“Segons com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort”

Acabada de llicenciar en infermeria Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives, va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida

Naudeillo fa més de 15 anys que acompanya pacients en el final de la vida i assegura que “morim tal com vivim”. / FRANCESC MELCION

Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.

Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida. 

És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?

Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.

La mort és un tabú?

Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir; jo quan em posi malalt també em puc morir?”

El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?

He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.

En què consisteix l’acompanyament?

El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.

Què fan en aquests casos?

Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.

De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se...

Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.

Moltes de les visites les fan a domicili. És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?

Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.

És gratificant la seva feina?

T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.

Com quines?

Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament...

Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?

Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar !

Georgina Ferri

25/01/2017

Ara.cat

Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 

El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia

Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei

A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama

Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain

20/09/2016

El Periódico

Més de 4.000 immigrants i refugiats han mort des de començament d'any a l'intentar arribar a Europa

La xifra suposa el 26% més respecte al mateix període, del gener al juliol, de l'any passat

Foto de: RICARDO GARCIA VILANOVA

Un total de 4.027 immigrants i refugiats han mort des que ha començat el 2016 quan intentaven arribar a Europa, a través del Mediterrani, les rutes de l'Àfrica del nord o la frontera entre Síria i Turquia, segons les últimes estimacions de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

Tres quartes parts dels refugiats i immigrants, un total de 3.120, han perdut la vida quan navegaven pel mar Mediterrani, segons ha explicat Joel Millman, portaveu de l'OIM, en una trobada amb periodistes.

La ruta marítima més perillosa és la que arriba a Itàlia, que ha segat la vida a 2.692 persones. El nombre de morts en l'itinerari que té com a destí les costes gregues és de 383 i 45 les persones que no han aconseguit arribar al litoral espanyol.

Bandes organitzades 

En les rutes africanes, al seu torn, s'han comptabilitzat fins a 342 morts. Aquestes persones han sigut víctimes de bandes organitzades que es dediquen a conduir els sense papers en un llarg viatge realitzat en pèssimes condicions a través del desert. L'OIM ha advertit del creixent nombre de víctimes per violència als itineraris africans.

Els emigrants i refugiats procedents de Síria també han pagat un alt tribut. Des que va començar aquest any, un total de 64 sol·licitants d'asil sirians han mort a mans de guardes de frontera turcs.

L'informe de l'OIM s'ha fet públic després de la troballa de 120 cossos sense vida a les platges de Sabrata, ciutat líbia situada a 70 quilòmetres a l'oest de Trípoli. La setmana passada, van ser descoberts 87 cossos, als quals se n'han de sumar 33 que van aparèixer els dies previs.

Es desconeix si les persones mortes davant de les costes líbies formaven part d'una o diverses embarcacions que van naufragar en ple viatge.

Balanç global

La xifra d'immigrants i refugiats morts del gener al juliol del 2016 representa un augment del 26% respecte al balanç global dels set primers mesos del 2015.

Pel que fa a les arribades d'immigrants i refugiats per mar fins a Europa, l'OIM n'ha registrat fins a 251.557 en aquest mateix període. A Itàlia i Grècia s'han registrat prop de 20.000 noves arribades durant el mes de juliol.

Dilluns passat, 1.500 persones van ser rescatades davant de les costes de Líbia, segons els guardacostes italians, cosa que va elevar a 8.000 les salvades en aquesta part del Mediterrani en tan sols cinc dies.

Reuters

02/08/2016

El Periódico

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

El dret a morir a internet

Una nova llei catalana: el Govern regularà que els familiars puguin gestionar el llegat del mort a la xarxa 

Les xarxes socials formen part de nosaltres en la vida... i també després de la mort. Internet testimonia un llegat, tot un patrimoni digital farcit de fotos, articles i comentaris que en algun moment hem publicat a les xarxes socials. Gràcies a una nova llei en potència sobre la mort digital que impulsa el Departament de Justícia de la Generalitat, a Catalunya l’última paraula sobre la destinació d’aquests continguts la tindran els familiars. Podran, així, complir-se les voluntats del mort, si és que va donar alguna instrucció expressa.

La majoria de famílies sol·liciten a Facebook, per exemple, que tanqui el compte quan una persona mor. Si no es notifica, el perfil continua actiu. Això implica que coneguts i persones del difunt continuïn rebent missatges automàtics emesos per la mateixa xarxa social que ofereixen entaular amistat. Apareix la seva foto acompanyat de missatges del tipus: “persones que potser coneixes”. És un procediment automàtic massa dolorós si es dilata en el temps. En altres casos, la xarxa social es converteix en una vetlla on es publiquen les últimes paraules en record de la persona morta. Hi ha famílies que com a part del dol mantenen obert el compte perquè el record no quedi difuminat amb el pas del temps.

“Quan ens morim, no ho fem digitalment”, assegura el conseller de Justícia, Carles Mundó. D’aquí la necessitat de la nova llei, que ampliarà el Codi Civil de Catalunya perquè es pugui designar un hereu digital. Aquest hereu tindrà plens poders per gestionar el patrimoni que el mort deixi penjat a la xarxa. “La llei ha de preveure com ens podem morir digitalment si aquesta és la nostra voluntat”, afirma Mundó.

El Govern ultima ja l’avantprojecte amb la voluntat que el Consell Executiu ho aprovi al setembre i que s’iniciï després la seva tramitació al Parlament. L’aspecte troncal de la futura normativa és la creació de la figura de l’hereu del patrimoni digital, que podrà designar-se al testament i que serà qui s’encarregui de tancar el compte del difunt a internet o bé que en manegi el patrimoni virtual: fotos, música, llibres, etcètera.

Les grans operadores de serveis a internet ja ofereixen dins dels seus protocols i normes d’ús la possibilitat de tancar el compte d’un mort així com recuperar el contingut que deixen. Google, Facebook i Twitter tenen a disposició dels usuaris uns formularis en els quals es demana documentació que certifiqui la defunció i el grau de parentiu. No obstant això, la nova llei proporcionarà una cobertura legal al demandant que ara no existeix.

En qualsevol cas, les grans tecnològiques no faciliten en cap cas la contrasenya ni l’accés al compte, fins i tot sent possible –després d’un minuciós examen de les circumstàncies que realitzen els responsables de les xarxes– recuperar part del contingut que el mort va penjar a la xarxa.

Facebook i Google ofereixen opcions per acreditar-se com a hereu digital, en la mateixa línia que apunta la llei catalana, però fins ara no resulta res fàcil acreditar-se com a tal. Google l’anomena gestor de comptes inactius: aquesta persona podrà manejar el tancament del compte i la recuperació dels arxius en cas de defunció.

Per la seva part Facebook ofereix des de febrer de l’any passat el que denomina contracte de llegat, a través del qual l’usuari designa un responsable perquè gestioni el seu compte en cas de morir. Els familiars a més tindran accés a Facebook amb un “compte commemoratiu” que permetrà continuar recordant el difunt, recuperar-ne els arxius encara que amb una sèrie de restriccions per evitar la suplantació de la identitat. No es podran modificar les publicacions que va fer, llegir-ne els missatges privats ni eliminar-ne les amistats.

La reforma que impulsa Justícia facilita les coses i, fet que és més important, reconeix i apodera una persona perquè tingui la capacitat de reclamar davant els prestadors de serveis la possibilitat de gestionar un determinat compte. “El que farem és apoderar-lo perquè no tingui dificultats a l’hora d’acreditar que representa la persona difunta. Es tracta de succeir-lo en la personalitat perquè davant els operadors pugui dir-los: miri, el titular d’aquest contracte que va permetre obrir el compte ha mort i com que ara sóc jo el que representa aquesta persona i complint amb el mandat demano que es tanqui el compte o que se’m passin els arxius”, explica el conseller Mundó. D’aquesta manera es facilita cobertura legal als ciutadans si les tecnològiques en desatenen la petició o incompleixen les garanties.

Aquesta és l’única via que la Generalitat té a disposició per poder regular la mort digital. No pot obligar les companyies que adoptin uns determinats requisits ja que no té competències en matèria de protecció de dades i de telecomunicacions, una possibilitat que sí que estan adoptant a França, per exemple. “ Pensem que encara que no tinguem tot el marc legislatiu que ens agradaria, estem sent sensibles a una realitat social que existeix i que serà creixent”.

Tot i això, hi haurà els qui creguin innecessari pagar un notari per deixar sa i estalvi el llegat del parent mort. Pot passar, sobretot, entre els joves que se sentin allunyats de la burocràcia dels testaments o bé quan no existeixi un patrimoni immobiliari o econòmic. Per a aquests casos, el Departament de Justícia crearà el registre de voluntats digitals.

En aquest registre, les persones que ho desitgin podran designar el seu hereu digital a través d’internet i sense necessitat d’anar al notari. Al web de la conselleria es podrà omplir gratuïtament el document de voluntats digitals, que tindrà davant els operadors de serveis el mateix valor oficial que el testament.

“Creiem que dóna resposta a totes aquelles persones, més joves, que poden tenir la fatalitat de morir-se i segur que té un patrimoni digital que algú ha de gestionar”, comenta Mundó. Si es hi ha la circumstància que el mort va omplir tant el testament com el registre prevaldrà el més recent.

Un dels dubtes que pot suscitar la normativa és si no és més fàcil deixar les contrasenyes escrites al testament. El conseller assegura que en tractar-se d’un element canviant que s’ha d’actualitzar periòdicament és més eficaç designar un hereu digital.

Toni Muñoz

30/06/2016

La Vanguardia

Catalunya registra 24 morts al dia relacionades amb el tabac

Un de cada quatre fumadors opta per la picadura

Salut Pública ha alertat que cada dia es produeixen 24 morts a Catalunya relacionades amb el tabac --per malalties respiratòries, cardiovasculars i càncer--, que van provocar 9.588 defuncions el 2013, si bé comença a baixar la incidència, ja que el 2012 van haver 9.851.

En roda de premsa aquest divendres, el secretari de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC), Joan Guix, i sotsdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, han fet balanç de la Llei de tabac de Catalunya del 2005 amb motiu del seu desè aniversari i de la XVII Setmana sense fum.

Segons Guix, cada hora es produeix una mort relacionada amb el tabac, que causa una de cada sis defuncions a Catalunya, un "fet quotidià" al qual no es dóna suficient importància, i ha afegit que sis milions de persones moren cada any en el món, de les quals 600.000 no han fumat mai.

Des que es va aprovar la llei, el nombre de fumadors ha baixat quatre punts al passar del 29,4% el 2006 al 25,7% el 2015, fet que suposa que un total de 270.000 persones han deixat de fumar en aquest període a causa de l'aplicació de la norma i a altres mesures, segons Cabezas.

Segons ha dit, la mesura que més s'ha notat ha estat la prohibició el 2010 del tabac en tots els espais públics, que "va forçar" a un canvi de tendència, si bé ha afegit que cal implementar noves mesures com l'envasament neutre, que pot reduir un 3,6% el consum.

Ingredient social i picadura

Segons Cabezas, el consum del tabac, que afecta sobretot homes joves d'entre 25 i 34 anys, té un "ingredient social claríssim" perquè els homes de classe social baixa són els que fumen més, cosa que no succeeix amb les dones, ja que les més fumadores són les de classe mitjana.

Salut Pública també ha detectat un canvi de tendència en relació amb el patró de consum a l'augmentar les persones que opten per tabac fet a mà; aquesta opció ha passat de representar un 3,3% el 2006 al 26,7% el 2015, mentre que el tabac estàndard ha passat del 92% al 74% en el mateix període.

"Un de cada quatre fumadors opta pel cigarro fet a mà", ha expressat Carmen Cabezas, qui ha alertat que la picadura és igual o més perjudicial perquè moltes vegades es fan més inhalacions, de manera que es consumeix més nicotina.

L'augment es produeix per "falses creences", com que té menys additius i es consumeix menys quantitat, a més que el preus pot ser més baix.

Cau un 50% la venda de paquets

Respecte a les vendes de tabac han caigut un 50% en deu anys: de 888 a 430 milions de paquets a 430, un descens vinculat al descens de consumidors i del nombre de cigarrets que es consumeixen de mitjana, a la situació de crisi i al desplaçament a altres formes de consum com la picadura.

El consum del cigarro electrònic està "molt frenat" després de diferents actuacions per regular la publicitat d'aquest producte: suposa un 0,7% de les persones que fumen de manera diària o ocasional, i un 0,4% del conjunt de la població.

Fumadors en terrasses cobertes

El representant de la Setmana sense fum, Joan Lozano, ha explicat que la campanya d'aquest any posarà l'èmfasi en la conscienciació de no fumar a les terrasses cobertes, ja que actualment el 46% de considera que està exposat al fum ambiental del tabac a les terrasses.

La xifra se situa al 12,4% a casa, el 3,4% al cotxe, el 5,4% a la feina, i el 12% en bars i restaurants, segons una enquesta de Salut Pública.

EP

27/05/2016

Diari de Girona

“El dolor per una pèrdua no és etern, es va diluint”

El doctor Álvarez, cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, assegura que tot i que la tragèdia no s’acaba de superar mai, a partir dels dos anys, el dolor es va diluint i el dol es tanca. Els afectats han de començar a notar millores a partir dels sis mesos de la mort del familiar.

Quant temps es necessita per superar una tragèdia com la de Germanwings?

No se supera mai a la vida. Ara bé, per adonar-te que la vida continua i que t’hi pots tornar a enganxar, han de passar entre vuit mesos i dos anys. Al cap de sis mesos, comences a recordar coses bones de la persona perduda.

És matemàtic? ¿En 24 mesos se supera?

S’han fet estudis amb grups de gent que ha patit dols d’alta intensitat i és el màxim, si no es complica. Ara bé, una cosa és que et recuperis i una altra és que no ho recordis cada dia de la teva vida. Això serà així sempre, sobretot quan has perdut un fill: és la màxima desgràcia. Amb una parella hi ha la possibilitat de refer la vida, però amb un fill és impossible.

El fet de no poder recuperar el cos pot complicar l’acceptació?

Sí, perquè és un dol que no es tanca. Passa sovint amb persones que desapareixen. Hi ha un neguit per trobar-los, tot i saber que no hi ha cap possibilitat. Si físicament no l’enterres, no li has donat la litúrgia de l’adéu, no has tancat aquella relació. Sempre queda una sensació de no haver-te acomiadat adequadament.

Quin és el procés del dol?

En una situació traumàtica, sempre hi ha una fase de ràbia: “Li hauria d’haver dit que no hi anés...” És una situació d’autoinculpació. Després ve una fase més de resignació i d’acceptació. I en aquest moment és quan es comença a sentir el dolor en estat pur. I el dolor, si l’evolució és normal i no s’hi afegeix cap problema depressiu, es va diluint. A poc a poc, es va superant.

Es requereix tractament o només temps?

Si a partir dels sis mesos s’empitjora, és a dir, cada cop es tenen més flashbacks del moment en què es va rebre la notícia, imatges recreades de l’avió o se segueix tenint ràbia per no haver evitat la mort... és probable que hi hagi un trastorn adaptatiu o d’estrès posttraumàtic, i aleshores s’ha d’ajudar amb psicoteràpia i un fàrmac. El cervell no pot aguantar un estat de patiment continu.

Què més pot passar?

Si et donen la notícia mentre estàs conduint pots desenvolupar una fòbia a conduir. Les fòbies es combaten amb l’exposició progressiva al comportament.

En aquest cas, el copilot va estavellar l’avió deliberadament. ¿Pot ajudar en el procés de dol el fet de tenir un culpable?

Que hi hagi un culpable és pitjor. Un accident és fortuït, en canvi, el cas de Germanwings és com un assassinat. Als EUA, per exemple, els familiars de la víctima tenen dret a veure l’execució d’un condemnat a mort per homicidi i no se’n perden ni una. Un accident és aleatori, fa molta ràbia, però és fortuït; en canvi, el cas de Germawings era evitable. Era una persona amb depressions, amb una personalitat trastornada, que estava en mans de psiquiatres i que Lufthansa en cap moment va controlar adequadament. Hi hauria d’haver un control psiquiàtric dels pilots molt més estricte des de la medicina laboral de la mateixa empresa.

Què pot portar una persona a estavellar deliberadament un avió?

És el que anomenem suïcidi ampliat, una figura que coneixem prou bé i que, per sort, és poc freqüent. És una persona amb una depressió molt intensa, amb un alt grau de patiment i que arriba al punt delirant de pensar que vol deslliurar els altres d’aquest patiment. També s’hi suma una personalitat narcisista que pensa que té dret a decidir pels altres.

De quina manera s’han d’afrontar les efemèrides?

No hi ha una recepta única. Hi ha persones que superen les pèrdues vivint-les cada dia. El dolor, com qualsevol altra resposta de l’organisme, no és etern. Hi ha una altra manera, completament contrària, que és enterrar-lo. Pensar que qui dia passa any empeny i que com més de pressa passi millor i intentar no pensar-hi... En el primer cas, les efemèrides es viuen dia a dia, i en el segon, l’afectat és capaç de fer un viatge per no recordar que és l’efemèride.

Convé parlar de la tragèdia?

Parlar-ne és imprescindible. No es pot tancar res en fals. Has de sentir el dolor i l’has de tancar. A vegades, per exemple, entre una parella que ha perdut el fill s’estableix un cert mutisme que fa que acabin separant-se.

Hi ha similituds amb la tragèdia d’aquesta setmana a l’AP-7, oi?

Sí, la diferència és que el conductor és una persona que inexplicablement ha xocat amb l’autocar a l’autopista i ha sobreviscut. Hi ha un objecte viu a qui dirigir la ràbia, però el fet és molt similar. El pilot de Germanwings estava malalt, no era un homicida.

Hi ha una recepta única per superar una tragèdia?

No, i cal vigilar, perquè quan hi ha 200 persones mortes i apareixen allà 500 familiars, hi ha gent que va a viure el drama. No s’ha explicat mai, però quan hi va haver els atemptats de l’11-M de Madrid, es va muntar un dispositiu de psicòlegs d’emergència i, al final, hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment. És gent que té la síndrome de Münchhausen, creen falses malalties per assumir el paper de malalt. Són malalts imaginaris.

Georgina Ferri

25/03/2016

Ara.cat

No reflexionem sobre la mort si tot va bé

Entrevista al catedràtic de filosofia de la ciència, Jesús Monterín, que aborda sovint qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort 

COM A FILÒSOF i catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín treballa sovint entorn de qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort. Creu que una filosofia al marge de la ciència és avorrida i “poc sexi”. És professor de recerca a l’Institut de Filosofia del CSIC. Amb motiu de l’entrega dels Premis i Beques sobre Bioètica de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, Mosterín reflexiona sobre la bona vida i la bona mort, un tema que té tant a veure amb la biologia com amb altres disciplines. Després de patir una embòlia i que els metges descobrissin que té un tumor al pulmó, possiblement, segons narra ell mateix, a causa del seu contacte amb l’amiant, els últims temps, després de passar pels tractaments més adequats, ha tingut espai per reflexionar sobre la vida i la mort.

La mort sempre ha sigut un tabú?

Cada cultura i cada època l’han tractat de manera diferent. En temps en què la vida i la mort eren més violentes no tant. Hi ha hagut entorns en què el suïcidi s’ha arribat a considerar la mort més elegant. Sòcrates es va suïcidar en presència dels seus amics.

Els jihadistes també sacrifiquen la seva vida amb orgull, no?

És diferent. Ells moren matant i estan motivats per creences falses, pensant que els espera un paradís, mentre que els savis clàssics ho feien com un acte d’elegància. És una decisió personal. Si pateixes una malaltia incurable i, com si fossis una empresa, calcules els guanys i les pèrdues que et suposa, pots arribar a la conclusió que és millor plegar. Matar algú sempre està malament, però si a una persona li convé acabar amb la seva pròpia vida ha de ser un dret.

Hi ha qui no hi està d’acord.

Els que estan en contra d’aquest dret tenen idees falses. Creuen en l’existència d’un Déu barbut que ens ha fet com a éssers vius i que la nostra vida li pertany a ell. Creuen que si algú decideix treure’s la vida està robant a Déu, està decidint per ell. I la vida és el resultat d’un procés biològic. Un espermatozou va fecundar un òvul i cadascú és amo de la seva pròpia vida.

Per poder mirar als ulls a la mort, cal reflexionar més sobre ella?

La filosofia és una reflexió sobre la vida, sobre com viure el millor possible, i això inclou també com morir el millor possible. No triem el nostre naixement, ens trobem amb una família ja donada, un lloc que no hem decidit, un sexe predeterminat... Però sovint sí que podem decidir sobre la mort. No reflexionem sobre la mort si tot va bé, tan sols ho fem quan comença a fallar alguna cosa. Podem abdicar i deixar-ho en mans dels polítics, dels metges i d’altres, o assumir la nostra autonomia.

Per decidir racionalment sobre la pròpia mort, però, cal formació no tan sols intel·lectual sinó també molta d’emocional.

Sí, la vida sempre és més satisfactòria si vivim d’una manera racional i no ens deixem emportar. I es pot aplicar a altres aspectes.

Si sovint la nostra societat no garanteix una vida digna, com es pot esperar que es consideri la idea d’una mort digna?

La paraula digna és confusa. Jo prefereixo parlar de bona vida i bona mort. La bona vida engloba moltes coses, entre les quals evitar malalties. I viure tota la vida bé però passar un últim any de vida com un infern no és digne. Cal acabar amb aquesta idea d’heroics lluitadors contra la mort, que abanderen alguns jutges, polítics, capellans i metges, que volen decidir pels altres.

La medicina tendeix a fer tot el que pot per salvar el malalt. Fins al punt que hi pot haver casos d’acarnissament terapèutic.

La medicina és meravellosa, si no la tinguéssim molts ja estaríem morts. Però de vegades, encoratjats per aquests èxits, hi pot haver la tendència a tractar el pacient com un menor i creure que no pot prendre decisions. Jo vaig al metge perquè em curi, esclar. Però si decideixo que per a mi no val la pena continuar, que vull escriure jo l’últim capítol de la meva vida, no vull que el metge sigui el meu amo, sinó que estigui al meu servei i m’ajudi. Això sí, cadascú ha de ser lliure de pensar com vulgui. També entenc que hi hagi qui vulgui estar mesos amb operacions inútils. Però el que no es pot fer és imposar. I el que no té sentit és mantenir algú connectat si no hi ha marxa enrere. Una de les imatges que més recordo és la Sharon, que va patir un infart cerebral i va estar 6 o 7 anys vivint com un vegetal, sense poder comunicar-se, sense moure’s. Quin sentit té estar connectat artificialment? No té avantatges ni per a la persona, ni per als familiars, ni és sostenible, perquè requereix molts recursos.

Mònica L. Ferrado

08/11/2015

Ara.cat

Salvant la mort sobtada

De sobte el temps es paralitza, els segons es congelen, el cor deixa de bategar i la persona es desploma. De cop, sense donar temps de reacció. La mort sobtada, com el seu nom indica, és ràpida i inesperada. Es produeix de manera natural en individus aparentment sans. La pèrdua de les funcions vitals passa instantàniament o en un breu interval de temps des de l’inici dels símptomes. La mort sobtada és el moment posterior al crescendo final, quan el cor entra en una arítmia ventricular que descontrola completament el ritme fins que es paralitza en sec. Sense batecs, la sang no s’envia al cos i l’oxigen no arriba al cervell. Si la situació no es restableix en 10 segons la persona es desmaia i, si el pols no es recupera, en 10 minuts mor.

Aquest exemple de mort sobtada d’origen cardíac respon al 88% dels casos. L’ateromatosi coronària n’és la causa més freqüent. L’artèria coronària amb el temps es va obstruint fins a taponar-se, i impedeix així que arribi oxigen a una part del múscul cardíac i provoca una arítmia. Ho pateixen, en general, persones de més de 35 anys. Els anys i l’estil de vida poden accelerar aquest procés. No obstant, la mort sobtada també pot produir-se per hemorràgia cerebral o digestiva, embòlia pulmonar o pancreatitis aguda, entre altres causes. Són les morts sobtades extracardíaques, les menys freqüents, que representen el 10% del total.

Potser el que és preocupant de la mort sobtada és que, encara que en general es produeix en pacients que ja tenen alguna patologia prèvia, també afecta persones aparentment sanes que no saben, ni tan sols, que pateixen alguna malaltia. “Habitualment, en persones joves la mort sobtada es produeix per malalties congènites del múscul cardíac”, aclareix Josep Castellà, cap del servei de patologia forense de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya. Les més freqüents són: miocardiopatia hipertròfica, que es caracteritza per l’augment del gruix de les parets del cor; miocardiopatia dilatada, en què el cor es debilita i es dilata impedint el bombament de sang de manera eficient, i displàsia aritmogènica del ventrílec dret, on el corrent elèctric que circula pel cor en resulta afectat i genera batecs arítmics.

El 2% restant correspon a les anomenades morts sobtades inexplicables. Donen lloc a les denominades “autòpsies blanques”, és a dir, sense troballes. Hi ha una sèrie de malalties que no es poden identificar en una autòpsia perquè provoquen la mort sense deixar cap empremta al cor. Són les malalties causants d’arítmies cardíaques amb cor estructuralment normal. Les hereditàries, és a dir, amb una gran càrrega genètica, encapçalen aquesta llista. Hi ha una sèrie de patologies que afecten els canals elèctrics cel·lulars com les síndromes de Brugada, de QT llarg i curt, que provoquen un batec tan ràpid als ventricles que la sang no pot circular amb eficiència. Aquestes són malalties causades per una anormalitat estructural als canals iònics de les cèl·lules del cor, els responsables de la transmissió de l’impuls elèctric.

Autòpsies genètiques

Fins fa poc, no hi havia cap manera de diagnosticar aquestes arítmies en les autòpsies. “És impossible perquè el que s’altera és el ritme cardíac, però no provoca cap canvi estructural al cor”, explica Castellà. Els electrocardiogrames no es poden utilitzar en difunts, per això, l’arribada dels estudis genètics està originant una nova forma d’autòpsia. Avui dia els serveis de patologia forense comencen a estar cada vegada més relacionats amb els de cardiologia i genètica. “És de gran transcendència perquè amb el test genètic no només es diagnostica la causa de mort i es redueix el nombre d’autòpsies blanques –apunta aquest expert–, sinó que a més es pot prevenir una altra mort sobtada en els familiars”. 

Aquest és el gran repte de la medicina en aquest camp. “La bona notícia –comenta Castellà– és que efectuant estudis clínics i genètics dels familiars seleccionats es poden identificar aquells que tinguin la mutació que pot provocar la mort sobtada i aplicar el tractament preventiu oportú”. De moment no es realitzen aquests estudis genètics en autòpsies de manera sistemàtica, però és una cosa que s’està desenvolupant molt intensament. “No ho descobrirem tot amb els estudis genètics, perquè hi ha malalties que encara no devem ni conèixer, però sí que avançarem moltíssim en la prevenció de la mort sobtada causada per malalties conegudes i tractables. 

Anicha Sendin

El Periódico

Quan de tu s’allunya

Ara entenc Ramon Llull, quan deia que “si no sabés que és amor, sabria que és treball, tristesa i dolor”

La mort fa tanta por que l’hem expulsada de la nostra realitat (una realitat virtual que ens fa creure que som immunes a tot mal definitiu). Els morts només existeixen a la televisió i a les fotos dels diaris: cossos destrossats per les bombes, cadàvers enfonsats sota el fang d’un tsunami, despulles als marges d’un camí africà. La mort pròxima no existeix. L’hem desplaçada als asèptics hospitals, la reservem per a l’estricta intimitat familiar. Fins i tot els morts assassinats per ETA o pels islamistes fanatitzats, uns cadàvers tan pròxims, han estat pudorosament apartats de la visió fotogràfica o televisiva. Els tapem amb mantes per protegir el dolor dels familiars, però aquest pudor també confirma la idea que la mort és una visió insuportable. I amb la mort, també ha desaparegut la malaltia.

Serveixi aquest recordatori del paper que reservem a la mort, com a introducció a una experiència personal que necessito explicar-los. Després d'un procés agònic que ha durat tres mesos, s'ha mort l'amic que jo més admirava. La tasca d'acompanyar a un amic o un parent ingressat en un hospital és percebuda, en general, com un pes, com una fatigosa obligació que complica la nostra forma de vida, sempre atrafegada i d'hores tan escassa. Els malalts acostumen a ser molt conscients d'aquesta complicació i insisteixen a demanar als amics i parents  que no necessiten companyia, que en tenen prou amb els bons oficis del personal sanitari. Això és almenys el que deia el meu amic N.

No els parlaré d'ell. M'ho va prohibir explícitament. "No escriguis sobre mi, quan em mori". Només diré que era una de les millors persones que he conegut. Era sacerdot i professor d'història. La seva virtut que més m'impressionava era la coherència. Més ben dit: la naturalitat amb que vivia d'acord amb la seva creença cristiana: deferent, però impermeable al sorollós entorn que ens envolta. Va viure amb discreció extrema i amb discreció va morir. Durant els dies de Nadal, es va confirmar que el cansament que li tenallava era la reproducció d'un càncer que li havia estat extirpat anys abans. Li van ingressar, li van practicar tota mena de proves, el van operar, però la intervenció no va servir de res i va agonitzar durant gairebé tres mesos. El seu final va ser realment penós. Va quedar en els ossos, ja que no podia menjar. Els calmants per al dolor li provocaven vòmits i marejos, que li van impedir llegir. Després, gairebé no podia parlar i, al final, no podia ni canviar de postura. Ja no era més que un cor sofrent i uns ulls enormes.

Els amics que l'acompanyem patíem amb ell. No hi ha res més descoratjador que veure patir algú. No hi ha res més descoratjador, sí, però poques experiències personals són tan profundes, intenses i veritables com les que hem viscut durant aquests tres mesos al seu costat. Primer, volíem distreure i donar-li esperances. "Te'n sortiràs, d'aquesta!", dèiem teatralment. Jo discursejava, com tinc per costum, sobre els nostres problemes polítics i socials, tot esperant el deix irònic i l'esperit analític de les seves acotacions. Seguíem trenant conversa, com havíem fet sempre, sobre tot el diví i l'humà. Al cap d'un mes, vaig descobrir que no podia prescindir d'aquelles visites. Era jo el acompanyat. Ajudar-lo a incorporar-se, oferir-li la palangana per vomitar, llegir els salms que em demanava, buidar la falca en què orinava no significava per a mi una molèstia, sinó una font de sentit. Vaig parlar d'això amb els altres amics que ho veien pràcticament cada dia. Feia molt temps que no gaudíem tan lliure i profundament de l'amistat. No era un pes, acompanyar: necessitàvem ser-hi. Més que això: ser-hi omplia els vastos espais buits del nostre interior. 

Però el càncer va avançar, l'estat del nostre amic va ser cada vegada més penós. Va arribar el moment en què no fèiem res, al seu costat. Algun familiar es desesperava: "Això s'ha d'acabar!". Però en la seva tremenda fatiga, N. esperava la mort, amb adolorida serenitat. No podia més, però no tenia pressa. Uns dies més tard, la nostra xerrameca li fatigava, el dolor se li feia insuportable i els calmants el deixaven en estat de somnolència. Va ser llavors quan dubtem una mica. Semblava que la nostra presència interrompia els seus somnis i despertava els seus dolors. Llegíem en els seus enormes ulls d'agònic una mirada que podia ser pacient, però també recriminatoria. S'estava apagant com una espelma.

Va ser llavors quan vaig passar la tarda dominical més bonica dels meus últims anys. Una tarda de primavera amb pluja i sol en els cristalls, de tranquil·la lectura i de dolços pensaments erràtics. Tot el que vaig aprendre de N., les seves vicissituds i pensaments, la història de la seva vida va passar davant meu com en una pel·lícula. Una pel·lícula amb sentit. Al meu costat, endormiscat, s'apagava un amic irreemplaçable, l'altre, asseguts com jo en silenci, altres amics llegien, pensaven o resaven. Tot d'una, trucava a la porta algú. N. obria els ulls. Si no tenien gran relació amb ell, intentava un somriure. La que ja no assajava amb nosaltres. Finalment ho vaig entendre: l'amistat és saber que quan t'estàs morint i el dolor et posseeix, no et cal ni aparentar un somriure de complicitat. 

Un parell de dies més tard, dos amics van tenir millor sort que no pas jo. Li donaven la mà, quan el cor se li va parar. Ara entenc Ramon Llull quan deia que: "si no sabés que és amor, sabria que és treball, tristesa i dolor".

Antoni Puigverd

30/04/2012

La Vanguardia