“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat

La sortida de l'infern de l'heroïna

El CAS de la Mina, el barri més castigat per les drogues, tracta diàriament 50 addictes en un ambient de confiança i respecte

"El 90% dels que s'han pogut desenganxar al barri ho han fet gràcies a aquest lloc", assegura un veterà malalt

El Manu entra saludant, com qui ve a buscar pa. A fora s’esperen la seva dona i els seus dos fills petits, resguardats sota una ombra. Un dels nens sembla molt hàbil amb el patinet. El pare es posa al dia amb el personal, xerra amb aquest diari i se’n va. Se’n va amb la metadona i la medicació sota el braç, perquè com cada divendres, des de fa 22 anys, passa pel Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències de la Mina per seguir el tractament per la seva addicció a l’heroïna. 

«Consumia cavall pel nas i per la vena. En vaig estar prenent durant 25 anys i la majoria dels que van començar amb mi ja no hi són». Entre ells, el seu cosí, Ángel Fernández Franco, un nom que no sona de res si no s’acompanya de l’àlies: el Torete, un dels personatges que, juntament amb el Vaquilla, van posar la Mina al mapa gràcies al seu historial delictiu i les pel·lícules sobre les seves vides. La del Manu ha sigut una existència plena també d’alts i baixos, però sense tant altaveu.

1.700 MORTS

Li va passar el mateix que a molts als anys 80 i primers 90, quan a Espanya morien a l’any 1.700 persones per sobredosi. Els pares, incapaços de controlar la canalla, buscaven ajuda on fos, i com que començaven a passejar els primers autocars d’ajuda a drogoaddictes –precursors dels actuals CAS–, hi pujaven a bord, ni que fos en marxa, per informar-se. Aquí va acabar el Manu agafat de l’orella per la seva mare, després d’uns «dies molt fotuts d’abstinència, quan estava en el més profund del forat». Va començar a punxar-se als 14 anys. «Per una tonteria, per barrejar-te amb aquest o aquell». En aquestes dues dècades ha tingut alguna recaiguda. Un Cap d’Any, una revetlla. «Excuses», diu.

Parla de tot allò mentre Felipe Díaz, l’infermer, li prepara la metadona. Aquest professional de la sanitat ja estava a les clíniques mòbils que anaven per les places. Al barri n’hi havia tres parades. Les troba a faltar perquè eren «més pròximes a la gent i a més evitaves problemes d’integració», aquelles manifestacions contràries a les sales de venipunció, tan necessàries com innòcues. Va començar a treballar a la Mina el 1996 i és la persona que controla les dosis; el que, juntament amb Chefa Marín, subministra tot el que és necessari perquè els malalts de la droga puguin anar tirant sense pensar en l’agulla.

MARXAR

No és fàcil, perquè si alguna cosa abunda en aquest barri és el narcotràfic. Per això el Manu, quan va poder, va marxar al Besòs. «Jo li dic a tothom que se’n vagi d’aquí, perquè el barri no ajuda; el barri no canvia. I només ho farà si el fem canviar els que som d’aquí de tota la vida». «El problema –assenyala el Felipe– és que en un mateix edifici et trobes el traficant, el consumidor i les famílies».

El Manu té un fill ja a primària que es mereixia una explicació. Li han explicat que el papa té un problema als ossos, i que si no es pren la seva medicació, es posarà molt malalt. És una veritat a mitges. Però sí que és cert que si s’oblida de la metadona, encara que hagi estat anys sense consumir heroïna, se sent «com un avi, sense forces, amb fred, tremolós». «Prefereixo estar controlat. Més ara que tinc una família. Sense la meva dona, que mai s’ha pres res, crec que no ho hauria aconseguit». En aquest punt es recorda de tots els familiars que han mort per culpa de la droga, com un altre cosí al qual van trobar en un parc amb l’agulla al braç.

Marta Torrens, directora de la línia d’addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar, assenyala que la clau de l’èxit, a més de la confiança i el vincle que es genera amb els pacients, és «la proximitat i l’accessibilitat del centre» per aconseguir trencar els tabús, les barreres i l’estigma. Ells mateixos, els professionals que treballen en aquest entorn, han hagut d’escoltar frases com «de veritat que treballes amb aquella gent?». I això són coses que no ajuden.

SOBREDOSI

No gaire lluny d’aquí hi ha la sala de venipunció, gestionada per una entitat privada. Aquí, sosté Torrens, l’objectiu no és tant saber quants s’animen a iniciar un tractament, sinó «ser conscients de la quantitat de vides salvades per una sobredosi que es produeix en un lloc controlat i no al carrer».

Si fan el pas, com ho va fer el Manu, se’ls dóna hora de seguida. «Si esperem, poden recaure». La capacitat de retenció és sens dubte el principal èxit d’aquest tipus de centres. Per això van pas a pas, educant en la paciència, treballant les perspectives a llarg termini.

L’Antonio és un altre drogoaddicte que va regularment al CAS de la Mina. Fa cinc anys que està prenent metadona. Va començar a punxar-se després de separar-se. «Les males companyies, un moment fotut; ja saps». Va arribar fatal, tremolant de fred. És un noi nerviós, que parla de pressa, una mica inconnex en les frases. Però amb un desig clar: «Ara estic bé, tinc moltes ganes de treballar i per això faig tots els cursos que em diu l’assistent social». El Felipe li entrega la metadona barrejada amb suc de taronja i se’n va. Té una mica de pressa. S’acomiada a la porta de la Susana, l’educadora social, la persona que fa més anys que està al centre. «Els conec bé a tots, però el més important és que em coneixen ells a mi i que confien en mi, en nosaltres», diu la Susana.

Pel centre circulen una mitjana de 50 persones al dia. El 80% dels que estan en tractament hi passen diàriament. Els efectes es noten. El Manu està convençut que el 90% dels que ho deixen ho fan gràcies al CAS. La metadona salvadora, que es fabrica a prop de la plaça de Lesseps, a la tan pròxima com llunyana Barcelona, es guarda en una caixa forta. L’or líquid de la lluita contra la droga.

Carlos Márquez Daniel

04/08/2016

El Periódico

Els tractaments per drogodependència s'estabilitzen respecte als anys anteriors

La Xarxa d'Atenció a les Drogodependències van notificar l'any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament

Els tractaments iniciats per drogodependències s’estabilitza respecte als anys anteriors, segons les dades del Sistema d’Informació sobre Drogodependències, gestionat per la Subdirecció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

Els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) van notificar l’any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament ambulatori per abús o dependència de les drogues. 

El secretari de Salut Pública, Joan Guix, i el subdirector general de Drogodependències, Joan Colom · ACN

«L'abordament de les drogodependències ens ocupa de forma transversal amb moltes polítiques i estem fent una tasca important per prevenir-ne el consum i per donar una bona assistència i reduir-ne els danys», va apuntar ahir el secretari de Salut Pública, Joan Guix, en una roda de premsa d’ahir.

La droga principal que va motivar el tractament en el 47,42% dels casos notificats l’any passat va ser l'alcohol, mentre que la cocaïna ho va ser en el 17,95%; els derivats del cànnabis, en el 13,81%; l’heroïna, en el 12,21%; el tabac, en el 3,64%, i altres drogues, en el 4,96%. L’alcohol, doncs, es manté com la droga principal i és la causa d’un 50% d’inicis de tractament.

En aquest sentit, el sotsdirector general de Drogodependències, Joan Colom, va subratllar la necessitat que les persones que fan un consum excessiu de l'alcohol «inicïin el tractament perquè és altament efectiu». A més, Colom va destacar que la societat «ha de fer un canvi de xip, com l'ha fet en el cas del tabac, per adonar-se que el consum excessiu d'alcohol és molt perillós per a la salut».

Els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça. L’heroïna continua entorn dels 1.600 casos, després de la caiguda dràstica experimentada a finals dels anys 90 i inicis de la dècada dels anys 2000.

El 23,7% de les persones que van iniciar tractament per dependència de l’heroïna i l’1,5% dels dependents de la cocaïna s'administraven aquestes drogues principalment per via parenteral, una via que augmenta el risc de transmissió de diverses malalties, com les hepatitis víriques o la infecció pel virus de la sida.

Aquests percentatges estan, però, lluny de l’alta prevalença de consum injectat dels anys 90 i inicis dels anys 2000. Entre les persones amb antecedents d’injecció (798), un 40,6% estava infectat pel VIH/Sida i un 60% pel virus de l’hepatitis C. Aquestes prevalences estan disminuint lentament als darrers anys.

Serveis de reducció de danys

Les persones que mantenen un consum actiu o que no poden iniciar un tractament per la seva addicció són ateses en serveis de reducció de danys, formats per diferents centres d’atenció sociosanitària, sales de consum, unitat mòbils i equips de carrer.

Aquests serveis fan prestacions sanitàries i socials bàsiques i fan de pont amb els centres de tractament. En aquest cas, 4.260 persones van ser ateses el 2015 a Catalunya en aquests centres orientats a disminuir els danys associats al consum de drogues.

Catalunya disposa d’una xarxa de 28 serveis i centres de Reducció de Danys, 12 dels quals tenen sales de consum supervisat. Les 4.260 persones ateses l’any 2015 van rebre 85.307 intervencions sanitàries –cures bàsiques, analítiques, vacunacions, etc.– i 129.774 de socials –alimentació, higiene, entre d’altres.

Pel que fa a les sales de consum –on s’evita el consum en altres espais i en la via pública i es garanteix que els usuaris poden consumir de manera higiènica i més segura– el 2015 es van fer 100.101 consums, dels quals el 43,63% van correspondre a heroïna, el 29% a cocaïna, i el 27,19% a consum d’heroïna i cocaïna a la vegada. Hi va haver 123 sobredosis, però cap de mortal gràcies a l’atenció immediata que permet aquests tipus de serveis.

A Catalunya, la totalitat d’aquesta activitat es registrà als 59 centres d’atenció i seguiment de les drogodependències (CAS), a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació i als 28 serveis de reducció de danys repartits per tot el territori. Els CAS són els centres especialitzats on s’inicia i pivota tot el tractament per l’addicció a drogues. En el procés de rehabilitació es compta també amb les comunitats terapèutiques, els hospitals de dia, els centres de dia i les unitats de patologia dual.

En la web temàtica del Canal Drogues hi ha disponibles materials d’informació i conscienciació adreçats a la població general.

DdG

29/07/2016

Diari de Girona

Infern al cementiri

A Montjuïc sobreviuen una vintena de dones, la majoria toxicòmanes, que representen la baula més sòrdida de la prostitució

L’infern ofereix servei a Barcelona les 24 hores del dia. Als peus del cementiri de Montjuïc, una vintena de dones –a vegades poden ser una trentena– exerceixen la prostitució. Constitueixen la baula més baixa de la cadena de les misèries. La majoria són dones espanyoles que superen la quarantena, drogodependents i supervivents d’un sistema que fa anys que les vigila de reüll, però sense arribar a emprendre cap pla contundent que les rescati d’aquest infern en què estan atrapades i els torni la dignitat que mereixen. Aquí, en aquesta recta de la Zona Franca hi ha el calador de què es nodreixen depredadors humans com David B. Aquestes dones han estat les seves principals víctimes.

Costa saber quan van arribar les primeres prostitutes a aquesta zona de la falda de la muntanya per on diàriament desfilen caravanes de cotxes de morts. Però en la memòria col·lectiva més recent hi ha la imatge de les toxicòmanes que compraven i prenien droga al desaparegut Can Tunis i es prostituïen als voltants del cementiri. Un cercle viciós, tancat i destructiu que els permetia aconseguir diners i consumir només creuant la ronda del Litoral per sota d’un pont en què, anys enrere, un gitano va arribar a guardar-hi gallines, cabres i cavalls. Les últimes cases barates de la Zona Franca, que acollien un dels supermercats més grans de la droga d’Europa, es van enderrocar el 2004. Molts toxicòmans es van traslladar, seguint l’empremta dels camells, però algunes d’aquestes dones, les més febles, es van quedar.

Segunda María Desviat Mateo, coneguda com la Niñata, és una d’aquestes dones. Una altra víctima mortal a qui les companyes recorden amb afecte, tristesa i moltíssima pena al tram de l’avinguda de la Mare de Déu del Port que transcorre a tocar del cementiri.

A Luana Monteiro se li escapa de l’ànima un lament. Fa cinc anys que aquesta dona es va traslladar a treballar a aquesta zona, cansada d’exercir la prostitució als voltants del Camp Nou i els carrers de Ciutat Vella. Ve diàriament, a primera hora del matí, després d’agafar dos autobusos des de l’habitació, amb vistes i balcó al carrer, que lloga al carrer Parlament.

“Això és l’infern. Tot el pitjor que et puguis imaginar passa aquí”, assegura. Però és incapaç d’explicar per què continua, aleshores, venint a aquest lloc dissenyat per als morts i que diàriament visiten desenes d’homes, joves, molt joves, madurs i vells a la recerca d’un sexe sòrdid i barat que es practica en unes condicions difícils de descriure.

El pitjor de la societat s’acosta per consumir amb presses sexe oral a quinze, deu, cinc, quatre, tres, i fins a dos euros que han arribat a oferir. David B. ho sap bé. “ La Niñata la tenia quan volia a canvi d’unes quantes pipades de cocaïna”, recorda la Verònica. No fa gaire es va aturar un camioner oferint en veu alta “un parell de cigarros” a la que li volgués fer una fel·lació.

Luana Monteiro assegura ser “l’única transsexual del món que canta fados”. Portuguesa d’edat indefinida amb un cutis que ja voldrien moltes i unes ulleres de pasta i vidre de cul d’ampolla que de vegades no es treu per complaure el client, assegura que fa uns quants anys que no consumeix drogues. Va tenir el seu moment dur enganxada al crac, la cocaïna base que s’inhala i que et destrueix a la velocitat del diable, però va aconseguir sobreviure a aquesta addicció amb l’ajuda dels professionals que treballen sota el paraigua dels serveis municipals de prevenció i atenció que dirigeix Teresa Brugal. D’aquesta dona, una autèntica sàvia en matèria de drogodependències, depèn, entre altres serveis, Àmbit Prevenció, ubicat a Ciutat Vella. La Luana hi va setmanalment per proveir-se de “gomes”, com ella anomena els condons, sotmetre’s als controls sanitaris i “rebre cariñito dels assistents”.

Les dones del cementiri funcionen com una família. Si han de lluitar, discuteixen. No dubten a estirar-se el monyo i els cabells per un client, però són capaces d’activar totes les alarmes quan en troben a faltar una de les seves.

“Esclar que conec en David. Fa un temps em va convidar a fumar, però volia que l’acompanyés a la seva tenda de campanya, i no vaig voler. Està boig”, explica una de les veteranes. Cap dubte que va ser ell qui va matar la Niñata, Ana Girona Hurtado, i es posen les mans al cap quan veuen la foto de Verònica Tallo, el cadàver de la qual encara no ha aparegut. “Amb raó feia tant temps que no se la veia”, diu una altra transsexual, brasilera i que recorda haver vist la dona desapareguda a Baluard.

Un cotxe blanc s’ atura, i també la conversa. Acaba de sortir d’un túnel de rentat perquè encara queden gotes d’aigua a la carrosseria. Del mirall retrovisor penja la capa d’una Mare de Déu i uns quants crucifixos. La Luana s’hi acosta i gairebé desapareix de tant que fica el cos, que no és precisament petit, per la finestra del conductor. Hi ha acord. “Quinze euros”. Què? Sexe oral. La dona utilitza un altre terme per descriure el servei. Ella s’avança. Agafada a la seva bossa de mà de plàstic vermell puja pel petit talús que dóna a les vies del tren que només s’utilitzen per al transport de mercaderies de la Zona Franca i el port. Al costat dels rails, entre la mala herba frondosa, les dones han obert un petit clar on amb prou feines s’hi pot estar dret sense colpejar-se amb les branques al cap. El terra és una catifa de restes de mocadors de paper arrugats i tacats, tovalloletes ja seques, condons i tot el que un hi pot deixar després d’exercir i consumir no pas més de 10 minuts de sexe de pagament. Hi ha altres amagatalls com aquest als voltants. En alguns han posat cartrons per terra. Fins aquests racons les dones hi van també de nit. Potser és millor , afirma, reflexiva, la Luana, perquè llavors no veus el que trepitges.

Totes aquestes dones encara són allà perquè fins a aquest lloc sinistre hi van diàriament uns quants homes. Hi ha clients a qui els agrada la sordidesa i d’altres hi van perquè se senten superiors i creuen que allà poden tractar-les com a animals. Alguns ho intenten i si en aquell moment la dona, malalta, toxicòmana i dependent, necessita diners amb urgència per consumir, aquests homes les tractaran amb menyspreu, com mai no s’atrevirien a tractar ningú.

Altres, que també n’hi ha, lluiten per visibilitzar un infern que funciona les 24 hores del dia al costat del cementiri, el lloc on només haurien d’habitar els morts.

Mayka Navarro

20/06/2016

La Vanguardia

Un estudi mostra per primer cop com la cocaïna altera el cervell

Demostra també que els consumidors tenen dificultats en l'atribució de prioritats i la inhibició de conductes

Un estudi elaborat per l'Hospital de Sant Pau, l'Idibell i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha demostrat per primera vegada que els consumidors de cocaïna presenten alteracions en la funció i estructures del seu cervell.

Segons l'estudi, liderat pel grup d'investigació en Neuropsicofarmacologia Humana de l'Institut de Recerca Biomèdica (IIB) de Sant Pau, els consumidors de cocaïna tenen una alteració de l'equilibri funcional del cervell, que no detecta correctament les conseqüències adverses del propi comportament.

L'estudi, en què han col·laborat la Unitat de Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria de Sant Pau, el grup de Plasticitat Cerebral de l'Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (Idibell) i el Departament de Farmacologia i Terapèutica de la UAB, demostra també que els consumidors de cocaïna tenen dificultats en l'atribució de prioritats, la presa de decisions i la inhibició de conductes inadequades.

A l'estudi, que ha publicat la revista "Addiction Biology", els investigadors van utilitzar tres tècniques diferents de neuroimatge per ressonància magnètica per estudiar els patrons d'activació cerebral i la integritat de la matèria grisa i blanca dels consumidors de cocaïna.

Els investigadors van exposar als consumidors de cocaïna un joc d'atzar mentre mesuraven la seva activació cerebral associada a aquesta activitat i van descobrir que mostraven un estat d'hiperactivació en l'estriat ventral, una regió profunda del cervell que forma part del denominat "circuit de recompensa".

Aquest circuit és molt antic des del punt de vista evolutiu i està format per una sèrie de regions interconnectades que afavoreixen comportaments bàsics, com menjar o tenir sexe.

Durant l'estudi, els consumidors de cocaïna van mostrar majors activacions que els individus sans, tant quan els resultats obtinguts en el joc d'atzar van ser favorables (guanyar diners) com quan eren adversos (perdre diners).

"Aquesta hipersensibilitat generalitzada de l'estriat ventral es va veure acompanyada d'un perfil d'activació anòmal en l'escorça prefrontal, una regió del cervell que és una àrea molt més evolucionada i s'encarrega de la regulació de la pròpia conducta, sent capaç d'inhibir els comportaments automàtics i impulsius que afavoreix l'estriat ventral", segons l'estudi.

Els resultats van mostrar que mentre en els individus sans un resultat desfavorable en el joc d'atzar produeix una activació robusta d'aquesta àrea, en els consumidors de cocaïna segueix desactivada sense respondre a les conseqüències adverses del propi comportament.

L'estudi va trobar també diferències estructurals entre els cervells dels consumidors i dels no consumidors.

L'anàlisi del volum de la matèria grisa cerebral va trobar una hipertròfia del nucli i de l'escorça orbitofrontal, dues àrees cerebrals que pertanyen al circuit de recompensa que s'han relacionat amb els comportaments compulsius.

Entre els consumidors de cocaïna, els investigadors van descobrir que les vies de connexió cerebrals estan degradades entre les àrees que controlen processos cognitius importants com són la regulació de la pròpia conducta i l'atenció.

Aquests dèficits, segons els investigadors, poden explicar diverses manifestacions de l'addicció com la recerca compulsiva de drogues i els problemes d'autocontrol.

Els investigadors postulen que el fet que es trobi alterada no només la funció cerebral, sinó també la seva estructura, explicaria les grans dificultats experimentades pels drogodependents per abandonar el consum de drogues i l'alt nombre de recaigudes que presenten aquests pacients.

EFE

08/02/2016

Diari de Girona

Lleure Salvatge

Relat de l'experiència dià­ria amb l'alcohol i les dro­gues de grups d'adolescents a València

Beuen fins que cauen borratxos i volen imitar els comportaments més desbocats del botellot 

Els menors surten actualment menys que els seus pares, però consumeixen alcohol més compulsivament.

És gairebé migdia i el Rubén escriu un missatge en el grup de Whatsapp: "Ei, baixeu tres euros cadascú". Té 15 anys, s'acaba de llevar, i espera que els amics que han rebut el missatge -d'entre 13 i 16 anys- l'hi responguin. Tot seguit tots confirmen, i una hora més tard se citen davant el super­ mercat. És dissabte i gaudeixen dels últims dies de platja en una població a tocar de València. Però el que avui fan és el mateix que han fet gairebé tots els dies durant els dos mesos de vacances. Són dotze en el grup, tot i que de vegades han arribat a ser vint. És gairebé hora de dinar i esperen que arribi l'Angel, que té 18 anys. Ell serà l'encarregat d'anar al su­ permercat i comprar l'alcohol, vodka i rom, emportar-se'l i guar­dar-lo.

Ja a la tarda, el Rubén torna a enviar un altre missatge: "Al parc a les 11". Van arribant en grups de dos i tres, i tothom porta bos­ses de plàstic amb Coca-Cola, Fan­ta i altres refrescos ensucrats. L'Àngel porta l'alcohol. Quan hi són tots, fan les barreges en garrafes de plàstic. Les ampolles de vidre amb alcohol han quedat buides.

El ritual, a partir d'ara, és beu­re, parlar i beure. No hi ha músi­ca de fons, ni cap altre mena de distracció. L'Àngel porta també alguns porros. Alguns i algunes beuen compulsivament. El parc és a la vora d'un passeig marítim, per la qual cosa la seva diversió queda a la vista de tothom. "No us fa por que us cridin l'atenció?" Riuen. Continuen bevent i dos d'ells comencen a patir els efectes de l'alcohol. "Aquest ja ha tingut gairebé un coma etílic", comenta la Rosa entre rialles. Al cap de dues hores, la majoria estan, lite­ralment, borratxos. Alguns vomi­ten.

El metges alerten del consum Compulsiu de marihuana barrejat amb alcohol en nois cada vegada més joves. Foto: Mark Bunch Reuters

Benjamín Climent és el cap de toxicologia de l'hospital General de València. "No és que atenguem més casos de comes etílics que altres anys, potser sí, ens falten es­tadístiques; però el que sí que és cert és que els que ingressen cada vegada són més joves". Climent no oculta la preocupació:"La seva cultura de l'alcohol ja no és la nostra cultura. Imiten patrons que ens recorden les borratxeres salvatges dels turistes del nord d'Europa. Quan parlo amb ells m'adono que no són conscients dels riscos d'aquestes borratxeres per a la seva salut".

Vicente Pizcueta és un dels que millor coneixen la cultura del lleure. Va ser director de dues dis­coteques valencianes emblemàti­ques als anys vuitanta: Barraca i Chocolate. És filòsof i abandera des de fa anys l'associació Contro­la Club, que té com a objectiu, en­tre d'altres, advertir dels riscos del consum d'alcohol i les dro­gues. "Jo no crec que hagi baixat l'edat de consum d'alcohol, sem­pre diem el mateix, i si fos així, estarien bevent els nadons; fins i tot sabem que surten menys al carrer que la nostra generació. Però ha canviat la manera de consumir-lo, ara és tot més salvatge, no hi ha un procés d'iniciació a l'alcohol, sinó que es fiquen de ple en el consum, i d'una manera més com­pulsiva, fins a caure borratxos".

Pizcueta mostra unes dades del Centre d'Investigacions Socio­lògiques (CIS) realment inquie­tants: l'any 2001 la percepció de la problemàtica de les drogues a Es­panya ocupava el tercer lloc; l'any 2015 ocupava el lloc 32.

Consol Guerri, cap del labora­tori de patologia cel·lular del Cen­tre d'Investigació Príncipe Felipe, ha investigat a fons els efectes de l'alcohol en els joves i n'ofereix al­gunes dades: l'última enquesta es­tatal sobre ús de drogues en estudiants d'ensenya­ ments secundaris mostra que la prevalença del consum d'alcohol entre els joves de 14-18 anys és de 81,9°/o, i que l'edat mitjana d'inici del consum és de 13-14 anys.

El seu article científic, amb el doctor Jorge Montesinos, Conse­qüències neuropatològiques i con­ductuals de l'abús d'alcohol du­rant l'adolescència és demolidor. "El consum abusiu d'alcohol du­rant l'adolescència altera la ma­duració i plasticitat del cervell, causa deficiències cognitives i conductuals en l'adolescent i aug­menta el risc d'un posterior abús i dependència a l'alcohol". Consue­lo Guerri ho adverteix: "Les auto­ritats se n'han de preocupar més, informar, formar, o perdrem molts joves".

Salvador Enguix

13/09/2015

La Vanguardia

La política del càstig augmenta la drogoaddicció

Johann Hari, escriptor i periodista ("The New York Times", " The Guardian", "Le Monde"...)

Tinc 36 anys. Vaig néixer a Escòcia i visc entre Londres i Nova York. La meva vida sentimental és complicada. Em vaig llicenciar en Ciències Polítiques a Cambridge. Necessitem una democràcia més profunda en la societat i no hem ni començat a democratitzar la nostra cultura. Sóc ateu.

Quin és el seu record més primerenc sobre les drogues?

Tinc 3 anys, intento despertar una persona molt, molt pròxima que s’ha col·locat, però no ho aconsegueixo. Hi havia moltes persones addictes a la família, jo inclòs. Això em porta a investigar. Durant tres anys vaig viatjar a més d’una desena de països.

I què va entendre?

Que tot el que pensem sobre les drogues i sobre la manera com eradicar-les està equivocat. El tractament dominant és reprimir, avergonyir, aïllar, i això no funciona.

Són cent anys de guerra contra les drogues.

Billie Holiday va ser assetjada i assassinada pel seu fundador, Harry Anslinger, i aquesta història explica la dinàmica subjacent. No va ser perquè algú pensés racionalment que les drogues eren perilloses, sinó perquè hi havia la creença equivocada als EUA que els negres i els mexicans que consumien drogues atacaven els blancs.

Té un rerefons racista?

Va ser una guerra per esclafar altres grups ètnics. Anslinger va crear l’Oficina Federal de Narcòtics just quan s’acabava la llei seca. Volia que el departament continués funcionant, i odiava els negres i els addictes, malgrat que ell ho va acabar sent, però abans va estendre la seva política pel món.

Ironies del destí.

Quan es van prohibir les drogues el comerç va passar dels metges i farmàcies a bandes mafioses, i es va disparar la violència pel control del mercat. I hi ha dos desastres principals.

Endavant.

El més gran és l’efecte en els addictes. Tots tenim assumit que la causa de l’addicció és la substància: l’addicció a l’heroïna la provoca l’heroïna.

Sembla obvi, sí.

Bruce Alexander, expert en el tema, em va explicar que la idea de l’addicció que tenim ve d’una sèrie d’experiments que es van fer a començaments del segle XX: una rata pot triar entre aigua i aigua amb cocaïna o heroïna, que és la que escull fins que mor.

Sí, així entenem l’addicció.

Als anys seixanta el doctor Alexander va repetir l’experiment, però, en lloc d’una rata sola en una gàbia, va crear un parc per a rates en què tenia companyia, menjar, túnels –els encanten, els túnels– i les dues aigües, amb droga i sense. En aquest cas, les rates no trien l’aigua amb droga; la tasten, però sense sobredosi.

No s’han negat mai les causes socials.

Però hem seguit una política que ha empitjorat l'addicció. A Arizona, a la presó de dones drogoaddictes, les preses porten una samarreta groga que diu “Era una addicta”, i les obliguen a cavar tombes. Pensem que els hem de fer patir perquè deixin les drogues.

Res a veure amb el parc per a rates.

Quan entenem què ens diu aquest experiment veiem clarament que aquesta política del càstig i la denigració és la pitjor que podem seguir.

A Portugal han fet el contrari.

L’any 2000 tenien problemes greus, l’1% de la població era addicta a l’heroïna. Però van despenalitzar les drogues i van invertir tots els diners que es gastaven a reprimir a millorar la vida dels addictes.

Com?

Donant-los feina, és a dir, un motiu per llevar-se al matí, i tractament, de manera que els addictes a les drogues intravenoses van baixar un 50%. I avui Portugal és el país europeu amb el consum més baix. Això em va fer pensar en els addictes que hi havia en la meva vida.

I què va pensar?

Et diuen que has d’amenaçar-los, abandonar-los, i malgrat que és difícil intento fer tot el contrari: dir-los que els estimo tant si consumeixen com si no i intentar reforçar els vincles que m’hi uneixen. La desconnexió i l’aïllament són una de les principals causes de l’addicció.

Sovint la gent comença amb les drogues perquè les consumeixen els amics.

L’oficina de l’ONU que lluitava contra les drogues, l’organisme més gran del món, admet que el 90% dels consumidors de drogues il·legals no són addictes i no suposen cap perill, només el 10% es converteixen en addictes.

Perquè no els agrada la seva vida?

Sí, la gent que consumeix de manera compulsiva és perquè no suporta ser present en la seva vida. Canviar aquesta realitat és el que van fer a Portugal, i va funcionar. I és el motiu pel qual el model del càstig als EUA ha fracassat estrepitosament. És curiós veure que quan tots els països democràtics fan passos per allunyar-se d’aquest model, Espanya fa passos en el sentit contrari, com Rússia.

Ens falta el segon desastre.

Si prohibeixes les drogues estaran controlades pels criminals, que generen moltíssima violència. En els últims set anys, a la zona nord de Mèxic, 60.000 civils han mort en aquesta guerra, i això no té res a veure amb el consum de les drogues, sinó amb la prohibició.

Molta gent pensa que legalitzar les drogues ens portarà a l’anarquia.

La legalització és una manera d'establir ordre en aquesta violència anàrquica. Els Estats Units s'han gastat un bilió de dòlars en la lluita contra les drogues i no aconsegueixen ni mantenir la droga fora de les presons. Per això països conservadors com Suïssa la legalitzen, i amb molt bons resultats.

En la pròpia pell

El seu exnòvio heroïnòman i parents molt propers eren addictes a les drogues. Ell mateix ho era: “Prenia sense cap control pastilles per a la narcolèpsia, malgrat que no tinc aquesta malaltia, però em permetien escriure sense parar. M’hi vaig enganxar”. I així va començar una investigació periodística que va culminar en Tras el grito (Paidós), on analitza les conseqüències i causes de la guerra contra les drogues. “Un model basat a estigmatitzar no funciona, però un model basat a ajudar sí que funciona; per això Suïssa, un país molt conservador, ha decidit legalitzar les drogues, amb molt bon resultat”. Exposa entrevistes amb experts, sicaris, els amics que van sobreviure a Billie Holiday, recorre presons...

Ima Sanchís

14/08/2015

La Vanguardia