“La felicitat es pot mesurar i es pot ensenyar”

Martin Seligman, pare de la psicologia positiva, dirigeix el centre Penn

Colab.LV | Foto: Jordi Roviralta

Tinc 73 anys. Vaig néixer a New York i visc a Filadelfia. Sóc casat, 7 fills i 4 nets. Doctor en Psicología Experimental i en Humanitats. Sóc centrista. Crec que Déu arriba al final i no al començament, a molt llarg plaç nosaltres crearem a Déu. Desapareixes quan ja no et recorda ningú.

Què el va portar a estudiar les fortaleses humanes?

Quan em van nomenar president de l’ Associació Americana de Psicologia em vaig proposar de fer bé la meva feina i em vaig dedicar a preguntar pel món què fèiem bé i què fèiem malament els psicòlegs.

Això és curiós, humil i intel·ligent.

Vaig descobrir que investigar i tractar els aspectes negatius i patològics de l’ésser humà (l’ansietat, l’estrès, la depressió, el suïcidi, les addiccions...) ho sabem fer molt bé; però ningú no s’ocupava dels aspectes positius, de manera que la psicologia no li explicava a la gent com podia portar una bona vida.

D’això se’n van encarregar alguns filòsofs.

...I no es tracta de mostrar a la gent com no estar deprimit, no enfadar-se o no tenir ansietat, sinó d’ensenyar-los a ser feliços. Em vaig proposar d’estudiar les bases del benestar psicològic i de la felicitat; i les fortaleses i virtuts humanes, tot dins del marc de la ciència.

A quines conclusions ha arribat?

Que les emocions positives, la qualitat de les relacions, en definitiva: la felicitat, es poden mesurar i es poden ensenyar.

Però cadascú té el seu caràcter.

Es pot canviar. Jo era un pessimista depressiu i he après a ser optimista i alegre.

Doncs expliqui’m com es fa.

Si analitzem les estadístiques de violència, riquesa real, sanitat, educació, no hem fet més que progressar. La queixa sobre el món en què vivim cal repensar-la, i en la vida personal cal canviar d’actitud.

Sense assenyalar les coses negatives, com ho millores?

Suposem que identificant els aspectes negatius d’un pacient la psicoteràpia aconsegueix treure’l del pou ( cosa que només succeeix en el 65% dels casos), és a dir, que passi de menys deu a zero; però així no aconsegueixes que sigui feliç.

Això és demanar molt.

Les habilitats (optimisme, temprança, coratge, humanitat, autoestima, gratitud...) estan per sobre de zero. Potenciar les nostres fortaleses és una manera de potenciar el benestar.

Com ho va fer, vostè?

Durant vint anys vaig investigar el pessimisme. Però personalment, quan em sorprenia pensant de manera negativa, reconeixia aquests pensaments pessimistes i buscava arguments realistes que els desmuntessin.

Cal discutir amb un mateix?

Sí, fins a desmuntar la negativitat. Després, per aconseguir el benestar, cal centrar-se en com s’han de potenciar i desenvolupar aquelles ­àrees en les quals ets bo en lloc de dedicar-te a la prevenció del que pot ser problemàtic.

Apliqui-ho, per exemple, a la depressió.

Les investigacions demostren uns resultats excel·lents amb l’estimulació d’emocions positives com l’alegria, l’esperança o la il·lusió.

Hi ha proves científiques?

Moltíssimes. Hem demostrat que aquestes fortaleses humanes que es poden aprendre són barreres eficaces del trastorn mental. I els estudis mostren que l’optimisme té un efecte directe sobre la nostra resposta immune.

Doni-me’n un exemple.

Als Estats Units hem mesurat comtat per comtat el pessimisme, la infelicitat i l’avorriment; i resulta que són predictors molt més eficaços dels infarts que l’ètnia, els ingressos, l’educació, el sedentarisme o l’obesitat.

Increïble.

Preocupats per l’alta taxa d’estrès posttraumàtic de l’exèrcit nord-americà (5%), em van encarregar un estudi i un pla de xoc. I novament el principal predictor no va resultar ser la intensitat o cruesa del combat, és a dir, el trauma en si, sinó que és el fet de ser una persona catastrofista el que augmenta el risc de tenir estrès posttraumàtic en un 30%.

Doni’m una petita eina.

Hi ha 24 virtuts per treballar, però, per exemple, en les relacions és fonamental passar d’una actitud constructiva passiva (“ Felicitats pel teu discurs!”) a la constructiva activa (“En quin moment t’han aplaudit?”, “Què has dit?”, “Què ha estat el més emocionant?”...).

Això sí que és empatia.

La psicologia sempre ha considerat que els motius de la tristesa, la depressió o l’ansietat ve­nien de fora, però avui sabem que depenen del que tu penses sobre el que t’ha passat, això és el que produeix el sentiment.

Una cosa és el que passa fora i t’afecta, i una altra la falta d’autoestima.

És el mateix procés, per això en moltes escoles dels Estats Units ensenyem als nens les habilitats de l’optimisme i fem un seguiment durant la pubertat. D’aquesta manera hem aconseguit reduir a la meitat la taxa de depressions.

Tot passa pel raciocini?

Jo treballo sobre les estructures cerebrals, i estem fent avenços increïbles en neurociències! D’aquí un mes es publicarà un avenç importantíssim sobre la indefensió apresa (la sensació subjectiva que no podem fer res davant una situació). Steve Miller ha trobat els circuits cerebrals que l’activen i desactiven. Jo els anomeno els circuits de l’esperança, podrem desactivar la depressió.

Quins són els elements essencials que poden elevar el nivell de felicitat?

Augmentar les relacions i les emocions positives, el compromís (posar en pràctica les fortaleses personals), el sentit i l’ assoliment (establir metes que ens motivin a aconseguir-les).

Llàgrimes de Seligman

Va passar d’estudiar la depressió a investigar les bases, tant psicològiques com neurològiques, del benestar i la felicitat i com conquerir-les estimulant les fortaleses i virtuts humanes. Té diversos llibres publicats i un test interessant que està penjat a la xarxa: Qüestionari VIA de Fortaleses Personals. Dirigeix el Centre de Psicologia Positiva Penn (Universitat de Pennsilvània) i imparteix el màster Penn del programa de Psicologia Positiva Aplicada. Em sorprèn quan al final de l’entrevista, quan m’explica que som els humans els que crearem Déu i que tot es resumeix a llum, el pare de la psicologia positiva plora tot d’una. Ha vingut a Barcelona a fer un taller a l’equip directiu sobre com conquerir el benestar.

Ima Sanchís

27/06/2016

La Vanguardia

Quin és el secret per envellir bé?

Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en la nostra actitud

Els estereotips ens presenten la vellesa com un moment de declivi / GETTY

Ho va dir el filòsof Francis Bacon: "Mai seré vell. Per a mi, la vellesa sempre té quinze anys més que jo". La cita pot semblar una frase enginyosa més, però diferents estudis de psicologia han revelat, quatre segles més tard, que Bacon tenia fins a cert punt raó, que l'acte d'envellir no respon només a inevitables canvis físics, sinó a actituds estrictament personals. Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en el nostre interior.

La vellesa importa, i cada vegada més: hi ha més gent gran, que viu més anys, i que representa un percentatge més elevat de la població. Durant la major part de la història el percentatge de persones de més de 65 anys no superava el 4% de la població mundial. Ara és un 12% de la població i, si es manté el ritme actual, serà un 22% l'any 2050. Des de les pensions fins als serveis públics, la societat i les polítiques s'hauran d'adaptar a un món més envellit que mai. Per evitar problemes, és important que fer-se gran no equivalgui a fer-se un ancià inactiu, sol, dependent. És impossible? Vellesa i decadència van inevitablement juntes?

Envellir és inevitable. Les cèl·lules obtenen energia dels aliments que ingerim i de l'aire que respirem, un procés durant el qual generen una sèrie de residus tòxics, entre ells els radicals lliures. Alguns estudis apunten que aquest és el motiu pel qual menjar molt i respirar molt (com fan els esportistes professionals) escurça la vida. No és casual que els animals més longeus, com les tortugues de les Galápagos (fins a 175 anys de vida) o les esponges de l'Antàrtida (1.550 anys), siguin especialment resistents al procés d'oxidació, que accelera l'envelliment de les cèl·lules. Si les cèl·lules triguen més a envellir-se, el cos triga més a desenvolupar malalties relacionades amb l'edat, com el càncer, la diabetis o l'Alzheimer. 

El factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament / GETTY

Què vol dir fer-se gran?

Però envellir no és només una qüestió física, sinó també psicològica. O, dit d'una altra forma, no només les nostres cèl·lules sinó també nosaltres decidim com envellim. Aquí comencen els problemes, perquè ni tan sols queda clar què vol dir fer-se gran. La vellesa té a veure amb l'edat? I, si és així, a partir de quina edat som vells? Som vells quan canviem els rols socials, quan ens jubilem, quan els nostres fills es fan adults? O potser quan les nostres capacitats físiques i psíquiques minven, quan ja no som capaços de fer allò que sempre havíem fet? La vellesa és un estat social, físic o mental?

Les preguntes semblen retòriques, però no ho són. Diferents estudis psicològics apunten que el factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament, la nostra actitud. Més enllà dels components físics (malalties) i socials (el nivell econòmic, el lloc de residència), és la nostra manera de viure la vida el que determina com ens fem grans. El secret d'envellir bé, diuen els psicòlegs, es basa a seguir tres consells. El primer, tenir cura de la nostra salut (menjar bé, fer exercici, descansar). El segon, mantenir vincles (amics, família) i contribuir al món que ens envolta (participant en alguna associació, fent-nos voluntaris). I el tercer, mantenir vives (o descobrir) les nostres habilitats, manuals, intel·lectuals…

Però dir-ho és més fàcil que fer-ho, perquè vivim en una societat que considera la joventut un valor. I com que ser jove és magnífic, la lògica implica que ser vell no ho és. Els estereotips negatius sobre la vellesa impregnen les societats occidentals. Durant bona part de la nostra història la vellesa era sinònim de saviesa, d' experiència, de resistència. Ara, en canvi, la vellesa ja no és sinònim de saviesa o d'experiència, sinó de dependència, de malaltia, de lletjor, d' inactivitat. Segons les estadístiques, tres de cada quatre persones grans asseguren haver-se sentit discriminades per culpa dels prejudicis contra la vellesa. I no és només una qüestió de percepció: les dades demostren com, davant d'una mateixa condició clínica, les persones grans no reben el mateix tractament que les joves.

Profecia autocomplerta

Aquesta discriminació no només és un problema legal i social, sinó que acaba tenint conseqüències en l'àmbit personal. Estudis com l''Irish Longitudinal Study' demostren que aquelles persones que tenen una visió negativa de la vellesa envelleixen pitjor i viuen el seu envelliment com un trauma. És una profecia autocomplerta. Si ens deixem endur per tots els estereotips sobre la vellesa acabem per assumir-los i viure la nostra pròpia vellesa com un fet negatiu. I la profecia es compleix perquè aleshores, efectivament, els problemes físics s'acceleren. Un estudi de la Universitat de Yale arriba a la conclusió que simplement canviant l'actitud davant la vellesa s'aconsegueix que persones grans amb problemes físics millorin de forma substancial. Deirdre Robertson, investigadora de la Universitat de Columbia, de Nova York, hi està d'acord: "És possible canviar la forma com envellim simplement canviant la percepció que tenim de la vellesa".

No podem evitar envellir. Però sí que podem alentir el procés vivint-lo amb un esperit positiu, mantenint-nos actius i tenint cura de la nostra salut i el nostre entorn. No és fàcil, evidentment. Els mitjans de comunicació, la publicitat, la literatura, el cine… ens presenten la vellesa com un moment de declivi. Un moment on no hi ha històries d'amor, on no es viuen aventures, on no es coneix gent nova, on no es tenen experiències excitants. Un moment en què toca comprar cadires reclinables, ulleres per llegir, pega per a la dentadura postissa o compreses per a les pèrdues d'orina. Enfrontats a aquesta pluja d'imatges i estereotips, acabem per interioritzar que fer-se grans és un drama. I, alerten els experts, interioritzar que és un drama és el primer pas per fer que realment ho sigui.

Isidre Estévez

03/03/2016

Ara.cat

“El poder de la ment sobre el cos és il·limitat”

Suzanne O'Sullivan, neuròloga

Foto: Maite Cruz

La meva edat em sorprèn. Vaig néixer a Irlanda i visc a Londres, on treballo a l’hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia. Soltera i sense fills. Crec en la igualtat, valor que es reflecteix en l’accés a la salut. L’espiritualitat és beneficiosa, però no crec en l'Església i desconec el sentit de la vida.

Quan va començar a prendre’s seriosament les malalties psicosomàtiques?

La primera vegada que tractes un pacient amb una malaltia física per als símptomes de la qual no hi ha explicació mèdica el despatxes sense més ni més, això no va amb tu, ni tan sols ho vam estudiar a la carrera.

I el pacient se’n va a casa sense saber què li passa?

Sí, i això és molt anguniós. El dia que vaig conèixer la Brenda va canviar tot. La van ingressar a urgències per atacs epilèptics recurrents, no els aturava res, així que li van induir un coma.

Això sona molt greu.

Intubada, amb la respiració assistida..., cada vegada que li intentaven retirar la sedació tornava a tenir atacs epilèptics. El cinquè dia la cap de neurologia li va retirar la sedació i ens va retenir sense intervenir davant un atac espantós. “Això no és epilèpsia”, va dir, i la va enviar a casa.

Déu n’hi do!

Durant vint anys han arribat a les meves mans pacients amb símptomes físics neurològics però l’origen dels quals era psicològic. Des que sóc cap de departament he intentat ajudar-los treballant conjuntament amb psiquiatres i psicòlegs en lloc de treure-me’ls de sobre.

Per què?

Des que vaig conèixer la Brenda he tractat persones amb una tristesa tan colpidora i intolerable que contra tota lògica el seu subconscient escollia deixar-les confinades en una cadira de rodes o paralitzades amb convulsions abans que patir l’angoixa que experimentaven.

Aclaparador.

Sí, el grau d’incapacitat que pot produir una malaltia psicosomàtica és tan greu que resulta difícil creure que la causa és el subconscient, i són el 30% dels meus pacients.

Immòbils en una cadira de rodes, però sense cap lesió a la columna vertebral?

Efectivament, i pacients amb diversos atacs epilèptics al dia, no un ni dos sinó deu, que han d’estar hospitalitzats, però que en realitat no tenen una malaltia cerebral.

Què es fa normalment amb aquests pacients?

Res, deixar-los de banda; per això vaig decidir incorporar al meu equip psiquiatres i psicòlegs i tractar-los de manera interdisciplinària.

No se’ls acostumen a prendre seriosament, aquests pacients?

No, ni els metges ni la societat. En el cas de l’epilèpsia, el 70% dels pacients que en pateixen no tenen atacs quan prenen la medicació, però al 30% de pacients psicosomàtics la medicació no els fa efecte; i mentre que en el cas de l’epilèpsia de base neurològica els atacs duren uns minuts, en el seu cas poden durar hores.

Estem parlant de malalties imaginàries?

No. Els efectes són reals, però és la ment la que produeix aquesta idea de malaltia.

Què ha descobert?

Que és molt pitjor que una discapacitat física perquè no pots fer cap tractament per pal·liar-la, cal fer un estudi molt profund de la persona en qüestió.

Quines solen ser les causes?

Hi ha centenars de causes, però en molts dels casos més extrems –atacs de tipus epilèptic i paràlisi– l’origen són els abusos sexuals o físics, pèrdues traumàtiques o molta malaltia en la família. Els casos més lleus es deuen a l’estrès general de la vida: problemes financers, amb la parella, amb els fills...

I quins són els símptomes?

Els més comuns són el mal de cap, d’estómac, d’esquena, i la fatiga. La ment és capaç de reproduir qualsevol tipus de símptoma. Poden aparèixer a qualsevol edat, però la tendència és a una edat primerenca o entre els 20 i 30 anys. En nens, el mal d’estómac està lligat a l’assetjament escolar i a problemes familiars.

Com podem protegir-nos de la nostra ment?

Sent resilients i acceptant l’ambigüitat.

Què ha esbrinat?

Que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat: podem imaginar qualsevol tipus de símptoma mèdic i produir-lo, i que és molt greu subestimar-lo.

Si la nostra ment pot emmalaltir-nos, també pot curar-nos?

No, però sí que pot influir en la malaltia. Hi ha una interacció molt clara entre ment i cos.

Com reaccionen els casos més greus al tractament psicològic?

Depèn de com de ràpid es faci el diagnòstic, però persones amb paràlisi són capaces de tornar a caminar amb normalitat i en molts casos no és gràcies a un tractament psicològic sinó a un fisioterapeuta.

La ment humana és sorprenent.

Sí, i he comprès una cosa essencial: hauríem de jutjar menys els altres i a nosaltres mateixos. Els pacients que pateixen malalties psicosomàtiques se senten culpables, però la realitat és que no poden controlar els símptomes, no es fa mai expressament.

Quin és el cas que l’ha commogut més o ha estat més revelador?

Pacients que als 15 anys van començar a tenir problemes sense diagnòstic i els símptomes dels quals van anar canviant a diferents parts del cos: l’intestí, el cor..., i quinze anys després m’arriben amb problemes neurològics. Que la medicina hagi deixat una persona abandonada durant quinze anys sense posar fre al procés diu ben poc a favor de la medicina. 

La incomprensió

Una de cada tres persones que van al metge de capçalera té símptomes sense cap explicació mèdica. Quan aquests pacients arriben al neuròleg, el tema sol ser greu. O'Sullivan va decidir atendre el seu patiment i no enviar-los a casa. "No necessàriament els patiments més grans reben la consideració i compassió més gran. Hi ha una classificació no oficial per a les malalties en què els trastorns psicosomàtics són els xarlatans de les afliccions, ens en burlem. Això ha de canviar". A Tot és al teu cap (Angle), O'Sullivan recorre els seus més de vint anys d'experiència en el tractament d'aquests símptomes que deixen persones postrades en cadires de rodes o patint violents atacs de tipus epilèptic.

Ima Sanchís

11/02/2016

La Vanguardia

L'enamorament no resisteix a l'anàlisi, i odio ser-ne el botxí

Irvin Yalom, pioner de la psiquiatria existencial; protagonitza el film 'La cura de Yalom'

Tinc 83 anys: tracto pa­cients cada dia i faig te­ràpia de grup per conti­nuar creixent. Fa 67 anys que estic amb la meva dona, però tenim quatre fills divorciats: són altres temps. Conèi­xer els altres és conei­xe't a tu mateix. Encara temo la mort, però menys que abans de parlar-ho al grup.

Jo era fill d'uns immi­grants jueus que van obrir una botiga de queviures en un barri negre de Washing­ton i van tirar endavant. La ciutat estava tan segregada racialment i era tan violenta que em refugiava a la biblio­teca.

I va convertir la pobre­sa en oportunitat.

Un dia el meu pare va tenir un infart, i la meva mare me'n va do­nar la culpa. Jo estava angoi­xat, però el metge ens va confortar tant que, des d'aquell dia, vaig voler ser com ell. Em vaig especialit­zar en psiquiatria, perquè és un relat de l'existència des de la consciència, com la li­teratura. I em vaig psicoanalitzar, perquè era part de la nostra formació.

Li va servir de res?

No, perquè la psicoanalista m'escoltava, però no es rela­cionava amb mi. Aquelles hores se'm van fer intermi­nables, però així vaig apren­dre que la qualitat de la te­ràpia depèn de la qualitat de la relació entre el terapeuta i el pacient.

I es va fer pioner en te­ràpies de grup.

Només exi­gia dos requisits als grups que dinamitzava: sinceritat absoluta i que cap co­mentari de ningú no fos mai des­tructiu.

De què serveix mostrar que pateixes?

Vaig començar amb malalts terminals de càncer. A una pacient, que va arribar mori­bunda, semblava que no li im­portava la mort: "Però la meva fi­lla -ens repetia amb ràbia­ m'amarga els últims dies: no cui­da el gat ni el pis...". I repetia el mateix en cada sessió fins que un altre terminal la va interrompre: "Què coi dius -li va retreure- del menjar del gat, Evelyn? Que no és el més important de la teva vi­da, la teva filla?".

...

"No deixis aquest verí a la teva filla. Trenca el cicle d'odi, Evelyn. No et moris sense dir-li que l'estimes". Tots ho vam repetir, i l'Evelyn va ce­dir. Va ser el primer triomf del grup.

Una gran victòria.

Però el millor és que aquell dia un altre pacient ens va dir que era una pena que li ha­guessin hagut de diagnosticar un càncer per poder descobrir al grup què era la vida. Aquelles sessions ajudaven els meus malalts, però a mi també, a enfrontar-me als meus pro­pis problemes.

Què ha après exercint?

Que ca­dascú habita al seu propi món, per­ què ha tingut experiències úniques. I, per molt properes que estiguin dues persones, sempre les separarà tot el que no han viscut juntes.

L'amor seria la tensió per tancar aquesta distància insalvable?

L'amor és la tensió per brindar a l'altre algu­na cosa nova cada dia, i és molt dife­rent d'enamorar-se, una passió que només atén a ella mateixa mentre dura i que, si no es transforma en amor, s'acaba extingint.

Hi ha qui s'enamora sovint, però no arriba a estimar mai?

Hi ha perso­nes que no fan l'esforç d'aprofundir en elles mateixes i no s'arriben a co­nèixer mai. Utilitzen els altres per no trobar-se totes soles amb el seu propi buit.

I la vida és l'aprenentatge de la solitud.

La millor manera de conei­xe's un mateix és aprendre a conèi­xer els altres. I viceversa. Això és el que pretén la teràpia de grup.

L'amor és aprendre a coneixe's?

El que és paradoxal de l'amor és que la consciència del jo augmenta l'an­sietat. Quan el jo s'uneix a una altra persona, totes dues es deslliuren de l'ansietat, però perden la lucidesa.

Estar enamorat és una neurosi?

No m'agrada treballar amb enamo­rats, potser perquè els envejo i potser també perquè la psicoteràpia busca il.luminar la foscor, i, en canvi, l'enamorament es nodreix de misteri i ambigüitat, per això s'enfonsa quan s'analitza...

I...?

... I odio ser el botxí de l'amor.

Què distingeix la seva teràpia?

Em concentro en la meva relació amb el pacient fins a aconseguir que reprodueixi amb mi els problemes que té amb els altres.

Quin tipus de problemes?

M'he especialitzat a treballar l'angoixa existencial i he escrit alguns llibres.

Molt celebrats per la crítica.

Sim­plement parlo amb els pacients terro­ritzats per la mort i la solitud. Però no em limito, com els terapeutes convencionals, a neutralitzar els símpto­mes d'aquesta angoixa perquè pu­guin dormir o només per fer més su­portables el malestar i les disfun­cions.

Què fa, doncs?

Intento aprofun­dir amb els pacients en aquestes pors.

Què ens ensenya la por de morir?

Que està relacionada amb moltes al­ tres disfuncions si saps veure què hi ha al darrera.

Com la combat?

Crec que qualse­vol possibilitat de millorar requereix contemplar el pitjor en tota la seva intensitat.

Com es manifesta aquest pànic a la mort?

Sovint, amb desordres sexuals.

A vostè també li passa? A vostè també li passa?

Schopen­hauer comparava el poderós impuls sexual de la seva joventut amb el sol i consolava la seva vellesa dient que només l'ocàs permet a l'home veure les estrelles. I ara em passa a mi. In­tento acceptar que tot el que he viscut desapareixerà amb mi. La nostra consciència és un do preciós i terri­ble.

Preciós i terrible

Ja coneixia el predicament de Ya­lom i els seus llibres -autèntics su­pervendes- entre els professionals de la salut mental, però m'emociono veient aquest documental sobri i pro­fund, La cura de Yalom, que s'estrena a Espanya. I encara m'emociono més quan mantinc una llarga videoconferència amb ell des de Palo Alto, a ca­sa seva.

"La nostra consciència -em diu, i jo em continuo repetint, perquè cada vegada adquireix un nou sentit­ és un do preciós i terrible". També ho és enamorar-se en el misteri i l'ambi­güitat abans que la lucidesa de l'anà­lisi racional ens reveli la trampa de la passió... O millor després -tant de bo- que l'hàgim sabut convertir en el nostre amor de cada dia.

Lluís Amiguet

29/07/2015

La Vanguardia