L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla
Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.
Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.
Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.
L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.
Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.
El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).
Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.
Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.
I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.
Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.
Domingo Machena
28/09/2016
