L’ús de drogues per cometre violacions: el mite confirmat

Tres de cada deu agredides sexualment poden ser víctimes de la submissió química, segons el Clínic

Bona part de les violacions amb submissió química passen en ambients d'oci nocturn

No recordo exactament què va passar, només que quan em vaig despertar estava despullada, només duia els sostenidors”, explicava dijous al jutge una noia de Mollerussa. Fa tres anys, quan en tenia 17, un veí la va convidar a un got de vi dolç després de tornar de festa. Es va despertar despullada i trobant-se malament, i entremig no té cap record. L’acusat, per a qui demanen set anys de presó per abusos sexuals, assegura que ella se li va insinuar “com havia fet altres cops” i li va suggerir d’anar a un traster, on admet que van mantenir relacions sexuals, però diu que van ser consentides. Encara no s’ha dictat sentència, però a ella li van trobar a la sang doxilamina, un somnífer, i els Mossos d’Esquadra també en van detectar als gots d’on van beure tots dos.

L’ús de drogues en agressions i abusos sexuals per anul·lar la voluntat de la víctima i impedir que recordi què li ha passat no és cap mite. És una pràctica criminal que s’anomena submissió química i és més habitual del que sembla. Se sospita que gairebé tres de cada deu víctimes d’agressions sexuals (29%) ateses l’any passat a l’Hospital Clínic de Barcelona van patir submissió química. Aquí s’inclouen les víctimes que, després d’una violació, expliquen que a partir d’un punt de la nit ja no recorden res i es desperten desvestides, adolorides i en un lloc desconegut sense saber com hi han arribat, o tan sols amb alguns flaixos.

Patir pel que puguin posar a la beguda a una noia jove que surt de festa sembla de pares sobreprotectors. S’ha parlat molt de l’escopolamina o burundanga, una droga difícil de detectar que s’expulsa de la sang en tres hores i és capaç d’eliminar la voluntat i la consciència de qui la pren o la inhala. Però tan sols se n’ha confirmat un cas a Espanya. El va detectar a la primavera la unitat de toxicologia de l’Hospital de Son Espases, a Palma, a una dona de 36 anys, segons es va publicar a la revista Medicina Clínica. L’exmarit va admetre després a la policia que li havia posat la droga a la beguda. La burundanga tampoc és un mite, però si només s’ha trobat una vegada els metges tenen clar que no és habitual; i no cal que ho sigui per parlar de submissió química.

Segons el president de la comissió de violència intrafamiliar i de gènere del Clínic, Manel Santiñá, el primer que cal vigilar és amb la beguda en si. “La gent pensa molt en l’escopolamina i no s’adona que el problema número u, i que per si mateix pot causar submissió química, és l’alcohol -explica Santiñá-. Si superes la dosi tolerada és com en la conducció: perds la por i la capacitat de control del que fas, tens una falsa sensació de seguretat i baixa el nivell d’alerta”. El 64% de les víctimes d’agressions sexuals ateses l’any passat al Clínic havien begut alcohol. I es va detectar que un 10% l’havien barrejat amb altres tòxics. “Si l’alcohol es barreja amb alguna altra mena de droga o un psicofàrmac, com una benzodiazepina, se’n potencia l’efecte al sistema nerviós”, alerta el doctor. Per això al Clínic fa cinc anys que busquen rastres d’aquesta mena de drogues en la sang i l’orina de les víctimes.

Condemnes difícils

L’Audiència de Barcelona va condemnar un home el juliol de l’any passat a nou anys de presó i deu de llibertat vigilada per una violació comesa el Cap d’Any del 2013 a Vilassar de Mar. La víctima té una llacuna d’unes dues hores de la qual només recorda algun flaix, entre uns arbustos, mentre l’home la violava. “Se sentia paralitzada i recorda molt poca cosa”, diu la sentència. L’endemà va anar al metge, però la vergonya i la falta de memòria van fer que no denunciés fins quinze dies més tard, quan ja no hi havia possibilitat de detectar cap tòxic a la sang o a l’orina. Tot i això, les contradiccions en la versió de l’acusat i “l’extrema coherència” del relat de la víctima van permetre una condemna molt poc habitual en aquesta mena de casos.

L’advocada de la víctima, Ester Garcia López, està especialitzada en agressions sexuals i cada mes s’hi posen en contacte tres o quatre dones que podrien haver patit submissió química. Assegura que aquesta mena de violacions “augmenten molt des de fa uns dos anys” i és molt difícil aconseguir condemnes. “Algunes víctimes -diu- ni tan sols saben que les han agredit fins que comencen a recordar al cap d’uns dies”. Es queixa que l’administració de justícia no és gens sensible: “Si no és la típica agressió amb un ganivet no se les creuen”.

Al judici de l’Audiència, el metge forense va declarar que les drogues de submissió poden fer efecte “per ingesta o per contacte de la pell, perquè s’absorbeixen per les mucoses”. Amb anàlisis de cabells s’han detectat força casos en què s’hauria drogat la víctima amb benzodiazepines per aquestes vies. “No cal que els posin res a la copa -avisa-. I de la sang, el rastre desapareix en poques hores”. Tot plegat dificulta encara més aconseguir cap condemna.

Increment de les violacions

El Clínic és l’hospital de referència de Barcelona per a les agressions sexuals i s’hi deriven moltes de les que arriben a altres centres. L’any passat va atendre 248 agressions sexuals i aquest any preveu tancar-lo amb 270 atencions. En l’última dècada, el nombre de casos s’ha disparat un 47%. Més del 95% de les víctimes són dones. “La tendència és que augmentin les agressions sexuals -explica Santiñá-. Alguna cosa no va bé”. Les xifres dels Mossos també delaten aquest augment d’agressions: l’any passat se’n van denunciar 679 a Catalunya, una xifra que ha augmentat força des de les 620 del 2012. La policia argumenta que ara es denuncia més, però al Clínic veuen molts casos abans de cap denúncia, i una quarta part ni tan sols arriben mai a la policia o als jutjats.

Enric Borràs

Ara.cat

La violació múltiple d’una adolescent commociona el Brasil

La jove va ser drogada i agredida sexualment per 33 homes en una favela de Rio

Els violadors no van tenir cap problema a presumir del crim i van pujar un vídeo de la menor a internet 

La violació múltiple d’una adolescent commociona la societat brasilera, i no només per l’acarnissament que van mostrar els agressors, sinó també perquè els individus no van tenir cap problema a exhibir la seva gesta en un vídeo que van pujar a les xarxes socials.

La jove, de 16 anys, va ser violada dissabte 21 de maig a la matinada per 33 homes a la favela del barri Praça Seca de Rio de Janeiro, molt a prop de les instal·lacions olímpiques de Jacarepaguá. Després un dels agressors va pujar a internet un vídeo de 38 segons en què es veu la noia que dorm nua i amb els genitals sagnant, a més dels violadors, que expliquen què han fet i es burlen de l’escena.

La noia no va anar a la policia però les denúncies de molts internautes que van veure el vídeo i la consternació ciutadana van provocar la intervenció de les autoritats. L’adolescent va ser localitzada dijous i va ser traslladada a un hospital, on va ser sotmesa a estudis i va prendre medecines per prevenir malalties sexuals i un possible embaràs. 

La menor va explicar a la policia que aquella nit havia anat a casa del seu nòvio, a Praça Seca, i ha via passat una estona amb ell. No recorda res més fins diumenge, quan es va despertar al llit, estabornida i envoltada d’homes armats que no li van posar problemes perquè marxés. Segons la seva declaració, la jove violada es pensa que va ser drogada contra la seva voluntat, malgrat que va reconèixer que és consumidora d’al·lucinògens però que feia un mes que no en prenia.

Una setmana després de l’atrocitat, un jove que es va identificar com a autor del vídeo i un futbolista, presumpte nòvio de la noia, han declarat davant la policia. Segons fonts policials citades per l’agència Efe, tots dos es van presentar en una comissaria divendres a la nit. Es tracta de Raí de Souza, de 22 anys, autor del vídeo, i de Lucas Perdomo, de 20, el nòvio, que va assegurar que no ho era. Aquest últim va assegurar que només el primer va tenir relaciones “consentides” amb la noia i que allò dels 30 era una al·lusió a una cançó de hip-hop. La policia va admetre que hi ha “indicis” de violació col·lectiva, però va deixar en llibertat els dos joves, que, pel que sembla, no estaven entre els quatre sospitosos identificats a les imatges.

Des que es va fer pública la violació múltiple i es va difondre el vídeo, les xarxes socials s’han inundat de missatges de repudi sota l’etiqueta #EstuproNaoÉCulpaDaVitima (la violació no és culpa de la víctima). A més a més, principalment a Rio i São Paulo s’han produït concentracions de protesta amb cartells com: “No a la cultura de la violació”.

L’agressió sexual a la menor es produeix enmig del malestar social creat per la crisi política que viu el Brasil, després de la suspensió de la presidenta Dilma Rousseff i la seva substitució interinament per Michel Temer. El president interí va anunciar la creació d’un departament de la Policia Federal dedicat específicament als delictes de violència contra les dones.

Robert Mur

29/05/2016

La Vanguardia

"Justícia per a les esclaves sexuals de Guatemala", quan la batalla es juga al cos femení.

Un tribunal condemna a 140 anys un militar retirat per la humanitat, en un judici històric

Guatemala ha fet història en jutjar i condemnar responsables de la violència sexual com a arma de guerra. Un tribunal ha condemnat a 120 i 140 anys de presó un paramilitar i un tinent coronel retirat, respectivament, per haver forçat un grup de 15 dones a l’esclavatge domèstic i sexual durant els anys 80, en ple conflicte armat del país centreamericà.

Durant tres dècades les 15 dones i cinc homes de l’ètnia maia q’equchi havien guardat silenci sobre les violacions, desaparicions i abusos de tot tipus que havien patit al voltant del complex Sepur Zarco, un lloc on els poderosos militars guatemalencs anaven per descansar però que en realitat es va convertir en una mena de casa dels horrors. L’any 2012, el grup de víctimes va decidir portar el cas davant de la justícia perquè es conegués la veritat i acabar amb la impunitat, en un país que ha passat de puntetes en els crims comesos durant la dictadura. Ara, un jutjat ordinari els ha donat la raó.

En la lectura del veredicte, la jutgessa Yassmín Barrios va assenyalar l’exmilitar Esteelmen Francisco Reyes Girón i el civil Heriberto Valdéz Asij com els que van orquestrar els abusos sistemàtics i els va acusar d’haver ocasionat un “dany irreparable” a “tota una població”. Jurídicament, als dos homes, en presó provisional des de fa gairebé dos anys, se’ls imputa els delictes de lesa humanitat, desaparició forçada, i assassinat. 

En el judici les dones havien relatat com entre el 1982 i el 1983 se les obligava a ser esclaves domèstiques i sexuals dels militars de la caserna, que es creien amb tot el dret del món d’assaltar-les a qualsevol hora i lloc, fins i tot davant dels fills. “ Em tractaven com un animal, ells [els soldats] em tractaven així perquè no tenia marit. Ens enviaven al riu a rentar la roba i allà també hi abusaven”, recordava una de les víctimes. A més, les forçaven a resar, sota l’amenaça de ser assassinades sinó obeïen.

L’agressió a aquestes dones formava part d’una estratègia planejada i orquestrada per castigar els indígenes que reclamaven la seva sobirania per conrear les seves terres. Tot, amb la connivència del dictador Efraín Ríos Montt, a qui se li va anul·lar la condemna per genocidi i està pendent que el seu judici es torni a repetir.

El 1982 Ríos Montt va acceptar construir la caserna a la localitat de Sepur Zarco, a l’estat caribeny d’Izabal, amb majoria q’equchi, a petició dels grans terratinents que disputaven la terra als indígenes. A partir d’aquí, els militars van organitzar ofensives i persecucions contra els líders veïnals, alguns dels quals van desaparèixer o van ser assassinats extrajudicialment. L’estratègia de guerra, a més, va incloure atacar les seves esposes, que van ser tractades com a botí i arma de guerra.

El cas Sepur Zarco suposa una fita important per a les organitzacions dels drets humans perquè per primer cop un tribunal ordinaris (ni 'ad hoc' ni internacional) ha escoltat les veus de les dones que han estat utilitzades com a armes de guerra. La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ha assistit a la lectura de la sentència, juntament amb una altra guardonada, la nord-americana Jody Williams.

Quan la batalla es juga al cos femení

Les dones pateixen un doble abús en les guerres perquè són vistes com a botí

Conferència de l'ONU a Nairobi (1985) on la dona es comença a incorporar com actor. ZUMAPRESS

“L’acte per excel·lència pel qual un home demostra a una dona que és conquerida, vençuda”. El 1975 la periodista Susan Brownmiller descrivia amb aquestes paraules la violació a Contra nuestra voluntad, en què denunciava els casos d’abusos sexuals dels soldats nord-americans amb les vietnamites durant la guerra que acabava aquell any. La violència sexual contra les dones en zones en conflicte no és un crim nou i s’ha utilitzat sempre com a estratègia de guerra. La novetat, si se’n pot dir així, és que 40 anys enrere era considerada una qüestió secundària, obviada i ignorada durant el conflicte i en la resolució. L’impuls de les mateixes dones -organitzades i mobilitzades- ha aconseguit, però, trencar un silenci que feia segles que durava. A Colòmbia un grup de dones es va adonar que en el conflicte incrustat des dels anys 60 el seu dolor passava desapercebut i el 1995 van engegar Ruta Pacífica. L’objectiu era “fer visible a les comunitats i al món com la guerra afecta la dona i el seu cos” i acompanyar les víctimes en el camí “del dolor a la resistència i de la resistència a la persistència i la presència”, explica des d’Antioquia Teresa Arizabaleta, fundadora de l’entitat.

La definició de violació de Brownmiller no és gratuïta. Tot i que no a tot arreu ni tota la violència sexual exercida en guerra té una intencionalitat bèl·lica, molts exèrcits, rebels i grups paramilitars han fet de les dones i els seus cossos un camp de batalla en què un atac individual té un efecte multiplicador. Els agressors tenen diferents “motivacions”, indica María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En societats patriarcals, en les quals la dona és tractada com a propietat dels homes, “atacar-les a elles és fer mal als homes i a tota la comunitat”, apunta l’experta. 

El trofeu es fa encara més gran perquè l’agressor sovint actua en grup i veu en l’atac sexual una manera “de crear camaraderia i cohesionar-se internament”, que, alhora, serveix per dissuadir els desertors perquè fora de la banda creixen els riscos de ser castigat. Villellas, que ha escrit sobre l’afectació d’aquest tipus de violència, subratlla que “genera desplaçaments forçats”, que, com diu Arizabaleta, es tradueixen en “desarrelament i pèrdua d’identitat”, i també comporta el “trencament del teixit social”. El 60% dels set milions de colombians que han hagut de fugir de casa són dones, a més dels milers de dones que han desaparegut o han vist com els seus fills eren reclutats a la força. Sense oblidar els fills fruit d’aquestes violacions, estigmatitzats -si no abandonats- perquè recorden la barbàrie i són el símbol de la victòria de l’agressor. A Ruta Pacífica les dones arriben “sense autoestima, culpabilitzant el seu dolor” i el personal les acompanya tant en “la via judicial com en la psicosocial”, relata Arizabaleta, feminista de pedra picada.

En algunes parts de l'Àfrica els agressors, a més, introdueixen objectes punxants, vidres o plàstics calents a les vagines de les dones, que a més de seqüeles psicològiques pateixen seqüeles físiques de per vida i que impediran que puguin treballar, cosa que les condemna a la pobresa i l’exclusió, segons assenyala Villellas.

Però el paper de la dona en conflictes no sempre és passiu, matisa Villellas, que assenyala que els estereotips encara amaguen les dones combatents, que tenen més problemes per a la reinserció, sovint, perquè els programes de pau no les tenen en compte en els programes de desmilitarització.

Marta Rodríguez

06/11/2016

Ara.cat

Ens volen esborrar de la terra

Nadia Murad, una jove yazidita que va ser esclava sexual de l’Estat Islàmic a l’Iraq, lluita per salvar el seu poble

SEGRESTADA A MOSSUL: L’intent fallit d’escapar-se va ser castigat amb una violació col·lectiva 

“ICH LIEBE... GERMANY”: Va fugir i es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones refugiades

Avui Nadia Murad, candidata al Nobel de la Pau, aparenta més anys dels que té (Yorgos Karahalis - AP)

Poques vegades se senten aplaudiments al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però quan Nadia Murad Basi va acabar la seva intervenció, una tarda del desembre passat, no es va contenir. El seu va ser un testimoni poc habitual. Membre de la minoria yazidita, la Nadia sap el que és viure sota les “forces del mal”, com anomena l’Estat Islàmic (EI).

Quan tenia 19 anys, va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants d’aquesta organització terrorista. Va aconseguir fugir i demanar asil a Alemanya, on li han donat sostre, ajut econòmic i assistència mèdica i psicològica. Es disculpa amb gestos per no parlar anglès o alemany, però aconsegueix dir “Ich liebe... Germany” (estimo Alemanya) i es posa la mà al cor. El seu cap està en altres coses.

La Nadia va entendre de seguida que explicar les seves terribles experiències a un psicòleg en una habitació tancada ajudaria poc el seu poble. I així va ser com, de la mà de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, va decidir explicar la seva història, demanar justícia i parar el que no dubta a qualificar de genocidi. En pocs mesos ha visitat el Parlament britànic, el Bundestag, els Senat de França i els EUA; s’ha reunit amb el president del Parlament Europeu, el president d’Egipte i el primer ministre noruec. A tots els ha explicat la seva història i la dels yazidites, una comunitat molt conservadora, practicant d’una de les religions més antigues i amenaçades del món.

El 3 d’agost del 2014 milicians armats i uniformats de l’EI van entrar a Kojo, un poble agrícola del nord de l’Iraq (1.700 habitants) on vivia amb la seva mare i els seus dotze germans. Els van donar l’opció de convertir-se a l’islam o morir. Dies després, els van reunir a tots a l’edifici de l’escola. “L’objectiu era eliminar tots els yazidites perquè per a ells som heretges”, explica. “Separaven les dones dels homes i els nens. Els homes els van matar, entre ells sis dels meus germans”. A la seva mare se la van emportar amb altres dones grans i no l’ha tornada a veure. “A nosaltres, les noies i els nens, ens van portar amb autobús a una altra regió amb altres famílies yazidites”. Va ser una repressió sistemàtica i deliberada per destruir la seva identitat. “La violació és una arma de guerra que destrossa les dones per sempre”, afirma la Nadia.

També és una arma per aniquilar un poble. Els yazidites repudien les dones violades. Ningú no s’hi vol casar. Només el convenciment que aquesta pràctica els condemnava a l’extinció els ha fet canviar d’opinió i readmetre les dones víctimes de l’EI.

Els gihadistes van agrupar les joves yazidites a Mossul. Les van fotografiar per poder-les vendre. Un home es va acostar a la Nadia. “Estava petrificada de por”, va explicar a l’ONU. “Quan vaig aixecar la mirada vaig veure un home enorme, un monstre. Vaig plorar i plorar. Li deia que era massa jove per a ell, però em va pegar i em va donar puntades de peu. Després es va acostar un home més petit i li vaig implorar que se m’emportés ell. Tenia tanta por del primer...”.

Aquest home li va exigir que es convertís a l’islam. Després li va ordenar com vestir-se i maquillar-se, i finalment la va violar. “Em va humiliar cada dia, em va forçar a portar roba que no em tapava el cos, em va torturar...”.

La Nadia ens explica la seva història en una cafeteria de Brussel·les, amb ajuda d’un traductor de kurmanji. Confessa que se sentia morta en vida. “Al principi no vaig pensar que pogués escapar, perquè hi havia milicians per tot arreu. La primera vegada que ho vaig intentar em van enxampar abans de sortir de l’edifici”.

La van torturar i va rebre el càstig previst: una violació col·lectiva. Sis guàrdies van fer torns fins que ella va perdre el coneixement. Després la van vendre, la van portar a una altra ciutat i va passar per altres mans fins que va tornar a Mossul.

Van passar tres mesos de captiveri i abusos fins que va aconseguir fugir. Al carrer va trucar a diverses portes. Una família sunnita la va acollir i la va ajudar a sortir de la zona de l’EI. Va aconseguir reunir-se amb un germà i arribar, en condicions lamentables, a un camp de refugiats al Kurdistan. Després, amb una germana i unes cunyades, es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones vulnerables.

La Nadia conserva fotos anteriors a la guerra. Era una jove alegre, vestida amb colors forts, enjoiada, molt maquillada. Avui, amb els cabells recollits en una senzilla trena, aparenta molts més anys dels que té. Recupera el somriure quan recorda els somnis de llavors. “No teníem el privilegi de viatjar a altres països, i no somiava amb això, però m’encantava l’escola”. Estava a punt d’acabar secundària i volia estudiar Història a la universitat. Ara només somia que es faci justícia per tornar a la seva terra i enterrar els seus morts.

L’EI va assassinar milers de yazidites a l’estiu del 2014 al voltant de Sinjar, al nord de l’Iraq, i va fer que hi hagués centenars de milers de desplaçats. Aquella atrocitat va divulgar per tot el món la realitat d’aquesta minoria. Malgrat que els kurds han recuperat terreny a l’EI, encara hi ha uns 3.400 yazidites retinguts. La majoria són dones i nens, i entre ells, familiars de la Nadia.

Yazda ha localitzat 35 fosses comunes, prova del probable genocidi. Un informe de l’ONU avala aquesta tesi i apunta que l’EI podria haver comès aquest i altres crims de guerra contra els yazidites. “Molta gent no creurà la meva història”, reconeix la Nadia. “Abans jo també pensava que aquestes brutalitats eren cosa d’altres temps, però encara passen. Els gihadistes arrenquen els nens dels braços de les mares i els porten a camps d’entrenament”.

Aquesta setmana, davant l’intergrup de llibertat religiosa del Parlament Europeu, la Nadia va demanar: “Que el genocidi sigui reconegut. Si no ho fan tots els parlaments del món, desapareixerem (...) Els gihadistes de l’EI ens volen eliminar de la faç de la terra. Són una amenaça per al món sencer, no només per a nosaltres”.

El Govern iraquià ha proposat la Nadia pel Nobel de la Pau però a ella no la impressiona. “Els dirigents iraquians coneixien la situació però no van fer res”, critica. “Només es van interessar quan Egipte i altres països van parlar de mi. Han estat els últims de reconèixer el cas”.

La religió yazidita

La yazidita és una antiquíssima i complexa religió mesopotàmica, anterior a l'islam. Ret culte a l'àngel caigut (Malak Taus, representat per un paó), figura que els seus fidels interpreten de manera diferent a la Bíblia i l'Àlcora. Creuen que les seves llàgrimes van apagar les flames de l'infern, Déu el va perdonar i el va fer cap dels àngels. L'EI té als adoradors del diable a l'espiell. La comunitat, molt tancada, la formen 400.000 ànimes a l'Iraq, Sírira i Turquia.

Beatriz Navarro

29/02/2016

La Vanguardia

Noruega ensenya als immigrants a respectar les dones

Oslo imparteix classes als centres de refugiats des de fa anys

Foto de Andrew Testa per el diari The New York Times

Classes per ensenyar als immigrants a respectar les dones. Aquest curs podria semblar una reacció a l’onada d’agressions sexuals comeses la nit de Cap d’Any a Alemanya i altres països del nord d’Europa per joves estrangers, molts d’ells refugiats procedents del nord d’ Àfrica i l’ Orient Mitjà. Tot i això, Noruega fa diversos anys que l’imparteix als seus centres d’acolliment arreu del país.

Tot va començar arran de l’augment de violacions perpetrades per estrangers registrat a Stavanger, al sud-oest del país, entre el 2009 i el 2011. Segons dades obtingudes per la televisió pública NRK, només tres dels 20 homes que van ser trobats culpables eren noruecs.

Diverses organitzacions contra la violència masclista van proposar llavors d’ensenyar als immigrants la igualtat de drets que hi ha a Occident entre homes i dones, així com les principals lleis locals en matèria de sexualitat. Quan arriben, no tots coneixen normes bàsiques de comportament, com que no es pot forçar una dona a mantenir relacions íntimes, ni tan sols dins del matrimoni.

La idea va agradar a les autoritats, que van decidir aplicar-la en diversos centres d’immigrants, dins del programa sobre cultura noruega per a estrangers.

Molts d’ells procedeixen de llocs en els quals la dona no té la llibertat de què gaudeix l’home. Han d’anar tapades i no poden sortir soles al carrer si no és en companyia del seu marit o un altre membre masculí de la família. En alguns d’aquests països, de fet, la dona és senzillament concebuda com a propietat de l’home.Per això, quan aterren en societats com la noruega, s’escandalitzen en veure com vesteixen les joves, que van soles pel carrer, es diverteixen, beuen i somriuen als homes. Són actituds que a molts països musulmans només es relacionen amb la prostitució. Per això alguns no saben interpretar correctament aquests comportaments.

“El nostre objectiu és ajudar els sol·licitants d’asil a no cometre errors a mesura que descobreixen la cultura noruega”, explicava fa uns quants dies a la premsa local Linda Hagen, de Hero, una companyia privada que gestiona el 40% dels centres per a refugiats del país.

“No es tracta de dir que hi ha un sol codi cultural que digui el que és un bon o mal comportament, perquè volem una societat lliure”, però “hi ha d’haver tolerància cap a actituds que poden ser interpretades com a immorals per algunes normes tradicionals o religioses”, concretava.

Les classes s’imparteixen en forma de debat. El professor planteja una situació comuna davant la qual els alumnes es podrien trobar i, a continuació, s’obre la discussió sobre el que es pot i no es pot fer. Per evitar estigmatitzar els immigrants, s’intenta que en les il·lustracions i el material didàctic la imatge del violador o l’home que molesta estigui sempre representada per un noruec.

La finalitat és que entenguin que, a Europa, les dones poden tenir amics i que somriure a un home o fins i tot lligar amb ell no vol dir que s’estigui donant el consentiment per a res més.

Al principi, els cursos van desencadenar algunes crítiques. Hi va haver qui va dir que fer-los era donar per fet que tots els immigrants són agressors sexuals en potència. Tot i això, en vista del que ha passat a Colònia i a altres ciutats europees, ara la idea provoca menys controvèrsia.

Els seus promotors, no obstant això, assenyalen que amb els cursos no n’hi ha prou, que han d’anar acompanyats d’una política d’integració eficaç, en la qual els nouvinguts puguin gaudir com més aviat millor d’accés al mercat laboral i d’unes bones condicions de vida.

És cert que fa anys que l’extrema dreta utilitza l’afirmació que els immigrants musulmans vénen a violar les dones. Aquest argument ha donat pàbul a agres actituds de rebuig i fins i tot agressions a estrangers arran dels fets de la nit de Cap d’Any.

Però els grups antiimmigrants, com el noruec Human Rights Service, descarten que els cursos siguin una solució i consideren que l’única manera d’eradicar el problema de les violacions és simplement tancant les fronteres.

Gloria Moreno

18/01/2016

La Vanguardia

“L’important és parlar del que t’angoixa”

James Rhodes, concertista de piano

Foto: Quim Manresa

Tinc 40 anys. Vaig néixer i visc a Londres. Irònicament em vaig llicenciar en Psicologia. Estic feliçment casat amb la Hattie i tinc un fill (de 12 anys) del meu anterior matrimoni. En política ens cal més bondat, compassió i creativitat i les meves creences es redueixen a ser amable, bo i intentar fer allò que és correcte

Per què explica la seva història?

Jo volia parlar de música, escriure’ls una carta d’amor al meu fill i a la Hattie, la meva dona, i parlar d’aquelles coses que a la gent li costa de parlar però que ja és hora. Al Regne Unit pocs adults que van patir abusos ho expliquen. I encara hi ha molt estigma al voltant del tema de les autolesions, el suïcidi i la salut mental. Cal parlar-ne.

Parlem-ne: van abusar de vostè repetidament durant cinc anys.

Sí, entre els sis i els deu anys, el professor d’educació física. Aquelles violacions contínues em van produir danys físics, em van haver d’operar diverses vegades de la part baixa de l’esquena i els meus músculs ja no responien: em cagava a sobre. El cos no oblida mai.

I les conseqüències psicològiques?

Falta de confiança en tu mateix i en els altres, autoodi, fracassos en les relacions, ganes de fer-te mal, tics, depressió, paranoia i vergonya, perquè penses que vas ser còmplice dels abusos, te’n sents culpable i també dels efectes dels teus problemes mentals en els que estimes.

Una mare no percep els abusos?

Els passa cada dia a centenars de milers de nens. A mi em va passar als anys vuitanta i hi va haver professors que sí que ho intuïen perquè sovint em veien sagnant, però el mecanisme de negar el que estàs veient és molt potent.

A quina edat va començar a beure?

A fumar als sis amb el meu abusador, i amb les drogues i l’alcohol als dotze. Però vaig aconseguir, malgrat que jo volia ser músic i els meus pares s’hi van negar, treure’m la carrera de Psicologia amb un notable. Vaig caure en l’error de creure que allò se superava oblidant-ho.

A quines conclusions ha arribat?

Que som més forts del que pensem i que el més important és parlar del que t’angoixa, una cosa que jo no vaig fer durant anys. La por que no et creguin o que t’ignorin t’inhibeix. M’hauria estalviat molt dolor si m’hagués centrat a resoldre els meus problemes.

Com va abandonar les drogues i l’alcohol?

Als 18 anys vaig ingressar al meu primer hospital psiquiàtric i vaig començar a anar a les reunions d’ Alcohòlics Anònims, així vaig canviar les drogues il·legals per les legals.

Per quants psiquiàtrics ha passat?

Cinc. Alguns eren espantosos, et tenien incomunicat, drogat tot el dia, bavejava, coordinava malament els moviments... però em van mantenir amb vida quan jo volia matar-me.

Va saber enganyar psiquiatres i psicòlegs perquè el deixessin marxar d’uns quants.

Quan n’has vist uns quants, saps exactament què volen sentir.

Què el feia recaure?

La ràbia, la vergonya i la por; la convicció que era una batalla perduda.

Però vostè lluitava, tenia un fill al qual adorava i una dona.

Per un costat volia morir-me, per l’altre no volia fer-li això al meu fill. Quan el meu fill va complir l’edat en la qual jo vaig començar a ser violat tot es va enfonsar, el meu cervell es va col·lapsar, una cosa que no t’expliquen però que passa.

Per què va mantenir relacions destructives amb homes grans?

Als deu anys vaig ingressar en un internat i en vaig sortir als 18 amb la sensació de tenir-ne 68. Era un nen, i em dol dir-ho, però el que buscava era afecte i intimitat i creia que l’únic que podia oferir als altres era sexe, que per mi era tan senzill i fred com prendre un cafè i ho feia drogat.

Va poder tallar amb allò, com ho va fer?

Es va acabar després de sortir del primer hospital psiquiàtric i deixar l’alcohol i les drogues. Vaig trobar feina a la City, em vaig casar, vaig tenir el meu fill i m’hi vaig entregar a fons. Vaig intentar girar full.

No n’hi va haver prou?

No et pots escapar d’una cosa així, t’hi has d’enfrontar i processar-ho. Vaig topar a internet amb el tema de les autolesions, ho vaig provar i m’hi vaig enganxar.

Posats a autodestruir-te, tant és les drogues com fer-te talls...

No tens sobredosis i les fulles són barates i fàcils de comprar. Al Regne Unit és una autèntica epidèmia. Però l’autodestrucció en les nostres societat és, en una mesura o una altra, una cosa molt recurrent. Tots estem molt espatllats, va tot molt de pressa, vivim massa pendents del que hi ha a fora. Bàsicament és més fàcil viure malament ( menjar malament, beure, fumar, buscar sexe fàcil a través d’internet...) que viure bé. Viure bé requereix un esforç.

Quin és el poder que ha tingut la música clàssica sobre vostè?

Ha estat la certesa més definitiva de la meva ­vida. Amb set anys vaig trobar a casa un casset amb la Xacona de Bach i Busoni i va ser un consol inesperat, un refugi. Aquest amor no va deixar de créixer en mi. Al cap dels anys un vell amic em va enviar al psiquiàtric un iPod mini dins d’una ampolla de xampú amb una peça de Bach. I novament la música ho va canviar tot.

Ningú no es converteix en concertista de piano als 34 anys sense una carrera darrere.

És una bogeria. Entre les meves sortides i entrades als psiquiàtrics vaig estudiar amb algun mestre. Després de manera casual vaig conèixer el meu mànager, vam gravar un disc i van sorgir els concerts.

Què ha entès de la vida?

Que si ens tractéssim millor i tinguéssim més compassió pels altres, les coses només podrien millorar.

Ima Sanchís

29/12/2015

La Vanguardia