“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia

L’amenaça híbrida

La inestabilitat nord-africana posa en guàrdia al flanc sud europeu 

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El nord de l’Àfrica és un focus de gran inestabilitat que amenaça Europa. Gihadistes i criminals organitzats s’han convertit en la força emergent d’aquell territori on els primers proven d’imposar per la força la seva ideologia teocràtica totalitària mentre conviuen amb els segons, que practiquen tota mena de tràfics il·lícits. Aquest comerç criminal, del qual són còmplices els grups gihadistes, va des del tràfic d’éssers humans al tràfic de drogues, passant pel d’armes o les fal­sificacions. El resultat d’aquesta col·laboració criminal i terrorista és la dramàtica fragilitat i inseguretat dels Estats de la zona. Una inestabilitat especialment acusada en el Sahel, franja crítica plurinacional de més de tres milions de qui­lòmetres quadrats que travessa el continent de costa a costa, que encén totes les alarmes al constituir-se en la gran amenaça del flanc sud europeu.

“Els grups terroristes gihadistes, en connivència amb les organitzacions de crim organitzat que es dediquen al tràfic de drogues, contraban de mercaderies i tràfic d’éssers humans cap a Europa, campen al seu aire en àmplies zones del Sahel i s’han convertit en una amenaça per a Europa i molt especialment per a Espanya, tal com indica l’ Estratègia de Seguretat Europea i l’ Estratègia de Seguretat Nacional espanyola”, explica a La Vanguardiael general de brigada Miguel Ángel Ballesteros, director de l’ Institut Espanyol d’ Estudis Estra­tègics ( IEEE) del Ministeri de Defensa.

La regió africana referida està pràcticament presa per una complexíssima trama de gihadistes, tràfics criminals i focus bèl·lics encoratjats pels grups terroristes islamistes associats a l’ Estat Islàmic (EI) o per la mateixa Al-Qaida en les seves versions del Magrib (AQMI) o del Iemen (AQPA). Es tracta de rutes criminals i terroristes que discorren pels “països més pobres del planeta i amb poques esperances d’abandonar aquella si­tuació sense ajuda externa, ja que el seu creixement econòmic anual és superat pel demogràfic, que du­plica la població cada 20 anys,” constata el director de l’ IEEE. El resultat de l’exposat és una íntima relació entre terrorisme i crim organitzat que els analistes militars europeus han batejat com “l’amenaça híbrida”, un fenomen temible els efectes del qual “tendeixen a produir un fort impacte en la seguretat regional i global al facilitar els mitjans logístics i financers que permeten als grups terroristes dissenyar i executar accions de caràcter local, però les repercussions de les quals són internacionals”, assenyala el coronel Ignacio Fuente, analista de l’IEEE.

Pels observadors europeus, la pobresa endèmica que pateix la zona impedeix de desenvolupar un sistema de seguretat que els permeti combatre el terrorisme i el crim organitzat, que troba un territori ideal per a les seves activitats. El general Ballesteros cita Kofi Annan quan descriu aquest escenari: “No hi ha desenvolupament sense seguretat ni seguretat sense desenvolupament”, de manera que “el Sahel es troba en un cercle viciós que el converteix en un focus emissor d’inestabilitat per als seus veïns més pròxims i per a la UE”. Per aquesta raó per als analistes militars els problemes del Sahel no tenen una solució únicament militar, sinó que requereixen un enfocament integral que combini seguretat, desenvolupament i bon govern.

“Necessiten unes forces armades sostenibles en el temps, dotades amb armament poc sofisticat, però ben ensinistrades i formades en valors. En paral·lel, resulta imprescindible el desenvolupament d’una economia capaç de propor­cionar unes condicions de vida dignes als seus habitants, per a la qual cosa es requereix el desenvolupament d’infraestructures bàsiques de transport i comunicació que permetin la implantació d’una mínima economia productiva. L’ajuda de la UE és imprescindible, com també ho és fomentar la bona governança que allunyi el fantasma de la corrupció i l’autoritarisme. Res d’això no és possible sense la implantació d’un sistema educatiu que elevi la cultura i els coneixements de la seva població”, afirma el general director de l’IEEE.

En aquest sentit, el paper d’ Espanya per sensibilitzar l’OTAN i la UE està sent molt important ja que la Unió es presenta com l’organització més adequada per proporcionar l’ajuda al desenvolupament que precisa aquella regió i per a la formació de les forces armades i policials dels països afectats mitjançant missions que els especialistes militars consultats denominen Reforma Sector Seguretat (RSS), ja que si els problemes d’inseguretat del Sahel no se solucionen in situ, es traslladen més al nord, al ­Magrib, i sense poder-ho evitar entraran a Europa per la seva porta natural que és Espanya”, adverteix el general.

La magnitud del problema és grandiosa però difícil de transformar en xifres. Fonts militars informen que l’ Àfrica ha estat acumulant tota mena d’armament en grans quantitats a causa del rosari de guerres que pateix des del segle passat. Aquest armament, majoritàriament procedent d’arsenals africans, és el que fan servir els terroristes locals, alhora que és objecte d’un gran comerç il·lícit que també arriba fins a Síria i l’ Iraq i altres conflictes. El cas de Líbia, on l’ar­senal de Gaddafi s’ha volatilitzat en mans de traficants, és un bon exemple d’aquest fenomen. Quant als tràfics il·lícits de tot ordre, suposen milers de milions de dòlars que alimenten bandes criminals i grups terroristes que col·laboren entre si mentre generen un gran èxode humà. Per exemple, només el grup islamista Boko Haram ( Nigèria) ha provocat 3,6 milions de desplaçats i que 11 milions de persones necessitin ajuda humanitària.

El director de l’IEEE va informar a aquest diari que la UE està duent a terme una política de veïnatge de suport a aquests països que en alguns casos no sembla suficient. “El cas més vistós és el de Tunísia –va dir–, que necessita recuperar la seva activitat turística com més aviat millor. La sortida de la crisi tunisiana podria servir de model a altres països i d’altra banda evitaríem el perill que els islamistes radicals acabin prenent el control del país amb la multiplicitat de riscos que això suposa per a tota la regió”.

Eduardo Martín de Pozuelo

04/03/2017

La Vanguardia

Atac a la multiculturalitat

Les víctimes de la matança al club Reina d’Istanbul provenien d’una quinzena de països diferents 

Familiars d'una de les víctimes de la matança de Cap d'Any a Istanbul ploren en un dels funerals, celebrat a la mateixa ciutat (Reuters)

Els amics de Leanne Nasser li van advertir que viatjar a Istanbul per celebrar el final d’any no era una bona idea. El seu pare, Zahar, estava especialment preocupat, alarmat pel clima enrarit que ha perseguit aquest any Turquia, entre els continus atemptats –set el 2016 comesos només a Istanbul– i el cop d’ Estat fallit. “Tenia un pressentiment”, va explicar Zahar Nasser al diari Jerusalem . “Li vaig dir que no hi anés, però... la tossuderia del jovent. Li vaig dir que no valia la pena amb la situació actual”. Però Nasser , una jove de divuit anys de Tira , ciutat de majoria àrab del nord d’Israel, i les seves tres amigues van decidir no fer cas de les advertències i anar-se’n a celebrar l’últim dia de l’any a la prin­cipal ciutat de Turquia . Al cap i a la fi, era un viatge “de pocs dies” i anaven a un dels clubs més ex­clusius d’ Istanbul . Se suposava que hi hauria molta seguretat.

Diumenge al matí, els familiars de Leanne Nasser estaven desesperats per saber alguna cosa d’ella, fins que les autoritats israelianes van confirmar que era una de les 39 víctimes de la matança. La seva família la recorda com una jove tímida, interessada per la moda, que estava començant una carrera com a assistent dental. “Estava molt emocionada pel viatge, en parlava molt. Era només una nena innocent, no sabia de política ni de terrorisme”, va dir la seva cosina Hadil Haj Yihya, encara en xoc.

Com Nasser , dos terços de les víctimes de la matança eren visitants d’almenys dotze nacionalitats i la majoria provenien de països àrabs. És un atac a la multiculturalitat i a l’estil de vida occidental d’un dels barris més internacionals d’ Istanbul . Entre els morts i ferits hi ha ciutadans de Turquia, l’Aràbia Saudita, el Líban, l’Iraq, França, Tunísia, l’Índia, el Marroc, Jordània, Kuwait, el Canadà, Israel, Síria, Bèlgica, Alemanya i Rússia. Encara amb les restriccions que està imposant Turquia en la difusió de detalls sobre l’atemptat mentre el seu autor continua a la fuga, els coneguts dels morts aviat han començat a revelar-ne els noms i quines eren les seves ocupacions. És el cas d’ Abiz Rizci, un productor de Bollywood de 49 anys provinent d’una família que es dedica al sector immobiliari a Bombai. Estava molt interessat en la conservació de la natura i era conegut per Roar (2014), una pel·lícula que pretén crear consciència sobre la fràgil situació del tigre.

També va morir el turc Fatih Çakmak , un guàrdia de seguretat que va sobreviure a l’atemptat contra un furgó de policia als afores de l’estadi del Besiktas fa menys d’un mes. O Nawras Assaf , el propietari del Pi Lounge & Bar a Amman , que tenia tres fills. La seva dona, que té un germà que és ministre jordà, era entre els ferits. “Sou uns covards i traïdors”, va escriure un amic del matrimoni a Facebook.

Mohamed (Dali) i Senda, una parella tunisiana –ella també tenia la nacionalitat francesa– van morir junts, i han deixat una filla de només cinc mesos. Els encantava ­viatjar i estaven passant quatre ­dies a Istanbul. “Quan va veure el terrorista, Dali va tirar una taula perquè tothom pogués escalar cap a la sortida. També es va posar davant de Senda per protegir-la, però a ella també li van arribar dues bales”, va explicar Khedija, la mare d’ell, al diari L ’.

Autor Agencias, Istanbul

03/01/2017

La Vanguardia

Les cicatrius de París

Un any després dels atemptats, la ciutat conviu amb l'estrès malgrat la resistència dels parisencs

La torre Eiffel il·luminada amb els colors brillants de la bandera nacional francesa després dels atemptats.

«No ho oblidis. Ja fa un any dels atemptats i la visió que tens de París canvia, perquè et sents una mica en estat de guerra, saps que en qualsevol moment pot passar alguna cosa. La presència militar serveix per tranquil·litzar la gent, però no és eficaç davant d’algú que està disposat a morir per una causa». Stephane, un grafista de 39 anys que viu a Val- de-Marne, ha fet tot el possible per no canviar de costums des que el gihadisme va sacsejar París amb 130 morts, més de 400 ferits i un país sumit en el dol. Però quan s’asseu en una terrassa mira a dreta i esquerra, es fixa en el paio que baixa d’una moto. Està en alerta. «Això no crec que canviï en molt temps», afegeix.

La commoció que va travessar tot França s’ha transformat en un estrès permanent, perquè els ciutadans saben que ara tothom és objectiu potencial del terrorisme. El país va passar en menys d’un any de l’estat d’amenaça, després dels atacs a Charlie Hebdo, a la declaració de guerra de François Hollande contra l’Estat Islàmic. I la batalla segueix. La militar, la política i la social.

Múltiples cares

No només ha mutat el perill, també els francesos ho han fet, mostrant múltiples cares: la solidària, la de resistència enfront de la barbàrie i la que ha injectat més de sis milions de vots al Front Nacional. Els atemptats han accentuat un profund malestar que ve de lluny i que pot alterar la genètica francesa inoculant en la democràcia el virus de la por.

Avancen la islamofòbia, la desconfiança, l’autoritarisme, la sospita davant del diferent, mentre l’Estat, que fa bandera del laïcisme, intenta dotar l’islam d’un parapet republicà per barrar el pas als radicals que pesquen en les aigües tèrboles de les banlieues abandonades a la seva sort. Així, el 56% dels francesos acceptarien malament que una filla seva es casés amb un francès musulmà.

Totes les costures de l’Estat de dret es ressenten en cada debat, quan es discuteix la retirada de la nacionalitat als acusats de terrorisme, la prohibició del burquini, del vel a la universitat, els menús sense porc a les cantines escolars, les propostes per recloure els gihadistes retornats de Síria en una mena de Guantánamo local…

«El debat està sobresaturat d’ideologia. Xoca de cara amb el curt termini dictat per la por, quan hauríem de redefinir els llaços que ens uneixen, formular un nou pacte polític», assenyala a L’Express el magistrat Antoine Garapon, de l’Institut Superior de la Justícia.

Seqüeles psicològiques

Les seqüeles del 13 de novembre del 2015 són físiques i socials, però també psicològiques. Les més freqüents en els casos d’estrès posttraumàtic són els malsons, els flash back, els pensaments negatius, l’estat d’hipervigilància.

«Sovint, les persones mostren un nivell de por desproporcionat quan s’enfronten a detonants com un altre atemptat terrorista, llocs similars o sorolls que recorden el dels atacs», comenta la psicòloga Jocelyne Chastang.

Les ferides i les seves cicatrius formaran part de la memòria col·lectiva dels qui han viscut, de prop o de lluny, els successos del 13 de novembre. «La representació selectiva del passat influeix en la construcció de la identitat del grup», explica l’historiador Denis Peschanski, director d’un vast estudi interdisciplinari sobre la marca que els atemptats deixaran a la societat francesa.

Alguns supervivents dels atacs resisteixen, continuen al barri, es neguen a canviar de ciutat. D’altres prefereixen refer la seva vida fora, allunyar-se de la capital, com Emma, de 38 anys, que va sortir il·lesa del Carrillon i s’ha mudat al sud. «No sé si algun dia tornaré a París. De totes maneres, no faig plans més enllà de tres mesos. No puc prendre cap decisió important», confessa a L’Express.

Malgrat tot, si alguns se’n van, d’altres es queden. Tornen a omplir terrasses, teatres i sales de concerts com si fos un acte de militància. Els francesos van reprendre ben aviat el camí dels museus, de les activitats festives i culturals, cosa que no han fet els turistes. En el primer semestre del 2016, París va tenir un milió de visitants menys que durant el mateix període de l’any precedent.

El Museu del Louvre, un dels més freqüentats del món, amb 9 milions d’entrades a l’any, ha patit una caiguda del 20% el primer semestre del 2016. L’alarma es va disparar en un sector que suposa el 7,4% del PIB francès, fins al punt que els governs central, regional i local multipliquen els plans per tornar a atraure els estrangers, en els quals es manté la imatge d’un París adolorit.

Dominique Bons: "Quan els nostres fills se'n van anar a Síria no eren terroristes"

La presidenta de l'associació Syrien Ne Bouge, Agissons, mare d'un combatent mort, lluita per sensibilitzar els més joves dels perills de la radicalització

«Alguns barris s’han convertit en guetos ètnics i socials on es concentren tots els problemes. No hi ha diversitat a les aules. Se’ls tanquen les portes dels instituts de prestigi. No aconsegueixen entrevistes de treball perquè, sovint, se’ls descarta només per l’adreça postal. Malgrat el que diu el seu document d’identitat, molts joves difícilment se senten francesos. Un malestar que els converteix en un objectiu ideal per a l’Estat Islàmic».

Aquest al·legat és part d’una carta dirigida el maig passat al president francès, François Hollande, per nou dones que lluiten amb valentia perquè no hi hagi preses fàcils del gihadisme i evitar que cada vegada més joves acabin, com els seus fills, morts a Síria. Nicolas va ser un d’ells i la seva mare, Dominique Bons, ha entaulat des de Syrien Ne Bouge, Agissons (Si res no canvia, actuem), l’associació que va fundar el 2014, una batalla als col·legis per expliar la seva història i alertar els alumnes de les trampes del califat.

Saber què pensen els joves

Com la resta de les mares firmants de la carta, Dominique fa aquesta tasca en solitari. «És molt complicat intervenir en els centres educatius. No tenim cap ajuda dels poders públics. Ens arreglem com podem», explica per telèfon des de Tolosa, on resideix.

Dominique defensa amb veu enèrgica que no es canviaran les coses amb sociòlegs o amb xerrades sobre laïcisme i convivència, sinó treballant damunt el terreny. «Els joves estan abandonats. Ni tan sols es parla amb ells. Cal saber què pensen, preguntar-los i evitar que posin el peu dins [de la radicalització] i surtin de França, perquè llavors serà tard». Segons l’ONU, França ha superat el llindar dels mil combatents reclutats per l’Estat Islàmic. El telèfon verd habilitat pel Govern per informar de casos de radicalització ha rebut més de 3.000 trucades, el 23% referides a menors.

Aquestes mares de gihadistes també han de plantar cara a l’estigma social. «La mirada de la societat francesa comença a canviar, però fins i tot ens etiqueten de família de terrorista. Però quan els nostres fills van anar a Síria no eren terroristes. Hi van anar per una causa, es van equivocar i es van deixar convèncer».

Encara que el seu fill va créixer en un ambient ateu, Nicolas, amb sorpresa per a la seva mare, es va convertir a l’islam el 2010 i a finals del 2011 només volia submergir-se a l’Alcorà. Fins llavors no havia pronunciat la paraula gihad, però dos anys més tard va acabar a Síria. «No ho vaig veure venir i això em fa enfadar molt», admet.Durant els vuit mesos que Nicolas va passar a Síria, va mantenir contacte telefònic regular amb la seva mare, però ja havia sucumbit a l’engranatge gihadista. El 23 de desembre del 2013 Dominique va voler felicitar-li l’aniversari. No va poder. El 2 de gener del 2014 un SMS li va anunciar la mort del seu fill.

Mentre França commemora el primer aniversari dels atemptats de París, les mares dels morts a Síria reclamen suport. «He vist pares que han perdut fills a Bataclan que ens consideren tan víctimes com ells. Però l’Estat no ens reconeix. És escandalós, perquè som un dany col·lateral», resumeix Dominique.

Eva Cantón

11/11/2016

El Periòdico

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

Desferra

Un matí qualsevol d’estiu, en una bonica ciutat amb mar. Potser es va llevar d’hora i va mirar per la finestra. Feia sol. El ritual quotidià va començar amb normalitat, la neteja, l’esmorzar, tal vegada una pregària, xerrades amb els veïns, un passeig, el fluir indolent de la vida. Encara era un ésser humà, malgrat que en algun racó de l’ànima s’estaven fonent els darrers vestigis. Però a mesura que avançava el dia, aquelles restes humanes desapareixien, devorades pel soldat de la mort instal·lat al seu cervell. I quan va arribar el moment, i la música de l’odi va esclatar al seu interior, ja estava preparat. Va ser llavors quan va pujar a un camió i va posar rumb a l’horror.

Com devien ser aquells últims minuts? Des del frontal del camió la vista era àmplia, i allà hi eren ells, grans, adults, nadons en braços de les mares, nens a collibè de l’heroi papà, adolescents, totes les edats i con­dicions, junts en l’alegria de la festa. La màgia dels focs artificials, que il·lumina els ulls de la vida.

I els va contemplar. Va contemplar cada un d’ells, els va veure riure, despreocu­par-se, saltar, aixecar la mà cap al cel, buscant l’esclat fugaç de la nit, aplaudir. Podria haver dubtat, aquell nadó al seu carret, aquella jove parella, aquella dolça adolescent, però el verb dubtar ja no existia en la massa pètria que un dia va ser el seu cervell, va accelerar el camió i va començar a caçar-los. Els veia cridar, córrer espantats, saltar pels aires, vint, quaranta, virava el volant, cinquanta, seixanta, volia matar-ne més, setanta, vuitanta, allà hi havia més gent, pitjava l’accelerador, noranta, cent, zas, bavejant, exultant, definitivament convertit en monstre. Ja no quedava res de l’home que havia estat, excepte la ganyota final del seu cadàver.

A l’altre banda del carrer, o del televisor, o d’internet, altres com ell exultaven de felicitat. El foc del déu de la mort havia causat desenes de víctimes, i la ideologia infernal que els tenia abduïts alçava la seva copa triomfant. Quants al món aplaudien la matança? Quants el consideraven germà? Desenes de milers, tants com mi­lions de dòlars dedicats a promocionar la seva ideologia totalitària, a crear màquines de matar, a venerar un déu que odia, talment soldats d’un exèrcit infernal. 

Foto per Alberto Estevez

No, no estava sol, tot i haver matat en solitud, perquè cada persona caiguda en l’asfalt d’aquella nit, cada cosset trencat, cada somriure esqueixat, cada il·lusió destruïda, havia estat escollida per altres, els seus ideòlegs, els mestres de l’odi, mata, mata a qualsevol, mata com puguis, mata més i millor, sense importar qui són, a qui preguen, com van dibuixar els seus somnis. I ho va fer, sí, va culminar la seva destinació de mort, alliberat de qualsevol indici d’humanitat, convertit en una simple desferra de músculs i vísceres.

Alguns li van prometre que un déu l’acolliria al paradís. El van mentir.

Pilar Rahola

16/07/2016

La Vanguardia

El pediatre que va morir intentant rescatar el seu fill dels jihadistes

El tunisià Fathi Bauyoudh va ser assassinat a l'aeroport d'Istanbul, quan anava a buscar el seu primogènit captat per Daesh

El coronel Bayoudh, en una imatge del seu perfil de Facebook

Una de les víctimes de l'atemptat de dimarts a l'aeroport internacional d'Istanbul, que va deixar 41 morts, era un metge militar tunisià que havia viatjat a Turquia per intentar rescatar el seu fill del Daesh, [l'acrònim d'Estat Islàmic].

El Ministeri de Defensa de Tunísia ha confirmat que el coronel Fathi Bayoudh, metge militar, és una de les tretze víctimes mortals estrangeres de l'atac. Baydouh, cap del servei de pediatria de l'hospital militar de Tunis, era a l'aeroport esperant la seva dona amb qui s'havia de reunir per retrobar el seu fill i tornar a casa.

Segons informa el portal tunisià 'Kapitalis', el jove, Anouar, fa dos anys va dir als seus pares que marxava a Suïssa per una estada de formació. Poc després va trucar a la seva mare per dir-li que havia entrat a Síria, des de l'Iraq i que planejava casar-se amb la jove que l'havia acompanyat des de Tunísia. Anouar -explica 'Kapitalis'- va tenir problemes amb l'organització jihadista i va marxar a Turquia.

"Hem de pensar com el terrorisme impacta en les famílies dels mateixos terroristes", explica a l'Ara Lurdes Vidal, cap de món àrab de l'Institut Europeu de la Mediterrània. "Segurament tenen poc suport institucional, i fins i tot passen per sospitosos. Per això van ells mateixos a buscar-los: no és la primera història de pares i mares coratge".

Eduard Soler, investigador del CIDOB, recorda que "hi ha centenars de casos de famílies que intenten rescatar els seus fills de Daesh: segurament ells són els únics que poden fer-ho i n'hi ha que fins i tot arrisquen les seves vides entrant en zones de combat". Cap país té una política de recuperar els combatents jihadistes. "Si un metge militar tunisià, que podria mobilitzar molts recursos, ha hagut d'anar a buscar ell mateix el seu fill ¿que els pot passar a una família d'immigrants a Dinamarca?", rebla.

Amb la revolució que va fer caure el règim de Zine Abi Dine Ben Ali el gener de 2011, Tunísia va desencadenar l'onada de canvi al món àrab i s'ha convertit en un model per a la regió. Tot i que la seva transició a la democràcia parlamentària suposa una excepció davant la imposició dels projectes reaccionaris als altres països de l'anomenada primavera àrab, la seva gran assignatura pendent són els joves. La joventut van ser el motor del procés revolucionari i no ha trobat resposta a les seves inquietuds. Per aquest motiu és el país que envia més combatents a Síria.

Segons el govern, uns 3.500 tunisians han anat a combatre a Síria, l'Iraq i la veïna Líbia, organitzats per diverses xarxes de reclutament jihadista. Un estudi publicat el desembre per Soufan Group eleva la xifra fins als 6.500. Com passa amb els combatents europeus, no sempre es tracta de joves amb dificultats econòmiques: com en aquest cas, també n'hi ha de famílies benestants i amb estudis superiors que pateixen una profunda crisi d'identitat.

"Tunísia té un problema greu de manca d'oportunitats, però en aquest cas veiem com les motivacions dels jihadistes poden ser molt diverses, igual que a Europa: en definitiva , nosaltres diem als joves que ells són un problema; i Daesh els diu que són la solució", apunta Vidal. La retòrica nihilista dels jihadistes es basa en arguments i reivindicacions que són certes i legítimes: una política exterior hipòcrita de les grans potències que ha menystingut els pobles àrabs, la islamofòbia creixent a Europa, la subjugació dels palestins, les intervencions militars a l'Iraq o l'Afganistan, el suport a règims dictatorials... "

Com podem fer front a la seva narrativa si aquests greuges perviuen?", es pregunta Vidal.

Les motivacions doncs també són molt diverses: van des de la religiosa fins a l'oferta material (casa, un sou, una feina), la pertinença a una comunitat, l'adrenalina, fer història o fins i tot un impuls humanitari genuí. "Hi ha joves qualificats, que es pensen que aniran a Síria a salvar criatures, que tenen una missió redemptora, solidària", afegeix. I és que el fenomen el Daesh té també una sentit utòpic, una mena de "contracultura revolucionària".

I què passa quan s'adonen que la realitat no és aquest somni d'igualtat i justícia que els havien promès? Cap govern sembla haver trobat la resposta. "Si tornen a casa, penedits, es troben una societat hostil. 

Com es desradicalitzaran si l'únic futur que poden tenir és la presó?", diu Vidal. La família, per molts és l'únic vincle que els pot fer "tornar", en tots els sentits. Encara que per les males passades de la vida hi acabin deixant la pell.

Cristina Mas

30/06/2016

Ara.cat

Orlando

Al-Dabiq, la revista on line del Daeix –èmula de l’Inspire d’Al-Qaida–, es pu­bliquen molts articles sobre la “maldat dels sodomites” i la ­ne­cessitat d’assassinar-los. El mot ­Dabiq, per cert, surt als hadits i equi­valdria a l’Harmagedon bíblic, la mí­tica batalla final entre cristians i musulmans. Al­hora, a tots els països regits per la xaria, l’homosexualitat implica pena de mort, i tots els ideòlegs islamistes la consideren un pecat contra l’islam. Sense anar més lluny, el mateix imam d’Orlando, en una conferència de fa dos mesos, assegurava que la sentència per a un homosexual és la mort. I si passem el rasclet per moltes de les nostres mesquites, segur que la prè­dica va en el mateix sentit. Hem descobert, doncs, que l’islamisme és homòfob.

És homòfob i per això mata homosexuals. Es misogin i per això mata dones. És antisemita i per això mata jueus. I és totalitari i per això mata de manera indiscriminada.

Faig aquesta premissa perquè el terrible atemptat d’Orlando ha derivat en alguns debats polítics tan esotèrics, com deplorables, la majoria inserits en el políticament correcte, com si fos més còmode parlar d’homofòbia que d’islamisme. És el cas del mateix Obama, que ha preferit posar la qüestió de les armes, i no el terrorisme, al centre del debat, per tal d’evitar que Trump en tregui rèdit electoral. Però en fer-ho, i tal com fa tota l’esquerra, abandona el relat contra l’islamisme i el regala a la dreta.

Tanmateix, és un atemptat isla­mista? Sembla que no hi ha dubte, com tampoc no n’hi va haver en l’atemptat de San Bernardino del desembre passat, on van morir 14 persones. Primer ho és perquè l’assassí mateix en fa professió i el Daeix ho ratifica. I en aquesta gihad en xarxa on qualsevol descerebrat pot esdevenir un xahid, no cal haver anat a entrenar-se Al-Raqqa, o formar part d’una cèl·lula dorment, per ser un gihadista. Vull recordar que un dels articles més famosos d’Inspirees titulava “Com fer una bomba a la cuina de la mare”. És a dir: cap relació, cap contacte, només internet i la voluntat de fer la gihad, convertit l’individu en el protagonista de la seva pròpia i mortífera èpica. A més, l’atemptat d’Orlando segueix el manual de preferència del Daeix: atemptar en locals d’oci, fer una matança massiva i, si pot ser, matar ­víctimes sensibles: jueus, dones, homosexuals… La idea escrita per un dels seus ideòlegs: “Si ets poruc, insulta; si tens un ganivet, punxa; si tens una pistola, mata; si tens un fusell, fes una matança”.

L’objectiu: crear el terror global, de manera que qualsevol se senti amenaçat. I ja hem vist la capacitat mortífera d’un sol assassí. La qüestió, com sempre, és què fem amb els ideòlegs que viuen feliçment entre nosaltres, com aquest imam d’Orlando. Perquè l’assassí ha perpetrat la matança, però l’imam de torn ha dibuixat la diana i l’ha santificada. Serps covant els ous de l’odi.

Pilar Rahola

14/06/2016

La Vanguardia

Les nenes perdudes de Boko Haram

DOS ANYS DEL SEGREST DE 219 ALUMNES A CHIBOK

Els gihadistes nigerians llancen una onada d’atacs suïcides amb noies

Es compleixen dos anys sense notícies de les nenes. La nit del 13 d’abril del 2014, Boko Haram va ensenyar els ullals al món i 219 nenes es van esfumar. Aquella matinada, desenes de gihadistes nigerians en camions i motocicletes, alguns fins i tot vestits amb uniformes de l’exèrcit, van irrompre a la petita ciutat de Chibok, al nord-est de Nigèria, per perpetrar el segrest més massiu de la banda fo­namentalista fins aleshores: 276 alumnes de l’escola de secundària van ser segrestades. Mentre se les enduien a la reserva natural de Sambisa, un amagatall de la mi­lícia radical, 57 van aconseguir escapar-se saltant dels camions.

Aquell rapte massiu va agitar el món i va encendre les xarxes ­so­cials, amb polítics, esportistes i ­famosos demanant-ne l’alliberament. El hashtag #bringbackourgirls (torneu-nos les nostres noies) va ser compartit milions de vegades. Dos anys després, les 219 nenes continuen retingudes i cap no ha estat rescatada. Ahir el ministre d’ Informació de Nigèria, Lai Mohammed, va desmentir la informació que la banda gihadista hauria demanat 50 milions d’euros pel seu alliberament. En una entrevista a l’agència VOA News, va rebutjar les crítiques a la ineficàcia i desídia de l’ Executiu nigerià per trobar-les: “Puc assegurar que, per aquest Govern, el retorn de les noies és el que donarà per tancada la lluita contra el terrorisme de Boko Haram. Hi estem treballant de valent i cada dia”.

Per Omar Mahmood, expert en gihadisme amb base a l’ Àfrica Occidental, la demanda de diners no és una opció descartable. “ Boko Haram s’enfronta a problemes financers a causa de la prohibició d’algunes de les seves fonts de finançament com el mercat de bestiar o la pesca; demanar un rescat per una de les seves possessions amb més valor (si és que totes encara estan en mans de Boko Haram) podria tenir sentit”, explica aquest diari.

En realitat, encara que el president de Nigèria, Muhammadu Buhari, es va vantar el desembre passat que la milícia extremista estava “tècnicament derrotada”, la si­tuació no està ni de bon tros ­sota control.

En els últims mesos, una ofensiva militar multinacional, amb tropes de Nigèria, el Txad, el Níger i el Camerun, ha reconquerit territoris en poder de Boko Haram, que va arribar a controlar el 2015 una zona discontínua de la mida de Bèlgica. Però els cops a la milícia extremista també han destapat un altre horror: la banda, que va retre homenatge a l’ Estat Islàmic fa un any, ha traçat una xarxa de se­grestos sistemàtics i manté milers de dones i nens com a ostatges. Fa dues setmanes, Human Rights Watch va denunciar un altre segrest massiu el març del 2015 de 300 nens a la ciutat de Damasak, oblidat fins i tot per les autoritats nigerianes.

A més d’utilitzar-les com a esclaves sexuals, mercadejar-hi o casar-les amb guerrillers –oferir una esposa de franc va multiplicar els nous reclutes al llac Txad fa uns mesos–, les captives també són utilitzades com a armes: les converteixen en guerrilleres o en suïcides.

Des del 8 de juny del 2014, quan va cometre el primer atemptat ­suïcida, Boko Haram n’ha perpetrat 105, principalment a Nigèria, el Camerun i el Txad, segons dades de The Long War Journal, una organització que monitoritza la violència de la banda. La franquícia de l’ Estat Islàmic a l’ Àfrica no té objeccions a col·locar els ex­plosius en dones i nenes, de vegades de només 9 anys, que dissimulen les bombes amb els xals i robes folgades. Després, sovint després de drogar-les amb tremadol, un narcòtic utilitzat amb camells, les envien a fer-se esclatar en mercats o mesquites.

A altres noies se les converteix en soldat. L’Aixa, que es va poder escapar després de tres mesos de segrest, explicava en un informe recent d’ Amnistia Internacional els intents dels segrestadors per convertir-la en una màquina de matar. “Ensenyaven les nenes a disparar armes. A mi em van ensenyar a fer servir explosius i atacar pobles. Ens van entrenar durant les tres setmanes següents a la nostra arribada i després en van començar a enviar algunes a dur a terme accions de combat. Jo vaig participar en una en contra del meu propi poble”.

Diverses noies alliberades han explicat que van estar en contacte amb algunes nenes que deien que eren les alumnes de Chibok. Aquestes versions coincideixen amb les anàlisis dels experts, que adver­tien que havien estat dividides en grups i distribuïdes per diversos territoris. Encara que algunes ­noies asseguraven que les nenes de Chibok tenien un tracte preferencial, amb més menjar, accés a aigua neta i sense maltractaments constants, d’altres asseguraven que també havien estat violades i fins i tot entrenades per lluitar. Fa unes setmanes, una nena que havia estat enviada pels gihadistes a fer-se explotar al nord del Camerun va assegurar que era una de les alumnes de Chibok. Era mentida.

El sud-africà Ryan Cummings, director de Signal Risk i expert en Boko Haram, es mostra “escèptic” davant les informacions que les nenes de Chibok reben un tracte preferencial després de tant temps. “Per què les han de tractar de manera especial si no hi ha un resultat final?”, apunta.

Tant Cummings com Mahmood creuen que l’ onada d’atemptats suïcides de Boko Haram no vol dir obligatòriament que la banda hagi perdut poten­cial. “No crec que l’increment d’atacs suïcides representi una debilitat per se, el grup clarament manté una forta capacitat per reclutar, entrar i equipar suïcides”, diu Mahmood.

Més enllà del destí final de les nenes de Chibok i la resta d’ostatges, l’impacte de la violència de Boko Haram durarà anys. A més dels 25.000 morts des del 2009 i els 2,6 milions de persones que han perdut casa seva per l’amenaça ­gihadista, la ganivetada en l’educació ha estat al cor. En els últims sis anys, la banda, el nom de la qual en haussa es tradueix com l’educació occidental és pecat, ha destruït més de 910 escoles, ha obligat a tancar-ne 1.500 més i ha assassinat 611 professors.

Xavier Aldekoa

12/04/2016

La Vanguardia

Cristians

Els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món

Una de les moltes ximpleries del bonisme és la seva aversió a considerar els cristians com una minoria perseguida. Acostumats a llançar els seus dards contra el catolicisme, se senten incòmodes davant la idea que els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món. L’afirmació pot semblar rotunda, però les dades són encara més rotundes, i m’hi referiré en aquest article. Però malgrat que les evidències hi són, que les matances s’acumulen, les persecucions creixen i la desaparició de comunitats cristianes antiquíssimes als seus territoris ancestrals és un drama irreversible, malgrat tota la dimensió del drama, mai no s’esmenta aquesta realitat punyent, perquè no forma part del políticament correcte.

L’últim exemple l’ha donat el Govern català en un penós comunicat que tenia, com a voluntat, la solidaritat amb les víctimes de l’atemptat de Lahore. Vegem. L’atemptat tenia un únic objectiu mortífer, proclamat per la mateixa Jamaat-ul-Ahrar, l’organització terrorista, escissió del tràgicament conegut Moviment Talibà del Pakistan, el famós Tehrik. I com a mostra, el comunicat dels assassins: “Reivindiquem l’autoria de l’atac contra els cristians que celebraven la Pasqua”. Amb l’afegit: “És el nostre missatge al Govern que durem a terme aquest tipus d’atacs fins que la xaria s’imposi al país”. Cal afegir que els talibans acumulen desenes d’atemptats contra cristians pakistanesos i que fins i tot, en l’atemptat a l’escola de Peshawar, van separar els nens cristians dels musulmans, per després decapitar-los. Tanmateix, el comunicat català, dirigit als pakistanesos a Catalunya, ni parlava de cristians, ni de terrorisme islamista, ni de res que pogués contradir el catecisme progre. Només es feia referència a víctimes genèriques i a l’horror del mal, com si aquest mal no tingués noms i cognoms. És a dir, uns passaven per allà i els va atacar alguna cosa…

Doncs aquesta cosa és molt coneguda i les víctimes eren cristianes perquè aquest és un objectiu central d’aquest terrorisme. I per tal que l’Oriol Amorós i el Govern ho recordin en el següent comunicat de dol que irremeiablement hauran que fer –perquè això només pot anar a pitjor–, els ofereixo algunes xifres calentes d’aquesta persecució frontal, tant per part dels terroristes, com pels països musulmans que els ofeguen amb lleis repressives. Les dades: 200 milions de cristians tenen negats els drets, fins al punt de ser condemnats a mort només per mostrar una creu; la xifra de cristians assassinats ha superat, segons l’OSCE, els 100.000; del milió i mig de cristians a l’Iraq, només en queden 400.000 i són massius els desplaçaments de cristians a tot Orient Mitjà. Si hi hagués espai, el detall d’aquestes xifres genèriques seria una vergonya encara més punyent i, tanmateix, silenciada. Estan matant cristians per la seva fe. Ja n’hi ha prou d’amagar-ho.

Pilar Rahola

30/03/2016

La Vanguardia

Ens volen esborrar de la terra

Nadia Murad, una jove yazidita que va ser esclava sexual de l’Estat Islàmic a l’Iraq, lluita per salvar el seu poble

SEGRESTADA A MOSSUL: L’intent fallit d’escapar-se va ser castigat amb una violació col·lectiva 

“ICH LIEBE... GERMANY”: Va fugir i es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones refugiades

Avui Nadia Murad, candidata al Nobel de la Pau, aparenta més anys dels que té (Yorgos Karahalis - AP)

Poques vegades se senten aplaudiments al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però quan Nadia Murad Basi va acabar la seva intervenció, una tarda del desembre passat, no es va contenir. El seu va ser un testimoni poc habitual. Membre de la minoria yazidita, la Nadia sap el que és viure sota les “forces del mal”, com anomena l’Estat Islàmic (EI).

Quan tenia 19 anys, va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants d’aquesta organització terrorista. Va aconseguir fugir i demanar asil a Alemanya, on li han donat sostre, ajut econòmic i assistència mèdica i psicològica. Es disculpa amb gestos per no parlar anglès o alemany, però aconsegueix dir “Ich liebe... Germany” (estimo Alemanya) i es posa la mà al cor. El seu cap està en altres coses.

La Nadia va entendre de seguida que explicar les seves terribles experiències a un psicòleg en una habitació tancada ajudaria poc el seu poble. I així va ser com, de la mà de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, va decidir explicar la seva història, demanar justícia i parar el que no dubta a qualificar de genocidi. En pocs mesos ha visitat el Parlament britànic, el Bundestag, els Senat de França i els EUA; s’ha reunit amb el president del Parlament Europeu, el president d’Egipte i el primer ministre noruec. A tots els ha explicat la seva història i la dels yazidites, una comunitat molt conservadora, practicant d’una de les religions més antigues i amenaçades del món.

El 3 d’agost del 2014 milicians armats i uniformats de l’EI van entrar a Kojo, un poble agrícola del nord de l’Iraq (1.700 habitants) on vivia amb la seva mare i els seus dotze germans. Els van donar l’opció de convertir-se a l’islam o morir. Dies després, els van reunir a tots a l’edifici de l’escola. “L’objectiu era eliminar tots els yazidites perquè per a ells som heretges”, explica. “Separaven les dones dels homes i els nens. Els homes els van matar, entre ells sis dels meus germans”. A la seva mare se la van emportar amb altres dones grans i no l’ha tornada a veure. “A nosaltres, les noies i els nens, ens van portar amb autobús a una altra regió amb altres famílies yazidites”. Va ser una repressió sistemàtica i deliberada per destruir la seva identitat. “La violació és una arma de guerra que destrossa les dones per sempre”, afirma la Nadia.

També és una arma per aniquilar un poble. Els yazidites repudien les dones violades. Ningú no s’hi vol casar. Només el convenciment que aquesta pràctica els condemnava a l’extinció els ha fet canviar d’opinió i readmetre les dones víctimes de l’EI.

Els gihadistes van agrupar les joves yazidites a Mossul. Les van fotografiar per poder-les vendre. Un home es va acostar a la Nadia. “Estava petrificada de por”, va explicar a l’ONU. “Quan vaig aixecar la mirada vaig veure un home enorme, un monstre. Vaig plorar i plorar. Li deia que era massa jove per a ell, però em va pegar i em va donar puntades de peu. Després es va acostar un home més petit i li vaig implorar que se m’emportés ell. Tenia tanta por del primer...”.

Aquest home li va exigir que es convertís a l’islam. Després li va ordenar com vestir-se i maquillar-se, i finalment la va violar. “Em va humiliar cada dia, em va forçar a portar roba que no em tapava el cos, em va torturar...”.

La Nadia ens explica la seva història en una cafeteria de Brussel·les, amb ajuda d’un traductor de kurmanji. Confessa que se sentia morta en vida. “Al principi no vaig pensar que pogués escapar, perquè hi havia milicians per tot arreu. La primera vegada que ho vaig intentar em van enxampar abans de sortir de l’edifici”.

La van torturar i va rebre el càstig previst: una violació col·lectiva. Sis guàrdies van fer torns fins que ella va perdre el coneixement. Després la van vendre, la van portar a una altra ciutat i va passar per altres mans fins que va tornar a Mossul.

Van passar tres mesos de captiveri i abusos fins que va aconseguir fugir. Al carrer va trucar a diverses portes. Una família sunnita la va acollir i la va ajudar a sortir de la zona de l’EI. Va aconseguir reunir-se amb un germà i arribar, en condicions lamentables, a un camp de refugiats al Kurdistan. Després, amb una germana i unes cunyades, es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones vulnerables.

La Nadia conserva fotos anteriors a la guerra. Era una jove alegre, vestida amb colors forts, enjoiada, molt maquillada. Avui, amb els cabells recollits en una senzilla trena, aparenta molts més anys dels que té. Recupera el somriure quan recorda els somnis de llavors. “No teníem el privilegi de viatjar a altres països, i no somiava amb això, però m’encantava l’escola”. Estava a punt d’acabar secundària i volia estudiar Història a la universitat. Ara només somia que es faci justícia per tornar a la seva terra i enterrar els seus morts.

L’EI va assassinar milers de yazidites a l’estiu del 2014 al voltant de Sinjar, al nord de l’Iraq, i va fer que hi hagués centenars de milers de desplaçats. Aquella atrocitat va divulgar per tot el món la realitat d’aquesta minoria. Malgrat que els kurds han recuperat terreny a l’EI, encara hi ha uns 3.400 yazidites retinguts. La majoria són dones i nens, i entre ells, familiars de la Nadia.

Yazda ha localitzat 35 fosses comunes, prova del probable genocidi. Un informe de l’ONU avala aquesta tesi i apunta que l’EI podria haver comès aquest i altres crims de guerra contra els yazidites. “Molta gent no creurà la meva història”, reconeix la Nadia. “Abans jo també pensava que aquestes brutalitats eren cosa d’altres temps, però encara passen. Els gihadistes arrenquen els nens dels braços de les mares i els porten a camps d’entrenament”.

Aquesta setmana, davant l’intergrup de llibertat religiosa del Parlament Europeu, la Nadia va demanar: “Que el genocidi sigui reconegut. Si no ho fan tots els parlaments del món, desapareixerem (...) Els gihadistes de l’EI ens volen eliminar de la faç de la terra. Són una amenaça per al món sencer, no només per a nosaltres”.

El Govern iraquià ha proposat la Nadia pel Nobel de la Pau però a ella no la impressiona. “Els dirigents iraquians coneixien la situació però no van fer res”, critica. “Només es van interessar quan Egipte i altres països van parlar de mi. Han estat els últims de reconèixer el cas”.

La religió yazidita

La yazidita és una antiquíssima i complexa religió mesopotàmica, anterior a l'islam. Ret culte a l'àngel caigut (Malak Taus, representat per un paó), figura que els seus fidels interpreten de manera diferent a la Bíblia i l'Àlcora. Creuen que les seves llàgrimes van apagar les flames de l'infern, Déu el va perdonar i el va fer cap dels àngels. L'EI té als adoradors del diable a l'espiell. La comunitat, molt tancada, la formen 400.000 ànimes a l'Iraq, Sírira i Turquia.

Beatriz Navarro

29/02/2016

La Vanguardia