“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia

Amnistia Internacional alerta de la imposició del discurs de l'odi al món

L'informe anual de l'ONG denuncia el retrocés global dels drets humans i l'expansió del missatge de la por per part de dirigents com Trump, Orban, Erdogan o Duterte

El secretari general d'Amnistía Internacional, Salil Shetty, presentant l'informe de l'organització a París. (AP)

"Un fosc viatge en el temps pel que fa a la situació dels drets humans". Segons Amnistia Internacional, el retrocés global que s'està produint en matèria de drets humans fa que el món actual s'assembli cada vegada més al dels anys 30. En el seu informe anual, l'organització ha volgut centrar-se en com el missatge de l'odi ha crescut durant el 2016, i ha fet aflorar el costat més fosc de la naturalesa humana. L'ONG assenyala diversos dirigents polítics com a responsables d'un discurs que ha dut el món a la divisió política i la ira.

Amnistia Internacional tem que la victòria electoral de Donald Trump es prengui com a model per legitimar en altres països posicions contra els drets i les llibertats. L'hongarès Viktor Orbán, el turc Recep Tayyip Erdogan o el filipí Rodrigo Duterte són altres dels dirigents a qui Amnistia assenyala com a impulsors d'aquest missatge de la por. Trump, però, rep una menció especial pels discursos "xenòfobs" que va fer durant la seva campanya electoral.

Pel que fa els drets dels migrants i dels refugiats, l'informe assegura que 36 països han violat el dret internacional expulsant-los il·legalment a països on els seus drets estaven clarament amenaçats. I s'acusa els polítics i els governs de tolerar-ho i fomentar-ho. Davant la falta de reacció de la política, el secretari general de l'organització, Salil Shetty, reclama que la ciutadania es mobilitzi i veu com un exemple a seguir la manifestació de dissabte a Barcelona a favor de l'acollida de refugiats:

"El poble català és ben conegut per la generositat i la solidaritat internacional. Per què la gent només ha de protestar per l'arribada dels refugiats? Per què no ha de protestar a favor dels drets dels refugiats? Em sembla que és un senyal molt benvingut."

Es preveu un 2017 alarmant

Amnistia Internacional alerta que les crisis del 2016 "corren el risc d'exacerbar-se" durant el 2017 a causa de "l'absència de voluntat política en matèria de drets humans". L'organització veu "una escena internacional inestable" amb "una llarga llista de crisis sense que es constati una voluntat real de resoldre-les", entre les quals cita Síria, el Iemen, Líbia, l'Afganistan, Burundi, l'Iraq o el Sudan del Sud, entre d'altres.

L'informe assenyala que, al llarg de l'any passat, es van cometre crims de guerra en 23 països. De cara a aquest 2017, remarca que el "nou ordre mundial, en el qual els drets humans es consideren un obstacle als drets nacionals, afebleix perillosament la capacitat de combatre les atrocitats comeses al planeta".

Tv3

22/02/2017

Ccma.cat

“Ciutadans i polítics sabem que es pot acollir millor”

“No sé si dir-ne incompetència, però sí que dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades”

“El Parlament va aprovar l'acolliment de 4.500 persones i ha quedat en focs artificials. Això genera molta frustració”

“Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació”

Ruben Wagensberg tem que els refugiats deixin de ser notícia i caiguin en l'oblit. Foto: ALBERT SALAMÉ.

Ruben Wagensberg Ramon (nascut a Barcelona, però amb infància a l'Empordà) va deixar la comunicació de la Sala Apolo el 5 de maig per dedicar-se a la iniciativa Volem acollir de la campanya Casa nostra, casa vostra. La combina com pot fent de professor. Viure en directe en un camp de refugiats de Grècia amb cinc amics més com a voluntaris els ha dut a sacsejar la societat a favor de l'acollida. Coordinador de la campanya 'Casa Nostra, Casa Vostra'.

La campanya Casa nostra, casa vostra va aplegar dissabte 15.000 persones en un c oncert per a les persones refugiades al Sant Jordi , 65.384 han firmat el seu manifest i han dut la situació dels refugiats –precisen que s'hi inclouen els que fugen de conflictes bèl·lics i també els manters– al debat polític i mediàtic. El repte és ara fer dissabte una gran manifestació a Barcelona .

El seu últim missatge a Twitter, després del Concert per als Refugiats de dissabte al Sant Jordi és: “El que calgui.” Què vol dir?

Vol dir que hi ha milers de persones a les fronteres d'Europa esperant i no tenim gaire temps per decidir quan ni com ho fem. Ha de ser ara. Fer el que calgui per obrir les portes.

Què canviaria del concert on es va obrir una polèmica per les crítiques del periodista Jordi Évole als polítics?

Res. El concert va ser de luxe. Cadascú va enviar els seus missatges, igual que després per les xarxes socials també cadascú ha enviat els seus... S'ha obert un debat i el debat és bo. Val a dir que les discussions han estat sobre com s'ha de fer i qui té determinades competències... Aquí tothom està d'acord que s'ha d'acollir, mentre que en altres llocs discuteixen si cal fer-ho. Em quedo amb això: el clam és unànime perquè hem d'acollir.

S'ho havien imaginat així?

Vam sortir molt contents, més del que ens havíem imaginat. Quan vam pensar a fer el concert en cap cas crèiem que la resposta de la societat seria tan bèstia. Es va omplir el Sant Jordi, vam ser líders d'audiència a TV3, hem sortit a notícies de tot el món... Marcar Barcelona i Catalunya al mapa perquè la seva societat vol acollir és molt positiu.

Malgrat la polèmica, la consellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa, ha firmat el manifest de ‘Casa nostra, casa vostra'. Però el secretari d'Igualtat i Migracions, Oriol Amorós, no...

Amorós ha declarat que no està d'acord en un petit punt del text, però també ha dit que podria firmar-lo. És un manifest sorgit del treball de moltes entitats. Vam acceptar crítiques, com ara les d'Amorós, però en cap moment vam canviar-lo.

Com a organitzadors, avui dirien a Évole que no parlés d' “incompetències”?

No. No som qui per dir a ningú el que ha de dir. Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació; entre d'altres, la de la periodista Mònica Terribas. La campanya és transversal: hi caben totes les veus i totes són legítimes, tant la d'Évole, com les de Toni Borrell o Jordi Armadans. En tots els discursos, els polítics podien trobar coses que no els agraden.

Doncs anem a la realitat: què pot fer Catalunya per acollir?

Pot fer molt més; si no, no hauríem començat la campanya. Si algú creu que no hi pot fer més, que deixi el càrrec públic i s'hi posi un altre. Ciutadania i polítics sabem que es pot acollir millor. En el cas de l'asil tots sabem que depèn de l'Estat –i Évole també ho diu en el discurs: “No només és cosa de competències”–, però creiem que les institucions catalanes poden pressionar més l'Estat espanyol; buscar aliances amb altres partits de la resta de l'Estat per presentar mocions al Congrés ara que el PP està en minoria; forçar la compareixença del Ministeri de l'Interior per veure com complirà el compromís d'acollir més de 15.000 refugiats... Hem d'anar més enllà de les declaracions. El Parlament va aprovar acollir 4.500 persones però s'ha quedat en focs artificials i això genera frustració en les persones refugiades i en les que hi estan treballant. Es poden millorar les condicions de les persones que ja són aquí.

Per tant, està d'acord que hi ha incompetència?

No sé si dir-ne incompetència, però dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades. Que els preguntin com estan. D'altra banda, hi ha molta gent que fa molt bona feina.

I el ciutadà què pot fer?

Sensibilitzar l'entorn, denunciar el racisme i la xenofòbia, mobilitzar-se per fer visible que som molts i apuntar-se; per exemple, al pla de mentoria de la Generalitat... No cal anar-se'n, a Grècia, al Líban o a Turquia, a cooperar, des d'aquí es pot actuar. Per sort tenim una societat envejable i compromesa.

És moda defensar els refugiats?

Beneïda moda aquesta i no pas votar Le Pen o impulsar Plataformes x Catalunya. Hem de fer que la qüestió dels refugiats no deixi de sortir als mitjans, per no oblidar-los com els sahrauís o els palestins. Els moviments migratoris d'Europa no es veien des de la Segona Guerra Mundial i han de mantenir-se a les portades dels mitjans.

Hauria marxat a un camp de refugiats sense una càmera?

Vam marxar sense càmera, però amb el mòbil. Vam anar-hi a fer tallers per a infants. El debat de si penjar fotos o no a les xarxes socials existeix entre els voluntaris. Al final penses que tota denúncia és bona. Així va començar la campanya, vam penjar històries a les xarxes, s'hi va anar sumant gent i es va fer grossa.

Com veu el futur de la gent dels camps de refugiats?

Fa molt temps que hi són, dos hiverns, i cada cop és més dur. Han de poder sortir d'allà, anar on vulguin i refer la vida. La majoria voldrien tornar al seu país, però malauradament no poden. I no els podem deixar allà en tendes de campanya sense fer res.

Sònia Pau

15/02/2017

El Punt Avui

El vídeo que has d'ensenyar durant el dinar de Nadal per defensar l'acollida dels refugiats

La campanya Casa nostra, casa vostra llança a les xarxes 'Un conte de Nadal' per remoure consciències

'Per a nosaltres és ficció, per als que fugen de la guerra, la realitat'. La campanya a favor de l'acollida de les persones refugiades Casa nostra, casa vostra vol remoure consciències aquestes festes amb 'Un conte de Nadal' que en menys de 24 hores ha superat les 40.000 visites a les xarxes socials.

L’anunci, el protagonitzen una mare i el seu fill petit que estan mirant l’arbre de Nadal a casa. De cop, la trama planteja a l’espectador què passaria si la seva vida canviés d’una dia per l’altre, i li toqués patir el que viuen les persones refugiades.

Casa nostra, casa nostra és una campanya d’informació, de sensibilització, de mobilització i de pressió política a favor de l’acollida de les persones refugiades i migrants, tant les que esperen a les fronteres com les que ja són aquí. El manifest ja ha recollit prop de 30.000 signatures i insta les institucions a actuar perquè Catalunya sigui terra d’acollida.

Com pots ajudar als refugiats? clica a aquí

Ara.cat

23/12/2016

Drets humans: la utopia trepitjada

La vulneració dels principis de la Declaració Universal del 1948 s’ha normalitzat també a Europa

Dos refugiats a Belgrad, la capital sèrbia, dijous. El dret d’asil, recollit en la Declaració dels Drets Humans, està en qüestió. / ANDREJ ISAKOVIC / AFP

Una majúscula crisi de refugiats n’és l’últim exemple. Els drets humans estan encara en qüestió diàriament a tots els racons del planeta. El mateix dret d’asil, recollit com un més entre els trenta articles de la Declaració Universal de Drets Humans aprovada avui fa 68 anys, és qüestionat per l’Europa fortalesa, la que tanca la porta als que fugen de la violència i la guerra. Una ombra recorre el que en el seu dia va ser un redactat valent i visionari, que per primer cop va comprometre tots els països del món a considerar iguals tots els éssers humans i garantir-ne els drets bàsics. I s’obre l’interrogant de si avui la declaració tindria el consens que va tenir aleshores.

ARTICLE 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres

La plena igualtat de gènere, recollida en el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans, continua sent una de les grans assignatures pendents. Segons el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona de l’ONU, les lleis i les polítiques dels estats continuen limitant la capacitat de les dones d’accedir a la terra, la propietat i la vivenda.

Almenys una de cada tres dones al món pateix violència de gènere, i també és desigual l’accés als drets a la salut sexual i reproductiva (els problemes en l’embaràs o el part són la primera causa de mort entre els 15 i els 19 anys als països en desenvolupament). En aquesta dècada, 50 milions de nenes de menys de 15 anys estan amenaçades de matrimoni forçat i 30 milions podrien patir mutilació genital. I el 25% de la població mundial viu en països on l’avortament està prohibit.

L’orientació sexual també és motiu de discriminació: en 76 països d’arreu del món l’homosexualitat està penalitzada, i en cinc la relació sexual consentida entre adults del mateix sexe encara es castiga amb la pena de mort.

ARTICLE 12. Ningú serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili i la seva correspondència.

L’exinformàtic de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) Edward Snowden va destapar el 2013 les obscures pràctiques de control sobre les comunicacions a internet que exercien grans potències mundials. Amb l’eclosió de la xarxa, la privacitat està cada cop més amenaçada. Les grans ONG que defensen els drets humans demanen que es perdoni Snowden, acusat pel govern dels EUA d’espionatge, pel seu paper “en la protecció dels nostres drets”.

En nom de la lluita contra el terrorisme -i l’estat d’emergència decretat en països com França i Turquia, en aquest cas després del cop d’estat del juliol- les llibertats civils es repleguen, tal com ja va passar amb la Patriot Act als EUA després de l’11-S i s’acaba de repetir al Regne Unit amb una llei que dóna amplis poders a la policia i les agències d’intel·ligència per interceptar comunicacions. “L’amenaça terrorista dóna als governs arreu del món carta blanca per incrementar la vigilància. La indústria està ansiosa per catalogar-nos, predir què farem i treure profit de les nostres dades”, alerta el centre Privacy International, especialitzat en la protecció del dret a la privacitat.

ARTICLE 14. En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

El tancament de les fronteres europees al pas dels refugiats que fugen de les guerres i la persecució al Pròxim Orient és una de les pàgines negres de la història de la UE. El 2016 s’acabarà amb gairebé 5.000 morts comptabilitzats al Mediterrani, l’any més mortífer des que hi ha registres. Més de 60.000 refugiats estan atrapats a Grècia amb l’incompliment del sistema de quotes fixat per Brussel·les que legalitza la limitació d’un dret universal. També serà recordat per l’acord UE-Turquia, d’externalització de les fronteres, que sanciona l’expulsió de potencials demandants d’asil, amb el pretext de considerar Turquia un país segur, ignorant la deriva autoritària dels últims mesos. Des del cop fallit, el govern d’Erdogan impulsa un contracop que ha suposat una ofensiva sense precedents en democràcia contra el moviment kurd, la dissidència i els mitjans de comunicació. Malgrat tot, la UE manté l’acord amb Turquia pel qual finança a Ankara l’acollida de refugiats amb 6.000 milions d’euros i té formalment obertes les negociacions d’adhesió al club comunitari.

ARTICLES 19 i 21. Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió. […] Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

El rànquing que elabora periòdicament el think tank nord-americà Freedom House apunta que les regressions pesen més que els avenços en la balança de les llibertats al món en els últims 10 anys. En 105 països s’ha detectat un descens en drets mentre que en 61 la situació ha millorat. Segons aquest centre d’anàlisi, especialment preocupants són els atacs que ha patit la llibertat d’expressió i l’estat de dret globalment.

Els tics autoritaris de governs elegits a les urnes han deixat de ser marginals. A Europa, i als Estats Units, el discurs xenòfob -que ataca directament articles fonamentals de la Declaració- impregna parts de l’esfera política. I guanya pes en Parlaments i, fins i tot, governs. Mentrestant, Human Rights Watch alerta que governs com el de la Xina rebutgen la universalitat dels drets humans -que consideren una “infiltració estrangera”- i acusa Rússia d’actuar amb mà de ferro contra la societat civil, els mitjans i internet en el marc de la persecució contra veus crítiques amb el Kremlin.

Adriana Ribas, Amnistia Internacional

"S'afebleixen les institucions que protegeixen els drets"

En quina situació estan els drets humans al món?

El que detectem és que s’estan afeblint de manera accelerada les institucions i els mecanismes que protegeixen el dret humanitari internacional. L’ONU o les seves agències, que han de protegir aquests drets humans, són objecte d’atac de molts governs del món, que redueixen les seves aportacions econòmiques o no hi aporten diners i forcen la seva paràlisi. Així, hi ha un menyspreu a aquests organismes, que queden marginalitzats.

On cal posar els focus ara?

En la crisi de refugiats en un sentit ampli, no només la de Síria. Són 20 milions de persones a tot el món i es troben amb la lamentable resposta dels països rics que posen barreres. I també veiem que els defensors dels drets humans cada cop estan més en risc: els que lluiten contra els drets a la terra, contra l’explotació de recursos… És el cas de l’activista hondurenya Berta Cáceres.

On som pel que fa al dret de les dones?

La protecció i la integritat de les dones és un dels drets humans més transcendentals que es violen. Les dades sobre violència de gènere no milloren, hi ha retrocessos en aquest camp. Les dones continuen patint violència i discriminació pel fet de ser dones. Com també s’ataca el dret a la reproducció amb controls i criminalitzacions.

Blanca Garcés, Cidob

"Primen els interessos de l'estat per sobre dels drets"

Sobre el paper, els refugiats tenen dret d’asil però no és el que estem veient a Europa.

El 2015, amb la mal anomenada crisi dels refugiats a Europa, s’ha posat en evidència el final del règim dels drets humans. Durant tota la segona meitat del segleXX havia sigut més un discurs que una pràctica, però era el discurs dominant.

I ara?

Ara ha deixat de ser un discurs legítim i ja no es considera vàlid: no només es tanquen fronteres i es rebutja els refugiats sinó que es diu obertament. Ja no es parla de l’obligació d’acollir. I això es deriva del mateix concepte de crisi : com si es tractés d’una cosa fora de control, una invasió que justifica l’excepció. I així arribem a imatges de policies i soldats disparant contra famílies, i de tanques cada cop més tecnificades. Això sobre el terreny, vestit amb el discurs que no els volem. Primen els interessos de l’estat per sobre dels drets i la seguretat humana, i prima la defensa d’uns “nosaltres” per sobre d’uns suposats “altres”.

I com afecta això a les societats d’arribada?

Les fronteres s’eleven per als de fora i per als de dins, i ens convertim en societats engabiades. I encara hi ha un altre impacte: la idea que els drets s’han de merèixer, que s’aplica també a tota la ciutadania d’aquí, amb un estat que perd múscul social amb les tendències neoliberals.

Jordi Armadans, FundiPau

"La Declaració del 1948 avui difícilment seria aprovada"

Quins aspectes us preocupen més en matèria de drets humans?

Estem assistint a retrocessos molt importants que fa només uns anys eren impensables. En l’àmbit del món democràtic vèiem consolidats drets polítics i cívics i ens centràvem en la defensa dels econòmics i socials, però ara els primers també estan amenaçats. Les polítiques antiterroristes dels estats europeus vulneren drets a la manifestació o la llibertat d’expressió, en nom de la seguretat.

I el món és més segur?

Al contrari. Si volem més seguretat el que cal és ampliar i protegir els drets humans, en lloc de limitar-los. A tot el planeta hi ha problemes, però ens preocupa que a Europa, fins i tot als països on imperava un altre discurs, s’entri en el cercle de retallada de llibertats, augment de la despesa militar i policial i defensa de les polítiques de seguretat a qualsevol preu.

I Trump?

Amb Trump als Estats Units aquesta tendència es consolida: probablement no farà tot el que ha dit, però, en l’àmbit del discurs, és greu que aquest virus infecciós de l’odi s’escampi des de la boca del president de la principal potència mundial. Si avui es discutís la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 en un marc de negociació internacional, difícilment seria aprovada.

Judith Sunderland, HRW

"Ens preocupa el creixent discurs anti drets humans"

Quina és la preocupació més gran en matèria de drets humans avui en dia?

Ens preocupa especialment el mal que puguin fer els discursos populistes que s’estan produint en alguns països d’Europa, el Regne Unit o els Estats Units. Veiem amb gran preocupació el creixent discurs anti drets humans, com l’antimigratori i l’augment de l’autoritarisme, i l’efecte que pugui tenir sobre la població, no només del mateix país, sinó també a nivell internacional.

Creu que aquests fets han significat un retrocés?

Hi ha molta preocupació per assegurar que aquest retrocés no existeix en la pràctica. Hem detectat un canvi pel que fa a la retòrica utilitzada i una forta tendència a mirar cap endins i refusar la globalització. A nosaltres ens preocupa el tema de la globalització quan afecta els drets humans. Per exemple, hi ha una gran incapacitat de la comunitat internacional per frenar la guerra a Síria.

La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 és paper mullat?

No ho és. Més enllà d’aquesta Declaració Universal, hi ha molta feina i dret internacional, amb tractats vinculants entre els diferents països.

Hi ha minories especialment sensibles?

Totes. Per sobre de tot, la Declaració Universal sorgeix per reivindicar la dignitat de tots els individus del món.

C. Mas / M. Vidal

10/12/2016

Ara.cat

Esposes abans d’hora

Alemanya estudia vetar casaments de nenes refugiades abans dels 18 anys

Vides joves. Adolescents afganeses en un àpat festiu en un centre de refugiats de Berlín, al març. No són menors d'edat casades. (Getty)

La crisi dels refugiats a Europa ha implicat realitats complexes, algunes ja presents en àmbits tancats de la societat occidental, que ara s’han incrementat en nombre. Entre els 890.000 sol·licitants d’asil, la majoria procedents de Síria, l’ Iraq i l’ Afganistan, que ­segons xifres oficials van arribar a Alemanya l’any passat, també hi havia matrimonis en què un dels cònjuges –en alguns casos tots dos– era menor d’edat. Gairebé sempre són les dones les que tenen menys de 18 anys; algunes fins i tot només en tenen 14. El futur d’aquestes adolescents casades és incert i genera ­inquietud.

Per evitar nous casos i resoldre els ja existents, les autoritats es plantegen prohibir totalment el matrimoni de menors de 18 anys, ja que actualment a Alemanya és possible casar-se als 16 anys si es compleixen dues condicions: que hi hagi autorització d’un jutjat de família, i que l’altre cònjuge tingui 18 anys o més. També es plantegen ­declarar no vàlids els matrimonis celebrats a l’estranger en què un dels cònjuges és menor d’edat. ( Ara mateix Alemanya considera legal qualsevol matrimoni, civil o religiós, celebrat legalment al país d’origen­.)

“El nostre país no pot permetre que les noies es casin abans dels 16 anys; i en principi fins i tot els matrimonis als 16 i fins als 18 anys no haurien de ser reconeguts”, va afirmar al novembre el ministre de Justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas. Les estadístiques indiquen que al juliol hi havia a Alemanya 1.475 menors estrangers inscrits com a casats. D’aquests menors, la gran majoria (1.152) eren nenes i noies. Molts d’aquests menors són sol·licitants d’asil de Síria, l’ Afganistan i l’ Iraq, però també de països europeus (vegeu requadre). Les dades procedeixen de l’Oficina Federal Administrativa (BVA), amb seu a Colònia, que tem que les xifres reals siguin molt més altes.

Ha causat un debat intens el cas de l’ Alia i l’Amir (noms ficticis), desemmascarat fa uns mesos pel diari Die Welt. Quan va arribar a Alemanya l’agost del 2015, la casada Alia tenia 15 anys. Per aquest motiu, per decisió de l’Oficina de Protecció de Menors, va ser apartada del seu marit i cosí Amir, que llavors en tenia 21, i posada sota tutela del Ministeri de Família en una llar per a menors. Se’ls va autoritzar a veure’s només en presència d’una tercera persona. L’Amir va protestar, i el tribunal de Bamberg va sentenciar que Alemanya havia de reconèixer la legalitat d’aquell casament celebrat a Síria, ja que l’Alia s’hi mostrava conforme; res no indicava que la unió hagués estat forçada. L’Oficina de Protecció de Menors va fer una apel·lació, al·legant que ella no era encara prou madura, però el Tribunal Suprem va resoldre que la parella podia seguir junta. Segons el parer de l’Unicef i de l’oenagé suïssa Terre de Femmes –que aquests mesos ha fet a Berlín representacions de carrer de casaments entre menors com a forma de denúncia–, aquesta sentència és un precedent perillós.

També l’associació SOS- Kinderdörfer (a Espanya, Aldees Infantils SOS) denuncia les condicions en què es fan actualment molts casaments de nenes refugiades, que rarament tenen una altra opció que no sigui acceptar. “Els matrimonis d’adolescents amb homes molt més grans que elles són especialment freqüents a Síria –sosté aquesta oenagé internacional–. Abans de la guerra, en 13 de cada 100 matrimonis, almenys un dels cònjuges no havia complert encara 18 anys.

Actualment, això passa en el 51% dels matrimonis. Es tracta sobretot de matrimonis forçats celebrats als camps de refugiats de Jordània, el Líban, l’ Iraq i Turquia”. En alguns casos, les famílies desesperades creuen que estan fent el millor: consideren que casar les seves filles menors amb algun parent o amic abans de marxar cap a Europa equival a protegir-les d’agressions sexuals durant el viatge.

El pla del ministre Maas és prohibir tots els matrimonis de menors de 16 anys sense excepció, però no era aquesta la seva idea inicial. De fet, al si de la coalició governamental de democristians i socialdemòcrates hi ha divisió d’opinions. Els primers –és a dir, la CDU, partit de la cancellera, Angela Merkel, i els seus socis bavaresos de la CSU– volen la prohibició total, mentre que el socialdemòcrata SPD havia plantejat excepcions. Motiu: segons diversos experts, anul·lar casaments pot perjudicar les noies ja casades, sobretot si estan embarassades, o hi ha un nadó en la parella.

Així, la responsable governamental de Migració, Refugiats i Integració, Aydan Özoguz, va alertar dels riscos d’una anul·lació genèrica. La socialdemòcrata Özoguz, d’origen turc, va valorar les bones intencions de la iniciativa, però va avisar que la prohibició total podria condemnar les menors casades a l’aïllament social. “Si els seus matrimonis deixen d’estar reconeguts, elles podrien quedar-se sense herència i sense ingressos; els seus fills es convertirien en il·legítims, i per a moltes significaria no poder tornar als seus països d’origen”, va argüir Özoguz.

El Ministeri de Justícia presentarà un projecte de llei definitiu abans de final d’any. El primer esborrany preveia, per als matrimonis de menors ja existents, una anul·lació per decisió judicial després d’estudiar cada cas; no incloïa un veto general. “És molt important que cada decisió presa es dirigeixi sempre al benestar de la noia afectada”, va dir el ministre Maas. Però els diferents punts de vista al si del Govern encara poden oferir novetats.

María-Paz López

06/12/2016

La Vanguardia

‘Els innocents de les guerres’, el documental

Els més petits són els que més pateixen les conseqüències dels conflictes armats. Amb aquest documental ens endinsem en els camps de refugiats de l’Iraq per veure la situació que viuen els milers de nens que han hagut de fugir del seu país a causa de la guerra. Els innocents de les guerres és un documental de 8 al dia i Unicef, presentat i dirigit per Josep Cuní. A més, ha estat produït per Grup Broadcaster juntament amb Unicef. Si hi vols col·laborar i canviar la vida d’aquestes criatures, clica aquí.

8aldia

20/11/2016

'Mare Mortum'

El 2016 tornarà a ser l’any amb més morts al Mediterrani, que s’ha convertit en la frontera més desigual i més perillosa del món

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El Centre Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un dels referents mundials en la matèria, anomena guerra els conflictes armats que provoquen més d’un miler de morts en un any. Per sota d’aquest llindar hi ha els conflictes armats menors. Seguint aquest criteri, el que està passant avui al Mediterrani podria considerar-se una autèntica guerra a la immigració. Abans que s’acabi l’any ja s’han comptabilitzat 3.654 morts, mig miler més que el 2015 en aquestes dates. Són més morts que els que es registren a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia o el Kurdistan. I aquests són els cossos sense vida que s’han recuperat: els que s’ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a les costes de Líbia no compten enlloc. Un indici de la magnitud de la tragèdia és que pescadors de gambes tunisians han hagut de renunciar a preuats caladors per les grans quantitats de restes humanes que hi trobaven. Esfereïdor.

Marcos Chércoles, socorrista barceloní de Proactiva Open Arms, ha sigut testimoni directe del desastre en els seus principals escenaris: va formar part del primer equip que va arribar a l’illa grega de Lesbos, ara fa un any, i acaba de tornar d’una missió amb l’ Astral, el veler de luxe reconvertit en vaixell de rescat que l’ONG ha començat a fer operar aquest estiu al Mediterrani central, amb base a Malta. “Aquesta ruta des de Líbia és molt més perillosa: a Lesbos havien de navegar 12 o 14 milles, en embarcacions molt més petites; ara han de passar moltes més hores al mar, i viatgen en barques inflables amb 150 o 200 persones o en barcasses de fusta on hi encabeixen fins a mil persones”.

Cada naufragi és com si caigués al mar un creuer o un avió de passatgers: “No porten aigua, ni aliments, ni roba, ni prou combustible. I encara hi ha classes: els que poden pagar més van a la superfície i els que tenen menys calés van a les bodegues inferiors”. Fa només dues setmanes, Chércoles i els seus companys es van trobar sols envoltats de dues mil persones en aquestes precàries embarcacions.

“Vam avisar el centre de coordinació de Roma, però els altres vaixells estaven lluny i van trigar set hores a arribar: mentrestant, nosaltres vam carregar criatures i dones a l’ Astral, i ens vam dedicar a intentar mantenir la calma, repartir-los aigua i armilles salvavides... Però l’angoixa creixia i de cop va començar a sortir fum de la barca de fusta. Hi vam pujar amb extintors, però molts es van espantar i van saltar a l’aigua. Va morir molta gent”.

“Finalment van arribar els altres vaixells i van poder fer el rescat, però quan vaig entrar en una embarcació de goma per comprovar si hi quedava algú no em podia creure el que veia: hi havia una trentena de cossos apilats”. L’equip no va dubtar a fer-se càrrec també dels morts: els van identificar, els van posar en sacs i van remolcar la barcassa amb els cadàvers tota la nit fins que van trobar un vaixell de guardacostes que va acceptar-los: “Ens neguem a acceptar que desaparegui més gent sense nom, que només són un número, o que no compten enlloc. Ho vam fer per respecte”.

De què fugen

Els nàufrags són famílies que fugen dels bombardejos (d’Al-Assad, de Putin o dels Estats Units) a Síria, de la mà de ferro de la dictadura eritrea, de la neteja ètnica a l’Iraq, de l’integrisme (es digui Estat Islàmic, Boko Haram, Al-Shabaab o Al-Qaida). O són joves que fugen d’un futur sense cap expectativa.

Mentre que les arribades al Mediterrani central s’han mantingut estables, l’acord entre la UE i Turquia per externalitzar el control de les fronteres europees ha suposat una caiguda dràstica de les arribades a Grècia: si l’any passat eren mig milió de persones, aquest any no han passat de 170.000, la gran majoria del gener al març. La conclusió és clara: tot i que el nombre de gent que arrisca la vida al Mediterrani s’ha reduït a la meitat, la vigilància de fronteres els ha empès a un camí molt més llarg i més perillós. Per això el nombre de morts no para de créixer.

La responsabilitat d’Europa

“El responsable dels morts al Mediterrani és una Europa que es nega a obrir vies legals i segures per als refugiats, com estableixen els tractats i les convencions internacionals que ha firmat”, denuncia Paula Farias, responsable d’operacions de rescat al Mediterrani de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització calcula que a Líbia hi ha unes 800.000 persones (de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient) que estan esperant el moment de creuar. “Europa és qui ha posat el fossar dels cocodrils per frenar una part de la gent. Està utilitzant el mar com una frontera, i això és inadmissible. Però per molts mars, murs, tanques i acords d’extradició que es posin en marxa la gent no deixarà de venir, perquè ni poden tornar a casa ni poden quedar-se a Líbia: l’únic que s’aconsegueix és arraconar-los a camins més perillosos, més cars i més controlats per les màfies”. Tant MSF com Proactiva Open Arms reclamen que, en compliment dels tractats internacionals, es garanteixin vies legals i segures d’entrada a Europa.

Farias rebutja els arguments dels governs per posar barreres als refugiats. “¿Que no hi caben? ¿Que són molts? Això són excuses. Si Europa no té múscul social per atendre’ls, ¿qui ho podrà fer? Turquia, el Líban o Jordània fan un esforç molt més gran amb molts menys recursos. Dir que el sistema europeu està col·lapsat és una mala excusa”.

Blanca Garcés, investigadora del Cidob, apunta també a la responsabilitat europea i assenyala els últims acords entre la UE i diversos països africans per “externalitzar la vigilància de les fronteres d’Europa”. Garcés recorda que Espanya va ser pionera en aquest tipus d’acords en l’època de Zapatero i assegura que, més que el volum de persones retornades a aquests països, ha servit perquè aquests vigilants externalitzats -sovint amb un nul respecte als drets humans- exerceixin un control sobre la gent que vol marxar. “Europa es limita a posar en mans de tercers el blindatge de les seves fronteres: ho va fer primer amb Turquia i ara amb països subsaharians. I amb això en certa manera es converteix en ostatge de les seves polítiques... com li passa a Espanya amb el Marroc, que utilitza els migrants com a moneda de canvi en qualsevol negociació”.

Nova agència de fronteres

Garcés també alerta de l’impacte que tindrà la nova agència europea de vigilància de fronteres, l’European Border and Coast Guard: “Que una de les principals mesures que es prenguin com a conseqüència de l’anomenada crisi de refugiats del 2015 sigui crear aquesta agència demostra que la resposta europea se centra sobretot en el control de fronteres, el retorn i la cooperació amb tercers països. En contrast, s’oblida el més important: abordar les causes en origen, obrir vies segures d’entrada, garantir el compliment de la legalitat europea i internacional i establir un sistema equitatiu de responsabilitat entre els Estats membres. Per tant, més control, més retorn i menys protecció”.

Cristina Mas

23/10/2016

Ara.cat

Una família siriana destapa els errors de l’asil a Espanya

L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla

 

Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.

Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.

Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.

L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.

Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.

El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).

Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.

Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.

I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.

Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.

Domingo Machena

28/09/2016

La Vanguardia

Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 

El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia

Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei

A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama

Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain

20/09/2016

El Periódico