Anorèxia i xarxes, llei pendent

Els experts per la reforma de la legislació de salut pública

L'apologia de l'anorèxia i la bulí­mia campa amb llibertat a les xarxes socials sense que existeixi de mo­ment cap legislació per poder, al­ menys, posar alguna porta en aquest camp immens. Algun senyal de pe­rill. Instagram, Twitter, Facebook, blogs, grups privats de whatsapp o Pinterest -la que més es fa servir a Catalunya.

Segons els Mossos d'Esquadra­ acullen milions de fotos i comentaris de reptes perillosos per encaixar en uns cànons de primesa extrema, per embolcallar una malaltia com un "estil de vida" sobretot entre noies adolescents i joves. El que es coneix com la thinspiration.

Amb l'ús massiu del mòbil per part dels adolescents, explica Marga Serra, professora de la UOC experta en trastorns del comportament ali­mentari (TCA), s'ha passat de la con­sulta de les pàgines proanorèxia i probulímia (Pro Ana i Pro Mia) a les xarxes socials, que amplien el perill a causa de la multiplicació i la invisi­bilitat dels missatges. Amb el mòbil, el control parenta!sobre les recer­ques s'ha complicat.

Un informe que ha presentat aquest any la Taula de Diàleg per a la Prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària indicava que el 87% de les famílies dels pacients entrevistats (l'edat mitjana era de 19 anys, i majoritàriament dones) no es­taven al corrent de les cerques dels seus fills per internet. Les xarxes so­cials, explica Marta Voltas, presidenta de la Taula de Dialèg i directora de l'Associació contra l'Anorèxia i la Bu­límia (ACAB), incideixen negativa­ment tant en l'aparició de la malaltia com en el ritme de recuperació, ja que es frena.

Si el procés de recuperació és normalment de 3 a 5 anys, l'ús de les xarxes socials durant el tractament pot fer que el trastorn es cronifiqui. És un tema greu, indica.

Grups que es retroalimenten en­ torn d'un "estil de vida" amb con­sells llançats per noies que pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, entorns virtuals difícils d'abandonar ja que esdevenen una comunitat de "suport social".

Grups que desanimen i dificulten que es demani ajuda. Un món sense filtres en el qual s'expliquen tota mena d'estratègies per aconseguir la pri­mesa extrema i per evitar el control dels pares (com vomitar, com desfer­-se del menjar, com fer veure que es menja...). I on apareixen nombrosos reptes per mesurar aquesta primesa, com el #A4paperchallenger o el #co­larbonechallenge (veieu la informació superior).

Amb l'ús massiu de les xarxes so­cials per part dels adolescents, les conductes de risc han crescut un 20%, segons l'ACAB. L'impacte de les xarxes també s'observa en les conductes autolesives i l'efecte contagi que tenen. Per això, els experts en TCA consideren imprescindible i corregir el buit legal que existeix en aquests moments, per tenir almenys una eina d'actuació. Des de la Taula de Diàleg s'està impulsant de la mà del Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) una proposta de reforma le­gal que, segons la seva presidenta.

No s'ha de centrar en la via penal, sinó en l'administrativa. En aquest sentit, l'objectiu és que es pre­senti en el Congrés dels Diputats amb el consens de tots els grups una reforma de la llei de Salut Pública -ja s'està negociant- perquè s'inclogui en l'articulat la necessitat de vetllar contra l'apologia de l'anorèxia i l'im­pacte que té en la salut pública. No­ més amb això, s'indica, ja es tindria un instrument amb què actuar, tot i que el món d'internet és molt difícil de controlar.

Si bé no es tracta d'una qüestió econòmica, la presidenta de l'ACAB cita un informe de l'hospital del Mar en el qual s'indica que la despesa pú­blica anual a Espanya pels trastorns alimentaris és de 68 milions d'euros.

L'opció de la via penal, com es va plantejar al principi, era molt com­plexa, explica Jorge Navarro, vocal de la junta de govern de l'ICAB, ja que aborda els delictes més greus. A més, assenyala l'expert, normalment els qui inciten i fan propaganda d'aquests trastorns alimentaris a la xarxa són persones malaltes.

Des de l'ACAB es considera que perquè la reforma legislativa avanci cal el consens de tots els grups polí­tics, unir els punts de vista. I això no passa quan es planteja la modificació del Codi Penal. És el que va pas­sar l'any 2015, quan el Senat va de­batre una proposta de reforma per incloure-hi l'apologia de l'anorèxia, però la majoria de grups van votar en contra, entre ells el Partit Popular i el PSOE.

El que és evident segons els ex­perts és que les vies de consciencia­ció social no són suficients i cal l'em­para legislativa per poder actuar. En aquest context s'esmenta el cas d'Alemanya, on els allotjadors i pro­veïdors de continguts a internet s'en­fronten a sancions greus si no poden demostrar que els seus usuaris són majors d'edat. S'ha de tenir en comp­te que la majoria dels qui busquen aquest tipus de continguts són sobre­ tot noies joves, ja que l'edat mitjana de la primera cerca a internet se si­tua en els 15,5 anys.

De cada deu joves afectats per un trastorn alimen­tari, nou són noies, però s'adverteix que comença a créixer el nombre d'adolescents nois amb obsessionats amb el cos i la musculació (vigorè­xia).

Per això, Marta Voltas explica que a més de les campanyes generals de prevenció que es poden fer, està comprovat que si des de les mateixes xarxes socials les empreses envien missatges d'advertència i es propo­sen links d'informació, un 35% dels usuaris poden desistir de fer la cer­ca.

Cristina Sen

05/12/2016

La Vanguardia

Ortorèxia: l’obsessió per "menjar sa"

Cada cop més persones pateixen aquest trastorn, que encara no ha sigut reconegut mèdicament 

L’excessiva preocupació per menjar bé balla sobre una perillosa línia vermella. Traspassar-la pot ser l’inici d’una patologia coneguda com a ortorèxia, l’obsessió per menjar sa. Tot i que no està reconeguda en cap sistema de classificació mèdica, els experts la defineixen com “una obsessió pel menjar sa que comporta serioses limitacions en la vida de les persones que la pateixen”, explica Toni Grau, cap de coneixement i investigació de l’Institut de Trastorns de la Conducta Alimentària (ITA).

Les persones afectades paren una atenció malaltissa a l’origen i composició dels aliments, i exclouen de l’alimentació qualsevol producte alimentari del qual no puguin verificar la procedència o que no s’adapti als altíssims requeriments de qualitat que imposen aquestes persones. Segons el psicòleg i neurocientífic Isaías Mena i el dietista Guillem Mena, aquestes persones exclouen aliments perquè creuen que porten herbicides, pesticides o substàncies artificials, i pels materials o processos utilitzats durant el procés d’elaboració del producte.

“Aquesta excessiva escrupolositat deriva en dietes deficitàries i importants limitacions psicosocials, especialment quan s’eviten àpats socials en els quals no es puguin controlar els aliments”, diu Grau. El problema és que l’alimentació es converteix en principi organitzador de la seva vida, ja que dediquen una enorme quantitat de temps no només a comprar els productes sinó també a preparar-los: tallar les verdures sempre de la mateixa manera, evitar el contacte entre diferents tipus d’aliments i fer servir estris i recipients especials.

“Els pensaments cada cop giren més al voltant de l’alimentació, igual com les converses i les activitats, com ara fer tallers de cuina i consumir literatura gastronòmica”, afegeix Grau. Els efectes de la malnutrició poden trigar temps a manifestar-se, però en canvi els símptomes psicològics es poden identificar en les primeres fases. S’ha de dir que tot i que no es tracti d’un diagnòstic clínic reconegut al DSM-5 (el manual diagnòstic dels trastorns mentals), aquests tipus de trastorns desperten cada cop més interès social i entre els professionals per les seves característiques i per la seva tendència a l’alça, afegeix Nathalie P. Lizeretti, coordinadora del grup de treball en intel·ligència emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que també explica que la rigidesa associada a l’obsessió fa que algunes persones mirin d’imposar les seves regles i prohibicions als altres, especialment a l’entorn familiar, una circumstància que pot conduir a una disfunció en les dinàmiques familiars i socials.

Més de tres hores al dia?

Segons Grau, el diagnòstic es confirma si el pacient dedica més de tres hores al dia a pensar sobre la dieta i manifesta més preocupació per la qualitat dels aliments que pel plaer de consumir-los. També es té en consideració si disminueix la qualitat de vida a mesura que augmenta l’obsessió per la dieta i si manifesta sentiments de culpa.

Altres factors són una planificació excessiva de què es menjarà i un aïllament social provocat pel tipus d’alimentació. Lizeretti afegeix que un símptoma és l’angoixa i un elevat estrès emocional relacionat amb l’elecció d’aliments que es consideren insans, que porta associada “una considerable baixada de pes” que, a diferència d’altres trastorns alimentaris, no és l’objectiu principal de les persones que pateixen el trastorn.

Algunes d’aquestes creences tenen a veure amb la idea de considerar els aliments únicament com a font de salut i no de plaer, notar malestar quan s’està a prop dels aliments prohibits, tenir una fe exagerada en la inclusió o exclusió de certs aliments per prevenir o curar una malaltia, fer un judici moral dels altres respecte als seus hàbits dietètics, patir una distorsió de la imatge corporal en sentit d’“impuresa” i persistir en la creença que les seves pràctiques promouen la salut, malgrat una evident desnutrició, diu Lizeretti.

Grau explica que això s’ha vist afavorit per factors socials i ambientals com “l’excés d’informació, no sempre contrastada i sovint contradictòria, sobre els beneficis de certs aliments considerats saludables i la demonització de determinats components alimentaris” -com els denominats superaliments, als quals s’atribueixen innumerables efectes terapèutics sobre l’organisme, o, en sentit invers, la declaració de l’Organització Mundial de la Salut, fa poc, de determinats aliments processats com a directament cancerígens.

Hi ha factors de la personalitat que poden afavorir aquesta malaltia, com ara ser una persona rígida i controladora. Per grups de població, els més vulnerables són les dones i els adolescents, a més de persones que es dediquen a qualsevol esport que associï l’alimentació amb el rendiment. Lizeretti avisa que es tracta d’un trastorn al qual es pot arribar a través d’al·lèrgies alimentaries, exercici físic, teràpies naturals i tècniques meditatives, entre d’altres, quan es porten a l’extrem.

Conscienciar del problema

El tractament té com a primer objectiu aconseguir una consciència adequada del problema. “Molt sovint justifiquen la seva conducta com un estil de vida, que, per altra banda, té bona premsa”, explica Grau. Les estratègies demanen la participació d’un metge, un nutricionista, un psiquiatre i un psicòleg, que treballen per reestructurar els pensaments i les conductes, de manera que el tractament segueix els mateixos principis que en el cas d’un trastorn de la conducta alimentària habitual, amb l’excepció del treball amb la imatge corporal, un símptoma inexistent en els casos d’ortorèxia.

Ni a Catalunya ni a Espanya hi ha dades publicades sobre la prevalença d’aquest trastorn, però alguns centres especialitzats, com l’ITA, estimen que entre el 0,5% i l’1% de la població pot estar afectada. “S’espera que en els pròxims anys aquesta xifra augmenti”, avisen des del centre. Durant la primera dècada del segle XXI hauria de ser una tendència creixent cada any. Per a Lizeretti, aquesta i altres malalties noves només tenen sentit com a conseqüència d’una societat del benestar. Els nous estils de vida, l’excessiva preocupació per la imatge corporal i els canvis en l’alimentació han fet que la incidència d’aquest i altres trastorns augmentin de manera ràpida i considerable els últims anys. “Només cal veure el gran increment de botigues de productes ecològics, bio, macrobiòtics i altres negocis que es creen al voltant de l’ideal del menjar sa, a més de la quantitat d’anuncis publicitaris que fan referència a aquest tema”, destaca.

Una història controvertida

Els primers casos van sorgir a finals dels 70, amb l’explosió del vegetarianisme als EUA, però fins a finals dels 90 no van ser detectats i estudiats. Un de ben curiós, en primera persona, és el del primer metge que en va descriure un quadre el 1996: el nord-americà Steve Bratman. Va ser durant 25 anys membre del moviment dels aliments naturals i als anys 70 formava part d’una comunitat dietètica. Va crear la seva pròpia dieta, que incloïa només vegetals cultivats en un hort propi que havia de mastegar almenys 50 vegades, i altres pràctiques com castigar-se després d’ingerir aliments prohibits. Després d’haver sigut conscient d’haver desenvolupat un veritable trastorn obsessiu es va sotmetre a una teràpia. “Actualment es dedica a fer xerrades contra la restricció de l’alimentació”, explica Grau, que assenyala que l’any 2000 va publicar el llibre Health food junkies, en què va descriure les principals característiques de l’ortorèxia.

Natàlia Costa

01/06/2016

Ara.cat

Adolescència i salut mental: un fràgil equilibri

Més del 50% dels trastorns mentals de l'edat adulta s'inicien en l'adolescència. La prevenció i una detecció precoç són claus 

Tendeix a aïllar-se dels amics cada vegada més, no pot dormir gaires nits seguides, experimenta una pèrdua de pes brusca o una davallada de rendiment sobtada. Ha passat de sentir-se una mica depre a mostrar símptomes de depressió, o ha deixat d’interessar-se pel que abans li agradava. Poden semblar símptomes propis de l’edat, però quan s’acumulen o apareixen de forma brusca dibuixen la línia que separa l’adolescència d’un problema de salut mental. I sovint costa detectar-ho, però no és un problema menor perquè els estudis mostren com més del 50% dels trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència, i entre un 20% i un 30% de les visites al metge de capçalera de les persones joves responen a símptomes relacionats amb l’ansietat i la depressió.

Dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que, en aquesta ciutat, el nombre d’infants i joves atesos als centres de salut mental infanto-juvenils ha augmentat més d’un 112% en els últims 14 anys. D’aquest total el percentatge de diagnosticats amb trastorns mentals greus, com psicosi, trastorn bipolar, trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha doblat (d’un 4,2% el 2005 a un 9,5% el 2014).

Arreu del món, i també a Catalunya, els centres de salut mental infanto-juvenil han començat a reorganitzar-se en els últims anys per atendre un nombre creixent de primers episodis psicòtics, en molts casos, també associats a un augment en el consum de tòxics (alcohol i cànnabis, principalment, però també amfetamines i cocaïna, entre d’altres). Els programes de psicosi incipient enfocats a la detecció precoç i prevenció de nous episodis a través d’una bateria de mesures, com la psicoteràpia, la intervenció amb les famílies i la rehabilitació, aconsegueixen evitar hospitalitzacions en 9 de cada 10 casos durant el primer any d’implantació, segons estudis publicats al Regne Unit i als Estats Units.

Centre pioner

A Catalunya el Centre d’Higiene Mental Les Corts del Grup CHM Salut Mental va ser un dels primers a implantar aquest servei l’any 2007. Segons la seva coordinadora, la psiquiatra Maite Carbonero, durant aquests anys el programa ha aconseguit un percentatge de vinculació al tractament del 80% -molt alt tenint en compte que un dels principals problemes d’aquesta població és que abandona el tractament- i una millora en el funcionament global, sobretot en aspectes de projectes de futur i relacions socials i familiars, també en un 80% dels casos.

El professor i investigador en salut mental jove de la Facultat de Medicina de la Universitat de Warwick, Max Birchwood, va fundar el primer servei d’intervenció precoç en psicosi al Regne Unit l’any 1994. Aquest psiquiatre anglès, que és membre del grup de treball de la prestigiosa guia de pràctica clínica NICE, d’esquizofrènia en nens i joves, va crear l’anomenada teoria del període crític, segons la qual és fonamental intervenir en els primers tres anys després d’un primer episodi o fins i tot abans, quan es comencen a detectar “estats mentals de risc”, per aconseguir un bon pronòstic de recuperació. Convidat pel Centre Higiene Mental Les Corts, durant una jornada celebrada al novembre al CaixaForum de Barcelona, amb motiu del 40è aniversari d’aquest centre barceloní, Birchwood va recordar els enormes beneficis que, tant a nivell assistencial com econòmic, suposen aquest tipus de programes, ja que, en vincular els joves amb la xarxa sanitària, s’estalvien costos d’hospitalització, tractaments de per vida i pèrdua de perspectives de futur. Segons el psiquiatre anglès, però, avui cal anar un pas més enllà i implicar els mateixos usuaris en el disseny dels serveis d’atenció especialitzada per a joves: “Bona part dels adolescents o joves que han tingut un primer episodi psicòtic escapen a la xarxa de salut mental perquè, quan els detectem, el problema ja està avançat i els hem de donar medicació, que té importants efectes secundaris, i ingressar en un hospital. Com que no volen tornar a passar per aquest procés, es desvinculen sovint del tractament”. A més, segons Birchwood, els dispositius d’assistència per a adolescents i joves “estan dissenyats des de la nostra mentalitat adulta i només es pot aconseguir que no abandonin el tractament i la rehabilitació, si ens esforcem a implicar-los en el disseny dels serveis i tenim en compte les seves propostes”.

En el programa Youthspace, que el psiquiatre dirigeix a Birmingham, han iniciat una reorganització integral dels serveis i han creat un comitè format per joves usuaris que reclama una altra mirada cap a la salut mental jove i l’atenció a les seves especificitats. Entre els serveis, Birchwood emfatitza que cada dia més programes i assaigs clínics internacionals demostren que tant la rehabilitació com algunes tècniques de psicoteràpia i intervenció amb les famílies són de vital importància per a la recuperació en aquests casos.

Cristina Molina, directora del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del departament de Salut de la Generalitat, coincideix que la detecció precoç és un dels primers objectius a assolir, perquè es tracta d’una població que no acostuma a acudir fàcilment als serveis de salut. “El pla director ha engegat diversos programes de coordinació amb el departament d’Ensenyament per donar suport als docents i, amb el de Benestar Social, per actuar sobre grups de risc. També ha posat en marxa un sistema de consultes entre els centres d’atenció primària i la xarxa especialitzada”. Tot plegat amb un objectiu comú: actuar “així que es pugui en tots els nivells i evitar la cronificació d’aquests trastorns, que, a més, tenen una enorme repercussió sobre l’entorn familiar i educatiu del jove i les seves perspectives de futur”, insisteix Molina.

I és que, a diferència del que els prejudicis acostumen a fer pensar, tothom es pot recuperar d’un trastorn mental. Així ho subratlla el psicòleg Francisco Villegas, cap de servei de l’àrea de rehabilitació psicosocial del Grup CHM Salut Mental: “Amb més o menys dificultats, sempre hi ha possibilitats de recuperació. La gent recupera un projecte de vida i els professionals el que fem és donar-los eines i suport en aquest procés a partir de programes de rehabilitació, habitatge, reinserció laboral, etc.”

Imagina un món…

La Declaració Internacional sobre Salut Mental elaborada l’any 2010 per l’Associació Internacional per a la Salut Mental Jove i presentada a Barcelona al novembre en la seva versió en català, “imagina un món on els joves amb problemes de salut mental rebin el suport i l’assistència que necessiten, quan i on ho necessitin; i cap d’ells hagi de suportar estigma, prejudicis ni discriminació”. Un dels seus primers objectius és reduir a la meitat els índexs de suïcidi entre joves de 12 a 25 anys durant els pròxims 10 anys. I és que a Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort evitable en la franja dels 20 als 35 anys.

El Pla Director de Salut Mental i Addiccions va engegar el 2014 l’anomenat codi risc suïcidi, un programa que té com a objectiu disminuir les temptatives de suïcidi mitjançant un protocol de monitorització i seguiment proactiu de les persones de risc identificades pel sistema sanitari. En el cas dels adolescents, Molina recorda que el codi risc suïcidi preveu un temps límit d’atenció després de l’alta de màxim 72 hores.

Emocions, nou idioma

Alguns dels adolescents que participen als tallers o xerrades que fa pels instituts el programa comunitari d’educació sanitària Espai Jove, dels districtes de les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, expliquen que no acostumen a parlar de les seves emocions o dels problemes de salut mental amb els pares o amics. Asseguren, però, que comentar què és l’ansietat o si en senten en un moment determinat, els aniria molt bé. Des de diferents àmbits socioeducatius i sanitaris fa temps que es reclama que l’alfabetització en salut mental i l’educació emocional siguin una assignatura a les escoles. Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que agrupa 91 entitats catalanes, també han detectat aquesta necessitat que expressen els joves. Per aquest motiu, en l’última Ágora Jove van decidir engegar la campanya Ja tens la salut en ment? #AssociativaMent a les xarxes socials amb lemes com: “Ser conscients de les nostres emocions i expressar com ens sentim és guanyar un idioma” i “Educació emocional a cada escola! Volem un sistema educatiu que promogui habilitats socioemocionals a l’aula!”

Núria Ramon, psicòloga i presidenta del CNJC, explica que “discriminacions patides diàriament pels joves d’esferes diverses, com el masclisme, el racisme o l’orientació sexual, així com les expectatives i exigències respecte als canons de bellesa i mposats, els models normatius de parella i familiars o la pressió del grup i la família, afecten el benestar emocional dels joves i poden ser font de trastorns com l’ansietat, la depressió, l’anorèxia i la bulímia o, fins i tot, el suïcidi”.

Marta Espar

25/12/2015

Ara.cat

Trastorns alimentaris, el crit silenciós de la perfecció

La detecció precoç de qualsevol anomalia alimentària pot evitar que s'agreugi el deteriorament de l'organisme

Trastorns alimentaris, el crit silenciós de la perfecció

"No hi ha cap dona perfecta per naturalesa." Aquesta afirmació apareixia en una notícia publicada per l'agència Europa Press fa uns mesos. S'hi denunciaven les pràctiques nocives per a la salut que duen a terme algunes models professionals per tal d'assolir l'aspecte físic exigit per les grans firmes de la moda i l'estètica. Un tema complex que cada any per aquestes dates surt a debat amb motiu de la Madrid Fashion Week. A causa de la creixent epidèmia d'obesitat que estem patint on un de casa sis adults és obès a Espanya, és freqüent oblidar que si a un costat de la balança està el sobrepès, a l'altre està la desnutrició.

Les dones són, sens dubte, el focus d'atenció d'una societat cada vegada més entestada en la perfecció estètica. Però el d'ara és només un model de bellesa temporal que s'esvairà amb el temps, tal com ha succeït amb anterioritat. No hi ha cap problema en voler adequar la nostra aparença l'estilisme del moment, si no fos perquè l'acceptació social ve condicionada pel compliment d'uns cànons de bellesa en moltes ocasions irreals i inabastables.

I quan aquest desig es descontrola i es converteix en obsessió, poden aparèixer els trastorns del comportament alimentari, sent l'Anorèxia nerviosa i la Bulímia els més habituals.

A qui afecta?

Les principals afectades són les dones, sobretot les adolescents i les adultes joves. Pot sorprendre, però és molt difícil trobar una dona que no hagi tingut una relació complicada amb el menjar en algun moment de la seva vida. Els desequilibris nutricionals poden passar desapercebuts i fins i tot tenir certa aprovació social.

És aconsellable que després d'un dia d'excessos, es torni a una dieta equilibrada restringint els aliments més calòrics. No obstant això, quan es tria el dejuni, menjar només verdura i / o jornades interminables de gimnàs, han de saltar les alarmes. Manca d'energia, letargia, malestar general, fatiga, irritabilitat o fins i tot estat depressiu, són algunes de les conseqüències d'aquestes pràctiques altament perilloses per a la salut.

Per sota de l'IMC

L'Estudi Antropomètric de la Població Femenina a Espanya, que va publicar el Ministeri de Sanitat i Consum el 2008, mostra que un 6,4% de la població total femenina està per sota dels valors normals de l'índex de massa corporal (IMC). Aquest valor ascendeix al 13% entre joves de 18 i 19 anys, amb incidència similar en adolescents de 12 a 17 anys. Tot i que aquests valors d'IMC per sota del rang normal no indiquen necessàriament que es pateixi algun trastorn del comportament alimentari, són en termes clínics clars indicatius de desnutrició.

Un problema d'arrel psicològica

Els trastorns del comportament alimentari són una malaltia psicològica, amb greus conseqüències i repercussions en el deteriorament de l'organisme. La desnutrició associada és equivalent a la que pateixen els malalts avançats de càncer i VIH. De vegades es converteix en crònica i s'adorna de normalitat una situació patològica greu. Detectar un trastorn del comportament alimentari és primordial, ja que pot tenir efectes irreversibles que condicionin l'estat de salut de la persona afectada i dels seus possibles descendents.

Qui ho pateix difícilment té la capacitat de detectar-ho o de lluitar contra ell. És el seu entorn més proper qui millor pot detectar-ho. Existeixen certs signes que poden ajudar-nos a sospitar de l'existència d'aquest tipus de patologies com són el control excessiu sobre el que es menja, absències llargues després dels àpats (per vomitar), sentiment de culpabilitat per haver menjat, negativa a menjar amb altres persones i símptomes físics com la falta de menstruació, augment de la sensibilitat al fred i els marejos.

La família és la gran aliada per prevenir aquests trastorns alimentaris. Mesures com educar en l'autoestima, desenvolupar el criteri propi, la socialització ludicorecreativa a través de la pràctica esportiva i fomentar una educació nutricional cap a una alimentació saludable poden ser factors determinants en la prevenció.

Però tot i així cap persona està allunyada d'aquest problema social. Per això, si sorgeix aquest perill, no és moment de culpabilitats, sinó de valentia. D'enfrontar-s'hi com a qualsevol altra malaltia, des de l'amor i la comprensió. Comptant amb els professionals del nostre costat i amb el tractament que permeti sortir d'aquest pou de misèria a qui pensava estar caminant sobre una passarel·la.

Anna Belén Rodríguez

Alejandro Martínez Rodríguez

12/03/13

Diari de Girona