Tres avis són maltractats cada dia a Catalunya

La Taula d'Entitats del Tercer Sector demana recursos per protegir les persones grans i presenta un decàleg de propostes, com un telèfon d'atenció personalitzada

D'esquerra a dreta, Albert Solé, cap de Societat de l'ARA; Pilar Rodríguez, representant de la Federació d’Organitzacions Catalanes de Get Gran, Dones i Família (FOCAGG); Enrique Peidro, representant de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC); i Montserrat Falguera, presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE) / FRANCESC MELCION

La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) registra cada any més de 1.000 denúncies per part de persones grans que han patit algun tipus de maltractament. Són, segons explica Enrique Peidro, representant de la federació, al voltant de tres casos cada dia. Aquests, però, són només els casos visibles. Segons l'informe 'Maltractaments a les persones grans. Una realitat oculta que exigeix respostes', presentat aquest dimarts a l'Ateneu Barcelonès per la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, el 90% de les víctimes no denuncien les agressions, i la meitat callen per por. "El maltractament a la gent gran no afecta només les persones grans, també afecta els seus veïns, familiars, les persones que les cuiden i, en definitiva, la societat en general", ha assenyalat l'autor de l'informe, Jordi Muñoz, advocat i president d' EIMA, l'associació per la investigació del maltractament a les persones grans.

La por de denunciar sorgeix del fet que els maltractadors solen ser persones molt properes a la víctima, com ara els fills, els néts, els veïns o els cuidadors. "Moltes vegades els maltractaments vénen de famílies que han claudicat i que en un moment determinat perden el nord", ha indicat la presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE), Montserrat Falguera. "De vegades aquest maltractament és per omissió: són famílies que s'han quedat sense recursos personals per fer front al canvi de rol de les persones grans, que abans podien ser un sustent i que ara són un col·lectiu vulnerable de qui s'han de fer càrrec", ha subratllat. "En les societats occidentals les persones grans han deixat de ser símbol de la saviesa i l'experiència per convertir-se en persones marginades. Cal que fomentem una cultura del bon tracte i del respecte a la dignitat, un dret que abasta totes les etapes de la vida", ha afegit la representant de la Federació d'Organitzacions Catalanes de la Gent Gran, Dones i Família (FOCAGG), Pilar Rodríguez.

Educar els nens en el respecte i crear programes per a maltractadors

Per posar-hi remei, Muñoz ha presentat un decàleg de propostes per fer front a aquests maltractaments. Una de les propostes que apareixen en el decàleg és la creació d’un telèfon de consulta i suport especialitzat per a les víctimes, com el que existeix en els casos de violència domèstica, que permetria que les víctimes puguin rebre un primer suport i un assessorament especialitzat de professionals que coneguin les particularitats dels maltractaments a persones grans i que siguin especialment sensibles amb aquestes actuacions. La resta de propostes de la Taula del Tercer Sector inclouen fomentar polítiques educatives de sensibilització per a infants i joves, proporcionar habitatges per a persones grans maltractades, crear programes per a maltractadors, agilitzar els processos judicials o potenciar la coordinació de professionals amb protocols signats i d'obligat compliment per a serveis socials, salut, cossos de seguretat, jutjats i fiscalia, entre d'altres. 

Els avis, les víctimes silenciades

Quan el marit de la Teresa (un nom fictici) va morir, l’agost del 2013, un cosí llunyà de la família es va fer càrrec d’ella. Aquest familiar ja havia demanat diners anys abans al matrimoni, però amb la mort de l’home van començar a desaparèixer joies i diners en efectiu que, com moltes persones d’edat avançada, la Teresa tenia guardats a casa. Tot i que ella ho sospitava, no va dir res. El nivell de vida del cuidador, de 48 anys, anava augmentant mentre ella es quedava desatesa.

La Teresa va tenir sort i una altra cosina va acabar assumint-ne la tutela, malgrat que no han recuperat tot el que l’home es va endur. Ella no en vol ni parlar. A Catalunya milers de persones grans pateixen algun tipus de maltractament, tot i que fins ara s’han fet pocs estudis del fenomen. L’any passat es van atendre 722 ancians per violència domèstica i aquest any, fins al juny, se n’han atès 490. El maltractament als ancians, però, va molt més enllà: desatenció, aïllament, abusos econòmics...

Les xifres creixen i els professionals alerten que la majoria de maltractaments continuen amagats. Amb aquests indicadors, la conselleria d’Interior prepara un pla específic de seguretat, que presentarà les pròximes setmanes i que comprèn totes les àrees. També des del departament de Benestar Social i Família s’han engegat diversos programes per desplegar el protocol elaborat l’any 2012 contra els maltractaments. “És un problema que està despuntant molt, potser perquè la crisi ha accentuat algunes situacions”, explica la secretària de família del departament de Benestar Social, Dolors Gordi.

L’advocat Jordi Muñoz, president de la comissió de gent gran del Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de l’associació per a la investigació del maltractament a persones grans EIMA, explica que el més habitual són les situacions de “deixadesa i abandonament per part dels familiars” i els assumptes econòmics. “Les actuacions van des de deixar-los sense propietats o buidar-los un compte corrent fins a no atendre la persona, no cuidar-la, aïllar-la i no deixar-la participar de les decisions familiars”, afegeix Mario Cugat, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec).

Segons alguns experts, entre el 15% i el 20% de la població d’edat avançada pateix algun tipus de maltractament i, amb l’augment de l’esperança de vida, el nombre d’afectats s’incrementarà. “Els ancians importen poc dins de la societat i es protegeix més altres col·lectius”, lamenta Muñoz. 

Els agressors, a les famílies

La majoria dels maltractaments provenen de la mateixa família. “El que menys es veu és el que passa a les cases”, diu Cugat. Eva Cabanillas, de l’equip de dependència dels serveis socials de l’Ajuntament del Prat de Llobregat -que col·labora amb EIMA-, explica que molts dels casos es detecten a través de l’ajuda a domicili. A banda de la família més pròxima, els ancians també són víctimes d’altres cuidadors que, segons Muñoz, aprofiten “la soledat i la dependència emocional” per enganyar-los. L’advocat identifica un tercer tipus d’agressors: “Hi ha gent que s’adona que determinats ancians estan sols i necessiten suport, es guanyen la seva confiança i els prenen els béns o els diners. La crisi esmola l’enginy”.

Un dels grans problemes és que la víctima no denuncia. “El primer que pensa és que perdrà la persona que el cuida, i per això es denuncia tan poc”, diu Gordi. Aquestes persones, segons explica Cugat, són “febles” i, per culpa del maltractador, queden “aïllades de l’entorn”. És fonamental, per tant, preparar l’entorn per poder detectar els maltractaments. L’any 2012 Benestar va elaborar un protocol per abordar el problema, amb la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i la conselleria d’Interior. Per desenvolupar-lo han creat un programa en tres nivells, amb l’Obra Social La Caixa, que finança part del projecte, i l’EIMA i han creat una comissió nacional interdepartamental de seguiment. “El més important és informar i formar tant els professionals que treballen amb les persones grans com els que en algun moment es poden trobar en aquesta situació”, apunta Gordi. “Tots tenim la responsabilitat social de denunciar”, afegeix el president de la Fatec, que ha impulsat un sistema de denúncies anònimes a través de la seva web conservant l’anonimat. “La denúncia d’una persona externa és, segurament, l’única possibilitat de defensa que tindrà la víctima”, expressa Cugat.

Des de Benestar s’està treballant per formar professionals -l’any passat van ser 900 i aquest any acabarà amb 1.200- perquè coneguin el protocol. Es tracta de personal de seguretat (Mossos, Guàrdia Urbana, personal de Justícia), de l’àmbit social (personal de residències, centres de dia, assistents socials i fins i tot farmacèutics), personal de l’àmbit sanitari i notaris.

Tenir clars els drets

La formació s’ha acompanyat d’una campanya de sensibilització anomenada Patrimoni de la humanitat adreçada a la població en general i també específicament a la gent gran. “Han de tenir clar quins són els seus drets i quines situacions poden considerar un maltractament i han de denunciar o parlar-ne amb algú de confiança”, diu Gordi. En aquest sentit, Muñoz afegeix que la persona ha de prendre consciència de la necessitat de tirar endavant una denúncia. “Encara que el jutge tingui la sospita o gairebé la certesa que hi ha un maltractament, si la persona no es ratifica i el jutge no té un element de prova, haurà d’absoldre el maltractador”, lamenta.

Aquest novembre Benestar començarà una formació dirigida directament als professionals que tracten la gent gran. A cada territori s’aniran creant xarxes per derivacions i seguiments dels casos.

En l’esfera judicial, però, la resposta és encara molt lenta. “Calen mecanismes legals perquè els processos siguin més àgils, com amb la violència contra la dona”, raona Muñoz, que demana més implicació del món judicial. A més a més, critica que, un cop demostrat el maltractament, l’única solució passa per una residència, que no hauria de ser una alternativa per a una persona que esta bé. “Tenim eines legals des de l’any 2000, com famílies d’acolliment de persones grans o pisos de convivència i ajuda mútua, que a Catalunya no utilitzem”, reflexiona l’advocat. Des de la Fatec també s’ha proposat al ministeri de Justícia modificar el Codi Penal per penalitzar els delictes patrimonials a la família si la persona és més gran de 70 anys. “L’única solució a llarg termini passa per l’educació”, afirma Gordi. I afegeix: “No tenim cap millor patrimoni que el de les persones que acumulen l’experiència del temps i la historia del país i de la família”.

La clau és sensibilitzar la població perquè a través d’un veí, d’un familiar o de la mateixa policia es puguin detectar més casos. “Així com amb la violència contra la dona tothom té molt clar que s’ha de trucar a la policia i denunciar, en aquests casos no és així”, lamenta Cabanillas.

Reportatge de Laura Díaz-Roig (01/11/2014)

Problemes a la llar

Selena Soro

03/05/2016

Ara.cat

Microbis als budells contra l’envelliment

L'objectiu és viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres intestins els que ens poden ajudar a aconseguir-ho 

Cap a l'any 2020, a Catalunya, una quarta part de la població tindrà més de 65 anys. L’esperança de vida d’una criatura en néixer superarà els 80 anys. El guany, però, consisteix a sumar salut als anys i viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres budells els que ens poden ajudar a aconseguir-ho. Així ho indiquen diferents estudis en què s’ha analitzat el microbioma de gent gran. Els avis centenaris tenen una flora intestinal més rica, i els que no són tan grans però tenen una salut més deteriorada tenen poca diversitat microbiana, segons un estudi fet a Irlanda pel Col·legi Universitari Cork, que constitueix un referent per als investigadors de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti. Els catalans han posat en marxa una línia de recerca per determinar el paper del microbioma intestinal en l’envelliment fràgil. “El nostre objectiu no és tant trobar la manera d’allargar la vida com la d’envellir amb qualitat. El que volem és combatre la síndrome de la fragilitat, que afecta un 30% de la gent gran i que comporta pèrdua de força, debilitat, marxa lenta i predisposició a altres complicacions”, explica Roger Paredes, codirector d’aquesta línia de recerca juntament amb Bonaventura Clotet.

Una llar menys atractiva

A mesura que ens fem grans, la població de microbis al nostre cos va canviant i el nostre sistema immunitari intestinal es va afeblint. L’absència de certs tipus de bacteris s’ha relacionat amb els trastorns que arriben amb l’envelliment, tant la síndrome de la fragilitat com el risc cardiovascular o la diabetis. Ara per ara, els investigadors han començat a reclutar per al seu estudi 200 persones més grans de 65 anys que viuen a casa, és a dir, que no estan ingressades a l’hospital ni viuen en cap residència. Se sap que aquests entorns modifiquen la diversitat bacteriana, i en aquest primer estadi de la recerca els investigadors volen estar segurs que cap element ambiental interfereix en els resultats.

Una de les qüestions que cal aclarir és si amb l’edat al nostre intestí hi ha menys microbis diferents perquè el nostre cos com a llar els resulta menys atractiu, a causa d’altres canvis biològics que es van produint, o si són els canvis en la dieta i l’entorn associats amb l’edat el que ens acaba alterant la composició bacteriana. “Amb l’edat canvien molts dels nostres hàbits, per exemple es fa menys exercici i es té menys gana, es menja menys en general i, en particular, es pren menys fibra, cosa que està molt relacionada amb la riquesa intestinal”, explica Paredes.

La determinació de la composició bacteriana intestinal té dues aplicacions importants. D’una banda, amb una senzilla i econòmica anàlisi de femta es pot arribar a fer un mapa del microbioma de l’individu i veure quins són els seus riscos abans que arribin els problemes. De l’altra, es poden administrar probiòtics per corregir el dèficit de microbis.

Lliçons del VIH

Aquest afebliment del sistema immunitari intestinal és el que també fa que les persones infectades amb el VIH pateixin una inflamació crònica que el tractament antiretroviral no corregeix del tot i que els porta a un envelliment prematur. L’estudi del microbioma de les persones infectades, doncs, pot aportar dades útils per combatre l’envelliment en general, explica Paredes.

Durant els primers 15 dies d’infecció, el VIH lesiona el sistema immunitari de les mucoses intestinals, on hi ha el 90% de les cèl·lules immunitàries del cos. Això malmet el microbioma dels budells, ocasiona una inflamació crònica i, alhora, dificulta la recuperació de la immunitat intestinal. “Els nostres estudis ens indiquen que els individus amb una flora intestinal menys rica són precisament aquells en els quals, tot i que amb medicaments aconseguim suprimir el virus fins a nivells indetectables en sang, no aconseguim que les defenses millorin”, explica Paredes. Això passa en un 15% dels casos. I són aquests pacients els que pateixen de forma més prematura un problema encara avui sense solució. “Encara no sabem com solucionar-ho, no podem acabar amb aquesta inflamació crònica que pateix el pacient i l’envelliment prematur que comporta”, afirma Paredes. Com a conseqüència, els pacients amb VIH manifesten les malalties associades amb l’edat una mitjana de 10 anys abans que la resta de la població. La diabetis, el colesterol, els riscos cardiovasculars, les demències... apareixen abans. “I creiem que és degut a aquesta inflamació crònica en què juga un paper clau la disminució de la flora intestinal”, apunta Paredes.

Un peix que es mossega la cua

Tot plegat ocasiona un desajustament força complex. A l’intestí s’hi amaga una fracció residual del virus, que és la que ocasiona aquesta inflamació. “Quan li comencem a donar medicació a un malalt reduïm molt la inflamació, és com si apaguéssim un foc, però aquest VIH residual són les brases”, explica Paredes. Com un peix que es mossega la cua, aquest VIH no permet que el microbioma del pacient es recuperi. I si es perd la diversitat microbiana, el sistema immunintari de l’intestí no funciona com cal, li costa més de recuperar-se i es perpetua la inflamació crònica que fa avançar el procés d’envelliment. 

Paredes tot just acaba de publicar a EBioMedicine un estudi fet a Barcelona i a Estocolm amb 156 persones, 129 infectades i 27 no (com a grup de control), en què ha detectat que existeix una clara correlació entre la diversitat microbiana i el grau d’afectació del sistema immunitari del pacient. “Ara volem saber si recuperant la riquesa intestinal milloraríem la seva salut”, diu Paredes. “En un futur, serà un factor més a tenir en compte en el tractament del VIH”, afegeix. D’una banda, es podran plantejar estratègies per reposar els bacteris que falten. “Hauran de ser probiòtics molt específics, consorcis de diversos bacteris que junts millorin la inflamació”, explica l’investigador. 

De l’altra, tot apunta que també hi ha antiretrovirals que afavoreixen més que d’altres l’ecosistema intestinal. “Hem iniciat estudis perquè hem vist que tots els antiretrovirals funcionen igual a nivell de plasma eliminant el virus, però uns penetren millor que d’altres a l’intestí, on actuen sobre aquest VIH residual de tal manera que el microbioma del pacient millora”, explica Paredes. “Cal triar els que penetren millor per així combatre millor el virus i de passada afavorir el microbioma intestinal”.

En el seu estudi, els investigadors de Can Ruti també han pogut observar que algunes de les diferències entre els malalts pel que fa a la composició del microbioma i que s’havien atribuït a la infecció per VIH, de fet estan més relacionades amb factors ambientals. I, en concret, amb les pràctiques sexuals. Les conductes sexuals de risc per a la infecció modifiquen el microbioma intestinal, fet que s’haurà de tenir en compte en tots els estudis de microbioma d’ara endavant. No obstant això, no s’ha trobat que la diferència influeixi per bé o per mal en el transcurs de la infecció.

Mònica L. Ferrado

14/02/2016

Ara.cat

Avisen que el nombre de cuidadors de la gent gran caurà en picat

Quaranta agents socials van participant a la jornada sobre l'envelliment organitzada per l'Obra Social de La Caixa

Representants de l'Ajuntament, Benestar i Família de la Generalitat i de la Caixa, a la taula de la jornada

El nombre de cuidadors en l'àmbit familiar que en aquests moments tenen cura d'una persona de 80 anys és, de mitjana, de 4,75 persones. I es calcula que l'any 2050, en què el nombre de gent gran duplicarà l'actual, aquesta ràtio caurà fins a les 1,45 persones, segons va advertir ahir la directora científica de Matia Instituto Gerontológico, Mayte Sancho, en la jornada de reflexió que es va fer a l'Espai Caixa de Girona sobre com millorar l'atenció a les persones grans més vulnerables. Sancho va qüestionar el model actual d'atenció atès que, segons va destacar, la major part dels cuidadors –majoritàriament dones– de les persones de 80 anys en tenen més de 65. “De manera que el discurs del cuidador i de la persona que rep les atencions coincideixen al 100%”, va dir. En tots dos casos se senten incompresos i ignorats.

La jornada d'ahir a Girona forma part del programa que l'Obra Social de La Caixa ha posat en marxa amb el lema Primer les persones: cuidar com ens agradaria ser cuidats. Van participar-hi una quarantena d'agents socials de diferents entitats, com ara Càritas, Creu Roja o Amics de la Gent Gran.

N.A.

17/06/2015

El Punt Avui

La soledat, la malaltia dels avis d'avui

A Catalunya hi ha 150.000 persones més grans de 65 anys que pateixen aïllament social

La soledat és preocupant quan és imposada, és a dir, quan és no volguda, i s'associa a un increment de problemes de salut, com ara malalties cardiovasculars, depressió i Alzheimer, i al risc de mortalitat. A Catalunya es calcula que unes 250.000 persones més grans de 65 anys viuen soles i, d'aquestes, 150.000 pateixen soledat no volguda i aïllament social.

L'aïllament afecta, sobretot, les persones de més de 80 anys, que és quan acostuma a coincidir amb problemes de salut i dificultats de mobilitat. Envellir no ha de ser considerat un problema ni una càrrega social, i el repte és garantir que la gent gran mantingui un paper actiu i no sigui relegada a un segon terme.

La soledat té arrels molt complexes: des de la substitució del model de família extensa per un altre en què les diferents generacions ja no viuen sota un mateix sostre, fins als problemes de conciliació o els estereotips negatius vinculats a la vellesa. Amb aquest punt de partida, la fundació Amics de la Gent Gran celebra demà una gala solidària al Gran Teatre del Liceu per sensibilitzar la població sobre una situació que pateixen milers de persones grans a Catalunya, sobretot dones. "Per a mi estar sola és una malaltia", deia l'Antònia, una de les beneficiàries del programa d'acompanyament d'Amics de la Gent Gran. Més de 700 voluntaris atenen 825 persones més grans de 65 anys que pateixen soledat i a les quals visiten un cop a la setmana.

Un quart de segle

Amb el lema "No esteu sols!", la gala té el doble objectiu de captar recursos perquè la fundació, que celebra 25 anys, pugui arribar a cinc noves poblacions de Catalunya i sensibilitzar sobre "les greus condicions de vida de moltes persones grans", explica el gerent de l'associació, Oriol Alzina.

JOAN CODINACH, 88 anys

"Encara no m'he acostumat a viure sol a casa"

Fa 21 anys que és vidu i que viu sol al domicili familiar, a la ronda del Guinardó de Barcelona. Joan Codinach (88 anys) sent l'escalfor familiar, especialment de la filla, el gendre i la néta -també dels cosins que cada diumenge li regalen companyia-, tot i que acostuma a esperar amb delit els divendres. És el dia que rep la visita del Toni, un mestre que fa de voluntari a Amics de la Gent Gran, que li ofereix dues hores de conversa distesa per combatre l'avorriment. "Em ve de gust parlar amb ell i la companyia que em fa", explica Codinach, que a casa rep l'ajuda puntual de la filla i d'una treballadora de la llar per a les tasques domèstiques. Està permanentment controlat gràcies al servei de teleassistència.

Codinach s'expressa amb vehemència i amb sinceritat. "Encara no m'he acostumat a viure sol a casa", explica l'home, que va tenir set germans, tot i que no n'hi ha cap que continuï viu per compartir-hi els anys de vellesa. Enrere queda el trasllat de la família de Manresa a Barcelona, un canvi sacsejat per la Guerra Civil. Malgrat que el pare de Codinach, sastre de professió, no va poder obrir la sastreria com hauria desitjat, la família va fer arrels a la capital. Ell no va seguir els passos del pare: va treballar a la banca i al món empresarial. "El meu germà gran sí que s'hi va dedicar quan va anar a París, però a mi no m'anava això de l'agulla", explica l'ancià, que ara només pretén gaudir de la companyia i distreure's. Li agradaria dedicar més temps a la lectura, però la vista no l'hi permet. Necessita l'ajuda d'una lupa per llegir diaris i els llibres que li criden l'atenció. La vida quotidiana està condicionada per les insuficiències respiratòries -durant 16 hores al dia utilitza una màquina d'oxigen-, fet que no li impedeix sortir de casa cada dia. "Aspiro a mantenir les bones relacions que tinc", afirma Codinach.

ÀNGELA FERNÁNDEZ, 88 anys

"M'he sentit abandonada, ara torno a tenir ganes de viure"

De vegades, quan s'avorreix o se sent sola, l'Àngela es posa un concert de Robbie Williams al DVD. La música i l'energia del xòuman anglès damunt l'escenari l'animen i l'ajuden a "distreure la ment". És una afició que compartia amb la Maria Àngels, la voluntària d'Amics de la Gent Gran que fins fa poc hi anava cada dijous a la tarda a fer-li companyia. Quan feia massa fred per sortir a fer un volt o no tenien ganes de jugar al parxís, es posaven Robbie Williams.

Firmades per Àngela Fernández, les làmines amb relleu que guarneixen les parets del seu pis de Sant Andreu parlen d'una dona activa i amb inquietuds. Fins fa poc encara retallava làmines, però, amb 88 anys, el cos ja no acompanya i només li queda la música o una bona novel·la negra -les que més li agraden- per passar les hores. "Els caps de setmana intento fer coses de la casa per no apoltronar-me a la butaca", admet.

A l'Àngela no li fa por la soledat. Tot i que la indefensió física de la seva edat l'ha fet més poruga -admet-, ja fa més de 27 anys que viu sola, d'ençà que va quedar vídua i hi està força acostumada. De fet, sempre s'ha considerat una persona "independent i, fins i tot, solitària". Però no estava preparada per al que comportaria la mort de la Lenilda, la seva única filla, ara fa dos anys. Gairebé tan dur com perdre-la en mans d'un càncer amb només 51 anys, va ser el cop de soledat que va venir després. "Em vaig sentir molt abandonada. Van passar molts mesos sense que ni em truquessin ni em vinguessin a veure", relata, i confessa que, fins i tot, li va passar pel cap la idea del suïcidi.

El metge de família va decidir que no podia estar sola, i cada matí, entre setmana, ve una cuidadora que l'acompanya a passejar i a fer la compra, i l'ajuda a banyar-se i a fer el dinar. El familiar més directe que li queda és la seva néta Cristina, que viu a Sabadell i amb prou feines la va a veure. Encara avui, la sensació d'abandonament no la deixa dormir bé algunes nits. Diu que mai no es va imaginar arribar així a la vellesa. "A la meva època no era així. S'estava més pels avis", opina.

Un dia va trobar a la bústia un anunci dels Amics de la Gent Gran i va decidir trucar-hi. A més de la companyia de la Maria Àngels, les activitats de l'associació han estat "un estímul per arreglar-se i sortir de casa", admet. "M'han tornat les ganes de viure". El ball de fanalets de Sant Joan, la visita al Zoo, el dinar de Nadal... Són trobades que aprofita sempre que pot, perquè hi troba gent de totes les edats. "Ja sé que sóc una iaia, però no m'agrada estar només amb iaios", bromeja, per justificar la seva aversió als casals d'avis. Diu que la deprimeixen.

Les visites de la Maria Àngels li han servit, fins i tot, per refer el seu armari. La depressió en què es va enfonsar després de la mort de la seva filla li va fer perdre fins a 14 quilos i la voluntària la va acompanyar a comprar roba. "Ja m'he engreixat dos quilos!", apunta, com a prova del canvi en el seu estat d'ànim. I mostra algunes peces del seu nou vestuari, en què els colors han tornat a donar un toc d'alegria.

ODETTE ARAGONÈS, 92 anys

"Sort en tinc dels voluntaris, són la meva segona família"

A la sala d'estar que anys enrere feia de perruqueria, unes fotografies en blanc i negre mostren el perfil d'actriu de cinema que tenia de jove Odette Aragonès. Ella diu que no, però d'on n'hi hagut sempre en raja. Coqueta i manyosa, l'Odette, que havia estat perruquera, continua arreglant-se ella mateixa els cabells. Això la distreu. Amb 92 anys i tot i que la vista ja no l'acompanya, també cus a mà. Activitats que la mantenen ocupada perquè els dies se li fan "massa llargs" tot i que sempre procura "fer alguna cosa". Es lleva a les 7 del matí i en un parell d'hores ja té la casa arreglada. Al migdia dina al casal d'avis i les tardes les passa a casa, mirant la televisió. "Diuen que m'he de quedar al casal i xerrar amb les àvies, però és que m'avorreixo", explica.

En canvi, qui sí que l'entreté és la Carme, la voluntària d'Amics de la Gent Gran que la visita cada dimarts. Xerren, surten a fer un volt i, sobretot, trenca la rutina. "Ens avenim molt. M'explica coses seves i és molt alegre". Al contrari, explica, de les conegudes de la seva edat, "que només parlen de desgràcies". Reconeix que la soledat pesa. "Hi ha moments que em sento sola però faig l'esforç per no estar trista i poso música i canto".

Fa set anys que és vídua i troba molt a faltar el Domènech, el seu marit, a qui va conèixer amb només 15 anys. "Quan trobes un bon company i se te'n va, alguna cosa mor dins teu. Et quedes buida", explica amb un fil de veu. No pot evitar pensar, per exemple, que el Domènech s'ha perdut la manifestació de l'Onze de Setembre. Els diumenges el fill la va a buscar per anar a dinar amb la jove i els néts. "Però tots estan molt ocupats. Si no fos pels Amics de la Gent Gran no podria anar al metge ni enlloc. Han estat una segona família. Sort en tinc d'ells!" Explica que quan ella era jove això ho feia la família. "Potser no hi havia les facilitats que hi ha ara, però els avis es quedaven a casa dels fills i ara van a les residències. Jo sé que hi acabaré perquè no tindré ningú que em cuidi". Però, mentre pugui, vol continuar vivint al seu petit pis de lloguer, el mateix on viu des del 1943, l'any que es va casar. Viu a Barcelona, a tocar de la Boqueria, però el barri no té res a veure amb el de la seva joventut i els propietaris del pis pressionen perquè el deixi. Li han fet mòbing però ella i una altra veïna resisteixen. Reconeix que no es pensava que arribaria als 90 anys, però ara vol fer-ne 100 "per veure la independència de Catalunya", diu. Si ha de fer balanç de la seva vida, conclou que ha estat "molt feliç". "Si pogués, tornaria enrere!", diu l'Odette.

Un nom exòtic que revela els seus orígens francesos i un passat marcat per la guerra, de la qual ja queden pocs testimonis.

L. Bonilla/J. Serra/S. Sánchez

29/09/2012

Ara.cat

Ballar és la millor activitat contra l´envelliment

Foto: Cristopher Furlong
Getty images

"És necessari envellir en societat. La soledat és el contrari a un bon envelliment"

L'envelliment és inexorable però hi ha maneres que passi millor. Aquesta part ineludible de la vida que tant desassossega a molts, és l'especialitat del catedràtic de la Universitat de Múrcia Vicente Vicente Ortega. Amb motiu de l'Any Europeu de l'Envelliment Actiu, el metge i cirurgià edita una guia per dur-ho de la millor manera possible. 

Com sorgeix la idea de la guia? 
És el resultat del treball de l'Institut Universitari d'Investigació sobre l'Envelliment juntament amb d'altres institucions. Fa cinc anys que impartim cursos i hem decidit fer-ne una guia molt precisa i molt informativa sobre els consells que hi desenvolupem. 

Quina mena de consells s'hi recullen? 
Els més importants versen sobre la necessitat de fer activitats que ens reforcin físicament i mental, que ens facin sentir realitzats i que ens agradin. Ballar és una de les millors activitats, de les més completes, per tal de millorar el nostre procés d'envelliment. Per altra banda, fer sudokus o mots encreuats també ens ajuda a exercitar-nos mentalment. També cal tenir en compte que és necessari envellir en societat. La soledat és el contrari a un bon envelliment. Està demostrat que envoltar-se de persones amb les quals tens una afinitat cultural ajuda a envellir de manera més feliç. 

I de l'envelliment psicològic, què me'n diu? Està tractat, estudiat? 
Per desgràcia no ho està gaire, tot i que és tan important com l'envelliment físic o mental. És primordial ser feliç per envellir millor. Un estudi de la Universitat de Nova York afirma que les persones majors de 80 anys tenen millor percepció de la felicitat que els menors de 20. Tot i això és un tema que provoca cert rebuig i es tracta poc. 

Quins altres problemes provoquen rebuig a la població envellida? 
Principalment, el tabac. Una de les doctores que col·laboren en la guia, María Jesús Avilés, parla de com és de bo no fumar. És a dir, per evitar el rebuig no diu que fumar és dolent, sinó que no fer-ho és bo. I és essencial parlar-ne perquè és l'única substància legal que mata la meitat de la gent que en consumeix. 

Aquesta guia hauria de ser un llibre de capçalera per a tots? 
Sí, i sobretot per als joves, que els cal canviar el xip: hi ha coses que caldria tenir en compte abans d'envellir, i no quan ja hi som, a la vellesa. Però moltes vegades el pensament "com voleu que deixi de fer això?" serveix d'excusa per retardar el canvi fins que el metge ho imposa. I ho hauríem de fer per voluntat pròpia. 

I com hi ajuden les noves tecnologies? 
Són fantàstiques. En els centres per a la tercera edat s'estan instal·lant ordinadors que ensenyen els més grans a relacionar-s'hi, i és una gran idea perquè és una gran ajuda. Per exemple, és una gran manera d'unir avis amb els seus néts. Ja que es fan moltes activitats informàtiques per desenvolupar aquest vincle.

Ana Vera Navarro
14/08/2012
Diari de Girona

L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell

Isabel Cabetas, economista, doctora en Psicologia i psicoanalista 

Tinc 72 anys. Vaig néixer a Saragossa i visc a Madrid. M'he casat dues vegades i he tingut dos fills i un nét. El agonitzant capitalisme no es resigna i intenta sobreviure. No sé si el temps va per davant o per darrere, així que no em queda altra que mirar de deixar bona empremta

El "ianoïsme" és terrible. 

Què és això? 

"A la meva edat ja no". Vaig ser òrfena de mare als 17 anys i el meu pare, amb sis fills, va tornar a casar i va tenir tres més. D'ell vaig aprendre la vitalitat. Amb 85, li deia a la seva néta: "Gimena, hem d'aprendre informàtica, que té molt de futur". 

Pulsió de vida. 

L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell. Per viure en pulsió positiva necessites viure en projecte, en present continu. 

Quins altres moments marquen la seva vida? 

No em deixo portar per la vida. Però quan mana la vida, sé callar. El pitjor és posar-se a contrapèl. Fa cinc anys, amb el meu segon marit, un home meravellós, vam tenir un accident de cotxe. Ell va morir a l'acte. 

Aquí manava la vida. 

Sí, jo no tenia res a dir, només agrair-li a la vida haver-lo conegut, i després a reposar, tot menys dir per què em passa a mi això. Et toca i et toca. 

Economista psicòloga? 

Sempre vaig voler ser psicoanalista, però en aquella època a Espanya no era possible. Ja casada i amb dos fills, es va obrir la facultat de Psicologia. Al matí treballava d'economista, després agafava la bici i me n'anava a la facultat. Era amiga dels alumnes de 24 i dels professors de 42, la meva edat. 

No ha malgastat vostè la seva vida. 

De seguida vaig començar a exercir de psicòloga ja formar-me com psicoanalista. Em vaig jubilar el dia que vaig organitzar un grup de majors al Col·legi de Psicòlegs. 

Què ha estat l'important? 

Els fills em reeducaron, em qüestionaven sobre la vida. Amb 6 anys, el major va entrar precipitadament a la cuina i em va dir: "Mare, em fa moltíssima por morir-me perquè no m'he mort mai". Això és molt seriós. Vaig comprendre aviat que podia prescindir de parella, però no em costava romandre fins que ells complissin els 18 anys. Després de divorciar-me vaig viure sola, que em feia molta falta: 9 germans i casada des dels 26. 

Ho va gaudir? 

Moltíssim. I als 61 anys, després de 15 d'autonomia en un piset de 50 m2 (al que he tornat), em vaig topar amb un home fantàstic que també sabia estar sol. Vam estar junts sis meravellosos anys perquè volíem. 

Quan es converteix un en una persona gran? 

Socialment als 65, és una sentència. Hi ha un prejudici social tan establert que ens convenç a tots i entrem en el "ja no tinc edat per ...". Però el pitjor dels prejudicis és per al que els té, això envelleix terriblement. 

Si un és interessant, no deixa de ser-ho perquè tingui 65 anys i un dia. 

Jo tinc dues postures per encarar el sentit de la vida: Què vol de mi la vida, i què vull jo de la vida. 

I quan s'aplica una o una altra? 

Quan les circumstàncies han pogut amb un, no queda altra que preguntar-se què vol la vida de mi, què puc fer, serveixo per a alguna cosa? I quan un està amb projectes, ha de manar el què vull jo de la vida. 

Intel·ligent apreciació. 

El que et dóna de saviesa el viure és un regal. Amb l'edat es creen prolongacions neuronals, estratègies noves per enfrontar-se a nous canvis. 

Mort del cònjuge, dels amics, trasllat a casa dels fills, jubilació ... 

És sorprenent que just quan t'arriben els últims anys et arribin els grans canvis. Fins i tot tinc diversos amics que de grans han canviat de professió. 

Estimulant. 

Cal permetre aquests canvis. Els grans som un nou grup social i per tant hem improvisar com ser majors. Però el judici de la societat pesa massa. 

En què consisteix la saviesa? 

En saber adaptar-se, però l'imprevisible espanta. En acceptar-rau la creativitat. El debat en grup, l'intercanvi, és útil. 

Què més ha entès? 

Que la relació intergeneracional és molt desitjable, ara tenim la possibilitat de conèixer-nos quatre generacions i ens podem donar molt els uns als altres. 

Diuen que envellir és una malaltia cruel. 

És una cosa gradual i sempre s'està a temps de canviar hàbits que ens fan mal, des de físics fins psicològics. 

De què patim els humans? 

El mal fer és un hàbit innat de l'ésser humà, i al que li pot és una catàstrofe. Resoldre conflictes interiors és bàsic. No entendre a un mateix és el pitjor per viure i per conviure.

 ... 

Com diu Woody Allen la vida és tragicòmica, però el percentatge de riure o de plor l'hi poses tu. Crec que per aquí està el secret de la vida, i procurar no enganyar massa, i tractar d'aclarir el conflicte interior entre el que desitjo i el que faig. 

Com es soluciona aquest conflicte? 

Cada dia. El conflicte està fet de petits moments. No cal fer més gran la bola, s'ha de parar: he d'estar cada vegada millor, i no al revés. I saber demanar ajuda és important i bonic, i no estic parlant d'un professional sinó de ser un ésser social. 

La nostra major eina? 

Transcendència: veure més enllà del teu melic, que et import una mica més enllà de tu mateix.

Anys i saviesa

Cada vegada que em trobo amb un o una jove de més de 70 anys, se m'omplen els pulmons d'aire fresc i se m'amunteguen les preguntes, perquè vull saber com ho han fet, perquè jo també vull. En la nostra societat són pioneres, no hi ha hagut una altra generació abans tan longeva i tan activa. Mantenen un inconformisme ben entès: es neguen a complir amb l'etiqueta de vells que la societat reserva per a ells.Solen ser persones que han viscut segons la seva opinió. Després de treballar tota una vida, Isabel Cabetas es va enfrontar a la jubilació amb un nou repte: crear grups de gent gran per compartir els embats dels anys i escriure: El futur és avui. Donar saviesa als anys.

Ima Sanchís

30/04/2012

La Vanguardia

Que no, que no...

_Jubilats i malalts que em llegiu: res de sentir que sou una càrrega. 

I, si ho sentiu, res d’anar-ho dient en veu alta _

Corren mals temps per arribar a vell. No és nou: des de sempre, quan ens convertim en vells, i més si tenim xacres, ens lamentem (“Sóc una càrrega”, “Ja no faig res de profit a la vida”, etc). Però fins ara, allò que alguns anomenen “Papa-estat” ens animava a seguir vivint o, almenys, ens oferia una mica d’ajuda. Ara, en canvi, el Papa-estat podria estar a punt de convertir-se en algú tan caritatiu com les tietes de Mortimer a Arsènic per compassió, que de seguida que veien un avi que es lamentava, se’l carregaven amb una copa de vi barrejat amb una culleradeta d’arsènic. ¿Se’n recorden? Eren molt divertides. Tant, que si un dia l’estat decideix lliurar-se de mi perquè m’he convertit en pensionista, espero que prengui nota de la seva delicadesa i el seu humor. Almenys, moriré somrient. 

Mentrestant, i per si de cas, adverteixo als jubilats i malalts que em llegeixen: res de sentir-vos una càrrega. I, si ho sentiu, res d’anar-ho dient en veu alta. Ja en tenim prou amb tanta notícia culpabilitzadora sobre el preu que paguem pels avis que no treballen. Per no parlar de l’indicador que s’han tret de la màniga a la reunió anual de l’acció Conjunta Europea sobre les Esperances de Vida en Bona Salut, celebrada la setmana passada a París. Abans els congressos eren sobre l’esperança de vida i punt. Ara, com per casualitat, són sobre l’esperança de vida en bona salut. Diu un organitzador: “Fins ara només teníem la EV, un indicador quantitatiu. Ara tenim L’EVSI (esperança de vida sense incapacitat), que no sols avalua la supervivència, sinó la qualitat de vida”. Ha! En diuen qualitat de vida, però l’única cosa que volen veure és fins quan podem tenir prou salut com per seguir engreixant les caixes de la seguretat social. 

Un altre organitzador està tan entusiasmat amb L’EVSI que fins i tot posa a les seves declaracions un toc de lirisme: “L’EVSI és com un telescopi: hi mires a través i pots veure nous estels” (...al cel siguin?). El mateix individu explica que Espanya té, amb França, l’esperança de vida més alta de la UE, però que, atenció, caldrà restar-ne “els anys que es viuen en mala salut”: “Estem a l’inici de la història de L’EVSI, però ja veiem una dada impactant: hi ha enormes diferències entre L’EVSI dels diferents països de la Unió Europea…”. Vol dir això que ara també ens posaran nota segons els anys que visquem en bona salut, aptes per cotitzar, i si ens baixen la nota EVSI, eutanàsia al canto!? 

Aquest congrés em fa tan mala espina que fins i tot tinc pensat de revisar transitòriament les meves idees sobre la legalització de l’eutanàsia. Sóc una ferma partidària de la mort digna. Però davant tanta pressió, m’estimaria més deixar aquesta reivindicació per a un moment més oportú. Ara no és moment de donar-los idees. Ja els dic jo que no. 

Imma Monsó 

26/04/2012 

La Vanguardia

Viure als 100 anys: els més grans trenquen els tòpics sobre la vellesa

 Jaume Saura. Al juliol complirà 100 anys.

Foto per Mané Espinosa

Teresa Pérez Aparicio i Jaume Saura compliran 100 anys aquest 2012 i viuen la seva vida. Quina és la seva vida? Doncs la seva, la del seu passat, la d'avui i la de demà. Tenen salut i són autosuficients, però sent això molt important potser ha arribat el moment de deixar de parlar de la vellesa avançada sempre en termes mèdics i de dependència i aprofitar que ells poden fer-ho des de la talaia de l'existència. L'escriptor suec Jonas Jonasson ha servit en safata el debat amb l'èxit de la seva novel·la L’avi que va saltar per la finestra i va tocar el dos (ed. Salamandra / Campana). Va marxà de la residència, i això està encantant a la vella Europa.

Teresa Pérez Aparicio A l’octubre complirà 100 anys

Foto per Kim Manresa

Ni la Teresa, ni en Jaume volen saltar per la finestra i no viuen en una residència, però dels seus relats queda clar que el sentit de la vida és viure-la cada dia. I donant la raó al que diu en José Luis Sampedro aquí al costat, ells han aconseguit fer-ho d’acord al que  són. En Jaume va néixer a Barcelona, va deixar el col·legi als 10 anys, als 15 era ebenista i explica que la il·lusió per superar-se ha estat un dels motors de la seva vida. Un temps després es va instal·lar com a fotògraf de publicitat

La il·lusió per superar-se, la confiança en un mateix - "el meu millor amic és el meu jo interior", diu-, casar-se amb "una gran dona", les quatre filles, i un caràcter molt sociable és el que el porta a definir com un "major-jove feliç". El que avui li agrada, prossegueix, és gaudir del "aspecte humà" de la vida, dels afectes i les converses. Li encanta aixecar-se i veure que fa sol, llegir la premsa, anar a alguna conferència a la universitat, estudiar informàtica, xerrar amb els altres. I fa retrats amb la seva càmera sense que els altres se n'adonin per captar la seva veritat.

És difícil arribar als 99 anys i més encara fer-ho en aquestes bones condicions, però en Jaume posa veu a una etapa, la de la vellesa avançada, que s'observa normalment des de fora, que es projecta en el debat social de forma despersonalitzada i en la que els seus protagonistes són presentats com a subjectes passius.

"La pitjor manera possible d'analitzar aquesta etapa és tallar a tothom amb el mateix patró. No hi ha una estructura subjectiva de la gent gran, la subjectivitat de cada un ja està feta, i tots són diferents", assenyala Mercè Pérez Salanova, psicòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És un moment en què es planteja un nou repte perquè cal acceptar i adaptar-se a una sèrie de renúncies i limitacions. De les físiques a les de l'entorn generacional, a la ‘troupe’ que t'ha acompanyat i que va morint, i és bo admetre que les coses canvien, assenyala Salanova. Però això no suposa ni pensar, ni sentir menys i cal replantejar com la societat es relaciona amb aquestes persones grans.

Cal tenir una gran fortalesa mental, una gran capacitat de resiliència per deixar enrere moltes coses i seguir endavant. Així ho entén Jesús Fraiz, un metge psiquiatre expert en centenaris i que subratlla la capacitat de transformació i adaptació que ha observat en molts amb els que ha xerrat.

Ho podria fer amb la Teresa, que va néixer a Enguera (València), va arribar a Barcelona amb 15 anys, on va començar a treballar en el servei domèstic -un sacrifici necessari, diu- va ser costurera i, alguna temporada, portera. Va viure dos anys a l'Argentina i es considera una persona justa, ponderada, humil i sociable. "M'adapto a les persones però mantinc la meva independència, cal saber estimar la gent", assenyala. Quan arriba al centre de gent gran, el primer que fa és saludar a tots i s'asseu sempre al costat d'una dona que va en cadira de rodes a jugar al dòmino. "Les altres l'han deixat una mica de banda, jo no penso fer-ho", assenyala.

La vida avui és dura per la Teresa. Una de les seves filles va morir fa menys de dos mesos, i es nota el dolor immens. Però té a les seves altres filles, als néts i als besnéts. A les seves amigues, amb les quals parla cada dia i atén. Fa plans per tornar com cada any a Enguera a passar una setmanes, i té a la Montserrat, una voluntària d'Amics de la Gent Gran, que sap escoltar.

A Jesús Fraiz l'admira la capacitat d'aquestes persones de fer front a les adversitats i no el fet en si d'haver complert anys. "Hem de fixar-nos molt en ells. Van viure la Guerra Civil, crisi molt més greu que l'actual i van saber adaptar-se amb menys", assenyala. Avui el que valoren és l'amistat, el respecte i l'afecte, i no que se'ls tracti com un objecte de museu.

La Teresa viu sola. Passa alguns dies amb la seva filla a Molins de Rei, però al cap d'unes hores ja vol recobrar la seva independència. Es fa el menjar, algun dia obsequia els néts amb una paelleta, i li agrada passejar.

El carrer! En Jaume enyora el seu barri de l'Eixample. Fa uns mesos una fissura a la pelvis el va portar al Putxet, on viu la seva filla. Està molt bé amb ella, però els costeruts carrers d'aquest barri li limiten la relació social, el passeig, la xerrada. Està preparant la tornada. 
Al final, la vida és aquí.

Cristina Sen

04/03/2012

La Vanguardia