Ser monja era una opció per no estar sotmesa als homes

Maria Pau Trayner Vilanova és feminis­ta i activista social. Monja escolàpia, va co­mençar la seva tasca educadora a les Esco­les Escolàpies, però ja amb la democràcia, uns anys després del Concili Vaticà II, va passar-se a l'ensenyament públic. Des de les aules d'un institut i sempre als barris obrers de l'Hospitalet del Llobregat, espe­cialment a Can Serra, ha fet classes i ha lluitat contra la desigualtat social i per la igualtat de les dones, lluita que també ha dut a Nicaragua, al costat de les dones san­dinistes. Per la seva trajectòria ha estat premiada pel col·lectiu Església Plural, que li ha atorgat el premi Mn. Vidal Au­nós. Amb dues activistes més, monges com ella, membres del Col·lectiu Dones en l'Església per la Paritat, Roser Garriga i Trullols i Maria Antònia Sabater i Mont­ serrat, han publicat Hi Som. Aportació de les dones creients a la societat i a l'Església catalanes: la història de Catalunya i de l'Església des d'una perspectiva de gènere.

La paritat no existeix a l'Església?

S'ha de distingir l'Església que som les persones que seguim Jesús i que fem de l'Evangeli part de la nostra vida de la insti­tució Església, que és totalment patriarcal. Aquesta Església que ens té aparcades i sembla que d'una manera definitiva, i no per l'Evangeli sinó pel dret canònic.

A l'Església de base la dona compta

Està en igualtat. Això ho he viscut aquí pe­rò, sobretot, a Nicaragua, a les comunitats de base. La gent veu que estem al mateix nivell que els homes, però dintre l'Església institució no hi ha manera. Les dones hem treballat molt i hem pogut fer coses però sempre han sigut dependents, del clergue de la parròquia, del bisbe del bisbat...

Per això van fundar el Col.lectiu de Do­nes en l'Església per la Paritat

El col·lectiu va sorgir d'un fòrum que es feia aquí a Barcelona després del Concili Vaticà II, on hi participaven creients crí­tics. Vam veure que tant a les ponències com als grups de discussió les dones que­dàvem relegades i per això ens vam ajun­tar, per treballar per donar-nos visibilitat.

I què fan?

Fem promoció de la dona i expliquem l'Evangeli des d'una perspectiva de la teo­logia feminista. L'Evangeli no ens menys­ té, al contrari: Jesús moltíssimes vegades ens va posar com a exemple de la realitat d'un món millor. El que passa és que a mesura que s'anava avançant en l'Església institució s'estableixen estructures pa­triarcals. Els primers quatre segles del cris­tianisme sí que hi havia molta igualtat. És a partir del s.IV que les coses canvien.

Expliqui'm el llibre 'Hi som'

El llibre va sorgir una mica d'un atac de ràbia perquè vam llegir un llibre, guardo­nat amb la Creu de Sant Jordi, sobre l'Es­glésia catalana i la vida religiosa i quan vam mirar les persones que hi havia cita­des vam veure que hi havia 573 homes i 26 dones. Vam dir-nos que això no podia ser, que era un autèntic desequilibri... i més dintre la vida religiosa, on hi ha moltes més dones consagrades que homes. Però les dones sempre hem sigut com de sego­na categoria. Fixeu-vos que en els ordes religiosos la jerarquia és: primer els mas­culins, en segon lloc, els femenins i, en tercer lloc, els dels laics. És una estratificació en una institució que hauria de donar exemple d'igualtat i horitzontalitat.

Quina feinada, aquest llibre. Hi ha noms de dones religioses, dels monestirs, de la història dels ordes, escoles...

Hem estat deu anys per fer aquest llibre, realment una feinada, perquè volíem que hi sortissin totes les dones creients... però ens vam adonar que durant un temps no s'anomenaven les dones si no eren mon­ ges i si s'anomenaven eren les dones d'al­gun home d'alta societat Nosaltres volíem parlar també de les fidels de base, per això vam anar a les parròquies... on l'organit­zació està quasi en un 80% a mans de do­nes. A les parròquies, doncs, vam trobar les dones de base que fan possible que el fet creient continuï dintre la societat ac­tual. Quan vam buscar les religioses va ser molt bonic... Per exemple vam descobrir que al s.XIX aquí a Catalunya es van crear 54 ordes religiosos femenins per ensenyar les noies, que fins aleshores no tenien dret a l'educació ni cap possibilitat d'escolaritzar-se Les escoles de noies van sorgir 150 anys després que les dels nois.

Vostè, que mira la vida des d'una pers­pectiva de gènere, què opina del carde­nal Cañizares, que diu que la d'ideolo­gia de gènere destrueix la societat?

Ja no sabem com dir-li a aquest senyor que faci el favor de ser més cristià. Nosal­tres quan alguns bisbes fan aquestes decla­racions els hi escrivim, els hi raonem... Penseu que les dones que defensem la teo­logia feminista estem en xarxa: a Catalu­nya, a l'Estat espanyol, a Europa, al món... i quan passen coses d'aquestes ens ho anem comunicant i intentem donar-hi una resposta.

Així que se sap que ets monja ja et mi­ren d'una altra manera, diu vostè

Les monges hem patit doble discrimina­ció, per dones i per monges. Les que hem fet aquesta opció de vida hem estat menystingudes. Però mira, quedem com els que estima més Jesús: els de baix de tot.

Quan vostè es va fer monja...

Potser no estaven tan marginades, alesho­res. Fer-se monja era una de les sortides que podíem tenir les noies per poder fer coses amb una certa llibertat sense estar sotmeses als homes. La vida religiosa obria un espai de cultura i de formació.

Quan es va treure l'hàbit vostè?

Jo en vaig portar dos d'hàbits. Un del s.XIX fins al Concili, després un de més senzill, per no diferenciar-nos tant de la societat... Quan vaig anar a fer classes a un institut me'l vaig treure perquè l'hàbit condiciona i perquè no semblés que se m'havia de tenir un tracte especial. Si va sent i explicant la gent t'escolta. Així que dius que ets monja diuen: ah, doncs no ho sembles! Doncs ho sóc... i hi ha religioses molt formades!

Vostè, per exemple, que és catedràtica d'història, psicòloga i doctora en antropologia cultural, llicenciada en ciències eclesiàstiques i teologia.

M'ha agradat estudiar, tenir una mica de base per poder dir les coses amb més cla­redat. Ser monja no vol dir que no puguis arribar igual o més que qualsevol home.

Al costat de la Nicaragua sandinista

"Vam anar a Nicaragua per donar suport a la re­volució sandinista. A mi Nicaragua em va ense­nyar que era possible una societat revolucionada a favor dels més pobres. Amb les comunitats de base vaig viure molt a prop de dones que havien perdut els seus fills,al costat de dones que estaven treballant: deien, per allò que els seus fills no po­dien fer perquè els havien matat. Allà em valg adonar que les dones eren les grans víctimes de la guerra. En aquell país el45% de les famílies són monoparentals... qui aguanta la so­cietat són les dones." 

Mireia Rourera

07/08/2016

Presència

El masclisme s’adapta als nous temps

Tot i els avenços i el discurs igualitari, la societat patriarcal perpetua els rols tradicionals d’home i dona

El masclime a la llar    [Clicar damunt la foto per fer-la més gran]

Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les formes que adopta el neomasclisme.

Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens

Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril. No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.

Rols sexistes en les relacions adolescents

Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això -opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.

“Els nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i Montse Prat, autores de l’estudi Prevenció de la violència de gènere en l’adolescència. L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.

Els micromasclismes de la vida quotidiana

Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?

“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma “desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la domèstica i de cura, de la dona”.

L’arribada dels fills, font de desigualtat

Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. “No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per què cobra menys, la dona?

Maternitat intensiva: dones que no deleguen

Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.

Noves masculinitats: pares compromesos

No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”, apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.

Lara Bonilla

06/03/2016

Ara.cat

Participació femenina: un deute d'anys

És un discurs comú d’aquest segle, i el sentim en boca de milers, la qual cosa afirma que la lluita femenina per l’equitat ja ha complert els seus objectius. Des de les primeres sufragistes, fins a les independents dones amb alts càrrecs en el món actual, tot semblaria indicar que, en els temps que corren, la lluita femenina per la participació ha anat guanyant terreny fins a col·locar el món en mans de les dones. Però n’hi ha prou amb una mirada només una mica més atenta perquè sigui evident que aquest discurs porta imprès a cada una de les seves lletres la marca de la dominació patriarcal.

Si bé són innegables les conquestes de drets per part de les dones, encara falta un llarg recorregut de lluita per poder parlar de participació plena de la dona. En totes les esferes a contemplar, existeixen dades que demostren la baixíssima incidència de la participació femenina. Es coneix, per exemple, que en l’àmbit polític els darrers 20 anys el percentatge de dones en els parlaments s’ha duplicat... per arribar a representar tot just un 22% del total dels parlamentaris del món. A la regió de les Amèriques, el total de dones parlamentàries és un vergonyós 26,3%. El mercat laboral, per la seva part, és terreny de les més marcades desigualtats entre els sexes: en la majoria dels països, les dones guanyen de mitjana menys que els homes; alhora que conformen el percentatge més gran de la massa que engrandeix les files del treball informal i les feines vulnerables i infravalorades. Les dones dediquen entre una i tres hores més que els homes a les tasques domèstiques i a la prestació de cures a fills, persones grans i malalts (xifres: ONU dones).

La història universal ha estat sotmesa a una minuciosa tasca d’invisibilització dels seus personatges femenins més destacats, quedant les seves contribucions al marge del reconeixement cultural. En l’àmbit de les arts, escenari de les dones des dels temps més antics, s’ha recorregut a nombroses argúcies per esborrar-ne la petja, com canviar el seu cognom pel del marit o del pare, alterar les firmes de les seves obres o limitar el seu pas per les acadèmies. El món científic 240 no és pas més grat: beques, llocs de treball, sous, invitacions a parlar en conferències... es distribueixen desigualment entre persones amb els mateixos mèrits i diferent sexe. Els currículums de dones obtenen una puntuació menor, alhora que existeix una llarga llista de tasques científiques dutes a terme per dones, per les quals van obtenir reconeixement científic homes. Alarmants són, a més, el nombre de casos de violència contra les dones i l’índex de feminicidis en el món: és l’acte extrem de limitació de la dona que li impedeix participar de la vida.

Aquestes xifres i fets revelen la invisible trama patriarcal que teixeixen des de fa mil·lennis les societats del món i ordena les relacions entre els éssers humans, la seva vida quotidiana, les seves produccions, els esquemes de pensament amb els quals s’aprehèn la realitat. Les conquestes de la lluita femenina són proves de la indubtable capacitat de les dones per a l’anàlisi crítica de la societat i la seva transformació, així com de la força de la seva organització col·lectiva, però és un moviment jove davant de tota una història de dominació masculina. Les dones, en gran mesura, continuen quedant fora de diverses esferes, sovint a causa de les violències del sistema masclista: lleis, pràctiques i estereotips de gènere que no les afavoreixen, baixos nivells d'educació entre d’altres. Fer visible l’efectiva dominació masculina és el primer pas per pensar la participació femenina en el món actual. El segon pas és interrogar-la en el lloc que la situen les coordenades traçades pel neoliberalisme i la globalització, que han donat lloc a noves formes d’opressió de les dones. En la conjuntura actual, l’opressió de les dones s'entrellaça amb l'opressió de la societat de classes pròpia del capitalisme. En un context de producció capitalista, la família patriarcal es configura com l’òrgan social que reprodueix i sosté les condicions del sistema, i es produeix la divisió d’espais d’acord amb el gènere. L’home es defineix com a productor de mercaderies, mentre que la dona es veu restringida a l'elaboració de valors d’ús per al consum directe i privat.

Paula Luciana Consoli 

Premi del concurs de "Perspectiva de gènera 2016"

Agenda Llatinoamericana

Dones i poder: falten dos segles per a la igualtat

L'ONU denuncia la lentitud en l'equiparació als càrrecs de govern 

 

El compte surt a partir dels números de Nacions Unides. El somni de l’equiparació per gèneres a la cúpula del poder planetari se situa actualment a més de dos segles de distància. Molt més lluny que Mart.

Si bé en aquest assumpte les matemàtiques no són exactes, serveixen com a il·lustració de la perenne discriminació entre sexes a l’hora de liderar. “En la majoria de les societats del món, les dones segueixen sense tenir les mateixes possibilitats que els homes de fer-se escoltar, tant en l’esfera pública com la privada”.

Així ho assenyala el The world’s women report (les dones al món) que cada cinc anys elabora el departament d’estadística d’assumptes econòmics de l’ONU. El document, presentat ahir a la seu de Nova York en la seva sisena edició, postil·la: “El nombre de dones que són caps d’Estat o de Govern continua sent l’excepció”. Dels 194 països que integren Nacions Unides, avui només setze dones (dinou quan es va fer l’informe) ostenten el màxim càrrec en els corresponents governs. Malgrat tot –observen els autors– hi ha hagut una “lleugera millora en comparació amb les dotze dones que els ocupaven el 1995”. Llavors es va firmar la declaració de Pequín que va fixar el marc per eliminar els obstacles que dificulten una participació igual a masculina.

D’acord amb aquest ritme de set conquestes cada dues dècades (a partir de les dades de l’informe), el repartiment al cim del pregonat 50% s’estén a més de 200 anys vista. “La desigualtat tendeix a ser severa i molt visible en el poder i en el terreny de la presa de decisions”, s’hi diu. De manera similar, però una mica millor, el 22% dels parlamentaris –una de cada cinc– i el 18% dels ministres són dones.

Tampoc en l’esfera privada les coses no són per llançar coets. La representació femenina entre els gerents d’empreses i els alts funcionaris també continua sent baixa, sense que cap país no hagi assolit o superat la paritat. La meitat dels països registren, només de forma aproximada, una representació del 30% o una mica més.

“Aquest informe confirma que les vides de les dones ha millorat en nombroses àrees en els últims vint anys, encara que el ritme ha estat lent i desigual”, afirma en el prefaci Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU.

Queden els dèficits. Només el 50% de les dones en edat de treballar integra la força laboral, en comparació amb el 70% dels homes. Les dones es concentren en ocupacions mal remunerades. Guanyen entre el 70% i el 90% en relació amb els homes. A més, elles dediquen com a mitjana tres hores més al dia que els homes a tasques domèstiques i a l’atenció de familiars als països en desenvolupament, i dues hores més al dia que els homes als països desenvolupats. Aquestes diferències fan que les dones continuïn depenent dels cònjuges en molts països.

La vulnerabilitat es fa més palpable en el cas de les mares solteres. A tots els països, a causa d’un increment de la fecunditat extramarital i dels divorcis, les llars monoparentals han anat a l’alça. Les mares solteres amb fills constitueixen el 75% de les llars monoparentals i pateixen taxes de pobresa més altes que les dels pares solters o les llars biparentals.

Perduren les xacres. Més d’un terç de les dones a tot el món ha patit violència física o sexual en algun moment. En els esdeveniments més extrems, la violència contra la dona pot provocar la mort: les dones representen al voltant de les dues terceres parts de les víctimes d’homicidis comesos per la parella o en l’entorn familiar.

En un bon nombre de països, tant homes com dones creuen que és acceptable en certes circumstàncies que un marit colpegi l’esposa, afirma el document. Tot i això, comencen a canviar les actituds, segons matisa l’informe, cap aquesta violència. Tant els homes com les dones la consideren ara menys acceptable. Però el 60% de les dones víctimes de la violència continuen sense denunciar-la ni sol·liciten cap tipus d’ajuda.

L’ONU insisteix a denunciar pràctiques com la mutilació genital femenina, que han patit més de 125 milions de dones i nenes que viuen a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Malgrat tot, es remarca que la vida de les dones i les nenes ha millorat en diversos àmbits. Cal dir-ho, només faltaria. L’esperança de vida continua a l’alça a escala mundial: 72 anys per a les dones i 68 per als homes. Les defuncions maternes van disminuir un 45% del 1990 al 2013.

“No podem complir l’Agenda del 2030 per al Desenvolupament Sostenible sense que la meitat de la població mundial exerceixi els seus drets plenament i en condicions d’igualtat, en el dret i a la pràctica”, va dir Ban Ki-moon finals del mes passat en un acte commemoratiu dels 20 anys de Pequín. En aquest mateix escenari es van demostrar les mancances. Dels cinc copresidents d’un acte per i per a les dones, només un era dona.

Francesc Peirón

21/10/2015

La Vanguardia

Dones sota un sostre de vidre

No hi ha tema més complexa per a un articulista masculí que el de la condició femenina. Els homes carreguem a la nostra esquena l'estigma de la secular tirania de la nostra condició. Moltes dones creuen -no sense raó- que hauríem de callar pel que elles fa. I, no obstant, només les víctimes poden jutjar un accident de circulació? Un dilema d'origen més tràgic: només els jueus poden discórrer sobre Israel? A les víctimes, se'ls ha de reconeixement; cal concedir-los la jerarquia moral. Però no tenen l'exclusiva del debat. L'àgora és per a tots o no és àgora.

Que les dones no han aconseguit la paritat a Europa és evident. Viviane Reding, comissària de Drets a Brussel·les, ha posat xifres al sostre de vidre. "Les empreses amb un equilibri de gènere tenen un benefici d'explotació un 56% més elevat que les empreses exclusivament masculines". Qualsevol professor sap que les noies rendeixen més que els seus companys. No cal, per tant, apel·lar a la raó ètica o la justícia per defensar la paritat: n'hi hauria prou amb la raó econòmica. Altres estudis demostren que les dones treballen millor que els homes. També això era sabut: en la vella societat rural, les dones rendien més i millor; el mateix succeïa a les fàbriques del tèxtil des de la revolució industrial. I què dir de les feines de casa?

Algun estudi demostra així mateix evidències més subtils: la dona dirigeix millor. El vaig escriure 20 anys enrere i no pocs lectors (masculins i femenins) em van tractar de cursi i repolit: "Un món en mans de les dones seria menys dolent". Ho seria amb tota seguretat si les dones que hi arriben no es deixessin temptar per l'estil alfa dels mascles hegemònics. Per trencar el vidre, algunes dones han de afirmar-se i lluitar amb maneres i mètodes fins i tot més competitius i agrestes que els dels seus rivals. No les criticarem: una altra via no els deixen per desenvolupar al màxim la seva personalitat social. La veritat és que les empreses i organitzacions milloren notablement quan una dona aconsegueix, excepcionalment, arribar a la part superior, recórrer a la insomne competició que caracteritza el poder masculí. Situades en el vèrtex, algunes dones sorprenen als pobres alfes: elles practiquen la intel·ligència emocional i no necessiten comportar-se com en un ring de boxa.

Però la discussió sobre el sostre de vidre afecta el sector més privilegiat de les dones. La majoria d'elles no esperen arribar tan alt. Intenten fugir de la mort. La violència contra les dones no cessa. Tots els esforços per evitar-ho, semblen inútils. La llei s'ha esforçat per protegir-les. Jutges i policies intenten controlar els bàrbars. No hi ha manera. Voltaire deia que la moda impera fins i tot en els crims. Sembla que la moda de matar s'imposa entre els mascles desesperats. Però hi ha d'haver alguna cosa més. Apunto dues causes de la tràgica moda. Primera: no hi ha canvi sense trauma. Les relacions entre homes i dones han canviat de manera colossal, però el canvi, en termes històrics, s'ha produït en un curtíssim espai de temps. No són pocs els mascles atrapats com a bèstia desconcertada en un món que ja no reconeixen.

Potser pesi més un segon factor. Dues visions antagòniques de la dona coexisteixen en els nostres mitjans de comunicació. La que aspira i exigeix igualtat, i la que és objecte sacralitzat del desig. Les dues imatges xoquen constantment i són font de contradicció i confusió. Cert: la publicitat i l'immens espai audiovisual també remeten avui al cos masculí. Però el cos femení és l'esquer per antonomàsia. Habita en les nostres pupil·les de manera constant i obsessiva. Paroxística. L'esquer que atrau el mercat és, alhora, una persona. I exigeix, naturalment, igualtat. En aquest sentit, la responsabilitat de la cultura i del periodisme és enorme. Una part de la culpa els correspon. Fomenten l'embolic, contradiuen sense parar els seus postulats. Els mitjans proposen una cosa i la contrària. Gos de Pavlov de la cultura audiovisual, el consumidor mascle perd el nord: obligat alhora a salivar i a respectar.

Apuntem telegràficament un tercer element del debat actual sobre la condició femenina. Cristal·litza la idea que la maternitat és un destorb. Ho veiem aquests dies a la discussió sobre la proposta d'Alberto Ruiz Gallardón. Segueixo sense entendre per què el progressisme, entrega el debat sobre la vida a la dreta. I per què considera l'esquerra un enfrontament el foment social de la maternitat. Però més enllà de l'avortament, hi ha el gran tema de fons de la nostra de civilització. Adam està convençut que la ciència ofereix possibilitats, no ja de resoldre tots els problemes de salut, sinó de recrear del tot al marge del seu origen natural. Conseqüentment, Eva creu possible recrear-se prescindint de la maternitat.

Antoni Puigverd

12/03/2012

La Vanguardia