Brian D. Earp, investigador de les drogues de l’amor al Centre de Bioètica d’Oxford
 |
| Colab.LV | Foto: Xavier Cervera |
Hi ha drogues que aporten amor: aprenguem a fer-les servir. Els dogmes de dretes són absurds; els d'esquerres, també. La cirurgia estètica o la transsexual no és decisió dels pares. La circumcisió masculina com a norma és tan salvatge com la femenina. Col·laboro amb el Social Trends Institute de Barcelona.
Quina és la droga de l’amor més utilitzada?
L’alcohol sempre s’ha fet servir, i se n’ha abusat, per desinhibir tota mena d’emocions.
D’altres de menys conegudes?
L’MDMA o èxtasi ja el van receptar els terapeutes de parella als vuitanta com a reforçador de relacions matrimonials en crisi.
Per què va caure en desús?
Precisament per la seva eficàcia. Quan es va descobrir, es prenia per diversió fins a convertir-lo en una droga de festa, per la qual cosa va ser marginada per l’autoritat sanitària i inclosa en la llista de substàncies no terapèutiques.
I què?
Doncs que es van retirar els fons per a la recerca i continuem ignorant-ne el potencial, la dosificació, els possibles derivats...
El saber no faria mal a ningú.
La bona notícia és que les autoritats sanitàries dels EUA ara estan descongelant aquesta llista de substàncies marginades.
Ens n’alegrem.
En aquesta llista també hi ha la psilocibina, dels anomenats bolets màgics. Pel que sembla, pot fer reviure records remots i el coneixement mutu. I l’LSD s’estudia avui a Harvard.
Ajudarien a millorar la vida en parella?
El que vaig proposar com a editor de la Revista de de Yale i proposo a Oxford és que investiguem: si curem la grip amb fàrmacs, per què no la infidelitat? Per què no frenem amb nous fàrmacs la tendència a la infidelitat que fa infeliç una parella?
Perquè ningú no mor per un desamor o per unes banyes: fa mal, però ensenya.
Això deien els moralistes que s’oposaven a l’ús d’analgèsics, perquè creien que el patiment enfortia la virtut i, com vostè diu, que el dolor pel desamor ens feia més bones persones.
Hi ha relacions que... val més trencades.
Quantes separacions traumàtiques es podrien evitar i quant patiment dels fills i la família? Per què no reforcem el vincle de parella i evitem així que busquin el plaer fora?
Quines altres drogues podrien ajudar les parelles a millorar la relació?
L’oxitocina, per esmentar-ne una de les més conegudes, la segrega el cervell quan és estimulat per les carícies i en l’orgasme, però també quan la mare alleta el nadó. Reforça els vincles emocionals.
L’aplicació deu ser complexa.
En models animals s’ha demostrat que reforcen aquests llaços d’afecte, però en els humans no és tan senzill. Cada persona reacciona a l’oxitocina sintètica de manera diferent.
Quina és la droga d’amor més estudiada?
El problema és que no les hem investigat prou, tot i que podrien millorar enormement les nostres vides. La serotonina és un altre neurotransmissor crucial per a les relacions.
No deu voler medicalitzar més la nostra vida per a lucre de les farmacèutiques?
Si tinguéssim aquestes drogues a la farmàcia, podríem decidir prendre’n o no. I hi ha altres dilemes bioètics analgèsics urgents.
Pensar només pot fer-nos millors.
Ja hi ha drogues que milloren la recuperació de la síndrome d’estrès posttraumàtic després d’un greu accident propi o d’algú estimat: pensa que algú serà millor perquè pateixi més?
Disminuir-ho amb drogues ens privaria de desenvolupar la resiliència creativa.
Això qui la pot desenvolupar, però d’altres veuen la seva vida arruïnada per una desgràcia i són incapaços de superar-la. Per què se’ls ha de privar de l’alleujament?
Però parlàvem de drogues per a l’amor.
També evitarien el dolor d’un desamor, el causat per una infidelitat i millorarien la nostra convivència... Què tindrien de dolent?
L’amor galant no existia fins a Petrarca: hi pot haver bon matrimoni sense amor?
Depèn de cada cultura. Encara avui molts no accepten la bioquímica de l’amor, perquè ho consideren un sentiment espiritual més elevat que un simple flux de transmissors neuronals.
La infidelitat també és als gens?
Forma part d’algunes estratègies bioevolutives, per descomptat. Però és perdedora: la indiscutible guanyadora en les nostres cultures més avançades és l’estratègia de la parella estable. Per això, també és natural que investiguem les substàncies que la podrien reforçar. La medicina sovint no és més que una tècnica al servei de determinats prejudicis culturals.
La medicina només és la ciència de curar.
Malaltia o higiene són conceptes culturals. He estudiat la circumcisió masculina als EUA, on és majoritària, al contrari que a Europa, per un prejudici purità del segle XIX. Si es tractés d’estricta higiene, com argumenten, seria més lògica la circumcisió femenina...
... que considerem una barbaritat.
La raó mèdica sovint és només cultural. Avui encara hi ha comunitats religioses, les he documentat, que financen la investigació de fàrmacs per curar l’homosexualitat.
Un altre disbarat.
I després hi ha les criatures i adolescents que decideixen canviar de sexe. L’ètic és esperar que el nen sigui major d’edat i que decideixi llavors si vol canviar de sexe, circumcidar-se o fer-se la cirurgia estètica. Però abans, no.
Que decideixin ells, però no de petits.
Alguns col·lectius m’acusen d’ interioritzar per aconsellar els pares que no decideixin el canvi de sexe pels seus fills: de dogmàtics, n’hi ha per tot arreu.
Qüestió de química
Sis anys: els que necessitaven quan neixien els nostres avantpassats primats per passar a dependre del grup. Fins a aquesta edat, el nadons amb una mama i un papa units per alimentar-los i cuidar-los tenien més possibilitats de créixer, reproduir-se i transmetre els seus gens als fills: els d’algú que també buscava parella ... I així fins a nosaltres. Aquells sis anys de relació estaven garantits per una tempesta bioquímica, generada pel cervell, de drogues que encara ens enamoren i ens mantenen units... Fins que s’acaben. Earp defensa avui les crosses farmacològiques perquè la relació amorosa duri més i millor. Qui no en vulgui que no en prengui, però conèixer-les eixamplarà l’experiència humana... I ens ajudarà a compartir-la.
Lluís Amiguet
19/04/2016
