Combatents a l'ombra

La reportera Anna Teixidor explica la història personal de gihadistes sorgits de Catalunya

Un home és detingut pels Mossos d'Esquadra durant una operació policial contra presumptes gihadistes a Terrassa

El maig del 2014, un policia veterà li va comentar, com si fos el més normal del món, que a l'Àrea Metropoli­tana de Barcelona s'havien produ­ït homenatges a joves màrtirs de la guerra a Síria. Llavors va desco­brir també que a YouTube circulava un muntatge d'un tal Moha­med al-Magribi, suposat propie­tari d'una botiga de queviures de Barcelona, pronunciant primer una arenga en una plaça a Síria i a continuació enterrat amb tots els honors després de la seva mort en combat. Va ser així com se li va acudir a Anna Teixidor, periodis­ta de TV3 i doctora en Comunica­ció Social per la UPF, proposar un reportatge al programa 30 minuts sobre els joves que abandonen Ca­talunya per anar a lluitar per la causa gihadista.

Fruit d'aquesta investigació va sorgir el programa televisiu A la recerca del paradís, emès fa poc més d'un any, i ara arriba Comba­tents en nom d'Al·là. De Catalunya al gihad (Ara Llibres), un volum que té dues parts: primer, una introducció on l'autora aporta les dades, poques i incertes, i el perfil dels gihadistes que des de Catalu­nya i des de tot Espanya se n'han anat a l'Iraq i Síria a combatre; i en segon lloc, aborda aquesta desco­neguda realitat a través de quatre casos reals. Per raons gairebé obli­gades es tracta de quatre testimo­nis que amaguen la seva persona­litat per no ser identificats. Són un combatent que lluita a Síria des de fa tres anys, amb qui durant un any i mig va mantenir contacte per correu electrònic, Facebook i WhatsApp; una dona espanyola, conversa i vídua d'un màrtir a qui continua enaltint malgrat el seu tèrbol passat; una jove musulma­na que es va convertir en confi­dent de la policia però va acabar a la presó per culpa d'una descoordinació entre cossos de seguretat, i una altra dona que se'n va voler anar amb el seu nòvio allistat a l'Estat Islàmic però a detinguda a la frontera de Tur­quia, va passar cinc mesos a la pre­só turca i ara està pendent de judi­ci a Espanya.

"No m'he inventat res en aquest llibre, encara que he suprimit co­ses. Crec que era important do­nar-los veu per coneixe'n les his­tòries, les contradiccions amb què viuen, com justifiquen les seves accions i quines són les motivaci­ons que els- impulsen a un viatge sense retorn. Però també estic se­gura que no m'ho van explicar tot, tot i que es van obrir molt", explica Anna Teixidor. La falta d'estudis en profunditat sobre les causes del procés de radicalització de certs joves, el funcionament de les xarxes de captació i la problemàti­ca dels qui tornen de la guerra són aspectes que justifiquen aquesta investigació. I més quan Catalu­nya "es manté com un dels punts més importants de reclutament de combatents a l'Estat espanyol" Aquesta afirmació s'explica pel major pes de la immigració mu­sulmana a Catalunya (hi ha més de mig milió de persones censades) i la proliferació d'oratoris salafistes en diverses comarques. Segons Anna Teixidor, una part d'aques­tes entitats salafistes asseguren que estan en contra de la violèn­cia, "però defensen i difonen creences incompatibles amb els va­lors democràtics". I la veritat és que des que van començar les ope­racions policials contra cèl.lules gihadistes vinculades amb la guerra a Síria, "gairebé un terç de les detencions s'han concentrat a Catalunya".

El primer testimoni i el més re­velador és el d'en Tarek, "el pri­mer jove de Catalunya que va viat­jar a Síria per fer la gihad l'octubre del 2012". El Govern central ad­met que 139 homes i dones han vi­atjat a Síria des d'Espanya -dels quals uns 30 ja haurien mort-, pe­rò la xifra real sembla superior. A escala europea es parla de 5.000 combatents que han marxat cap a l'Iraq i Síria. En Tarek es va allistar al grup Jabhat al-Nusra, sucursal siriana d'Al-Qaida, que agrupa vo­luntaris sunnites, aliats teòrics de l'Estat Islàmic en la lluita contra el règim d'Al-Assad, però enfrontats a la pràctica. "No estic amb ells (...) Estan bojos aquests d'Estat Islà­mic (...) El món té una imatge molt dolenta de nosaltres per culpa de l'Estat Islàmic".

"El primer que li vaig preguntar a en Tarek va ser si estaria dispo­sat a atemptar aquí si l'hi ordenes­sin i ell va dir que no, però també em va dir que no podia respondre pel grup del qual formava part", explica l'autora. En Tarek se'n va anar un dia sense dir res ni als seus familiars ni als seus amics. Va agafar un vol de baix cost fins a Istan­bul que no li va costar ni 200 dò­lars. "La nit abans es va afaitar la barba, es va tallar els cabells ben curts i es va vestir amb texans i sa­marreta per occidentalitzar el seu aspecte. Aparentment se n'anava de vacances amb una bossa de mà". Una vegada allà es va traslla­dar fins a Gaziantep, a la frontera amb Síria. "Les recomanacions de les cèl.lules de captació són explícites: no us connecteu a internet més d'una vegada des del mateix punt, compreu un mòbil de targe­ta per comunicar-vos i no confieu en ningú". Un passador els porta fins a la frontera a peu, on els espe­ren els enviats pels gihadistes que els portaran als camps d'entrena­ment. "Allà han de deixar en dipò­sit la documentació i el mòbil i donar el número de telèfon d'aquelles persones amb qui el combatent vol que es contacti si, finalment, s'adorm, un eufemis­me per assenyalar si mor en combat".

En Tarek té 24 anys. "Sempre he estat immigrant, tant al Marroc com a Catalunya", li explica des de Síria. Abans de viatjar-hi va es­ tar dos anys a Londres i probable­ ment allà va començar el seu pro­cés de radicalització."Ens equivocaríem -escriu Teixidor- si atribuíssim la radicalització d'aquests joves únicament a fac­tors socials i econòmics". I encara que reconeix que bona part d'aquests combatents europeus han sorgit de guetos com Príncipe a Ceuta, Canal de Hidum de Melilla, els suburbis de Birmingham o de les grans ciutats franceses, també assenyala altres condicio­nants socials, culturals i d'identitat que afavoreixen aquests pro­cessos. En especial, internet com a vehicle de propaganda. L'autora recull les investigacions de l'an­tropòloga francesa. Dounia Bou­zar, que explica com els captadors arriben a persuadir aquests joves de segona i tercera generació de la immigració que viuen en un món corromput, excessivament mate­rialista i dominat per certes for­ ces.Els reclutadors posen l'èmfasi en les teories conspiradores, en les societats secretes que gover­nen el món i en el fet que amb la fi del món arribarà el combat defini­tiu entre el veritable islam i els in­fidels. D'aquesta manera s'aconsegueix, seguint el modus operandi de les sectes, que aquests joves es considerin uns elegits, que trenquin amb la seva vida anterior i els seus amics per incorporar-se a la gran comunitat musulmana, l'umma.

A Espanya, el Ministeri de l'In­terior admet que la presó s'ha convertit en un focus de radicalitza­ció. Alguns joves que eren entre reixes, multireincidents per petits robatoris sense interès per la reli­gió, sense recursos ni oportuni­tats, han deixat les drogues i l'al­cohol i busquen una nova vida com a mujahidins.

Un altre testimoni és el de la Maryam, una espanyola conversa de 35 anys que tenia un marit vio­lent que la maltractava i la com­partia amb una altra dona al Marroc. Ell se'n va anar a Síria i al cap de poc va morir en combat. Sense suports familiars, sense un psicò­leg, sola i amb tres fills, ha idola­trat la mort del seu marit, a qui considera un màrtir. ''Va anar a lluitar per la causa d'Al·là. Estava escrit així", diu, mentre manifesta el seu desig d'anar a viure al Marroc.

Anna Teixidor ja es planteja una altra-investigació: "Tant si són víctimes com culpables, retornats de la guerra o frustrats per no ha­ ver-hi anat, són necessaris pro­ grames de desradicalització. A Europa, en països com Dinamarca o Anglaterra, hi comença a haver programes de reeducació per con­trarestar la narrativa gihadista, per contraargumentar les xarxes socials". El llibre el tanca citant Dounia Bouzar en una ponència al Parlament Europeu: "L'Estat Islàmic pot destruir el cervell i el cor, però no l'inconscient. La idea per recuperar els que tornen [de la guerra] és posar-los en contacte amb els sentiments de la seva in­fantesa. Només així els podrem recuperar" .

Josep Playà Maset

01/5/2016

La Vanguardia

“He volgut entendre què et fa anar a Síria”

ANNA TEIXIDOR COLOMER PERIODISTA DE TV3. AUTORA DEL LLIBRE ‘COMBATENTS EN NOM D'AL·LÀ. DE CATALUNYA AL GIHAD' (ARA LLIBRES)

Històries: Dóna veu als joves que van a fer la gihad per veure com han patit el procés de radicalització

Eines: Diu que el gran problema són els col·lectius que hi simpatitzen, i calen programes per rebatre-ho

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) és llicenciada en humanitats i periodisme per la UPF. El 2013, junt amb el seu pare, Josep Teixidor, va rebre la Beca de Recerca de la Selva per la investigació de diaris i publicacions de la comarca entre el 1868 i el 1975. I amb el càmera Marc Faro va investigar el cas de l'Ivie Okundaye, la prostituta nigeriana morta a la Jonquera, un reportatge guanyador de la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola. Amb aquest bagatge, la periodista de TV3 s'ha centrat en el gihadisme a Catalunya: és autora del reportatge A la recerca del paradís , emès fa un any a 30 minuts. És una “realitat complexa”, escriu en la dedicatòria del llibre Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres), a la venda des de dilluns.

Quins són els motius que fan que un jove se'n vagi a fer la gihad? Per prestigi, èpica i lírica, tal com deia aquesta setmana en una tertúlia Pilar Rahola?

Ens quedaríem en la superfície si només parléssim de prestigi, èpica i lírica; va molt més enllà. Hi ha un fort component religiós. És veritat que molts senten que no formen part de res i, amb la identificació de l'islam, consideren que és la seva pàtria i, per tant, la seva raó de ser, però hi ha un fort component ideològic que explica per què decideixen abandonar-ho tot i fer la migració a Síria i allà combatre pel que creuen que és el gihad.

És la combinació de fanàtics fascinats per la guerra?

Ens equivocaríem si pensem que és una qüestió social i econòmica; és molt més complex. Hi ha diverses casuístiques en la història dels perfils a Europa. En el llibre recopilo quatre testimonis amb un denominador comú, que és la falta d'identitat, però en són només quatre. Pensa que han marxat cinc mil europeus cap a Síria. Als testimonis he constatat que els mancava aquesta identitat; no se sentien ni d'aquí ni del país dels pares.

Hi ha alguna cosa en la integració que s'ha fet malament?

Probablement els anys de la crisi han passat factura, perquè abans del 2007 sí que teníem integradors i mediadors en tots els ajuntaments, tot un equip de tècnics que mitjançaven amb les comunitats de veïns, que trepitjaven el carrer en diversos punts estratègics per copsar com estaven les comunitats estrangeres.

En una entrevista a RAC1 comentava casos d'instituts en què els alumnes s'havien negat a fer minuts de silenci pels atemptats de París o havien fet redaccions a favor de la gihad.

Sabem que són fets aïllats, que potser encara no són prou importants quantitativament, però existeixen. Sí que és important que aquest protocol de què s'està parlant des d'Ensenyament, coordinat per Interior, comenci a desplegar-se, sobretot donant eines al professorat i als equips directius per saber quan han d'actuar i de quina manera.

Tornant a la casuística, hi ha diferències entre els joves de les ‘banlieue' de les ciutats franceses, els suburbis de Birmingham o El Príncipe, a Ceuta?

El que passa és que a països del nord d'Europa com França, Alemanya o el Regne Unit estan en segones i terceres generacions. Aquí no tenim les seves problemàtiques, que són moltes, però probablement l'experiència d'aquests països ens ha de permetre de no cometre els mateixos errors. Aquí la radiografia també és diferent, tant en el nombre d'estrangers com en les nacionalitats, que canvien en funció de cada país, igual que el model d'acollida. França té un model assimilador i el dels Estats Units és multiètnic; aquí hi ha la interculturalitat.

En el llibre menciona com la sèrie ‘El Príncipe' de Telecinco exerceix de pol d'atracció.

Les noies, sobretot, m'han parlat d'aquesta sèrie: no els agrada el paper de la protagonista, una musulmana que s'enamora d'un policia i comet adulteri, però sí que he notat que volen ser confidents de la policia. Se senten implicats en aquesta lluita.

Quina anàlisi fa de la situació a Catalunya?

Seria un dels punts de l'Estat, després de Ceuta i Melilla, amb més reclutament, més persones que haurien viatjat a Síria i l'Iraq, però la principal preocupació no és aquesta, sinó que hem copsat un gran corrent de simpatitzants, de musulmans o conversos que s'acostarien als postulats d'Estat Islàmic. La majoria no se'n vol anar a lluitar a Síria, però estan disposats a finançar, a portar un paquet d'aquí a València per exemple, a fer proselitisme, fer tasques logístiques... i això és preocupant. Històricament, l'Estat ha estat una base logística. Hi ha reclutament, però també finançament i, sobretot, una adhesió espiritual.

Hi ha perill d'ascens del populisme? De l'extremisme?

En parlava avui amb un expert. A Europa ja hem vist que estan creixent els partits populistes. I si seguim el mateix guió, pot ser que aquests partits aflorin; cal veure-ho en els propers dos anys.

Està immersa en el treball de camp d'un nou reportatge. Ara ha notat més silenci que quan va fer la primera investigació?

Abans ja era complicat que la gent parlés, però encara ho feia. Ara cada cop ens costa més. Sabem fets concrets de famílies concretes, però quan hi parlem ens els neguen amb rotunditat, tot i que sabem per altres fonts que hi estarien implicades d'alguna manera, o amb algun familiar a Síria. Els atemptats a París han creat un gran silenci entorn de les comunitats.

Expliqui el mètode de captació; és similar al d'una secta, no?

Sí, els mètodes serien com els d'una secta però no es podria considerar que aquests grups gihadistes siguin grups de manipulació psicològica, sinó que són organitzacions terroristes. Funcionen com una secta perquè creen un món de teories conspiratives, sobre la fi del món, d'estar manipulats i corromputs... i segmenten aquest discurs en funció de l'audiència. Per exemple, als nois els prometen que seran guerrers, lluitaran per la justícia i contra un dictador, que és Baixar al-Assad, i a les dones se'ls fa una crida sobretot a ajudar humanitàriament. En general, se'ls fa creure que són uns escollits i han de trencar amb l'entorn, pares, professors, amics... a més de la propaganda a internet.

El paper de les xarxes socials és molt important en la captació. En el llibre menciona el cibergihadisme i tota la infraestructura de mitjans de propaganda.

Es creu que a Estat Islàmic hi ha més de cent assessors professionals d'Occident que els estan ajudant a nivell de mitjans de comunicació. Sense internet probablement el missatge gihadista i, sobretot, el d'Estat Islàmic no haurien arribat tan lluny. Internet ha estat un amplificador, fins al punt d'aconseguir mobilitzar cinc mil occidentals i més de trenta mil persones a tot el món de més de vuitanta països.

Un dels testimonis la va intentar convèncer per casar-s'hi a Síria.

Sí, els joves i adolescents es poden creure fàcilment el missatge. Perquè et dóna una raó de ser i té un sentit anar-hi. A més, et donen els diners per al viatge i hi ha moltes facilitats: amb un vol de baix cost arribes a Turquia, t'aconsellen que deixis el mòbil a casa i et connectis a xarxes públiques. A les noies les fan entrar de seguida perquè no s'ho repensin. Vam localitzar un hotel de la frontera, a Gaziantep, on tots anaven a Síria.

L'objectiu del llibre és destacar les històries humanes que hi ha darrere les detencions?

Em semblava que era important donar-los veu per veure com havien patit, sobretot, el procés de radicalització. I detectar pautes de com aquestes eines de captació, tan sofisticades, aconseguien mobilitzar tota aquesta gent, i entendre d'alguna manera com podien deixar-ho tot i anar-hi.

El llibre està estructurat a partir de les històries personals. Quin testimoni destacaria com a més impactant?

El que més m'ha impactat és el noi, en Tarek, que amb quatre anys va arribar a la província de Barcelona i amb vint va decidir anar-se'n a Síria. I tres anys després encara és allà, i convençut de la decisió que va prendre. També és impactant perquè les converses que hi vaig mantenir van durar més d'un any, van ser molt llargues.

Quant a les dues dones, la Maryam, vídua conversa, i la Ferdaous, que ha tornat desencisada, és fàcil empatitzar-hi?

Per força has de mantenir aquesta distància professional. Coneixes una persona molt radicalitzada i fas una escolta activa; no la contradius, però sí que en algun punt puntualitzes, i li comentes: “Vols dir que això és possible?”. És interessant com una persona que veus clarament que està patint un procés de radicalització t'ho explica, intenta justificar-se, i dóna més legitimitat al que li envien a través de les xarxes socials o al que li deia el marit des de Síria, que li recreava un paradís, que a les proves que tu li pots donar des d'aquí. És així com t'adones que no tens prou eines per combatre la seva narrativa, per dir-li que el que s'està fent a Síria no és compatible amb l'islam.

Cal trobar el contraargument?

El que urgeix més és elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar tot això, probablement amb els mateixos elements, des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, perquè expliquin que no era el que esperaven. Però, a part d'això, crec que s'haurien d'impulsar programes de desradicalització, com s'està fent al nord d'Europa; ni a l'Estat ni a Catalunya n'hi ha. De moment només s'està parlant de processos de detecció de radicalització. El gran problema que tenim és que ja hi ha col·lectius que estan radicalitzats, simpatitzants de la causa, i ja hauríem de tenir aquestes eines. Les redaccions i la mainada que es vol oposar als homenatges de les víctimes són episodis que han pogut passar més o menys aïlladament. Ara, un corrent simpatitzant, de musulmans i conversos, a favor dels postulats gihadistes hi és a tot al país. I fins i tot estem veient que aquests grups més radicals estan guanyant terreny als més moderats. És amb el que cal anar més alerta. La mainada que no volia participar en homenatges ho feia amb un argument lògic: “Per què hem de parar les classes i fer un minut de silenci per les víctimes de França, quan s'està morint la gent a Síria des de fa quatre anys i no n'hem fet mai cap?”.

El viatge de retorn és possible, però, en quines condicions?

El que passa ara mateix és que a la gent que detenen a l'Audiencia Nacional, o que tornen i són deixats en llibertat perquè es creu que no són una amenaça, no se'ls fa cap seguiment amb un equip per contrarestar el seu argumentari, tot i que tenen una causa per la qual se'ls considera que han patit un procés de radicalització i en algun moment o altre han format part d'una organització gihadista. L'any passat hi va haver mig centenar de detencions a Catalunya, més de cent a Espanya. Entenc que l'Audiencia no pot obligar ningú a rebre un suport psicològic, però almenys hi hauria d'haver la possibilitat que els familiars o aquells que ho vulguin puguin rebre suport d'experts. No sabem la seva evolució encara que se'ls arxivi la causa. No és tant donar suport perquè estiguis millor en el dia a dia sinó perquè tornen amb molta confusió, molta nebulosa, del que és el bo i el que és dolent. És difícil trencar amb tot això quan tens un germà mort a Síria, un cosí immolat, moltes vegades; has intentat entendre per què el teu familiar va fer el que va fer i alhora t'estàs refent de tot això.

Hi manté contacte?

Totes les converses reproduïdes en el llibre són reals. Tot està fet amb la seva connivència i ells han decidit els noms que es volien posar. El contacte només pot existir si hi ha una finalitat periodística, i si s'acaba l'objectiu periodístic has de deixar-ho, perquè semblaria que hi tens un interès personal.

Gemma Busquets
06/02/2016
El Punt Avui