“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia

Alep, ciutat màrtir i mal presagi

La caiguda del feu urbà de la rebel·lió a mans d'Al-Assad és un punt d'inflexió però no acaba la guerra

Un carrer destrossat al barri d’Al-Khrub, a Alep / YOUSSEF KARWASHAN / AFPABDALRHMAN ISMAIL / REUTERS

Després de quatre anys i mig de resistència sota bombardejos indiscriminats de l’exèrcit lleial a Baixar al-Assad -i dels aliats russos i iranians-, sotmesos a un setge des de fa mesos, els civils i els combatents atrinxerats des de l’estiu del 2012 als barris de l’est d’Alep, al nord de Síria, s’han hagut de rendir aquesta setmana. Sense ajuda exterior, esgotades les reserves d’aliments, medicaments i munició, sota una pluja de bombes dissenyades per acabar amb els soterranis on havien posat a cobert les clíniques i hospitals (que van ser el primer objectiu militar de l’ofensiva aèria russa), no tenien cap altra opció: era la crònica d’una mort anunciada. La caiguda d’Alep, l’últim gran feu urbà de la revolució contra Baixar al-Assad, no és el final de la guerra, però marca un abans i un després. Alep era la capital econòmica de Síria i el règim no podia restablir la seva autoritat al país sense conquerir-la. 

L’evacuació de civils i combatents que van prometre Rússia i Turquia continua encallada. Unes 8.000 persones han pogut sortir de la zona de poc més de dos quilòmetres quadrats on la gent s’havia refugiat de l’avanç terrestre de les tropes d’Al-Assad i les milícies iranianes que actuen com a principal força de xoc al costat del règim sirià. Segons l’ONU, encara queden 30.000 persones esperant abandonar, a contracor, la zona assetjada.

Després de tot el dia esperant amb la seva família al punt d’evacuació, afamats, sota un fred intens i enmig de tirotejos que van provocar el caos i el pànic, guardant el torn per pujar als autobusos que finalment van marxar buits, Abdulkhafi Alhamdo, mestre d’anglès, va decidir tornar a la casa que havia deixat dijous pensant que potser l’abandonava per última vegada. “Per justificar el nostre extermini, fins i tot els vostres governs diran que som terroristes. No us els cregueu, i enfadeu-vos perquè es vessa la nostra sang”, deia mostrant una fotografia de la seva filla Limar, de 8 mesos, entaforada dins una maleta: “¿Creieu que és una terrorista?”

Un dels pocs metges que encara hi ha al que queda de l’Alep rebel, el doctor Salem, explicava en un vídeo gravat amb el seu telèfon mòbil que no creu que pugui sortir-ne viu. Des del terrat de l’Hospital d’Al-Quds, al barri d’Al-Ansari, s’acomiadava: “Sóc un ésser humà i sóc sirià. Tinc l’honor d’haver participat en les protestes de la primavera del 2011. Demanàvem llibertat, i encara ho fem. La llibertat dels éssers responsables, no el caos de què ens acusen. Sóc a Alep perquè aquí és on havia de ser. Estimo la vida. M’agrada que vosaltres la pugueu viure amb justícia, dignitat i llibertat”.

A diferència d’altres precedents, com les massacres de Gernika a la Guerra Civil Espanyola, Srebrenica a Bòsnia o Grozni a Txetxènia, la presa d’Alep s’ha retransmès en directe. No només ho han fet les víctimes, sinó els mateixos botxins, que han comès crims de guerra davant dels ulls del món.

Demostració de força

Lurdes Vidal, especialista en Síria de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMEd), destaca que “la presa d’Alep ha sigut una demostració de força d’Al-Assad, que exhibeix una crueltat exemplaritzant com a missatge per a la resta de pobles i ciutats rebels que resisteixen a Síria, i de Putin, que vol demostrar la capacitat militar i erigir-se en actor imprescindible en el futur de Síria”.

La reconquesta d’Alep pel règim d’Al-Assad reprodueix a gran escala el que va passar a Homs el maig del 2014, o a les poblacions rebels de la perifèria de Damasc, com Daraia, que es va rendir a l’agost: el règim conquereix ciutats fantasma, buides de població, reduïdes a runa. En tots els casos els civils han acompanyat els combatents insurgents en condicions extremes: la gent no vol viure sota el jou del dictador. Venç, però no convenç.

Al costat dels vencedors també hi ha Putin, que està imposant fets consumats abans que Donald Trump es converteixi al gener en president dels Estats Units. I l’altre aliat d’Al-Assad, l’Iran, que ha assumit el pes de la invasió terrestre amb la temuda Guàrdia Revolucionària i les milícies xiïtes libaneses i afganeses: des de l’Imperi Bizantí que els perses no envaïen Alep.

Però segons l’arabista Jean-Pierre Filiu, l’altre gran guanyador amb la caiguda d’Alep és Daeix, acrònim àrab d’Estat Islàmic: “Mai ens cansarem de repetir que Daeix va ser expulsat d’Alep el gener del 2014 per les mateixes forces revolucionàries contra les quals s’ha acarnissat ara la dictadura siriana. És contra una ciutat alliberada de Daeix des de fa gairebé tres anys que el règim d’Al-Assad, Rússia i l’Iran han perpetrat la campanya més mortífera del conflicte sirià”. Cal recordar que en plena ofensiva sobre Alep, Daeix va tornar a ocupar Palmira, la ciutat Patrimoni de la Humanitat, on ha acumulat un gran arsenal.

El rostre de la derrota és l’èxode dels vençuts que han hagut d’escollir entre una mort bàrbara o abandonar la terra on somiaven fer realitat una Síria lliure de dictadures. Els vençuts són el poble de l’Alep rebel, que durant quatre anys ha mantingut escoles i hospitals en marxa malgrat la política d’extermini del govern. També l’oposició democràtica al règim, que ara queda reduïda a una resistència de tipus guerriller i havent d’acceptar marxar a zones amb més presència de grups islamistes armats.

Però a la llista dels vençuts hi ha també el sistema de les Nacions Unides, després dels bombardejos sistemàtics d’escoles, hospitals i combois d’ajuda humanitària, sense cap reacció més enllà de les paraules. Aquest dijous 25 ONG sirianes denunciaven la “complicitat del conjunt de la comunitat internacional en la massacre d’Alep”. Per a Laëtitia Atlani-Duault, exassessora en temes humanitaris de l’ONU, “Alep és a Síria avui el que Gernika va ser a Espanya en la Guerra Civil, una ciutat martiritzada i un mal presagi de més desastres que arribaran. Igualment, l’ONU es pot convertir al segle XXI en el mateix que va ser la Lliga de les Nacions el segle passat: un organisme irrellevant”.

I ara, què?

El futur no deixa gaire marge a l’optimisme. “El règim vol arraconar totes les forces rebels a la província d’Idlib, on ja s’han concentrat els civils i els combatents d’altres ciutats que s’han rendit, i quan tingui l’oportunitat acabar de liquidar-los -explica Vidal-. I assistirem a un procés diplomàtic internacional de rehabilitació del règim, però aquest no és, ni de bon tros, un escenari de pau: és un escenari terrible”. Hadi Hadi, investigador sirià del Chatham House, recorda que encara queden més de 100.000 combatents rebels i que el règim només controla el 30% del territori: “La caiguda d’Alep és una derrota significativa, però no és el final. Aquesta guerra serà llarga, i no és el mateix conquerir una gran ciutat que controlar-la”.

Fa uns dies l’escriptor libanès Elias Khoury assegurava que “els dictadors no saben que qui juga amb la destrucció n’acaba sent víctima”. “El poble que va trencar el mur de la por i es va vestir de llibertat no tornarà a la foscor, per molt forta que sigui la brutalitat. El tirà ha vençut, però la seva victòria no durarà i veurà que no pot jugar amb la mort per sempre”, deia.

Cristina Mas

18/12/2016

Ara.cat

Una família siriana destapa els errors de l’asil a Espanya

L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla

 

Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.

Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.

Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.

L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.

Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.

El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).

Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.

Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.

I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.

Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.

Domingo Machena

28/09/2016

La Vanguardia

Torturats a les presons de Síria: "Ens havien de trencar"

Amnistia denuncia almenys 17.723 morts sota custòdia i reconstrueix la presó de Saydnaya a partir del relat de supervivents

Amuntegament de presos, tal com el descriuen els supervivents. / AMNISTIA INTERNACIONAL

"Estava en el grup de 50 homes que vam arribar aquell dia a la presó. Ens van portar al pati i ens van començar a pegar. Feien servir cables de plàstic, de metall i fins i tot elèctrics. Ens pegaven per tot el cos i al cap. En aquestes 'festes de benvinguda' ens registraven i ens prenien la roba i tot el que teníem. Ens feien caminar despullats per l'edifici i ens colpejaven. No se'n salvava ningú; vaig veure com pegaven un vell. Ens havien de trencar; ens tractaven com animals. Es tractava de fer-nos tan poc humans com fos possible. No vaig veure morir ningú, però vaig veure un riu de sang… Sempre havia pensat que a Síria no hi havia justícia, però no m'hauria imaginat que la humanitat podia caure tan baix".

És el testimoni del Samer, un advocat sirià que va ser detingut el febrer del 2012 a la ciutat de Hama quan intentava portar aliments infantils a una zona opositora. El recull Amnistia Internacional (AI) en el seu últim informe sobre les tortures i els assassinats a les presons sirianes, que documenta el que l'ONG qualifica de crims contra la humanitat comesos per les forces del règim de Baixar al-Assad. A partir del testimoni de 65 presos que van sobreviure a les tortures en diverses branques dels serveis secrets i a la presó de Saydnaya, a la perifèria de Damasc, l'informe acredita la pràctica sistemàtica de la tortura a les presons sirianes.

Catàleg d'horrors

Els supervivents descriuen un catàleg d'horrors: assassinats, violacions i tota mena d'abusos sexuals, obtenció de confessions i acusacions sota tortura, amuntegament, falta de menjar i atenció mèdica, vexacions i tractes degradants. Diversos testimonis relaten la pràctica del 'dulab', que consisteix a immobilitzar el cos del detingut amb un pneumàtic.

Amnistia ha documentat juntament amb el Grup d'Anàlisi de Dades de Drets Humans la mort de 17.723 persones sota custòdia a les presons de Síria des de l'esclat de la revolta popular el març del 2011 fins al desembre de l'any passat. L'entitat alerta però que la xifra real ha de ser molt superior, tenint en compte "les desenes de milers de desaparicions forçades als centres de detenció d'arreu de Síria".

"La pràctica de la tortura i el maltractament a les presons de Síria és sistemàtica. N'havíem documentat casos a les últimes dècades, però hem vist un increment massiu des de l'inici de la crisi del 2011. Pensem que és un atac massiu i sistemàtic contra la població civil, un crim contra la humanitat", explica a l'ARA Claudia Scheufler, responsable de la campanya per a Síria d'Amnistia.

"Malgrat les denúncies dels grups de defensa dels drets humans i de l'ONU, aquestes violacions han continuat, en un intent de terroritzar la població civil i deixar clar que qualsevol que pugui ser vist com un opositor al govern serà castigat, fins i tot potser amb la mort".

Amuntegats i sense higiene

A les morts sota tortura cal afegir-hi les causades per la falta d'higiene en instal·lacions absolutament desbordades i on, segons el relat dels supervivents, s'obliga els detinguts a conviure amb els cadàvers de les víctimes durant dies. "Ens clavaven puntades de peu per veure qui era viu i qui no. A mi i a un altre noi ens van fer aixecar i aleshores ens vam adonar que havíem estat dormint al costat de set cadàvers", afegeix un dels testimonis detingut a la branca 235 de la intel·ligència militar a Damasc. Els reclusos no tenien cap accés a l'exterior: advocats, familiars o companys.

El règim sirià compta amb disset cossos policials i parapolicials, un autèntic arxipèlag de la tortura que ha ofegat la reivindicació democràtica i de justícia social dels manifestants que van sortir massivament al carrer davant la repressió de les primeres protestes pacífiques pel règim.

Saydnaya: el pitjor lloc del món

AI ha col·laborat amb un equip britànic d'especialistes en arquitectura forense per fer una reconstrucció virtual de la presó militar de Saydnaya, a la perifèria de Damasc, a partir del relat dels supervivents, que es pot trobar a la seva web. Eren detinguts durant setmanes en cel·les subterrànies amb un fred extrem a l'hivern i sense mantes.

AI reclama a Rússia i als Estats Units que pressionin el règim sirià i les altres parts en conflicte que garanteixin el lliure accés d'observadors independents a les presons i que siguin alliberats els activistes pacífics. També demanen tractament mèdic i psicològic per als supervivents.

Cristina Mas

18/08/2016

Ara.cat

La traïció

L’Europa de la llum agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació i esdevé ombra

En aquests moments sento un fàstic profund, un fàstic dins del fàstic, una nàusea seca, amarga, àcida. És un fàstic que puja per la boca de l’estómac, on habita la bilis, i després de cremar la tràquea explota en un vòmit de sang. És el fàstic de la vergonya, de la culpa, el fàstic d’aquesta Europa que ven la seva superioritat tot a cent, perduda la seva ànima goethiana en els negocis foscos que perpetra amb el diable. És el fàstic d’una Europa ferida, envilida, derrotada, incapaç de superar la lascívia espúria i la baixesa moral.

És el fàstic per la traïció a tots, a tants, tantes vegades en la història, aquesta traïció que queda segellada en els acords dels seus Chamberlain amb els seus Hitler. És el fàstic per uns estats altius, avariciosos i prepotents que només treuen la cartera perquè un aprenent de tirà construeixi un mur de Berlín per tancar amb pany i forrellat milers de vides desesperades. És el fàstic d’Europa agenollant-se davant un Putin a la turca, que se sap impune a les agressions i barbàries.

I així, perpetrada la ignomínia, l’Europa de la llum s’apaga en els camps de refugiats, agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació, sucumbeix a les pors i es converteix en l’Europa de les ombres. Aquestes ombres són la traïció. La traïció als milions d’éssers humans que fugen de l’horror i es troben amb el rebuig. La traïció als centenars de periodistes que Erdogan persegueix, reprimeix i empresona; la traïció al gran diari Zaman, intervingut per la policia; la traïció als seus directius, acusats de terrorisme per haver publicat documents que avalarien la complicitat dels serveis d’intel·ligència turcs amb l’Estat Islàmic; la traïció als kurds bombardejats, perseguits, deixats a la seva sort perquè l’Estat Islàmic els massacri; la traïció als manifestants del parc Geli, tirotejats per la policia; la traïció als qui han denunciat, amb perill de les seves vides, la corrupció als voltants de la presidència, incloent-hi el mercat negre del petroli que ven l’Estat Islàmic; la traïció a l’esperit d’un Atatürk que va intentar convertir Turquia en una gran i sòlida democràcia; la traïció a les dones turques que lluiten amb valentia per frenar la creixent pressió de l’islamisme que imposa Erdogan; la traïció a tots els ciutadans turcs que lluiten per frenar el procés autoritari que està perpetrant un cop blanc a la democràcia. La traïció als sirians, que veuen com la frontera turca és porosa per als seguidors gihadistes. La traïció…

L’acord multimilionari amb Turquia perquè amagui, tanqui, controli i domini milions de persones desesperades és un dels actes més foscos, més negres d’aquesta Europa a la deriva. Hem tret el talonari per comprar el diable, i pel camí li perdonem totes les maldats. Pobra Europa, tan perduda, tan pèrfida, tan trista. Va creure’s que era un bell somni, i és un fosc malson.

Pilar Rahola

19/03/2016

La Vanguardia

El pacte amb Turquia per a l'expulsió de refugiats vulnera cinc tractats internacionals

El controvertit preacord restringeix el dret d'asil i incompleix la Declaració Universal de Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la UE

Foto per: Sakis Mitrolidis

 Més de 100 organitzacions convoquen manifestacions en 52 ciutats espanyoles per exigir al Govern espanyol que bloquegi l'acord "il·legal i immoral" a Brussel·les.

El controvertit pacte per frenar l'incessant flux d'immigrants i refugiats cap a Europa assolit la setmana passada amb Turquia, que haurà de ser ratificat al Consell Europeu previst aquest dijous i divendres a Brussel·les, ha encès totes les alarmes a l'ONU i en les organitzacions humanitàries. Després de la sorpresa inicial, fins i tot alguns països de la Unió Europea (UE), que inicialment no van posar traves al pla, han arribat a airejar els seus dubtes sobre la possible il·legalitat del preacord, que en el capítol més polèmic obre la porta a la devolució automàtica i massiva de tots els estrangers arribats a les costes de Grècia des de Turquia, incloent-hi els refugiats sirians.

En la pràctica, el preacord negociat a iniciativa de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu --a canvi d'accelerar les negociacions d'adhesió a la UE de Turquia i duplicar l'ajuda a Ankara fins a 6.000 milions d'euros, entre altres punts-- qüestiona el dret d'asil i vulnera la legislació humanitària europea i internacional, que impedeix les expulsions col·lectives i les deportacions a països “no segurs”. En concret, el polèmic pacte incompleix almenys cinc convencions o tractats sobre drets humans, des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins a la Carta de Drets Fonamentals de la UE, passant per la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats (1951) o la mateixa Convenció Europea de Drets Humans, en vigor des del 1953.

El dret d'asil, que quedaria greument restringit si s'aprova el pla amb Turquia, està explícitament garantit en la Declaració Universal dels Drets Humans, en què l'article 14 assenyala: “En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a disfrutar-ne, en altres països”. Així mateix, està promulgat en la Carta de Drets Fonamentals de la UE, proclamada el 2000. En l'article 18, aquest text “garanteix el dret d'asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 i del Protocol del 31 de gener de 1967 sobre l'Estatut dels Refugiats i de conformitat amb el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea”. Tot seguit, l'article 19 és taxatiu: “Es prohibeixen les expulsions col·lectives”, assenyala, i prossegueix: “Ningú podrà ser retornat, expulsat o extradit a un Estat en què corri un risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants”.

Dret a interposar recurs

En la Convenció Europea de Drets Humans també s'hi declaren “prohibides les expulsions col·lectives d'estrangers” (protocol IV, article 4), i en qualsevol cas, es reconeix sempre el dret a un “recurs efectiu”. “Tota persona amb drets i llibertats reconeguts en el present conveni que hagin sigut violats té dret a la concessió d'un recurs efectiu davant una instància oficial, fins i tot quan la violació hagi sigut comesa per persones que actuïn en l'exercici de les seves funcions oficials” (article 13).

El pacte amb Ankara sobre refugiats tampoc respecta la prohibició d'expulsió o devolució inclosa en la Convenció de Ginebra, que en l'article 33 estableix: “Cap Estat Contractant podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera un refugiat a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o de les seves opinions polítiques”. El fet que Turquia hagi subscrit aquesta convenció però només concedeixi l'estatus de refugiat a ciutadans europeus suscita dubtes que pugui ser considerat un “país segur”, capaç d'oferir protecció als refugiats d'altres nacionalitats.

Protecció especial als menors

Finalment, el preacord també infringeix la Convenció sobre els Drets del Nen, el tractat universal que es va aprovar el 1989 per defensar al món els drets de la infància, un dels col·lectius més vulnerables en l'actual crisi migratòria. En aquest conveni es fixa el dret a la reunificació familiar i a l'assistència jurídica en qualsevol infracció legal, però sobretot, s'estableixen els drets dels nens refugiats, a qui “es proporcionarà protecció especial (…) i és obligació de l'Estat cooperar amb els organismes competents per garantir aquesta protecció i assistència” (article 22).

Els arguments del respecte als drets humans i a la legalitat internacional formen part de diverses campanyes ciutadanes llançades aquests dies per impedir l'aprovació definitiva del pacte UE-Turquia. L'oenagé Intermón Oxfam ha impulsat una recollida de signatures per exigir al Govern espanyol que bloquegi aquest preacord a Brussel·les, mentre que Amnistia Internacional ha impulsat una altra petició semblant adreçada al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Més de 100 organitzacions, entre elles sindicats, oenagés i partits polítics, han convocat per a aquest dimecres concentracions en 52 ciutats espanyoles contra la “vergonya” de l'acord “il·legal i immoral” amb Turquia i per exigir el veto d'Espanya al projecte.

Martí Benach

15/03/2016

El Periódico

Refugiats/Exiliats

El dia 6 vaig ser a la sortida, guiada per Salomó Marquès, que el Museu d'Història va fer a la Ruta de l'Exili. Vam visitar el MUME de la Jonquera, la Mina Canta de la Vajol i, a Argelers de la Marenda, el lloc on hi havia hagut el camp de concentració i el cementiri dels espanyols i el Museu Memorial que l'Ajuntament d'Argelers ha muntat per recordar la retirada dels republicans espanyols.

El mateix dia s'esqueia el 77è aniversari de la caiguda de Figueres en mans dels rebels franquistes, dos dies després de la caiguda de Girona, mentre una riuada de republicans, militars i civils, dones i criatures, anava cap a l'exili per fugir de la violenta repressió que es desfermà després de l'ocupació franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passaren la frontera unes 500.000 persones. Travessaren el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. A mitjan febrer de 1939, al camp d'Argelers, hi havia uns 100.000 refugiats. Les pèssimes condicions dels camps i l'estat en què molts hi arribaren feren que uns 7.000 hi morissin. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya. Mentrestant, alguns mitjans d'informació francesos deien que molts dels exiliats eren lladres, assassins i prostitutes.

No vaig poder evitar de pensar que ara la història es repeteix. Ja fa molts mesos que arriba, sobretot als països orientals de la UE, en bona part procedent de Turquia, una onada de refugiats que fugen de la guerra de Síria i altres països d'orient. Refugiats que, com els espanyols de la guerra civil, són rebutjats o allotjats en condicions molt precàries.

A mig fer l'escrit llegeixo un titular del dia: "La UE només s'ha repartit 497 dels 160.000 refugiats." La xifra de 160.000 és la que els governs europeus es comprometeren a acollir el mes de setembre. Al ritme actual, diu la informació, la UE acabarà de complir el seu compromís el 2149. Quina vergonya!

Fem un repàs a informacions recents:

- Mentre Espanya ha acollit només 18 dels 16.000 refugiats que havia de rebre, el Canadà ja n'ha rebut 16.000 dels 25.000 a què s'havia compromès.

- L'any 2015 han perdut la vida a la Mediterrània unes 3.770 persones, sense comptar els desapareguts.

- Eslovàquia, Hongria i Polònia només deixen entrar refugiats cristians.

- Hi ha països que els confisquen béns i en limiten el reagrupament familiar.

- Suècia en deportarà la meitat dels que hi han demanat asil polític.

- Holanda vol que es retornin a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia.

- L'Europol diu que només d'arribar a Europa s'ha perdut la pista de 10.000 nens refugiats.

Són informacions escruixidores que no ens poden deixar indiferents. L'article 3 de la Declaració de Drets Humans diu que "tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." Si Europa s'ho cregués realment i actués amb aquesta convicció, la situació actual no es produiria. Al món globalitzat d'ara el més important no són les persones sinó els beneficis econòmics de les grans, i no tan grans, corporacions.

Cal que, a més de col·laborar amb les organitzacions que ajuden els refugiats, fem servir tots els mitjans de participació que ens permet el sistema polític per pressionar els governants a fi que n'alleugin la situació.

Mentre les vendes d'armament d'Espanya a l'Aràbia Saudita, entre el 2010 i el 2014, van pujar a 744 milions d'euros, el primer semestre del 2015 van ascendir a 447,6 milions d'euros, el 26% del total d'exportacions d'armament. I sembla comprovat que aquest país en passa a Estat Islàmic. No ho trobeu absurd i execrable?

Xavier Merino i Serra 

 Membre de Justícia i Pau 

15/02/2016 

Diari de Girona

Una monja argentina relata l'horror i la persecució a Síria

 ENTREVISTA A SOR MARIA DE GUADALUPE 

02/10/2015

MÈXIC DF

El Observador

Clicar damunt el vídeo per veure la entrevista

La dramàtica situació de les famílies cristianes. La germana Guadalupe és missionera a Alep. Explica la vida sota el drama de la guerra i el setge als cristians.

Maria de Guadalupe somriu. Tot el temps somriu. El gest amb prou feines es mitiga quan comença el seu relat. "Jo vaig arribar a Alep al gener de 2011, quan no passava res. Era una ciutat occidentalitzada, de classe mitjana acomodada. Era el cor econòmic de Síria. Quan van començar les protestes tots van pensar que era esporàdic, llunyà. Però poc a poc va començar a pujar i ens va arribar a nosaltres. Quan ens vam adonar ja teníem a la porta els trets, els bombardejos, els avions ", li explica a Clarín.

Va créixer a San Luis, però es va ordenar a Mendoza, a l'Institut del Verb Encarnat. Porta 18 anys a l'Orient Mitjà, i els últims quatre els ha passat a la ciutat siriana d'Alep, on la guerra castiga sense pietat als seus habitants. "L'amenaça és permanent perquè la guerra és en plena ciutat; disparen a l'atzar, no respecten res, ni escoles, ni hospitals, ni esglésies ", diu amb veu suau, plena de pena.

Guadalupe ve a l'Argentina a visitar la seva família, però en pocs dies torna a Síria per seguir ajudant als pocs catòlics que queden. És un dels sectors més castigats per l'odi religiós que mostren els fonamentalistes a la regió, com els ultraislámics de l'Estat Islàmic (ISIS) i del Front al Nusra.

"Els fonamentalistes han pres diversos barris d'Alep. I en aquests barris ja no queden cristians. Els han matat o, en el millor dels casos, els van donar una hora per sortir. I la gent sortia amb el que podia, carregant als seus fills, als seus malalts. Agafava el que podia i se n'anava. Ara, des dels barris que tenen presos disparen cap als barris cristians amb míssils, coets, armes de tota mena ".

L'èxode de cristians és enorme. "De 1.200.000 cristians que hi havia a Síria només queden uns 400.000, és terrible", assenyala Guadalupe. Però al mateix temps rescata el valor de molts que segueixen anant a missa. "Hi ha un gran temor entre els cristians, però també és gran la fortalesa que tenen. Per a mi és un privilegi estar allà. L'exemple que ens estan donant com a cristians és terrible ".

La vida es va convertir en un acte es supervivència quotidiana. "S'ha acabat el menjar, les verdures, les fruites, la carn. Estem tancats dins de la ciutat. S'ha acabat el combustible, el gas. És molt difícil aconseguir una garrafa. I també la llum, perquè els grups rebels van prendre les usinas. Llavors tenim una o dues hores d'electricitat al dia ", relata. Aconseguir alguna cosa en Alep és arriscar-se a rebre un tret.

Com fan per subsistir, per aconseguir menjar, per exemple?

Nosaltres sortim poc, només per el necessari. Hi ha bombardejos permanents, trets perduts. Vas caminant pel carrer i piquen bales al teu costat. Et pot caure un projectil en qualsevol moment. Un sempre camina molt ràpid, sobretot on hi ha franctiradors. Ja sabem els carrers on hi ha franctiradors i passem corrent, i contra la paret. Un ja coneix la ciutat i com ha de manejar. Després, quan et toca et toca. Així s'ho planteja la gent: si m'ha de tocar, que em toqui.

No només una vida de mancances, sinó també de resignació.

És una cadena de catàstrofes perquè una cosa porta a una altra. No hi ha aigua potable, es talla per la falta d'energia. Un dia torna i cal estar atent per aprofitar-la i carregar tot el que un pugui. La gent ho festeja, el mateix que quan hi ha menjar. És increïble com canvien els valors.

Porten 4 anys en aquesta situació. Com es suporta tant de temps?

Un s'acostuma perquè has de seguir vivint. Jo recordo les primeres les canonades. Quan cauen és una explosió molt forta, tremola tot, s'obren les finestres per l'ona expansiva, veus fum d'una banda, foc de l'altra. Al principi ens quedàvem paralitzats. Però ara no. S'obre la porta per l'explosió, vas a tancar-la i seguim conversant. Un s'habitua, lamentablement. Una de les poques coses que li fa perdre el somriure a Guadalupe és quan parla dels nois. "La vida dels nens és tremenda. Molts d'ells van passar la seva infància enmig de la guerra. Com no quedaran traumats ". "Sabés què fan", diu amb ulls de sorpresa, "en lloc d'intercanviar figuretes intercanvien bales. Porten una capseta amb les bales que troben i les canvien ens ells. És dramàtic ".

Davant tant drama, molts es refugien en l'espiritualitat. "La guerra et canvia, trobaràs un altre sentit a la vida. Molts s'aferren més a Déu. La fe et sosté, inclusivament per mantenir-te sa del cap ", reflexiona Guadalupe, somrient, sempre somrient.

Daniel Vittar

31/05/2015

Clarín

Els horrors de la guerra de Síria, amb ulls de criatura

Els dibuixos de nens i nenes refugiats a Turquia i Jordània il·lustren l’angoixa dels més petits

ANÒNIM. Un nen refugiat a Reyhanli (Turquia) dibuixa un bombardeig: morts, fum i destrucció i indefensió.

“Esperem que Síria torni a ser com en els vells temps”. Semblen paraules d'un avi, però les ha escrit la Sidra, una nena de 7 anys. És el desig d’algú que s’ha passat més de mitja vida entre la guerra i l’exili: els "vells temps" queden lluny. El missatge ha arribat Barcelona a través del projecte Betmanna, impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz, que organitza tallers per als infants refugiats sirians a Reyhanli (Turquia), el Caire (Egipte) Irbid i Amman (Jordània).

“Quan els proposes una activitat juguen i riuen, però en acabar els torna aquella mirada trista, perduda”, explica Marvena. “De vegades es mostren agressius entre ells, o veus nanos de 12 anys plorant per qualsevol caprici, com ho faria un nen petit. Són criatures que han viscut moltes coses terribles i les treuen com poden. Intentem que ho expressin a través dels dibuixos, el teatre o la fotografia, perquè exterioritzar un sentiment que tens a dins és una manera de processar-lo. Però amb això no n'hi ha prou, el que necessiten és recuperar l'estabilitat a les seves vides”. 

Refugiats sirians en els tallers de dibuix de Betmanna, aquest estiu a Jordània. ISIDRO SERRANO / BETMANNA

La Iamama ha volgut dibuixar casa seva a Síria en una carta que envia a nens de Barcelona, dins l’intercanvi que els proposa el projecte. Com els grans, han vist com la seva vida quedava aturada, entre parèntesis, a l'espera de poder tornar a casa. “Això és casa meva a Síria, espero que pugueu venir a visitar-nos quan torneu”, escriu la nena. Molts dels seus dibuixos parlen del mateix, com si casa seva encara hi fos. “Soc el Saleh, de Síria. Us desitjo una vida feliç: aquest era el nostre cotxe, només us el volia ensenyar”, escriu un altre nen de 12 anys refugiat a Irbid. També dibuixen bombardejos, fusells, cossos a terra ensangonats, barrils de dinamita, ganivets. En alguns dels seus treballs, però, torna a treure al nas el món de les criatures: flors, serpentines de colors, vestits de princesa. 

En els dibuixos s'hi barregen escenes de guerra amb imatges infantils. XAVIER BERTAL

Escuts del Barça i bombes

Són petits però saben bé per què pateix el seu poble i de la mateixa manera que canten les cançons revolucionàries i dibuixen banderes de tres estrelles, el símbol de la lluita contra la dictadura, denuncien els barrils de dinamita del règim de Baixar al-Assad. “Estimem els nens de tot el món: gràcies per preocupar-vos per la nostra revolució”, diu una altra carta, amb un gran escut del Barça dibuixat amb tot detall. El Mohamed, de 7 anys, fa la seva pròpia lectura geopolítica des de Reyhanli: sobre un mapa de Síria ha dibuixat Al-Assad massacrant la gent, els països àrabs mirant cap a l'altra banda i Erdogan, el president truc, acollint-los.

Quatre de cada deu refugiats són criatures de menys d'11 anys

El 40% dels 4,4 milions de refugiats desplaçats per al guerra de Síria són criatures menors d’11 anys. La majoria viu en camps de refugiats com el de Zaatari, a Jordània, on intenten començar una nova vida. Les seves condicions materials estan relativament garantides, però l'accés a l'educació i a la sanitat és limitat. I els pocs recursos que els organismes internacionals destinen a gestionar la crisi se centren en l'alimentació i l'allotjament. “No es fa cap mena d'atenció psicològica, i sabem que el que han viscut aquests nens marcarà per sempre les seves vides”, apunta la psicòloga, que també és activista del moviment Solidaritat Global amb la revolució siriana. Fora dels camps oficials, hi ha refugiats en campaments espontanis i altres que viuen a les ciutats, molts dels quals no poden anar a l'escola.

“Els nens es passen el dia avorrits en una casa atapeïda, amb el pes d'una vida trencada. Sovint el pare ha mort i les mares estan afectades psicòlògicament i no tenen la paciència que cal per educar un fill. Però els que poden anar a l'escola treuen molt bones notes, perquè els sirians donen molta importància a l'educació”, afegeix Sanz. Un terç de la població refugiada són famílies monoparentals. El seu futur és més incert cada dia que passa: “I a mesura que la guerra i l'exili s'allarguen, els refugiats són cada cop més vulnerables. Els estalvis s'esgoten, les xarxes de suport es desgasten, les comunitats d'acollida es fan més hostils i els governs restringeixen més les ajudes”.

Cristina Mas

12/10/2015

Ara.cat

Ja heu acollit una família de refugiats a la vostra parròquia?

Així ho ha demanat el papa Francesc: que "cada parròquia, cada comunitat religiosa, cada monestir, cada santuari d'Europa allotgi a una família de refugiats, començant per la meva diòcesi de Roma". Ho ha plantejat en l'Angelus d'aquest diumenge i s'ha compromés a començar fent-ho en dues parròquies de la mateixa ciutat del Vaticà.

És la crida urgent del papa i la resposta concreta davant la crisi dels refugiats a Europa. Una resposta que el papa ha emmarcat en la proximitat del Jubileu de la Misericòrdia que començarà el proper 8 de desembre. " Un gest concret en preparació de l'Any Sant", ha dit. Portar a la pràctica Mateu 25.

Precisament divendres, la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola va denunciar dins d'un comunicat que "fa dos anys, des de la Conferència Episcopal ja vam demanar al Govern espanyol, sense obtenir resposta, l'acollida a Espanya d'algun grup de refugiats sirians". De fet, és un dels passos que faltaria per fer possible la crida del papa; que l'Estat Espanyol atorgui l'asil a grups de refugiats que vulguin acollir-se al nostre país.

Aquestes són les paraules amb les que el papa ha formulat aquesta proposta i que ha demanat als bisbes europeus que la impulsin.

"La Misericòrdia de Déu es reconeix a través de les nostres obres, com ens ha testimoniat la vida de la beata Mare Teresa de Calcuta, el aniversari de mort recordem ahir.

Davant la tragèdia de desenes de milers de pròfugs que fugen de la mort per la guerra i la fam i estan en camí cap a una esperança de vida, l'Evangeli ens crida a ser 'proïsmes' dels més petits i abandonats. A donar-los una esperança concreta. No només a dir 'ànim, paciència!'... L'esperança és combativa, amb la tenacitat de qui va cap a una meta segura.

Per tant, en proximitat del Jubileu de la Misericòrdia, dirigeixo una crida a les parròquies, a les comunitats religioses, als monestirs i als santuaris de tot Europa perquè expressin el concret de l'Evangeli i s'acullen a una família de refugiats. Un gest concret en preparació de l'Any Sant.

Que cada parròquia, cada comunitat religiosa, cada monestir, cada santuari d'Europa allotgi a una família, començant per la meva diòcesi de Roma.

Em dirigeixo als meus germans bisbes d'Europa, veritables pastors, perquè en les seves diòcesis sostinguin aquesta crida meu, recordant que la Misericòrdia és el segon nom de l'Amor: 'Cada vegada que ho van fer amb el més petit dels meus germans, ho van fer amb mi' (Mateu 25,40)

També les dues parròquies del Vaticà acolliran en aquests dies a dues famílies de refugiats"

Catalunya Religió

06/09/2015

Catalunyareligio.cat