“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat

La sortida de l'infern de l'heroïna

El CAS de la Mina, el barri més castigat per les drogues, tracta diàriament 50 addictes en un ambient de confiança i respecte

"El 90% dels que s'han pogut desenganxar al barri ho han fet gràcies a aquest lloc", assegura un veterà malalt

El Manu entra saludant, com qui ve a buscar pa. A fora s’esperen la seva dona i els seus dos fills petits, resguardats sota una ombra. Un dels nens sembla molt hàbil amb el patinet. El pare es posa al dia amb el personal, xerra amb aquest diari i se’n va. Se’n va amb la metadona i la medicació sota el braç, perquè com cada divendres, des de fa 22 anys, passa pel Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències de la Mina per seguir el tractament per la seva addicció a l’heroïna. 

«Consumia cavall pel nas i per la vena. En vaig estar prenent durant 25 anys i la majoria dels que van començar amb mi ja no hi són». Entre ells, el seu cosí, Ángel Fernández Franco, un nom que no sona de res si no s’acompanya de l’àlies: el Torete, un dels personatges que, juntament amb el Vaquilla, van posar la Mina al mapa gràcies al seu historial delictiu i les pel·lícules sobre les seves vides. La del Manu ha sigut una existència plena també d’alts i baixos, però sense tant altaveu.

1.700 MORTS

Li va passar el mateix que a molts als anys 80 i primers 90, quan a Espanya morien a l’any 1.700 persones per sobredosi. Els pares, incapaços de controlar la canalla, buscaven ajuda on fos, i com que començaven a passejar els primers autocars d’ajuda a drogoaddictes –precursors dels actuals CAS–, hi pujaven a bord, ni que fos en marxa, per informar-se. Aquí va acabar el Manu agafat de l’orella per la seva mare, després d’uns «dies molt fotuts d’abstinència, quan estava en el més profund del forat». Va començar a punxar-se als 14 anys. «Per una tonteria, per barrejar-te amb aquest o aquell». En aquestes dues dècades ha tingut alguna recaiguda. Un Cap d’Any, una revetlla. «Excuses», diu.

Parla de tot allò mentre Felipe Díaz, l’infermer, li prepara la metadona. Aquest professional de la sanitat ja estava a les clíniques mòbils que anaven per les places. Al barri n’hi havia tres parades. Les troba a faltar perquè eren «més pròximes a la gent i a més evitaves problemes d’integració», aquelles manifestacions contràries a les sales de venipunció, tan necessàries com innòcues. Va començar a treballar a la Mina el 1996 i és la persona que controla les dosis; el que, juntament amb Chefa Marín, subministra tot el que és necessari perquè els malalts de la droga puguin anar tirant sense pensar en l’agulla.

MARXAR

No és fàcil, perquè si alguna cosa abunda en aquest barri és el narcotràfic. Per això el Manu, quan va poder, va marxar al Besòs. «Jo li dic a tothom que se’n vagi d’aquí, perquè el barri no ajuda; el barri no canvia. I només ho farà si el fem canviar els que som d’aquí de tota la vida». «El problema –assenyala el Felipe– és que en un mateix edifici et trobes el traficant, el consumidor i les famílies».

El Manu té un fill ja a primària que es mereixia una explicació. Li han explicat que el papa té un problema als ossos, i que si no es pren la seva medicació, es posarà molt malalt. És una veritat a mitges. Però sí que és cert que si s’oblida de la metadona, encara que hagi estat anys sense consumir heroïna, se sent «com un avi, sense forces, amb fred, tremolós». «Prefereixo estar controlat. Més ara que tinc una família. Sense la meva dona, que mai s’ha pres res, crec que no ho hauria aconseguit». En aquest punt es recorda de tots els familiars que han mort per culpa de la droga, com un altre cosí al qual van trobar en un parc amb l’agulla al braç.

Marta Torrens, directora de la línia d’addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar, assenyala que la clau de l’èxit, a més de la confiança i el vincle que es genera amb els pacients, és «la proximitat i l’accessibilitat del centre» per aconseguir trencar els tabús, les barreres i l’estigma. Ells mateixos, els professionals que treballen en aquest entorn, han hagut d’escoltar frases com «de veritat que treballes amb aquella gent?». I això són coses que no ajuden.

SOBREDOSI

No gaire lluny d’aquí hi ha la sala de venipunció, gestionada per una entitat privada. Aquí, sosté Torrens, l’objectiu no és tant saber quants s’animen a iniciar un tractament, sinó «ser conscients de la quantitat de vides salvades per una sobredosi que es produeix en un lloc controlat i no al carrer».

Si fan el pas, com ho va fer el Manu, se’ls dóna hora de seguida. «Si esperem, poden recaure». La capacitat de retenció és sens dubte el principal èxit d’aquest tipus de centres. Per això van pas a pas, educant en la paciència, treballant les perspectives a llarg termini.

L’Antonio és un altre drogoaddicte que va regularment al CAS de la Mina. Fa cinc anys que està prenent metadona. Va començar a punxar-se després de separar-se. «Les males companyies, un moment fotut; ja saps». Va arribar fatal, tremolant de fred. És un noi nerviós, que parla de pressa, una mica inconnex en les frases. Però amb un desig clar: «Ara estic bé, tinc moltes ganes de treballar i per això faig tots els cursos que em diu l’assistent social». El Felipe li entrega la metadona barrejada amb suc de taronja i se’n va. Té una mica de pressa. S’acomiada a la porta de la Susana, l’educadora social, la persona que fa més anys que està al centre. «Els conec bé a tots, però el més important és que em coneixen ells a mi i que confien en mi, en nosaltres», diu la Susana.

Pel centre circulen una mitjana de 50 persones al dia. El 80% dels que estan en tractament hi passen diàriament. Els efectes es noten. El Manu està convençut que el 90% dels que ho deixen ho fan gràcies al CAS. La metadona salvadora, que es fabrica a prop de la plaça de Lesseps, a la tan pròxima com llunyana Barcelona, es guarda en una caixa forta. L’or líquid de la lluita contra la droga.

Carlos Márquez Daniel

04/08/2016

El Periódico

Els tractaments per drogodependència s'estabilitzen respecte als anys anteriors

La Xarxa d'Atenció a les Drogodependències van notificar l'any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament

Els tractaments iniciats per drogodependències s’estabilitza respecte als anys anteriors, segons les dades del Sistema d’Informació sobre Drogodependències, gestionat per la Subdirecció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

Els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) van notificar l’any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament ambulatori per abús o dependència de les drogues. 

El secretari de Salut Pública, Joan Guix, i el subdirector general de Drogodependències, Joan Colom · ACN

«L'abordament de les drogodependències ens ocupa de forma transversal amb moltes polítiques i estem fent una tasca important per prevenir-ne el consum i per donar una bona assistència i reduir-ne els danys», va apuntar ahir el secretari de Salut Pública, Joan Guix, en una roda de premsa d’ahir.

La droga principal que va motivar el tractament en el 47,42% dels casos notificats l’any passat va ser l'alcohol, mentre que la cocaïna ho va ser en el 17,95%; els derivats del cànnabis, en el 13,81%; l’heroïna, en el 12,21%; el tabac, en el 3,64%, i altres drogues, en el 4,96%. L’alcohol, doncs, es manté com la droga principal i és la causa d’un 50% d’inicis de tractament.

En aquest sentit, el sotsdirector general de Drogodependències, Joan Colom, va subratllar la necessitat que les persones que fan un consum excessiu de l'alcohol «inicïin el tractament perquè és altament efectiu». A més, Colom va destacar que la societat «ha de fer un canvi de xip, com l'ha fet en el cas del tabac, per adonar-se que el consum excessiu d'alcohol és molt perillós per a la salut».

Els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça. L’heroïna continua entorn dels 1.600 casos, després de la caiguda dràstica experimentada a finals dels anys 90 i inicis de la dècada dels anys 2000.

El 23,7% de les persones que van iniciar tractament per dependència de l’heroïna i l’1,5% dels dependents de la cocaïna s'administraven aquestes drogues principalment per via parenteral, una via que augmenta el risc de transmissió de diverses malalties, com les hepatitis víriques o la infecció pel virus de la sida.

Aquests percentatges estan, però, lluny de l’alta prevalença de consum injectat dels anys 90 i inicis dels anys 2000. Entre les persones amb antecedents d’injecció (798), un 40,6% estava infectat pel VIH/Sida i un 60% pel virus de l’hepatitis C. Aquestes prevalences estan disminuint lentament als darrers anys.

Serveis de reducció de danys

Les persones que mantenen un consum actiu o que no poden iniciar un tractament per la seva addicció són ateses en serveis de reducció de danys, formats per diferents centres d’atenció sociosanitària, sales de consum, unitat mòbils i equips de carrer.

Aquests serveis fan prestacions sanitàries i socials bàsiques i fan de pont amb els centres de tractament. En aquest cas, 4.260 persones van ser ateses el 2015 a Catalunya en aquests centres orientats a disminuir els danys associats al consum de drogues.

Catalunya disposa d’una xarxa de 28 serveis i centres de Reducció de Danys, 12 dels quals tenen sales de consum supervisat. Les 4.260 persones ateses l’any 2015 van rebre 85.307 intervencions sanitàries –cures bàsiques, analítiques, vacunacions, etc.– i 129.774 de socials –alimentació, higiene, entre d’altres.

Pel que fa a les sales de consum –on s’evita el consum en altres espais i en la via pública i es garanteix que els usuaris poden consumir de manera higiènica i més segura– el 2015 es van fer 100.101 consums, dels quals el 43,63% van correspondre a heroïna, el 29% a cocaïna, i el 27,19% a consum d’heroïna i cocaïna a la vegada. Hi va haver 123 sobredosis, però cap de mortal gràcies a l’atenció immediata que permet aquests tipus de serveis.

A Catalunya, la totalitat d’aquesta activitat es registrà als 59 centres d’atenció i seguiment de les drogodependències (CAS), a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació i als 28 serveis de reducció de danys repartits per tot el territori. Els CAS són els centres especialitzats on s’inicia i pivota tot el tractament per l’addicció a drogues. En el procés de rehabilitació es compta també amb les comunitats terapèutiques, els hospitals de dia, els centres de dia i les unitats de patologia dual.

En la web temàtica del Canal Drogues hi ha disponibles materials d’informació i conscienciació adreçats a la població general.

DdG

29/07/2016

Diari de Girona