Quelcom de farmàcies

A partir del dia 1 de novembre es va fer efectiva la enèsima modificació de les condicions de prescripció i dispensació dels medicaments a càrrec del Sistema Nacional de Salut ( a casa nostra l’I.C.S.). Vegeu, en dotze o tretze anys, s’ha baixat 19 vegades el preu dels medicaments, d’elles, quatre vegades mitjançant RDL, tres reduccions del P.V.P, 14 canvis en el preu de referència, quatre reduccions del marge i els corresponents endarreriments en el pagament de la factura de medicaments per part de l’administració.

Avui com estem? Tenim en el medicament tres preus a considerar el P.V.P. que fixa l’estat en el moment d’autoritzar el medicament, un preu de referència que fou el preu que no tenia que superar el medicament genèric per ser acceptat i ara el preu menor ( que ha deixat sense efecte el preu de referència ) i que es el preu màxim que accepta l’administració.  Altre aspecte a considerar es el canvi en la forma de prescripció: el metge nomes podrà prescriure un medicament per el nom del seu principi actiu.

Com en tot el que fa l’administració i ha excepcions i una molt curiosa; “excepcionalment” el metge pot prescriure una denominació “comercial” (medicament de marca) en cas de “necessitat terapèutica” encara que tingui un “preu superior al menor”. Dic que es curiosa aquesta excepció donat quès carrega la filosofia de l’existència del medicament genèric, o es que la prescripció d’un genèric no es fa per necessitats terapèutiques?

Arribats aquí no cal dir que tot això s’ha fet, al llarg d’aquest anys, per reduir -com fos- la factura dels medicament de prescripció ambulatòria.  Val a dir que de ben poc ha servit donat que: a part de foragitar la gran industria multinacional del medicament, d’arruïnar l’industria del medicament catalana, de reduir a la mínima expressió l’I+D, d’enfonsar l’economia de no poques farmàcies, d’augmentar el nombre de parats tan a l’industria com a la Oficina de Farmàcia ( a Catalunya l’últim any mes de 2000 empleats d’Oficina de Farmàcia ) i la aparició de manca d’alguns medicaments, alguns de molta importància terapèutica, no ha servit per sanejar el números de l’I.C.S. La mostra es que s’ha tingut que retallar els sous del personal sanitari (metges, infermeria auxiliars etc.), deixar de pagar les Oficines de Farmàcia, reduir l’activitat dels centres hospitalaris, tancament d’ambulatoris i serveis d’urgència etc., etc., etc....

No cal dir que segurament alguns d’aquest serveis i empreses privades creades amb capital públic,  s’havien de reduir o tancar, puig mai s’haurien d’haver creat o posat en servei, donat que nomes eren fruit de l’ambició desbocada d’alguns politics irresponsables. I al mot “ambició” podeu donar-l’hi  tots els sentits i accepcions de la paraula, ben segur que encerteu.

Tot això com afecta a l’usuari? Al comú de la ciutadania poc assenyada l’hi pot semblar que el mal d’uns pocs  els pot beneficiar, res mes lluny de la realitat. Un bon sistema sanitari com hem gaudit fins fa pocs anys es car, molt car, tot hi que sigui gestionat amb eficiència, racionalitat i molta cura. La disbauxa del tot per tots s’ha acabat. Els preus del medicament, no ens enganyem, no pot esser tan baix, però tampoc tan alts com els de última generació, s’haurà de trobar el punt mitjà; l’usuari intel·ligent sap que el preu dels medicaments, a mitja termini, l’hi pujarà i la aportació a pagar tan per el medicament com per l’atenció sanitària, diguin el que diguin el politics, també. Mentre estem amb crisi la majoria de pacients hauran de consumir medicament duna qualitat difícil de definir ja que si el metge, a la seva discreció, pot prescriure medicaments de marca encara que estiguin per sobre del preu menor ja hem direu que tinc que pensar; alguns els qualifiquen com a medicaments “brossa”, jo no me atreveix-ho a tant.

Una altra qüestió digne de esser considerada es la famosa i mal anomenada “recepta electrònica” que tan cara ens  costa al ciutadans i als farmacèutics. Es una de les causes mes severes de errors de medicació en persones de edat avançada que no estan sota la supervisió d’un familiar directa o a càrrec d’un assistent social; resulta indescriptible el poder de gasto per l’administració i confusió que crea en aquestes persones. Els continus canvis de noms, presentacions, formes galèniques, equivocada planificació en el temps etc. Tampoc  he sentit a cap metge que accepti que se l’hi hagi reduït la carga de prescripció i deu ser veritat quan s’ha autoritzat al personal d’infermeria a prescriure medicaments per malalties diguem-li banals per lliurar de feina rutinària al metge. I no parlem dels repetits problemes que es donen molt sovint durant l’acte de dispensació, talls de comunicació amb els serveis centrals de l’I.C.S., caigudes o saturació dels servidor, prescripcions que superen el preus fixats menors, falta de validació a temps entre altres innumerables incidències que ens trobem en el dia a dia i que afecten directament a l’usuari. Aquest es el pobre resultat que sobte quan es governa de cara a la galeria i no pel be del ciutadà.

Per acabar voldria fer esment de com, poc a poc, s’han anat retirant del canal de dispensació habitual, l’Oficina de Farmàcia, una sèrie de medicaments importants, però això si de preu alt, amb l’excusa de salvaguardar la salut o evitar el mal us d’aquest medicament. En refereixo als medicaments de us hospitalari, diagnòstic hospitalari o de prescripció limitada als especialistes; uns no es poden prescriure fora de l’àmbit hospitalari i els altres nomes en condicions molt especials. Aquestes limitacions i condicionants a la prescripció per part d’un facultatiu, d’aquets medicaments, es una de les mostres mes palpables del cinisme de l’administració al coartar la llibertat del metge tot posant en dubte la seva capacitat, tan de diagnosticar com de prescriure. Digueu-me si no es fantàstic que una persona que ha cursat uns estudis universitaris d’alta qualificació, com es medicina, que l’ Universitat l’hi dona un “Títol” i per tant l’hi reconeix coneixements i facultats suficients per diagnosticar i prescriure la medicació adient a un malalt. Però si aquest “títol” toca la butxaca de l’administració aquesta no l’hi reconeix capacitat i lo que es mes greu, la responsabilitat suficient per decidir prescriure o no dits medicaments; això ha de estar ens mans d’uns especialistes i serveis de farmàcia hospitalària que no estan fàcilment a l’abast del malat. Això, sense embuts, es una forma de limitar al màxim l’ús d’uns medicaments que resulten massa cars a l’administració. Apliquis el mateix a la Farmàcia i als seus titulars.

Be, fins aquí he arribat. Com deia mes amunt – s’ha acabat el tot per a tots – Per el camí hem anat perdent moltes coses al llarg dels anys, unes poc importants i altres massa importants com les que fan referència al benestar i la salut. Esteu segurs que serà molt difícil i costos recuperar, si mes no, una part del que hem perdut.

Josep Ma Xirgu i Badía

Farmacèutic

Crisis, sanitat i farmàcia

Darrerament està en els mitjans de comunicació la crisis del nostre sistema sanitari i més concretament els impagaments a les Oficines de Farmàcia dels medicaments subministrats als usuaris i a càrrec dels sistemes de salut de algunes comunitats autònomes. Aquests fets no són nous: si recordem, anys en rere aquest problema es va donar als anys 60, i actualment sinó recordo malament, els 70. Val a dir que en molt menor intensitat, puig els impagaments foren molt menors si atenem a la seva durada (no com ara que  venen donant-se des de el mes de maig de enguany).

Les solucions aplicades aquells moments per els governs de tecnòcrates foren ràpides i bastant efectives. A finals dels 60 s’introduí una retallada sobre la cobertura dels medicament finançats (petitori) , posteriorment va desaparèixer el petitori i s’introduí un copagament de 5 ptes. Màxim per recepta només pels treballadors actius, que posteriorment fou ampliat al 30% pocs anys desprès al 40% sobre el preu de venta al públic vigent fins ara. Actualment la situació de crisis es bastant diferent a abans. Avui dia no es dona una circumstància  molt peculiar d’aquells anys, la prescripció i consum exagerat de medicaments, que portava a un cost, a nivell ambulatori, molt alt i del tot irracional.  Des de fa uns vuit anys el consum de medicaments ambulatoris ha anat baixant any rere any i aquest últim  (2010-2011) la davallada oscil·la  entre el 5 i el 10 per cent mensual, segons la comunitat autònoma que es tracti.



Farmàcia Xirgu
Foto: Jordi Soler



Avui dia, donada la situació de emergència econòmica nacional, el governs prenen mesures de retallades poc assenyades i que repercuteixen molt directament a l’usuari i a la qualitat del servei sanitari que rep. Se li nega l’accés a certs medicaments d’alta especialització o d’ús comú però de marca, es rebaixa per Real Decret el preu dels medicaments vàries vegades a l’any, cosa que ens porta  a una manca de alguns medicaments, terapèuticament importants,  donat que alguns laboratoris, principalment multinacionals, deixen d’importar-los al nostre país.  La poca industria química nacional (principalment catalana) està en serioses dificultats de supervivència i es crea un mercat de medicaments genèrics a molt baix preu.... no pas mancat de problemes mai reconeguts per l’estat.

Ben segur que tots estem d’acord en que quan l’estat deixa de pagar es produeix una situació injusta sigui qui sigui el que deixa de cobrar. Perquè dic això... puig perquè la Sra. Cospedal, presidenta de “Castilla la Mancha” i alguns mitjans de comunicació , pretenen justificar l’impagament a les  farmàcies dient que molts autònoms i professionals tampoc han cobrat del seu govern degut al dèficit deixat per l’anterior govern. Mireu tan injust és que no cobrin el autònoms com les farmàcies, però hi ha una diferència substancial entre uns i altres... qualsevol professional o autònom contracta i accepta lliurament les condicions que fixa el govern i si aquest el deixa de pagar pot deixar, en qualsevol moment de treballar per dit govern; tot per no augmentar la seva ruïna. En el cas de les farmàcies això no és possible. Les farmàcies son activitat sanitària concedida per autorització administrativa (de fet estem socialitzats) i durant la dictadura podíem ser “militaritzats”. No sé si la Sra. Pajín, el Sr. Blanco o el Sr. Mas ens aplicarien aquesta norma de la dictadura, però una cosa es clara: encara que ens deixin de pagar estem obligats a subministrar els medicaments, augmentant així la nostra ruïna i la dels nostres proveïdors; no tenim elecció.

Només des de la mala fe es pot enfrontar col·lectius de damnificats pels impagaments. I quan dic damnificats, amb refereixo als  professionals, empreses, autònoms, funcionaris, ciutadans etc.  que tenen el dret de cobrar la seva feina i els governs son  incapaços de complir amb les obligacions que per llei o contracte han adquirit. Però el que és mes sagnant, és que els afectats per tanta “incúria” no poden demanar responsabilitats personal als politics o dirigents que han causat el desastre i sovint pèrdues irreparables, tant econòmiques com socials.

L’experiència que em donen els anys m’ha fet perdre l’optimisme propi de la ignorància de la joventut. Doncs bé, sóc pessimista de cara al futur de la nostra assistència sanitària, com he dit altres vegades: una de les millors d’Europa. El que perdrem durant els anys d’aquesta crisi, que serà molt llarga, resultarà pràcticament impossible de recuperar i el patiment que deixarà marcarà a futures generacions; per tant: difícilment tornarem a gaudir d’uns beneficis socials tan generosos i universals com hem tingut durant tants anys.

Josep Ma Xirgu

Farmacèutic

Des de darrera un taulell de Farmàcia

Petita reflexió sobre sanitat

Fa pocs dies Mn. Joaquim Casadevall em va donar a conèixer un bloc anomenat s'Arjau. Desprès d’explicar-me el seu significat, em va demanar que l'hi escrigués unes línees, si no recordo malament, sobre la "Sanitat actual" mirada des de l'òptica de la farmàcia.

Sempre he cregut que parlar d’avui sense tindre alguna referència del passat resulta presumptuós. D’on venim, quan parlem de l'atenció sanitària?... Bé, l'atenció sanitària moderna i el sistema de previsió social té el seu origen en la postguerra; més concretament a principis dels anys quaranta. El creador d'aquell sistema fou Girón de Velasco, ministre de treball, també anomenat el “León de Fuengirola” per la seva abundant melena. El sistema es basava en el sistema de previsió sanitària de l’Alemanya de Bismarck. Originalment fou creat per atendre les necessitat sanitàries de la classe treballadora, més precisament els treballadors per compte d' altri. Fou en aquells temps que es començà a crear el sistema hospitalari públic i els ambulatoris (que avui anomenem CAPs d'assistència primària). Alhora es concerta la assistència farmacèutica, originalment a Catalunya per la seva tradició, a càrrec de les mútues. Tot i tenint en comte que ja existien els hospitals comarcals, bàsicament dedicats a la beneficència, i que depenien de patronats locals (formats per representants de l'Església, Ajuntaments, Diputacions, etc.)

Tot això fou l'origen del nostre sistema sanitari actual, adaptant-se al llarg dels temps a la realitat social del moment i des del punt de vista de la qualitat assistencial als coneixements de l’època. Afortunadament ara, molt més avançats. Avui, tenim un sistema sanitari pràcticament universalitzat, tant des de l'assistència mèdica, com farmacèutica. El zenit del nostre sistema sanitari, des del punt de vista de la qualitat, el vam assolir a partir dels anys noranta. No és pretensiós dir que vàrem assolir un nivell de qualitat i cobertura assistencial per sobre de bastants països europeus. Encara que el nostre habitual derrotisme i descontentament endèmic, no ens deixés veure la realitat.

Avui, des del punt de vista de l'atenció farmacèutica, com estem i d’on venim? Doncs venim d’una postguerra on la farmàcia era bàsicament artesanal i tradicional, d'uns anys cinquanta on es començà a desenvolupar el medicament industrialitzat (cosa que va facilitar l'accés al medicament per una gran part de la població: per uns (els treballadors) de forma gratuïta i per als altres, a un preu raonable). Fou a mitjans dels anys seixanta que es va introduir el copagament per la classe treballadora (amb una quantitat molt modesta: 5 ptes) i fou als any setanta que dit copagament passà al que és ara: el quaranta per cent per la classe treballadora i gratuït pels jubilats. Actualment amb la crisis econòmica les coses estan canviant molt ràpidament. Per abaratir costos (ja que l’assistència s’està fent insostenible des del punt de vista econòmic) els estats estan introduint el medicament de baix cost anomenat: genèric. Aquest no és més que aquell medicament que ha perdut la propietat industrial el laboratori investigador.

El medicament d’alta especialització i d’elevat preu, com retrovirals, antineoplàsics, quimioteràpics, etc... s’estan restringint a la farmàcia hospitalària, amb la finalitat de reduir-ne el seu consum i per tant el cost va càrrec de l’administració. Avui tot i aquestes restriccions el cost continua essent tan elevat que el polítics comencen a parlar obertament de universalitzar el copagament a l’assistència sanitària, tant a l’atenció farmacèutica com l'hospitalària.

Hom pensa que això pot ser injust. Bé, tot és opinable, però si que és veritat que potser hauríem de valorar millor, a què i com destinem els recursos ja que no són inesgotables. Els polítics tendeixen a afalagar als ciutadans prometent-los més i millors prestacions sense parar-se a pensar, si això és possible sense comprometre la viabilitat del sistema. Avui això s’està demostrant impossible i irresponsable. Hem entrat en fallida del sistema sanitari, donat que d’un temps aquí no es pot pagar amb normalitat el seu cost. Això ens porta a un sistema injust que fa que existeixin diferències en les prestacions d’una a altra autonomia, depenen de la riquesa de cada una o de la ma foradada dels politics que la governen.

Hem d’acceptar el fet, que ja he dit abans, que el recursos econòmics son limitats i que cal optimitzar-los al màxim i això ens porta a exigir als administradors de els mateixos que ho facin responsablement i assenyadament, sense caure en el populisme fàcil.

El populisme, dóna lloc a grans injustícies; sol perjudicar a la majoria de ciutadans que aguanten amb el seus impostos el sistema, a canvi d’uns suposats beneficis que mai es plasmen en realitats o que només beneficien a minories influents de rellevància mediàtica.

Pensem-hi. Depèn de nosaltres que la qualitat i sostenibilitat del nostre sistema sanitari sigui possible. No podem esperar que allò tingut en temps de riquesa sigui mantingut en temps de pobresa, tot per no desemparar els que ni en temps de riquesa, ni en temps de pobresa mai han tingut res.

Josep Ma Xirgu i Badia
Farmacèutic