“La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia, investigador en neurociència afectiva

Vaig néixer a Nova York i visc a Madison (Wisconsin), on soc professor de Psicologia i Psiquiatria a la universitat. La política s’ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el patiment al món. Crec en l’amabilitat, la tendresa i la bondat, però ens hi hem d’entrenar.

Jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l’ansietat. 

... i va acabar fundant el Centre de Recerca de Ments Saludables.

Quan estava en el segon any a Harvard va aparèixer al meu camí la meditació i me’n vaig anar a l’Índia per investigar com podia entrenar la meva ment. Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge em va marcar el futur.

Així comencen les grans històries.

Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol mena de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en només dues hores.

En dues hores!

Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l’expressió dels gens.

I l’expressió dels gens canvia?

Sí, i veiem com a les zones on hi havia inflamació o una tendència a la inflamació, aquesta baixa abruptament. Van ser uns descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig canviar conèixer el Dalai-lama i la meva vida va canviar.

Un home molt nodridor.

“Admiro la vostra feina, em va dir, però considero que esteu molt centrats en l’estrès, l’ansietat i la depressió; no t’has plantejat enfocar els teus estudis neurocientífics en l’amabilitat, la tendresa i la compassió?”.

Un enfocament subtil i radicalment diferent.

Li vaig prometre al Dalai-lama que faria tots els possibles perquè l’amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de la investigació. Unes paraules mai esmentades en cap estudi científic.

Què ha descobert?

Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el patiment.

I què té a veure això amb el cervell?

Els circuits neurològics que porten a l’empatia o a la compassió són diferents.

I la tendresa?

Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l’amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en infants i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.

I com s’entrena?

Els fem portar a la ment una persona pròxima, reviure una època en què aquesta persona va patir i conrear l’aspiració de deslliurar-la d’aquell patiment. Després ampliem el focus a persones que no els importen i finalment a les que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.

De meditar a actuar hi ha un bon tros.

Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motriu del cervell s’activa: la compassió et capacita per moure’t, per alleujar el patiment. 

Ara vol implementar al món el programa Healthy minds (ments sanes).

Va ser un altre dels reptes a què em va esperonar el Dalai-lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per escampar-lo. El programa té quatre pilars: l’atenció; la cura i la connexió amb els altres; l’apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...

S’ha d’estar obert i exposat.

Sí. I finalment cal tenir un propòsit en la vida, cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d’un cervell sa és la bondat, i l’entrenem en un entorn científic, una cosa que no s’havia fet mai.

Com es pot aplicar a escala global?

A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...

A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?

Té raó, per això soc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.

I com els convenç?

Mitjançant proves científiques. Els exposo, per exemple, una investigació que hem dut a terme en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dos titelles, un que es comporta de manera egoista i un altre que ho fa amable i generós, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.

La cooperació i l’amabilitat són innates.

Sí, però són fràgils, si no es cultiven es perden, per això jo, que viatjo moltíssim (una font d’estrès), aprofito els aeroports per enviar mentalment bons desitjos a la gent que em vaig trobant, i això canvia totalment la qualitat de l’experiència. El cervell de l’altre ho percep.

Tot just un segon per seguir a la seva.

La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.

El mindfulness és un negoci avui.

Cultivar l’amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m’interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el dia a dia, i sabem com s’ha de fer.

Ima Sanchís

27/03/2017

La Vanguardia

Analfabets emocionals

El consum de tranquil·litzants puja perquè fracassem davant l’adversitat 

Segons les dades que el Ministeri de Sanitat va publicar el 2015, l’última dècada el consum de tranquil·litzants entre els joves s’ha duplicat. El 2005 un 5,1% dels joves entre 15 i 34 anys havien consumit aquest fàrmac alguna vegada, una xifra que el 2013 –any de les últimes dades que s’han fet públiques– s’havia més que doblat i havia arribat al 12,3%. Pel que fa al percentatge dels joves que n’havien pres una vegada al mes, era d’un 2,7% el 2005 i d’un 5,6% el 2013.

Però el consum d’aquestes substàncies també ha crescut entre la resta de la població. Les persones d’entre 15 i 64 anys que alguna vegada a la vida havien pres tranquil·litzants representaven un 7% de la població el 2005, mentre que el 2013 ja representaven un 20,1%. El percentatge dels que n’havien pres una vegada al mes era d’un 2,7% el 2005, mentre que el 2013 ja arribava a un 7,7%. Per sexes, les dones són les que en consumeixen més: un 25% n’ha pres alguna vegada a la vida, en contrast amb un 15% dels homes. 

Els experts pensen que per reduir la ingestió d'ansiolítics i depressius cal incidir en l'educació emocional de la població (Getty)

Segons Manuel Armayones, investigador i professor de Psicologia de la UOC, “una societat en crisi en què apareixen nous traumes, la precarització de les condicions de vida i de la sanitat pública, la de la felicitat i la falta d’alfabetització emocional de la població”contribueix, sens dubte, a l’excessiva medicalització de determinades situacions vitals.

Armayones entén que en alguns moments prendre ansiolítics pot ser necessari, però moltes vegades no hi ha cap motiu. “El dolor i el patiment són situacions que no sempre requereixen prendre pastilles, i, a més a més, no s’ha de confondre estar trist amb estar deprimit”, diu el psicòleg. I és que, a parer seu, també hi ha raons socioculturals per a l’hiperconsum actual de tranquil·litzants. D’una banda, “hi ha gent que, si no surt del metge amb una recepta per a un medicament, se sent com si no hi hagués anat”, diu Armayones. De l’altra, “la tendència a trobar solucions ràpides i la pressió sobre els metges, que tenen poc temps per avaluar i intervenir, poden estar provocant un augment de la prescripció de psicofàrmacs”, apunta.

Per Mireia Cabero, psicòloga experta en impuls de la cultura emocional, per frenar aquest increment del consum de tranquil·litzants cal que hi hagi una “educació emocional”. Per aquesta experta, a la societat –especialment als joves– no se l’ha educada per aprendre a conviure amb les adversitats de la vida i gestionar-les, sinó només per ser feliç i tenir èxit. “ Enviem el missatge que cal viure sense dolor i que per eliminar-lo es pot recórrer als tranquil·litzants”, diu Cabero. Segons la psicòloga, no naixem emocionalment intel·ligents, sinó que aprenem a desenvolupar com­petències emocionals a mesura que vivim. “En el cas dels joves, no els estem ensenyant a gestionar aquestes emocions que de vegades els porten a activitats destructives”, diu Cabero, que afegeix que “cada vegada hi ha més professors que demanen que els formem per proporcionar aquesta tipus d’habilitats als seus alumnes”. Per la seva banda, Armayones apunta que “els joves estan molt pressionats. Molts tenen una bona preparació, però tenen poques oportunitats d’incorporar-se amb un mínim de garanties al mercat laboral. Això els genera desesperança, tristesa o sensació d’inadequació al seu entorn”.

Per Josep Vilajoana, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, hi ha massa tendència en els pares a sobreprotegir els fills: No “els portem als enterraments perquè no pateixin. Són nens, així, que el dia que tinguin un problema de debò no aguantaran”. A més a més, Vilajoana recorda que els nens assumeixen com a conductes pròpies i normals el que veuen que fan els seus pares, de manera que, si veuen que prenen tranquil·litzants habitualment en determinades situacions, ells quan es trobin en les mateixes, també en prendran”, diu el degà dels psicòlegs catalans.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és que en l’entorn laboral tampoc no es parla de salut emocional. “En les conferències sobre salut laboral només s’aborden els problemes físics que pot tenir un treballador, però no es parla mai dels trastorns psicològics, que també representen un cost eco­nòmic per a les empreses”, diu.

Segons tots aquests experts, per reduir el consum d’aquests medicaments hem d’assumir com a societat que hi haurà moments en què no serem feliços, però això és una cosa que no ens volem permetre. Vivim sota la mitocràcia de la felicitat, que es fomenta, per exemple, mitjançant les xarxes socials, “en què tothom és feliç i ensenya que bo que és el que menja i els llocs fantàstics que visita, cosa que afegeix molta pressió social per ser feliç”, explica Armayones. Per Cabero, vivim obsessionats per la felicitat perquè no la trobem. “Segurament som més feliços que no ens pensem i tenim una certa confusió sobre què és realment la felicitat, que no és res més que un estat de base, tot i que les coses no ens vagin bé del tot en tots els aspectes de la vida”, diu l’experta. “Llavors, com que ens sentim malament perquè no estem ensenyats a viure amb aquest tipus d’emocions, la solució fàcil passa per prendre’ns una pastilla”, afegeix Cabero.

Albert Molins Renter

21/02/2017

La Vanguardia

Les entitats socials alerten que la primera visita de salut mental és als 10 anys

Un informe avisa que el 6,2% de menors de 14 ha visitat un professional de la psicologia l'últim any · El 4,2 per cent té risc de patir una malaltia 

La primera visita dels infants a un servei de salut mental ha baixat fins als 10 anys i la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya alerta que tendeix a ser cada vegada més primerenca. L'organització també subratlla que el 6,2% dels menors de 14 anys han visitat algun professional de la psicologia l'últim any, que s'han receptat fàrmacs al 80% i que el 4,2% de nens d'entre 4 i 14 anys està en risc de patir una malaltia mental –segons l'Enquesta de Salut de Catalunya.

La conclusió principal de l'informe «L'atenció en salut mental d'infants i adolescents. Noves respostes per afrontar un repte creixent», que la taula va presentar ahir, és que aquest col·lectiu cada cop pateix més problemes de salut mental i més greus, que necessiten un treball més coordinat de totes les parts implicades. En definitiva, el document fa un toc d'atenció davant el fet que es diagnostiquen més casos de menors amb problemes de salut mental que abans que esclatés la crisi econòmica.

Les entitats socials alerten de la saturació de la xarxa pública per atendre infants i joves, un fet que atribueixen a un augment de la demanda de consultes arran de la crisi i a una inversió insuficient en polítiques socials. Per deixar clar el volum de visites, l'estudi inclou les últimes dades oficials dels 54 Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya, corresponents a 2015, quan van atendre 70.521 menors –que representen el 5% del total–; 5.045 a les comarques gironines.

A banda de l'increment de peticions, l'informe de la Taula del Tercer Sector –amb organitzacions que treballen a Girona– recull els principals motius de consulta. Entre ells, els professionals dels diferents serveis de salut mental han detectat alteracions de la conducta, «gestos autolítics» o que mostren desig de desaparèixer, fracàs escolar o crisis d'ansietat, que sovint no es corresponen amb la gravetat real de la patologia.

Els autors de l'estudi qüestionen el model de la xarxa de serveis de salut mental de la Generalitat, tot i que en reconeix l'esforç. En la seva opinió, hi falta més col·laboració entre tots els departaments que hi intervenen i coordinació dels seus professionals. La Taula del Tercer Sector també ha detectat buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial d'aquest xarxa, a més d'una manca de formació específica o de suport específic a les famílies. A més, el document afirma que l'administració no ha respost amb els recursos adequats a l'increment de necessitats en salut mental de la petita infància.

Tenir en compte el context social

En l'apartat de propostes, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya reclama que l'atenció sigui integral i coordinada, alhora que es vetlli per la prevenció i es garanteixi l'accés als recursos necessaris per a cada edat i context social.

Pili Turon

15/02/2017

Diari de Girona

“Trump està reactivant el dolor de persones abusades”

Kekuni Minton, psicoterapeuta sensoriomotriu

Tinc 61 anys. Vaig néixer a Chicago i visc a Colorado. Sóc cofundador de l’Institut de Psicoterapia Sensoriomotriu. Estic casat i tinc una filla. Política? Tant de bo perdi Donald Trump: està reactivant xocs posttraumàtics de milions de persones! Crec en la superació personal.

Teràpia sensoriomotriu: què és això?

Tot el que ens succeeix des de petits queda memoritzat al cos, i...

Tot?

En particular, els successos traumàtics.

Quin tipus de successos?

Violència sexual. Pallisses. Abandonaments. Abusos de tot tipus, físics o psíquics, aferraments patològics... I el cos els emmagatzema, els memoritza. I afloraran, delatant-los.

Com? Quines parts del cos?

La postura corporal mateixa. O cert tic o espasme, o una agitació sobtada, una sudoració, una taquicàrdia inesperada, una hiperventilació, un atac de pànic, un recargolament, paràlisi... Hi ha mil manifestacions físiques de vells desordres psíquics.

I té reparació?

Sí. La teràpia sensoriomotriu accedeix a aquell trauma emocional a través del símptoma físic..., fins a reparar-lo a partir del cos.

Arribo com a pacient: què fa vostè?

T’observo: el teu cos parla. El teu cos diu allò que no has estat capaç d’expressar.

Expliqui’m un cas real.

Una dona patia dolors esporàdics al pubis. La seva memòria no recordava res, però mitjançant exercicis de relaxació... es va veure amb cinc anys... i el seu pare a sobre d’ella.

Abús sexual patern.

Ella no ho recordava, la seva ment la protegia d’aquell dolor..., però el seu cos ho delatava davant certes situacions sexuals!

Això pot arruïnar una vida...

Ho sé. Als 17 anys jo era un noi sa i feliç. Durant un viatge a Escòcia vaig ser segrestat en un cotxe per un home. Em va portar a un bosc i va abusar sexualment de mi.

Buf.

Des d’aleshores em va dominar una agitació inhabitable, una hiperactivació: era hiperactiu, patia atacs de pànic, estava tens, em costava molt dormir...

Què va fer?

Vaig començar a beure alcohol, la meva autoestima es va enfonsar...

Quina putada.

Fòbic amb el sexe, confús i dubtós de la meva heterosexualtitat, vaig ingressar en un monestir de meditació zen amb celibat...

Li va anar bé?

Hi vaig estar onze anys, practicant meditació gairebé totes les hores de tots els dies...

Onze anys!

I vaig aprendre a dissociar-me del meu cos: lliurar-me a exercicis espirituals era una manera de protegir-me. Però les meves cames, tan forçades a la postura del lotus, van emmalaltir...

A sobre!

Vaig haver de sortir del monestir per tractar-me. I fora d’aquella bombolla..., vaig recaure en el meu estat anterior! Vaig decidir deixar de refugiar-me, necessitava ajuda.

Qui el va ajudar?

Pat Otgen, una psicoterapeuta estudiosa de les connexions entre cos i trauma emocional. Set anys de teràpia sensoriomotriu em van tornar el meu cos, la meva vida.

Què vol dir?

Els símptomes físics van esvair-se i vaig poder viure sense dissociar-me, relacionar-me sense por, tenir experiències sexuals joioses, casar-me, reintegrar-me al món!

I convertir-se en psicoterapeuta, veig.

Ajudo el pacient a sentir el seu cos mitjançant una atenció plena ( mindfulness), a identificar cada ínfima reacció física, i a processar-les fins a guarir el trauma.

Com es processen eixes reaccions?

Existeix una por oculta, i es dispara davant certs estímuls externs, expressant-se corporalment: revelada aquella connexió, podem exercitar-nos perquè l’esmentat estímul deixi de reviure el pànic i la reacció física.

I guarit!

Sí, però és tremend que milers de persones arrosseguin traumes que inhabiliten la seva vida plena. Acabem de constatar-ho als Estats Units després del segon debat televisat entre Donald Trump i Hillary Clinton...

Quina relació té això amb...?

Veure Trump ha provocat que milions de persones pateixin malestars corporals clarament fòbics, posttraumàtics.

Parla seriosament?

Sí! La seva forma despectiva de mirar, la seva postura intimidatòria, el seu caminar de predador sexual darrera l’esquena de Hillary... ha detonat i revifat traumes de persones abusades, amb varietat de símptomes físics!

Milions de persones, diu?

Durant els tres dies següents al debat vam llançar al país aquesta petició: “Relateu-nos la primera vegada que vau ser abusats se­xualment”..., i han contestat 27 milions de persones! Perquè Donald Trump ha estat un estímul reactiu per a tots ells...

I el cos de Trump..., què delata?

Un pare racista i abusador a qui va admirar i a qui anhela emular. El seu cos encarna el poder abusiu del wasp (blanc anglosaxó protestant) que avui perd hegemonia i per la qual cosa es revolta rabiosament.

Una altra reacció sensoriomotriu...

Per això a tants policies blancs se’ls va el dit al gallet davant un negre... És una reacció incontrolable, perquè el seu cos emmagatzema algun vell trauma ocult i no tractat.

El mal al cos

Les revelacions de ­Kekuni Minton m’han deixat amb la boca oberta: no esperava sentir que la mera estampa de Trump fos tan nociva. Revifa en milions de cossos l’emmagatzemat dolor d’abusos traumàtics remots. De persones que viuen escindides per no patir. Però el mal aflorarà als seus cossos. I, al seu torn, en poden danyar d’altres. Una cadena del mal que només es truncarà ocupant-nos cadascú de guarir el nostre... Kekuni Minton, que estudia també els traumes del poble ha­waià –la seva ascendència–, m’explica que als grups i les nacions també afloren traumes emmagatzemats: com les persones, juguen a escindir-se de si mateixes per no afrontar-los i guarir-los.

Víctor-M. Amela
24/10/2016
La Vanguardia

“Ara és l'hora de l'educació emocional”

“Hem passat d'un estil de criança dels fills molt autoritari a una permissivitat extrema, i això provoca una manca de contenció emocional”

“Els professionals han d'ensenyar els pares a ser afectuosament ferms”

Claudi Camps, psiquiatra, al parc hospitalari de Salt. Foto: QUIM PUIG.

Avui es commemora el Dia de la Salut Mental i, amb motiu d'aquesta jornada, s'ha desenvolupat a la demarcació de Girona una setmana d'activitats sota el títol de La prevenció, la clau de l'equilibri.

Per què és important la prevenció en matèria de salut mental?

Si poguéssim fer activitats de prevenció i promoció de la salut mental en els diferents àmbits de la vida diària, com ara l'educatiu, el laboral i el familiar, probablement aconseguiríem reduir la gravetat de molts trastorns i una millor evolució dels afectats. Ens hem de posar les piles tots plegats en el camp de la promoció i la prevenció. Hauríem de ser conscients, per exemple, que uns determinats estils de criança dels nens són un factor protector potentíssim enfront del desenvolupament de trastorns mentals.

A quin estil de criança es refereix?

Els nens necessiten contenció emocional i uns límits. I hem passat d'un estil de criança molt autoritari i rígid a una permissivitat extrema. I això està provocant una manca de contenció emocional i de cerca de límits. No hi ha tolerància a la frustració, hi ha un descontrol d'impulsos... i això genera un tipus de relació que acaba perjudicant les persones.

Això és reflecteix en el nombre de casos?

En l'àmbit de Catalunya, en els últims vuit o nou anys, el nombre de casos que s'atenen als centres de salut mental infantojuvenil ha tingut un increment importantíssim, de més del 50%. En la major part dels casos es tracta de trastorns de conducta. Els professionals parlen d'un tsunami quant a la demanda. I les causes d'aquest augment són psicosocials.

Quin impacte té el model de societat actual?

El medi que envolta el nen no l'ajuda a concentrar-se i a mantenir i fixar l'atenció a causa de la proliferació d'estímuls. A més d'aquesta hiperestimulació hi ha els canvis de referents, amb la presència, al llarg del dia, de moltes persones adultes a qui cridar l'atenció i amb les quals intentar crear vincles afectius. Quan es parla de nens amb problemes de TDH (trastorn de dèficit d'atenció per hiperactivitat), aquest és un patró que es repeteix. Els professionals especialitzats en infantojuvenil dediquen el 90% de l'activitat assistencial a parlar amb els pares per orientar-los sobre com ser afectuosament ferms amb els fills. També és cert que la crisi i l'atur han afectat la capacitat dels pares en aquest sentit.

Què passa amb aquests nens i joves amb trastorns de conducta?

Si només els posem una etiqueta d'un diagnòstic i els mediquem, la cosa anirà malament. El que cal fer és treballar l'entorn familiar i educatiu. Si tot això ho podem modificar, un 90% dels casos milloren espectacularment. I això també ho hem vist en persones adultes amb un llarg recorregut de trastorns mentals greus. Es tracta d'anar a les causes.

Què s'hauria de fer per anar al fons del problema?

L'educació emocional s'hauria de generalitzar i estendre's en tots els ambients. Estem en un món en què la progressió tecnològica és immensa i ens manquen les eines que ens han d'ajudar a gestionar-la. És l'hora de l'educació emocional, i ens ho hauríem d'agafar seriosament, com una prioritat de país.

Núria Astorch

10/10/2016

El Punt Avui

“Que no em parlin com si fos un nen”

Pacients de la unitat de crisi de salut mental a Sant Pau debaten sobre com volen ser tractats

Aquí no es parla de diagnòstics, de la bipolaritat d’una, de la depressió de l’altre, de l’esquizofrènia d’aquell. Aquí es ve a parlar del que es vulgui, menys de tot això. Per exemple “de com ens agrada que ens parlin”. Aquest va ser el tema triat la setmana passada. Anteriorment es va tractar la sexualitat que la medicació apaga. És un debat entre catorze persones en plena crisi pel seu problema de salut mental i dos infermers de l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els problemes són molt diversos, però tots prou importants com per portar-los a una unitat de crisi, una sala tancada dins d’un hospital general on la majoria viu en pijama tot el dia i on la mitjana d’ estada és de 21 dies, però molts hi passen fins a tres mesos.

Un temps mort en què el plantejament d’entaular aquest debat setmanal per parlar de tot el que es vulgui s’acaba convertint en una veritable finestra de participació, reivindicació, coneixement, autoconeixement, etcètera...

Paternalisme.

“A mi no m’agrada el paternalisme, no m’agrada que ens parlin d’aquesta manera infantil. M’agrada estar informat de la medicació, una cosa que de vegades s’oculta”.

“Doncs a mi no em sembla malament, sobretot quan estàs aquí, tan solitari”.

“Et sents sol quan arribes i no coneixes les normes. A mi m’agrada que t’ acompanyin”.

Un dels infermers que dirigeix el debat pregunta si anota a la pissarra que el que no agrada és l’ infantilisme? Ballen a la sala altres paraules, de vegades suggerides per pacients, de vegades pels infermers que porten la sessió de Parlem dels dimarts. I acaben a la pissarra r especte, cordialitat, assertivitat, empatia. Ben grossa, soledat.

La família. “Ells no entenen com estàs. Està mal vist que tinguis un trastorn”.

Infermer: per a tu ja és difícil d’acceptar –anota acceptació– Però la teva família no sent el que passa al teu cap, només veu el canvi. Què pots fer perquè la teva família t’entengui?

“Les mares ho detecten de seguida”. “Vas acumulant dies i ­dies i al final ells ho veuen abans que jo. Jo ni el reconec”.

“Ningú no està preparat per tenir un familiar ingressat”.

Explicar-ho o no.

“La meva doctora em va dir que valia més que no l’hi digués a la meva última relació. Però, esclar, això forma part de mi, m’he de prendre la medicació d’amagat? Has de donar-li opcions. Així que no li vaig fer cas. L’hi vaig explicar i me’n vaig penedir. Al cap d’un any i mig de començar hem trencat perquè jo estava malament”.

“Jo no ho he dit a la feina; no estic discapacitada”.

“Una vegada ho expliques et comencen a tractar com si fos un nen petit. El meu fill de 19 anys em va dir: ‘Ai, mama!,’ ell no s’esperava que la seva mare tingués aquesta malaltia i ara em tracta com si fos la seva filla”.

“Aquest proteccionisme és aclaparador de vegades”.

“És per por”. 

La paraula por queda anotada a la pissarra.

“He tingut càncer i ara aquesta malaltia. Aquesta és la que ha causat més alarma en el meu entorn. (...) M’emociono per tot, quina carrera que porto”.

Més paraules que expliquen aquella por. “És l’estigma, volen protegir-nos del fet que l’entorn no ens accepti, que ens rebutgin”. A la pissarra anoten protecció i esborren por.

Boig mai.

Paraula odiosa. “Fa més mal si t’ho diu un ésser estimat”. “Si et diuen aquesta paraula ja saps que significa que no s’asseurà amb tu”. “Si no fem alguna cosa per canviar-ho, continuaran dient-nos bojos”. “Una persona no és únicament malalt d’alguna cosa”.

Infermer: s’ha de canviar, però no es tracta d’anar amb la malaltia com a bandera, perquè ets moltes més coses.

“Però no per això has de deixar que et trepitgin”.

“Et sents molt malament quan et comparen amb els altres. Per què jo”.

Infermer: Si haguessis pogut triar, tindries aquest problema de salut? Tenir-lo no ha depès de tu.

El debat es va tancant. És hora de dinar. Volen parlar una altra vegada de medicació i seqüeles sexuals. Un altre dia.

Debats, cinema, faules, exercici i menys corretges

La idea dels infermers de la unitat de crisi de salut mental de Sant Pau era que aquella llarga estada dels pacients fos més profitosa per al seu autoconeixement, “perquè molts no tenen consciència de malaltia”. Que fos més rica, “perquè parlen amb psiquiatres, psicòlegs i infermers però amb prou feines entre ells; hi ha una gran diversitat de problemes barrejats”. I que passessin coses bones. Després de parlar-ho molt entre professionals, afectats i familiars, l’equip d’infermeria dirigit per Àlex Marieges va posar en marxa un pla: els dimarts, debat; els dimecres, tertúlia 2.0 amb faules i contes. Els dijous cinefòrum sobre diversos documentals; els divendres, “exercici físic, molt divertit” i consells de nutrició per a persones especialment sedentàries. A més, un hort en un petit pati. La necessitat de subjeccions al llit per crisi han baixat del 14% al 10% en menys d’un any.

Ana Macpherson

05/09/2016

La Vanguardia

L'alt preu que paguen els cuidadors a jornada completa

Cuidar pares amb demències afecta la salut, l'economia i les relacions personals

La vida d’Àngela Torres va canviar de cop el 9 de març del 2009. Aquell dia va rebre una trucada de la policia a la fàbrica on treballava. La seva mare s’havia perdut. La van trobar de nit en un bar amb un brot d’esquizofrènia. Era dissabte i el dilluns havia de tornar a la feina. Una amiga es va fer càrrec de la mare els primers dies. «Però si no rebia 30 trucades diàries no en rebia cap. «Ángela, la teva mare es fa mal; Ángela, se’n vol anar de casa’...», recorda. Al quart dia va deixar la feina. A partir de llavors s’ha dedicat íntegrament a l’atenció de la seva mare. 24 hores al dia, set dies a la setmana, set anys ja. Una nova vida que l’ha afectat en tots els sentits: des de la salut fins a l’economia, passant per les relacions personals.

A Juana Padilla, la seva mare, li van diagnosticar demència amb cossos de Lewy, que encara es confon amb l’Alzheimer. La malaltia va ser especialment dura el primer any. L’Ángela es va trobar sola, vivint dels estalvis i amb una situació que la va sobrepassar. En aquell període va tenir un intent de suïcidi, va patir una anèmia i arrossega un parell d’hèrnies lumbars i calcificació al maluc dret, entre altres malalties que li vénen de moure la seva mare cada dues hores.

Amb els anys no només la salut se’n va anar ressentint. També les relacions personals. «Fa poc Pablo A. Barredo –director de la Fundación Diario de un Cuidador– ens va demanar a manera de teràpia que expliquéssim com afecta ser cuidador la parella. A mi el gener passat em van dir adéu després de 22 anys, perquè ja era massa», resumeix. La falta de sexe va ser un dels desencadenants de la ruptura. Perquè la seva parella, encara que arribés cansada a casa, tenia el sopar posat i podia desconnectar de la feina. Però l’Ángela, no. «Al llit la meva parella volia gresca i jo estava feta pols. ¿Qui em pregunta com estic jo? ¿Qui cuida del que cuida? Ningú. És un altre preu que hem de pagar», diu.

Ho tornaria a fer

Malgrat el sacrifici constant, assegura que se’n va al llit cada nit amb una gran satisfacció. «Angelita, no em portis a una residència, em deia la meva mare quan estava bé». Així que va complir la seva voluntat. Tampoc hauria tingut alternativa. Les llistes d’espera per a les residències públiques estaven al voltant de l’any i mig i les privades no baixaven de 1.500 euros al mes. Amb els 750 que tenia llavors la seva mare de pensió hauria sigut impossible pagar-ne una. Ara s’ha d’apanyar amb una mica més de 800 euros de pensió materna i 400 d’ajuda a la dependència per exercir de cuidadora. «Als dements ningú els vol, aquesta és la trista realitat. Sense diners no són productius», declara.

L’Àngela es pregunta què passarà quan la seva mare es mori. En aquesta situació es troba Vicent Joan Subirats. L'excuidador, es va haver d’ocupar des del 2007 fins al maig del 2015 de la seva mare, que patia Alzheimer. Fins al 2009, també del seu pare, dependent per problemes cardíacs. «Jo treballava de subaltern a l’Ajuntament de Tarragona. Ho vaig deixar perquè em sortia més econòmic ocupar-me’n jo d’ells», diu. Ara està sense feina i amb un panorama laboral diferent del que va deixar el 2007.

Subirats va ser dels primers a rebre l’ajuda a la dependència. 540 euros per cada pare, a més a més de seguretat social (sense dret a atur). El Partit Popular va rebaixar aquella ajuda un 15% i va anul·lar la cotització. Després de la mort de la mare, va poder aguantar fins al setembre amb els pocs diners que tenia estalviats i amb ajudes de Càritas, Creu Roja i, sobretot, de la família. Ara acaba de començar a cobrar l’atur i està a punt de rebre la renda activa d’inserció.

Subirats va passar els dos primers anys sense sortir de casa. Va canviar de vivenda per la seva mare i es va dedicar per complet a cuidar-ne. Pateix problemes d’esquena com a conseqüència de l’atenció als seus pares. Igual que Ángela Torres, representa els milers de cuidadors que el Govern insisteix a anomenar oficialment cuidadors no professionals.

María G. San Narciso

10/04/2016

El Periódico

“El menyspreu que patim és molt dolorós”

Enric Agut, activista contra l’estigma de la salut mental 

LV | Foto: Kim Manresa

 Tinc 50 anys. He passat la vida a Caldes de Montbui. Sóc tècnic industrial especialitzat en robòtica, però als 41 anys vaig deixar de treballar per qüestions de salut: em van diagnosticar psicosi maniacodepressiva. Visc sol. Sóc independentista. No tinc cap coneixement religiós i vull continuar així.

De petit a casa hi havia dies que els plats volaven. El meu pare era un mascle alfa i la meva mare una patidora que explotava sovint. Discutien i dis­cutien.

Com hi va fer front?

Als quinze anys me’n vaig anar de casa. Vaig marxar a Itàlia i vaig estar tres mesos sense tornar. Gràcies a això els meus pares van ser els primers divorciats del meu poble i tot es va anar encarrilant.

Vostè també?

Dels 16 als 20 anys, amb el meu grup d’amics, vaig consumir tota mena de drogues. Primer vam ser heavies i després punks, però vaig continuar estudiant i treballant. Era un politoxicòman de cap de setmana. En aquest ambient vaig conèixer una noia especial.

Se’n va enamorar?

Sí, però ella em va escollir precisament pel motiu pel qual jo ja l’estava deixant: la mala vida. Jo anava a menys i ella anava a més. Amb els anys la relació es va fer insostenible i ens vam separar. Tenia 29 anys, vaig decidir començar una nova vida.

Ja no consumia drogues?

No, tenia una bona feina i em sentia fort, però al cap de pocs mesos vaig començar a trobar-me malament, tenia insomni, irritabilitat, tolerància baixíssima a la frustració, plorava sovint...

Depressió?

Vaig anar al metge de capçalera, recordo que li insistia que jo no estava boig, em passava el que li passa a tothom: no volia que m’identifiquessin amb “el ximple”, perdre la meva identitat.

Va consultar un psiquiatre?

En set anys vaig passar per quatre o cinc, i ho vaig provar tot, des de l’acupuntura fins a la dieta vegetariana. Un altre metge de capçalera em va receptar antidepressius mentre esperava que un psiquiatre de la Seguretat Social em donés una visita que no va arribar mai. En uns mesos vaig patir un episodi greu d’hipomania i vaig acabar ingressat.

En un hospital psiquiàtric?

Sí, i aquell ingrés va ser molt positiu, per fi la meva malaltia tenia nom. Vaig descobrir que pateixo un tipus de trastorn bipolar que no admet antidepressius, i jo n’havia estat prenent set mesos. Aquells fàrmacs em van trencar del tot, em van provocar una angoixa terrible, un patiment psicopatològic que em va portar a intentar saltar pel balcó.

Va millorar?

El tractament va ser lent i llarg, però em vaig anar estabilitzant. No he deixat mai de prendre la medicació i no vaig faltar cap dia a la consulta del psicòleg durant tres anys. Tinc un dolor psicopatològic que és un infern.

Va tornar a treballar?

Sí, en nou mesos vaig tornar a la feina i als estudis, però vaig patir un acomiadament improcedent. El gerent de l’empresa va ser la primera persona que em va discriminar. Després vaig trobar una altra feina en què vaig estar tres anys, però la tensió de la feina em feia sentir malament i havia d’augmentar la medicació. Als 41 anys vaig haver d’abandonar.

Com han estat aquests deu anys?

Estic tranquil, però l’entorn i no sentir-se discriminat és fonamental, i en aquest sentit fa falta una conscienciació social més gran. El menyspreu que patim és molt dolorós.

Expliqui’m en quines circumstàncies s’ha sentit discriminat.

Per descomptat que dues importants companyies asseguradores em van rebutjar i molts coneguts van canviar la seva actitud cap a mi. La majoria de nosaltres tenim capacitat per estudiar, treballar, formar una família i afrontar les mateixes funcions i responsabilitats que qualsevol altra persona, però poca gent ho creu.

Com ocupa el seu temps?

Estic fent la pàgina web del meu avi escriptor, Ferran Canyameres.

Més del 23% de la població catalana de més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental.

Va ser aquest el motiu que em va portar a participar amb el meu testimoni a l’ Associació Obertament, en la qual col·laboren moltes altres ­persones que com jo lluiten contra l’estigma, però algunes no s’atreveixen a donar la cara públicament.

Temen que la seva vàlua professional es posi en dubte?

Per descomptat, i que el seu testimoni tingui conseqüències laborals; persones que, per exemple, treballen a la universitat, als mitjans de comunicació, que tenen un càrrec de responsabilitat o que estan en procés de selecció, no tenen cap seguretat que si el seu nom apa­regués associat al fet d’haver patit un trastorn de salut mental, la seva carrera no es veuria perjudicada.

Ho entenc.

Quan t’ingressen per motius de salut mental la resposta de l’entorn no és la mateixa que quan ho fan per altre motiu. La gent desapareix, simplement perquè no saben com actuar.

Com actuar?

Sobretot evitant el paternalisme, molts s’atreveixen a donar-te consells en temes que desconeixen. De fet el 29% dels catalans creuen que una de les principals causes de la malaltia mental és la falta d’autodisciplina.

Això deu fer mal.

...I el 17% no donaria cap mena de responsabilitat a persones amb problemes de salut mental; un 34% ni ho sap ni contesta.

Parlar i comprendre

L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma de la salut mental, va decidir –amb la implicació del Departament de Salut i de Benestar i Família de la Generalitat, la Fundació La Caixa, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i altres administracions locals– treure un sofà al carrer i passejar-lo per tot Catalunya perquè els vianants s’hi asseguessin a xerrar amb persones que tenen o han tingut algun trastorn de salut mental com és el cas d’ Enric Agut, un més d’aquest 23,7% de catalans de més de 18 anys que patiran al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental. El mes de maig vinent Obertament presenta un estudi sobre l’índex d’estigma en la premsa catalana.

Ima Sanchís

25/04/2016

La Vanguardia

Els pares també ploren

LA GESTIÓ DELS SENTIMENTS AL SI DE LA FAMÍLIA

Ocultar als fills les emocions negatives a casa és una factura que els nens paguen després quan han d’afrontar tots sols els problemes

Els pares també ploren i han de fer-ho davant dels fills. Però a molts progenitors els costa d’adoptar aquest paper. Protegir els menors de les emocions negatives és un error, consideren els experts en l’aprenentatge de les emocions, ja que el nen ha d’estar preparat tant per celebrar les bones notícies com per digerir les dolentes. “No plorar davant dels fills o ocultar-los estats de tristesa és un flac favor cap a ells”, indica Francesc Núñez, sociòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest estudiós de la sociologia de les emocions afirma que tots els nens han de passar per aquest aprenentatge, ja que “l’ocultació per part dels seus pares d’estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar després les seves pròpies emocions”. De tota manera, no cal obsessionar-s’hi. “Aquest sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple diari del que és bo i el que és dolent”, afegeix aquest expert.

La psicòloga de la UOC Noemí Guillamón apunta alguns consells per preparar els fills per quan arribi el moment d’afrontar, tots sols, les seves pròpies emocions. El més important, recalca aquesta professora, “és evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre”. Una recomanació que pot resultar de difícil aplicació per a alguns pares. Però Guillamón insisteix: “És un error pensar que el nen estarà millor si se li oculten els problemes del seu entorn”. Això no vol dir, matisa aquesta psicòloga, que calgui fer partícip el menor “de tots els problemes dels grans, però sí explicar-li, si el seu pare o mare estan tristos, a què es deu aquesta situació. Sempre amb un llenguatge que el petit entengui”.

Un altre mal propi dels nens d’aquesta nova era és la sobreprotecció. Es tenen menys fills i, quan només se’n cria a un o dos, “aquests nens es converteixen en la peça fonamental de les famílies”, considera Francesc Núñez. I afegeix: “Si en algun moment s’havia pensat en l’amor (i la parella) com la font de l’autorealització dels individus, ara aquest focus s’ha adreçat cap als fills; són ells la font d’autorealització per a moltes mares (principalment) i pares. I també, l’autorealització dels fills (el seu benestar) s’ha convertit en el nucli central dels desvetllaments dels progenitors”.

Caure en la trampa de la sobreprotecció és “fer creure al nen que mai no hi ha problemes, construir una bombolla irreal que fa pensar a aquest menor que tot en aquest món és perfecte”, indica Noemí Guillamón. Amb aquest comportament “es crea una generació de nens amb poca confiança en les seves capacitats, amb baixa autoestima i tolerància a la frustració ja que no han hagut d’esforçar-se per aconseguir res”. Quan se sobreprotegeix un nen de les emo­cions negatives se li està ­transmetent el missatge “que no confiem en ell, en la seva força, creativitat o autonomia i tampoc en la seva capacitat per assimilar aquestes situacions i adaptar-se als canvis”, afegeix Noemí ­Guillamón.

Aquesta psicòloga de la UOC insisteix que la clau d’un bon aprenentatge de les emocions passa per “transmetre als fills la idea que els problemes es poden resoldre, que no són una ame­naça sinó un repte, i que gairebé totes les situacions poden superar-se i que es pot aprendre i créixer amb aquestes experiències”. Francesc Núñez apunta, en aquest sentit, que “les emo­cions no tenen una base biològica, són principalment socials i cal aprendre a sentir-les i a reconèixer-les (en un mateix i en els altres) i sobretot (això és el que les fa socials) cal saber interpretar-les”. Per més que s’intenti no plorar o mostrar tristesa davant els fills, mai no es podrà protegir aquests menors de les emocions. Per això els experts recomanen “ensenyar a sentir-les i canalitzar-les i a saber com cal respondre davant elles”, indica Núñez, que també és director del màster en Humanitats de la UOC.

Cal partir de la base, afegeix aquest mateix sociòleg, “ que les emocions negatives (bàsiques) són més que les positives, i és per això que l’aprenentatge familiar per afrontar-les és fonamental, ja que disminueixen la nostra potència d’existir, la nostra ­capacitat d’acció. Reconèixer-les ajudarà aquests fills a respondre adequadament a aquestes situacions”.

Noemí Guillamón recomana que a les cases “es doni el permís per expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia...) i contenir-les de forma sana”. Hi ha una edat a partir de la qual ja poden explicar-se algunes coses o en les que es recomana ocultar-ne d’altres? Francesc Núñez respon que “l’aprenentatge emocional és, principalment, social i per tant no hi ha edats biològiques en les quals s’estigui més preparat per a unes emocions o unes altres”. Això dependrà –afegeix aquest psi­còleg– del context social (i fa­miliar) en el qual s’aprèn i es ­madura”.

La clau de l’èxit, reitera aquest sociòleg, està en “ser conscient de la necessitat d’aquest aprenentatge de les emocions”. I si es tenen recursos per fer-ho –conti­nua Núñez– “cal expressar davant els fills tant les emocions positives com les negatives i ­ensenyar-los a gestionar-les de la millor manera possible”. Una lliçó que a la majoria de mares i pares se’ls entravessa, fins al punt “de fer molt malament les coses en aquesta part que és tan important en la l’educació dels fills”.

Javier Ricou

30/03/2016

La Vanguardia

“Un trauma infantil és factor de risc de suïcidi”

Investigadors de la Universitat de Vic recullen el testimoni de persones que han intentat suïcidar-se

“L’intent de suïcidi és un pensament que et ve al cap. Després, quan era a l’hospital, pensava: «Per què ho he fet?»Són moments impulsius, moments en què tot et va malament i el que vols és desaparèixer, però després et passa”. Ho diu la Julia (nom fictici), un dels cinc testimonis que expliquen sense embuts els motius que els han portat a intentar suïcidar-se i que els investigadors Salvador Simó, Francesc Arrufat i Carlos Peña, del grup de recerca en salut mental de la Universitat de Vic i el Consorci Hospitalari de Vic, han recollit en el llibre Suicidio y vida (Círculo Rojo). Són històries de vida que intenten aportar una mica de llum a un problema de salut que és la primera causa de mort a Catalunya entre els joves de 29 a 34 anys. “És un problema social important del qual no es parla perquè hi ha la creença, molt rebatuda, que parlar-ne fa que n’hi hagi més. L’objectiu de l’estudi és desestigmatizar el suïcidi per poder-lo prevenir”, apunta Salvador Simó.

Les històries que recull el llibre són dures. El Sebastián va tenir una infància marcada pels maltractaments físics de la seva mare, la Frida va ser víctima d’abusos sexuals en la infància, la Yanka va créixer en un orfenat on va patir maltractaments, al Javier el va marcar el divorci traumàtic dels seus pares i arrossega problemes relacionats amb el consum de drogues, com la Julia, que també prové d’una família desestructurada. “Però que lluitin per tirar endavant, i la capacitat que tenen de sobreviure, és el que impressiona”, indica Simó.

La investigació se centra en els factors que han portat aquestes persones a fer un (o diversos) intents de suïcidi i han conclòs que, sovint, els intents de suïcidi es presenten com una via d’escapament a la falta de sentit a la vida: “Estic cansada de la vida, em costa viure, no sé per què vaig néixer”, diu la Frida. Altres cops és una resposta a situacions traumàtiques. “La primera conclusió és que un trauma infantil és un factor de risc dels intents de suïcidi. Les cinc històries han començat amb un abús físic, amb un abús sexual, amb un divorci traumàtic dels pares o amb una infantesa trencada”, indica Simó. Per això insta a promoure la protecció de la salut mental dels nens: “Hi hauria d’haver polítiques més actives per garantir el benestar dels infants i intervenir precoçment per prevenir una malaltia mental”.

L’estudi també posa l’accent en la prevenció. Per això els investigadors han preguntat a la Julia, la Frida, el Javier, la Yanka i el Sebastián què els havia ajudat a tirar endavant. “I hem vist la importància que té per a una persona tenir un projecte de vida significatiu, així com tenir una feina i contribuir a la societat -explica Simó-. Si la vida t’aporta coses significatives, no prens la decisió de suïcidar-te”, diu.

El rol de la família

Els entrevistats, d’entre 25 i 50 anys, tenen una patologia mental prèvia i reben tractament a la xarxa de salut mental del Consorci Hospitalari de Vic. Tots coincideixen que se senten jutjats o culpabilitzats per la societat i lamenten que les malalties mentals encara estiguin estigmatitzades. “Per a la meva família, el fet que jo tingués una malaltia mental va ser un tabú que ha durat tota la vida”, explica la Frida. “Quan dius que vas al psiquiatre, molts s’aparten de tu”, afegeix la Julia. Una altra de les conclusions de la recerca és que la família i la xarxa social determinaran la nostra capacitat de resiliència davant d’un trauma. Però també cal una xarxa de salut mental que hi doni resposta. “És important que hi hagi espais de teràpia de grup on ho pugui compartir amb persones que han passat pel mateix i sentir-me compresa”, diu la Yanka.

Per aquest motiu, Simó demana prioritzar les polítiques de prevenció del suïcidi -a Catalunya ja hi ha el Codi Risc de Suïcidi-, però també d’ocupació laboral, ja que opina que el treball és “un factor protector”. També reconeix que la vinculació entre crisi i suïcidi és controvertida, però admet que la “crisi empitjora la salut mental de les persones”.

Lara Bonilla

28/03/2016

Ara.cat