Sant Agustí: “En les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; i en totes, la caritat”
Malgrat que el políticament correcte és parlar de solidaritat, sobretot perquè l’esquerra se sent més còmoda amb aquest concepte que li sona a laic, el cert és que la caritat, en el seu sentit cristià, és la base de tota solidaritat. Personalment, potser perquè he estat lectora de Les confessions de sant Agustí (aconsello la traducció catalana de Miquel Dolç a la Bernat Metge), crec que la caritat és un concepte que els engloba tots, perquè implica empatia, lliurament i sacrifici. El mateix sant Agustí ho va expressar en una frase que és tot un tractat ètic i, fins i tot, podria ser un tractat polític: “En les coses necessàries, la unitat; en les dubtoses, la llibertat; i en totes, la caritat”.
Tanmateix, en part pels abusos que la imposició dogmàtica de l’Església va representar durant segles, en part pel dogmatisme que també batega en moltes ideologies de progrés, el concepte de caritat va anar quedant obsolet i, fins i tot, es va considerar retrògrad. I va ser així com, després de segles de gent d’església practicant la caritat pel món, va semblar que aquesta, rebatejada com a solidaritat, era un invent de l’esquerra. En el relat del progre cabien els metges sense fronteres, les oenagés, els periodistes amb la seva càmera a l’espatlla, però no tenien cabuda les monges i sacerdots que havien arribat abans que qualsevol, jugant-se la pell a les ferides obertes del món. El políticament correcte no podia acceptar la solidaritat amb la creu al coll, perquè els trencava massa esquemes.
La qual cosa és, a més d’una estupidesa, una gran injustícia perquè el món és millor per aquesta quantitat ingent de persones, als quals la fe en Déu els ha impel·lit a dedicar la vida als altres. Molts d’ells a les cantonades més trencades del planeta, vivint en condicions infrahumanes, arriscant la vida diàriament. I molts d’ells, morint. El darrer ha estat el missioner Manuel García Viejo, víctima del voraç i letal ebola que està sagnant les entranyes de l’Àfrica. Ha mort a Madrid, després d’haver estat repatriat des de Sierra Leone, on dirigia un hospital. Poques setmanes abans havia mort un altre capellà de la mateixa ordre, Miguel Pajares, que també va dedicar la seva professió, el seu esforç i el seu temps a les zones més castigades del continent negre. La seva última destinació, Libèria. I si féssim la llista completa dels sacerdots i monges que donen la vida al proïsme sense un altre objectiu que viure la seva fe com un servei, necessitaríem molt de paper. És gent amb una fe que dóna llum a les tenebres, il·luminant les zones fosques del món, allà on habiten l’oblit i la desesperació. Serveixi aquest humil article per expressar un profund agraïment i una profunda admiració cap a tots ells, creients en un Déu amb ànima humana.
Retorno a sant Agustí, i és paraula de sant: “On no hi ha caritat, no hi pot haver justícia”.
Pilar Rahola
28/09/14
