La impunitat envolta l’assassinat dels jesuïtes

A Jorge Galán (San Salvador, 1973) no li ha servit de res el reconeixement com a escriptor i poeta –ha guanyat tres vegades el premi nacional del seu país– que atresora: va haver de fugir del Salvador, deixant enrere familiars, feina i amics, quan els escorxadors de l’exèrcit i els seus còmplices de moqueta el van amenaçar de mort.

El seu delicte? La reconstrucció a Noviembre, que es publicarà a Espanya aquesta tardor a Planeta, de l’assassinat a la Universitat Centroamericana ( UCA) d’Ignacio Ellacuría i cinc jesuïtes més el 1989. Galán, que dóna els noms dels instigadors, espera a Granada que el Govern espanyol li concedeixi la condició de refugiat.

En quin moment va decidir sortir del Salvador?

Quan els serveis d’intel·ligència estrangers, com els drets humans de la UCA, m’ho van recomanar. La fiscal del cas a Espanya també em va demanar que marxés. Tot i així, és difícil deixar casa teva, la família, i no va ser fàcil prendre aquesta decisió. Ho vaig fer perquè era inevitable.

Havia pensat mai que l’escriptura de Noviembre posaria en risc la seva vida?

Havia rebut advertències, dels jesuïtes i altra gent, durant el procés d’elaboració de la novel·la. Se’m va qüestionar, fins i tot, si era necessari identificar els assassins amb nom i cognom, però vaig tenir clar des del principi que els havia de dir pel nom, perquè era un acte de justícia.

Quina va ser la reacció de les autoritats davant les amenaces?

Van actuar amb la mateixa indiferència i falta de compromís que han mostrat amb la comanda d’extradició del jutge Eloy Velasco de l’Audiència Nacional d’ Espanya. No els interessa ni que es parli del que a passar ni fer justícia.

Sorprèn la impunitat amb què es mouen els assassins dels jesuïtes i els seus còmplices...

Sorprèn, però no és inusual en un país com el Salvador. En la història del segle XX la impunitat és present en tots els àmbits. La nostra és una història de matances i crims sense culpables. La dels jesuïtes és una de les més significatives, l’assassinat de monsenyor Romero també, però n’hi ha molts d’altres.

L’escriptor i poeta salvadorenc Jorge Galán espera a Granada que el Govern espanyol accepti la seva condició de refugiat

Quines novetats aporta aquest llibre sobre l’assassinat dels jesuïtes?

En primer lloc, la reconstrucció completa d’una manera narrativa, assequible per a qualsevol lector. He volgut explicar la història d’una manera universal, tenint en compte el simbolisme del que va passar però sense deixar de ser fidel a la crueltat dels detalls. Si es refereix a la investigació, crec que és molt important el testimoni de l’expresident Cristiani. Parla per primera vegada sobre els fets.

En el seu retorn a la prosa, per què va decidir escriure sobre aquest assassinat?

Una de les històries d’impunitat més grans del meu país és la dels jesuïtes de la UCA. Sento una responsabilitat històrica envers aquests homes que van arribar al meu país pensant-se que podia ser un lloc millor i que van acabar perdent la vida. El meu interès va molt més enllà de l’interès literari. Vivim en un país que és una ombra, sense cap mena d’esperança, on mirar al futur és sortir a un abisme. La història d’aquests homes ens ha d’ajudar a abandonar l’infern que vivim.

Amb el pas del temps, no és una història ja oblidada?

Al pare Ellacuría i els altres jesuïtes se’ls recorda a les comunitats religioses, als cercles acadèmics, però gens de manera oficial. Les autoritats no els recorden perquè imposen el macabre mecanisme de la impunitat. La impunitat es construeix de la següent manera: primer es comet el crim; després es desprestigia les víctimes, se les calumnia; finalment se silencien els fets perquè caiguin en l’oblit. Ara estem en la fase que correspon al silenci, i això és el que fa el Govern: calla.

Les reclamacions socials d’aquells jesuïtes, la seva denúncia política, són traslladables al Salvador d’avui?

Sí, ja que, pel que fa a les polítiques socials, no ha canviat res. N’és una prova el fenomen de les bandes, que ha crescut tant que ens ha convertit en un dels països més perillós del món. D’on neixen? De la desigualtat social. El discurs d’Ignacio Ellacuría tindria una vigència aclaparadora avui dia, fins i tot més que mai.

Quina és la seva situació actual a Espanya?

He fet una petició de refugi que ha estat acceptada per entrar en un procés amb un desenllaç que hauria de ser l’atorgament de l’estatus de refugiat. Això em permetria quedar-me anys a Espanya. Fins que això passi, només puc esperar. Per sort, no estic sol en aquesta espera angoixant. Tinc alguns amics molt estimats aquí, a més de la família del poeta Fernando Valverde, que conec des de temps enrere i que aquests mesos m’ha acollit com si fos la meva pròpia família. Però la meva ment és a San Salvador, atrapada per una nostàlgia terrible.

Ha tingut resposta del Govern espanyol?

De moment, cap.

La seva mare encara és al Salvador. Té por per ella?

És la meva principal por, i cada dia m’omple d’angoixa.

Iñaki Ellakuría

02/06/2016

La Vanguardia

El silenci no és l'absència de soroll sinó l'absència d'ego

Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa

Foto: Gemma Miralda

Tinc 53 anys: sense l'experiència de Déu no tindrien sentit. Vaig néixer a Barcelona. Casat amb la vida. Fills? Hi ha molts maneres d'engendrar. La política ha conjugar l'impossible. Un mica de ciència et fa ateu; molta ciència et fa un creient. El místic experimenta el que la ciència demostrarà

El va molestar la blasfèmia d’aquella poeta a l’Ajuntament de Barcelona?

Molt, però no per Déu, perquè a Déu la blasfèmia no li arriba, sinó pel que tenia d’agressió contra les persones creients. Em va sorprendre la seva ràbia i m’agradaria que m’expliqués la raó i el sentit d’aquesta ràbia.

Vostè d’on creu que ve?

És la reacció contra el residu de la imposició de l’antic Déu autoritari. Avui es blasfema menys, perquè aquest Déu imposat està desapareixent del nostre imaginari.

La blasfèmia en una societat lliure surt barata, gràcies a Déu.

A l’ Iran l’haurien lapidat. Cert.

Per què en la nostra era postreligiosa hi ha menys capellans i més artistes?

Perquè aquest ateisme infantil bloqueja la irrenunciable aspiració a transcendir i molts la busquen en l’art. Aquest ateisme del Déu ­autoritari és la fase purificadora en el procés de la fe cap a la trobada interreligiosa.

D’altres tornen cap al Déu medieval.

Després de l’ateisme d’aquest Déu arcaic hi ha una forma progressiva de recuperar Déu i una altra de regressiva: el fonamentalisme.

Quin és el nostre fonamentalisme?

Un narcisisme paradoxalment addicte a tot. La seva expressió ridícula són les xarxes socials i les selfies: ja només ens interessa veure’ns i fotografiar-nos a nosaltres mateixos.

I ens enganxem a qualsevol cosa: drogues, el mòbil, les sèries televisives...

Per això necessitem exercici espiritual per superar-lo. I ara... Silenci!

...!

...

...?

El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego. A les escoles laiques més avançades del planeta es practica la meditació. És un indici esperançador que tots convergim cap a un nou estadi.

Doni’m un consell per la Setmana Santa.

Posi’s una alarma i aturi’s cada hora en aquest silenci de l’ego. Deixi que irrompi el moment en tota la seva densitat en la seva consciència. Passi així de ser simple okupa de l’espai i el temps a integrar-s’hi. I viurà més. Cada instant és irrepetible: repeteixi-ho cada hora.

Magnífic! Algun altre suggeriment?

Renunciï a alguna cosa. La renúncia no pren; la renúncia dóna. Dóna llibertat. Experimenti-la. Alliberi’s d’una cosa que ara necessiti.

Però, si la necessito, no podré deixar-la.

Progressarà: el narcisisme i l’addicció són estancaments, fixacions. Quan els superi tindrà una autoestima sana. El següent pas és convertir-la en realització i després en transcendència. És un procés de superació personal – ontogènesi– que després es repeteix – filogènesi– en tota l’espècie.

De debò creu que progressem?

Com les persones, els pobles i les religions també s’estanquen en el narcisisme. Per superar-lo, han de morir en aquest estadi primari i reaparèixer en un de superior.

Com?

Les paraules condensen significat i energia: designen el món, però també capturen allò que designen, el tanquen. Per això, fins que no substitueixes una paraula per una altra, no pots percebre el món de cap altra manera: no progresses. Per arribar al mar de la nova consciència, potser el riu de cada religió hagi de perdre el seu nom. I adoptar el nou.

Quina nova fase?

Avui els humans entre fases de progrés estem entre la por d’aquesta evolució espiritual i l’audàcia de la ciència. En ciència sí que hem estat audaços fins a transcendir la matèria i arribar a l’energia.

Vostè diu que ja ho feien els místics.

Els místics experimentaven per via espiritual el que després la ciència recorreria amb la raó empírica al laboratori. Sentien l’energia que després demostraria la física.

Eren visionaris de l’energia de l’univers.

La mística només anticipava el camí de la ­ciència. Per això, una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient. Les religions orientals són l’acceptació del ja és i les occidentals hi afegeixen la rebel·lia profètica: l’ascensió cap a allò que encara no és.

I cap a on anem?

Anem a la síntesi de les religions. I dic síntesi, perquè és la superació de l’anterior amb una unió harmònica i no sincretisme, que és la degradació en la barreja.

Com i per què ara?

La densitat de coneixement ens porta a un canvi qualitatiu de consciència. L’esforç místic ha d’aconseguir que l’experiència mística torni a ser de nou anticipació del camí que recorrerà la ciència.

I vostè ho intentarà: ser místic?

Vull fer un pas més enllà de l’estudi a què he dedicat quinze anys.

Cilicis, dejuni, mortificació?

En absolut. Vida normal i concentració.

Està molt prim.

Perquè estic molt ocupat. La mística no és una experiència religiosa, sinó que intenta transcendir la religió.

Com?

La globalització és aquí, però hem d’evitar que provoqui traumes i violència. Jo intentaré modestament fer el possible perquè hi hagi lucidesa cap a la síntesi.

Abans que la ciència

Els lames i els místics van transcendir la religió en experimentar en la seva consciència l’energia de l’univers que Einstein descriuria segles després en fórmula i que avui podem verificar en el GPS. El jesuïta Melloni, coautor amb Josep Cobo de Déu sense Déu ( Fragmenta), es disposa a recórrer a la Cova de Sant Ignasi la via mística per transcendir les religions i anticipar-ne la síntesi, perquè creu, amb Teilhard de Chardin, que la humanitat evoluciona cap a un estadi de consciència harmònic, que superarà la divisió en nacions i esglésies. Alguns s’entossudeixen a retrocedir cap al Déu tribal i terrible de les execucions, però acabaran unint-se –anuncia Melloni– als qui avancem cap a la llum.

Lluís Amiguet

21/03/2016

La Vanguardia

Alguns dels que diem inspirar-nos en Crist hem anat provocant mort i injustícia

Francesc Riera recalca que la crucifixió de Crist crea una font d'esperança per als crucificats a la terra 

L’associació humanista Gosa Pensar! organitza el dia 11 a Banyoles (20h, Santa Maria dels Turers) una xerrada del jesuïta Francesc Riera, qui fou fundador de Cristianisme i Justícia i director de la Casa Internacional d'Espiritualitat Ignasiana

Els jesuïtes són el gra al cul de la cúria catòlica?

Una bona pregunta per proposar a la Cúria Vaticana. O al seu portaveu Federico Lombardi, o si voleu més directament al papa Francesc!

A les comarques de Girona hi ha dues mancances: a penes si surten mai diputats del PP i a penes si hi ha jesuïtes. Em pot tranquil·litzar i assegurar-me que els dos fets no guarden relació?

(Riu) Hi ha dos jesuïtes, amics meus d’anys. L’Ignasi Anzizu que s’ha passat mitja vida al Txad ensenyant fusteria, ara al barri de Vila-roja. I en Santi Thió, que era professor de matemàtiques a la universitat i ara impulsa la Fundació Àkan preocupada per la immigració.

Al cel no hi ha cobertura i no arriben les trucades de desesperació?

Vostè proposa el gran «tema»: el mal del món. Un tema del qual no sé si hem de filosofar o potser callar per respecte a tants massacrats en la història. A Banyoles en parlaré basant-me en Lluc. No sé si el Jesús que «contempla» Lluc voldria debatre de la injustícia al món.

Per què no?

Al començament de l’evangeli Jesús anuncia la justícia per als que sempre són menyspreats, i ho fa entre aquests. No només anuncia que és possible una situació nova («un món nou és possible»), sinó que al seu entorn va creant humanització.

Però va fracassar.

Va caminant per l'evangeli en una mena de «crònica d'una mort anunciada». Qui es posa a reivindicar humanitat per als que n’ estan desposseïts, pot acabar com Jesús, despullat de la seva vida humana, humiliat i penjat d'una creu. Jesús esdevé «primogènit d'entre tants crucificats». Com diu el company Jon Sobrino, «no ressuscita qualsevol, ressuscita justament el crucificat». Crea una font d’esperança per als crucificats de la Terra.

S’han comès injustícies en nom del Senyor? Se’n cometen encara?

Un problema seriós del cristianisme és que alguns dels que diem inspirar-nos en Crist hem anat provocant mort i injustícia. És l'etern problema dels «ismes». Manipulant el sagrat nom de «llibertat», alguns liberalismes han causat injustícia i mort; amb el sagrat nom del «bé social» hi ha hagut socialismes que han creat gulags; amb el sagrat nom de Crist, el cristianisme a vegades ha provocat el contrari de l'essència de Jesús. Déu ens guardi de caure en els «ismes».

Albert Soler

02/02/2016

Diari de Girona

'Crisi prolongada, solidaritat reforçada'

 L'apostolat social dels jesuïtes demana impulsar i reformar les polítiques socials en un document publicat fa pocs dies. Aquí us deixem una petita part: "set propostes centrals" 

1. Apostem per un gran pacte per a la inclusió social, que abordi qüestions tals com la xarxa de protecció social, les pensions, les garanties de rendes, l’educació, la sanitat, la política familiar, la integració de persones migrants,la superació de tota discriminació, la cooperació internacional al desenvolupament o la lluita contra la desocupació. A part d’aquests continguts, ens sembla important destacar els actors: no ens referim simplement a un pacte d’Estat que involucri les diferents forces polítiques al govern i a l’oposició, els diferents nivells de l’administració de l’Estat i els agents socials, sinó també la ciutadania en el seu conjunt, el tercer sector, el moviment associatiu, l’Església catòlica i altres confessions religioses, els mitjans de comunicació i el sector educatiu. Tots hem de ser conscients que la superació de la pobresa i l’exclusió social constitueixen el gran repte del nostre temps.

2. Defensem un Estat de benestar ampli, estable, renovat i vigorós. En aquests moments de crisi, seguim apostant per allò públic i recordant que allò públic no s’ha d’identificar només amb allò estatal. No tenim una visió estatalista de la solidaritat, però encara menys donem suport a mesures que impliquin el desmantellament encobert o la privatització de la solidaritat. Reivindiquem el paper de la societat civil i de la ciutadania organitzada per a crear un teixit solidari robust i, al mateix temps, reivindiquem el paper imprescindible de l’Estat en la redistribució dels béns amb vista a una justícia i solidaritat més grans. En concret, exigim que es mantingui el finançament públic als projectes solidaris de les entitats socials i proposem que, durant la legislatura, el percentatge de despesa en protecció social –que a Espanya se situa actualment en un 22%– arribi a la mitjana europea, és a dir, al 27% del PIB.

3. Demanem una política d’immigració que aposti per una societat integrada i integradora, que promogui la interculturalitat i l’estima al diferent, i que garanteixi, realment i efectiva, el respecte als drets i a la dignitat de tothom, més enllà de la seva situació administrativa. Cal introduir l’element transnacional, sense oblidar mai el factor humà i, per tant, no subordinar la política migratòria a la situació del mercat laboral. Cal assegurar l’accés efectiu a l’educació, la salut i altres serveis socials, facilitar la reagrupació familiar i finançar adequadament els programes d’atenció a les persones immigrants en situació de vulnerabilitat.

4. Veiem necessari continuar la modernització i millora de la qualitat del sistema de cooperació internacional per al desenvolupament, incrementant l’eficàcia dels recursos i desenvolupant fórmules innovadores tant per al finançament del desenvolupament i la lluita contra la pobresa, com per a la gestió dels recursos disponibles. Així mateix, cal cuidar especialment la sensibilització social per a mantenir el grau de suport social i refundar la cooperació descentralitzada per a potenciar el seu valor afegit específic. Addicionalment, demanem assegurar un volum estable de recursos públics per a la política de cooperació, mantenint l’1,4% del pressupost de despesa de l’Estat.

5. Necessitem una política fiscal més justa i progressiva, que permeti millorar l’equilibri entre estabilitat, eficiència i justícia en la nostra economia. Si la contenció del dèficit, avui elevat a principi constitucional, pot respondre a la necessitat d’estabilitzar l’economia i la creació de llocs de treball suposa un increment de l’eficiència productiva, afirmem que la despesa en solidaritat i protecció social també constitueix un objectiu primari de tot sistema econòmic. Per això, des de les nostres posicions de servei als més pobres, defensem una fiscalitat progressiva que permeti millorar la cohesió social i, de manera particular, respondre a la crisi des de la solidaritat.

6. Instem a establir una governança millor de les polítiques socials, guanyant en flexibilitat, participació, coordinació i transparència. Això comporta potenciar la presència i implicació de la ciutadania organitzada i activa. Cal separar la pugna política de les respostes efectives a les necessitats de les persones i assegurar la coordinació entre administracions locals, autonòmiques i central, així com impulsar un procés de diagnòstic compartit i conjunt entre les administracions públiques i les organitzacions socials. Per això, cal que la societat civil participi activament en el disseny, posada en pràctica, seguiment i avaluació de totes aquestes polítiques.
 

7. Finalment, plantegem la recuperació de la persona com a subjecte del desenvolupament i de l’atenció social. Per a això, és important conèixer les relacions personals i socials i centrar-s’hi fent que les persones en necessitat sentin que compten amb el suport d’institucions i d’organitzacions socials. A través dels programes i polítiques socials s’han de potenciar les capacitats d’aquestes persones afavorint el seu “empoderament”, escoltant la seva veu i aportant els recursos necessaris per a reduir la seva vulnerabilitat.

Jesuïtes

Octubre 2011 

AQUÍ: Podeu veure tot el document

"Un compromís que fa "obrir els ulls" en els temps que corren" Testimoni d'un novici jesuïta

Avui, excepcionalment, trenco el protocol de la presentació d’un conte. Aporto el testimoni d’un jove de 27 anys, en Joan Morera i Perich, que el proper dissabte, 17 de setembre, farà a Loiola un compromís que fa “obrir els ulls” en el temps que correm. Com podeu imaginar-vos, tractant-se del meu nebot, us el presento amb un goig especial comprensible. Deixem que en Joan s’expressi:

  

Mn Perich

...............................................................................................................................

Joan Morera Perich

 Estimats amics,

Encara que, degut a la limitació del temps, hagi d'escriure-us en forma de circular, menys personalitzada, m'agradaria en aquestes línies poder compartir-vos l'alegria d'un pas important i definitiu en la meva vida: el dissabte 17 de setembre de 2011, 7 novicis jesuïtes prometem pobresa, castedat i obediència perpetus a la Companyia de Jesús en el Santuari de Loiola (País Basc).

Imagino que molta gent de carrer deu considerar aquesta aposta com una bestiesa, com una forma de malgastar la vida. Tanmateix, ningú pot explicar que aquesta bogeria ens faci viure tant feliços i entregats als altres. En el fons, el que prometem és seguir a Jesucrist amb radicalitat: és això el que ens omple de debò.

Amb molts de vosaltres hem compartit èpoques de treball, o de formació, o d'entrega als altres. Encara que us escrigui amb lletres d'impremta, recordo a cadascú i sé que formeu part del meu mosaic: acompanyant-me i formant-me, animant la meva fe, o aprofundint l'amistat que ens uneix. Per això imagino que aquesta opció també us alegrarà. El que m'ha dut aquí és la crida missionera que sento de Déu, i que molts ja coneixeu. La Companyia de Jesús, ben cert, té precisament aquest carisma de la missió a les fronteres del món: fronteres de justícia (pobresa i marginació), culturals (educació en escoles, universitats i investigació), de fe (Exercicis Espirituals i missions), humanes (immigració)... etc. Però, de fet, per més que ho intentés, no sabria dir-vos el motiu d'aquesta elecció: és com quan t'enamores, que només compten les raons del cor. Segur que sabreu de què parlo.

 

Doncs bé, amb aquesta invitació m'agradaria demanar-vos tant sols que aquesta nit, abans de ficar-vos al llit, si hi penseu pugueu dedicar uns instants a agrair a Déu els moments que hem compartit plegats, i pregar a Déu per nosaltres, els 7 joves que ens llancem a aquesta aventura.

Desitjo per a tots un bon inici de curs després de l'estiu. Per la meva part, aquest curs vinent he estat destinat a Salamanca, a continuar la formació en llengües bíbliques, per tal que en un futur, a través de la Paraula de Déu, pugui ser capaç d'encomanar esperança en el nostre món ferit.

Us envio una forta abraçada, fins ben aviat, gràcies!

Joan Morera Perich                                     

 

Fragment de la carta que fa, més personalitzada, a la família:

Sé que no veieu gaire clar, i no sabeu com dir-m’ho, el fet que segueixi corrent cap a aquesta crida missionera que sento, ja molt menys idealista, de compartir la Paraula de Déu, la seva presència esperançadora, enmig de pobles empobrits o oprimits. No sabeu la felicitat que trobo en aquest camí, que ja enceto estudiant llengües el curs vinent. He tingut tantes confirmacions de Déu, fins i tot en el noviciat, que ja no qüestiono que vingui d’Ell. Però he après, això sí,  ser molt més humil i flexible en les concrecions: els llocs, el tipus de pobreses... i a escoltar-lo constantment, perquè també Ell adapta la seva voluntat si les circumstancies canvien. Malgrat tot, encara que aquest carisma em mogui tant, tampoc faig els vots perquè en la Companyia m’assegurin que puc desenvolupar-lo: m’estaria buscant a mi mateix, la meva autorealització. És més, ningú em dona fe  que aquest serà el meu futur. Si no, què passaria si al final un imprevist em trenca el plat bonic? Encara que és el que em costa més renunciar, doncs, aquest tampoc és el fonament dels vots del dia 17.

Aquest “casament”, en canvi, aquest primer pas definitiu que estic content de fer després de tants anys, és per mi signar un xec en blanc, una bogeria tant assenyada com no en trobo cap de millor. Perquè els vots no consisteixen pas en aspectes (pobresa, castedat i obediència) a vigilar a tenir en compte per no desviar-nos: si fos així només estaríem apedaçant un vestit vell, seria com posar-nos en marxa amb la resignació d’haver de carregar tres pesos més a la motxilla. No, el nostre vot és un de sol: seguir amb màxima radicalitat a Jesucrist, al seu estil, les seves preferències, les seves causes, la seva fe.

Això és l’únic que ens omple suficient com per donar-ho tot i comprar només aquest perla, l’Evangeli dels últims, una Persona que fins en les situacions més dures és generadora d’electricitat.

Prometre aquest vot, ja per sempre, canvia les coordenades dels vots explícits: ja no és pobresa per ser més “sant o perfecte”, sinó que aquesta ens porta a la confiança i a la fe; ja que no és una castedat “disciplinària”, o per evitar “perills”, sinó una pobresa d’intimitat que desplega una llibertat afectiva en qualsevol relació; i ja no és un obediència “submisa” o “forçada”, sinó una pobresa de la pròpia voluntat per acostar-nos a allò més difícil: descobrir a Déu en totes les coses, fins i tot en les que més ens desprogramen o fastiguegen.

Ben segur que després de la injecció d’aquests primers anys vindrà la cruesa del realisme, els rostres tindran noms i cognoms gens idíl·lics, arribarà la duresa de llevar-nos en llocs i circumstàncies no gens fàcils. Hi compto. Espero que l’esperit ens ajudarà a tots, ¿no és Ell qui ens crida per fer-s’hi present?

Crec que tot  plegat val molt la pena. I tant!