“Comprant el cafè de comerç just no canviarem el món”

Raúl Vico, responsable de l’ONG brasilera ANSA Heroïcitat Mans Unides presenta aquest barceloní com un “heroi anònim”, però ell no s’identifica amb aquest títol i es mostra entre pessimista i escèptic sobre la possibilitat que petites entitats com la seva canviïn el món i facin reviure la llegenda de David contra Goliat.

Treballa a l’ONG que va fundar el bisbe Casaldàliga l’any 1974 per reivindicar el dret a tenir terres dels camperols. / PERE TORDERA

Vico no va tornar a la caixa d’estalvis en què treballava després d’haver exhaurit l’any d’excedència que havia demanat. Abans de fer els 30, sense la carrera acabada -“tinc tres quarts d’econòmiques però no sóc gens economista”- i sense planejar-ho, es va quedar al Brasil per continuar donant microcrèdits a una població empobrida, sense recursos ni capacitat per explotar la terra. Vico es va instal·lar a São Félix do Araguaia, a l’estat amazònic del Mato Grosso, on va col·laborar amb Pere Casaldàliga. Ara, amb 40, és un dels responsables de l’ONG brasilera ANSA, fundada pel bisbe català.

De la caixa d’estalvis va passar a la selva, sense ni acabar la carrera.

Em falta un any però no he pogut acabar-la. Tampoc sóc gaire amant dels títols. Però no té res d’heroic el que vaig fer. Vaig arribar al Brasil per casualitat, animat per un company de facultat que ja estava en un projecte de microcrèdits. Res més. Sí que és cert que sempre havia tingut inquietud i cert malestar arran del contacte tan directe amb el món financer, en què a qui té més se’l tracta millor i a qui té menys pitjor.

I va coincidir amb Casaldàliga.

ANSA es crea el 1974 com a braç social de la diòcesi. Eren els anys més durs de la dictadura i l’Església i Casaldàliga estaven molt perseguits perquè eren la veu dels conflictes per la propietat de la terra. Amb la democràcia, a partir del 1985, l’associació refocalitza els objectius i comença amb els microcrèdits dintre de la lluita contra la pobresa i construeix una planta de sucs.

Quin és el problema de la regió?

Impera un model de monocultiu -de soja o ramaderia- destinat només a l’exportació i que disposa del suport del govern i els capitals internacionals. És un model que destrueix la selva i desplaça la població.

Continua la guerra per la terra?

Ara el conflicte ja no és violent, tret d’alguns casos. Els primers conflictes de terra es produeixen als anys setanta i vuitanta, perquè hi ha una part de la població que no té accés a la terra i la dictadura pagava favors regalant grans extensions a terratinents. Avui l’enfrontament és entre les empreses transnacionals que controlen les terres i els camperols, que tenen terra però no aconsegueixen sobreviure. És una economia de mala subsistència.

Ara Goliat ha canviat de cara: de terratinents a transnacionals.

Sí, i això no passa perquè sí. El mateix govern incentiva el model d’ocupació de les transnacionals, com ho va fer amb els terratinents. El conflicte que va obligar el Pere [Casaldàliga] a marxar de casa el 2012 era perquè el govern va cedir a un propietari un territori de la mida de Girona. Les transnacionals han aprofitat aquest vell model per continuar amb el latifundi.

La propietat de la terra, per tant, no és la solució per als camperols.

Tenen terra però no tenen cap suport, ni capacitat de finançar-se ni de distribuir els productes a una regió on el mercat és molt lluny i no hi ha carreteres ni infraestructures.

I és aquí on entren els microcrèdits.

Donem crèdits per crear o millorar petits negocis de subsistència.

Al revés d’un banc convencional.

Els microcrèdits suposen capgirar el que jo feia a la caixa. Per rebre’n has de demostrar que no tens garanties, ni renda fixa, que ets pobre. Però tenim una bona taxa de retorn.

Expliqui’m una història d’èxit.

Des de fa nou anys treballem amb una família que té 50 hectàrees. El govern li dóna crèdits per al monocultiu, però nosaltres l’ajudem a conrear una hectàrea en què ha diversificat els cultius. Ara venen els productes, la fruita i les llavors dels grans arbres amb què estan reforestant la zona devastada.

Tenen una planta de sucs i un banc de llavors?

Al banc hi ha 350 persones que es dediquen a collir les llavors i 250 més porten la fruita a la planta de sucs. És una llavor d’esperança del que es pot arribar a fer; la demostració que hi ha una manera de fer diferent que permet millorar la vida d’aquesta gent, amb pocs recursos, poques persones i moltes dificultats, enmig d’un mar de capitalisme radical.

Com crea consciència vostè? ¿Animant a optar pel comerç just?

Jo no sóc gaire optimista.

Les petites accions no compten?

Crec que no, ho sento. Pensar que podem canviar el món és irreal.

Llavors, què fem? Què hi fa, vostè?

Jo no he tingut mai la pretensió de canviar res ni he pensat que la meva acció canviarà el món. A ANSA som 14 persones i no puc pensar que podrem canviar estructures i un model d’ocupació de terres vigent des de fa 60 anys que té el suport de polítiques governamentals.

Però vostè continua treballant-hi.

Conviure o interioritzar la frustració forma part de la feina, com no pensar que canviaràs el món, perquè no ho faràs. Això no vol dir que acceptis viure sense fer res. Cal tenir esperança i lluitar, pensar que hi poses el teu granet de sorra. Però prou. Sóc pessimista. Cal una voluntat política per canviar-ho tot; si no, és impossible. No canviarem el món comprant cafè de comerç just.

Marta Rodríguez

05/04/2016

Ara.cat

Felicitació de Nadal del Bisbe Pere Casaldàliga

Nadal, un Nadal altre:

per descobrir, acollir i anunciar

el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;

segons Mateu, capítol 25.

Qui s'entén amb els pobres

pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,

fet Déu vingut a menys,

podríem trobar-te,

diàriament nostre,

entre Betlem i la Pasqua,

Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,

alternatiu

en Política, en Economia, en Religió.

Contra els grans projectes de mort,

el gran projecte de la Vida.

Contra el consumisme depredador

entre armes i agrotòxics,

consumim indignació

amb tendresa i militància.

Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,

pel Poble Kaiowá Guarani,

per tots els pobles indígenes i quilombolas,

per totes les migracions del món,

pels milions de gent humana

condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,

si podem bressar Déu

entre els braços de Maria i Josep,

no hi ha motiu per tenir por.

Déu és a l'abast

de la nostra Esperança.

Bisbe Pere Casaldàliga

 Nadal 2011-Any Nou 2012

Font

Pere Casaldàliga: 40 anys de Bisbe

"Les persecucions, internes i externes, que li van venir després no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar"

El dia 23 d'octubre s'han acomplert 40 anys de l'ordenació de Pere Casaldàliga com a bisbe de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, al Brasil, tres anys després que hagués arribat a aquella regió del Matto Grosso, una quasi-diòcesi que va ser encarregada a la congregació dels claretians. 

Era el primer bisbe d'aquella extensa zona i ho ha estat fins ara fa cinc anys, en què va ser rellevat del càrrec per un nou bisbe, Leonardo Ulrich, el qual acaba de ser nomenat bisbe auxiliar de Brasília i elegit nou secretari de la Conferència Episcopal Brasilera.

El bisbe Pere, però, es va quedar a viure a Sâo Félix com a bisbe emèrit, de bracet -com diu ell- amb la malaltia del Parkinson; i llegint, pensant, escrivint, pregant, acollint ara, en espera del nomenament d'un nou bisbe resident, s'ha designat com a administrador apostòlic de la prelatura Eugênio Rixen, bisbe de Goiàs.

 
El fet d'haver pogut conviure uns dies de l'any 2004 a casa del bisbe Pere (una casa normal d'un carrer normal de Sâo Félix), m'empeny a no deixar passar per alt aquest 40è aniversari, sobretot perquè aquella ordenació episcopal a l'aire lliure el capvespre del 23 d'octubre de 1971 va ser un esdeveniment que va marcar l'Església, no solament la brasilera sinó que el seu esperit va travessar fronteres. Va suposar una alenada profètica per a molts cristians d'una i altra banda de l'oceà. Un oceà que, en canvi, en Pere es nega encara a travessar, per fidelitat a la gent d'allà i en solidaritat amb els qui no podran viatjar mai.

Tres elements significatius podem destacar a l'entorn d'aquella cerimònia de fa quaranta anys a la vora del riu Araguaia:

1. L'ordenació es va celebrar en la més gran i rica catedral del món. Era al vespre, i la volta d'aquesta catedral estava adornada per una multitud d'estrelles del cel. Les parets consistien, per un cantó, en les aigües lliures de l'Araguaia i, per l'altre, en les cases obertes del poble de Sâo Félix. Al fons, l'esglesiola petita i pobra de la comunitat, on no hi hagués cabut tothom. Al peu del poble, com per recordar la provisionalitat i fragilitat humanes, el cementiri on descansen els difunts, molts d'ells de mort violenta, "màrtirs de la caminhada".
2. Pere Casaldàliga va refusar qualsevol senyal exterior que el diferenciés o no tingués el sentit que havia de tenir. Les insígnies episcopals que es donen als bisbes el dia de la seva ordenació són l'anell, el bàcul, la mitra i la creu pectoral. Amb un escut que representa el seu lema de vida i acció. Les seves vestimentes també es diferenciaven dels simples capellans. Temps endarrere els bisbes encara usaven, en les celebracions litúrgiques, guants i calçats especials, capes vermelles i ornaments per l'estil. Tot per indicar la seva importància en l'estructura jeràrquica de l'Església. Signes d'autoritat i de poder. En Pere no veia que fossin signes de servei per la gent. Ell havia redactat una invitació-recordatori d'aquella memorable cerimònia, que deia així: "La teva mitra serà un barret de palla sertanejo (camperol), el sol i el clar de lluna, la pluja i el cel serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la Veritat de l'Evangeli i la confiança del teu poble en tu. El teu anell serà la fidelitat de la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d'aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l'Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni faràs servir altres guants que el servei de l'Amor". Encara avui a les mans només hi porta un anell rudimentari de tucum, d'os de palmera, que li van regalar els indis tapirapè.
3. El tercer element que va marcar aquesta celebració va ser la Carta pastoral de Casaldàliga que es va divulgar per aquella ocasió. El sol títol ja expressava tota una declaració de principis: "Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social". Per una banda, aquest document va desvetllar l'adhesió immediata de molts cristians d'arreu i d'amplis sectors de la societat, i d'altra banda, va provocar la reacció aïrada i violenta dels agents de la dictadura militar i dels qui es beneficiaven a costa del sacrifici i del dolor de moltes persones oprimides. Va ser un document que va marcar una època i va esdevenir una referència per l'Església del Brasil i de més ençà. La Carta pastoral no parlava de l'Església cap endintre sinó que era una mirada  compromesa d'Església sobre la realitat nua i crua del poble al qual aquesta Església volia servir. S'hi relataven les situacions viscudes pels camperols que eren expulsats de les seves terres, es denunciava la realitat dels pobles indis que veien els seus territoris invadits pels especuladors capitalistes, es parlava de l'explotació dels treballadors vinguts d'altres parts del país i que eren sotmesos a condicions degradants.En la introducció del text, el novell bisbe Pere, preveient segurament les reaccions en contra de les seves paraules, escrivia: "Si la primera missió del bisbe és ser profeta i el profeta és la veu d'aquells que no tenen veu, jo no podria, honestament, quedar amb la boca tancada en rebre la plenitud del servei sacerdotal". Les persecucions, internes i externes, que li van venir després, no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar. Amb dues sentències seves s'entén i es resumeix tot: "Les meves causes valen més que la meva vida". "Som soldats derrotats d'una causa invencible".

Miquel Àngel Ferrés i Fluvià
Veure notícia: al Diari de Girona

"Avui ja no tinc aquests somnis" diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M.Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d’acollida, de renovació a fons tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col loquis nocturns a Jerusalem, diu: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; a la que se li arrenqués d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquets somnis». Aquesta afirmació categòrica de Martíni no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martíni continua somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu. 

Ell, i milions de persones a la Església, somiem amb “l’altra Església possible” al servei de «l’altre món possible». I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

 

Tant a l’Església (l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «hem d’instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats… 

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l' usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament «el somni de Luther King» amb la intenció d' actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l’ Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…) Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l’únic Déu vertader. «El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?». Amb tot els respectes per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21, 26). Que l’autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenem a la paraula de Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa» (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesinas, els Moviments populars, les consultes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

 Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

Circular 2009

Missatge del Bisbe Pere Casaldàliga per a la trobada 2011 d'Araguaia celebrada a Girona el 3 d'Abril

QUIN DÉU? QUINA RELIGIÓ?

Gent amiga de la Trobada, aquesta tribu de solidaritat amb les nostres causes, aquest servei de comunió que estimula.

Enguany, la Trobada vol aprofundir en "Quin Déu? Quina religió?". Estareu ben assessorats pel company Vigil, mestre capdavanter en aquesta temàtica.

Churchill deia que en el fons de cada problema hi ha una Lliura Esterlina. El gran cínic ho sabia molt bé. Nosaltres podem dir que en el fons de cada problema hi està Déu. La religió és entranya de totes les cultures i, enguany, si creixen l’ateisme i l'agnosticisme, creix també la religió amb una proliferació exuberant de manifestacions. Diu que Nietzsche ja està reconeixent que Déu no és mort i Ortega i Gasset continua avisant: "Dios a la vista".

Però, de què estem parlant quan parlem de Déu i de religió?. Déu, sí, però quin Déu?. Sí la religió, però quina mena de religió? Jo tinc un poema que retruca amistosament a la Madre Teresa d’Àvila que té aquella famosa dècima: "Sólo Dios basta". Li dic a la Santa:

Sólo Dios basta, Teresa,

siempre que sea aquel Dios,

que es Él y todos y todo

en comunión.

Una autèntica vivència de Déu, una religió autèntica, ha d'ésser macroecumènica, plural, holística. Sempre en procés de trobada, oberta al misteri i de peus i de cor a terra fent camí amb tota la fillerada de Déu. El veritable Déu "serveix", perquè és amor. Una religió que no serveix per servir, no serveix per res, deia aquell valent bisbe francès. La religió ha d'ésser una vivència de convivència fraterna i sororal, de complicitat humana en totes les causes d'aquesta única gran família que és la Humanitat.

Quan es repeteixen aquests cataclismes que estem vivint arreu del Món i que la ciència i la tècnica no poden aturar, esclata sempre, escandalitzada, la pregunta: I Déu què hi fa?. Una pregunta comprensible, però que nosaltres, que tenim fe en el Déu vivent que és amor, hauríem de respondre amb una altra pregunta: I nosaltres què hi fem?

I aquesta pregunta us deixo i em deixo al cor, per tal de continuar units en la trobada diària de la nostra solidaritat i de la nostra tendresa humana. Quin Déu anuncio jo? Quina religió és la meva?. No sols "a la tarda de la vida", sinó a tots els capvespres, a casa, al treball, a la comunitat, en l'acolliment als altres i a les altres, som jutjats per l'amor en qui creiem, per l'amor que donem.

Gràcies. I seguim fent via amb la més inclaudicable esperança. Parlant en cristià, on és la por, on el defalliment, si creiem que "tot és Gràcia", que tot és Pasqua?.

Pere Casaldàliga, amb el parkinson i tot.