SOLITUD

El divendres 20/4 vaig rebre el següent WhatsApp, enviat per la Rosa Garriga, directora del Voluntariat de Suport en la Solitud de l'Hospital Dr. Trueta: «Amb gran tristesa et comunico que el nostre estimat Mn. Joaquim Casadevall ens ha deixat. La cerimònia de comiat serà demà dissabte, a les 16 h. a la parròquia de Sant Josep de Girona».

Vaig assistir a la cerimònia de comiat, presidida pel bisbe i companys seus del presbiterat. També amb la companyia de molts amics del voluntariat i de feligresos de les diferents parròquies que Mn. Joaquim va exercir com a vicari i com a rector. No esmento els diferents destins ministerials, perquè són molts i no pretenc fer-li una biografia. Sé que la seva modèstia no ho permetria.

En canvi vull parlar de la seva obra: el voluntariat de suport a la solitud. Em sembla un acte de justícia i sobretot un clam que demana l'atenció sobre una xacra social que hauria d'avergonyir-nos: la solitud, que segons l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya), «és la malaltia dels avis d'avui». Calcula en 250.000 els avis que viuen sols a Catalunya i d'aquests 150.000 pateixen soledat no volguda i aïllament social.

No és el mateix «sentir-se sol o estar sol». Neus Calleja, psicòloga i directora del Telèfon de l'Esperança, en l'article Soledat imposada, publicat en el darrer número de la revista de pensament i opinió RE (Realisme Existencial), ens ajuda a reflexionar sobre «sentir-se sol»: «L'expressió 'em sento sol/la' ens evoca ràpidament a un sentiment de malestar, de sofriment. Fem aquesta associació de forma automàtica, des de l'emoció que es genera a través de la pròpia empatia i que ens situa ràpidament a aquesta situació al escoltar-la».... «La soledat imposada pot arribar a ser enormement dolorosa. És com una llosa que impedeix gaudir de la companyia dels altres»... «Tota situació de soledat no desitjada requereix d'ajuda i intervenció, perquè si es perllonga en el temps, pot esdevenir fàcilment en una situació d'aïllament crònic, on es van perdent les habilitats socials amb el risc d'esdevenir fàcilment en una situació de màxima vulnerabilitat per a la persona»... «És deure de tots estar atents al nostre entorn i prevenir en la mesura de les nostres possibilitats el patiment que genera la soledat imposada. Des del Telèfon de l'Esperança seguirem aportant el nostre gra de sorra per a pal·liar la soledat en qualsevol dels seus supòsits. Al 934144848 sempre hi haurà una veu amiga disposada a escoltar i acompanyar qui ho necessiti».

Mn. Joaquim Casadevall, en l'exercici del seu ministeri com a capellà del Trueta, va detectar el problema de la solitud, en el seu punt més crític: quan una persona es troba malalta i no té ningú al seu costat per fer-li companyia. Una situació realment dramàtica. Per fer companyia als malalts que se senten sols, multiplicava les hores d'estada a l'Hospital, fins a fer-hi la seva residència «de facto». Tanmateix el problema era quantitativament important i va començar a buscar col·laboradors. La seva persistència en afrontar aquest mal social va donar i dóna els seus fruits. Són ja una cinquantena de voluntaris que donen cobertura els 365 dies de l'any i les 24 hores al dia. I 125 socis cooperadors donen suport econòmic (sempre precari) i ajuda personal per activitats concretes. En quinze anys han atès més de 6.000 malalts que se «sentien sols» i necessitaven una paraula acollidora i el contacte d'una ma amiga que els transmetés sentiments de tendresa i amor. Ho reconeix la Doctora Glòria Padura Esnarriaga, Directora de l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta que en la Memòria del voluntariat 2015, diu: «Amb els vostres acompanyaments sacieu solitud, traieu una mica de ferro a l'estada hospitalària dels nostres pacients i doneu un punt d'esperança a malalts que no tenen ningú al seu costat».

L'obra de Mn. Joaquim continua, en el seu esperit i tan necessària com mai. Podeu trobar la seva referència a www.voluntariatsolitud.cat per demanar informació, per sol·licitar o oferir ajuda als telèfons 696099697/669961972/ info@voluntariatsolitud.cat

Qui s'anima a donar suport a la solitud, sigui com a voluntari o cooperant? Ànims!

Pere Reixach

01/05/2017

Diari de Girona

Càrrec de confiança

"Em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin "de confiança". 

Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no"

El passat diumenge 26 de juliol, Jordi Xargayó, director d'aquest diari, en la seva opinió dominical, sempre objectiva, mesurada, en poques paraules, en dades concretes, ben dirigides com un dard a la seva diana, ens parlava de «La disbauxa dels sous» fent referència als sous d'alcaldes i presidents de Consells Comarcals i Diputació i deia «que estan molt per sobre dels que es cobren al sector privat». Suposo que no va parlar dels «càrrecs de confiança» perquè encara no havien entrat en escena, tot i que s'emporten quantitats substancioses de l'erari públic.

Tanmateix no vull ficar-me en l'avaluació econòmica dels «càrrecs de confiança», tot i que mereixen una revisió crítica, sinó en la utilització plausible del concepte «càrrec de confiança». En la meva modesta opinió, utilitzar en aquests casos la paraula confiança és una manipulació o una perversió, intencionada o no, del que representa la confiança. La confiança, com la solidaritat o la llibertat, són intangibles que simbolitzen grans principis. Principis que si no s'encarnen o es concreten en accions reals i necessàries, esdevenen paraules buides que poden servir per emmascarar una realitat contrària al seu noble significat.

Sabem que la no confiança genera desconfiança. La desconfiança que senyoreja avui a les enquestes d'opinió en relació amb la política i els seus polítics. «La insatisfacció en la política» és la segona font de preocupació dels catalans, just al darrere de «l'atur i la precarietat laboral» (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya). El mateix Centre, quan valora els nostres polítics, només aprova David Fernàndez (CUP) amb un 5,88, Alfred Bosch i Oriol Junqueras (ERC) amb un 5,25 i 5,05, respectivament. Tots els altres polítics suspenen.

La situació és greu. Sense confiança hi ha aluminosi a l'edifici institucional de la nostra democràcia. Veiem què ens diu la filòsofa barcelonina Victòria Camps: «La democràcia necessita una virtut: la confiança. Sense la seva construcció, no hi pot haver una autèntica democràcia».

És ben cert! La confiança és el lubrificant que fa funcionar tots els engranatges de les relacions socials, ja siguin de família, d'amistat, de negocis, diplomàtiques, laborals i especialment les relacions amb l'administració pública. En canvi la desconfiança actua com a jull que malmet tota relació social.

Per aquestes raons em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin «de confiança». Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no. Potser només gaudeix de la confiança del partit. Amb aquesta confiança, no n'hi prou. Cal merèixer la confiança de la resta de gestors públics de l'àrea territorial on s'ubica, ja siguin polítics o funcionaris. La tenen?

Deixo la pregunta oberta. Per explicar-me millor, faig una analogia d'àmbit personal. A un amic, puc fer-li confiança i deixar-li les claus de casa meva, però si no és un entès en electricitat, no li deixaré intervenir el sistema elèctric de la meva llar. Així mateix puc dir que una persona pot gaudir de la confiança d'un partit o d'un polític, però això no és suficient per menar una funció pública que paguem entre tots.

Quan es tracta de «càrrecs», vol dir que els assignen una funció, una feina. Una feina en la qual han de demostrar competència. La competència és una de les potes que sustenta la confiança. Un professional genera confiança quan és competent en la seva feina. Són «competents els càrrecs de confiança» en la feina encarregada amb diners públics?

Analitzem les quatre potes que sustenten la confiança a la manera de «checklist», per veure en quina d'elles coixeja el «càrrec de confiança»:

• Integritat, o sigui una persona honesta, honrada i coherent, amb reputació de dir sempre la veritat.
• Bones intencions, que no intenta enganyar, ni protegir ningú, que no amaga falses intencions que perjudiquin la veritables finalitats de la seva feina.
• Competència. Bones referències per a la feina proposada. Acreditació d'experiència, coneixements i tècnica suficients, avaluats objectivament.
• Resultats. Presenta una trajectòria de bons resultats en les feines encomanades.

Qui pot acreditar aquests requisits, genera confiança al seu entorn. Si negligeix algun d'ells, escampa el virus de la desconfiança que emmalalteix el cos social.

Permeteu-me, una darrera interpel·lació. Si consentim nomenaments a dit per a la funció pública, en quin lloc deixem el mèrit i la igualtat d'oportunitats, en la construcció de la democràcia? Ho deixo a la palestra. Potser en un altre article en parlaré.

Pere Reixach

11/08/2015

Diari de Girona

Em trobo bé, em trobo malament

De la mà de Lluís Duc, antropòleg i monjo de Montserrat, autor de “Simbolisme i Salut”, m’atreveixo a acceptar la invitació de Mn. Joaquim i prendre per uns instants, el s’arjau d’aquesta embarcació, àgora d’inquietuds, taula de salvació de tants nàufrags a la deriva, en l’immens mar de la malaltia i la solitud..

A l’entorn de “trobar-se bé o malament”, l’home/dona, la humanitat sencera, de tots els temps, d’orient a occident, de nord a sud, ha teixit, el gran tapís de les seves ansietats i angoixes, dels seus patiments i alegries. Un tapís, genuïna expressió cultural, que reflexa les creences, els mites, els dogmes, els valors, les accions de guariment més quotidianes i més agosarades alhora, de tota època i de tota cultura.

Per això quan hom manifesta “em sento bé “ em sento malament”, expressa un sentiment que és entès i valorat amb els paràmetres i símbols de la cultura que l’envolta. Així ens ho fa veure, el metge, escriptor, especialitzat en antropologia mèdica, Pedro Laín Entralgo “L’home del Renaixement no va sentir la malaltia, com l’home romàntic, i el burgès no la sent com l’asceta del desert” (Ocio y trabajo)

 Com sent la malaltia l’home/dona d’avui, com la percep, com la combat? Com puc saber com “em sento”, al bell mig de la societat actual, competitiva, anònima i burocratitzada? Una societat, filla mental del darwinisme social, sotmesa a la “cultura del jo” on “sentir-se bé” equival al triomf personal i l’èxit del propi “look”?

Pot “fer-me sentir bé”, la medicina del segle XXI, curulla d’avenços científics i tècnics? Pot “fer-me sentir bé”, una medicina prenyada d’una mentalitat economicista dominada per criteris d’eficiència, eficàcia i resultats?

Pot “fer-me sentir bé”, una medicina fragmentada, com un gran puzle, on l’especialista només sap el lloc que ocupa en el dibuix de la malaltia, però no percep tot el seu conjunt? Pot “fer-me sentir bé” una medicina seduïda per la tecnologia que parcel•la el cos del malalt, sense tenir en compte la seva unitat física i espiritual?

El sociòleg Neil Postman, ens adverteix dels perills de la tecnologia al servei de la medicina:

“la tecnologia no és un element neutral en la pràctica de la medicina: els metges no només fan servir les tecnologies modernes, sinó que són usats per elles. En segon lloc, la tecnologia crea el propis imperatius i, al mateix temps, crea un sistema social d’abast ampli que reforça aquests imperatius. I en tercer lloc, la tecnologia canvia la pràctica de la medicina perquè redefineix què són els metges, canvia la direcció de llur atenció, i reconceptualitza com cal considerar el pacient i la malaltia” (Tecnópoli)

Tinc la impressió que la medicina actual, cada vegada més tècnica i especialitzada, es veu abocada en la dissociació progressiva entre malaltia i malalt, de tal manera que s’acostuma a identificar el malalt amb la malaltia més que no pas a partir del conjunt de símptomes que espontàniament presenta el mateix malalt. En tot aquest context la ciència mèdica, esdevé una ciència de les malalties, més que dels malalts, amb el consegüent perill de deshumanització.

Lluis Duc, fa diana quan descriu, en el llibre esmentat al principi, la realitat de la medicina avui:

“..la vulgarització del saber mèdic, d’una banda i les institucions de la salut pública, de l’altra, han provocat que per a la gran majoria de malalts, viure llur malaltia consisteixi a parlar-ne o a sentir-ne parlar d’acord amb uns clixés o estereotips, els quals tenen la virtut de posar entre parèntesi el malalt concret, tot reduint-lo a un número controlat burocràticament o a una peça d’un artefacte mecànic que pateix unes avaries que cal reparar.”

Potser caldria cercar un equilibri entre la “tècnica mèdica” que repara l’avaria i “l’art mèdica” que apropi el metge a la persona en la seva integritat i complexitat física, mental, social i espiritual.

De fet “L’Organització Mundial de la Salut” (OMS), en la seva de definició de salut, ens fa una proposta d’integració total de tots els aspectes de la dimensió humana i no només fisiològica:

“La salut de l’home/dona, és un estat de perfecte benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia”

Aquesta definició de l’OMS, global, holística, que té en compte el “cos sencer“ i “persona sencera” s’allunya del paradigma tecnòcrata i especialitzat de la medicina moderna que només fixa la seva atenció en una tècnica mèdica concreta que intenta ser efectiva per restablir el sector del cos que es considera danyat.

L’OMS, reprèn la sintonia de vincular, tècnica amb la saviesa de viure. De sempre i en totes les cultures, la ciència mèdica o l’art de guarir, ha fet camí amb dues crosses: la filosofia i l’habilitat o tècnica curativa, entesa globalment com a salvació de la persona, sotmesa al caos.

Resulta significatiu que un dels mots grecs emprats per expressar el fet de fruir una bona salut és “holon” (el tot) que posseeix una certa correspondència amb el terme àrab “salàm” que també serveix per a designar el gaudir d’un perfecte estat de salut, és a dir, de salvació plena tant en l’ordre temporal com espiritual. L’escolàstica llatina expressarà plàsticament l’estat saludable i de plenitud corporal i espiritual de l’ésser humà per mitja del mot “integritas”(saludable i complet).

Caldrà, doncs, que la nostra medicina, en les relacions metge/malalt i en tot el procés de la malaltia, ens ajudi a enterrar, “em trobo malament”, i reeixir, “em trobo be”, tant física, com mental, espiritual i socialment.

També caldrà que tots plegats tinguem en compte la saviesa talmúdica quan suggereix, una actitud vers els malalts que sembla certificar l’encert del nostre Voluntariat de Suport en la Solitud:

“ si setanta persones visiten un malalt, aquest es cura”

Pere Reixach

Jubilat. . Ex Cap de Zona de “la Caixa”

Graduat Social – Gestor Administratiu

Especialista d’ Humanitats per l’UOC

Estudis del Pensament; Estudis Socials i Culturals.