Salut deixarà de tractar com a malalts els transsexuals

Salut ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per sotmetre's al canvi de sexe

La sanitat pública catalana deixa de considerar que la transsexualitat és una malaltia i ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per iniciar el tractament hormonal i la posterior intervenció quirúrgica per canviar de sexe. El conseller de Salut, Antoni Comín, va presentar ahir el nou model d'atenció a la salut de les persones trans que, segons les seves paraules, "despatologitza" la transsexualitat i es converteix en el pioner a Europa en què ja no caldrà acreditar un trastorn psiquiàtric per sotmetre's a canvi de sexe.

El nou model aparta la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic com a centre de referència, molt criticat pel col·lectiu transsexual, i ho trasllada al centre Trànsit, a l'ambulatori de Manso de Barcelona, que serà la porta d'entrada i acompanyament per a les persones trans que vulguin iniciar el tractament i s'encarregarà de donar-li visió integral.

Actualment hi ha 437 persones en tractament per canviar de sexe i cada any unes 93 noves demanen iniciar el tractament quirúrgic hormonal, que ha de durar dos anys, abans d'entrar en llista d'espera per operar-se de canvi de sexe. Segons la directora general d'Atenció Sanitària del CatSalut, Cristina Nadal, al Clínic hi ha 155 transsexuals en llista d'espera, alguns fa més de 6 anys, per sotmetre's a una vaginoplàstia i 98 per a una mastectomia des del 2011.

Comín va dir que el nou model d'atenció sanitària "deixa de considerar la transsexualitat com una malaltia perquè és una realitat", i va afirmar que també tractarà sense discriminacions els casos més complexos, com els dels menors, les treballadores sexuals, les persones amb VIH o els immigrants.

Nadal va reconèixer que el model pot tenir un efecte "crida" i no va poder quantificar quantes persones podrà atendre el servei Trànsit des de l'atenció primària del carrer Manso, en què treballen un ginecòleg, un metge de capçalera, un infermer, un psicòleg, un treballador social i un administratiu. Ells seran la porta d'entrada a la sanitat pública de tota persones transsexual sense necessitat que acrediti patir un trastorn psiquiàtric per disfòria de gènere.

En aquest sentit, Comín va anunciar que en els pressupostos han contemplat una partida de 250.000 euros per reforçar aquest centre, que es va crear el 2012 per assessorar persones transsexuals.

El nou model inclou un pla de formació a professionals sanitaris de tot el territori i la seva paulativa expansió en funció de les necessitats. Nac Bremon, representant de la plataforma Transforma la Salut, va agrair l'impuls d'aquest nou pla, però va exigir a Salut que elimini la UIG de l'Hospital Clínic perquè "en els seus vuit anys d'existència ha deixat un camí molt fosc difícil d'oblidar".

El director del Clínic, Josep Maria Campistol, present entre el públic, va demanar la paraula per demanar disculpes al col·lectiu transsexual si s'ha sentit mal tractat a l'Hospital i es va mostrar partidari de canviar el model a l'actual.

Comín va assegurar que cap transsexual no serà tractat on ell no vulgui i la UIG no formarà part del seu procés si ell no vol, encara que va defensar el coneixement d'aquesta unitat a l'hora de fer les intervencions quirúrgiques amb els seus "excel·lents professionals".

Entre les novetats, tampoc no caldrà definir la preferència sexuals dels afectats i el tractament es farà consensuadament i amb "autonomia de decisions" del transsexual, que podrà fixar quan i fins on vol portar el tractament.

EFE/DdG

25/10/2016

Diari de Girona

Ser transsexual, com es viu?

Què faries si la teva filla de 6 anys et diu que vol ser un nen? A quina edat comença la transsexualitat? Com se senten les persones transsexuals en descobrir que viuen en el cos equivocat? Com ho diuen al seu entorn, com queden les seves relacions personals i com se senten en la nostra societat?

Són algunes de les preguntes que respon aquest capítol de La gent normal, que parla amb la Marta i la Sofia, dones transsexuals adultes, i la Louis, la mare d'un nen transsexual, el Leo, que des que té ús de raó s'ha sentit nen tot i haver nascut amb el cos d'una nena.

La Louis explica com ho han gestionat amb el seu company, com s'han assessorat i com, finalment, han decidit tractar el seu fill com un nen. Un relat radicalment diferent del de la Marta, que va aconseguir operar-se amb 47 anys, després de tota una vida amb una identitat i un físic masculí que rebutjava des de ben petita. "Als 12 anys ja em notava diferent i li vaig preguntar al meu pare si podia ser que una persona amb penis fos una dona", explica. Amb ella i amb la Sofia també parlem de com això condiciona les seves relacions personals i afectives anteriors a la seva transició femenina i de la mirada dels altres. La Sofia parla del "sentiment de culpa per no encaixar amb el que espera la societat de tu, o la teva família. Tu, vestint-te de dona, encara que sigui d'amagat, sents que hi ha alguna cosa que no funciona, alguna cosa que estàs fent malament". Acompanya la Marta, la Sofia i la Louis, la Soraya, terapeuta a Trànsit, el servei d'assessorament i acompanyament que ofereix la sanitat pública a les persones transsexuals, i parella d'un home transsexual. Agnès Marquès conversa amb totes elles a la taula on comparteixen les seves experiències envers la transsexualitat.

La Gent Normal

07/03/2016

Tv3

"Només pregunta’t ‘com em sento en aquesta relació?’"

Jean-Charles Bouchoux, especialista en la perversió narcisista

Foto per Xavier Gómez

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Rodez i visc a Montpellier. Sóc psicoanalista, psicoterapeuta i escriptor. Visc en parella i compartim 6 fills. Dretes, esquerres? Tota reducció binària és errònia! Crec en el misteri. El pervers narcisista necessita algú altre per projectar les seves imperfeccions.

Què és la perversió narcisista?

Una psicopatologia... no gaire apreciable a primera vista.

I per què?

El pervers narcisista és una persona que desplega molts encants i resulta adorable d’entrada.

Això no té res de dolent.

No, fins que atrapa algú en la seva teranyina i comença a danyar-lo greument.

Què podria fer-me un pervers (o una perversa) narcisista?

Jugar amb tu fins a erosionar-te psicològicament, desvalorar-te, deprimir-te, enfonsar-te... Destruir-te!

Destruir-me?

Fins i tot podries arribar a l’extrem d’emmalaltir o d’intentar lesionar-te o suïcidar-te.

Jo me n’adonaria abans, i sortiria corrents!

O no... Tracto com a especialista moltes víctimes de perversos narcisistes... i cada dia en són més!

Més perversos o més víctimes?

L’un va amb l’altre, esclar.

I com funciona, aquest tàndem tòxic?

El pervers narcisista aconsegueix que la seva víctima se senti culpable de ser mala persona, de ser imperfecta, incorrecta, incompleta, fal·lible, falsa, infidel, mentidera, el pitjor.

Ja, i la víctima comença a demanar perdó, perdó, perdó...

Veig que ho entens. Aquesta és la perversió: el narcisista no és capaç d’admetre cap taca en si mateix, i les projecta totes en l’altre!

En la seva parella?

Sí. O també en algun alumne, si el pervers narcisista és professor. O en un empleat, si és un cap. O en un fill, si és pare...

Un pare pot ser pervers narcisista amb el seu propi fill?

“Ets un desastre, xaval, no arribaràs a res”: projecta en el seu fill el que no admet en ell mateix.

Hi ha més narcisistes homes o dones?

Per igual.

Pot ser que jo mateix sigui un pervers narcisista...

No.

Per què no?

Si t’ho qüestiones, si t’ho estàs plantejant, ­això et descarta, perquè el pervers narcisista no dubta mai que és perfecte, impecable, irreprotxable.

Ah, no: jo sóc molt reprotxable.

Compte! Si tendeixes a culpabilitzar-te tan fàcilment, seràs una víctima fàcil.

Ah!

Imagina un passejant amb la seva parella. Es creuen amb una dona, i veure-la l’excita a ell. Llavors, incapaç d’assumir contradiccions internes, mira a la seva parella i l’acusa: “Segur que te n’aniries al llit amb un altre!”. Així actua el perfecte narcisista: obliga la seva víctima a defensar-se contínuament.

I infructuosament, suposo.

Sí, el pervers narcisista necessita sempre algú altre a qui poder menyscabar, degradar, inculpar d’errors diversos. I si intentes allunyar-te d’ell, embogeix i et persegueix: necessita tenir-te per continuar abocant retrets.

El pervers narcisista neix o es fa?

Va viure en la seva infantesa algun desemparament. “O sóc perfecte o m’abandonen”, li dicta el seu inconscient, i s’idealitza a si mateix: no es permet assumir cap “imperfecció” dins seu, i les projecta en un altre!

I com és l’altre?

Algú valuós, a qui admira per les seves qualitats, elevat, empàtic, sensible... Un reflex de com es veu a si mateix.

Com un mirall... a l’estil Dorian Gray.

Sí, un mirall per embrutar-lo, ratllar-lo, i fins i tot trencar-lo, quedant ell immaculat.

I la víctima, a patir.

La víctima sol pensar “ja el canviaré”. Un greu error! Ningú no canvia ningú: un només canvia si vol canviar un mateix.

D’acord.

No idealitzis mai: tots tenim defectes. O acceptes els de l’altre, o vés-te’n! El pervers necessita l’altre perquè ell és la part bona (doctor Jekill) i l’altre la dolenta ( Mr. Hyde).

Més exemples de perversos.

Una noia oblida posar l’alarma del despertador. L’endemà al matí no sona... i acusa la seva parella!: “Tu has tocat el rellotge!”, li diu. No accepta que s’hagi equivocat ella!

Perversa.

Impotent, la víctima discuteix, i és inútil.

Té curació, el pervers narcisista?

Impossible. La principal medecina és sempre voler canviar, i el pervers narcisista ni tan sols té consciència de la seva patologia.

Com puc saber si en sóc víctima?

Pregunta’t: “Com em sento en la meva relació amb aquesta persona?”. I si no et respons “bé”, allunya-te’n! Una relació només és per estar bé! Sigues egoista: es tracta d’estar un bé sense danyar ningú altre.

Val més sol que mal acompanyat. Me’n vaig. Què passarà amb el pervers?

Que et perseguirà. Et trucarà. T’escriurà. No li obris la porta! No li agafis les trucades! No li contestis els correus! Manté sempre la distància amb ell o ella.

Fins quan? Quan cedirà?

Fins que no et necessiti, i això no passa fins que troba una altra víctima.

Dependència

Bouchoux és psicoanalista i psicoterapeuta, i un dels especialistes mundials en el tractament de la perversió narcisista. Condensa els seus sabers a Los perversos narcisistas (Arpa), llibre que ens regala un consell difícil però essencial per blindar-nos contra aquests malalts de la personalitat: “Assumeix que tens qualitats i defectes, capacitats i mancances, i així no necessitaràs buscar la teva pròpia imatge en la mirada d’un altre”. I no li diguis mai al teu fill “fes-ho per mi” –ni menjar-se la sopa ni fer els deures–, o estaràs educant-lo per complaure sempre algú altre en comptes de si mateix, per dependre i ser víctima d’un pervers narcisista que jugarà amb ell fins a fer-lo tornar boig.

Víctor-M. Amela
08/10/2016
La Vanguardia

“Ara és l'hora de l'educació emocional”

“Hem passat d'un estil de criança dels fills molt autoritari a una permissivitat extrema, i això provoca una manca de contenció emocional”

“Els professionals han d'ensenyar els pares a ser afectuosament ferms”

Claudi Camps, psiquiatra, al parc hospitalari de Salt. Foto: QUIM PUIG.

Avui es commemora el Dia de la Salut Mental i, amb motiu d'aquesta jornada, s'ha desenvolupat a la demarcació de Girona una setmana d'activitats sota el títol de La prevenció, la clau de l'equilibri.

Per què és important la prevenció en matèria de salut mental?

Si poguéssim fer activitats de prevenció i promoció de la salut mental en els diferents àmbits de la vida diària, com ara l'educatiu, el laboral i el familiar, probablement aconseguiríem reduir la gravetat de molts trastorns i una millor evolució dels afectats. Ens hem de posar les piles tots plegats en el camp de la promoció i la prevenció. Hauríem de ser conscients, per exemple, que uns determinats estils de criança dels nens són un factor protector potentíssim enfront del desenvolupament de trastorns mentals.

A quin estil de criança es refereix?

Els nens necessiten contenció emocional i uns límits. I hem passat d'un estil de criança molt autoritari i rígid a una permissivitat extrema. I això està provocant una manca de contenció emocional i de cerca de límits. No hi ha tolerància a la frustració, hi ha un descontrol d'impulsos... i això genera un tipus de relació que acaba perjudicant les persones.

Això és reflecteix en el nombre de casos?

En l'àmbit de Catalunya, en els últims vuit o nou anys, el nombre de casos que s'atenen als centres de salut mental infantojuvenil ha tingut un increment importantíssim, de més del 50%. En la major part dels casos es tracta de trastorns de conducta. Els professionals parlen d'un tsunami quant a la demanda. I les causes d'aquest augment són psicosocials.

Quin impacte té el model de societat actual?

El medi que envolta el nen no l'ajuda a concentrar-se i a mantenir i fixar l'atenció a causa de la proliferació d'estímuls. A més d'aquesta hiperestimulació hi ha els canvis de referents, amb la presència, al llarg del dia, de moltes persones adultes a qui cridar l'atenció i amb les quals intentar crear vincles afectius. Quan es parla de nens amb problemes de TDH (trastorn de dèficit d'atenció per hiperactivitat), aquest és un patró que es repeteix. Els professionals especialitzats en infantojuvenil dediquen el 90% de l'activitat assistencial a parlar amb els pares per orientar-los sobre com ser afectuosament ferms amb els fills. També és cert que la crisi i l'atur han afectat la capacitat dels pares en aquest sentit.

Què passa amb aquests nens i joves amb trastorns de conducta?

Si només els posem una etiqueta d'un diagnòstic i els mediquem, la cosa anirà malament. El que cal fer és treballar l'entorn familiar i educatiu. Si tot això ho podem modificar, un 90% dels casos milloren espectacularment. I això també ho hem vist en persones adultes amb un llarg recorregut de trastorns mentals greus. Es tracta d'anar a les causes.

Què s'hauria de fer per anar al fons del problema?

L'educació emocional s'hauria de generalitzar i estendre's en tots els ambients. Estem en un món en què la progressió tecnològica és immensa i ens manquen les eines que ens han d'ajudar a gestionar-la. És l'hora de l'educació emocional, i ens ho hauríem d'agafar seriosament, com una prioritat de país.

Núria Astorch

10/10/2016

El Punt Avui

“El dolor per una pèrdua no és etern, es va diluint”

El doctor Álvarez, cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, assegura que tot i que la tragèdia no s’acaba de superar mai, a partir dels dos anys, el dolor es va diluint i el dol es tanca. Els afectats han de començar a notar millores a partir dels sis mesos de la mort del familiar.

Quant temps es necessita per superar una tragèdia com la de Germanwings?

No se supera mai a la vida. Ara bé, per adonar-te que la vida continua i que t’hi pots tornar a enganxar, han de passar entre vuit mesos i dos anys. Al cap de sis mesos, comences a recordar coses bones de la persona perduda.

És matemàtic? ¿En 24 mesos se supera?

S’han fet estudis amb grups de gent que ha patit dols d’alta intensitat i és el màxim, si no es complica. Ara bé, una cosa és que et recuperis i una altra és que no ho recordis cada dia de la teva vida. Això serà així sempre, sobretot quan has perdut un fill: és la màxima desgràcia. Amb una parella hi ha la possibilitat de refer la vida, però amb un fill és impossible.

El fet de no poder recuperar el cos pot complicar l’acceptació?

Sí, perquè és un dol que no es tanca. Passa sovint amb persones que desapareixen. Hi ha un neguit per trobar-los, tot i saber que no hi ha cap possibilitat. Si físicament no l’enterres, no li has donat la litúrgia de l’adéu, no has tancat aquella relació. Sempre queda una sensació de no haver-te acomiadat adequadament.

Quin és el procés del dol?

En una situació traumàtica, sempre hi ha una fase de ràbia: “Li hauria d’haver dit que no hi anés...” És una situació d’autoinculpació. Després ve una fase més de resignació i d’acceptació. I en aquest moment és quan es comença a sentir el dolor en estat pur. I el dolor, si l’evolució és normal i no s’hi afegeix cap problema depressiu, es va diluint. A poc a poc, es va superant.

Es requereix tractament o només temps?

Si a partir dels sis mesos s’empitjora, és a dir, cada cop es tenen més flashbacks del moment en què es va rebre la notícia, imatges recreades de l’avió o se segueix tenint ràbia per no haver evitat la mort... és probable que hi hagi un trastorn adaptatiu o d’estrès posttraumàtic, i aleshores s’ha d’ajudar amb psicoteràpia i un fàrmac. El cervell no pot aguantar un estat de patiment continu.

Què més pot passar?

Si et donen la notícia mentre estàs conduint pots desenvolupar una fòbia a conduir. Les fòbies es combaten amb l’exposició progressiva al comportament.

En aquest cas, el copilot va estavellar l’avió deliberadament. ¿Pot ajudar en el procés de dol el fet de tenir un culpable?

Que hi hagi un culpable és pitjor. Un accident és fortuït, en canvi, el cas de Germanwings és com un assassinat. Als EUA, per exemple, els familiars de la víctima tenen dret a veure l’execució d’un condemnat a mort per homicidi i no se’n perden ni una. Un accident és aleatori, fa molta ràbia, però és fortuït; en canvi, el cas de Germawings era evitable. Era una persona amb depressions, amb una personalitat trastornada, que estava en mans de psiquiatres i que Lufthansa en cap moment va controlar adequadament. Hi hauria d’haver un control psiquiàtric dels pilots molt més estricte des de la medicina laboral de la mateixa empresa.

Què pot portar una persona a estavellar deliberadament un avió?

És el que anomenem suïcidi ampliat, una figura que coneixem prou bé i que, per sort, és poc freqüent. És una persona amb una depressió molt intensa, amb un alt grau de patiment i que arriba al punt delirant de pensar que vol deslliurar els altres d’aquest patiment. També s’hi suma una personalitat narcisista que pensa que té dret a decidir pels altres.

De quina manera s’han d’afrontar les efemèrides?

No hi ha una recepta única. Hi ha persones que superen les pèrdues vivint-les cada dia. El dolor, com qualsevol altra resposta de l’organisme, no és etern. Hi ha una altra manera, completament contrària, que és enterrar-lo. Pensar que qui dia passa any empeny i que com més de pressa passi millor i intentar no pensar-hi... En el primer cas, les efemèrides es viuen dia a dia, i en el segon, l’afectat és capaç de fer un viatge per no recordar que és l’efemèride.

Convé parlar de la tragèdia?

Parlar-ne és imprescindible. No es pot tancar res en fals. Has de sentir el dolor i l’has de tancar. A vegades, per exemple, entre una parella que ha perdut el fill s’estableix un cert mutisme que fa que acabin separant-se.

Hi ha similituds amb la tragèdia d’aquesta setmana a l’AP-7, oi?

Sí, la diferència és que el conductor és una persona que inexplicablement ha xocat amb l’autocar a l’autopista i ha sobreviscut. Hi ha un objecte viu a qui dirigir la ràbia, però el fet és molt similar. El pilot de Germanwings estava malalt, no era un homicida.

Hi ha una recepta única per superar una tragèdia?

No, i cal vigilar, perquè quan hi ha 200 persones mortes i apareixen allà 500 familiars, hi ha gent que va a viure el drama. No s’ha explicat mai, però quan hi va haver els atemptats de l’11-M de Madrid, es va muntar un dispositiu de psicòlegs d’emergència i, al final, hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment. És gent que té la síndrome de Münchhausen, creen falses malalties per assumir el paper de malalt. Són malalts imaginaris.

Georgina Ferri

25/03/2016

Ara.cat

Estats depressius i crisi, un binomi perillós

La situació econòmica ha canviat l'estatus social de molta gent. El grau de frustració i les poques perspectives de millora porten cada cop més persones a tenir trastorns mentals

Yoskay Yamamoto

La crisi afecta l'estat anímic de les persones fins a derivar, en alguns casos, a provocar patologies i trastorns mentals que repercuteixen en la vida social i laboral de qui ho pateix. En els dos últims anys, amb l'enduriment de la situació econòmica, els experts alerten de l'augment d'aquests desordres psíquics entre la gent i temen que les poques perspectives de recuperació aguditzin aquests trastorns.

El degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Josep Vilajoana, assegura que els professionals atenen un nou perfil de pacient directament relacionat amb la crisi. Persones que han desenvolupat trastorns per la situació que es viu avui i que tenen dificultats per gaudir del dia a dia, problemes de relació amb l'entorn i la família i una manca d'atenció envers els fills. “Són pacients que es descompensen psíquicament per diversos motius: han perdut poder adquisitiu, el lloc de treball o l'habitatge i ara veuen que no es poden relacionar com ho feien abans”, afirma Vilajoana. Malgrat que els professionals tracten gent amb situacions molt diverses, el degà del col·legi apunta que hi ha dos perfils nous de gent que els preocupen especialment. “Per una banda, tractem persones que amb la bombolla immobiliària es van embolicar amb consums excessius i ara tenen uns deutes que no poden assumir. 

Molts d'ells són famílies immigrants amb poca xarxa familiar al país i amb els fills que han nascut a Catalunya i que no volen marxar”, explica Vilajoana, que afegeix que els progenitors d'aquestes famílies se senten col·lapsats per la situació i “transformen la impotència i la ràbia en conductes d'indiferència o en violència”. “Són situacions molt dures que provoquen una descomposició psíquica en les persones”, continua Carme Manich, psicòloga de Càritas, organització que l'any passat va atendre 58.000 persones a Catalunya en risc d'exclusió social. Segons Manich, tenir una reacció d'ansietat i estrès davant aquestes situacions complicades és normal, “el problema és quan la situació de les famílies no millora i les condicions de vida precària s'allarguen”, destaca.

El segon cas preocupant per als psicòlegs són els adolescents. “Molts joves d'uns 16 anys no veuen una sortida al seu futur. No volen estudiar però tampoc troben feina. Aquesta situació s'està traduint en un augment perillós de conductes violentes entre els adolescents i de consum de tòxics”, afirma Vilajoana, que qualifica aquesta realitat de “molt greu”. “Els nens també estan patint molt”, hi afegeix Manich, “perquè les famílies estan tan amoïnades amb la seva vida que resten atenció als seus fills”.

Medicalització extrema 

I, com es pot fer front a aquests nous quadres clínics amb un sistema de salut col·lapsat? Malauradament, tant Vilajoana com Manich lamenten que el sistema tira massa de la medicalització per atenuar el problema. “Aquesta resposta alegre té un cost elevadíssim social i econòmic”, sentencia Vilajoana, que subratlla la necessitat de “tornar a revalorar les teràpies alternatives per tractar estats depressius, com la intervenció psicològica”.

Des de Càritas, en els quadres d'estats depressius que no arriben a malaltia també eviten recórrer a la medicació, explica Manich, i opten per proporcionar espais de suport psicològic on la gent amb problemes comparteixi la seva experiència amb d'altres persones que viuen situacions similars. “Veiem que la tendència és receptar antidepressius al mínim símptoma d'estats anímics a la baixa i això no soluciona el problema”, destaca.

Amb tot, els dos psicòlegs també observen dues tendències derivades d'aquesta situació de fractura social. “S'estan estimulant els comportaments xenòfobs, perquè s'adopta el discurs que l'Estat ajuda els immigrants i no els de casa i aquestes conviccions costen molt de tractar si la situació laboral o social de la persona que ho pensa no millora”, diu Vilajoana. A més, cal parar atenció a una qüestió tabú en la nostra societat. “Els suïcidis han augmentat encara que no es vulgui admetre”, afirma el degà.

Abans de la crisi, la depressió ja suposava la tercera causa de discapacitat al món i, segons l'Organització Mundial de la Salut, el 2030 serà la primera. A Catalunya, segons l'ESCA 2010, la depressió afecta el 10% de les persones que s'atenen a l'atenció primària i es realitzen més de dos milions de visites per aquest motiu. Al país al voltant de 70.000 persones estan de baixa per aquest trastorn psiquiàtric cada any.

Un de cada deu adolescents té depressió

Un de cada deu adolescents espanyols té depressió, una malaltia que afecta també el 2% dels menors entre 6 i 12 anys, segons els últims estudis de l'Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i l'Adolescent (Aepnya). Entre les principals causes d'aquest increment percentual destaquen especialment l'estrès, l'increment de consum de drogues o dels conflictes familiars. La cap del servei de psiquiatria i psicologia infantil de l'hospital Clínic de Barcelona, Josefina Castro, va destacar aquesta setmana en roda de premsa que l'ansietat i l'estrès de les famílies amb motiu de la crisi també repercuteix directament en els fills.

Ariadna Matamoros

Maid de 2012 

L'Economic.cat 

Si sents veus i veus visions ..., no estàs malament del cap!

John Read, psicòleg especialista en abusos sexuals i psicosi

Tinc 60 anys. Vaig néixer a Londres i visc a Nova Zelanda. Sóc psicòleg clínic. Estic casat i tinc dos fills, de 18 i 23 anys. Sóc socialista.No tinc creences religioses. A les conductes infreqüents en el si d'una cultura en diem 'bogeria': són només un missatge

Què és la bogeria? 

El terme per definir comportaments inusuals en el si d'una cultura.

La bogeria ... és cultural?
És clar! Conec a fons la cultura maori, i sé que en aquesta cultura no és símptoma de bogeria sentir veus.

No?
Aprenen des de nens que això encaixa en la normalitat ..., i ningú s'espanta! Ningú creu que un estigui boig només per sentir veus ...

Aquí sí, aquí et porten al metge ...
Allà entenen que és un ancestre que va a ajudar-te. El agraeixes ..., ia una altra cosa!

Doncs, jo sento veus, sí em espantaré!
Perquè t'han ensenyat que això és estar malament del cap, malalt, i t'internarán, et tractaran ...: vius amb aquest relat poruc.

Sentir veus, llavors, no és patològic?
Per a la espècie humana, no és gens estrany sentir veus i veure visions: és part de la nostra natura! El 15% de la gent sent veus.

No sabia això, expliqui-m'ho ...
Miri, el 80% de les persones majors de 60 anys que ha perdut la seva parella o algun ésser molt estimat ... El sentirà o el veurà en algun moment durant el primer any de dol!

Tantes persones?!
Però preferim no comentar-ho amb ningú ...

Li ha passat a vostè?
Un bon amic meu es va matar en accident de cotxe ... Ho vaig lamentar tant ... L'endemà se'm va aparèixer, va venir a acomiadar-se de mi ...

Hi ha explicació científica?
El primer és acceptar el fet sense problematitzar, doncs el que ajuda no és saber com succeeix, sinó dilucidar què significa!

I què significa?
És un missatge a encaixar en la biografia de qui el viu! Però el psiquiatre, en comptes d'escoltar el pacient ..., el dopa! Hauria de veure com encaixa el missatge en el seu relat vital.

Ho anomenem bogeria ... i és un missatge?
Sí. El psiquiatre ha d'aconseguir, amb humilitat, sensibilitat i paciència, que el pacient es converteixi en autor del relat de la seva vida ...

I no ho fan així els psiquiatres?
A Espanya, els professors universitaris de psiquiatria: cobren de la indústria farmacèutica! En aquestes condicions ..., em faria vergonya ser psiquiatre a Espanya.

A la resta del món no és així?
També als Estats Units ... I em sufoca que dilapidem fortunes buscant el gen de la bogeria, de l'esquizofrènia: no existeix! No hi ha arrel biològica de la bogeria.

On hem de buscar, doncs?
En el propi relat del pacient, insisteixo. Donar-li drogues antipsicòtiques ... Sí és una bogeria!

Tan contraproduents són?
Perjudiquen més que beneficien, pel que haurien de prohibir. Escurcen deu anys la vida del pacient així medicat!

En quins casos sí beneficien?
Només per tranquil·litzar el pacient durant una crisi: això és només un terç dels casos.

¿Aconsellaria als pacients abandonar ara mateix els antipsicòtics?
Que ningú deixi tot sol la medicació! És arriscat. Dialogueu amb el psiquiatre i demaneu-li ajuda per a contactar amb grups de teràpies mentals sense fàrmacs, que n'hi ha.

Com tracta vostè als seus pacients?
Un cas: un pacient portava trenta anys medicant-se perquè es sentia observat i espiat i volia convertir-se en dona. Només em van fer faltar sis mesos conversant amb ell per entrar en la seva lògica i ajudar a millorar.

Conclusió?
La bona qualitat de la relació terapeuta-pacient és el més curatiu que hi ha. No hi ha millor medicina!

Algun consell per al terapeuta?
Escolta al pacient amb paciència, sense fer-li sentir malalt mental i sense jutjar.

Alguna altra evidència científica sobre el que anomenem bogeria i el seu tractament?
En països africans, és la pròpia bogeria la que cura: els xamans provoquen brots psicòtics amb drogues, amb fins curatius ...

Amb quins resultats?
La dada científic és que dos terços dels psicòtics es recuperen a l'Àfrica. Aquí només recuperem a un terç. Aprenem!

Què el va portar a aprendre psicologia?
La necessitat de entendre'm a mi mateix.

Què li passava?
Dels 11 als 13 anys vaig ser víctima d'abusos sexuals per part del director del meu col·legi.No entenia què estava passant i em vaig venjar del món penjant-ho tot ... 

Quins efectes té un abús?
Si no es repara, és un trauma psíquic que pot derivar en psicosi i esquizofrènia.

És molt freqüent l'abús sexual?
A Occident, el 20% de les nenes i el 15% dels nens pateixen abusos sexuals ...

Amb efectes iguals en nens i nenes?
La nena s'ha d'aïllar d'altres nens. El nen abusarà psicològicament d'altres nens.

Com hem d'actuar davant d'un abús?
Cal allunyar al abusador. I preguntar al nen i escoltar-lo. I fer-li entendre que ell no ha actuat malament. I ajudar els progenitors innocents. I donar molt afecte i amor al nen! Si es fa així, es reposarà.

Pot passar-li alguna cosa pitjor a un nen?
També és molt traumàtic cridar, renyar-lo i esbroncar-lo contínuament ..., i pitjor com més jove, perquè es fan malbé més els reguladors neuronals de l'estrès.

Amb quines conseqüències? Tu digue-li a un nen contínuament que és molt dolent o un desastre ... i serà fidel a aquest relat, perquè els nens creuen íntimament als seus pares. I serà dolent i serà un desastre. I psicòtic, depressiu ... i eventual suïcida.

Bogeria ... o sentit?

John Read va superar el trauma psicològic d'una família disfuncional i un abús sexual en la infància. Les seves vivències i la seva curiositat el van portar a investigar la psique humana i a estudiar això que anomenem bogeria. Read ha conclòs que el millor és tractar amorosament a pacients als quals hem etiquetat com psicòtics i esquizofrènics. I ho argumenta en llibres com 'Models de bogeria' o 'El sentit de la bogeria' (Herder). Read em pondera el treball a Espanya del doctor Jorge Tizón i el seu equip d'atenció precoç a pacients en risc de psicosi (amb el patronatge de la Fundació Llegat Roca i Pi) i m'anima a visitar InterVoiceOnline.org. 

Víctor M. Amela

26/05/2012

La Vanguardia