L’amenaça híbrida

La inestabilitat nord-africana posa en guàrdia al flanc sud europeu 

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El nord de l’Àfrica és un focus de gran inestabilitat que amenaça Europa. Gihadistes i criminals organitzats s’han convertit en la força emergent d’aquell territori on els primers proven d’imposar per la força la seva ideologia teocràtica totalitària mentre conviuen amb els segons, que practiquen tota mena de tràfics il·lícits. Aquest comerç criminal, del qual són còmplices els grups gihadistes, va des del tràfic d’éssers humans al tràfic de drogues, passant pel d’armes o les fal­sificacions. El resultat d’aquesta col·laboració criminal i terrorista és la dramàtica fragilitat i inseguretat dels Estats de la zona. Una inestabilitat especialment acusada en el Sahel, franja crítica plurinacional de més de tres milions de qui­lòmetres quadrats que travessa el continent de costa a costa, que encén totes les alarmes al constituir-se en la gran amenaça del flanc sud europeu.

“Els grups terroristes gihadistes, en connivència amb les organitzacions de crim organitzat que es dediquen al tràfic de drogues, contraban de mercaderies i tràfic d’éssers humans cap a Europa, campen al seu aire en àmplies zones del Sahel i s’han convertit en una amenaça per a Europa i molt especialment per a Espanya, tal com indica l’ Estratègia de Seguretat Europea i l’ Estratègia de Seguretat Nacional espanyola”, explica a La Vanguardiael general de brigada Miguel Ángel Ballesteros, director de l’ Institut Espanyol d’ Estudis Estra­tègics ( IEEE) del Ministeri de Defensa.

La regió africana referida està pràcticament presa per una complexíssima trama de gihadistes, tràfics criminals i focus bèl·lics encoratjats pels grups terroristes islamistes associats a l’ Estat Islàmic (EI) o per la mateixa Al-Qaida en les seves versions del Magrib (AQMI) o del Iemen (AQPA). Es tracta de rutes criminals i terroristes que discorren pels “països més pobres del planeta i amb poques esperances d’abandonar aquella si­tuació sense ajuda externa, ja que el seu creixement econòmic anual és superat pel demogràfic, que du­plica la població cada 20 anys,” constata el director de l’ IEEE. El resultat de l’exposat és una íntima relació entre terrorisme i crim organitzat que els analistes militars europeus han batejat com “l’amenaça híbrida”, un fenomen temible els efectes del qual “tendeixen a produir un fort impacte en la seguretat regional i global al facilitar els mitjans logístics i financers que permeten als grups terroristes dissenyar i executar accions de caràcter local, però les repercussions de les quals són internacionals”, assenyala el coronel Ignacio Fuente, analista de l’IEEE.

Pels observadors europeus, la pobresa endèmica que pateix la zona impedeix de desenvolupar un sistema de seguretat que els permeti combatre el terrorisme i el crim organitzat, que troba un territori ideal per a les seves activitats. El general Ballesteros cita Kofi Annan quan descriu aquest escenari: “No hi ha desenvolupament sense seguretat ni seguretat sense desenvolupament”, de manera que “el Sahel es troba en un cercle viciós que el converteix en un focus emissor d’inestabilitat per als seus veïns més pròxims i per a la UE”. Per aquesta raó per als analistes militars els problemes del Sahel no tenen una solució únicament militar, sinó que requereixen un enfocament integral que combini seguretat, desenvolupament i bon govern.

“Necessiten unes forces armades sostenibles en el temps, dotades amb armament poc sofisticat, però ben ensinistrades i formades en valors. En paral·lel, resulta imprescindible el desenvolupament d’una economia capaç de propor­cionar unes condicions de vida dignes als seus habitants, per a la qual cosa es requereix el desenvolupament d’infraestructures bàsiques de transport i comunicació que permetin la implantació d’una mínima economia productiva. L’ajuda de la UE és imprescindible, com també ho és fomentar la bona governança que allunyi el fantasma de la corrupció i l’autoritarisme. Res d’això no és possible sense la implantació d’un sistema educatiu que elevi la cultura i els coneixements de la seva població”, afirma el general director de l’IEEE.

En aquest sentit, el paper d’ Espanya per sensibilitzar l’OTAN i la UE està sent molt important ja que la Unió es presenta com l’organització més adequada per proporcionar l’ajuda al desenvolupament que precisa aquella regió i per a la formació de les forces armades i policials dels països afectats mitjançant missions que els especialistes militars consultats denominen Reforma Sector Seguretat (RSS), ja que si els problemes d’inseguretat del Sahel no se solucionen in situ, es traslladen més al nord, al ­Magrib, i sense poder-ho evitar entraran a Europa per la seva porta natural que és Espanya”, adverteix el general.

La magnitud del problema és grandiosa però difícil de transformar en xifres. Fonts militars informen que l’ Àfrica ha estat acumulant tota mena d’armament en grans quantitats a causa del rosari de guerres que pateix des del segle passat. Aquest armament, majoritàriament procedent d’arsenals africans, és el que fan servir els terroristes locals, alhora que és objecte d’un gran comerç il·lícit que també arriba fins a Síria i l’ Iraq i altres conflictes. El cas de Líbia, on l’ar­senal de Gaddafi s’ha volatilitzat en mans de traficants, és un bon exemple d’aquest fenomen. Quant als tràfics il·lícits de tot ordre, suposen milers de milions de dòlars que alimenten bandes criminals i grups terroristes que col·laboren entre si mentre generen un gran èxode humà. Per exemple, només el grup islamista Boko Haram ( Nigèria) ha provocat 3,6 milions de desplaçats i que 11 milions de persones necessitin ajuda humanitària.

El director de l’IEEE va informar a aquest diari que la UE està duent a terme una política de veïnatge de suport a aquests països que en alguns casos no sembla suficient. “El cas més vistós és el de Tunísia –va dir–, que necessita recuperar la seva activitat turística com més aviat millor. La sortida de la crisi tunisiana podria servir de model a altres països i d’altra banda evitaríem el perill que els islamistes radicals acabin prenent el control del país amb la multiplicitat de riscos que això suposa per a tota la regió”.

Eduardo Martín de Pozuelo

04/03/2017

La Vanguardia

Mil dies sense les nenes de Chibok

De les 219 noies nigerianes segrestades per la banda gihadista Boko Haram el 2014, només 24 han estat rescatades

Les noies ja simbolitzen la incapacitat del Govern nigerià per lluitar contra la intolerància religiosa

Les nenes de Chibok, amb el vel islàmic, resant en un vídeo distribuït pel grup fonamentalista Boko Haram el maig del 2014

El malson continua

Ahir va fer mil dies de l’atac del 14 d’abril del 2014, quan la banda gihadista Boko Haram va segrestar més de dues-centes alumnes de l’escola de secundària de Chibok, una localitat del nord-est de Nigèria. Tot i que en els últims nou mesos 24 de les noies han estat rescatades –21 van ser alliberades després d’una negociació entre el Govern de Nigèria i l’organització terrorista, i tres es van escapar pels seus propis mitjans–, encara n’hi ha 195 en parador desconegut.

Segons el testimoni d’algunes de les noies salvades, durant el captiveri van ser obligades a convertirse a l’Islam i algunes van ser forçades a casar-se amb gihadistes. L’atac de Chibok, que va demostrar la força de la banda radical, agermanada amb l’Estat Islàmic (EI) des del 2015, va despertar una onada d’indignació i va generar una campanya viral per demanar l’alliberament de les nenes en què van participar polítics i famosos d’arreu del món.

Tot i que la setmana passada el Govern de Nigèria es va felicitar d’haver guanyat la guerra contra Boko Haram, el grup fonamentalista ha continuat perpetrant atemptats en els últims dies –sumen 25.000 morts en l’últim lustre– i manté centenars de dones i nenes segrestades, a més de les gairebé dues-centes de l’escola de Chibok.

L’associació dels pares de les nenes, Bring Back Our Girls (Torneunos les nostres noies), va iniciar ahir una setmana d’actes per demanar l’alliberament de la resta de les alumnes de Chibok amb una marxa pels carrers d’Abuja, la capital nigeriana. Davant més d’un centenar de policies, els presents van enganxar cartells amb els rostres de les ostatges i van protestar per la incompetència de l’Executiu de Nigèria.

El president del país, Muhammadu Buhari, va assenyalar que el seu Govern té com a màxima prioritat el rescat de les nenes i va enviar un missatge d’optimisme: “Tinc l’esperança que la comunitat de Chibok, Nigèria i també el món podran donar aviat la benvinguda a les noies que encara estan retingudes”.

Oby Ezekwesili, portaveu de l’organització de pares, va explotar ahir de ràbia davant la incapacitat de les forces armades per posar fi al malson de les famílies. “Dos successius governs han fracassat completament. De la fredor, la indiferència, la burla i la ineficàcia de la primera administració, hem passat a un Govern sense paraula, ensopit i passiu.”

El segrest massiu de Chibok va mostrar la desídia de l’anterior president, Goodluck Jonathan, incapaç de controlar els territoris del nord. Durant l’atac, desenes de milicians van actuar sense oposició de les forces de seguretat i es van emportar les nenes en un comboi de diversos camions i motocicletes sense que ningú els perseguís. Tot i que 57 de les nenes van poder saltar dels camions i escapar-se, 219 van ser portades a la reserva de Sambisa, el principal bastió dels extremistes.

Malgrat que en els últims mesos l’exèrcit nigerià ha aconseguit debilitar la banda gràcies a l’ajuda d’una força regional amb tropes cameruneses, txadianes i nigerines, l’analista nigerià i expert en conflictes Aradoye A. Johnson opina que les nenes de Chibok s’han convertit en un símbol vergonyant per al Govern. “Els mil dies sense aquestes nenes reflecteixen la incapacitat governamental per lluitar amb la intolerància religiosa i el risc de no neutralitzar a temps el gihadisme, una amenaça que afecta Nigèria i molts altres països africans.”

Per Aradoye, el cant de victòria de l’exèrcit sobre la banda és pura propaganda. “El líder de Boko Haram, Abubakar Shekau, no ha estat capturat i centenars de nenes no han estat alliberades, Això és una victòria? Es tracta d’un gest que té més a veure amb la dimensió política que amb la militar”.

“No volen alliberar-les”

“L’exèrcit no vol alliberarles, diuen que no és segur”. És el crit desesperat de Rose Ibrahim, la germana d’una de les 21 nenes de Chibok alliberades a l’octubre després d’una negociació, amb la mediació de la Creu Roja, entre Boko Haram i el Govern de Nigèria. Familiars de les rescatades critiquen que el Govern les manté recloses a un centre de seguretat a Abuja, a gairebé 900 quilòmetres de Chibok, i que amb prou feines poden contactar amb elles. Tot i que per Nadal van ser traslladades a la seva localitat natal, el grup no va abandonar en cap moment un edifici protegit i no es va permetre que cap tornés a casa seva ni que assistís a celebracions familiars. Després, van tornara a la capital. El Govern al·lega que necessiten atenció mèdica, tractament pel trauma i superar un procés de rehabilitació després de tant de temps amb els gihadistes.

Xavier Aldekoa

09/01/17

La Vanguardia

Atac a la multiculturalitat

Les víctimes de la matança al club Reina d’Istanbul provenien d’una quinzena de països diferents 

Familiars d'una de les víctimes de la matança de Cap d'Any a Istanbul ploren en un dels funerals, celebrat a la mateixa ciutat (Reuters)

Els amics de Leanne Nasser li van advertir que viatjar a Istanbul per celebrar el final d’any no era una bona idea. El seu pare, Zahar, estava especialment preocupat, alarmat pel clima enrarit que ha perseguit aquest any Turquia, entre els continus atemptats –set el 2016 comesos només a Istanbul– i el cop d’ Estat fallit. “Tenia un pressentiment”, va explicar Zahar Nasser al diari Jerusalem . “Li vaig dir que no hi anés, però... la tossuderia del jovent. Li vaig dir que no valia la pena amb la situació actual”. Però Nasser , una jove de divuit anys de Tira , ciutat de majoria àrab del nord d’Israel, i les seves tres amigues van decidir no fer cas de les advertències i anar-se’n a celebrar l’últim dia de l’any a la prin­cipal ciutat de Turquia . Al cap i a la fi, era un viatge “de pocs dies” i anaven a un dels clubs més ex­clusius d’ Istanbul . Se suposava que hi hauria molta seguretat.

Diumenge al matí, els familiars de Leanne Nasser estaven desesperats per saber alguna cosa d’ella, fins que les autoritats israelianes van confirmar que era una de les 39 víctimes de la matança. La seva família la recorda com una jove tímida, interessada per la moda, que estava començant una carrera com a assistent dental. “Estava molt emocionada pel viatge, en parlava molt. Era només una nena innocent, no sabia de política ni de terrorisme”, va dir la seva cosina Hadil Haj Yihya, encara en xoc.

Com Nasser , dos terços de les víctimes de la matança eren visitants d’almenys dotze nacionalitats i la majoria provenien de països àrabs. És un atac a la multiculturalitat i a l’estil de vida occidental d’un dels barris més internacionals d’ Istanbul . Entre els morts i ferits hi ha ciutadans de Turquia, l’Aràbia Saudita, el Líban, l’Iraq, França, Tunísia, l’Índia, el Marroc, Jordània, Kuwait, el Canadà, Israel, Síria, Bèlgica, Alemanya i Rússia. Encara amb les restriccions que està imposant Turquia en la difusió de detalls sobre l’atemptat mentre el seu autor continua a la fuga, els coneguts dels morts aviat han començat a revelar-ne els noms i quines eren les seves ocupacions. És el cas d’ Abiz Rizci, un productor de Bollywood de 49 anys provinent d’una família que es dedica al sector immobiliari a Bombai. Estava molt interessat en la conservació de la natura i era conegut per Roar (2014), una pel·lícula que pretén crear consciència sobre la fràgil situació del tigre.

També va morir el turc Fatih Çakmak , un guàrdia de seguretat que va sobreviure a l’atemptat contra un furgó de policia als afores de l’estadi del Besiktas fa menys d’un mes. O Nawras Assaf , el propietari del Pi Lounge & Bar a Amman , que tenia tres fills. La seva dona, que té un germà que és ministre jordà, era entre els ferits. “Sou uns covards i traïdors”, va escriure un amic del matrimoni a Facebook.

Mohamed (Dali) i Senda, una parella tunisiana –ella també tenia la nacionalitat francesa– van morir junts, i han deixat una filla de només cinc mesos. Els encantava ­viatjar i estaven passant quatre ­dies a Istanbul. “Quan va veure el terrorista, Dali va tirar una taula perquè tothom pogués escalar cap a la sortida. També es va posar davant de Senda per protegir-la, però a ella també li van arribar dues bales”, va explicar Khedija, la mare d’ell, al diari L ’.

Autor Agencias, Istanbul

03/01/2017

La Vanguardia

Els últims sis monjos de Mossul

Mar Matta, el monestir cristià més antic de l’Iraq, no ha sucumbit als jihadistes 

Foto de Diego Ibarra

Enfilat dalt d’un turó del mont Alfaf -que vol dir “els milers”, en siríac- s’erigeix imponent el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), a la plana de Nínive, al nord de Mossul. Només 20 quilòmetres de distància el separen de les fronteres del Califat Islàmic.

Fundat, expliquen, l’any 361 després de Crist pel monjo ermità sant Mateu, és el monestir siroortodox més antic de l’Iraq. Aquest extraordinari mirador de la història que ha estat espectador de conquestes, guerres i catàstrofes com incendis i terratrèmols llangueix davant l’escomesa dels jihadistes i ara es troba al bell mig de la zona on s’està desplegant l’ofensiva de la coalició per recuperar Mossul.

L’abadia va estar a punt d’ensorrar-se quan els sequaços de l’Estat Islàmic van dominar els poblets cristians de la plana de Nínive el 6 d’agost del 2014. Més de 240.000 cristians es van veure obligats a fugir de casa seva i buscar refugi al veí Kurdistan iraquià. Els monjos, els seminaristes i una seixantena de famílies cristianes de Mossul a qui havien acollit van haver d’abandonar el monestir. “Els peixmergues van frenar l’avanç jihadista a pocs quilòmetres d’aquí”, recorda fra Iussef Ibrahim, de 42 anys i marmessor del temple. Des de llavors, el front no s’ha mogut, i el monestir queda a només cinc quilòmetres de l’última línia defensiva dels peixmergues. Fra Iussef i cinc monjos més van tornar al cap de pocs dies al monestir amb la solemne promesa que no l’abandonarien mai. “No ens n’anirem. Esperarem aquí el nostre destí”, emfatitza el monjo. Amb ells van tornar també dues famílies de refugiats cristians de Mossul que els han acompanyat tot aquest temps. El claustre de l’abadia amb centenars de dormitoris vacants per a pelegrins, a més d’una altra ala amb les cel·les dels monjos, té un aspecte desmanegat. Tot just se sent un murmuri a tot el monestir. De tant en tant, la xiulada ululant d’un projectil d’un morter que esclata a la llunyania pertorba la tranquil·litat d’aquest místic lloc. “En segles passats va arribar a albergar més de 7.000 monjos”, exclama amb nostàlgia fra Iussef, abans d’afegir: “Abans rebíem fins a cent pelegrins diaris”.

Els monjos segueixen oficiant la missa dominical, a la qual assisteixen uns quants feligresos que arriben d’Irbil o de les altres dues províncies del Kurdistan iraquià. “Cada 15 de setembre, quan es commemora l’aniversari de la mort de sant Mateu, el monestir estava ple. Solien venir milers de cristians de tot l’Iraq”, recorda el monjo.

Aquells temps d’abans, lamentablement, ja no tornaran.

La comunitat cristiana a l’Iraq està desapareixent, literalment. Més del 35 per cent dels cristians de l’Iraq han emigrat a països d’Europa i el Canadà. “Els cristians no tenen intenció de tornar a l’Iraq. Esperem el pitjor per a la nostra comunitat. No hi ha esperances, desapareixerem del Pròxim Orient”, lamenta fra Iussef.

“Estem sols. Fa molts anys que la comunitat internacional ha abandonat els cristians a l’Iraq”, critica el monjo. “Des que es va derrocar Saddam Hussein [després de la invasió de les forces nord-americanes el 2003] no hi ha hagut estabilitat al país. Les minories han deixat d’estar protegides”, denuncia el monjo.

Segons la seva opinió, la persecució de les minories a l’Iraq no és només conseqüència del fonamentalisme islàmic, amb l’auge de l’Estat Islàmic, sinó que també respon a “càlculs polítics i projectes de desintegració del Pròxim Orient que es remunten al 1984”.

“Fa més de 30 anys que la política dels Estats Units a l’Iraq ha estat la de dividir el país per afeblir-lo i poder establir així un nou ordre regional”, manifesta el monjo. “¿On era Occident quan van massacrar als cristians el 2006 a Dora, suburbi de Bagdad, o el 2008 a Mossul?”, clama fra Iussef, a qui la insurgència sunnita va matar el germà, que era diaca a Mossul.

Les persecucions i matances de cristians del 2004 al 2008 van forçar desenes de milers de fidels a desplaçar-se cap al Kurdistan iraquià o a emigrar a un altre país. Als peus de la muntanya on està situat l’enclavament Mar Matta hi ha tres poblacions cristianes, dues de les quals es van formar a finals de la dècada passada amb famílies cristianes que van fugir de Mossul. Però, ara, igual que les altres 51 poblacions de la plana de Nínive, Meriki, Magora i Al Barak són pobles fantasma.

“Sense els cristians de l’Iraq s’extingirà una cultura mil·lenària i una de les llengües més ancestrals de Mesopotàmia, l’arameu [la llengua que parlava Jesús]”, adverteix fra Iussef.

Els vetustos murs de Mar Matta atresoren una de les biblioteques més antigues d’obres cristianes. Manuscrits de les Sagrades Escriptures que daten de fa més de 1.400 anys podrien patir un destí similar al d’altres temples o monuments cristians, com la Tomba de Jonàs a Mossul, l’antic monestir de Mar Behnam a Qaraqoix, o les esglésies de Bartella -dues localitats cristianes encara sota control de l’EI-, que han estat destruïts pels jihadistes.

“Els manuscrits de més valor històric, així com les relíquies de sant Mateu, han estat trasllats a un lloc segur”, assenyala fra Iussef, mentre ens ensenya la petita cripta on fins fa poc descansaven les restes del fundador del monestir i els ossos dels primers abats que van regir el temple.

Altres obres religioses com les escriptures del Nou Testament i les de les vides de sants, que es compten per milers, han estat reubicades a les prestatgeries d’un habitacle apartat del monestir per protegir-les.

El Raed apareix davant nostre com una visió. És difícil topar-se amb algun dels pocs habitants del monestir. Com la majoria de cristians de Mossul, ell i la seva família van fugir el 18 de juliol del 2014, el dia que va expirar el termini donat per l’Estat Islàmic perquè totes les famílies d’aquesta comunitat religiosa abandonessin la ciutat. “L’Estat Islàmic ens va donar un ultimàtum: convertir-nos a l’islam, afrontar la mort o anar-nos-en sense endur-nos res. Així que no vam tenir més remei que abandonar casa nostra”, explica el Raed.

“Ens ho van prendre tot. A la sortida de Mossul ens van parar en un lloc de control i ens van confiscar totes les nostres pertinences. Es van endur els diners que teníem, totes les joies, fins i tot l’anell de casats, i també ens van prendre la documentació”, explica aquest refugiat.

“Estem molt agraïts per l’ajuda dels monjos. Si no fos per ells no tindríem on anar”, reconeix el Raed, que ajuda a la cuina i en el manteniment de l’abadia com a mostra de gratitud.

El Raed explica que quan l’Estat Islàmic va arribar a Mossul es va alçar com a “alliberador” de les minories religioses. “Ens van dir: «Hem vingut a alliberar-vos. Som els vostres germans i amb nosaltres estareu fora de perill»”, rememora el Raed, reproduint el missatge que van donar els jihadistes. Al principi es van traslladar amb uns familiars a la veïna localitat de Baixiqa, llar de la minoria xabak (musulmans xiïtes kurds), dels yazidites i dels cristians assiris, que va caure després en mans de l’EI. “Vam tornar a Mossul i ens hi vam estar unes dues setmanes, fins que el 18 de juliol vam haver de triar entre l’exili, la conversió o la mort”, sentencia aquest refugiat cristià.

“Ara estem fora de perill però hem pagat un preu molt alt. Em fa por no poder tornar mai a Mossul”, diu amb desassossec el Raed.

Ethel Bonet

23/10/2016

Ara.cat

Les cicatrius de París

Un any després dels atemptats, la ciutat conviu amb l'estrès malgrat la resistència dels parisencs

La torre Eiffel il·luminada amb els colors brillants de la bandera nacional francesa després dels atemptats.

«No ho oblidis. Ja fa un any dels atemptats i la visió que tens de París canvia, perquè et sents una mica en estat de guerra, saps que en qualsevol moment pot passar alguna cosa. La presència militar serveix per tranquil·litzar la gent, però no és eficaç davant d’algú que està disposat a morir per una causa». Stephane, un grafista de 39 anys que viu a Val- de-Marne, ha fet tot el possible per no canviar de costums des que el gihadisme va sacsejar París amb 130 morts, més de 400 ferits i un país sumit en el dol. Però quan s’asseu en una terrassa mira a dreta i esquerra, es fixa en el paio que baixa d’una moto. Està en alerta. «Això no crec que canviï en molt temps», afegeix.

La commoció que va travessar tot França s’ha transformat en un estrès permanent, perquè els ciutadans saben que ara tothom és objectiu potencial del terrorisme. El país va passar en menys d’un any de l’estat d’amenaça, després dels atacs a Charlie Hebdo, a la declaració de guerra de François Hollande contra l’Estat Islàmic. I la batalla segueix. La militar, la política i la social.

Múltiples cares

No només ha mutat el perill, també els francesos ho han fet, mostrant múltiples cares: la solidària, la de resistència enfront de la barbàrie i la que ha injectat més de sis milions de vots al Front Nacional. Els atemptats han accentuat un profund malestar que ve de lluny i que pot alterar la genètica francesa inoculant en la democràcia el virus de la por.

Avancen la islamofòbia, la desconfiança, l’autoritarisme, la sospita davant del diferent, mentre l’Estat, que fa bandera del laïcisme, intenta dotar l’islam d’un parapet republicà per barrar el pas als radicals que pesquen en les aigües tèrboles de les banlieues abandonades a la seva sort. Així, el 56% dels francesos acceptarien malament que una filla seva es casés amb un francès musulmà.

Totes les costures de l’Estat de dret es ressenten en cada debat, quan es discuteix la retirada de la nacionalitat als acusats de terrorisme, la prohibició del burquini, del vel a la universitat, els menús sense porc a les cantines escolars, les propostes per recloure els gihadistes retornats de Síria en una mena de Guantánamo local…

«El debat està sobresaturat d’ideologia. Xoca de cara amb el curt termini dictat per la por, quan hauríem de redefinir els llaços que ens uneixen, formular un nou pacte polític», assenyala a L’Express el magistrat Antoine Garapon, de l’Institut Superior de la Justícia.

Seqüeles psicològiques

Les seqüeles del 13 de novembre del 2015 són físiques i socials, però també psicològiques. Les més freqüents en els casos d’estrès posttraumàtic són els malsons, els flash back, els pensaments negatius, l’estat d’hipervigilància.

«Sovint, les persones mostren un nivell de por desproporcionat quan s’enfronten a detonants com un altre atemptat terrorista, llocs similars o sorolls que recorden el dels atacs», comenta la psicòloga Jocelyne Chastang.

Les ferides i les seves cicatrius formaran part de la memòria col·lectiva dels qui han viscut, de prop o de lluny, els successos del 13 de novembre. «La representació selectiva del passat influeix en la construcció de la identitat del grup», explica l’historiador Denis Peschanski, director d’un vast estudi interdisciplinari sobre la marca que els atemptats deixaran a la societat francesa.

Alguns supervivents dels atacs resisteixen, continuen al barri, es neguen a canviar de ciutat. D’altres prefereixen refer la seva vida fora, allunyar-se de la capital, com Emma, de 38 anys, que va sortir il·lesa del Carrillon i s’ha mudat al sud. «No sé si algun dia tornaré a París. De totes maneres, no faig plans més enllà de tres mesos. No puc prendre cap decisió important», confessa a L’Express.

Malgrat tot, si alguns se’n van, d’altres es queden. Tornen a omplir terrasses, teatres i sales de concerts com si fos un acte de militància. Els francesos van reprendre ben aviat el camí dels museus, de les activitats festives i culturals, cosa que no han fet els turistes. En el primer semestre del 2016, París va tenir un milió de visitants menys que durant el mateix període de l’any precedent.

El Museu del Louvre, un dels més freqüentats del món, amb 9 milions d’entrades a l’any, ha patit una caiguda del 20% el primer semestre del 2016. L’alarma es va disparar en un sector que suposa el 7,4% del PIB francès, fins al punt que els governs central, regional i local multipliquen els plans per tornar a atraure els estrangers, en els quals es manté la imatge d’un París adolorit.

Dominique Bons: "Quan els nostres fills se'n van anar a Síria no eren terroristes"

La presidenta de l'associació Syrien Ne Bouge, Agissons, mare d'un combatent mort, lluita per sensibilitzar els més joves dels perills de la radicalització

«Alguns barris s’han convertit en guetos ètnics i socials on es concentren tots els problemes. No hi ha diversitat a les aules. Se’ls tanquen les portes dels instituts de prestigi. No aconsegueixen entrevistes de treball perquè, sovint, se’ls descarta només per l’adreça postal. Malgrat el que diu el seu document d’identitat, molts joves difícilment se senten francesos. Un malestar que els converteix en un objectiu ideal per a l’Estat Islàmic».

Aquest al·legat és part d’una carta dirigida el maig passat al president francès, François Hollande, per nou dones que lluiten amb valentia perquè no hi hagi preses fàcils del gihadisme i evitar que cada vegada més joves acabin, com els seus fills, morts a Síria. Nicolas va ser un d’ells i la seva mare, Dominique Bons, ha entaulat des de Syrien Ne Bouge, Agissons (Si res no canvia, actuem), l’associació que va fundar el 2014, una batalla als col·legis per expliar la seva història i alertar els alumnes de les trampes del califat.

Saber què pensen els joves

Com la resta de les mares firmants de la carta, Dominique fa aquesta tasca en solitari. «És molt complicat intervenir en els centres educatius. No tenim cap ajuda dels poders públics. Ens arreglem com podem», explica per telèfon des de Tolosa, on resideix.

Dominique defensa amb veu enèrgica que no es canviaran les coses amb sociòlegs o amb xerrades sobre laïcisme i convivència, sinó treballant damunt el terreny. «Els joves estan abandonats. Ni tan sols es parla amb ells. Cal saber què pensen, preguntar-los i evitar que posin el peu dins [de la radicalització] i surtin de França, perquè llavors serà tard». Segons l’ONU, França ha superat el llindar dels mil combatents reclutats per l’Estat Islàmic. El telèfon verd habilitat pel Govern per informar de casos de radicalització ha rebut més de 3.000 trucades, el 23% referides a menors.

Aquestes mares de gihadistes també han de plantar cara a l’estigma social. «La mirada de la societat francesa comença a canviar, però fins i tot ens etiqueten de família de terrorista. Però quan els nostres fills van anar a Síria no eren terroristes. Hi van anar per una causa, es van equivocar i es van deixar convèncer».

Encara que el seu fill va créixer en un ambient ateu, Nicolas, amb sorpresa per a la seva mare, es va convertir a l’islam el 2010 i a finals del 2011 només volia submergir-se a l’Alcorà. Fins llavors no havia pronunciat la paraula gihad, però dos anys més tard va acabar a Síria. «No ho vaig veure venir i això em fa enfadar molt», admet.Durant els vuit mesos que Nicolas va passar a Síria, va mantenir contacte telefònic regular amb la seva mare, però ja havia sucumbit a l’engranatge gihadista. El 23 de desembre del 2013 Dominique va voler felicitar-li l’aniversari. No va poder. El 2 de gener del 2014 un SMS li va anunciar la mort del seu fill.

Mentre França commemora el primer aniversari dels atemptats de París, les mares dels morts a Síria reclamen suport. «He vist pares que han perdut fills a Bataclan que ens consideren tan víctimes com ells. Però l’Estat no ens reconeix. És escandalós, perquè som un dany col·lateral», resumeix Dominique.

Eva Cantón

11/11/2016

El Periòdico

Desferra

Un matí qualsevol d’estiu, en una bonica ciutat amb mar. Potser es va llevar d’hora i va mirar per la finestra. Feia sol. El ritual quotidià va començar amb normalitat, la neteja, l’esmorzar, tal vegada una pregària, xerrades amb els veïns, un passeig, el fluir indolent de la vida. Encara era un ésser humà, malgrat que en algun racó de l’ànima s’estaven fonent els darrers vestigis. Però a mesura que avançava el dia, aquelles restes humanes desapareixien, devorades pel soldat de la mort instal·lat al seu cervell. I quan va arribar el moment, i la música de l’odi va esclatar al seu interior, ja estava preparat. Va ser llavors quan va pujar a un camió i va posar rumb a l’horror.

Com devien ser aquells últims minuts? Des del frontal del camió la vista era àmplia, i allà hi eren ells, grans, adults, nadons en braços de les mares, nens a collibè de l’heroi papà, adolescents, totes les edats i con­dicions, junts en l’alegria de la festa. La màgia dels focs artificials, que il·lumina els ulls de la vida.

I els va contemplar. Va contemplar cada un d’ells, els va veure riure, despreocu­par-se, saltar, aixecar la mà cap al cel, buscant l’esclat fugaç de la nit, aplaudir. Podria haver dubtat, aquell nadó al seu carret, aquella jove parella, aquella dolça adolescent, però el verb dubtar ja no existia en la massa pètria que un dia va ser el seu cervell, va accelerar el camió i va començar a caçar-los. Els veia cridar, córrer espantats, saltar pels aires, vint, quaranta, virava el volant, cinquanta, seixanta, volia matar-ne més, setanta, vuitanta, allà hi havia més gent, pitjava l’accelerador, noranta, cent, zas, bavejant, exultant, definitivament convertit en monstre. Ja no quedava res de l’home que havia estat, excepte la ganyota final del seu cadàver.

A l’altre banda del carrer, o del televisor, o d’internet, altres com ell exultaven de felicitat. El foc del déu de la mort havia causat desenes de víctimes, i la ideologia infernal que els tenia abduïts alçava la seva copa triomfant. Quants al món aplaudien la matança? Quants el consideraven germà? Desenes de milers, tants com mi­lions de dòlars dedicats a promocionar la seva ideologia totalitària, a crear màquines de matar, a venerar un déu que odia, talment soldats d’un exèrcit infernal. 

Foto per Alberto Estevez

No, no estava sol, tot i haver matat en solitud, perquè cada persona caiguda en l’asfalt d’aquella nit, cada cosset trencat, cada somriure esqueixat, cada il·lusió destruïda, havia estat escollida per altres, els seus ideòlegs, els mestres de l’odi, mata, mata a qualsevol, mata com puguis, mata més i millor, sense importar qui són, a qui preguen, com van dibuixar els seus somnis. I ho va fer, sí, va culminar la seva destinació de mort, alliberat de qualsevol indici d’humanitat, convertit en una simple desferra de músculs i vísceres.

Alguns li van prometre que un déu l’acolliria al paradís. El van mentir.

Pilar Rahola

16/07/2016

La Vanguardia

El pediatre que va morir intentant rescatar el seu fill dels jihadistes

El tunisià Fathi Bauyoudh va ser assassinat a l'aeroport d'Istanbul, quan anava a buscar el seu primogènit captat per Daesh

El coronel Bayoudh, en una imatge del seu perfil de Facebook

Una de les víctimes de l'atemptat de dimarts a l'aeroport internacional d'Istanbul, que va deixar 41 morts, era un metge militar tunisià que havia viatjat a Turquia per intentar rescatar el seu fill del Daesh, [l'acrònim d'Estat Islàmic].

El Ministeri de Defensa de Tunísia ha confirmat que el coronel Fathi Bayoudh, metge militar, és una de les tretze víctimes mortals estrangeres de l'atac. Baydouh, cap del servei de pediatria de l'hospital militar de Tunis, era a l'aeroport esperant la seva dona amb qui s'havia de reunir per retrobar el seu fill i tornar a casa.

Segons informa el portal tunisià 'Kapitalis', el jove, Anouar, fa dos anys va dir als seus pares que marxava a Suïssa per una estada de formació. Poc després va trucar a la seva mare per dir-li que havia entrat a Síria, des de l'Iraq i que planejava casar-se amb la jove que l'havia acompanyat des de Tunísia. Anouar -explica 'Kapitalis'- va tenir problemes amb l'organització jihadista i va marxar a Turquia.

"Hem de pensar com el terrorisme impacta en les famílies dels mateixos terroristes", explica a l'Ara Lurdes Vidal, cap de món àrab de l'Institut Europeu de la Mediterrània. "Segurament tenen poc suport institucional, i fins i tot passen per sospitosos. Per això van ells mateixos a buscar-los: no és la primera història de pares i mares coratge".

Eduard Soler, investigador del CIDOB, recorda que "hi ha centenars de casos de famílies que intenten rescatar els seus fills de Daesh: segurament ells són els únics que poden fer-ho i n'hi ha que fins i tot arrisquen les seves vides entrant en zones de combat". Cap país té una política de recuperar els combatents jihadistes. "Si un metge militar tunisià, que podria mobilitzar molts recursos, ha hagut d'anar a buscar ell mateix el seu fill ¿que els pot passar a una família d'immigrants a Dinamarca?", rebla.

Amb la revolució que va fer caure el règim de Zine Abi Dine Ben Ali el gener de 2011, Tunísia va desencadenar l'onada de canvi al món àrab i s'ha convertit en un model per a la regió. Tot i que la seva transició a la democràcia parlamentària suposa una excepció davant la imposició dels projectes reaccionaris als altres països de l'anomenada primavera àrab, la seva gran assignatura pendent són els joves. La joventut van ser el motor del procés revolucionari i no ha trobat resposta a les seves inquietuds. Per aquest motiu és el país que envia més combatents a Síria.

Segons el govern, uns 3.500 tunisians han anat a combatre a Síria, l'Iraq i la veïna Líbia, organitzats per diverses xarxes de reclutament jihadista. Un estudi publicat el desembre per Soufan Group eleva la xifra fins als 6.500. Com passa amb els combatents europeus, no sempre es tracta de joves amb dificultats econòmiques: com en aquest cas, també n'hi ha de famílies benestants i amb estudis superiors que pateixen una profunda crisi d'identitat.

"Tunísia té un problema greu de manca d'oportunitats, però en aquest cas veiem com les motivacions dels jihadistes poden ser molt diverses, igual que a Europa: en definitiva , nosaltres diem als joves que ells són un problema; i Daesh els diu que són la solució", apunta Vidal. La retòrica nihilista dels jihadistes es basa en arguments i reivindicacions que són certes i legítimes: una política exterior hipòcrita de les grans potències que ha menystingut els pobles àrabs, la islamofòbia creixent a Europa, la subjugació dels palestins, les intervencions militars a l'Iraq o l'Afganistan, el suport a règims dictatorials... "

Com podem fer front a la seva narrativa si aquests greuges perviuen?", es pregunta Vidal.

Les motivacions doncs també són molt diverses: van des de la religiosa fins a l'oferta material (casa, un sou, una feina), la pertinença a una comunitat, l'adrenalina, fer història o fins i tot un impuls humanitari genuí. "Hi ha joves qualificats, que es pensen que aniran a Síria a salvar criatures, que tenen una missió redemptora, solidària", afegeix. I és que el fenomen el Daesh té també una sentit utòpic, una mena de "contracultura revolucionària".

I què passa quan s'adonen que la realitat no és aquest somni d'igualtat i justícia que els havien promès? Cap govern sembla haver trobat la resposta. "Si tornen a casa, penedits, es troben una societat hostil. 

Com es desradicalitzaran si l'únic futur que poden tenir és la presó?", diu Vidal. La família, per molts és l'únic vincle que els pot fer "tornar", en tots els sentits. Encara que per les males passades de la vida hi acabin deixant la pell.

Cristina Mas

30/06/2016

Ara.cat

Vint nens moren al desert del Sàhara abandonats pels traficants

Els cossos de 14 adults es trobaven al costat d’ells al desert del Níger

Els van condemnar a una mort atroç. Almenys 34 persones, entre ells una vintena de nens, van morir de set quan van ser abandonats al desert del Sàhara per traficants de persones. Els cossos de les víctimes, de diverses nacionalitats africanes, van ser localitzats a prop de la ciutat d'Assamaka, a la frontera entre el Níger i Algèria, una zona per on passa una de les rutes centrals d’immigrants o refugiats africans cap a Europa. El ministre d’Interior de Níger va confirmar ahir les morts i va acusar els comerciants de persones. El comunicat de l’organisme nigerí va ser tan escarit com demolidor: “Trenta-quatre persones, inclosos cinc homes, nou dones i vint nens van morir en intentar creuar el desert (...), on van ser abandonats pels traficants”. Abans de morir deshidratats, les víctimes van haver de suportar temperatures de més de 45 graus.

No és la primera vegada que el Sàhara es converteix en una tomba de sorra. Segons l'Organisme Internacional de les Migracions, la ruta central africana, que parteix des de la ciutat nigerina d'Agadèz i des d’allà es deriva a través del desert cap a Algèria o ­Líbia, és una de les més perilloses del món.

Fa menys d’un any, després del descobriment de 48 víctimes més abandonades al Sàhara, el cap de missió de l'OIM a Níger, Giuseppe Loprete, admetia a aquest diari que aquest tipus d’ successos són la punta de l’iceberg d’un drama ocult. “El Sàhara és una tomba tan gran com la Mediterrània, però és difícil quantificar els morts. Estem parlant d’una extensió de sorra més gran que França, molts dels qui hi moren no seran mai localitzats”, va explicar.

Diversos experts en la regió subratllen que la xifra de morts travessant el desert podria ser similar a la d’ofegats a la Mediterrània. Luis Encinas, que va treballar a la zona com a responsable d’operacions a l'Àfrica occidental de Metges sense Fronteres, coneix bé la impunitat amb què operen les diverses màfies de persones. “El Sàhara és el pati del darrere d’aquesta crisi humanitària. Probablement en moren tantes al desert com al mar, però allà ningú no se n’assabenta ni se’n vol assabentar”, apunta. 

Un grup de refugiats s'amunteguen entorn d'un punt d'aigua al campament de Diffa (Níger) (AFP)

A més de suportar viatges de diversos dies en cotxes o camions atapeïts (cada passatger paga uns 130 euros, però el preu varia segons la demanda) i desballestats, en què una avaria mecànica pot ser mortal, la ruta té altres perills: traficants rivals, grups gihadistes o bandits oportunistes que roben i fins i tot assassinen els ocupants dels vehicles.

Les extremes condicions ­cli­màtiques, amb constants tem­pestes de sorra i amb vies ­canviants –parlar de carreteres és una frivolitat–, faciliten que es perdi el rastre dels cadàvers i que la sorra els enterri en poques ­hores.

No hi ha xifres oficials de morts, però sí de quants ho intenten. Segons les autoritats nigerines, cada setmana passen per la ciutat d'Agadèz uns 3.000 immigrants o refugiats en la seva ruta cap a Europa. Sovint el seu rastre es perd a Algèria o Líbia.

L’informe En la ruta d’im­migrants al Níger, basat en entrevistes a 2.000 immigrants i refugiats que van utilitzar aquesta ruta central a l'Àfrica, facilita la ­comprensió de la realitat migratòria a l'oest d'Àfrica. Segons aquest estudi, la majoria de persones que van travessar el desert són homes joves —27 anys de mitjana—, ­solters i de fins a 15 nacionalitats africanes diferents, encara que amb el Senegal, Gàmbia i Mali com a principals llocs d’origen. La ­majoria dels dos mil immigrants entrevistats denunciaven haver rebut abusos per part dels traficants o les autoritats com robatoris dels documents d’identitat, ­assalts o abusos.

Més de 10.000 persones s’han ofegat a la Mediterrània des del 2014, gairebé 3.000 d’elles en el que portem d’any. En el cas del ­Sàhara, no només no hi ha xifres fidedignes del nombre morts al desert; tampoc no hi ha cap missió de rescat per salvar els qui naufraguen a la sorra.

Xavier Aldekoa

17/06/2016

La Vanguardia

Orlando

Al-Dabiq, la revista on line del Daeix –èmula de l’Inspire d’Al-Qaida–, es pu­bliquen molts articles sobre la “maldat dels sodomites” i la ­ne­cessitat d’assassinar-los. El mot ­Dabiq, per cert, surt als hadits i equi­valdria a l’Harmagedon bíblic, la mí­tica batalla final entre cristians i musulmans. Al­hora, a tots els països regits per la xaria, l’homosexualitat implica pena de mort, i tots els ideòlegs islamistes la consideren un pecat contra l’islam. Sense anar més lluny, el mateix imam d’Orlando, en una conferència de fa dos mesos, assegurava que la sentència per a un homosexual és la mort. I si passem el rasclet per moltes de les nostres mesquites, segur que la prè­dica va en el mateix sentit. Hem descobert, doncs, que l’islamisme és homòfob.

És homòfob i per això mata homosexuals. Es misogin i per això mata dones. És antisemita i per això mata jueus. I és totalitari i per això mata de manera indiscriminada.

Faig aquesta premissa perquè el terrible atemptat d’Orlando ha derivat en alguns debats polítics tan esotèrics, com deplorables, la majoria inserits en el políticament correcte, com si fos més còmode parlar d’homofòbia que d’islamisme. És el cas del mateix Obama, que ha preferit posar la qüestió de les armes, i no el terrorisme, al centre del debat, per tal d’evitar que Trump en tregui rèdit electoral. Però en fer-ho, i tal com fa tota l’esquerra, abandona el relat contra l’islamisme i el regala a la dreta.

Tanmateix, és un atemptat isla­mista? Sembla que no hi ha dubte, com tampoc no n’hi va haver en l’atemptat de San Bernardino del desembre passat, on van morir 14 persones. Primer ho és perquè l’assassí mateix en fa professió i el Daeix ho ratifica. I en aquesta gihad en xarxa on qualsevol descerebrat pot esdevenir un xahid, no cal haver anat a entrenar-se Al-Raqqa, o formar part d’una cèl·lula dorment, per ser un gihadista. Vull recordar que un dels articles més famosos d’Inspirees titulava “Com fer una bomba a la cuina de la mare”. És a dir: cap relació, cap contacte, només internet i la voluntat de fer la gihad, convertit l’individu en el protagonista de la seva pròpia i mortífera èpica. A més, l’atemptat d’Orlando segueix el manual de preferència del Daeix: atemptar en locals d’oci, fer una matança massiva i, si pot ser, matar ­víctimes sensibles: jueus, dones, homosexuals… La idea escrita per un dels seus ideòlegs: “Si ets poruc, insulta; si tens un ganivet, punxa; si tens una pistola, mata; si tens un fusell, fes una matança”.

L’objectiu: crear el terror global, de manera que qualsevol se senti amenaçat. I ja hem vist la capacitat mortífera d’un sol assassí. La qüestió, com sempre, és què fem amb els ideòlegs que viuen feliçment entre nosaltres, com aquest imam d’Orlando. Perquè l’assassí ha perpetrat la matança, però l’imam de torn ha dibuixat la diana i l’ha santificada. Serps covant els ous de l’odi.

Pilar Rahola

14/06/2016

La Vanguardia

Combatents a l'ombra

La reportera Anna Teixidor explica la història personal de gihadistes sorgits de Catalunya

Un home és detingut pels Mossos d'Esquadra durant una operació policial contra presumptes gihadistes a Terrassa

El maig del 2014, un policia veterà li va comentar, com si fos el més normal del món, que a l'Àrea Metropoli­tana de Barcelona s'havien produ­ït homenatges a joves màrtirs de la guerra a Síria. Llavors va desco­brir també que a YouTube circulava un muntatge d'un tal Moha­med al-Magribi, suposat propie­tari d'una botiga de queviures de Barcelona, pronunciant primer una arenga en una plaça a Síria i a continuació enterrat amb tots els honors després de la seva mort en combat. Va ser així com se li va acudir a Anna Teixidor, periodis­ta de TV3 i doctora en Comunica­ció Social per la UPF, proposar un reportatge al programa 30 minuts sobre els joves que abandonen Ca­talunya per anar a lluitar per la causa gihadista.

Fruit d'aquesta investigació va sorgir el programa televisiu A la recerca del paradís, emès fa poc més d'un any, i ara arriba Comba­tents en nom d'Al·là. De Catalunya al gihad (Ara Llibres), un volum que té dues parts: primer, una introducció on l'autora aporta les dades, poques i incertes, i el perfil dels gihadistes que des de Catalu­nya i des de tot Espanya se n'han anat a l'Iraq i Síria a combatre; i en segon lloc, aborda aquesta desco­neguda realitat a través de quatre casos reals. Per raons gairebé obli­gades es tracta de quatre testimo­nis que amaguen la seva persona­litat per no ser identificats. Són un combatent que lluita a Síria des de fa tres anys, amb qui durant un any i mig va mantenir contacte per correu electrònic, Facebook i WhatsApp; una dona espanyola, conversa i vídua d'un màrtir a qui continua enaltint malgrat el seu tèrbol passat; una jove musulma­na que es va convertir en confi­dent de la policia però va acabar a la presó per culpa d'una descoordinació entre cossos de seguretat, i una altra dona que se'n va voler anar amb el seu nòvio allistat a l'Estat Islàmic però a detinguda a la frontera de Tur­quia, va passar cinc mesos a la pre­só turca i ara està pendent de judi­ci a Espanya.

"No m'he inventat res en aquest llibre, encara que he suprimit co­ses. Crec que era important do­nar-los veu per coneixe'n les his­tòries, les contradiccions amb què viuen, com justifiquen les seves accions i quines són les motivaci­ons que els- impulsen a un viatge sense retorn. Però també estic se­gura que no m'ho van explicar tot, tot i que es van obrir molt", explica Anna Teixidor. La falta d'estudis en profunditat sobre les causes del procés de radicalització de certs joves, el funcionament de les xarxes de captació i la problemàti­ca dels qui tornen de la guerra són aspectes que justifiquen aquesta investigació. I més quan Catalu­nya "es manté com un dels punts més importants de reclutament de combatents a l'Estat espanyol" Aquesta afirmació s'explica pel major pes de la immigració mu­sulmana a Catalunya (hi ha més de mig milió de persones censades) i la proliferació d'oratoris salafistes en diverses comarques. Segons Anna Teixidor, una part d'aques­tes entitats salafistes asseguren que estan en contra de la violèn­cia, "però defensen i difonen creences incompatibles amb els va­lors democràtics". I la veritat és que des que van començar les ope­racions policials contra cèl.lules gihadistes vinculades amb la guerra a Síria, "gairebé un terç de les detencions s'han concentrat a Catalunya".

El primer testimoni i el més re­velador és el d'en Tarek, "el pri­mer jove de Catalunya que va viat­jar a Síria per fer la gihad l'octubre del 2012". El Govern central ad­met que 139 homes i dones han vi­atjat a Síria des d'Espanya -dels quals uns 30 ja haurien mort-, pe­rò la xifra real sembla superior. A escala europea es parla de 5.000 combatents que han marxat cap a l'Iraq i Síria. En Tarek es va allistar al grup Jabhat al-Nusra, sucursal siriana d'Al-Qaida, que agrupa vo­luntaris sunnites, aliats teòrics de l'Estat Islàmic en la lluita contra el règim d'Al-Assad, però enfrontats a la pràctica. "No estic amb ells (...) Estan bojos aquests d'Estat Islà­mic (...) El món té una imatge molt dolenta de nosaltres per culpa de l'Estat Islàmic".

"El primer que li vaig preguntar a en Tarek va ser si estaria dispo­sat a atemptar aquí si l'hi ordenes­sin i ell va dir que no, però també em va dir que no podia respondre pel grup del qual formava part", explica l'autora. En Tarek se'n va anar un dia sense dir res ni als seus familiars ni als seus amics. Va agafar un vol de baix cost fins a Istan­bul que no li va costar ni 200 dò­lars. "La nit abans es va afaitar la barba, es va tallar els cabells ben curts i es va vestir amb texans i sa­marreta per occidentalitzar el seu aspecte. Aparentment se n'anava de vacances amb una bossa de mà". Una vegada allà es va traslla­dar fins a Gaziantep, a la frontera amb Síria. "Les recomanacions de les cèl.lules de captació són explícites: no us connecteu a internet més d'una vegada des del mateix punt, compreu un mòbil de targe­ta per comunicar-vos i no confieu en ningú". Un passador els porta fins a la frontera a peu, on els espe­ren els enviats pels gihadistes que els portaran als camps d'entrena­ment. "Allà han de deixar en dipò­sit la documentació i el mòbil i donar el número de telèfon d'aquelles persones amb qui el combatent vol que es contacti si, finalment, s'adorm, un eufemis­me per assenyalar si mor en combat".

En Tarek té 24 anys. "Sempre he estat immigrant, tant al Marroc com a Catalunya", li explica des de Síria. Abans de viatjar-hi va es­ tar dos anys a Londres i probable­ ment allà va començar el seu pro­cés de radicalització."Ens equivocaríem -escriu Teixidor- si atribuíssim la radicalització d'aquests joves únicament a fac­tors socials i econòmics". I encara que reconeix que bona part d'aquests combatents europeus han sorgit de guetos com Príncipe a Ceuta, Canal de Hidum de Melilla, els suburbis de Birmingham o de les grans ciutats franceses, també assenyala altres condicio­nants socials, culturals i d'identitat que afavoreixen aquests pro­cessos. En especial, internet com a vehicle de propaganda. L'autora recull les investigacions de l'an­tropòloga francesa. Dounia Bou­zar, que explica com els captadors arriben a persuadir aquests joves de segona i tercera generació de la immigració que viuen en un món corromput, excessivament mate­rialista i dominat per certes for­ ces.Els reclutadors posen l'èmfasi en les teories conspiradores, en les societats secretes que gover­nen el món i en el fet que amb la fi del món arribarà el combat defini­tiu entre el veritable islam i els in­fidels. D'aquesta manera s'aconsegueix, seguint el modus operandi de les sectes, que aquests joves es considerin uns elegits, que trenquin amb la seva vida anterior i els seus amics per incorporar-se a la gran comunitat musulmana, l'umma.

A Espanya, el Ministeri de l'In­terior admet que la presó s'ha convertit en un focus de radicalitza­ció. Alguns joves que eren entre reixes, multireincidents per petits robatoris sense interès per la reli­gió, sense recursos ni oportuni­tats, han deixat les drogues i l'al­cohol i busquen una nova vida com a mujahidins.

Un altre testimoni és el de la Maryam, una espanyola conversa de 35 anys que tenia un marit vio­lent que la maltractava i la com­partia amb una altra dona al Marroc. Ell se'n va anar a Síria i al cap de poc va morir en combat. Sense suports familiars, sense un psicò­leg, sola i amb tres fills, ha idola­trat la mort del seu marit, a qui considera un màrtir. ''Va anar a lluitar per la causa d'Al·là. Estava escrit així", diu, mentre manifesta el seu desig d'anar a viure al Marroc.

Anna Teixidor ja es planteja una altra-investigació: "Tant si són víctimes com culpables, retornats de la guerra o frustrats per no ha­ ver-hi anat, són necessaris pro­ grames de desradicalització. A Europa, en països com Dinamarca o Anglaterra, hi comença a haver programes de reeducació per con­trarestar la narrativa gihadista, per contraargumentar les xarxes socials". El llibre el tanca citant Dounia Bouzar en una ponència al Parlament Europeu: "L'Estat Islàmic pot destruir el cervell i el cor, però no l'inconscient. La idea per recuperar els que tornen [de la guerra] és posar-los en contacte amb els sentiments de la seva in­fantesa. Només així els podrem recuperar" .

Josep Playà Maset

01/5/2016

La Vanguardia

Les nenes perdudes de Boko Haram

DOS ANYS DEL SEGREST DE 219 ALUMNES A CHIBOK

Els gihadistes nigerians llancen una onada d’atacs suïcides amb noies

Es compleixen dos anys sense notícies de les nenes. La nit del 13 d’abril del 2014, Boko Haram va ensenyar els ullals al món i 219 nenes es van esfumar. Aquella matinada, desenes de gihadistes nigerians en camions i motocicletes, alguns fins i tot vestits amb uniformes de l’exèrcit, van irrompre a la petita ciutat de Chibok, al nord-est de Nigèria, per perpetrar el segrest més massiu de la banda fo­namentalista fins aleshores: 276 alumnes de l’escola de secundària van ser segrestades. Mentre se les enduien a la reserva natural de Sambisa, un amagatall de la mi­lícia radical, 57 van aconseguir escapar-se saltant dels camions.

Aquell rapte massiu va agitar el món i va encendre les xarxes ­so­cials, amb polítics, esportistes i ­famosos demanant-ne l’alliberament. El hashtag #bringbackourgirls (torneu-nos les nostres noies) va ser compartit milions de vegades. Dos anys després, les 219 nenes continuen retingudes i cap no ha estat rescatada. Ahir el ministre d’ Informació de Nigèria, Lai Mohammed, va desmentir la informació que la banda gihadista hauria demanat 50 milions d’euros pel seu alliberament. En una entrevista a l’agència VOA News, va rebutjar les crítiques a la ineficàcia i desídia de l’ Executiu nigerià per trobar-les: “Puc assegurar que, per aquest Govern, el retorn de les noies és el que donarà per tancada la lluita contra el terrorisme de Boko Haram. Hi estem treballant de valent i cada dia”.

Per Omar Mahmood, expert en gihadisme amb base a l’ Àfrica Occidental, la demanda de diners no és una opció descartable. “ Boko Haram s’enfronta a problemes financers a causa de la prohibició d’algunes de les seves fonts de finançament com el mercat de bestiar o la pesca; demanar un rescat per una de les seves possessions amb més valor (si és que totes encara estan en mans de Boko Haram) podria tenir sentit”, explica aquest diari.

En realitat, encara que el president de Nigèria, Muhammadu Buhari, es va vantar el desembre passat que la milícia extremista estava “tècnicament derrotada”, la si­tuació no està ni de bon tros ­sota control.

En els últims mesos, una ofensiva militar multinacional, amb tropes de Nigèria, el Txad, el Níger i el Camerun, ha reconquerit territoris en poder de Boko Haram, que va arribar a controlar el 2015 una zona discontínua de la mida de Bèlgica. Però els cops a la milícia extremista també han destapat un altre horror: la banda, que va retre homenatge a l’ Estat Islàmic fa un any, ha traçat una xarxa de se­grestos sistemàtics i manté milers de dones i nens com a ostatges. Fa dues setmanes, Human Rights Watch va denunciar un altre segrest massiu el març del 2015 de 300 nens a la ciutat de Damasak, oblidat fins i tot per les autoritats nigerianes.

A més d’utilitzar-les com a esclaves sexuals, mercadejar-hi o casar-les amb guerrillers –oferir una esposa de franc va multiplicar els nous reclutes al llac Txad fa uns mesos–, les captives també són utilitzades com a armes: les converteixen en guerrilleres o en suïcides.

Des del 8 de juny del 2014, quan va cometre el primer atemptat ­suïcida, Boko Haram n’ha perpetrat 105, principalment a Nigèria, el Camerun i el Txad, segons dades de The Long War Journal, una organització que monitoritza la violència de la banda. La franquícia de l’ Estat Islàmic a l’ Àfrica no té objeccions a col·locar els ex­plosius en dones i nenes, de vegades de només 9 anys, que dissimulen les bombes amb els xals i robes folgades. Després, sovint després de drogar-les amb tremadol, un narcòtic utilitzat amb camells, les envien a fer-se esclatar en mercats o mesquites.

A altres noies se les converteix en soldat. L’Aixa, que es va poder escapar després de tres mesos de segrest, explicava en un informe recent d’ Amnistia Internacional els intents dels segrestadors per convertir-la en una màquina de matar. “Ensenyaven les nenes a disparar armes. A mi em van ensenyar a fer servir explosius i atacar pobles. Ens van entrenar durant les tres setmanes següents a la nostra arribada i després en van començar a enviar algunes a dur a terme accions de combat. Jo vaig participar en una en contra del meu propi poble”.

Diverses noies alliberades han explicat que van estar en contacte amb algunes nenes que deien que eren les alumnes de Chibok. Aquestes versions coincideixen amb les anàlisis dels experts, que adver­tien que havien estat dividides en grups i distribuïdes per diversos territoris. Encara que algunes ­noies asseguraven que les nenes de Chibok tenien un tracte preferencial, amb més menjar, accés a aigua neta i sense maltractaments constants, d’altres asseguraven que també havien estat violades i fins i tot entrenades per lluitar. Fa unes setmanes, una nena que havia estat enviada pels gihadistes a fer-se explotar al nord del Camerun va assegurar que era una de les alumnes de Chibok. Era mentida.

El sud-africà Ryan Cummings, director de Signal Risk i expert en Boko Haram, es mostra “escèptic” davant les informacions que les nenes de Chibok reben un tracte preferencial després de tant temps. “Per què les han de tractar de manera especial si no hi ha un resultat final?”, apunta.

Tant Cummings com Mahmood creuen que l’ onada d’atemptats suïcides de Boko Haram no vol dir obligatòriament que la banda hagi perdut poten­cial. “No crec que l’increment d’atacs suïcides representi una debilitat per se, el grup clarament manté una forta capacitat per reclutar, entrar i equipar suïcides”, diu Mahmood.

Més enllà del destí final de les nenes de Chibok i la resta d’ostatges, l’impacte de la violència de Boko Haram durarà anys. A més dels 25.000 morts des del 2009 i els 2,6 milions de persones que han perdut casa seva per l’amenaça ­gihadista, la ganivetada en l’educació ha estat al cor. En els últims sis anys, la banda, el nom de la qual en haussa es tradueix com l’educació occidental és pecat, ha destruït més de 910 escoles, ha obligat a tancar-ne 1.500 més i ha assassinat 611 professors.

Xavier Aldekoa

12/04/2016

La Vanguardia