Els bisbes catalans es pronuncien per primer cop contra “la plaga” d’abusos

La Tarragonina insta a apartar cautelarment les persones acusades

Els bisbes catalans s’han pronunciat per primer cop de manera conjunta contra els abusos a menors i ho han fet de forma contundent. D’acord amb les últimes indicacions procedents de la Santa Seu, la Conferència Episcopal Tarragonina ha manifestat el seu compromís “a lluitar contra aquesta plaga que des­trueix tantes infàncies”.

Després d’una reunió de dos dies celebrada a la casa d’espiritualitat de Tiana, en la qual han participat tots els bisbes – únicament el bisbe auxiliar Sebastià Taltavull no hi va poder assistir–, es va donar a conèixer una nota en què es recorden les normes de l’Església davant els casos d’abusos: “Actuar amb rapidesa i decisió davant les denúncies, garantir la transparència i actuar amb tolerància zero”. Pel que fa a les mesures concretes s’apunta: “Apartar cautelarment de les seves funcions les persones acusades i oferir tota la col·laboració a l’acció de la justícia i a les autoritats civils”. Des de fonts properes a la Conferència s’assenyala que en l’únic cas de denúncia contra una escola de Maristes de Sants-les Corts, a Barcelona, aquest va ser apartat de forma immediata, sense detriment de la presumpció d’innocència. 

El centre on s’han produït denúncies contra cinc docents, dels quals només un és un religiós (Àlex Garcia)

El comunicat dels bisbes catalans recorda també un altre compromís de l’ Església que és el d’oferir “tot el seu suport, atenció, escolta i acompanyament a les víctimes dels abusos”. I ho completa amb un important afegitó: “Fins i tot en el cas de delictes que puguin estar prescrits penalment”.

La nota esmenta només una vegada els Germans Maristes i ho fa per agrair la seva tasca social i educativa, així com la d’altres institucions religioses que dediquen la seva atenció als nens. “La tasca de les comunitats educatives, dels mestres i dels educadors no pot quedar qües­tionada pels casos que tots ­deplorem i condemnem”, afe­geixen. Finalment s’a­lerta del fet que la prevenció dels abusos als menors és una qüestió que afecta a l’àmbit escolar però també al familiar i reclama un ­esforç combinat de totes les admi­nistracions, els agents socials i les ins­titucions “en una acció efec­tiva que compromet una gran ­re­generació ètica i moral de la nostra societat”.

Fa una setmana l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que ha participat per primera vegada en una reunió de la Tarragonina, ja va declarar que el cas d’abusos sexuals al centre de Sants-les Corts ha “d’avergonyir l’ Església i la societat” i va de­manar a les víctimes que denunciïn tots els casos perquè la Jus­tícia “faci la seva feina”. “Em preocupa i em poso del costat de les víctimes per tal de sentir el seu patiment i les animo perquè facin la denúncia”, va insistir l’arquebisbe.

Les al·lusions del Síndic de Greuges Rafael Ribó a errors en l’aplicació dels protocols aprovats el 2006 va ser contestada ahir tant per la consellera de Presidència, Neus Munté, com pel comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que van considerar que es va actuar correctament. De tota manera, Neus Munté va afirmar que els casos descoberts requereixen “una millora dels protocols existents en aquesta matèria que, com tot, sempre són millorables”. El Síndic de Greuges havia acusat també els Maristes de Sants d’ocultar els abusos al centre en no avisar la Generalitat d’una denúncia del 2011 contra el professor Joaquín Benítez.

Josep Playà Maset

19/02/2016

La Vanguardia

Infància abusada

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults prestés la necessària atenció. No vol fer mal, no vol que li facin més mal. 

L’educació sobre abusos sexuals ajuda a incrementar les denuncies

La veu silenciada dels que han sobreviscut als abusos sexuals en la infància

No és gens fàcil ni còmode escriure sobre qüestions complexes en què el nucli de la reflexió el conforma un patiment infantil. Aquesta incomoditat reflexiva és la que tinc aquests dies amb el tema dels abusos de caire sexual comesos per adults en una escola. Em passa el mateix sempre que he de parlar de maltractaments i abandonaments, familiars o institucionals. Finalment, et poses a escriure perquè no val el silenci, però segueixes dubtant i pensant.

A les informacions sobre els abusos de caire sexual que els mitjans han transmès aquets dies trobo que hi destaquen tres aspectes. En primer lloc, l’eclosió d’uns fets que tenen a veure amb silencis del passat (silencis de les víctimes, silencis de les institucions) que, al final, també apareixen com a presents. No només passaven, sinó que passen i sempre existeix una raó superior que els amaga. Després, resulta que aquests fets es donen a bones escoles a les quals les famílies porten els fills fugint dels problemes de l’escola pública. Finalment, emmig del caos, sorgeixen un munt de reaccions desproporcionades i desenfocades, que obliden la perspectiva de l’infant i que posen en perill la bona educació, aquella que també es basa en els afectes.

Patir, a més, per no poder explicar

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults, cap dels seus companys, prestés la necessària atenció. També que un infant queda desconcertat quan un adult que a qui estima es comporta estranyament, li fa mal. Acumula confusió i danys que no pot compensar, que no sap resoldre. A més, emmig de patiments i turbulències afectives, no sap amb qui cercar aclariment, sentir-se comprès. No vol fer mal, no vol que li facin més mal.

Abans de continuar no seria sobrer recordar que els patiments infantils i adolescents -per causa dels adults i dels companys- són múltiples i que els de caire sexual no són necessàriament els més importants. Tampoc hauríem d’oblidar que uns i altres es donen principalment a l’esfera familiar, a càrrec de persones conegudes i que poques vegades tenen un agressor trastornat que pugui així explicar el seu comportament. Són adults que aprofiten per abusar en entorns on l’infant o adolescent depèn confiadament d’ells.

Ara, una vegada més, descobrim que amb els infants i adolescents hem oblidat la mirada, l’escolta, el diàleg i l’observació per descobrir permanentment què els fa feliços i què els preocupa. Xoca que la reacció en aquests casos sigui acusar l’escola ara per no descobrir a temps suposats pederastes enlloc de reclamar des del dia de la matrícula una connexió permanent entre els pares i els educadors. Si es comparteix l’acompanyament educatiu i el recorregut escolar de manera intensa és altament improbable que als pares se’ls escapi una acció inadequada de mestres o companys. És altament improbable que al mestre se li escapi un maltractament o abús familiar. La pregunta permanent sempre hauria de ser: la meva filla, el meu fill té al seu costat una persona adulta en la qual confia? (Més enllà de comprovar que veritablement confia en la seva mare o el seu pare i que ho demostrem realment en el dia a dia).

Sense penals ni equilibri

Torna a estar en el candeler la qüestió del certificat de penals. Una suposada manera de garantir que els educadors i educadores a qui confiem el fill són idonis. És correcte garantir que qui ha estat condemnat per delictes contra la infància no es dediqui a educar-la. Però això resol poca cosa i poques situacions educatives controvertides.

Entre les qualitats que ha de tenir un bon mestre o bona professora hi ha d’haver un cert equilibri emocional. És a dir, ha de ser una persona amb un gran bagatge emocional -ja que s’ensenya i s’educa amb els sentiments-, que no es desequilibra amb facilitat, que s’implica amb els seus alumnes sense generar confusions. Necessitem que sigui enrotllat amb els adolescents però que no deixi de ser adult. Necessitem que el petit infant se senti estimat sense confondre la mestra amb la mare. El debat no són els penals sinó la selecció adequada dels professionals.

Després, una vegada són a l’escola, com que els educadors són persones que viuen, pateixen, canvien, han d’existir equips educatius, companys que ajuden a descobrir desequilibris, supervisió i acompanyament extern per gestionar el desgast psíquic que comporta educar dia darrere dia. No és fàcil creure que un bon equip de tutors desconegui les tensions de l’aula o els rumors de l’alumnat sobre els seus companys.

Cada vegada que sorgeix a la llum un nou patiment reapareix la brillant idea dels protocols. Quants en tenim? Quan es tracta d’evitar patiments i destruccions els protocols es diuen ‘bona i sistemàtica observació’; ‘bon acompanyament escolar’; ‘bon equip que parla de la pràctica educativa de tothom’, que traspassa les portes de totes les aules per garantir i donar suport a la bondat educativa de tots els adults de l’escola. Equips que planifiquen la lluita contra tot silenci, que evita les penombres escolars.

Les alarmes no han d’impedir les abraçades

Les persones adultes tendim a no tenir massa cura dels infants en el dia a dia però reaccionem amb demandes de control, prevenció i seguretat quan ens posen davant la fotografia d’un abús amb cara i ulls. Ara, reclamant prevenció podem posar sobre els seus caps una mena de núvol carregat de tensions, derivat de les preocupacions adultes.

Atenció. Els nostres infants no poden malfiar de tota proximitat adulta. Atenció amb les alarmes, les alertes. No existeix infància sense ingenuïtat, sense creativitat, sense llibertat per manifestar el seu cos, sense poder donar les abraçades que vulgui. Tant sols han de tenir clar que tot el que fan amb els adults en qui confien ho han de poder explicar. Que si una persona els estima no els pot imposar silenci. Allò que fan amb el papa pot ser explicat a la mama. Allò que fan al cole sempre es pot explicar a casa, perquè els escoltarem i entendrem. No ens toca posar alarmes sinó construir confiances múltiples, entrellaçades. El pitjor d’un maltractament o un abús que no hem evitat és el dany emocional que suposa un llarg temps sense poder explicar-ho, sense rebre ajuda per trobar alguna lògica al que ha passat.

Un avís final. Cal vigilar quin ús fem del sistema penal. Amb policies i jutjats és molt probable que acabem fent encara més gran el patiment dels infants. Del meu pas pel Síndic de Greuges encara recordo els drames d’alguns infants obligats a declarar sis o set vegades sobre fets passats feia anys que, sortosament, havien diluït i compensat. Perseguir culpables no ha de ser a costa dels infants i adolescents.

Jaume Funes

11/02/2016

Diari Educació

El monstre

A petició pròpia, la seva cara no sortia a la pantalla i la càmera mostrava les seves mans, els gestos nerviosos, el rostre commogut de Josep Cuní, que l’entrevistava amb la delicadesa pròpia del tema. Els que érem al plató vam poder veure els seus ulls aquosos, el dolor bategant per tots els porus, la mirada perduda. Quan se’n va anar, estava plorant. El seu nom és Manuel; el seu cognom, el d’un pare trencat; el seu cas, el que ha denunciat perquè no surti impune el botxí del seu fill. És el pare que ha donat a conèixer els abusos sexuals que va patir el seu fill, presumptament en mans del professor de gimnàstica, a l’escola dels Maristes de les Corts. Al seu correu abusosenmaristas@gmail.com s’acumulen les denúncies contra aquest presumpte pederasta, que va estar més de 20 anys impartint gimnàstica, i ja són molts els pares que s’han posat en contacte amb en Manuel.

Per descomptat, tot és molt delicat per endinsar-se en qüestions de detall que, a més, estan sub iúdice. L’escola assegura que va actuar immediatament quan va conèixer el primer cas, sobretot perquè el mateix professor va reconèixer els fets. En Manuel, en canvi, assegura que no hi va haver tal celeritat. Sigui com sigui, la dimensió de l’escàndol està creixent alhora que la seva dimensió judicial, i sembla que podríem estar davant un cas de pederàstia de gran magnitud.

De moment el tangible és el dolor d’en Manuel. Explica que el seu fill no l’abraça, que no pot abraçar-lo, que el contacte amb el pare el retorna als presumptes abusos del professor, i que estimant-lo com a fill, el rebutja per ser home. Parla d’un adolescent trencat, espantat, aïllat, incapaç de forjar-se una identitat sòlida per avançar. I mentre relata els aspectes menys escabrosos dels abusos –encara que ni els ínfims són poc escabrosos–, la imatge de la infantesa destruïda es projecta a la retina. És l’horror de la pederàstia, la pitjor de les pràctiques delictives vinculades al sexe perquè ataca la baula més feble de la societat. Asseguren els experts que en la vida d’un pederasta hi ha desenes de víctimes i la mitjana se situa entre 50 i 60 nens atacats. És a dir, desenes d’infanteses truncades per cada tipus repugnant, cada malalt letal, cada abusador que surt al carrer a caçar. Sovint treballant a prop dels nostres fills, eternament obsessionats per envoltar-se de nens. I quan cacen, les seves víctimes no poden fer-hi res perquè són vulnerables, delicades, indefenses. Ells tenen la maldat i el poder.

En aquest cas, no sé pas si van fallar els mecanismes d’alerta a l’escola, encara que és cert que va estar massa anys com a professor impune. No sé si ha fallat la justícia, perquè les primeres denúncies són de fa cinc anys. Caldrà conèixer-ne els detalls, però de moment tenim el dolor d’un pare amb el seu fill destrossat. I quants més com ell en la vida d’aquest professor? Un de sol ja tenyeix d’horror aquest article...

Pilar Rahola

06/02/2016

La Vanguardia