Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de febrer del 2017

Amnistia Internacional alerta de la imposició del discurs de l'odi al món

L'informe anual de l'ONG denuncia el retrocés global dels drets humans i l'expansió del missatge de la por per part de dirigents com Trump, Orban, Erdogan o Duterte
El secretari general d'Amnistía Internacional, Salil Shetty, presentant l'informe de l'organització a París. (AP)

"Un fosc viatge en el temps pel que fa a la situació dels drets humans". Segons Amnistia Internacional, el retrocés global que s'està produint en matèria de drets humans fa que el món actual s'assembli cada vegada més al dels anys 30. En el seu informe anual, l'organització ha volgut centrar-se en com el missatge de l'odi ha crescut durant el 2016, i ha fet aflorar el costat més fosc de la naturalesa humana. L'ONG assenyala diversos dirigents polítics com a responsables d'un discurs que ha dut el món a la divisió política i la ira.

Amnistia Internacional tem que la victòria electoral de Donald Trump es prengui com a model per legitimar en altres països posicions contra els drets i les llibertats. L'hongarès Viktor Orbán, el turc Recep Tayyip Erdogan o el filipí Rodrigo Duterte són altres dels dirigents a qui Amnistia assenyala com a impulsors d'aquest missatge de la por. Trump, però, rep una menció especial pels discursos "xenòfobs" que va fer durant la seva campanya electoral.

Pel que fa els drets dels migrants i dels refugiats, l'informe assegura que 36 països han violat el dret internacional expulsant-los il·legalment a països on els seus drets estaven clarament amenaçats. I s'acusa els polítics i els governs de tolerar-ho i fomentar-ho. Davant la falta de reacció de la política, el secretari general de l'organització, Salil Shetty, reclama que la ciutadania es mobilitzi i veu com un exemple a seguir la manifestació de dissabte a Barcelona a favor de l'acollida de refugiats:

"El poble català és ben conegut per la generositat i la solidaritat internacional. Per què la gent només ha de protestar per l'arribada dels refugiats? Per què no ha de protestar a favor dels drets dels refugiats? Em sembla que és un senyal molt benvingut."

Es preveu un 2017 alarmant
Amnistia Internacional alerta que les crisis del 2016 "corren el risc d'exacerbar-se" durant el 2017 a causa de "l'absència de voluntat política en matèria de drets humans". L'organització veu "una escena internacional inestable" amb "una llarga llista de crisis sense que es constati una voluntat real de resoldre-les", entre les quals cita Síria, el Iemen, Líbia, l'Afganistan, Burundi, l'Iraq o el Sudan del Sud, entre d'altres.

L'informe assenyala que, al llarg de l'any passat, es van cometre crims de guerra en 23 països. De cara a aquest 2017, remarca que el "nou ordre mundial, en el qual els drets humans es consideren un obstacle als drets nacionals, afebleix perillosament la capacitat de combatre les atrocitats comeses al planeta".

Tv3
22/02/2017

dimecres, 8 de febrer del 2017

‘Botó vermell’ per silenciar l’odi

El Parlament Europeu interromprà l’emissió per TV i internet dels discursos insultants dels seus membres

Les multes i càstigs imposats pel Parlament Europeu als seus diputats per utilitzar un llenguatge racista, xenòfob o insultant en les intervencions no han tingut l’efecte dissuasiu buscat. “2.980 euros. La llibertat d’expressió surt cara a Brussel·les”, es va burlar del britànic Nigel Farage (UKIP) quan se li va imposar la sanció més gran possible per faltar al respecte a Herman Van Rompuy, llavors president del Consell Europeu. Els incidents per l’ús propagandístic que després fan a internet dels seus minuts de fama han anat a més en aquesta legislatura. També la frustració de molts eurodiputats, que han decidit prendre mesures dràstiques per impedir aquest tipus d’actuacions a la Cambra.

“El president pot decidir interrompre la retransmissió en directe de la sessió en cas que es doni un llenguatge o conducta difamatòria, racista o insultant”, afirma un nou passatge de l’article 165 de les normes de procediment de la casa aprovat al desembre per l’Eurocambra. La institució ha iniciat els preparatius per crear el dispositiu tècnic necessari per executar la mesura. L’activació del botó vermell –com se'l coneix informalment– tindrà com a efecte la interrupció de l’emissió per televisió, internet i el circuit intern de la institució. La decisió sobre el seu ús quedarà en mans de la persona que presideixi en aquell moment la reunió, i és aplicable a plens i comissions parlamentàries.

“Interrupció de l’emissió en directe. Decisió del president. Article 165.5 de les normes de procediment”, resa el missatge que el servei audiovisual de la institució emetrà quan es dugui a la pràctica la decisió. L’ Eurocambra no ha fet cap comunicació pública fins a la data sobre la mesura. La intervenció de l’eurodiputat continuarà sent gravada encara que no es difongui en directe però el president “podrà decidir esborrar” després dels arxius de la institució “les parts del discurs que continguin llenguatge difamatori, racista o xenòfob”, afirma el reglament.

La norma vigeix des del passat 16 de gener, però encara no s’ha aplicat. Fonts de la institució admeten que implica endinsar-se per un camí molt delicat i dubten que s’arribi a dur a la pràctica. “Crea més problemes dels que resoldrà”, reconeixen. Un dels riscos més citats, a més del de censura, és que acabi sent un regal per a polítics com Farage o Marine Le Pen que, segons com s’ utilitzés, no dubta­rien a denunciar la censura europea i presentar-se com màrtirs de la llibertat d’expressió. Sembla difícil, a més, impedir la seva difusió per altres vies, per exemple a través dels telèfons mòbils o tauletes dels mateixos eurodiputats. 


La decisió forma part de la reforma de les regles internes de la Cambra proposada per Richard Corbett, eurodiputat laborista ­britànic, que preveu a més un enduriment dels càstigs als parlamentaris que violin les normes de la institució. “Hi ha hagut incidents horribles de discurs racista per part d’eurodiputats. Ho fan en part perquè el Parlament Europeu els dona la plataforma per fer-ho, per difondre’l en directe i reutilitzar el vídeo com a propaganda,” argumenta Corbett a preguntes d’aquest diari. Actualment, “si un parlamentari comencés a dir que s’ha de gasar tots els jueus o alguna cosa en aquesta línia no tenim mitjans per frenar-lo i evitar que sigui emès en directe a tot el continent”. La mesura, assegura Richard Corbett, està reservada per a “situa­cions extremes”.

La iniciativa va ser consultada i debatuda amb organitzacions que treballen en la lluita contra el racisme, la xenofòbia, la defensa dels drets dels homosexuals o els refugiats. La Xarxa Europea Contra el Racisme ( ENAR) aplaudeix la decisió i lamenta que pugui faltar voluntat política per dur-la a la pràctica. “ Pensem que és una cosa positiva per frenar la difusió dels discursos d’incitació a l’odi i el racisme. El Parlament Europeu no pot ser utilitzat com un vehicle per a la seva transmissió”, afirma Sarah Chander, representant ­­de l’organització ENAR. “Alguns eurodiputats i organitzacions han criticat la mesura per les implicacions que pot tenir per a la llibertat d’expressió, però continua semblant-nos una cosa positiva”, reconeix Chander, que proposa aplicar mecanismes d’a­valuació i control per evitar possibles abusos.

El reglament preveu, per exemple, que sigui la conferència de presidents de l’ Eurocambra qui decideixi a posteriori els fragments que s’han d’esborrar de l’ arxiu audiovisual de la institució, que exerceix la funció d’acta oficial. Aquesta possibilitat ja existia abans de l’última reforma i s’ha utilitzat esporàdicament per evitar que constessin passatges que es consideren insultants per a la institució. La perspectiva d’un ús molt més ampli d’aquesta potestat ha sembrat la preocupació entre alguns funcionaris comunitaris, que temen una purga de les fonts originals de la història de la Unió Europea.

Internet i les xarxes socials han multiplicat fins a extrems fa uns anys impensables la difusió del que s’esdevé a la c ambra parlamentària europea. Els partits d’extrema dreta han demostrat ser especialment hàbils per explotar les seves compareixences a Estrasburg o Brussel·les amb finalitats propagandístiques. Vuit dels deu vídeos que apareixen en primer lloc a YouTube al buscar, en anglès, Parlament Europeu tenen com a protagonista Farage, veterà eurodiputat britànic. Entre els que han tingut més èxit figuren el seu discurs triomfal després del Brexit o els seus insults a Van Rompuy. També han tingut àmplia difusió els vídeos d’un eurodiputat neonazi grec insultant els turcs o un de polonès que va titllar d’escombraries als refugiats.

“Molts eurodiputats estan farts que alguns utilitzin tècniques subversives per captar l’atenció i això acabi tapant la feina seriosa de la majoria”, afirmen fonts parlamentàries. Es va veure aquesta setmana en el ple celebrat a Brussel·les, quan Seb Dance, un laborista britànic, va ensenyar un cartell amb la frase: “Està mentint-vos”, apuntant Farage durant la seva intervenció a favor de Donald Trump. “Ho vaig fer per frustració. Estava fart que difonguin missatges na­cionalistes i populistes com si fossin la solució als problemes de la gent”, va explicar Dance. No es pot intervenir perquè, com a cap de grup, “té assignats tres minuts de temps de paraula”.

El Parlament Europeu ha iniciat els procediments interns per donar compliment a la nova normativa. Mentre es treballa en la creació d’“un o diversos dispositius tècnics, actualment inexistents, per intervenir de forma manual o automàtica en la difusió i l’enregistrament”, explica una nota interna, els tècnics de la institució han posat en marxa un procediment manual per poder activar-lo si algun president de sessió decideix prémer el botó.

Beatriz Navarro
07/02/2017

divendres, 3 de febrer del 2017

Alerta: racisme sense complexos

Els experts avisen de la “normalització” d’actituds racistes, que atribueixen als discursos polítics que vinculen crisi amb immigració i atien la por a l’altre
Dos homes immigrants conversant ahir al Raval, un dels barris de Barcelona amb més presència de població estrangera. / XAVIER BERTRAL
“De racisme i xenofòbia ja n’hi havia abans, el que passa és que eren més invisibles. Ara es fan visibles i hi ha un efecte expansiu”, assegura Sergi Fàbregues, sociòleg i professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC. Què ha passat perquè el racisme ocult hagi sortit de l’armari? Els motius cal buscar-los en la crisi econòmica i en els moviments socials i polítics -com el Brexit, Donald Trump o Marine Le Pen- que s’alimenten d’aquesta situació social.

Els experts alerten de la “normalització” de les actituds xenòfobes. En només dos dies, s’han denunciat públicament dues agressions de caràcter racista. Una noia d’origen indi va explicar en una carta a El Periódico que el 18 de gener un grup d’estudiants de 12 anys la van insultar quan viatjava en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, referint-s’hi com a “fastigosa” i ampliant tot seguit el menyspreu a diverses altres races, “de classe molt inferior a la nostra”. Els estudiants van poder dir tot això sense que ningú del vagó els recriminés la seva actitud.

I amb el hashtag #TotessomFatima, la xarxa va plena aquests dies de missatges de suport a la regidora de Participació i Convivència de Badalona, Fàtima Taleb, que ha denunciat que des de fa un any i mig és víctima de diverses situacions de xenofòbia pel seu origen marroquí i la seva fe musulmana. Les últimes, la setmana passada, quan un home li va escopir al mig del carrer i tres dies després una noia va començar a insultar-la pel carrer. “S’hi van sumar familiars seus i altres persones que passaven pel carrer, pensant que tenien el dret” de fer-ho, ha explicat en una carta publicada a la web del seu partit, Guanyem Badalona en Comú. Taleb atribueix aquestes actituds islamòfobes i xenòfobes al discurs “d’odi” de l’exalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP.

La portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín, alerta que les actituds racistes s’han “legitimat” per influència dels discursos de polítics i personatges públics, “des de Trump fins al discurs antiimmigració de la majoria de països europeus”. “Si ho diuen ells, per què no ho he de dir jo?”, pensa segons ella la gent.

La por al diferent
“La gent perd la feina, té menys recursos i hi ha més precarietat, i hi ha discursos polítics que s’alimenten d’aquestes situacions límit”, alerta Fàbregues. És llavors quan actituds racistes que semblaven ocultes i invisibles surten a la llum i tenen un efecte expansiu. “El discurs identitari té a veure amb la xenofòbia, s’accentua la por a l’altre, al diferent, i això é s el que ha passat amb el Brexit o amb l’ascens de Donald Trump”, indica aquest sociòleg.

Jordi Pàmies, professor de ciències de l’educació de la UAB i membre de CERMigracions, un grup expert en migració, constata “un repunt” de les actituds racistes, però considera que no és una situació “sobrevinguda” sinó que s’ha anat “cuinant a poc a poc” des dels discursos polítics però també des de la “quotidianitat”. La crisi i els conflictes bèl·lics modifiquen l’ordre sociodemogràfic mundial i s’accentuen els fluxos migratoris. Això és aprofitat per alguns líders polítics per vincular l’atur, la pobresa o la inseguretat a l’arribada de refugiats i estrangers. “Amb la crisi hi ha hagut un desplaçament d’autòctons cap a feines menys qualificades i és llavors quan es veu els immigrants com una amenaça” i aflora el sentiment xenòfob “més ocult”, explica Fàbregues.

No es denuncia
Les agressions racistes que surten a la llum són només una petita part del que es denuncia i per això SOS Racisme considera que se li ha de reconèixer a Fàtima Taleb el valor de posar el debat sobre la taula. “Moltes persones no denuncien per por, perquè pensen que no servirà de res, per desconfiança en el sistema jurídic o perquè han normalitzat aquestes situacions”, explica Pàmies, que també posa l’accent sobre un racisme menys explícit, que es tradueix en dificultats per accedir “a l’habitatge, a una feina o a tenir els mateixos drets”.

Només el 10% dels casos d’islamofòbia es denuncien, segons l’informe Islamofòbia a Espanya, que també destaca que Catalunya és la comunitat on es produeix un nombre més gran de casos d’islamofòbia.

Els dos casos que han transcendit als mitjans són exemples dels molts altres que es produeixen cada dia. L’escriptora Marta Rojals explicava ahir al seu compte de Twitter que havia sigut testimoni de com uns joves de 17 o 18 anys humiliaven un home pakistanès en un autobús nocturn davant l’actitud impassible del conductor -els agressors eren als seients del davant del vehicle- i de la resta de viatgers, majoritàriament joves. Rojals relatava ahir a l’ARA que els joves es reien de com anava vestit i l’assimilaven a un terrorista preguntant-li on duia amagada la bomba davant del silenci de tothom. Fins i tot van arribar a donar-li copets a la cara.

Ella va intentar aturar-los, demanar respecte per aquell home, però no li van fer cas. En un principi, va dir, els va descol·locar que algú els cridés l’atenció, i asseguraven que coneixien l’home i era “amic” seu perquè treballava en un comerç del seu barri. L’home callava però semblava agrair el suport d’un dels viatgers davant l’actitud dels joves. Ahir Rojals es dolia d’haver acabat callant per por de ser també humiliada o alguna cosa pitjor, ja que viatjava sola i eren les tres de la matinada, va puntualitzar ahir.

També internet ha sigut un mitjà on aquest racisme ocult ha guanyat visibilitat i s’ha normalitzat últimament. I d’aquesta “legitimació d’actituds racistes tampoc se n’escapen els nens, com demostren els insults de caràcter xenòfob que va rebre la noia d’origen indi als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per part d’un grup d’estudiants de primer d’ESO. “La gent jove són part de la societat i cal una feina important de sensibilització i prevenció perquè tan important és el que es diu com el que no es diu”, conclou la portaveu de SOS Racisme.

Lara Bonilla/Elena Freixa
01/02/2017

dimecres, 20 de gener del 2016

La llista de la consciència: 25 anys de crims d’odi en una web

Un portal fet per dos periodistes recopila la informació de 86 delictes que han causat 88 morts a tot l'Estat


"Els prejudicis s’aprenen i hi ha gent que es dedica a fabricar el discurs de l’odi", ha alertat avui el músic i periodista Miquel Ramos, un dels autors del portal Crimenesdeodio.info, on, amb el periodista David Bou, han recollit tota la informació disponible de 86 crims d'odi de tot l'Estat succeïts els darrers 25 anys que van acabar en 88 morts. "Quina societat estem creant?" ha dit a la presentació pública del portal mentre avisava que la majoria d'autors dels crims tenien entre 16 i 21 anys i que cal buscar l'arrel del problema en l'educació.

Entre els casos que aplega el portal hi ha el de Sònia Rescalva, la transsexual assassinada el 1991 a Barcelona, el més antic dels 19 que consten de Catalunya, i el de Carlos Palomino, assassinat a Madrid per un militar neonazi l'any 2007. La mare de Palomino, Mavi Muñoz, que ha participat a la presentació, ha insistit que "l'antifeixisme no és un delicte, és un deure de qualsevol que cregui en la democràcia" i ha criticat la desprotecció de les víctimes per part de l'Estat. Muñoz, mirant a la diputada de la CUP Anna Gabriel, que ha assistit a la presentació, ha reclamat l'ajuda dels polítics. La web localitza cada un d'aquests casos en un mapa i n'inclou una fitxa amb tota la informació i els articles que se n'han publicat als mitjans.

Ramos i Bou han reconegut que els falten dades i crims que encara no coneixen, que l'han de completar i que hi ha més casos dels que han aconseguit aplegar, com el de l'Alan, l'adolescent transsexual que es va suïcidar per l'assetjament escolar. Però confien amb la col·laboració ciutadana per completar la web i des que la van posar en marxa ja han rebut informació de cinc casos nous. David Bou ha explicat que, dels 86 casos, 37 són de racisme i xenofòbia; 23, d'aporofòbia -odi als pobres-; 17, d'intolerància criminal; sis de violència ultra al futbol; dos d'homofòbia; dos de transfòbia; i un d'islamofòbia.

Els periodistes s'han basat en bona part amb la recopilació d'informació que havia fet el Movimiento contra la Intolerancia, que han anat contrastant i completant. El portaveu de l'entitat estatal, Esteban Ibarra, ha explicat que calculen que hi ha uns 4.000 delictes d'odi a l'any i ha assegurat que l'Estat de dret "està en deute amb les víctimes per no eradicar els grups que han fet crims d’odi, per permetre cert grau d’impunitat i per abandonar les víctimes a la seva sort". Tot i que ha reconegut avenços amb l'última reforma del codi penal, ha reclamat una llei específica per als delictes d'odi: "Ens falta una llei integral contra els víctimes d’odi, no sabem com demanar-ho, hem de recórrer a una immolació?".

Per la seva banda, l'advocada penalista Laia Serra ha insistit que fins ara s'ha tingut les víctimes "absolutament abandonades i menyspreades" però ha recalcat l'esperança que s'obre amb la reforma del Codi Penal que s'aplica des d'aquest estiu, que ha millorat l'ambigüitat de la redacció anterior i permet perseguir més clarament aquesta mena de delictes. Tot i amb això ha assegurat que manca formació als jutges i als policies i que hi ha una "resistència ideològica" al sistema jurídic espanyol a l'hora de perseguir aquesta mena de delictes. Ha lloat la feina feta pel fiscal especial per a delictes d'odi discriminació de Catalunya, Miguel Àngel Aguilar, però ha afegit que li falten molts recursos per poder-la fer com toca. "Tenim dret de fiscalitzar la feina que s’està fent per part de l’Estat que, de moment, és absolutament deplorable", ha rematat.

Enric Borràs
19/01/2016

dilluns, 14 de desembre del 2015

El negre de Banyoles: quan el racisme pren forma de profanació de cossos

Les notícies recents sobre “el Negre de Banyoles” segueixen normalitzant el constant tractament racista d’un cadàver que els europeus han anat instrumentalitzant per als seus interessos durant 185 anys

Les fotos preses quan es va fer el motlle del boiximà abans de repatriar-lo / JORDI BORRÀS / DAVID BORRAT
A principis del mes de novembre, Jordi Bosch i Xicu Cabanyes van fer públiques unes imatges en què se’ls veia fabricant un motlle de l’anomenat “Negre de Banyoles”, un humà dissecat i exhibit al museu de la ciutat catalana fins al 1997. Els artistes reclamen que el resultat del seu treball s’aprofiti abans que s’autodestrueixi per la caducitat del material utilitzat. Proposen fer del motlle una estàtua de bronze amb la finalitat de retornar “el Negre” a Banyoles.

Diferents mitjans de comunicació han convertit aquest succés en notícia, sense denunciar el fet que a les darreries del segle XX dos catalans blancs van crear el motlle del cos d’un home desconegut del sud de l’Àfrica com si es tractés de la reproducció d’una simple peça museística. Com que les notícies posen èmfasi en les tècniques aplicades durant el procés de la creació del motlle, les imatges publicades apareixen com a meres il·lustracions de la delicadesa del suposat treball artístic. Com a expressions visuals descontextualitzades, fotografies com la que introdueix aquest article donen lloc a normalitzar el continu tractament racista d’un cadàver que va ser desenterrat, dissecat i exposat a París, Barcelona i Banyoles.

Al llarg dels últims 185 anys, el cos va ser objectificat com una mercaderia, deshumanitzat per mitjà de la dissecció, aprofitat com un objecte d’estudi per les ciències racials i transformat en la mascota exòtica d’una ciutat catalana. Malgrat les seves particularitats, aquest cas no és únic. S’emmarca en aquelles històries en què el racisme ha pres forma de profanació de cadàvers, instrumentalitzats pels europeus segons els seus interessos econòmics, polítics o culturals.

Història colonial i racisme científic
La profanació del cadàver ara conegut com “el Negre de Banyoles”va començar al sud de l’Àfrica, al voltant del 1830, quan el taxidermista Jules Verreaux el va robar del seu sepulcre amb la finalitat de dissecar-lo i posar-lo a la venda. Allunyant el cos del lloc de sepultura i arrabassant-lo a la comunitat que l’estava vetllant, Verreaux va fer a l’Àfrica el que a Europa hauria sigut un sacrilegi i un escàndol. Però el francès no tenia res a témer. Tenia el suport d’una ciència europea que demanava les restes mortals d’altres llocs del món com a material necessari per a la construcció i jerarquització de les races humanes.

L’existència de races biològiques -avui dia àmpliament desacreditada per les ciències, però omnipresent en el llenguatge quotidià- no va ser la condició sinó el producte del racisme modern. La seva història és la història de l’intent de legitimar desigualtats socials per mitjà de (des)valoritzar elements naturals com el color de la pell, el pèl i la mida dels ossos. La construcció de diferents races va servir al colonialisme europeu per legitimar l’expansió violenta i per imposar la supremacia blanca com a sistema de domini econòmic, polític i cultural. Amb la finalitat de constituir una raça blanca superior, les ciències racials van elaborar mètodes minuciosos per mesurar els cossos segons paràmetres ideològics que van degradar els altres culturalment i corporalment.

La sistematització del servei d’identificació racial va fer que l’antropologia moderna demanés cada vegada més restes mortals, una exigència satisfeta per la seva cooperació amb viatgers i comerciants que es van beneficiar de la mania pels esquelets. Jules Verreaux va figurar entre ells. La seva empresa familiar, la Maison Verreaux, a París, va ser una de les distribuïdores més importants per als museus de ciència natural, en què el racisme científic va ser popularitzat a través de l’exhibició de restes mortals. Però en el cas del cos posteriorment conegut com a “Negre de Banyoles”, Jules Verreaux no es va acontentar amb els ossos. Amb l’ajuda del seu germà Edouard va preparar l’humà com un dels animals que dissecaven habitualment.

La “naturalització” del cadàver no era un mètode que en conservés la seva morfologia natural, és a dir, individual. Els germans Verreaux no van pretendre conservar el cos d’un individu, sinó modelar un tipus de raça corresponent a les imatges proveïdes per les ciències racials i demanades en un mercat en què es venien tot tipus d’objectes exòtics. Van convertir el mort en una mercaderia que van oferir com a Betjouana en una exposició a París el 1831.

Mercaderia i objecte d'exposició
El 1888 elBetchuana va reaparèixer com a objecte de venda al Gran Museu d’Història Natural de Francesc Darder a Barcelona. Un gravat al catàleg de l’exposició representava el cos muntat dret sobre un pedestal, seminu, amb un drap de cuir, una llança, un escut i un barret de fibra. Amb aquest equipament no es volia il·lustrar una altra cultura, sinó el baix rang cultural de l’home africà. La forçada nuesa va ser una tècnica comuna en l’imaginari colonial i demostra l’esforç de fer visibles les ideologies racistes de diferència i dominació. Per mitjà de presentar cossos no blancs (morts i vius) desvestits a un públic més o menys ben vestit, la suposada bretxa civilitzadora entre “naturalesa” i cultura va ser escenificada en museus, fires, zoos i exposicions universals.

Encara que Darder animava el visitant a comprar, no va aconseguir enriquir-se amb la mercaderia humana. Poc abans de la seva mort, va llegar la seva col·lecció desordenada d’animals dissecats, cranis, fetus i pells a la ciutat de Banyoles. El 1916 s’hi va obrir el Museu Darder, on el cos dissecat es va presentar amb les seves “insígnies primitives” dins d’una vitrina a la Sala de l’Home. Transformant el cadàver en un espectacle, durant els vuitanta anys esdevenidors, els visitants del museu podien seguir aprofitant-se del “luxe dels vencedors”, que, segons Jan Nederveen Pieterse, no radica solament en el fet d’haver sotmès i explotat l’altre, sinó també en el de poder-ne gaudir.

Aquest luxe es va reclamar sense escrúpols quan el 1991 el metge Alphonse Arcelin va començar a denunciar el caràcter racista de l’exhibició del cos dissecat, fet que provocaria una polèmica internacional que va durar fins a la repatriació del cos a Botswana el 2000. Les veus a favor de la permanència de l’exposició van parlar del Museu Darder com d’un lloc pedagògic on es mostraven de manera neutra antics “costums d’exposició”. Aquest argument descontextualitza aquests conceptes museístics del seu caràcter colonial, que va crear una manera discriminatòria de mostrar i de mirar. D’altra banda, l’humà dissecat es va reclamar com a bé cultural, una opinió que reflectia el silenci sobre el fet que els objectes i cossos d’altres cultures que encara es mostren en molts museus del món es van obtenir a força de violència. Només el fort arrelament de les ideologies i pràctiques de la supremacia blanca va permetre que el cadàver d’un home africà es reivindiqués com a propietat cultural catalana.

Objecte d'estudi
La idea que amb la repatriació els banyolins van ser desposseïts del seu bé cultural es demostra, d’una banda, en el fet que els “atributs primitius”es van quedar al Museu Darder; de l’altra, la premsa va informar que en desprendre’s del cadàver Banyoles va rebre 200 milions de pessetes del govern espanyol, dels quals una part es van invertir en la modernització del museu. Quan va tornar a obrir les portes, havia limitat la secció de la col·lecció original a unes vitrines ajuntades al soterrani de l’edifici. En una hi ha una pantalla en què es mostren, sense cap explicació, una sèrie de fotos de l’anterior exposició del cos, així com unes tomografies que documenten la continuació de les pràctiques del racisme científic durant la polèmica de finals del segle XX.

Va ser el 1993 i a Catalunya que, per primera vegada en la llarga història del seu tractament racista, el cadàver es va aprofitar com a objecte d’estudi. Es va sotmetre a una autòpsia durant la qual no es van utilitzar només tecnologies modernes, sinó també mètodes vuitcentistes com l’estudi antropomètric. Passant per alt la modelació ideològica i seguint les instruccions dels seus predecessors, l’equip que va examinar el cos va arribar a la conclusió que “el Negre”, fins aleshores exposat com a Bechuana, ostentava les “característiques clau d’un boiximà”. Sota aquest terme (derivat de l’holandès bosjema -home del bosc-) els europeus van agrupar diverses societats del sud de l’Àfrica, presentant-les com la baula ínfima en l’escala evolutiva, com l’enllaç entre la humanitat i els primats i, fins i tot, com a exemplars de l’ Homo monstrosus, raça inventada pel naturalista suís Carl Linnaeus. Es tracta, doncs, d’una classificació colonial utilitzada exclusivament de manera despectiva; els boiximans com a tals no existeixen.

No obstant això, els antropòlegs catalans van redefinir el seu objecte d’estudi segons aquesta denominació. Això suposava un problema: les ciències racials havien descrit els boiximans com a éssers amb un to de pell groguenca. En l’informe de l’autòpsia, doncs, es va assenyalar que el color de pell d’“el Negre” no es corresponia amb el to de la seva pell natural. Els químics utilitzats per a la conservació de la pell la van destenyir amb el pas del temps, així que el Museu Darder va decidir cobrir-la amb betum. Després de tot, sense aquesta manipulació contínua la característica principal que legitimava el sobrenom d’“el Negre”no s’hauria pogut mantenir. Al final, també els antropòlegs van descurar l’artificialitat del cos i la distinció racista entre “negres” i “boiximans” per subratllar que “el Negre” efectivament era “un individu de raça negroide”. Aquesta reproducció de la subdivisió desfasada de la humanitat en races justament nega tota individualitat al cadàver, al qual els examinadors es van acostar des d’un principi com el prototip d’exemplar racial.

Quan va arribar el moment de la repatriació, la pell -conglomerat d’origen natural, tractament artificial i coloració ideològica- es va quedar a Espanya. L’objecte d’exposició va ser desmuntat al Museu Nacional de Madrid, i el cos es va reduir, segons els responsables, “al poc que li quedava d’humà: cap, pell i uns quants ossos llargs”. Amb aquesta acció els espanyols van usurpar i ocultar aquell material que il·lustrava la col·laboració entre la ciència, la política i el racisme. A continuació, van enviar els ossos i el crani en una senzilla caixa de fusta, no en un taüt. La negativa a considerar la història d’“el Negre” com la d’una deshumanització múltiple va fer que aquesta deshumanització perdurés fins al final.

La noció de boiximà s’ha tornat a utilitzar en les actuals notícies sobre la fabricació del motlle com si assenyalés una autodenominació ètnica. El mateix passa a la pàgina web del Museu Darder, en què s’explica, a més, que l’home dissecat “de manera popular, però no despectiva, era conegut com «el Negre de Banyoles»”. Darrere d’aquesta formulació hi ha la idea que el llenguatge es pot utilitzar de manera neutra, deixant de banda la historicitat dels significats.

Com a criteri de diferència, “negre” ostenta una ambigüitat lingüística que fins avui dia esborra la clara limitació entre un color determinat i les adscripcions socials a un presumpte color de pell. Ja abans de l’expansió colonial europea, el color de pell havia servit per delimitar (moltes vegades artificialment) certes jerarquies socials. Però la relació entre l’opressió racista i el color de pell fosc -que encara funciona com a factor principal del racisme quotidià- va ser, primerament, fixada amb els discursos i les representacions del colonialisme. Amb el tràfic transatlàntic d’esclaus començat al segle XVI, el terme “negre” es va encarnar amb una condició hereditària de la falta de llibertat amb què es va justificar la conversió de persones africanes i els seus descendents en la propietat dels amos blancs.

En aquest aspecte, el sufix “de Banyoles” en el sobrenom assignat al cos dissecat no al·ludeix a la seva procedència o afiliació col·lectiva, sinó a la seva “condició negra ”,que el va convertir en la propietat dels europeus. El repetit ús de les denominacions “boiximà ” i “Negre de Banyoles ” posa de manifest que les violentes relacions colonials segueixen perdurant en forma d’un descurat racisme popular, portat fins a l’extrem durant la polèmica dels anys 90.

Una mascota exotitzada
Per a les seves accions en favor de la permanència del seu negre al seu museu, els banyolins es van servir d’una sèrie d’estereotips i artefactes tradicionals del racisme, embolicant-los en un tipus d’humor que es basa en el menyspreu i que serveix al domini cultural blanc. El febrer del 1997 el cacau -com a metàfora d’“el Negre”- es va convertir en el protagonista del Carnaval de Banyoles. El corresponent cartell consistia en una reinterpretació del simbolisme de la marca Cola Cao, que amb les il·lustracions dels seus envasos legitima implícitament tota la història del treball colonial forçós. Durant la desfilada de Carnaval es portava una nina negra de goma sobre un pas i un grup de persones pintades de negre agitaven els ossos de les seves perruques arrissades i les seves faldilles de ràfia. Encara que la multitud es divertia amb aquestes disfresses plenes de tòpics sobre l’Àfrica salvatge, van evidenciar el propòsit seriós de la festa amb una cançó: “Volem que el cacau es quedi a Banyoles. Volem el cacau perquè és nostre i, a més, ens pertany”.

Aquest dret a la propietat es va reclamar també a través de figures d’“el Negre” en vitrines de grandària reduïda amb què els salons privats es transformarien en establiments domèstics de l’exposició racista. A internet es pot trobar, a més, una versió d’“el Negre” com a caganer. La figura es distingeix de les altres masculines perquè no porta pantalons que podria abaixar-se, que serien un símbol de virilitat i civilització que no correspon als “salvatges”. Aquest exotisme va culminar en les mones de Pasqua, amb què, en un acte macabre i cínic de canibalisme invertit, els autoanomenats amos d’”el Negre” van acabar menjant-se’l. Malgrat que reivindiquessin una vegada i una altra el plaer dels privilegis resultants de l’opressió racista, els defensors de l’exposició van rebutjar les acusacions de racisme de manera vehement.

Aquesta actitud es repeteix actualment amb la reivindicació de fer del motlle una estàtua. Estem davant la nova objectificació d’un cos negre pels interessos d’uns artistes blancs que no volen que es perdi el seu treball. No obstant això, Bosch i Cabanyes han desmentit la inculpació de racisme de manera previsora. Segons ells, la traducció del cos dissecat a un metall noble li trauria tota la morbositat a la història. Aquesta visió s’oposa a la important tasca d’emprendre la descolonització de les pràctiques culturals.

Produir una estàtua amb la finalitat de retre homenatge al que els artistes anomenen “un tros folklòric de la història de Banyoles”, suposa fixar en bronze la negació del tractament racista d’un cadàver. En tot cas, seria millor que el motlle de silicona s’autodestruís per la caducitat del material, abans que a Banyoles es prengui aquesta decisió. I, ja que la polèmica ha ressorgit, cal esperar que finalment es comenci a informar sobre el cas des d’una perspectiva crítica amb les continuïtats racistes que hi ha darrere.

Stefanie Fock
Autora d'una tesi sobre el cas a la Universitat d'Hamburg
13/12/2015

dimecres, 2 de desembre del 2015

Jo sóc viu gràcies a dos nanos de secundària

Shujaa Graham, excondemnat a mort i activista pels drets humans
foto per: Inma Sáinz de Baranda
Tinc 64 anys. Vaig néixer a Louisiana i visc a Maryland. Sóc casat des de fa 35 anys, tinc tres fills i sis néts. Treballo en diverses organitzacions en defensa dels drets humans i la justícia social, aquesta és la meva política. Crec en un poder superior, i fer el bé és la meva manera de servir-lo.

El sistema legal dels Estats Units em va enviar a la cadira elèctrica. Era innocent. En el judici se’m van acostar dos joves: “Et traurem d’aquí”, em van dir, i no m’ho vaig prendre seriosament, però jo sóc viu gràcies a aquests dos nanos.

Estudiants de Dret?
No, dos estudiants blancs de secundària que van sentir el que estava passant amb el meu cas i van decidir no anar a l’escola aquell dia i venir al judici. S’acostaven al meu advocat i li deien: “Volem veure’l, escriure-li cartes”, i el meu advocat se’ls treia de sobre.

Van perseverar.
Van anar a escoles a explicar el meu cas, van vendre galetes i cafè pels carrers per recaptar fons i organitzar un comitè de defensa. I quan em van portar al corredor de la mort, van ser les primeres persones que van venir a visitar-me.

Com van aconseguir que li condonessin la pena de mort?
En cap dels quatre judicis pels quals vaig passar no hi havia un sol membre del jurat que fos negre i no van poder demostrar mai que jo assassinés aquell zelador.

Per què era a la presó?
Formava part de bandes juvenils i des dels 15 anys sortia i entrava de la presó. Als 18 em van acusar d’haver robat 35 dòlars i em van aplicar una condemna indefinida i indeterminada.

Anem més enrere, per què delinquia?
Vaig créixer en una plantació segregacionista del sud on treballaven els meus avis i la meva mare. Des de petit vaig viure sotmès a la injustícia i al racisme. No podia entendre per què no se’ns tractava a tots igual.

...
Als sis anys, la meva mare se’n va anar a Califòrnia, a 4.000 km, a la recerca d’una vida millor, i no ho vaig poder entendre. Va ser dur, però la meva àvia, Ofelia Graham, una dona extraordinària, em va donar la força per alçar la veu, encara que llavors jo sempre estava espantat, pensava que un dia la matarien.

L’Ofelia deia el que pensava?
Sí, no tenia por dels blancs. Quan vaig poder reunir-me amb la meva mare a Los Angeles, era un adolescent enfadat i em vaig unir a joves que desafiaven el poder. Per primera vegada vam sortir als carrers contra l’homicidi justificable.

Pura frustració.
Sí, per tanta brutalitat contra els negres, cansats que la policia mateix ens assassinés, com està passant ara. No sabíem canalitzar l’energia d’una manera més positiva, així que vam prendre els carrers, vam calar foc a edificis, vam trencar aparadors, vam robar. Tenia 15 anys.

Analfabet?
Sí. Recordo que un zelador em va dir que obrís la ment, que estudiés, i de manera autodidacta, amb un diccionari, vaig aprendre a llegir i escriure. Vaig llegir Martin Luther King i la filosofia de la no-violència. Vaig decidir lluitar per la dignitat dels presos i vaig liderar el moviment de resistència dins del sistema penitenciari de Califòrnia.

Com era la vida a la presó?
Brutal i inhumana. El 1973, quan ja feia tres anys que hi era, els presos ens vam amotinar i un funcionari va ser assassinat.

I el van inculpar a vostè.
Jo volia que blancs i negres ens uníssim per lluitar contra l’statu quo, però van comprar presos perquè declaressin en contra meu a canvi d’anys de llibertat. Amb els anys van rectificar les declaracions argüint que els hi havien obligat.

No s’ha castigat cap fiscal per haver portat innocents a la mort?
Mai. Vaig passar nou anys incomunicat en una cel·la diminuta. Fa 26 anys que he sortit i sóc incapaç de descriure el nivell de patiment. Molt sovint vaig pensar en el suïcidi. Quan me n’anava a adormir pregava: “Tant de bo no em desperti demà”. Els dies són eterns i dolorosos.

Què el mantenia sencer?
La meva mare només podia venir a veure’m una vegada a l’any, som pobres i vivien lluny. Així que els que em van mantenir amb vida van ser aquells dos nanos, que venien cada quinze dies, i la Phyllis, la meva dona, infermera a la presó. Va deixar la presó per la insistència dels zeladors que la seva vida perillava al meu costat i es va unir a la meva defensa.

Va continuar creient en Déu?
Crec en les persones, va ser el poder i la determinació de les persones el que em va alliberar. Resar és un mal substitut de l’acció.

Quin sentit tenia continuar estudiant si l’havien de matar?
De vegades queia en aquest absurd i llançava tots els llibres enlaire. Des d’aleshores jo no tinc somnis, només tinc malsons: sóc en una cantonada, no em puc moure i em desperto suant nit rere nit. Cada matí, quan em desperto, em demano per què continuo respirant.

I hi troba algun sentit?
Com que continuo viu, em repeteixo, lluitaré perquè ningú no passi pel que jo vaig passar i per ajudar els que viuen als carrers.

Treballa amb bandes juvenils...
No acabeu com jo, els dic, si us organitzeu com a criminals també us podeu organitzar políticament per lluitar pels vostres drets. Deixeu la violència i estudieu per un futur millor.

El van indemnitzar?
Quan t’alliberen, et donen 200 dòlars. A mi no em van donar ni això. Però vaig ser afortunat perquè jo encara tenia la família, algú que em deia: “Tu ets una persona”.

Ima Sanchís
30/11/2015

dimarts, 1 de setembre del 2015

La veu d'Ota Benga

Pamela Newkirk reconstrueix al seu llibre la desventura del pigmeu que van exhibir en una gàbia al zoo del Bronx, al costat d'un orangutan.

Una fotografia "etnogràfica" d'Ota Benga, a l'estil africà, de les que es van difondre al seu dia
Ota Benga ha trobat la seva veu. Gairebé cent anys després de la seva mort -es va suïcidar d'un tret al cor el març del l916-, el pigmeu que va ser exhibit en una gàbia al zoo del Bronx de Nova York, com­partint captiveri amb l'orangutan Dohang, ha tingut l'oportunitat d'explicar la seva versió. Sense les trampes dels que es van aprofitar d'ell.

"Va ser una persona de valor que es va convertir en subjecte del pitjor tipus d'injustícia i inhumani­tat". Així ho defineix en una con­ versa Pamela Newkirk, escriptora i periodista afroamericana que du­rant quatre anys va investigar la desventurada vida d'aquest verita­ble petit gran home.

"Estic satisfeta de recuperar la seva veu. Al final s'impedeix que els que el van explotar tinguessin l'última paraula", diu Newkirk, que ha publicat el llibre Spectacle, the astonishing life of Ota Benga.

El meridional Samuel Verner, predicador, explorador i pretès científic, el va treure del Congo, de la vall de Kasai, en una època en què els nadius patien les atrocitats del rei Leopold de Bèlgica, amo i senyor d'aquesta colònia africana. Newkirk dedueix que, dues vega­des i contra la seva voluntat, Ver­ner va arrossegar la seva víctima amb diferents subterfugis.

Nega que l'amistat hi tingués cap paper determinant, com va procla­mar la versió oficial. Es va allunyar del seu negrer de seguida que en va tenir l'oportunitat.

El l904 el va mostrar, juntament amb altres nadius, a la fira mundial de Saint Louis (Missouri). Malgrat que en la seva narrativa, o en algu­nes, Verger va afirmar que va salvar Ota Benga de la tribu de ca­níbals dels Bashilele, que evident­ment se'l volien cruspir, a Saint Louis el va presentar amb la histò­ria a la inversa: va assegurar que era "l'únic caníbal genuí" que hi havia als Estats Units.

Després de tornar al Congo, el 1906 va tornar als EUA, aquesta ve­gada a la ciutat imperial i cosmopo­lita. "Volia fer alguna cosa sobre ra­cisme al segle XX i volia mirar al nord. Ja s'ha escrit molt del sud, de la seva agitació racial i la plaga dels linxaments"; explica l'autora.

"S'exhibeix cada tarda de setem­bre", prometia el cartell -excepte els diumenges, per no ferir la sensi­bilitat cristiana- amb què el zoo del Bronx va anunciar l'obertura de l'"exposició".

Va ser el8 de setembre del l906.
Feia quatre dècades que havia aca­bat legalment l'esclavitud. "Vol­dria posar aquest llibre en algun lloc on s'indiqués que aquesta és una història que ja està acabada, però no ho està; encara no s'ha aca­bat', assenyala Newkirk. La seva indagació revela la profunditat de les arrels dels prejudicis racials que encara persegueixen aquesta societat.

S'ha complert el primer aniver­sari de la mort de Michael Brown, el jove afroamericà desarmat que va morir a Ferguson (Missouri) per les bales d'un policia blanc. La seva defunció va provocar el naixement del moviment La Vida dels Negres Importa. Casos com el de Brown s'han reiterat aquests mesos.

"Avui -aclareix- encara n'hi ha moltes reminiscències. Alguns subratllen que Ota Benga és una metàfora del Black Lives Matter, ja que encara s'observa aquesta epi­dèmica situació amb les matances de negres desarmats, patim em­presonaments massius de negres i tenim més conflictes que qualsevol altre pais civilitzat'.

En aquell anunci del zoo es des­crivia l'involuntari protagonista: "El pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 1,4 metres. Pes, 46 quilos". Els novaiorquesos hi van responadre en massa per a vergonya de la comunitat afroamericana.

Líders religiosos i intel.lectuals, inclosos uns quants blancs, van demanar que se suspengués aquella terrible humiliació. "La nostra raça està molt castigada sense ne­cessitat d'exhibir un dels nostres amb les mones", va assenyalar un els reverends.

Cas omís. "És una mostra etno­lògica". va replicar William Tem­ple Hornaday, director de la institució, segons es recull en aquest volum. Savis de prestigioses uni­versitats, com Princeton o Har­vard, van avalar l"'alt ideal de la ci­vilització moderna".

L'objectiu era "només educa­tiu':, una justificació defensada per eminents intel·lectuals, incrustada en la ciència, la història, la política i la cultura popular.

The New York Times va reconèi­xer en un editorial que no entenia la polèmica. "Els pigmeus estan molt avall en l'escala humana, i el suggeriment que Ota Benga estaria més bé a l'escola que en una gàbia ignora que l'escola seria un lloc de tortura per a ell", deia l'article com a argument.

"Actualment veiem el mateix menyspreu pels negres que va ex­perimentar Ota Benga. És un símbol perquè la complicitat dels blancs d'aleshores encara existeix avui quan no es parla sense embuts contra la injustícia racial", postil.la Newkirk.

Quan se li demana si potser faltava informació, replica: "Això és ri­dícul. La meva àvia va néixer el 1900, a Nova York, tenia 6 anys quan el van exposar. Franz Boas, el distingit antropòleg de la Universitat de Colúmbia, va qualificar d'absurdes àquestes idees propagades per ments de l'elit".

Al final d'aquell setembre, quan la pressió va resultar insostenible i van alliberar Ota Benga, 220.000 ciutadans havien passat pel zoo, el doble que en les mateixes dates de l'any anterior.

La destinació següent la va tro­bar a Brooklyn, en un orfenat. El 1910, encara amb la il·lusió de tor­nar a la seva terra, el van acollir la vídua Mary Raves Alien i els seus set fills a Lynchburg (Virginia), on ja havia estat una temporada. Li deien Otto Bingo.

Sovint descalç, però vestit a la manera occidental, va captivar en el seu idioma congoenglish els nens amb les seves històries del bosc. Els va ensenyar a fer llances i a pescar-hi. Semblava feliç.

El pas del temps el va fer caure en la desesperació, afirma la biò­grafa. Va començar a fer fogueres. Ballava i cantava al voltant del foc. "Havia perdut l'esperança de tor­nar. Si li resultava difícil reunir els diners, la Guerra Mundial ho feia impossible".

Es va disparar un tret. En aquell moment, tots els que van defensar el captiveri "pel bé" d'Ota Benga, ho van negar. Només entrava a la gàbia per netejar-la.

"Els que en van abusar, o els seus còmplices -diu per concloure-, van sanejar el relat per ser més he­roics. Només havien passat deu anys, però no és nou. La història l'escriuen els que guanyen".

Francesc Peirón
30/08/2015
La Vanguardia

dissabte, 29 d’agost del 2015

Europa i els refugiats

Protestants Anti-Refugiats cridant traïdora a Angela Merkel [EPA]
Angela Merkel va anar el darrer dimecres 26 d'Agost, va visitar un centre de refugiats a Saxònia, per llançar un missatge contra la intolerància xenòfoba a Alemanya. Feia deu anys que la cancellera no trepitjava un alberg d'aquest tipus i va ser rebuda al crit de "traïdora­"­.­ La pressió dels seus socis de govern (socialistes) i els últims episodis de violència de la ultradreta van aconsellar el gest. Arriba tard, però no hi ha gaires governants -no polítics en l'oposició- que vagin a centres d'immigrants­.

Europa està immersa en la crisi migratòria més gran des de la Segona Guerra Mundial. Aquest estiu s'han succeït les imatges de famílies senceres de refugiats -es ­veien tants nens, en aquestes fotografies...- fugint de països en guerra. Els hem vist arribant en fràgils barques de joguina a les idíl·liques illes gregues, amuntegats en vells vaixells controlats per les màfies que parteixen de Líbia, saltant filats a Macedònia i Hongria, camuflant-se de mil maneres en l'esquelet dels camions al port de Calais...

Aquestes imatges, que indueixen a la compassió i sacsegen consciències, també desperten temors i atien discursos xenòfobs. S'atribueixen molts prejudicis a Alemanya, però és de justícia recordar que aquest país va acollir l'any passat 60.000 refugiats. Espanya, 2.000. L'opulenta Europa atreia fa deu anys immigrants a la recerca d'una vida millor, però ara el 80% dels que arriben són refugiats que fugen de guerres d'extermini. Què pot frenar qui intenta desesperadament salvar la pròpia vida i la dels seus?

La UE va decidir repartir els asilats entre diversos països i la insolidaritat va alçar la veu. L'Europa que commemora els 70 anys del final d'una guerra que va provocar l'èxode de milions de persones oblida amb facilitat. I anar a un centre de refugiats no dóna vots.

M. Dolores García
27/08/2015

dissabte, 17 de novembre del 2012

Cada rostre és un miracle


Un infant negre de pell negra,
d'ulls negres,
de cabells arrissats o encrespats,
és un infant.

Un infant blanc, de pell rosada,
d'ulls blaus o verds,
de cabells rossos o llisos,
és un infant.

L'un i l'altre, el negre i el blanc,
fan el mateix somriure
quan una mà els acarona,
quan se'ls mira amb Amor
i amb tendresa se'ls parla.

Vessaran les mateixes llàgrimes
si se'ls contraria, si se'ls fa mal...
No hi ha dos rostres absolutament
idèntics.

Cada rostre és un miracle. 
Perquè és únic.

Dos rostres poden assemblar-se,
però mai no seran completament iguals.

La vida, justament, és aquell miracle,
aquell moviment permanent i
canviant,
que mai no reprodueix el mateix rostre.

Viure conjuntament
és una aventura on l'estimar,
l'amistat, és una bella trobada
amb allò que sempre és diferent de tu
i que t'enriqueix.

Tahar ben Jelloun
(Marroc)