Tenir una llar fa millorar la salut mental dels infants

Un estudi evidencia la reducció del patiment físic i psicològic entre usuaris de Càritas que aconsegueixen un habitatge adequat i assequible.

L'entitat reclama l'augment del nombre de pisos de lloguer social.

Aconseguir una llar on viure amb dignitat i amb tranquil·litat redueix significativament el patiment físic i psicològic tant d'adults com d'infants. El que es pot considerar una evidència ho corrobora un estudi en el qual s'estudia l'evolució d'unes tres-centes persones usuàries de Càritas Diocesana de Barcelona durant un any. Tot i que és poc temps, es conclou que hi ha una millora en els indicadors de salut i sobretot en els de salut mental. Així, en l'entrevista inicial el 53% dels menors tenia algun trastorn mental, mentre que es rebaixa fins al 20%, en la segona.

“L'habitatge és clau. I dir habitatge no és només un sostre, sinó un lloc on viure de manera digna, que sigui assequible, segur, confortable, aïllat... Amb bones polítiques d'habitatge la societat estalviaria en hospitals i serveis de salut mental”, assegura la cap de l'àrea social de Càritas de Barcelona, Mercè Darnell. Les entitats fa anys que hi insisteixen i reclamen un increment del parc d'habitatges de lloguer social. Ara tindran més força per reivindicar mesures a les administracions amb dades que evidencien el vincle entre llar i salut.

Amb el títol Canvis en l'habitatge i salut en població vulnerable , l'informe que ha estat elaborat per Càritas i l'Agència de Salut Pública de Barcelona en el marc del projecte europeu Sophie conclou que la majoria d'usuaris de l'entitat social han millorat en el benestar psicològic i en la salut física. Tot i que són persones que continuen percebent que el seu estat de salut és entre regular i molt dolent, la mala salut mental baixa (7 punts entre els atesos pels equips d'atenció directa de Càritas, i 7,6 entre els usuaris del Servei de Mediació de l'Habitatge). Encara és més evident la reducció d'episodis greus d'ansietat i depressió (baixa més de 23 punts entre els reallotjats) i el mal d'esquena crònic (es redueix 14 punts).

Els autors de l'estudi destaquen que cal un seguiment més llarg per detectar millores en els problemes respiratoris, però sí que ja se'n noten en altres aspectes, com ara que les persones dormen més, tenen menys episodis de mal de cap o migranya i menys sensació d'esgotament. En el cas dels infants, a més de la significativa disminució de trastorns mentals, es redueixen les otitis i les visites als serveis d'urgències. Darnell recorda que les persones ateses per Càritas reben una atenció integral que inclou cobrir les necessitats d'alimentació i habitatge, però també suport en formació, ocupació i programes especialitzats en infància.

Sònia Pau

14/10/2015

El punt Avui

Potenciaran la detecció de malalties mentals a les escoles i instituts

A partir de setembre, les escoles i els instituts de Catalunya tindran més eines per poder detectar possible casos de malalties mentals entre l'alumnat. Després de la mort d'un docent agredit per un alumne a Barcelona el 20 d'abril passat, el Departament de Salut, s'havia compromès a revisar juntament amb Ensenyament, el programa Salut i Escola, que promou hàbits saludables als centres educatius. Aquestes setmanes s'estan ultimant els detalls, en haver completat diverses reunions amb el consell assessor de salut mental.

El secretari de Salut Pública, Antoni Mateu, però no ha volgut avançar com s'implementaran aquestes novetats per potenciar la detecció de casos. "Més que revisions", ha dit serà potenciar “sensors” perquè actuïn d'alerta, davant de possibles casos. Mateu ha xifrat en 80 casos potencials de suïcidi i considera que l'èxit seria poder actuar per identificar-los a temps per evitar-lo.

A més, el secretari de Salut Pública ha comprat la situació casos de VIH que detecten entitats no governamentals, però que ja queden registrats dins el sistema per poder-ho controlar.

Tot i que Mateu considera que la problemàtica va més enllà de la salut i l'ensenyament, fixa en pares i docents com a "elements clau" per identificar possibles problemes.

L'objectiu és dissenyar un espai que permeti "evitar que d'alguna manera s'esbiaixi la conducta", i per això cal definir uns elements clars per poder derivar les situacions a les persones adequades i que puguin posar "fre" a aquest tipus d'actuacions.

Antoni Mateu ha explicat també que les consultes sobre salut mental en l'atenció primària de joves i adolescents ha ant en augment els darrers anys i per això creu que s'han de reforçar les actuacions per evitar el "decalatge" entre la sol.licitud de la consulta i la seva atenció.

Mateu creu que entre les causes, l'augment dels casos de salut mental es deu a no poder assimilar tota la informació a la qual es té accés i que per tant, genera molts dubtes, sobretot entre els joves.

ACN/DdG

27/08/2015

Diari de Girona

Catalunya es dota del primer pla integral de salut mental

• El programa implica totes les conselleries amb alguna cosa a aportar al pacient 
• Persegueix millorar la vida del malalt i del seu entorn, i reduir l'estigma social

Tantes arestes com facetes vitals. Les necessitats de les persones amb problemes de salut mental transcendeixen la dimensió estrictament sanitària. Una realitat que es manifesta en el dia a dia d'aquesta població així com en el dels que conformen el seu entorn directe, i que, no obstant, no havia trobat fins ara una rèplica adequada en forma dels serveis proveïts pels poders públics. 

La Generalitat presenta avui el Pla integral d'atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, un projecte que compta amb el beneplàcit inicial de les entitats socials del sector de la salut mental, que han constatat que, per primera vegada, l'estratègia s'ha abordat des d'una perspectiva transversal. Les entitats han consensuat el seu contingut amb els departaments de Salut, Benestar Social i Família, Ensenyament, Justícia, Empresa i Ocupació, Interior i Economia i Coneixement. Una fita inèdita, tradicionalment reinvindicada per les organitzacions i que aquesta vegada ha fructificat amb l'arbitratge de Presidència, que ha evitat algunes pugnes competencials entre els departaments interessats, explica Enric Arqués, president del Fòrum de Salut Mental.

Qüestions pràctiques

La Generalitat, entitats representatives de persones amb aquesta problemàtica, famílies, proveïdors i professionals del sector han deixat consignats els principals objectius a complir: millorar l'atenció i la qualitat de vida dels afectats i del seu entorn; aplicar estratègies de promoció, prevenció, atenció i reinserció social i laboral; afavorir la seva participació com a ciutadans i reduir desigualtats, així com disposar d'un instrument de planificació i priorització de polítiques públiques.

«S'ha d'adaptar l'àmbit de la salut mental al nivell social i econòmic del país i tenir en compte que afecta diferents àrees de la vida: feina, formació, àmbit legal...», exposa Arqués. Dos eixos sobre els quals es vol avançar en assumptes com «l'accés a la vivenda, l'atenció a nens i joves i la promoció d'entorns inclusius», entre altres aspectes fonamentals que destaca el president de la Federació Catalana d'Entitats de Salut Mental en Primera Persona, Edgar Vinyals. I qüestions pràctiques, com «definir millor els itineraris per evitar pelegrinatges per diferents serveis fins a trobar l'adequat», diu.

Es tracta d'una iniciativa estretament lligada a la necessitat «de potenciar la inclusió social i participativa de les persones amb aquesta problemàtica», alhora que s'«intensifica la pedagogia perquè la resta de la comunitat conegui aquesta realitat i es puguin eradicar prejudicis», destaca Vinyals. Una realitat que qualsevol pot viure el dia de demà en primera persona: segons dades de la Generalitat referents al 2013, la població catalana de 15 o més anys té el 12,4% de possibilitats de patir un trastorn mental.

L'impacte social d'aquests trastorns té un cost estimat d'entre el 3% i el 4% del PIB a Europa. Per això «l'aspecte econòmic és determinant» per impulsar el pla i reduir despesa pública, diu Vinyals. No obstant, el director de docència i investigació de l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc Salut Mar, Antoni Bulbena, alerta de la pertinència de mantenir la prioritat en el pacient i el seu entorn. «El pla no pot comportar un estalvi en primera instància davant tantes necessitats que s'han de cobrir. Els que vivim la situació des de primera línia sabem que només es pot arribar a rebaixar costos a llarg termini i si les coses es fan bé», destaca el psiquiatre.

Acciones eficaces  

¿I quines prioritats es perceben com les més flagrants des d'aquesta primera línia? «Primer, els problemes greus, les patologies psicòtiques; en un segon bloc, els malalts d'ansietat i/o depressió, i a continuació problemes específics com l'increment de suïcidis, sobretot entre els joves», argumenta Bulbena. L'abordatge de tot això necessita una perspectiva «integral», que el doctor considera «necessària» perquè aquesta vegada «les bones intencions es converteixin en accions eficaces», i les persones amb trastorn mental i les que les envolten recuperin un aspecte imprescindible: «la llibertat». «Les patologies mentals requereixen mesures que alleugereixin les limitacions de l'afectat per millorar la seva independència i la del seu entorn».

El pla es presenta avui, però des que es va constituir la comissió interdepartamental de salut mental, el mes d'abril de l'any passat, «ja s'han anat aplicant algunes de les mesures bàsiques», exposa Arqués. Vinyals especifica alguns d'aquests avanços, com la incorporació de Cultura -«per treballar contra els estereotips socials»- i Justícia -«per a qüestions com la revisió dels procediments d'incapacitació»- al projecte.

Les parts implicades són conscients que el pla és «a llarg termini», com explica Arqués. «No s'han de fer castells en l'aire. Amb l'actual situació econòmica no es podran fer les coses al ritme que ens agradaria. Hem de ser realistes, establir prioritats i aprofitar aquest consens històric per millorar les condicions de les persones amb trastorn mental i combatre la seva estigmatització», conclou el president del Fòrum de Salut Mental.

Víctor Vargas Llamas

14/07/14

El Periódico

Ploro, per tant existeixo

El 2008, en un zoo de Münster, Alemanya, una goril·la anomenada Gana va donar a llum un mascle que va morir poc després. Les fotografies de la Gana, afligida i desconsolada, es van escampar per tot arreu. "Una goril·la desconsolada bressola el seu nadó mort", declarava el diari anglès Daily Mail.

Mont Marsà

Malgrat la tristor que es desprenia de l'escena, els únics que ploraven eren els humans, no la Gana. La idea que els animals ploren -que em perdonin el Dumbo, el Bambi i el Wilbur- no té base científica. Les primatòlogues Dian Fossey, que estudiava els goril·les, i Jane Goodall, que treballava amb ximpanzés, no van poder demostrar que els animals vessin llàgrimes d'emoció. Jeoffrey Moussaief Masson i Susan McCarthy, autors de Cuando lloran los elefantes, admeten que "molts observadors d'elefants no n'han vist plorar mai cap."

És cert que molts animals vessen llàgrimes, especialment com a resposta al dolor. Les llàgrimes protegeixen l'ull i contenen proteïnes antimicrobianes. Ara bé, el plor com a encarnació de l'empatia és un comportament específic dels humans i ha tingut un paper fonamental en la seva evolució i cultura.

Un nadó és capaç d'imitar les expressions facials de tristesa i d'alegria en dos dies. Si un mamífer acabat de néixer no plora és poc probable que obtingui l'atenció que necessita per sobreviure. Al voltant dels tres o quatre mesos la relació entre el nadó humà i el seu entorn adquireix una funció comunicativa més organitzada i els plors amb llàgrimes comencen a obeir a raons interpersonals: la cerca de consol. A mesura que ens fem grans el plor es converteix en una eina del nostre repertori social; expressa l'aflicció i la joia, la vergonya i l'orgull, la por i la manipulació.

Les llàgrimes són tan universals com riure, i la tragèdia és més complexa que la felicitat -una observació que Tolstoi i molts altres han fet-. Ara, tot i que tots plorem, ho fem de maneres diferents. Les dones ploren més sovint i amb més intensitat que els homes i, segons sembla, la diferència emergeix durant la pubertat. D'una banda, pot estar relacionat amb els canvis hormonals, però, de l'altra, també hi influeixen els estereotips de gènere. Les dones, malgrat dècades de progressos socials, encara són víctimes de la desigualtat econòmica, la discriminació i fins i tot la violència i, per tant, tenen més motius per plorar.

Els homes no només ploren durant períodes més curts que les dones sinó que, a més, estan menys predisposats a explicar les seves llàgrimes. Solen vessar-les més silenciosament i tendeixen a disculpar-se'n més. Ploren més sovint que les dones quan es posen en qüestió les seves identitats com a sustentadors i protectors, com a pares i lluitadors.

"No és poqueta cosa fer que els ulls em suïn compassió", digué el Coriolà de Shakespeare. Tanmateix, les epopeies gregues són plenes d'herois ploraners com ara Odisseu, Agamèmnon i Aquil·les. En els últims temps Ronald Reagan, Bill Clinton i George W. Bush han normalitzat la imatge del president que plora. També Barack Obama va haver de contenir l'emoció dues vegades durant la campanya a la presidència.

Les persones que els tests de personalitat qualifiquen com a més empàtiques o neuròtiques ploren més que les més rígides, controladores i obsessives. La freqüència del plor varia enormement: n'hi ha que ploren amb cada pel·lícula o novel·la; d'altres, només uns quants cops a la vida. Els plors suscitats per la discòrdia, l'estrès i els conflictes a casa o per un trauma emocional duren molt més que les llàgrimes provocades per una aflicció normal i corrent, que, al seu torn, duren més que les llàgrimes de plaer o de joia.

Darwin va especular amb la idea que era més freqüent plorar a la Gran Bretanya que als països no occidentals. El psicòleg holandès A.J.J.M. Vingerhoets, que va estudiar el plor a 37 països, aporta proves més sòlides en aquest sentit. Els nord-americans, els alemanys i els italians ploren més que els búlgars, els xinesos i els peruans. Els habitants de països rics i democràtics amb un clima temperat ploren -o reconeixen que ploren- més sovint. Com menys jeràrquica és una societat més llàgrimes s'hi vessen.

El primer que associem amb el plor és la tristesa, però segons les enquestes el 85% de les dones i el 73% dels homes afirmen que se senten millor després de plorar. La gent afirma que el plor allibera la tensió, restaura l'equilibri emocional i procura una catarsi que elimina les emocions negatives.

El plor és un senyal gairebé universal d'aflicció, tot i que algunes persones que estan de dol afirmin que són incapaces de plorar. A diferència d'avui dia, en què es respecta més la privacitat del dol, antigament es considerava fonamental que es vessessin llàgrimes en públic o de manera cerimonial al costat de la tomba del cònjuge o al funeral d'un monarca. Per no tenir els ulls secs les vídues solien posar-se ceba al mocador, no fos cas que subestimessin la seva sofrença.

Estats d'ànims i sentiments

L'acte físic de plorar consisteix principalment a inhalar -al contrari que el de riure, que comporta exhalar- i hi estan implicats el paladar tou, la laringe i la faringe. Plorar pertorba la parla, i per aquest motiu ens ennueguem. Això suggereix als lingüistes i als antropòlegs que el plor emocional va evolucionar abans que el llenguatge proposicional, cosa que podria explicar per què les llàgrimes transmeten estats d'ànim i sentiments que sovint són difícils d'expressar amb paraules. Des d'un punt de vista evolutiu, el reconeixement de l'emoció (a través de les expressions facials) va ser fonamental per a la supervivència.

Els primers homínids van sorgir fa uns quants milions d'anys, però no va ser fins a l'Homo sapiens que van néixer les cultures, les llengües, la religió i l'art. Al llarg del temps les llàgrimes van esdevenir una marca d'emocions intenses i un signe de lligams socials. El desenvolupament del jo, la creació de la humanitat i la vida després de la mort, i la capacitat de sentir la tristesa dels altres són parts essencials dels canvis neurobiològics que ens van fer humans.

Ras i curt, el nostre cervell va desenvolupar circuits per permetre'ns sentir empatia i compassió que, al seu torn, van possibilitar el desenvolupament de la civilització i de l'ètica basada en la compassió. Així doncs, la pròxima vegada que necessiteu un paquet de mocadors, o somiqueu a l'espatlla d'un amic o una amiga, o us caiguin llàgrimes al cine, pareu-vos a pensar per què plorem. Plorem per estimar.

Michael Trimble

09/12/2012

Ara.cat

Què és l'assetjament moral o mobbing (AM)?

Què és mobbing o assetjament moral?

La paraula Mobbing descriu situacions en les que es victimitza i s'ataca d'una manera injusta, hostil i perjudicial a un/a treballador/a (generalment només un) per part dels seus superiors, companys i/o subordinats en una empresa o una organització durant un llarg període de temps.

Quina diferència hi ha entre conflicte i mobbing?

Cal no confondre els conflictes quotidians amb el mobbing, encara que un conflicte no resolt, latent, pot desembocar a mitjà o llarg termini en mobbing. En el mobbing, la víctima està en una situació d'inferioritat (subordinació, molts contra un...).

Quina finalitat persegueix el mobbing?

Mitjançant la destrucció de la identitat, el sabotatge, l'aïllament i d'altres maniobres perverses envers una persona, es pretén un objectiu clar: desembarassar-se d'ella.

Perquè sorgeix el mobbing?

Les causes són diverses i estan arrelades en la precarietat laboral i les estructures socials que trobem en les empreses o organitzacions, i en les ànsies de domini i poder per part d'individus concrets.

On es dóna?

El mobbing es practica arreu on el tipus d'organització ho permeti. Predomina en el sector mèdico-social i en educació. Afecta tant a les empreses privades com al sector públic i organitzacions. Sobretot on les tasques no estan ben definides.

Com es detecta?

Les conductes agressives que configuren el mobbing poden variar segons les persones, les cultures i les societats. Poden prendre formes molt subtils o manifestar-se d'una manera oberta. Es poden agrupar en:

• Atacs a les condicions laborals: pressions i crítiques injustes, fer que cometi errors, desacreditar-la professionalment...
• Aïllament i rebuig de la comunicació: fer-li el buit, rebutjar qualsevol contacte fins i tot el visual, aïllament físic, no se la deixa parlar, no se l'escolta…
• Atemptats a la dignitat: desqualificacions, crítiques i injúries personals, burles, gestos de menyspreu, es fan córrer falsos rumors...
• Violència verbal, física o sexual: amenaces físiques, empentes, cops de porta, crits, trucades telefòniques, desperfectes a les seves propietats…

Però sobretot ningú no li diu res ni li fa cap retret clar (perquè no existeixen o són banals). La víctima està atrapada i immobilitzada; no sap de què se l'acusa i es desestabilitza. La víctima no entén res, creu que tot és culpa seva i que està "perdent els papers".

Qüestionaris

Aquests qüestionaris poden ajudar a les persones víctimes de mobbing a objectivar les conductes que pateixen:

45 ítems de Leymann: Llista de comportaments hostils

Qüestionari LIPT-60: (adaptació del Leymann Inventory per Gonzalez de Rivera).

Quins efectes té sobre la salut?

La simptomatologia que presenten les víctimes està més lligada a la intensitat i durada de l'agressió que a la personalitat. Trastorns d'atenció i memòria, irritabilitat, ansietat, depressió, inseguretat, mals de cap, alteracions en l'alimentació, trastorns intestinals, plor, sudoració, ofecs, palpitacions, hipertensió, dolors lumbars i cervicals, dolors musculars, trastorns del son, cansament, debilitat, tremolors… L'estrès post-traumàtic és característic en moltes víctimes (reexperimentació del trauma, hipervigilància, conductes d'evitació envers els estímuls relacionats amb el trauma).

Què perd la societat?

La societat és la que suporta realment les nefastes conseqüències del mobbing i no es tracta només de pèrdues econòmiques. El mobbing és un exercici d'intolerància, d'intransigència, de discriminació, d'enveja… Si alguns individus no poden aturar per sí mateixos aquests processos destructius, la societat ha d'intervenir.

Es pot fer alguna cosa en contra del mobbing?

Es pot fer i cal fer-ho. Quan el procés és incipient, és possible la mediació. Quan les conseqüències sobre la salut són greus el mobbing ha de ser reconegut com a accident de treball. Cal establir una legislació específica com ja s'ha fet en d'altres països europeus.

Què hi diu la llei?

No existeix una regulació específica però hi ha una Recomanació de la Comissió Europea de 27 de desembre de 1991 sobre la protecció de la dignitat de la dona i de l'home en el treball, i una Declaració del Consell sobre la seva aplicació, de conformitat amb els articles 3, 4 i 5 de la Directiva 76/207 de 9 de febrer.

A l'Estat Espanyol, els articles 10, 14, 15 i 18 de la Constitució i la NTP 476 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals fan referència al dret a la integritat moral i al dret constitucional al treball.

Així les conductes més greus poden comportar vulneració d'aquests drets fonamentals, tal i com recullen les sentències que s'han dictat recentment.

Per acabar amb el mobbing cal una voluntat de canvi per part de les empreses, però també de cada treballador i treballadora sigui quina sigui la seva posició o càrrec en l'empresa.

Font: Clam per l'assetjament moral en el Treball

La crisi passa factura en salut mental

Els símptomes més freqüents són la pèrdua de control sobre la pròpia vida, insomni idees suïcides; les malalties que més creixen, l'ansietat i la depressió

Sensació de pèrdua de control sobre la pròpia vida (gairebé el 30% dels afectats), somni, desesperança i fins i tot aparició d'idees suïcides (en eI 15%) són els símptomes més freqüents dels pacients de la crisi. persones que no haguessin emmalaltit si no s’haguessin trobat en aquesta situació. Aquesta és una de les conclusions d'una investigació duta a terme en centres de salut mental d'adults i serveis socials d'atenció prima de Sabadell (Parc Taüll), Sant Feliu de Llobregat, Martorell i Eixample (Barcelona) que ha intentat mesurar l'impacte de la crisi en la salut mental.

A l'estudi qualitatiu, dirigit per Josep Moya i Cristina Esteve, es va sumar la participació de psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, infermeres educadors. I també usuaris d'aquests serveis socials atesos durant el primer trimestre del 2012 per problemes directament relacionats amb la crisi. Els professionals enquestats van constatar un augment de la demanda tant de serveis socials com de salut mental, que calculen que és del 45%. I en gairebé el 18% de les persones ateses el seu problema repercutia en els familiars. Els malalts més greus no han patit grans variacions. L'ansietat i els símptomes depressius, sí.

Quedar-se sense feina suposa en moltes vides "la pèrdua que estructura el temps, que estableix els contactes fora de família, el lloc on es comparteixen experiències i el que dóna estatus social, resumeix Josep Moya, coordinador científic de sabut mental de Parc Taulí. Aquest desgast de la realitat passa a més d'un dia per l'altre. I el conjunt de la societat no està en absolut preparat.

La reacció davant la pèrdua de la feina, la casa i l'estatus és, sobretot, d’inhibició. El segueix a distància l'opció de tornar a casa dels pares. Els serveis socials han vist minvats els recursos, però "són molts els que ni tan sols no creuen que tinguin tat d'ajuda i no la demanen. Sovint aquests ajuts es posen en marxa per iniciativa del servei social", recalquen els participants.

L'informe sobre aquesta investigació s'ha presentat als professionals perquè es proposin noves maneres d'atendre aquest augment de patiment, "perquè els professionals ens sentim desbordats i amb la certesa que el model d'atenció que fem servir no està donant resposta a aquestes noves necessitats", explica el doctor Moya. Volen que es potenciïn les sortides espontànies de la gent, com les plataformes solidaries, els bancs de temps, qualsevol espai comunitari on les persones que senten que els ha caigut tot puguin, per començar, parlar del tema. Els serveis socials parlen de practicar l’acompanyament d'aquests afectats a canvi de no proporcionar-los els ajuts materials que ara no tenen. D’organitzar més grups per activar verbalment í físicament els afectats, sobretot els homes, els més desemparats.

"Partim de les experiències de grups de persones hiperfreqüentadores dels centres d'assistència primària", expliquen els treballadors socials que participeu en l'estudi. Són reunions periòdiques per discutir i comprendre per què tants fàrmacs, per què tantes visites al metge, tantes proves. Els grups, a més de fer-los adonar-se d'aquests excessos, els proporcionen eines per sortir d'aquesta dependència i, alhora, un espai on puguin parlar i ser escoltats. Les experiències s'han anat convertint en grups de relaxació, d'activitat física, d'ansietat, de vidus... "És difícil d'avaluar l'eficàcia d'aquest model", reconeix el doctor Josep Moya, però creu que cal donar un canvi de direcció a l'assistència.

Veus d'usuaris i professionals

Les paraules més repetides 

Insomni, desesperança i desbordament son algunes de les paraules que més senten els professionals d'aquests pacients. La idea més freqüent: "No puc controlar el que tinc a sobre".

Por anticipada

"Em trauran la pensió en un futur, què faré llavors?".

Els altres símptomes

A més de la pèrdua de control sobre la pròpia vida, les idees suïcides el deteriorament de vincles familiars, els pacients pateixen apatia, angoixa, símptomes depressius i s'alimenten pitjor.

El que creix

Al costat de l'augment de les visites, es detecten més peticions d'informes per justificar baixes i dificultats per pagar la medicació.

Temor que el fallin

"Em pregunten: Doctora, vostè té contracte fix? No em canviaran de doctor, oi?"

Ana Macpherson

18/11/2012

La Vanguardia

Emparella’t perquè ets feliç ..., no per ser feliç

Tinc 47 anys. Vaig néixer a Buenos Aires. Sóc psicòleg. Estic casat i tinc dues filles, de 15 i 30 anys. No tinc ideología política. Crec en la divinitat de Jesucrist. Jugo als escacs, toco el clarinet i llegeixo.

Et contracten per les teves capacitats... t'acomiaden pel teu caràcter

Bernardo Stamateas, psicoterapeuta familiar, teòleg i sexòleg

Què és una emoció? 


El que sents en cada moment i situació. 



I una emoció tòxica? 


No la domines: et domina. 



Puc dominar-la? 


Pots triar com sentir-te en cada moment: és saviesa emocional! 

Vostè mai crida o trenca coses? 


No 



No s'enfada mai? 


Sí, però l'enuig és terapèutic! El patològic és la conducta violenta. Jo deixo que l'enuig arribi... i es deixi anar, sense alterar-me. 



Com ho aconsegueix? 


Podria explotar, implotar... o parlar: "Això m'ha enfadat", verbalitzo i ho comparteixo. 



I ja està? 


Ens curem parlant! Ens emmalaltim aïllats i ens curem en companyia. 



De vegades vull estar sol... 


Que t'escoltin et cura, però que t'escoltin bé, amb els ulls: "Míra'm!", li demanes a algú que vols que t'escolti. 



És cert... 


En el jo-tu deixem de ser invisibles. I l'important aquí és el guionet: és el que ens dóna existència! 



Doni'm un exemple d'emoció tòxica. 


Sentir por davant d'un lleó i sortir corrent és sa. El mateix davant d'un mosquit... és desproporcionat: és una por... tòxica! 



Què aconsella? 


Controlar els pensaments. Si penses "He d'agradar a tot el món!", acabaràs ansiós i angoixat. Un pensament pot provocar mil morts... 



En què està pensant? 


"Aquest vaixell no l'enfonsa ni Déu", es va pensar del Titanic. I van posar pocs bots salvavides. Les idees tenen poder, poden matar! Fins i tot l'amor es tenyeix de les idees... 



Existeix l'amor per a tota la vida? 


Quina idea aculls? La que hi ha al mapa (ment) la veuràs al territori (fora). 



La crisi: comença al mapa? 


Una sacsejada ens convé. A veure: tu mateix has "d'agendar-te" teva felicitat. 



Ensenyi'm a agendar, si li plau. 


Reserva't tres moments cada dia per a alguna felicitat: caminar, prendre alguna cosa amb un amic, explicar uns acudit... Com a prioritat! I si després et queda temps ..., treballa. 



I si aquest treball em plau, ideal! 


Indici: si mentre treballes sents esvair-se l'espai i el temps, bona senyal! 



Algun consell per aconseguir feina i conservar-la? 


Tenir això present: et contracten per les teves capacitats i t'acomiaden pel teu caràcter. 



Què vol dir? 


Que el tracte amb els altres és determinant! Si tens ben harmonitzades les teves emocions, això es nota... i tots voldran tenir-te a prop. Fora emocions tòxiques, doncs! 



L'enveja, per exemple? 


Si vull el que tens tu (i vull que tu ho perdis), sóc un envejós. 



És molt greu? Tots hem sentit enveja alguna vegada... 


Denota una mentalitat d'escassetat: creus que no hi ha per a tots això que enveges. 



I com es derrota a l'enveja? 


Pensa que hi ha abundància de tot, que hi ha de tot per a tots... I ja està. Més encara: pensa que si l'altre té alguna cosa, és senyal que tu també ho tindràs. Pensa així! 



Interessant. 


Alegra't del bé de l'altre! De vegades Déu regala benediccions als altres ... per estudiar la teva reacció: si t'alegres pel bé aliè, el atraus! Si et disgustas ..., el t'allunyes. 



Si et va bé, això em beneficia. 


Sí, ja que ningú ens roba cap benedicció. I ningú arriba a cap lloc tot sol: Messi és bon jugador per l'equip en el que juga! 



Parli d'una altra emoció tòxica. 


La gelosia: por a que un altre em robi el que tinc... perquè és algú millor que jo. Denota baixa autoestima, clar. Una altra cosa és la gelosia: tinc la certesa que la meva parella m'enganya! Per això la mato i em suïcido. 



Com netejar emocions tan tòxiques? 


Revaloritzant el teu capital intern. 



Com es fa això? 


Tots mantenim un diàleg intern amb uns aficionats al camp de fútbol: o bé ho fem com a equip local (i ens animen) o com a visitant (i ens insulten). Tria tu: sigues l'equip local! 



D'acord, símil comprès. 


Totes les batalles es guanyen per endavant... dins del cor. El determinant no és el que els altres et diuen des de fora, sinó el que tu et dius des de dins. 



Segur? 


Fixa't: si et diuen que ets mal periodista, només et farà mal si tu creus el mateix, però si saps que ets bo, no et afectarà! 



Hi ha qui sent que els altres estan sempre faltant-li al respecte. 


El que tens dins ho escoltes fora. 



Com puc vèncer l'ansietat? 


Pensa en el pitjor que podria passar-te: perdre la feina?, no tenir ni per menjar?, morir-te? I busca tres solucions ... i respira! 



Quina és la seva agenda del benestar? 


Camino una hora cada dia. Parlo. Faig el que m'agrada. I planifico somnis, il·lusions. 



I com encaixa aquí la parella? 


La teva felicitat no ve mai de l'altre. Si pretens fer feliç a l'altre..., sereu infeliços. Si pretens que un altre et faci feliç..., sereu infeliços. Ningú pot fer feliç a ningú! 



Quin panorama, no? 


Un panorama claríssim: la teva felicitat o la infelicitat és decisió teva i només teva. No t' emparellis per ser feliç: emparella't perquè ets feliç. I estima: mima a l'altre.

Emocions tòxiques

Stamateas perora amb entusiasme, seguretat i convicció: brillant orador, enfervoritza grans auditoris parlant d'emocions. El seu llibre Gent tòxica es va convertir en supervendes mundial, i ara arriba Emocions tòxiques/Emociones tóxicas(Ediciones B), amb pistes per desactivar angoixes, ansietats, insatisfaccions, enveges, pors, vergonyes, depressions, frustracions, culpes, gelosia... i d'altres emocions verinoses. Obro a l'atzar: "Com més pensis en alguna cosa, més serà part de la teva realitat: així, en comptes de pensar 'deixaré de pensar en aquesta idea negativa', substitueix-per altra positiva!". No és un mal resum, i estimula: no pots dominar teu entorn, però sí la ment i la conducta.

Víctor M. Amela

22/06/2012

La Vanguardia

Les TIC combaten els efectes negatius de la desocupació

Beatriz Sora, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, alerta del que des de fa anys saben els experts sobre les crisis econòmiques i la desocupació, amb evidència científica: «L'experiència de la desocupació repercuteix negativament en la qualitat de vida, l'ajustament social i el funcionament psicològic de la persona desocupada i del seu entorn familiar.

Més específicament, la investigació ha mostrat una sèrie d'efectes negatius, com ara el descens del nivell i la qualitat de vida familiars, l'empobriment de la dieta alimentària, el deteriorament de la salut física de les persones, l'augment de les tensions intrafamiliars, l'elevació de la taxa de trastorns psíquics menors (ansietat, estrès i depressió), la disminució dels interessos i de les activitats socials i culturals, la desestructuració del temps quotidià individual i familiar i la desafiliació a partits polítics i organitzacions sindicals».

Al seu torn, Manuel Armayones, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i investigador de l'Internet Interdisciplinary Institute de la UOC, apunta que les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) poden tenir una contribució positiva en la lluita tant pel que fa a la mateixa situació de desocupació com pel que fa a les conseqüències negatives que té en la salut mental. Així, el fet que les xarxes socials permetin als ciutadans estar en contacte amb persones en una situació semblant, i sobretot amb persones que en un moment determinat es poden convertir en oferidores de feina, o si més no informar-los d'ofertes fora dels camins més habituals (oficines d'ocupació, borses de treball, etc.), pot contribuir a augmentar la probabilitat de trobar un lloc de treball.

De fet, segons el que assenyala el professor Armayones, al nostre país ja hi ha xarxes socials específiques per a persones en situació de desocupació, com empleobook.es o paradópolis, on, a més de poder compartir amb altres persones tant la situació professional com els efectes psicològics que té en àmbits com les relacions socials i familiars, les persones desocupades poden accedir a formació, informació i recursos de suport per a gestionar la seva situació, sigui perquè poden aconseguir un lloc de treball o perquè poden muntar la seva pròpia empresa i donar-se feina ells mateixos.

La desocupació: factor de risc important de trastorns psicològics, però no pas determinant

El professor Armayones també indica que cal fugir de la idea de considerar la desocupació una causa necessàriament determinant de trastorns psicològics, i que s'ha de considerar més aviat un factor de risc important, que interactua amb altres i que en una situació com l'actual adquireix una dimensió superior si es tenen en compte les xifres de desocupats al nostre país. Així, qualsevol intervenció psicològica encaminada a reforçar les habilitats, les capacitats i els punts forts de les persones en situació de desocupació facilitarà el seu reingrés, o accés al mercat de treball, alhora que disminuiran els efectes psicològics negatius descrits.

Armayones conclou indicant que qualsevol intervenció que ajudi les persones en situació de desocupació a sortir-ne o a superar-ne els efectes psicològics contribuirà no solament a la millora individual de cada ciutadà sinó també al nivell de salut i qualitat de vida de les persones del seu entorn.

Desocupació, en el podi dels problemes socials

Beatriz Sora assenyala com la desocupació apareix sempre al «podi» dels problemes socials percebuts, segons diversos baròmetres de l'opinió pública europea, fins al punt que nombroses institucions mundials han assenyalat la gravetat i la urgència de tractament d'aquest problema, entre les quals la UNESCO, l'OIT, el Banc Mundial, el G-20 i l'Organització Mundial de la Salut, que, de fet, la va qualificar fa temps de la major catàstrofe epidemiològica per a moltes societats i un dels principals factors de la marginació social.

El 2011 l'OMS, en el document Impact of economic crises on mental health, ja va començar a conscienciar de la importància d'invertir en salut mental i establir les línies estratègiques d'acció que els països han d'engegar per a mitigar els efectes de la recessió sobre els problemes de salut mental de les persones, sense oblidar que també tenen una repercussió greu en el desenvolupament econòmic dels països europeus. S'estima que els problemes de salut mental comporten una despesa econòmica del 3-4% del producte interior brut d'un país.

El Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF) també adverteix que la desatenció de la malaltia mental pot arribar a comportar una despesa de 16 bilions de dòlars en les dues dècades vinents, la qual cosa equival a l'1,3% del PIB mundial, i molt de patiment.

Font: UOC

Universitat Oberta de Catalunya

03/04/2012

Llicència CC de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada