica sobre si obligar a vacunar o no. “És un tema delicat perquè entra en conflicte amb la inviolabilitat del cos”, va dir el conseller. En tot cas, Ruiz va apel·lar al “sentit comú”. “Esperem que aquest desgraciat incident ens faci reflexionar; la diftèria, com d’altres, no és una malaltia eradicada, sinó controlada gràcies a les vacunes”. En aquest sentit, Ruiz va anunciar que la comissió europea ultima un acord per emmagatzemar antitoxina de la diftèria per si n’apareguessin més casos.

Maite Gutiérrez

28/09/2015

La Vanguardia

L'ebola per fi té un test de diagnòstic ràpid

Es pot aplicar en hospitals i dóna el resultat en minuts

La tècnica actual de detecció del virus requereix laboratoris d’alta seguretat i tarda uns quants dies

Un test que diagnostica l’ebola en qüestió de minuts a partir d’una gota de sang és tan eficaç com la prova actual, que requereix transportar tubs plens de sang a laboratoris d’alta seguretat i que tarda uns quants dies a oferir resultats.

F.LEONG / Encara que l’epidèmia remet, continua fent morts a l’Àfrica

El test, que s’ha assajat amb èxit a Sierra Leone, redueix els riscos d’infecció tant per als treballadors sanitaris com per a les persones amb possibles símptomes d’ebola, que s’han d’estar diversos dies aïllades en contacte amb altres pacients esperant el diagnòstic.

Un diagnòstic ràpid, a més a més, redueix el risc que un pacient amb ebola pugui encomanar altres persones durant els dies que encara no s’ha confirmat el seu diagnòstic.

Obtenir un test de diagnòstic ràpid ha estat un dels grans objectius de la investigació sobre l’ebola, amb la recerca de fàrmacs i de vacunes, d’ençà que es va tenir consciència de l’epidèmia la primavera de l’any passat.

L’oenagé Partners in Health, en col·laboració amb l’Escola de Medicina de Harvard (EUA), es va posar en contacte amb laboratoris que treballen en tècniques de diagnòstic per desenvolupar una prova capaç de detectar l’ebola de manera ràpida i eficaç. Entre els candidats prometedors va destacar un test anomenat ReEBOV desenvolupat per la companyia Corgenix dels Estats Units.

El test detecta una molècula del virus de l’ebola i funciona de manera similar a una prova d’embaràs. La mostra s’aplica sobre una tira amb un reactiu de manera que, si conté el virus, apareix una línia acolorida. El dispositiu amb què s’extreu la gota de sang del dit del pacient, similar al que es fa servir per mesurar el sucre en persones diabètiques, està dissenyat de manera que el personal sanitari no entri en contacte amb la sang.

La tècnica de diagnòstic actual, en canvi, suposa un risc per a les persones responsables d’extreure la sang, de transportar-la i d’analitzar-la.

El nou test s’ha assajat en 106 pacients atesos a dos hospitals de Sierra Leone com a possibles casos d’ebola. També s’ha assajat amb 284 mostres de sang analitzades al laboratori de referència del país per al diagnòstic de la infecció.

Segons els resultats que es presenten avui a la revista mèdica The Lancet, el test ReEBOV ha identificat a l’hospital el 100% dels casos d’ebola diagnosticats al laboratori. Però té l’inconvenient que un 8% dels casos que ha detectat com a positius en realitat no tenien ebola –el que es coneix com a falsos positius i és un problema comú en moltes proves de diagnòstic–.

L’estudi ha revelat que la prova que s’ha fet fins ara també és imperfecta en les condicions com s’utilitza a Sierra Leone, i que no detecta el virus en alguns pacients que el tenen –el que es coneix com a falsos negatius i també és un problema comú–.

Tant el test ràpid com el de laboratori han donat resultats erronis en algunes persones amb ebola que havien contret la infecció recentment i encara tenien nivells baixos del virus a la sang. Però, segons declara Mara Jana Broadhurst, primera autora de l’estudi, en un comunicat difós per The Lancet, el nou test “podria tenir un impacte immediat en l’atenció als pacients i el control de l’epidèmia”.

Josep Corbella

26/06/2015

La Vanguardia

La humanitat se salva persona a persona

M. Cherif Bassiouni, promotor del Tribunal Penal Internacional

Tinc 77 anys. Vaig néixer al Caire i visc a Chicago. Formo jutges i fiscals en Dret Penal Internacional. He criat quatre fills espirituals. Política? La que deriva dels valors humans. Sóc musulmà, hi ha el mateix Déu per a tothom. El bé suprem és la reconciliació, no la pau.

Què el va empènyer a fer-se advocat?

Va ser pel meu avi. Era advocat i va lluitar contra els anglesos per la independència d’Egipte, el 1923. Anava al capdavant de les marxes amb un fes vermell i un para-sol blanc.

Independentista i previsor.

El para-sol blanc té gràcia...

Per què?

Uns anys després va veure una foto d’un hindú petitó... també amb un para-sol blanc.

Gandhi!

Va preguntar qui era, li van dir que lluitava contra els anglesos per la independència de l’Índia... i se’n va anar a l’Índia a assessorar-lo!

Especialista en independències...

Sí. I després jo vaig assessorar independentistes algerians contra França.

I com veu la de Catalunya?

Que em contractin, ha, ha.

Què li va ensenyar, el seu avi?

Es va posar al servei dels més humils. A la meitat dels clients no els cobrava. Sempre deixava oberta la porta de casa. La seva germana li deia: “Et robaran...”.

I el van robar?

Tenia un cuiner que un dia li va robar un rellotge d’or, regal del rei. “Tancaràs la porta, ara?”, li va preguntar la germana. “Si la tanco, no me’l podran tornar!”, va respondre.

I no l’hi van tornar...

Sí! El cuiner es va penedir, va tornar i l’hi va donar. El meu avi li va preguntar per què robava. Necessitava diners per a la família, li va dir. I l’avi: “Et castigaré!”.

Com?

A treballar: li va donar feina d’assistent. I tota la vida va ser un empleat molt fidel. Parèntesi: com està Egipte, ara? La dictadura militar actual és l’única alternativa a la barbàrie. Confio que evolucioni cap a la democràcia.

De quin cas se sent més orgullós?

De la meva feina a l’ex-Iugoslàvia. El 1992, l’ONU em va encarregar que investigués els crims de guerra.

Una gran responsabilitat.

I un parany: no em van donar recursos, ni un dòlar de pressupost, ni despatx.

I què va fer?

Vaig buscar suports en amics i institucions, vaig anar formant grups d’investigació: vam obrir 151 fosses comunes, vaig entrevistar personalment 223 dones violades... Vaig constatar que la violació de 20.000 dones formava part de la política de neteja ètnica.

I què va aconseguir?

Els 3.500 folis d’informe, 70 documents, 3.000 fotos i 300 hores de vídeo que vaig presentar eren tan contundents que van obligar a obrir un procés internacional... que va culminar amb 122 condemnats a presó. I sobre aquest precedent d’èxit es va constituir el Tribunal Penal Internacional (TPI).

L’admiro.

Després vaig redactar el tractat del TPI, per encàrrec de l’ONU, amb el vot de 161 països.

Bon treball.

Una sola persona no pot canviar el món, cal saber-ho, això! Però sí que pot aportar un gra de sorra. És el que ensenyo als meus alumnes. Només s’avança pas a pas.

A qui li agradaria portar a judici?

No es tracta de jutjar una persona, sinó aquells que la sostenen: els càrrecs intermedis en són responsables. L’obediència deguda no ha d’estar mai per damunt dels valors!

Quina injustícia li sembla més flagrant al món, avui dia?

És vergonyós que el món no faci res davant els 200.000 morts a Síria, només per por de Rússia o l’Iran.

I si el fet d’actuar-hi comportés conseqüències pitjors per a tothom?

N’hi hauria prou amb negociar amb Rússia i l’Iran per satisfer els seus interessos. També és vergonyós que no fem caure Boko Haram o l’Estat Islàmic.

Potser no és tan fàcil.

L’Estat Islàmic només són 20.000 soldats que assassinen, degollen i decapiten: no em digui que no els podem frenar.

No és pacifista, entenc.

Si fem servir la violència per salvar vides de nens, la justifico. La humanitat se salva persona a persona!

La pau no és el bé suprem?

No. El bé suprem no és la pau, és la reconciliació! Sense reconciliació, no hi ha pau autèntica: no hi haurà pau entre Palestina i Israel mentre no hi hagi reconciliació.

Vostè, com combatria el terrorisme islamista internacional?

Cas per cas, sense causa general per “terrorisme”. L’FBI ha empresonat un noi de Chicago per un blog on reflexiona sobre com ser bon musulmà. Fent això, l’FBI fabrica terroristes.

Què ha de tenir un advocat per ser molt bon advocat?

Ha de ser fiable i d’un perfil humà inclinat a resoldre problemes dels seus clients.

També amb mentides, si cal?

Això seria contrari al sentit de la professió, igual que un metge cura i no mata.

Doneu-li un consell a un futur advocat.

El mateix que vaig rebre d’un estudiant més gran el primer dia de facultat: “Si veniu aquí a guanyar diners, marxeu! Aquí es ve a servir la vídua, l’orfe i l’oprimit. I només després, a guanyar diners”.

Premi Dret i Societat

M. Cherif Bassiouni és l’home l’esforç personal i a contracorrent del qual va propiciar la creació del Tribunal Penal Internacional, una eina esperançadora de civilització. Mereix el Nobel de la Pau. M’ensenya a substituir la temptació de salvar la humanitat per salvar un sol nen, una sola persona, pas a pas, gra a gra, sense gaires cerimònies. M’ho repeteix: “La humanitat se salva persona a persona”, per això ho titulo així. Agraeixo al despatx d’advocats Roca Junyent que hagi convidat Cherif Bassiouni per distingir-lo amb el II premi Dret i Societat pel seu servei a la convivència, guardó que li han entregat en un acte solemne al Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Víctor-M. Amela

27/06/2015

La Vanguardia

“Ha nascut un imaginari que promou l’islam com la religió de la protesta”

Mohamed-Ali Adraoui, investigador de l’European University Institute, és un reconegut expert en salafisme. És l’autor de Du Golfe aux banlieues. Le salafisme mondialisé. Investiga sobre els processos de radicalització a Occident en comunitats musulmanes.

Creu que els tres atemptats de França, Tunísia i Kuwait estan connectats?

Hem de sospitar que hi ha algun tipus de connexió, de vincles operatius, però encara hi ha poca informació per confirmar-ho. Sabem que a Europa hi ha des de fa anys l’amenaça de persones susceptibles de passar a l’acció. Una altra cosa és el significat de l’ús de mètodes com la decapitació, que mai havien sigut utilitzats per grups jihadistes a Europa... ni enlloc. Es busca un doble efecte: sembrar el terror i colpejar l’imaginari col·lectiu.

Com s’explica que a Europa i els Estats Units hi hagi gent que se senti atreta pel jihadisme?

Cal saber que els moviments jihadistes són molt oberts en el sentit nacional. Des dels anys 80, amb la Guerra de l’Afganistan, atreuen (o fascinen) joves i no tan joves arreu del món. Ho hem vist també amb Bòsnia, Txetxènia, el Caixmir i més recentment amb l’Iraq o amb Síria. En tots aquests conflictes hi han participat combatents que han sortit de França, els Estats Units, la Gran Bretanya, Austràlia, i també de països musulmans. No és una novetat: el que és nou és la dimensió que ha pres aquest fenomen avui, sobretot des de l’inici de la guerra civil a Síria.

Per què?

D’una banda, perquè la guerra de Síria té una dimensió regional i multifacètica: és una guerra entre un règim i un poble, entre diferents grups ètnics i confessionals, entre potències regionals i internacionals... Hi ha una forma d’imaginari jihadista que ha pres la iniciativa, sobretot entre els més joves, davant les formes de contestació tradicionals. A Espanya, França o Itàlia els discursos antisistema amb crides a la violència venien sobretot de grups seculars, fossin d’extrema esquerra o d’extrema dreta. I des de fa uns anys s’ha produït una mena d’islamització de la contestació. Gràcies a internet, a les imatges, a l’ús que fan grups com l’Estat Islàmic de les xarxes socials... es projecta un missatge en què l’islam s’ha convertit en la religió de la protesta.

Contra qui?

Els enemics evolucionen: poden ser els Estats Units, les dictadures o les altres religions. El jihadisme presenta l’islam com la religió dels damnats de la terra -com diu Carlos el Xacal, el terrorista veneçolà convertit a l’islam-, contra el sionisme, contra els grans capitalistes.

I això resulta especialment atractiu entre els joves?

Hem vist un canvi sociològic en el jihadisme. És diferent de la generació de la Guerra de l’Afganistan, que era més madura. Ara trobem francesos, belgues, tunisians, de 17 o 20 anys que deixen casa seva per anar a combatre amb grups jihadistes. Una part de la joventut europea s’identifica amb aquesta idea de l’islam com a religió de la resistència.

Quin paper hi juga aleshores la religió?

Aquesta generació de joves té la impressió que li han mentit, que les promeses de la societat liberal eren una mentida i que els estats on viuen els enganyen. En ells, el discurs religiós no és tant la causa com la conseqüència del seu trencament amb la societat. Es veu clarament en el cas dels conversos: abans d’apropar-se a la religió musulmana, sovint s’identifiquen amb amics que veuen com a discriminats. Es veuen més com a oprimits que com a musulmans. I això explica la rapidesa de les trajectòries. En aquesta generació de joves, els mites polítics tradicionals han desaparegut i trenquen amb les generacions anteriors. La religió és un element de socialització: els musulmans contra els no musulmans i, dins dels primers, els autèntics contra els traïdors.

Es pot fer un perfil d’aquests nous jihadistes? O la idea d’un barbut marginal és un estereotip?

Hi ha els delinqüents de barris perifèrics que es radicalitzen a les presons, però també joves de classe mitjana de famílies que no tenen res a veure amb la religió. No és tant un problema de pobresa com d’imaginari polític. Hi intervenen les guerres, les explicacions geopolítiques, unes lectures de la discriminació que són reinterpretades en un sistema religiós de comprensió del món.

I estem veient casos de dones que també s’incorporen al projecte jihadista des d’Europa i es traslladen a Síria o l’Iraq.

Un 15% o 20% dels que viatgen a Síria són dones. I no és nou però té una dimensió que no havíem vist mai. Algunes combaten, però la majoria van a fer d’esposes i mares dels soldats. Juguen un paper molt important: els jihadistes donen un espai a la dona. Els dirigents tenen problemes perquè les poblacions locals, on pesa molt el factor tribal i confessional, acceptin els combatents estrangers i aleshores també necessiten dones.

Espanya eleva l’alerta antiterrorista

Davant la coincidència d’atemptats terroristes, el fet que el 29 de juny faci un any de la proclamació del califat de l’Estat Islàmic (EI), la proximitat geogràfica de l’atemptat de Lió i la informació que el ministeri de l’Interior espanyol ha compartit amb el govern francès, el govern central va decidir ahir elevar l’alerta terrorista a Espanya del grau 3 (moderat) al 4 (alt), en una escala de 5. Es tracta d’un punt per sobre de l’increment de seguretat que es va viure després dels atemptats a París. Després d’una reunió urgent del pacte antijihadista espanyol, que integren el PP i el PSOE, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va informar que “no hi ha constància que entre els morts hi hagi cap ciutadà espanyol” a l’atemptat de Tunísia.

Cristina Mas

27/06/2015

Ara.cat