El mal d'amor no és un invent cultural, sinó un dolor real, físic. I té un culpable: el cervell
El cine i la literatura en van plens. Homes i dones amb la mirada perduda, sense forces per sortir del llit, observant el mar o la pluja, plorant desconsoladament. Quan una relació de parella s'acaba queda el dolor, intens i desconcertant, i ens vénen al cap totes les escenes que hem vist en les pel·lícules, les que hem llegit en les novel·les. Però, en contra del que pugui semblar, la manera com reaccionem davant d'una ruptura sentimental no ve determinada pel que hem après del cine i la literatura, sinó pel cervell. El dol no és cultural, és cerebral. Estem programats per enamorar-nos… i per patir quan l'amor s'acaba.
Encara que sigui una frase feta, quan ens deixen no ens "trenquen el cor", sinó més aviat el cervell. És aquest òrgan el que pateix quan es produeix una ruptura, i el que reacciona tot generant els símptomes que qualifiquem de mal d'amor. El motiu és purament químic. Quan ens enamorem s'activa l'àrea del cervell que regula les recompenses, la mateixa que s'estimula quan consumim qualsevol droga, des de la nicotina fins a la cocaïna. Pel que fa al cervell, l'amor és com una droga perquè la dopamina que genera quan estem enamorats crea addicció. A més de dopamina, el cervell de les persones enamorades també genera més oxitocina. I mentre augmenta l'activitat en les àrees del cervell encarregades de regular les sensacions de plaer, disminueix l'activitat en l'amígdala, el nostre sensor del perill i la por. Dit d'una altra manera, l'amor no només ens genera eufòria, sinó que també ens tranquil·litza i ens produeix una sensació de benestar.
Què ens passa al cervell quan ens deixen?
El cervell, un òrgan molt flexible, s'adapta a aquestes circumstàncies, s'acostuma a la dopamina i l'oxitocina, al plaer i a la tranquil·litat. S'acostuma i en demana més i més. Però què passa quan la nostra parella ens deixa? Què ens passa al cervell quan un dia descobrim que ja no ens estimen? Doncs que el nivell de dopamina disminueix de manera brusca, el de l' oxitocina també, i l'àrea del cervell que regula les recompenses activa una alarma. Vol tornar al passat, vol recuperar allò que ha perdut i que el feia sentir bé. Experimenta una autèntica síndrome d'abstinència. Diferents estudis confirmen que quan ens deixa un amic ho vivim d'una forma més aviat racional, cognitiva. Però l'abandonament de la persona estimada activa una resposta més instintiva, la mateixa que ens genera la sensació de tenir gana o set.
Així, i de la mateixa forma que quan tenim gana o set el cervell ens està demanant que mengem o bevem, quan s'acaba l'amor ens impulsa a cometre un dels hàbits més obsessius –i dolorosos– que experimenten els amants descartats: la necessitat de mirar enrere, de recordar el passat, de tornar a veure les fotos antigues, de reviure els records, de tornar a escoltar la seva veu. És el cervell el que ens impulsa a rebobinar, i el motiu no és altre que la voluntat de recuperar el plaer i el benestar perduts.
Quan les coses anaven bé, el cervell s'havia acostumat a un determinat equilibri de neurotransmissors. Ara, davant d'un canvi brusc, es troba perdut. Ingènuament creu que, tota vegada que la persona estimada ens va provocar plaer en el seu moment, tornar-la a veure ens permetrà tornar a experimentar aquest plaer perdut. És per això que, quan l'altre marxa i ens quedem sols, regirant els calaixos, buscant fotos que ens facin recuperar l'eufòria i el benestar originals, tanquem els ulls i tornem a reviure aquella tarda, aquell passeig, aquell sopar.
Síndrome d'abstinència
El cervell vol regularitat, ordre, rutina, i s'angoixa davant les situacions noves. Enfrontat a una ruptura imprevista, els impulsos del cervell, en plena síndrome d'abstinència, són tan forts que ens porten a fer coses aparentment irracionals i de les quals potser ens acabarem penedint: trucar de matinada, enviar missatges poc meditats, emborratxar-nos, tenir relacions sexuals amb altres… L'amígdala està hiperactiva i el cervell busca dopamina. Una mala combinació que ens portarà a comportar-nos de manera irreflexiva. Si no en fem més, de coses que no hauríem de fer, és perquè el còrtex s'activa i reprimeix alguns d'aquests impulsos.
Els estudis fets en el camp de la neurociència no només confirmen que el cervell abandonat ens impulsa a tornar al passat, a insistir. També ens genera dolor. Un dolor real, físic, no la melancolia bucòlica que veiem a les pel·lícules, sinó un malestar que ens impedeix menjar o ens fa difícil respirar. Una ruptura sentimental no només afecta la zona de les recompenses, sinó també aquelles que controlen l'ansietat i coordinen com reaccionem quan sentim dolor. T'ha deixat el nòvio o t'has trencat una cama? El teu cervell no ho sap distingir i es comporta de forma idèntica: activant les hormones de l'estrès, fet que generarà una nova cascada de problemes físics i, per tant, ben reals.
Els neurocientífics han intentat saber per què el cervell reacciona d'una manera tan extrema davant d'una ruptura sentimental, per què un abandonament pot fer tan de mal com un os trencat. El motiu sembla apuntar a una estratègia de supervivència de l'espècie que passa per cooperar amb altres humans, per establir vincles que ens facin més forts, i òbviament, per reproduir-nos. El cervell està programat per establir connexions i vincles amb altres. Quan aquests es trenquen, emet tota mena de senyals d'alarma que busquen que restablim la relació. Si no ho aconseguim, si la reconciliació no arriba, el cervell s'acostumarà a aquesta absència i, finalment, recuperarà la normalitat. Però no abans de passar per un llarg dol que, en funció dels casos i de les persones, acostuma a oscil·lar entre els 6 mesos i els 2 anys.
Isidre Estévez
01/07/2016
