Ferran Salmurri, psicòleg clínic.
Tinc 68 anys i 44 de professió com a psicòleg clínic investigant les emocions. Barceloní, casat, dos fills. Socialment i políticament ens perdem en el curt termini, per això no ensenyem educació emocional a les escoles. Som esclaus de les nostres pròpies emocions.
Fa quaranta-quatre anys que la gent ve a la meva consulta perquè se senten malament emocionalment, i quan els dono l’alta sempre em pregunto: què ha canviat?
I què es respon?
Bàsicament la manera de pensar.
No és poca cosa.
Jo a tots els pregunto el mateix: “T’has plantejat per a què vius?”.
Si veiés les cares de la gent! La gran majoria no s’ho han plantejat mai.
És una pregunta trampa?
Tots vivim per ser feliços, sentir-nos bé en cada moment de la vida, això és el que busquem i el que desitgem per als nostres fills. I no és el mateix estar content que sentir-se bé de manera estable.
D’acord.
I de què depèn?
Segons els neurocientífics, del que pensem.
Doncs
ensenyem a pensar en lloc d’obeir, perquè cal pensar bé per sentir-se bé.
En el moment que crees la norma “cal obeir”, hi ha qui s’atorga el paper de jutge i de botxí, i premiem i castiguem .
Qui ens ha dit que la funció educativa és judicialitzar la vida?
Creixem així, exercint un judici permanent sobre els altres.
Sí, sense entendre que equivocar-se no és ser culpable, és ser humà. “Nen, vols recollir les sabatilles del menjador, que cada dia t’he de dir el mateix. Estic farta del teu desordre! Sempre estem igual!”. Li sona, aquesta escena?
Lamentablement, sí.
Passa a totes les cases de Barcelona on hi ha menors de 30 anys, i passa a mig món, i sap des de quan?
...
Des que existeixen les sabatilles.
Però aquesta esbroncada, de vegades a crits, no ha servit mai per a res més que per fer baixar l’autoestima del noi, allunyar la comunicació i fins i tot crear comportaments deshonestos: “Jo no he estat, ha estat el gos”.
Quina alternativa hi ha?
Un comentari menys culpabilitzador i més empàtic: “Viure en el desordre em fa sentir malament. Podries portar les sabatilles a la teva habitació, sisplau?”. Cada dia en arribar a casa i veure les sabatilles del fill al menjador ens sentim malament. Sentim que no ens tenen en compte, que els hem educat malament i que en som culpables. Ens sentim frustrats.
Bona radiografia d’una mare.
Pensem una miqueta: què puc esperar de la vida? On seran les sabatilles? Doncs al menjador! Fa 2000 anys que hi són. S’espatlla la rentadora i és un gran contratemps, però quan la vam comprar ja sabíem que tenia data de caducitat!
Fora esbroncades i discursos?
L’esbroncada no ensenya a solucionar els problemes. Ens pensem que eduquem racionalment i ho fem des de les emocions. Si el nen no estudia ens fa ràbia: “Amb tant d’esforç que hem fet!”. O por: “Què en serà, d’ell!”.
Ja ho veig.
Hem de començar per aprendre nosaltres a controlar les nostres emocions. Els éssers humans som altament imperfectes, de manera que quan veiem que els nostres fills cometen errors ho hem d’acceptar, ensenyar-los i no esbroncar-los. Se’ls ha d’ensenyar a pensar.
Com s’ensenya a pensar?
Per començar cal aprendre a detectar el que sents, i quan et sents malament dir-te: “No vaig bé”. En lloc de mirar al teu voltant buscant qui o què és el que et fa sentir malament, mira el que passa al teu cap: quina percepció has de canviar.
Ja ho entenc, cal no martiritzar l’autoestima pròpia ni la dels altres.
És fonamental aprendre a pensar bé d’un mateix.
Les persones necessitem sentir-nos acceptats, valorats, estimats, respectats i ajudats.
I el que no necessitem és sentir-nos qüestionat, alliçonats, renyats, atabalats.
Els pensaments negatius són molt tenaços.
Cal mantenir un pensament positiu alternatiu durant més temps. Imagini’s una cosa que li agradi. Durant aquests minuts el pensament negatiu no hi és, i a base d’insistir-hi els ocells no fan niu allà on no els deixes.
El nostre cervell es modifica contínuament partint del que fem, pensem i sentim. Si no et vols sentir malament, aprèn a sentir-te bé.
És difícil pensar bé quan les coses van malament.
Certament, cal dirigir bé la pròpia vida, marcar-te uns objectius prioritzats, realistes, i posar-hi la mentalitat necessària.
Preguntar-te per a què vius i relativitzar.
Déu n’hi do.
Hem d’aprendre a controlar l’egoisme, les emocions, la inseguretat.
Entendre que res exterior a tu mateix no et donarà la felicitat de manera estable.
L’exterior ens modela des del bressol.
Sí, però pots canviar. Els teus pares no t’estimaven, d’acord, i ara què? No hi ha més remei que aprendre a tenir autoestima, a pensar millor, a empatitzar, a relacionar-se, a comunicar-se, a esforçar-se.
Ima Sanchís
04/02/2015
La Vanguardia
