“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat

“Fes exercici físic cada dia i tindràs més bona memòria”

Charles Hillman, doctor en Cinesiologia

Foto: Inma Sainz de Baranda

Tinc 42 anys. Vaig néixer a Boston i visc a Chicago. Sóc doctor en Cinesiologia per la Univeristat de Illinois. Tinc un fill (12). Política? Sociolliberal. No tinc creences religioses. Dirigeixo el Laboratori de Cinesiologia Neurocognitiva. El cervell del nens s'enriqueix amb l'exercici.

Què és la cinesiologia?

Kineo, paraula grega, significa “moviment”: la cinesiologia és l’estudi científic del moviment, que al meu país és una disciplina universitària.

I per a què serveix?

És la ciència de l’exercici físic: investiga els seus mecanismes fisiològics, implicacions hormonals i neuronals, físiques, químiques i psíquiques.

Moure un dit dóna tant de si...?

Tots els esportistes d’elit ho saben. I està bé que ho sapiguem. Ja ho sabien els antics.

Què sabien?

Mens sana in corpore sano, afirmaven. I ara verifiquem al laboratori que l’exercici físic estimula les funcions cerebrals.

En quin sentit?

Sabíem que córrer eixampla els pulmons i enforteix la massa muscular, però avui sé que augmenta les capacitats cognitives.

Com?

He experimentat amb nens d’entre 8 i 10 anys comparant sedentaris amb actius: el cervell dels segons es desenvolupa més.

En quins aspectes?

Es desenvolupen les estructures del lòbul prefrontal, que regeix la conducta executiva, i de l’hipocamp, que està relacionat amb la memòria.

Els nois que fan esport tenen més memòria?

Sí. I els augmenta la capacitat cognitiva. I, per tant, el rendiment acadèmic.

No el tinc, aquest record.

Què vol dir?

En la meva infantesa, els millors esportistes no eren els millors estudiants.

Tenien una base excel·lent per ser-ho, te­nien més capacitat per aprendre. Una altra cosa és que el seu entorn no els motivés adequadament per als estudis.

Així ho certifiquen, els seus experiments?

Sí, he agafat grups de nens sedentaris i a la meitat els he sotmès a una sèrie d’exercicis: el seu rendiment acadèmic ha millorat sobre l’altra meitat.

Pot ser per altres factors.

Els he mesurat amb sensors i tomografies les funcions cerebrals, i és una cosa objectiva i mesurable.

Doncs tots a bellugar-nos! Quina mena i quantitat d’exercici?

Almenys setanta minuts cada dia d’exercicis vigorosos, en un ambient lúdic. Per això els esports d’equip són tan saludables.

Un partit de futbol...

A més, això els protegeix d’altres conductes nocives, addictives.

Això em sembla més discutible.

Exercitar-se físicament reporta una visió més satisfactòria del propi cos, i un tendeix a cuidar el que li agrada.

L’exercici és també addictiu, oi?

Estimula la segregació de serotonina, dopamina, noradrenalina, adrenalina, neurotrofines... i altres substàncies gratificants.

Fabriqui una pastilla amb tot això i m’estalviarà el cansament.

No cregui que l’exèrcit del meu país no ho està provant. Els pilots de caça, per exemple, masteguen xiclets de cafeïna.

Ah, sí?

En dosis petites, eleva la tensió i l’adrenalina, i això afavoreix l’eficàcia de la concentració i els reflexos.

Els talents del nen, són genètics o es construeixen?

L’entorn és molt important, l’enfocament, l’entrenament...

Messi o Iniesta neixen o es fan?

En aquests casos probablement es tracta d’una especialització neuronal innata, després ben enfocada i entrenada durant llargues hores.

I un videojoc podria entrenar el cervell sense que calgués exercici físic?

He fet estudis comparatius: uns corrien en una cinta gimnàstica, altres jugaven amb videojocs amb moviment, altres amb videojocs sedentaris, i n’hi havia que només miraven la tele. Hi va haver efectes benèfics, de més a menys, en aquest mateix ordre.

Als esportistes d’elit els funciona la visualització...

És cert que, si fas treballar el cervell, hi ha un reflex fisiològic, però si no tens una bona base cardiovascular... A partir d’això, el factor emocional, mental, psicològic, sí que marca la diferència.

Què em pot ser útil, dels seus experiments?

No es quedi vuit hores al dia assegut: bellugui’s. Avui el sedentarisme és la tercera causa de mort als Estats Units!

Tant?

La majoria de nens creixen sedentaris, obesos, insalubres. Creixen les malalties com la diabetis. I portant una vida amb més activitat física, estímul intel·lectual i interacció social allunyem l’alzheimer.

M’hi posaré.

Si fa algun tipus d’exercici cada dia, augmentarà la seva salut, capacitat cognitiva, concentració i creativitat.

Encara que ja no sigui un jovenet?

L’exercici rendeix beneficis a qualsevol edat. A qualsevol edat és millor fer exercici que estar assegut.

Víctor-M. Amela

20/01/2016
La Vanguardia

A còpia d'exercici físic el cervell rejoveneix

Arthur Kramer, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment

Tinc 62 anys. Vaig néixer a No­ va York i dirigeixo l'Institut Beckman de la Universitat d'Illinois, on investigo la per­cepció i la conducta humana. Sóc casat, tinc un fill. Hi ha tres temes preocupants: la de­sigualtat d'ingressos, el canvi climàtic i la guerra de Síria. No tinc creences.

Si fa esport, el seu cervell rendi­rà més i millor.

Això ho sabem des del segle I: Mens sana in corpore sano.

Ara tenim evidència científica; malgrat això, la majoria de la gent no fa cap tipus d'exercici.

I quins exercicis li convenen, al cervell?

Hem investigat molt els efectes de l'exercici aeròbic i de ca­ minar. Córrer, anar en bicicleta i ne­ dar condueixen a cervells millors tant estructuralment com cognitiva­ ment. I sabem que el cervell rejove­neix amb l'exercici.

...?

Els cervells, amb l'edat, s'encongeixen, però el cervell envellit d'una persona que fa exercici és de la mateixa mida que el dels joves, es­tà més ben connectat i la seva activa­ció funcional (quan recorda, respon a alguna cosa o memoritza) tendeix a ser com la d'una persona jove. Miri aquesta dona.

Una atleta octogenària?

Sumi-li 13 anys més, que és l'edat que tenia Olga Kotelko quan la vaig estudiar. Corria 400 metres a tota velocitat i feia totes les modalitats d'atletisme. Segons la nostra comparativa, la in­terconnexió cerebral de l'Olga esta­ va millor als seus 93 anys que la de les dones de 60.

Si sempre havia estat atleta, és trampa...

Va començar a competir als 75 anys. Abans de jubilar-se era mestra i feia poc exercici. Va morir l'any passat als 95 anys mentre dor­mia, tres dies després de competir a Finlàndia.

La febre del fúting ens fa córrer per carrers contaminats i ens des­trossa els genolls.

No hi ha investigacions sobre córrer en espais conta­ minats. Quant als genolls, són fàcils d'arreglar, però no el cervell.

Quin consol.

Jo m'he sotmès a sis intervencions de genoll i encara puc escalar parets.

I què el sorprèn?

Que es necessi­ta molt poc exercici físic per obtenir grans beneficis cognitius. Hem realitzat estudis amb persones que han fet de tres a cinc hores d'exerci­ci cada setmana durant sis mesos o un any i hem vist que la memòria i el raonament han millorat un 20%.

Vostè diu que l'activitat física es­tructura el cervell; què vol dir, això?

Els hàmsters que fan giravoltar una roda tenen més neurones a l'hipo­camp (àrea essencial per a la memòria), nivells superiors de neurotrans­missors (que permeten que les neu­rones es comuniquin) i més neuro­trofines (neuroprotectors).

Tots a la roda!

Els atletes rosegadors presen­ten una estructura vascular supe­rior, més flux sanguini al cervell i, fins i tot, mitocondris (orgànuls que generen energia a les cèl·lules) més eficaços.

El cas és que de l'humà nòmada primitiu vam passar a l'humà asse­gut: l'intel.ligent.

Com a resultat de la vida sedentària avui hi ha nens amb malalties d'adults, com la hiper­tensió i la diabetis. Alguns canvis evolutius no són positius per a la sa­lut. Fins i tot hi ha investigadors i importants revistes científiques que afirmen que els nens d'avui no seran tan longeus com els seus pares.

Una afirmació controvertida.

També ho són els jocs de cognició a través d'ordinador perquè la gent gran mantingui jove la ment. Gaire­ bé no hi ha evidència de transferèn­cia del joc al món real, i els priva de moure's i interactuar amb altres per­ sones, que sí que està demostrat que funciona.

I què en diuen, els estudis epide­miològics?

Que l'activitat física, la implicació intel.lectual i la interacció social fan que la frontera de l'edat en què la gent contreu la malaltia d'Alzheimer s'allunyi.

Què hem de fer, quant a l'osteo­porosi?

Aixecar peses. Qui fa exerci­ci aeròbic té taxes més baixes d'os­teoporosi. Ahir vaig caminar 15 qui­lòmetres ben d'hora al matí, és el que faig quan viatjo.

I què fa quan no viatja?

Vaig al gimnàs, aixeco peses, llegeixo el dia­ri a la bicicleta estàtica i corregeixo els exàmens dels meus estudiants mentre corro a la cinta.

No sé si és gaire sa, això.

Millor que fer-ho assegut. A l'oficina tinc un escriptori amb cinta que em per­ met caminar mentre treballo.

Però no deien que no som capaços -sobretot els homes- de fer dues coses alhora?

Això ho diuen les dones, ha, ha. Però sí, tots dos som dolents a l'hora de fer dues tasques alhora, i els pitjors són els petits i els grans.

I els cervells de les noves genera­cions ja arriben amb la multitasca incorporada?

Una experiència dife­rent condueix a una estructura dife­rent del cervell. Qualsevol expert -una ballarina, un jugador de bàsquet o un pianista- té el cervell diferent a causa de milers i milers d'hores de pràctica.

No m'ha quedat clar si és millor aprendre un idioma o caminar una hora.

No conec cap estudi compara­tiu, però a San Francisco hi havia un gimnàs el lema del qual era "Spin­ning i aprenentatge alhora". Estudia­ ven espanyol mentre anaven en bici­ cleta pels camps de Castella.

Van fer fallida.

Sí, però va ser pels preus, desor­bitats.

Si has fumat, begut i passat la nit despert fins als 50, té remei, el teu cervell?

Pots començar a fer exercici als 70 anys i beneficiar-te'n.

Atleta de despatx

Redacta informes sobre envelli­ment i tecnologia per a Barack Oba­ma mentre galopa a la bicicleta està­tica i, malgrat sis operacions de ge­noll i anar coix, cada dia camina 11 quilòmetres en un escriptori cinta mentre consulta e-mails. "No sé si és gaire sa, això", li dic. "Fa vint anys que estudio aquest tema -replica- i sé que quantitats petites d'exercici tenen uns efectes importantíssims en la cognició i la salut cerebral. A més, podem començar tard, en la vi­da, i millorar. Això que li explico no és una percepció optimista, és inves­tigació científica". Ha participat en B.Debate, organitzat per Biocat i l'Obra Social La Caixa, on altres ex­perts han explicat com influeixen en el cervell dormir, menjar i relacio­nar-se.

Ima Sanchís

29/10/2015

La Vanguardia

Ai de l'esport!

L'esport és necessari per a la nostra salut, entesa en el sentit més ampli. Però l'esport ha de seguir unes normes a fi que sigui saludable. L'activitat esportiva mai pot estar per damunt de la persona humana i la seva formació integral. I aquest és un tema que sovint s'oblida.

Les declaracions d'Arantxa Sánchez Vicario (a part de moltes altres consideracions) em fan pensar en la quantitat de nens que sacrifiquen hores i hores d'entrenament per aconseguir millors resultats en una competició. És voluntat d'aquests nens? O és somni d'uns pares amb aspiracions utòpiques o de sentiments interns de frustració? És realista el concepte que un fill ho tindrà més fàcil si aconsegueix ser un esportista d'elit? El seu cas no és aïllat. Quants pares hauran sacrificat, o estan sacrificant, la vida dels seus fills amb l'esguard posat en un èxit esportiu que els llanci a la fama?

Malgrat les moltes hores d'entrenament hi ha dos fets que són reals. En primer lloc, les marques esportives tenen un límit imposat per la mateixa naturalesa humana, sempre i quan no es modifiqui i deixi de ser, per tant, naturalment humana. Diríem que no es podrà aconseguir mai fer els cent metres llisos en una centèssima de segon. Si seguim en aquest nostre món, és clar. I, en segon lloc, de genis de l'esport en surt un de tant en tant. De la mateixa manera que, de tant en tant, pot sortir un geni de la música o de la pintura. Però no sol ser un fet habitual.

Tanmateix, m'ha dolgut el cas d'Alberto Contador. Em cau simpàtic. I imagino que és un noi que ha lluitat molt per aconseguir el que ha aconseguit. I ara li treuen tots els mèrits per uns resultats en unes analítiques. Havia pres, realment, clenbuterol? No ho sé. S'ha dit que, de fet, podria tractar-se de quantitats petites, insignificants, que no justificarien un càstig tan sever. Però la realitat és que els joves esportistes estan avesats a prendre productes energètics ja preparats, dels quals no es qüestiona mai la composició. No és útil una dieta alimentària equilibrada i energètica, dins l'ampli ventall que la Mediterrània ens ofereix? Sembla que no. I, de ben joves, alguns esportistes associen ja el fet de l'entrenament amb el consum d'aquests preparats, sovint a base de proteïnes, que es venen als mateixos gimnasos. D'on han sortit aquestes proteïnes? És que no n'hi ha prou amb el contingut proteic d'un bon entrecot de bou?

Totes aquestes consideracions ens allunyen de l'esport com d'una activitat que pugui estar a l'abast de tothom. Si d'una banda es requereix una vida gairebé apartada de la resta de companys i es recomana una alimentació diferent, ens estem allunyant del que han de ser els valors relacionats amb l'esport.


Josep Cornellà i Canals
16/02/2012
Diari de Girona