Acabada de llicenciar en infermeria Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives, va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida
 |
| Naudeillo fa més de 15 anys que acompanya pacients en el final de la vida i assegura que “morim tal com vivim”. / FRANCESC MELCION |
Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.
Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?
Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida.
És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?
Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.
La mort és un tabú?
Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir; jo quan em posi malalt també em puc morir?”
El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?
He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.
En què consisteix l’acompanyament?
El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.
Què fan en aquests casos?
Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.
De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se...
Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.
Moltes de les visites les fan a domicili. És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?
Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.
És gratificant la seva feina?
T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.
Com quines?
Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament...
Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?
Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar !
Georgina Ferri
25/01/2017
