"Posem persones sense sostre a construir la seva pròpia llar"

Steve Hoey éss director de l'entitat social britànica Canopy, que es dedica a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en pisos de lloguer social. Aquest any ha rebut el premi World Habitat Award, que concedeix cada any la Building Social Housing Foundation

Steve Hoey explica amb orgull la tasca que fa Canopy, l’entitat social que dirigeix a la ciutat britànica de Leeds i que es dedica des de fa 20 anys a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en cases i pisos de lloguer social per a persones sense sostre. El tret diferencial del projecte és que són aquestes mateixes persones les que construeixen la seva pròpia llar i Canopy destaca que la fórmula ha reeixit. Hoey ha sigut a Barcelona aquesta setmana per participar a la jornada que ha organitzat Hàbitat3 per parlar, precisament, de la rehabilitació d'habitatges buits. L'expert veu exportable el projecte de Canopy a qualsevol país o ciutat que cregui en la col·laboració "publicosocial" per solucionar problemes com el de les persones sense sostre. 

 

Canopy neix el 1996 i avui té 15 treballadors, 64 cases i 70 voluntaris. Com van ser els orígens del projecte?

Fa 20 anys dues persones que vivien a Leeds van detectar dues problemàtiques: habitatges buits i persones sense sostre que dormien al carrer. Així van decidir-se a ajuntar les dues situacions per poder ajudar les persones que no tenien sostre a construir les seves pròpies cases utilitzant els habitatges buits que havien trobat. El resultat és que ara encara tenim persones que no tenen casa que treballen per crear la seva pròpia llar i el model funciona. Tot i que hi ha més entitats i organitzacions que fan una funció similar a la nostra, Canopy és l’única entitat en la qual els inquilins treballen per rehabilitar les seves pròpies cases.

La fórmula que proposeu de 'Fes-t'ho tu mateix' ha sigut ben rebuda i explica l'èxit per captar col·laboradors?

A Anglaterra hi ha moltes entitats i organitzacions que voldrien més voluntaris, però no els poden aconseguir. Al llarg dels 20 anys d'història de Canopy més de 1.000 voluntaris han col·laborat amb el nostre projecte. La raó per la qual trobem molta gent que hi vol col·laborar és perquè fem una tasca amable, divertida i a través de la qual la gent aprèn a fer per si mateixa tasques que li poden servir per a la seva vida quotidiana, com pintar o fer el manteniment de casa seva. I encara tenim una cua molt llarga de persones que volen participar en el projecte.

La majoria d’habitatges buits que rehabilita Canopy són de l’Ajuntament de Leeds. Quin suport ha tingut la seva entitat per part del govern municipal?

L’Ajuntament de Leeds ha sigut el col·laborador més important per a Canopy durant aquests 20 anys de trajectòria; sense la seva ajuda la nostra entitat no hauria pogut començar a funcionar. Ells estan molt contents amb la nostra feina, perquè els habitatges buits ja no són un problema per a la ciutat, i ens donen suport a través de diferents vies, per exemple, oferint-nos lloguers barats, ja que ens han donat cases per només una lliura a l’any. El govern central també dóna incentius als ajuntaments per crear més habitatge social. Actualment, a més, gràcies als diners que rebem dels llogaters, el projecte comença a ser sostenible, perquè cobrim bona part del funcionament amb aquests diners.

El problema de les persones sense sostre s’ha cronificat i la prova és que Canopy treballa per combatre aquestes situacions des de fa dues dècades. Per on creu que passa la solució?

És una pena que encara sigui un problema. Les causes són estructurals, i a Anglaterra, concretament, es plasmen en el mercat de l’habitatge i també en els problemes socials que aboquen moltes persones a viure sense sostre. Són problemes molt difícils de solucionar, tot i que potser és més fàcil canviar el mercat de l’habitatge que canviar la societat. El que sí que crec és que si hi hagués més gent fent la feina que fem a Canopy hi hauria menys persones sense sostre. Per això és bo que cada vegada hi hagi més entitats que treballin per solucionar aquests problemes en diferents ciutats i que es treballi en xarxa amb diferents entitats.

Quin ha de ser el rol de les administracions públiques per abordar el problema?

Les entitats o la societat civil haurien de solucionar aquests problemes o haurien de ser només els governs? Les entitats socials poden entrar més fàcilment en contacte amb les persones, comunitats i veïns que no pas les oficines dels governs. Aquestes organitzacions i les seves accions són més efectives i eficients perquè amb un projecte com aquest no només es tracta de construir un edifici, sinó que també comporta donar feina a aquestes persones, generar activitat econòmica i fer sentir la gent millor amb ells mateixos. Per això només pot fer-se amb un suport per part de l’administració.

Mireia Esteve

09/11/2016

Ara.cat

"No puc triar estar sa, però sí com menys malalt millor"

Ramón Arroyo, malalt d’esclerosi múltiple, campió de triatló i d’ Ironman

Tinc 44 anys i ja en fa 12 que sóc pare i marit afortunat, economista i corredor de maratons després d'haver estat diagnosticat d'esclerosi múltiple recurrent. Visc a Madrid. No sé què em deixarà fer l'esclerosi, però sé que ningú no em dirà que no puc fer. Publico "Rendir-se no es una opció"

Jo era economista com el meu pare i, a més, venedor dels bons a la multinacional per a la qual viatjava pel món. Estava molt enamorat de la meva novia, ara la meva dona, i vam anar a bussejar al cap de Gata.

Quan es va manifestar la seva malaltia?

Després d’uns dies de somni, era en un bar i vaig notar que em queia el cigarret a terra sense voler i que, quan vaig agafar un vas, em tremolava la mà; després, tot el braç...i en 48 hores em vaig quedar paralitzat de mig cos.

Què li van diagnosticar?

Un ictus. Sis mesos després vaig recaure i llavors sí que van apreciar “malaltia desmielinizant de tipus esclerosi múltiple”. Fa 12 anys.

Com va reaccionar vostè?

Als 32 anys et creus immortal. Vaig negar l’evidència; vaig voler creure que els metges s’havien equivocat una altra vegada. A poc a poc, vaig acceptar ser vulnerable i, després, em vaig creure immortal una altra vegada: em vaig tornar bipolar. Vaig donar l’esquena a la malaltia.

I la malaltia li deixava ignorar-la?

Vaig continuar viatjant, treballant, però em costava més recuperar-me i vaig començar a tenir por de recaure a qualsevol lloc. Em deia que si oblidava l’esclerosi, ella m’oblidaria a mi.

Quant feia que estava diagnosticat?

Tres anys. I vaig petar. Va ser una sort que petés llavors, perquè estava barallat amb els metges, els amics, la vida...Tots eren carallots. Però si creus que tots són carallots, l’únic carallot ets tu. Me’n vaig adonar i vaig demanar ajuda.

I?

Me’n van donar! Curiós, no? Si demanes ajuda, te’n donen: havia acceptat que era un ésser humà i que necessitava altres éssers humans.

A qui va demanar ajuda?

A la meva família, als amics, a tots. I em van respondre: un em va apuntar a ioga, un altre al psicòleg; rehabilitació... Ja tenia equip!

I dels bons, veig.

Perquè ja havia après que si et deixes ajudar i fas cas als qui saben més que tu... funciona! Vaig començar a trobar-me millor.

Gran canvi.

A més, mentrestant, vaig ser pare.

Enhorabona!

Una nit d’insomni –llavors jo en patia moltes–, estava veient com dormia el meu primer nadó, que tenia mesos, quan va treure la maneta fora del bressol. Em vaig emocionar. Vaig anar a agafar-lo en braços. El volia abraçar, però em vaig adonar que no podia. No m’atrevia a fer-ho. I allò em va fer pensar.

...

Jo no podia triar no patir d’esclerosi, però sí que podia decidir com prendre-me-la.

I què va triar, llavors?

Començar a gaudir de la vida que em quedava: fer coses, actuar, moure’m. Estar viu!

Quant li quedava?

Molt! Un dia estava amb la meva dona, l’Ima, una senyora gegantina d’1,48 m d’ alçada. I vaig començar a flipar amb el blau del cel: “ Ima , però quin cel més bonic que hi ha avui!”.

És veritat: sovint ho oblidem.

Era que l’esclerosi m’havia disminuït la percepció, però aquell dia la medicació em permetia experimentar-la. I era meravellós! Un altre amic a qui vaig demanar ajuda em va donar un consell d’or: “ Ramón, nen, per què no corres?”.

Vostè podia fer running?

Res de running, jo corro. I va ser un alliberament: poder fer una cosa que en teoria m’havia de fer por. Va ser tan formidable que se’m va escapar de les mans...És a dir, dels peus.

Com va començar a córrer?

Doncs com tothom, primer els 10 km, després a millorar marca dels 10; després, la mitja marató; la marató... En vaig fer quatre.

Continuava treballant?

Vaig continuar treballant i vaig entrar en un equip d’atletisme, vaig preparar triatlons, vaig competir com a paralímpic amb la selecció... Quina flipada!

No ho aconsegueix tothom.

I allà estava jo, fet un xaval, fent una cosa que abans només veia a la tele. L’endemà, estava amb el meu degotador mensual en el tractament que segueixo amb altres malalts i hi havia un noi de 19 anys nouvingut que, entre tots, anàvem angoixant: que ja veuràs els atacs, la medicació, les punxades...

Per què l’espantaven?

Als de l’esclerosi ens agrada competir a veure qui està més putejat. I, si tenim públic, llavors muntem tot el xou. Jo el vaig tranquil·litzar i li vaig dir que estava preparant un Ironman. I al noi se li va il·luminar la cara: “Podré córrer?”. “I tant, xaval! Correràs el que vulguis si t’entrenes, com tothom!”.

Li va fer cas?

El millor és que la criatura va respirar, alleujat, però jo encara més. No m’havia sentit mai tan feliç i útil, i així em vaig convertir en activista de l’esclerosi per donar-li visibilitat, escarrassant-me a defensar la gent i que no ens retallin els pressupostos, que ens els estan retallant.

A la seva empresa es van comportar?

El calvari és aconseguir la baixa, i encara no la tinc; no puc cobrar la pensió. Suposo que esperen que m’hagi d’arrossegar per donar-me-la.

Espero que s’imposi el bon criteri.

I quan tinc una davallada, que en tinc com tothom, em repeteixo el mateix que li vaig dir a aquell noiet quan vaig marxar de l’hospital: “No sé el que em deixarà o no em deixarà fer l’esclerosi, però sé que no he de deixar que ningú decideixi per mi el que no puc fer”.

Més i millors

El primer metge que el va visitar li va aconsellar que es resignés a l’esclerosi i renunciés a tot (de passada així s’estalviava feina). Arroyo es va enfonsar; va negar la malaltia; es va aïllar en el dolor i va buscar culpables fins que es va adonar que si tots et fallen l’únic culpable ets tu. Va fer una cosa tan òbvia com difícil per a qui només té orgull: demanar ajuda. N’ hi van donar.Ja tenia equip. Amb ell va descobrir que no podia triar estar sa, però sí podia decidir estar com menys malalt millor. L’esclerosi li posaria límits, però ningú més. I va començar a viure la resta de la vida, que és molta. Ja no està sol: té al seu costat els 45.000 malalts d’esclerosi d’aquest país. I els que l’estimem, que cada dia som més. I amb ell, millors.

Lluís Amiguet

01/07/2016

La Vanguardia

Un càncer no és un parèntesi: és part de la vida

Sandra Ibarra, exmodel i comunicadora que va superar dues leucèmies

Tinc 38 anys. O 17 anys, després el meu primer càncer. O 10, des del segon. Sóc de Medina del Campo. Em dedico a ajudar a pacients de càncer. Visc en parella amb Juan Ramón Lucas. Fills? Els tindré. Política? Ètica. Creences? Donar gràcies per tot

Quan saps que t'has curat del càncer? 

Quan pots sentir la teva cançó preferida i no plorar. 

Està curada del càncer? 

Curada, i més sana que tu. 

Com ho sap? 

Totes les meves analítiques surten perfectes. 

Del càncer se'n surt. 

Jo em vaig rebel·lar contra la conspiració de silenci. M'havia d'amagar per estar malalta? No! Vaig sortir als mitjans i vaig dir: "Sóc Sandra Ibarra, sóc model i tinc càncer. I em vaig a curar a la Seguretat Social". 

Què li havien diagnosticat? 

Leucèmia limfoblàstica aguda. Era març de 1995, jo tenia 20 anyets ... i molts projectes: treballar com a model i estudiar Ciències de la Comunicació. 

Quins símptomes van posar-te en alerta? 

Febres, refredats, cansament, dolors. Pelegrinar de metge en metge: em veien jove i maca, bonica cabellera, formes cridaneres... Els hi va costar anar més enllà de l'aparença! 

Com l'hi van dir? 

Em vaig quedar ingressada i el metge em va dir: "Tens el 95% de la medul·la òssia danyada. Si superes aquest cap de setmana..., ja parlarem del tractament". 

I ho va superar. 

Trenco estadístiques. De fet, no valen estadístiques: hi ha 200 tipus de càncer i cada persona és un món. No se li hauria de dir a ningú que li queda X temps! 

Com hauria d'actuar el metge? 

Amb afecte, afecte, humanitat, calor: això és curatiu. I si no, és un mal metge! 

En què va consistir el tractament? 

Quimioteràpia i tancar-me en una bombolla asèptica per suprimir el meu sistema immunològic i fer viable un trasplantament de medul·la òssia compatible. 

De qui va ser aquesta medul·la òssia? 

Del meu germà Cèsar. Inscriure's com a donant de medul·la òssia: n'hi ha prou amb una anàlisi de sang. I, amb sort, salvaràs una vida! 

A vostè la va salvar en Cèsar? 

Dues vegades! Em vaig curar, i set anys després... em van tornar a diagnosticar d'una altra leucèmia. 

Com es supera això? 

Va ser un cop duríssim. Ja saps el que t'espera si vols intentar seguir endavant ... 

I què t'espera? 

El patiment dels que estimes. I, en el meu cas, marejos, nàusees, vòmits, diarrees, herpes, rampes, fuetades, dolors ossis, ansietat, arrugues, ulleres, caiguda de cabell, de celles i pestanyes, sortida de borrissols per cara i braços, ungles fràgils, pell seca... Em vaig quedar sense saliva, amb l'ull sec i gairebé cega. 

Quin panorama, quin espant. 

Amb molta hidratació, pomades, gotes, vitamines naturals, àloe vera, rosa mosqueta... recuperar les meves mucoses i la meva pell. 

La veig molt bé, ha vençut el càncer. 

No m'agrada aquesta terminologia bèl·lica. No he vençut: he viscut. He viscut amb el meu càncer. No m'agrada que diguin que el càncer ha estat un parèntesi en la meva vida. 

Per què no? 

Tot és vida! Durant el càncer era viva. Rebutjo això de "hi ha vida després del càncer", ja que hi ha vida durant el càncer! 

Però quina vida? 

Vaig arribar a sentir-me una extraterrestre, a no reconèixer-me, però mai em vaig descuidar físicament! Això precedeix al descuit emocional. 

Bon consell. 

Em vaig afaitar i anava amb mocadors, sempre coqueta, i amb minifaldilla i talons. Res de fer-me la malalta! Encara que tinguis un càncer, sigues tu la protagonista de la teva vida! 

No deu ser fàcil... 

Com més malalta estava, més viva em sentia! Sentia què volia. És terrible dir-ho, però l'experiència val la pena! 

Dit així... 

Així cal viure!, com amb càncer. Vés a una planta d'oncologia: aprendràs a com viure la crisi. A mi només em cal pensar "tinc saliva!" per sentir una profunda felicitat ... 

Ja entenc. 

En despertar, m'alegra pensar: "Ara puc llevar-me i anar on vulgui!". O: "Que bé, fa sol". O: "Visca, plou". O: "Bó el cafè"... He patit, però ara sí em surten els comptes de la felicitat! 

Quin ha estat el pitjor moment? 

El segon diagnòstic. "I ara què em compto per seguir?", em vaig preguntar. Estava sense treball, traslladant-me de pis i el meu xicot em va deixar. Podia passar alguna cosa més? Però tots som més forts del que pensem...! 

Qui la va ajudar més? 

L'afecte de la meva mare, l'afecte dels que t'estimo. Per això la Fundació Sandra Ibarra de Solidaritat davant el Càncer: per donar suport als que s'estan tractant. 

Què diria a l'entorn del pacient? 

No li feu de psicòleg, no li doneu consells. Només cal estar al seu costat. Això cura! 

Algun truc durant el tractament? 

Vaig descobrir que la Coca-Cola -remenada per treure el gas- m'assentava l'estómac... i podia menjar sense vomitar. Això obre un cicle molt virtuós! I que la crema Nivea per a la pell seca fa poca olor i no dóna nàusees. 

Té por que el càncer torni? 

No ho penso. M'he donat l'alta definitiva. 

Quin és el seu propòsit ara? 

Ser mare després de dos càncers. Viure amb majúscules! Viure la meva llegenda personal: convertir problemes en objectius. 

Quina responsabilitat tenim sobre el nostre càncer? 

La mateixa que amb la vida. El teu cos emmalalteix, però, no la teva ment! Actua, doncs si actues és perquè penses que tot anirà bé.

Comptes

És una dona maca i intel·ligent a la qual la vida ha proporcionat un màster de saviesa i supervivència. Avui les leucèmies es curen en un 80%, però eren gairebé una sentència de mort quan l'hi van diagnosticar. El càncer va trencar el seu somni de ser model i comunicadora ... i avui és model i comunicadora de com viure durant un càncer: des de la Fundació Sandra Ibarra de Solidaritat davant  el Càncer capta fons per a la investigació a favor del benestar dels pacients. En el seu llibre Las cuentas de la felicidad (Planeta), subtitulat Hi ha vida durant el càncer, relata els durs tràngols superats i infon ànims als que aspiren a protagonitzar la seva pròpia vida, amb càncer o sense.

Víctor M. Amela

04/09/2012

La Vanguardia

Viure és més difícil que deixar-se morir, jo trio el més difícil

Randolph Westphal,  ha donat cinc voltes al món amb bicicleta 

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Frankfurt (Alemanya) i visc pedalant pel món des de fa 24 anys. Vaig ser tècnic informàtic. Vaig tenir càncer i els metges em donaven per mort. Sóc solter i visc amb dos gossos, Nanuk i Chinuk. Sóc socialista. Crec en Déu, no en les esglésies.

Cridanera la bicicleta!

Carrego la tenda d'acampar, roba, coberts, el bàsic... Ah, i un carret per als meus dos gossos esquimals.

D'on ve vostè?

D'Alemanya, Suïssa, Itàlia ... i em dirigia a Grècia, però els alemanys no som ben vistos allà i m'he desviat a Barcelona.

I on anirà després?

Saragossa, Burgos, Pamplona, ​​París, Moscou.

Apa!

Visc pedalant per l'ample món.

Des de quan?

Des de fa 24 anys. Ja porto 197.700 quilòmetres pedalats!

A raó de què?

M'ho demana el cos! Fer això em fa feliç. Sempre ho vaig somiar. I, fent-ho, aprofito per donar ànims amb el meu exemple.

Donar ànims a qui?

A malalts de càncer. Jo vaig patir un melanoma maligne, em van dir que moriria. Als 28 anys em van diagnosticar un melanoma al costat i em van operar, miri, miri ...

Uf, quina costura!

Era tot per dins. Em van operar ràpid, però cèl·lules malignes s'havien estès al sistema limfàtic. El metge em va dir que viuria de sis mesos a sis anys.

Com va reaccionar vostè?

Vaig trencar a plorar. Per què em passava això a mi, si ni fumava, ni bevia, jugava a futbol i al tennis, menjava bé i em cuidava molt?

Ja.

Després de la commoció, vaig revisar la meva vida i vaig ser conscient que estava donant-me mala vida.

En quin sentit?

Feia de mala gana el meu treball de tècnic informàtic, vivia estressat, amb un estrès negatiu, res creatiu ni gratificant: la meva cos rebia negativitat dia rere dia!

I creu que això va influir en el seu càncer?

Vaig arribar a aquest convenciment. Els metges m'ho negaven. Avui ja no ho neguen tant!

I què va fer vostè?

Vaig acceptar íntimament que el meu càncer anava amb mi, que jo era jo amb el meu càncer, i em vaig relaxar: aquí estàvem tots dos, junts i vius!

Però amb sentència de mort ...

La vaig incomplir: vaig decidir que viuria cada minut, que enviaria missatges positius al meu cos dia a dia, sense pensar en morir. I per això havia de fer coses que m'agradessin.

Anar en bicicleta?

Sí! Em vaig escapar als Alps suïssos amb la meva bicicleta i el meu gos: vaig rodar 3.500 quilòmetres durant set setmanes. Va ser fabulós! I vaig seguir fent el que em venia de gust, vaig seguir... Vaig entendre que això era viure. I així va passar un any.

Què deien els seus metges?

Vaig haver de sotmetre'm durant mesos a petites cirurgies, però ja dominava la meva vida. El meu cos ja no rebia missatges dolents.. I jo ja havia après què havia de fer.

Què?

Vaig vendre totes les meves coses a Alemanya, vaig pujar a la bicicleta i, amb els meus dos gossos, vaig començar a recórrer el món. Vaig començar per Canadà, a l'hivern. M'agrada molt el fred!

I això?

Els meus gossos tiren de mi a la neu dura. M'encanten els espais oberts, la natura salvatge. Això sí, quan arribo a una ciutat, m'apropo als mitjans de comunicació.

Per a què?

Al Canadà vaig explicar la meva història, la va llegir un metge i em va localitzar i em va pregar que parlés amb els seus pacients. "I què els dic?", vaig preguntar. "El que fas", va contestar. "Viure!", li vaig dir: "M'agrada viure". "Doncs explica això!".

I ho va explicar?

Davant pacients de càncer i periodistes. Van acabar plorant. Vaig entendre que la meva experiència podia ajudar a altres ..., i això faig.

Què li diu a un pacient amb càncer?

Sent-te lliure en la teva ment. Fes el que somiïs, fes el que vulguis. Què importa una malaltia si tu estàs bé!? Les dones solen ser més fortes que els homes ...

I què els diria als familiars?

M'ha beneficiat no tenir família, que sanglota al teu costat fent-te sentir que vas a dinyar-la... La commiseració no ajuda gens!

I en qui es recolza?

En el meu cap, en el meu cor i els meus gossos. Els dono afecte i m'ho tornen multiplicat.

I no li convindria una dona al costat?

Em diria on hem d'anar. No, no! Decideixo jo sol. Enyoro algun amor, Susan ..., però no va poder ser! Prefereixo viatjar sol.

Quin lloc li ha agradat menys?

Itàlia: bella naturalesa, però malmesa pels italians, descuidats, poc polits, amb els carrers bruts... Si he sobreviscut a Itàlia, puc sobreviure a tot! Tal com ho penso ho dic, no m'importa.

I Barcelona ..., què? Glups.

Em disgusten les grans ciutats, però Barcelona està bé!: Carrers amplis, rectes, bones perspectives, molt cel, i gent molt afable i cordial.

Ha tingut algun accident?

Un camió em va atropellar a Argentina i va matar a un dels meus gossos. Després de dos anys en cadira de rodes, gairebé desnonat... Vaig aconseguir tornar a anar amb bicicleta!

Caldria condecorar-lo per la seva tenacitat.

M'agrada esforçar-me, m'encanta esgotar-me! Cansar-me fa sentir bé.

Quin lloc li han complagut més?

Sibèria i Alaska, per les seves àmplies extensions i el seu fred gèlid.

Què opinen avui els seus metges?

"Miracle!", diuen. Jo només els explico que viure és més difícil que deixar-se morir. I que jo prefereixo el més difícil.

'Globecycle'

L'home deixa la bicicleta custodiada i puja a la redacció del diari. L'atén la col·lega Margarita Puig, a la que li explica això: "Em diuen Globecycle, porto cinc voltes al món amb bicicleta i vull explicar la meva història". La Margarita m'envia el seu contacte, a un hotel de Barcelona: el ciclista s'allotja gratis en hotels - ell i els seus dos gossos! -, Que l'accepten perquè valoren la seva aventura i la seva missió. Parlo amb ell, arribo a la conclusió que la seva història podria inspirar a algú, i per això la publico. És un home seriós, robust, vigorós, amb determinació a la mirada. M'ensenya una cicatriu semblant a la mossegada d'un tauró al costat dret. Explica les seves coses a randolph-westphal.de

Víctor M. Amela

28/07/2012

La Vanguardia