Testament digital: què passarà amb el teu Facebook quan hagis mort?

Catalunya aprova la primera llei d'Espanya sobre llegats virtuals

La norma també estableix que els pares decidiran sobre els continguts ofensius per als seus fills i podran actuar en nom seu

Foto de Ferran Nadeu

Catalunya serà la primera comunitat autònoma a reconèixer per llei el dret a disposar de les dades digitals una vegada mort el titular. Això és, la informació que els usuaris ofereixen a les xarxes socials, la seva reputació digital i els arxius que emmagatzemen al núvol (servidors remots), siguin fotos, música, vídeos, 'software' o llibres, que podran ser heretats com qualsevol altre bé físic i dotats de "valor econòmic o sentimental".

El Govern català ha aprovat aquest dimarts un avantprojecte de llei sobre voluntats digitals que recull l'opció que els béns digitals es puguin heretar i que es pugui designar un encarregat de gestionar aquest llegat, sigui per conservar-lo, modificar-lo o esborrar-lo. El text haurà d'arribar ara al Parlament i, després del tràmit, està previst que s'aprovi definitivament al juny o juliol.

La llei catalana permet consignar aquesta designació d''hereu digital' en un registre especial, anomenat de Voluntats Digitals, que serà creat en paral·lel als actuals registres d'Últimes Voluntats. El registre admetrà la designació encara que no s'hagi fet testament sobre la resta de béns físics. Admetrà la designació tant en cas de mort com en previsió d'una possible incapacitat, i quedarà com a registre per a consulta d'altres entitats o empreses.

Inspiració francesa

La norma, que és pionera a l'Estat espanyol, s'inspira en la llei francesa de República Digital, que també contempla el dret dels usuaris de decidir sobre el destí de la informació que van publicar 'on line' i que també equipara els béns virtuals als reals. La llei francesa, no obstant, estableix una classificació d'hereus segons la qual, en cas que l'usuari no hagués fet testament, s'estableixi una prioritat com si es tractés dels béns físics. Primer heretarien els fills, després el cònjuge i a continuació els pares.

Aquest hereu digital podrà comunicar la defunció del titular dels comptes a les empreses (Facebook, Google…), sol·licitar la cancel·lació o demanar una còpia dels continguts. Si decideix continuar amb l'explotació del compte, la llei passa a considerar que això és un "llegat" i ha de ser tractat com a tal.

Menors protegits

La llei catalana també estableix la potestat dels pares o tutors sobre els béns digitals dels menors o les persones incapacitades per circumstàncies sobrevingudes (el cas d'un accident greu o malaltia que comporti pèrdua de facultats). En el cas dels menors, estableix que els pares o tutors poden actuar en nom del menor per esborrar continguts, sempre que aquests poguessin "anar contra els interessos del menor" sempre que "la presència dels menors d'edat i els tutelats en entorns digitals resulti inapropiada i se'n puguin derivar riscos".

En cas de no entesa entre pares i fills, la llei catalana estipula que sigui un jutge qui decideixi, encara que admet que hi hagi ajuda professional en cas de conflicte d'interessos.

Els redactors de la llei catalana han tingut contactes, asseguren, amb Google i Facebook, a través de les seves filials a Espanya, a les quals fins i tot els han remès el text traduït per estudiar-lo. "Quan un usuari s'apunta a una xarxa social firma un contracte comercial privat amb unes condicions que prevalen sobre la llei. El que volem és que almenys quedi establert a qui designa l'usuari i té potestat per cancel·lar els comptes", explica Xavier Bernadí, director general de Dret i Entitats Jurídiques de la Conselleria de Justícia.

Impedir abusos de les empreses 

Fins ara Facebook, per exemple, exigeix un escrit del jutge perquè una altra persona pugui administrar o decidir sobre el compte d'un difunt. Ara, la llei catalana pretén que aquest tràmit sigui més àgil i que només necessiti la consulta del Registre Digital.

Per a la Generalitat, es tracta de posar per escrit una normativa que impedeixi abusos per part de les empreses d'internet, moltes d'elles transnacionals. "Existeix una supervivència digital de les persones més enllà de la seva mort que pot ocasionar situacions de dolor, com el fet que arribin notificacions de record de la persona ja morta com si estigués viva, o els comentaris d'altres", recorda Bernadí.

Respecte als menors, afirmen que han volgut "optar per un punt d'equilibri entre fills i pares" i contemplen que existeixi un criteri professional per decidir sobre el que uns poden considerar ofensiu i altres no. Seria el cas dels jocs 'on line' i les fotos provocatives o abusives.

Modificació del codi civil

La iniciativa legislativa, que obliga a modificar alguns articles del Codi Civil català sobre herències, una de les competències exclusives de la Generalitat, s'ha sotmès a un període de consultes una mica més breu del que és habitual per evitar, segons Justícia, "expectatives errònies sobre les capacitats de regulació".

"És posar negre sobre blanc què es pot fer. És important la creació d'un registre perquè permet designar hereu sense fer testament, i per tant sols amb el pagament d'una taxa de registre, però crec que s'hauria de parlar amb els gegants d'internet. Catalunya és un país petit, estaria bé que fos una iniciativa europea", reclama Jordi Bacaria, president de la comissió de drets d'autor del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Carmen Jané

28/02/2017

El Periódico

Els perills de compartir a les xarxes

Els Mossos fan un taller perquè els adolescents s'adonin de les conseqüències que pot tenir penjar determinats continguts a Internet · Subratllen la importància de la reputació digital i alerten que una mala gestió pot tenir resultats negatius

Facebook, Instagram, Snapchat, Twitter o WhatsApp. Són uns noms que segurament fa uns anys per a molta gent podien sonar molt llunyans, però que actualment han entrat a moltes llars. Els utilitzen tant adults com menors d'edat i, si no se'n fa un bon ús, poden derivar en problemes. 

Els Mossos de Girona treballen des de fa temps el tema d'Internet i aquest any han començat a impartir un taller anomenat Share, que en anglès significa compartir, sobre les xarxes socials. Fa un parell de setmanes, van fer una de les primeres sessions a l'escola Vedruna de Girona.

El públic escollit van ser els alumnes de batxillerat, ja que, com explica l'agent Jordi Bartomeu de l'Oficina de Relacions amb la Comunitat, és un col·lectiu amb el qual ja es pot parlar «de relacions sentimentals i les conseqüències de compartir certes imatges de la intimitat quan tens relació de parella».

El taller té com a objectiu conscienciar els joves i d'entrada s'inicia amb un vídeo on apareixen un grup de personatges. A partir d'aquí, els alumnes han d'identificar una sèrie de conductes i les conseqüències que poden tenir. Per exemple, el fet de penjar alguna cosa a una xarxa social i no haver pensat que podria afectar l'altra persona. El vídeo, com recorda l'agent, acaba subratllant que hi ha «penes de presó» per faltar al dret a la imatge i la intimitat. A partir d'aquí, es fan grups i es reparteixen fitxes de cinc personatges. S'analitzen un per un i es parla de temes que van des de la pressió del grup fins a l'activitat individual de cadascun dels personatges.

Reputació digital

Bartomeu considera que en aquest taller hi ha un punt molt important per als més joves i en el qual no solen pensar, i és el fet que «qualsevol cosa que aboquin a la xarxa, per exemple un tuit, tindrà unes conseqüències en un futur perquè qualsevol pot recuperar aquest tuit». I, segons remarca, això pot «tenir unes conseqüències tant personals com també laborals». Un cas clar i que segurament encara molta gent pot tenir present és el d'un futbolista, Sergi Guardiola, que va fitxar el Barça per al seu filial el 2015 però a qui van rescindir el contracte per uns tuits ofensius contra Catalunya. Uns tuits que algú va recuperar i eren antics.

Això pot passar si no es pensa en quin ús es fa de les xarxes, diu Bartomeu. I afegeix que tenir «Instagram o Facebook no vol dir que es puguin penjar totes les fotografies, perquè «cal pensar que la xarxa social és la carta de presentació i serà la reputació que donin cara a l'exterior».

D'altra banda, en moltes ocasions els més joves utilitzen perfils públics i hi pengen les seves coses sense pensar que «qualsevol persona pot agafar la fotografia o tuit i els poden fer servir fins i tot amb greus conseqüències sense que s'ho esperin». «Les coses es poden treure de context i a vegades hi pot haver una mala intenció», subratlla Bartomeu. 

Sumar «m'agrada»

Alguns usuaris de les xarxes socials volen obtenir popularitat. L'agent dels Mossos destaca que hi ha moltes maneres de fer-ho, i algunes poden ser perilloses. Posa d'exemple «alguna noia que per ser-ho el que fa és divulgar la seva intimitat; des de fotografies o vídeos a la seva habitació o en festes privades fins a coses més perilloses com treure's la part superior de la roba o quedar-se amb roba interior» . «Saben que si ensenyen una miqueta pugen els likes i no s'adonen que no tot s'hi val a canvi de ser popular», conclou.

En aquest taller dels Mossos s'introdueixen també conceptes com el sexting, que consisteix en compartir continguts de caràcter sexual a través del mòbil, com per exemple amb el WhatsApp. Bartomeu adverteix que els joves «no s'adonen que, de la imatge que envien, la persona que la rep en pot fer el que vulgui». En els casos més extrems, la fotografia que en teoria era només per a la parella «es pot arribar a compartir entre amics o en un web sense el seu consentiment». Per això, recomana que les «relacions íntimes no es comparteixin per missatgeria».

Res s'esborra per sempre

Un dels altres perills de les xarxes i en el qual insisteix la policia és que els joves, quan parlen d'aquest tema, no s'adonen que allò publicat i que en teoria creuen esborrat pot tornar a sorgir en algun moment. L'agent ressalta que malgrat que algunes aplicacions diuen que esborren els continguts immediatament, com Snapchat, «això no significa pas que no quedi en servidors i la informació es pugui trobar o un altre usuari l'hagi gravada i es pugui recuperar». Per tot això, insisteix que cal tenir molt control.

De fet, actualment la feina dels Mossos també és a Internet. En relació a les xarxes socials, el que més tracta la policia són temes d'amenaces i insults a través de xarxes socials o casos en què es difon una fotografia que algú no vol que es comparteixi a la xarxa. En aquests casos, diu Bartomeu, es denuncia «a través de la xarxa social o es demana a la persona que la tregui». Si no, es fa una denúncia.

Després hi ha el tema del sexting. En aquests casos ja es parlaria «d'un delicte de tipus penal de conseqüències que van des d'una multa fins a treballs comunitaris o penes de presó». Si és un menor, podrien ser penes a un centre de reforma o protecció, tot i que això ja serien casos molt extrems. També hi ha altres fets que comporten que la policia estigui alerta, com per exemple el grooming, que consisteix bàsicament en el fet que una persona –que sol ser un adult– intenta aconseguir la confiança d'un menor i a canvi en vol obtenir algun favor sexual. Són gent que es fa passar per altres persones i demanen al jove que enviï fotos i vídeos.

Davant de casos així, els joves es poden dirigir als Mossos a través del seu web, però subratlla que també ho han de comunicar als seus pares. El mosso recorda que també hi ha pares que ho detecten i que fins i tot s'ha detingut una persona «que es feia passar per una altra i que volia aconseguir una relació de tipus sexual». En aquell cas, quan van registrar casa seva, hi van trobar contingut pornogràfic.

Eva Batlle

06/02/2017

Diari de Girona

La violència de gènere, una xacra a eradicar

Gairebé 4.000 dones en risc. Víctimes que la policia protegeix de morir a mans de parelles o exparelles

Enterrament d'Ana María E.C., de 25 anys, apunyalada diumenge a la matinada a Vigo, pel que sembla, per un company de feina amb qui va tenir una relació sentimental (EFE)

Sempre amb la por que a la següent cantonada, qui un dia va ser la persona que més estimaves et mati a punyalades, amb acarnissament, una i cent vegades. Fins que comprovi que efectivament has deixat de respirar, d’existir... Així és com se senten milers de dones en aquest moment víctimes de violència de gènere que necessiten la vigilància directa de la policia perquè es considera que corren un risc seriós de ser atacades, que la seva vida perilla. Amb dades a 30 de novembre, 3.750 dones figuren al sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere (sistema VioGén) amb un risc mitjà-alt (169) o extrem (8), segons el Ministeri de l’Interior. Aquesta valoració la fan els agents estudiant el perfil del maltractador, els antecedents, així com l’entorn i les circumstàncies familiars, entre altres aspectes.

Aquestes gairebé 4.000 dones (la majoria d’entre 31 i 45 anys) disposen de vigilància policial: les de risc mitjà, de manera “ocasional i aleatòria del domicili, així com de l’entrada i sortida dels centres escolars dels fills”; en les de risc alt, la vigilància es converteix en “freqüent”; en les de risc extrem, és “permanent” amb un “control intensiu dels moviments de l’agressor”, segons estableix la instrucció donada per Interior el juliol passat. A més, des de l’agost, mes en què es van posar en marxa els primers plans personalitzats de protecció policial, més de 12.000 dones reben mesures d’autoprotecció addicionals a les descrites abans. Així, a la víctima que es considera que té un risc mitjà, els agents que fan el seguiment del seu cas li suggereixen que avisi els veïns per si arribat el moment necessita ajuda, que canviï el pany, que deixi les claus posades a dins quan estigui al domicili i instal·li videoporters i sistemes d’alarmes. També li demanen que canviï de número de telèfon, bloquegi les trucades i les comunicacions a través de qualsevol compte d’aplicació digital (WhatsApp, Line ...) i triï un sobrenom a les xarxes en comptes d’utilitzar el nom autèntic, entre d’altres. A la que es troba en la categoria de risc alt se li aconsella deixar el domicili, demanar un canvi d’horari o de centre de treball, modificar les rutines de desplaçament i tenir “un pla d’ escapada amb una bossa d’emergència preparada per si ha de fugir”. Les de risc extrem tenen escorta les 24 hores. Aquesta és la realitat que viuen cada dia milers de dones, en la majoria dels casos sense que els seus companys de feina o amics ho percebin. Dones que van fer el pas de denunciar i que, malgrat haver fugit d’aquesta situació, es veuen obligades a modificar la seva vida, en espera que el maltractador se n’oblidi o trobi una altra víctima.

Els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil controlen qualsevol canvi de situació tant en ella com en ell, modificant la valoració del risc, informació que comparteixen amb l’autoritat judicial. L’objectiu és que tots els implicats en la protecció de les víctimes de violència de gènere tinguin el màxim nombre de dades possibles. Actualment, la informació del sistema VioGén està a disposició de 37.000 usuaris d’institucions i forces policials, una xifra que s’ampliarà el 2017 amb la previsible incorporació dels serveis sanitaris, segons va explicar Jorge Zurita , responsable d’aquest sistema al Congrés de Violència de Gènere organitzat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Precisament ahir l’ Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere va donar les xifres de denúncies del tercer trimestre de l’any.

Els jutjats espanyols van rebre entre els mesos de juliol i setembre d’aquest any un total de 38.402 denúncies per violència de gènere, és a dir, 426 cada dia. Això suposa un increment del 13,9% respecte al mateix període del 2015, i del 5,7% si el comparem amb el segon trimestre d’aquest any. Darrere d’aquestes 38.402 denúncies hi havia 36.079 víctimes de violència de gènere, un 11% més que un any abans, i set de cada deu eren espanyoles. A més, han augmentat un 3% les ordres de protecció sol·licitades i concedides a les víctimes, així com les condemnes als maltractadors. “Les dades ens alerten que continua creixent el nombre de víctimes de violència de gènere, però també que hi ha més denúncies i hi ha més dones que sol·liciten ordres de protecció. Des de l’ Observatori considerem que això és positiu perquè ens permet posar en marxa els sistemes d’ajuda”, assenyala la presidenta d’aquesta entitat, Ángeles Carmona .

Aquestes dades es coneixen després d’un cap de setmana en què tres dones (una altra ahir) van ser brutalment assassinades per les seves parelles o exparelles. En cap dels casos les dones havien presentant denúncia. Aquest gran nombre de xifres seran estudiades i analitzades a la comissió parlamentària que avançarà en la recerca d’un pacte d’Estat contra la violència de gènere, que assegurarà un finançament estable, es basarà en la conscienciació social dels comportaments masclistes que perduren en la societat i que modificarà la llei per incloure-hi els delictes contra la dona, com la violació i l’assetjament sexual.

Celeste López

21/12/2016

La Vanguardia

Anorèxia i xarxes, llei pendent

Els experts per la reforma de la legislació de salut pública

L'apologia de l'anorèxia i la bulí­mia campa amb llibertat a les xarxes socials sense que existeixi de mo­ment cap legislació per poder, al­ menys, posar alguna porta en aquest camp immens. Algun senyal de pe­rill. Instagram, Twitter, Facebook, blogs, grups privats de whatsapp o Pinterest -la que més es fa servir a Catalunya.

Segons els Mossos d'Esquadra­ acullen milions de fotos i comentaris de reptes perillosos per encaixar en uns cànons de primesa extrema, per embolcallar una malaltia com un "estil de vida" sobretot entre noies adolescents i joves. El que es coneix com la thinspiration.

Amb l'ús massiu del mòbil per part dels adolescents, explica Marga Serra, professora de la UOC experta en trastorns del comportament ali­mentari (TCA), s'ha passat de la con­sulta de les pàgines proanorèxia i probulímia (Pro Ana i Pro Mia) a les xarxes socials, que amplien el perill a causa de la multiplicació i la invisi­bilitat dels missatges. Amb el mòbil, el control parenta!sobre les recer­ques s'ha complicat.

Un informe que ha presentat aquest any la Taula de Diàleg per a la Prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària indicava que el 87% de les famílies dels pacients entrevistats (l'edat mitjana era de 19 anys, i majoritàriament dones) no es­taven al corrent de les cerques dels seus fills per internet. Les xarxes so­cials, explica Marta Voltas, presidenta de la Taula de Dialèg i directora de l'Associació contra l'Anorèxia i la Bu­límia (ACAB), incideixen negativa­ment tant en l'aparició de la malaltia com en el ritme de recuperació, ja que es frena.

Si el procés de recuperació és normalment de 3 a 5 anys, l'ús de les xarxes socials durant el tractament pot fer que el trastorn es cronifiqui. És un tema greu, indica.

Grups que es retroalimenten en­ torn d'un "estil de vida" amb con­sells llançats per noies que pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, entorns virtuals difícils d'abandonar ja que esdevenen una comunitat de "suport social".

Grups que desanimen i dificulten que es demani ajuda. Un món sense filtres en el qual s'expliquen tota mena d'estratègies per aconseguir la pri­mesa extrema i per evitar el control dels pares (com vomitar, com desfer­-se del menjar, com fer veure que es menja...). I on apareixen nombrosos reptes per mesurar aquesta primesa, com el #A4paperchallenger o el #co­larbonechallenge (veieu la informació superior).

Amb l'ús massiu de les xarxes so­cials per part dels adolescents, les conductes de risc han crescut un 20%, segons l'ACAB. L'impacte de les xarxes també s'observa en les conductes autolesives i l'efecte contagi que tenen. Per això, els experts en TCA consideren imprescindible i corregir el buit legal que existeix en aquests moments, per tenir almenys una eina d'actuació. Des de la Taula de Diàleg s'està impulsant de la mà del Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) una proposta de reforma le­gal que, segons la seva presidenta.

No s'ha de centrar en la via penal, sinó en l'administrativa. En aquest sentit, l'objectiu és que es pre­senti en el Congrés dels Diputats amb el consens de tots els grups una reforma de la llei de Salut Pública -ja s'està negociant- perquè s'inclogui en l'articulat la necessitat de vetllar contra l'apologia de l'anorèxia i l'im­pacte que té en la salut pública. No­ més amb això, s'indica, ja es tindria un instrument amb què actuar, tot i que el món d'internet és molt difícil de controlar.

Si bé no es tracta d'una qüestió econòmica, la presidenta de l'ACAB cita un informe de l'hospital del Mar en el qual s'indica que la despesa pú­blica anual a Espanya pels trastorns alimentaris és de 68 milions d'euros.

L'opció de la via penal, com es va plantejar al principi, era molt com­plexa, explica Jorge Navarro, vocal de la junta de govern de l'ICAB, ja que aborda els delictes més greus. A més, assenyala l'expert, normalment els qui inciten i fan propaganda d'aquests trastorns alimentaris a la xarxa són persones malaltes.

Des de l'ACAB es considera que perquè la reforma legislativa avanci cal el consens de tots els grups polí­tics, unir els punts de vista. I això no passa quan es planteja la modificació del Codi Penal. És el que va pas­sar l'any 2015, quan el Senat va de­batre una proposta de reforma per incloure-hi l'apologia de l'anorèxia, però la majoria de grups van votar en contra, entre ells el Partit Popular i el PSOE.

El que és evident segons els ex­perts és que les vies de consciencia­ció social no són suficients i cal l'em­para legislativa per poder actuar. En aquest context s'esmenta el cas d'Alemanya, on els allotjadors i pro­veïdors de continguts a internet s'en­fronten a sancions greus si no poden demostrar que els seus usuaris són majors d'edat. S'ha de tenir en comp­te que la majoria dels qui busquen aquest tipus de continguts són sobre­ tot noies joves, ja que l'edat mitjana de la primera cerca a internet se si­tua en els 15,5 anys.

De cada deu joves afectats per un trastorn alimen­tari, nou són noies, però s'adverteix que comença a créixer el nombre d'adolescents nois amb obsessionats amb el cos i la musculació (vigorè­xia).

Per això, Marta Voltas explica que a més de les campanyes generals de prevenció que es poden fer, està comprovat que si des de les mateixes xarxes socials les empreses envien missatges d'advertència i es propo­sen links d'informació, un 35% dels usuaris poden desistir de fer la cer­ca.

Cristina Sen

05/12/2016

La Vanguardia

Els perills del ‘sexting’

Problemes psicològics, legals o sexuals són els riscos d’una pràctica que afecta un terç dels joves

El Jordi, un nom fictici, ha rebut en un parell d’ocasions fotografies al WhatsApp d’una

companya de classe amb poca roba. “Portava només la part de baix d’un biquini i estava d’esquena amb la cara mirant a la càmera”, explica. El Jordi té només 15 anys. Com ell, un terç dels adolescents d’entre 14 i 18 anys han rebut imatges de menors despullats o gairebé nus al seu telèfon mòbil, segons un estudi elaborat per la Universitat de Lleida (UdL). Aquesta pràctica es coneix com a sexting. La xarxa que més s’utilitza per posar-ho en pràctica és, amb molta diferència, el WhatsApp, seguida del Facebook. “La majoria de conductes d’aquest terç són passives, és a dir, que reben les imatges”, detalla una de les investigadores que ha dut a terme l’estudi, Carolina Villacampa. De fet, l’enquesta destaca que el percentatge de joves que tenen conductes actives -reenviament de les imatges, difusió o producció- és només el 8% del total.

Quan el Jordi va rebre les imatges, no hi va donar cap mena d’importància. “Diria que una la vaig esborrar i l’altra, no ho recordo”, explica mentre la busca al mòbil sense èxit. La seva reacció és l’habitual, ja que més de la meitat (56%) dels 489 estudiants enquestats tampoc hi veuen perills, en la pràctica del sexting. “Quan se’ls preguntava si s’havien sentit molestos, angoixats o avergonyits amb les fotografies, la majoria deien que no, que no els produïen sentiments negatius”, detalla Villacampa. Els alumnes que van realitzar l’enquesta l’any passat cursaven tercer i quart d’ESO o bé batxillerat en cinc instituts de les comarques de Ponent.

“Aquest tipus de comportament forma part de l’espectre de necessitats que tenen els joves i pot tenir moltes funcions alhora: des de buscar informació fins a la pràctica de la seducció”, explica Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Entre la vergonya i la culpa

El sexting, però, té els seus perills. La majoria són desconeguts per als adolescents com el Jordi. “Un cop envies o reenvies una imatge per un canal, en perds el control, algú la pot penjar a qualsevol xarxa social”, apunta Villacampa. Els dos experts alerten que aquest pas pot tenir conseqüències jurídiques, com delictes contra la intimitat o la pròpia imatge. La situació, però, encara es pot agreujar més, ja que, en tractar-se de fotografies de menors amb un contingut sexual explícit, poden acabar derivant en un delicte de pornografia infantil.

A banda de les repercussions delictives, aquesta pràctica pot provocar enganys que distorsionin la maduresa sexual de l’adolescent. “El creixement sexual hauria de ser ordenat i amb relacions interpersonals més establertes, que estan lluny de la cruesa del sexting ”, explica el catedràtic de la UB. A més a més, afegeix, si els pares o professors enxampen el jove hi ha el risc que es tanqui en ell mateix. També a nivell psicològic pot provocar sentiments de culpa, vergonya i comportaments que afectin la seva identitat sexual. “El que s’entén com a pràctiques sexuals normals es podrien convertir en parafílies”, adverteix Pueyo. Altres conseqüències encara més greus, apunten, són l’assetjament o el ciberassetjament que pot patir l’adolescent per part dels seus companys. “Aquí el dany és més potent perquè afecta la seva integritat física i la sexual, que queda molt exposada”, alerta el catedràtic de la UB.

Davant d’aquesta situació, els experts fan una crida perquè s’eduqui els joves sobre tots aquests perills, de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits, com el de les relacions sexuals. “No se’ls ha d’incentivar a practicar-ne, però sí que se’ls ha d’informar de les conseqüències que pot tenir i se’ls ha de dir que, si envien imatges, ho facin sempre a persones amb qui tinguin molta confiança”, puntualitza la professora de la UdL. Tenint en compte que els consells dels adults, com pares o professors, no acostumen a tenir gaire efecte sobre els adolescents, la investigadora també aconsella que s’agafin joves d’edats més grans perquè els facin de tutors a l’hora de donar pautes sobre un funcionament segur de les xarxes social. De fet, aquesta fórmula ja s’està duent a terme en diversos països, com per exemple el Canadà.

Villacampa i Pueyo coincideixen que mesures com la prohibició de les xarxes socials o el controls dels mòbils no tenen cap sentit. “L’únic que poden provocar és precisament l’efecte contrari”, diu el catedràtic. La mateixa Generalitat, davant de l’increment del sexting entre els joves, ha penjat a la seva pàgina web (jovecat.gencat.cat) els perills que comporta i les recomanacions per evitar-los.

El 80% dels adults el practiquen

Però no només són els adolescents els que fan sexting. Segons la investigadora de la UdL, a mesura que l’edat augmenta també creix el percentatge d’aquesta pràctica. Un estudi de la Universitat de Drexel (EUA) publicat ara fa un any ho corroborava. L’enquesta es va fer a 870 persones d’entre 18 i 82 anys. Un 80% admetien haver-ne fet en algun moment de la vida i, entre ells, un 82% durant l’últim any. El 75% dels participants en l’estudi l’havien practicat amb la seva parella, i un 43%, en alguna relació esporàdica. A diferència dels joves, l’estudi defensa que el sexting és positiu per als adults perquè millora la vida sexual de la parella. Ara bé, també té el seu vessant negatiu: el revenge porn (porno de la venjança). Consisteix a publicar fotografies o vídeos sexuals sense el permís de la persona que els protagonitza com un acte de venjança. Les víctimes acostumen a ser exparelles.

Elisabet Escriche

30/07/2016

Ara.cat

El dret a morir a internet

Una nova llei catalana: el Govern regularà que els familiars puguin gestionar el llegat del mort a la xarxa 

Les xarxes socials formen part de nosaltres en la vida... i també després de la mort. Internet testimonia un llegat, tot un patrimoni digital farcit de fotos, articles i comentaris que en algun moment hem publicat a les xarxes socials. Gràcies a una nova llei en potència sobre la mort digital que impulsa el Departament de Justícia de la Generalitat, a Catalunya l’última paraula sobre la destinació d’aquests continguts la tindran els familiars. Podran, així, complir-se les voluntats del mort, si és que va donar alguna instrucció expressa.

La majoria de famílies sol·liciten a Facebook, per exemple, que tanqui el compte quan una persona mor. Si no es notifica, el perfil continua actiu. Això implica que coneguts i persones del difunt continuïn rebent missatges automàtics emesos per la mateixa xarxa social que ofereixen entaular amistat. Apareix la seva foto acompanyat de missatges del tipus: “persones que potser coneixes”. És un procediment automàtic massa dolorós si es dilata en el temps. En altres casos, la xarxa social es converteix en una vetlla on es publiquen les últimes paraules en record de la persona morta. Hi ha famílies que com a part del dol mantenen obert el compte perquè el record no quedi difuminat amb el pas del temps.

“Quan ens morim, no ho fem digitalment”, assegura el conseller de Justícia, Carles Mundó. D’aquí la necessitat de la nova llei, que ampliarà el Codi Civil de Catalunya perquè es pugui designar un hereu digital. Aquest hereu tindrà plens poders per gestionar el patrimoni que el mort deixi penjat a la xarxa. “La llei ha de preveure com ens podem morir digitalment si aquesta és la nostra voluntat”, afirma Mundó.

El Govern ultima ja l’avantprojecte amb la voluntat que el Consell Executiu ho aprovi al setembre i que s’iniciï després la seva tramitació al Parlament. L’aspecte troncal de la futura normativa és la creació de la figura de l’hereu del patrimoni digital, que podrà designar-se al testament i que serà qui s’encarregui de tancar el compte del difunt a internet o bé que en manegi el patrimoni virtual: fotos, música, llibres, etcètera.

Les grans operadores de serveis a internet ja ofereixen dins dels seus protocols i normes d’ús la possibilitat de tancar el compte d’un mort així com recuperar el contingut que deixen. Google, Facebook i Twitter tenen a disposició dels usuaris uns formularis en els quals es demana documentació que certifiqui la defunció i el grau de parentiu. No obstant això, la nova llei proporcionarà una cobertura legal al demandant que ara no existeix.

En qualsevol cas, les grans tecnològiques no faciliten en cap cas la contrasenya ni l’accés al compte, fins i tot sent possible –després d’un minuciós examen de les circumstàncies que realitzen els responsables de les xarxes– recuperar part del contingut que el mort va penjar a la xarxa.

Facebook i Google ofereixen opcions per acreditar-se com a hereu digital, en la mateixa línia que apunta la llei catalana, però fins ara no resulta res fàcil acreditar-se com a tal. Google l’anomena gestor de comptes inactius: aquesta persona podrà manejar el tancament del compte i la recuperació dels arxius en cas de defunció.

Per la seva part Facebook ofereix des de febrer de l’any passat el que denomina contracte de llegat, a través del qual l’usuari designa un responsable perquè gestioni el seu compte en cas de morir. Els familiars a més tindran accés a Facebook amb un “compte commemoratiu” que permetrà continuar recordant el difunt, recuperar-ne els arxius encara que amb una sèrie de restriccions per evitar la suplantació de la identitat. No es podran modificar les publicacions que va fer, llegir-ne els missatges privats ni eliminar-ne les amistats.

La reforma que impulsa Justícia facilita les coses i, fet que és més important, reconeix i apodera una persona perquè tingui la capacitat de reclamar davant els prestadors de serveis la possibilitat de gestionar un determinat compte. “El que farem és apoderar-lo perquè no tingui dificultats a l’hora d’acreditar que representa la persona difunta. Es tracta de succeir-lo en la personalitat perquè davant els operadors pugui dir-los: miri, el titular d’aquest contracte que va permetre obrir el compte ha mort i com que ara sóc jo el que representa aquesta persona i complint amb el mandat demano que es tanqui el compte o que se’m passin els arxius”, explica el conseller Mundó. D’aquesta manera es facilita cobertura legal als ciutadans si les tecnològiques en desatenen la petició o incompleixen les garanties.

Aquesta és l’única via que la Generalitat té a disposició per poder regular la mort digital. No pot obligar les companyies que adoptin uns determinats requisits ja que no té competències en matèria de protecció de dades i de telecomunicacions, una possibilitat que sí que estan adoptant a França, per exemple. “ Pensem que encara que no tinguem tot el marc legislatiu que ens agradaria, estem sent sensibles a una realitat social que existeix i que serà creixent”.

Tot i això, hi haurà els qui creguin innecessari pagar un notari per deixar sa i estalvi el llegat del parent mort. Pot passar, sobretot, entre els joves que se sentin allunyats de la burocràcia dels testaments o bé quan no existeixi un patrimoni immobiliari o econòmic. Per a aquests casos, el Departament de Justícia crearà el registre de voluntats digitals.

En aquest registre, les persones que ho desitgin podran designar el seu hereu digital a través d’internet i sense necessitat d’anar al notari. Al web de la conselleria es podrà omplir gratuïtament el document de voluntats digitals, que tindrà davant els operadors de serveis el mateix valor oficial que el testament.

“Creiem que dóna resposta a totes aquelles persones, més joves, que poden tenir la fatalitat de morir-se i segur que té un patrimoni digital que algú ha de gestionar”, comenta Mundó. Si es hi ha la circumstància que el mort va omplir tant el testament com el registre prevaldrà el més recent.

Un dels dubtes que pot suscitar la normativa és si no és més fàcil deixar les contrasenyes escrites al testament. El conseller assegura que en tractar-se d’un element canviant que s’ha d’actualitzar periòdicament és més eficaç designar un hereu digital.

Toni Muñoz

30/06/2016

La Vanguardia

Internet i xarxes, darrere d'1 de cada 4 casos d'assetjament i delictes sexuals a menors

Les víctimes solen ser adolescents amb edats compreses entre els 11 i els 15 anys, tant nois com noies

 

Internet i les xarxes socials es troben al darrere d'un de cada quatre casos d'assetjament i delictes sexuals a menors gironins. La majoria de les víctimes tenen entre 11 i 15 anys. A diferència d'altres trams d'edat, aquests delictes comesos a través de les noves tecnologies afecten gairebé per igual tant a nois com a noies. Els agressors -sovint són homes- aprofiten que la xarxa els permet amagar la seva identitat, i que els joves són vulnerables, per enganyar-los amb un únic objectiu: aconseguir fotos i vídeos on apareguin despullats o amb poca roba. El llistat, però, no s'acaba aquí. Hi ha altres adolescents que veuen com després d'una relació fallida l'exparella els amenaça amb fer córrer les seves fotos íntimes pel ciberespai. Els casos més greus són aquells en què la víctima acaba patint abusos o agressions per part de qui ha conegut a través de xarxes socials. Per això, els Mossos consciencien tant els estudiants com els pares sobre els riscos de les noves tecnologies.

En els dos darrers anys, arreu de les comarques gironines, els mossos han rebut 51 denúncies per delictes contra la llibertat sexual on les víctimes tenien tan sols entre 11 i 15 anys. La llista de casos inclou des de coaccions fins a abusos, passant per tocaments o amenaces. I dins aquest global, ja s'han fet un lloc els delictes relacionats amb les noves tecnologies.

A la demarcació, Internet i les xarxes socials es troben al darrere d'un de cada quatre casos d'assetjament i delictes sexuals a menors. Entre el 2014 i el 2015, la policia va rebre divuit denúncies de joves que van patir la part més fosca del ciberespai. I només durant el primer trimestre del 2016, ja n'han entrat cinc casos més.

En tots aquests, la víctima té menys de 18 anys. Però si es posa la lupa al tram d'edat comprès entre els 11 i els 15, aquí és on es concentren el gruix de les denúncies -en concret, setze de les 23 totals. «Estem parlant d'una etapa on els adolescents són més vulnerables, i on els agressors aprofiten per entabanar-los i enganyar-los a través de les noves tecnologies», explica la cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (Urpac), la sotsinspectora Rosa Negre.

Impunitat i invisibilitat

Els agressors, sovint homes, s'aprofiten de la impunitat -i també la invisibilitat-que els donen tant Internet com les xarxes socials. Facebook, Twitter, Skype, Whatsapp, Telegram o d'altres de menys conegudes -com Redtube o Buzzarab- els serveixen de canal per contactar amb les víctimes. Envien missatges als adolescents fent-se passar per un amic seu, a través d'un perfil fals, o bé comencen a xatejar-hi amb l'excusa de fer amistat. Al final, més tard o més d'hora, els demanen fotos o vídeos on els adolescents apareguin despullats o amb poca roba. Després, comencen les amenaces i coaccions.«La gran majoria de casos que ens arriben estan relacionats amb la difusió d'imatges íntimes», explica la sotsinspectora. Però el llistat no es queda aquí. També hi ha joves que, després d'acabar una relació, veuen com l'exparella els amenaça amb fer córrer fotografies compromeses. O casos en què la víctima queda amb aquell qui ha conegut a través de les xarxes i acaba patint un abús o agressió sexual -va passar en set dels 23 denunciats-.

Nois i noies sense distinció

A diferència d'altres trams d'edat, en què les víctimes dels delictes sexuals solen ser noies, les noves tecnologies no fan distincions per sexe. Els il·lícits comesos a través d'internet i les xarxes socials, aquí, afecten gairebé per igual tant els nois com les noies. La sotsinspectora dels mossos tampoc amaga, però, que aquelles denúncies que els hi arriben són només «la punta de l'iceberg». I és que, igual com passa amb altres tipologies delictives, amb aquells relacionats amb les noves tecnologies, hi ha tota una xifra negra que es manté oculta. Al costat del treball per fer aflorar aquests fets, els Mossos d'Esquadra també incideixen en la prevenció. Per això, fan xerrades informatives tant als joves com als seus pares, perquè coneguin que les noves tecnologies també tenen perills.

«D'entrada, s'ha de desconfiar d'aquelles persones a qui es coneix per primer cop a través d'Internet o les xarxes socials; i sobretot, quan s'és víctima d'un delicte, cal denunciar-lo», indica Negre. La sotsinspectora precisa que, per posar-ho en coneixement dels Mossos, apart de trucar al 112 o anar a comissaria, la policia també té un correu electrònic específic: internet.segura@gencat.cat

Fa poc, els Mossos van fer una de les xerrades sobre els riscos d'Internet i les noves tecnologies a l'escola Josep Pallach de Figueres. Per unes hores, els alumnes de 6è-A de primària han canviat la seva rutina habitual i dos agents els consciencien sobre els riscos d'internet i les xarxes socials. Els policies s'ajuden d'un vídeo en què es mostra el cas d'una adolescent, assetjada per un jove que es fa passar per amic seu. Com que la noia té dades de contacte públiques a Facebook i dóna detalls de la seva vida personal, ell aconsegueix saber on viu i per on es mou, fins al punt d'arribar a perseguir-la. Es tracta d'una ficció, però basada en fets reals, amb què la policia pretén advertir els menors i, també, els pares dels perills de la sobreexposició pública a la xarxa i del comportament que adopten alguns pederastes.

ACN/DdG

27/04/2016

Diari de Girona

“He volgut entendre què et fa anar a Síria”

ANNA TEIXIDOR COLOMER PERIODISTA DE TV3. AUTORA DEL LLIBRE ‘COMBATENTS EN NOM D'AL·LÀ. DE CATALUNYA AL GIHAD' (ARA LLIBRES)

Històries: Dóna veu als joves que van a fer la gihad per veure com han patit el procés de radicalització

Eines: Diu que el gran problema són els col·lectius que hi simpatitzen, i calen programes per rebatre-ho

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) és llicenciada en humanitats i periodisme per la UPF. El 2013, junt amb el seu pare, Josep Teixidor, va rebre la Beca de Recerca de la Selva per la investigació de diaris i publicacions de la comarca entre el 1868 i el 1975. I amb el càmera Marc Faro va investigar el cas de l'Ivie Okundaye, la prostituta nigeriana morta a la Jonquera, un reportatge guanyador de la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola. Amb aquest bagatge, la periodista de TV3 s'ha centrat en el gihadisme a Catalunya: és autora del reportatge A la recerca del paradís , emès fa un any a 30 minuts. És una “realitat complexa”, escriu en la dedicatòria del llibre Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres), a la venda des de dilluns.

Quins són els motius que fan que un jove se'n vagi a fer la gihad? Per prestigi, èpica i lírica, tal com deia aquesta setmana en una tertúlia Pilar Rahola?

Ens quedaríem en la superfície si només parléssim de prestigi, èpica i lírica; va molt més enllà. Hi ha un fort component religiós. És veritat que molts senten que no formen part de res i, amb la identificació de l'islam, consideren que és la seva pàtria i, per tant, la seva raó de ser, però hi ha un fort component ideològic que explica per què decideixen abandonar-ho tot i fer la migració a Síria i allà combatre pel que creuen que és el gihad.

És la combinació de fanàtics fascinats per la guerra?

Ens equivocaríem si pensem que és una qüestió social i econòmica; és molt més complex. Hi ha diverses casuístiques en la història dels perfils a Europa. En el llibre recopilo quatre testimonis amb un denominador comú, que és la falta d'identitat, però en són només quatre. Pensa que han marxat cinc mil europeus cap a Síria. Als testimonis he constatat que els mancava aquesta identitat; no se sentien ni d'aquí ni del país dels pares.

Hi ha alguna cosa en la integració que s'ha fet malament?

Probablement els anys de la crisi han passat factura, perquè abans del 2007 sí que teníem integradors i mediadors en tots els ajuntaments, tot un equip de tècnics que mitjançaven amb les comunitats de veïns, que trepitjaven el carrer en diversos punts estratègics per copsar com estaven les comunitats estrangeres.

En una entrevista a RAC1 comentava casos d'instituts en què els alumnes s'havien negat a fer minuts de silenci pels atemptats de París o havien fet redaccions a favor de la gihad.

Sabem que són fets aïllats, que potser encara no són prou importants quantitativament, però existeixen. Sí que és important que aquest protocol de què s'està parlant des d'Ensenyament, coordinat per Interior, comenci a desplegar-se, sobretot donant eines al professorat i als equips directius per saber quan han d'actuar i de quina manera.

Tornant a la casuística, hi ha diferències entre els joves de les ‘banlieue' de les ciutats franceses, els suburbis de Birmingham o El Príncipe, a Ceuta?

El que passa és que a països del nord d'Europa com França, Alemanya o el Regne Unit estan en segones i terceres generacions. Aquí no tenim les seves problemàtiques, que són moltes, però probablement l'experiència d'aquests països ens ha de permetre de no cometre els mateixos errors. Aquí la radiografia també és diferent, tant en el nombre d'estrangers com en les nacionalitats, que canvien en funció de cada país, igual que el model d'acollida. França té un model assimilador i el dels Estats Units és multiètnic; aquí hi ha la interculturalitat.

En el llibre menciona com la sèrie ‘El Príncipe' de Telecinco exerceix de pol d'atracció.

Les noies, sobretot, m'han parlat d'aquesta sèrie: no els agrada el paper de la protagonista, una musulmana que s'enamora d'un policia i comet adulteri, però sí que he notat que volen ser confidents de la policia. Se senten implicats en aquesta lluita.

Quina anàlisi fa de la situació a Catalunya?

Seria un dels punts de l'Estat, després de Ceuta i Melilla, amb més reclutament, més persones que haurien viatjat a Síria i l'Iraq, però la principal preocupació no és aquesta, sinó que hem copsat un gran corrent de simpatitzants, de musulmans o conversos que s'acostarien als postulats d'Estat Islàmic. La majoria no se'n vol anar a lluitar a Síria, però estan disposats a finançar, a portar un paquet d'aquí a València per exemple, a fer proselitisme, fer tasques logístiques... i això és preocupant. Històricament, l'Estat ha estat una base logística. Hi ha reclutament, però també finançament i, sobretot, una adhesió espiritual.

Hi ha perill d'ascens del populisme? De l'extremisme?

En parlava avui amb un expert. A Europa ja hem vist que estan creixent els partits populistes. I si seguim el mateix guió, pot ser que aquests partits aflorin; cal veure-ho en els propers dos anys.

Està immersa en el treball de camp d'un nou reportatge. Ara ha notat més silenci que quan va fer la primera investigació?

Abans ja era complicat que la gent parlés, però encara ho feia. Ara cada cop ens costa més. Sabem fets concrets de famílies concretes, però quan hi parlem ens els neguen amb rotunditat, tot i que sabem per altres fonts que hi estarien implicades d'alguna manera, o amb algun familiar a Síria. Els atemptats a París han creat un gran silenci entorn de les comunitats.

Expliqui el mètode de captació; és similar al d'una secta, no?

Sí, els mètodes serien com els d'una secta però no es podria considerar que aquests grups gihadistes siguin grups de manipulació psicològica, sinó que són organitzacions terroristes. Funcionen com una secta perquè creen un món de teories conspiratives, sobre la fi del món, d'estar manipulats i corromputs... i segmenten aquest discurs en funció de l'audiència. Per exemple, als nois els prometen que seran guerrers, lluitaran per la justícia i contra un dictador, que és Baixar al-Assad, i a les dones se'ls fa una crida sobretot a ajudar humanitàriament. En general, se'ls fa creure que són uns escollits i han de trencar amb l'entorn, pares, professors, amics... a més de la propaganda a internet.

El paper de les xarxes socials és molt important en la captació. En el llibre menciona el cibergihadisme i tota la infraestructura de mitjans de propaganda.

Es creu que a Estat Islàmic hi ha més de cent assessors professionals d'Occident que els estan ajudant a nivell de mitjans de comunicació. Sense internet probablement el missatge gihadista i, sobretot, el d'Estat Islàmic no haurien arribat tan lluny. Internet ha estat un amplificador, fins al punt d'aconseguir mobilitzar cinc mil occidentals i més de trenta mil persones a tot el món de més de vuitanta països.

Un dels testimonis la va intentar convèncer per casar-s'hi a Síria.

Sí, els joves i adolescents es poden creure fàcilment el missatge. Perquè et dóna una raó de ser i té un sentit anar-hi. A més, et donen els diners per al viatge i hi ha moltes facilitats: amb un vol de baix cost arribes a Turquia, t'aconsellen que deixis el mòbil a casa i et connectis a xarxes públiques. A les noies les fan entrar de seguida perquè no s'ho repensin. Vam localitzar un hotel de la frontera, a Gaziantep, on tots anaven a Síria.

L'objectiu del llibre és destacar les històries humanes que hi ha darrere les detencions?

Em semblava que era important donar-los veu per veure com havien patit, sobretot, el procés de radicalització. I detectar pautes de com aquestes eines de captació, tan sofisticades, aconseguien mobilitzar tota aquesta gent, i entendre d'alguna manera com podien deixar-ho tot i anar-hi.

El llibre està estructurat a partir de les històries personals. Quin testimoni destacaria com a més impactant?

El que més m'ha impactat és el noi, en Tarek, que amb quatre anys va arribar a la província de Barcelona i amb vint va decidir anar-se'n a Síria. I tres anys després encara és allà, i convençut de la decisió que va prendre. També és impactant perquè les converses que hi vaig mantenir van durar més d'un any, van ser molt llargues.

Quant a les dues dones, la Maryam, vídua conversa, i la Ferdaous, que ha tornat desencisada, és fàcil empatitzar-hi?

Per força has de mantenir aquesta distància professional. Coneixes una persona molt radicalitzada i fas una escolta activa; no la contradius, però sí que en algun punt puntualitzes, i li comentes: “Vols dir que això és possible?”. És interessant com una persona que veus clarament que està patint un procés de radicalització t'ho explica, intenta justificar-se, i dóna més legitimitat al que li envien a través de les xarxes socials o al que li deia el marit des de Síria, que li recreava un paradís, que a les proves que tu li pots donar des d'aquí. És així com t'adones que no tens prou eines per combatre la seva narrativa, per dir-li que el que s'està fent a Síria no és compatible amb l'islam.

Cal trobar el contraargument?

El que urgeix més és elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar tot això, probablement amb els mateixos elements, des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, perquè expliquin que no era el que esperaven. Però, a part d'això, crec que s'haurien d'impulsar programes de desradicalització, com s'està fent al nord d'Europa; ni a l'Estat ni a Catalunya n'hi ha. De moment només s'està parlant de processos de detecció de radicalització. El gran problema que tenim és que ja hi ha col·lectius que estan radicalitzats, simpatitzants de la causa, i ja hauríem de tenir aquestes eines. Les redaccions i la mainada que es vol oposar als homenatges de les víctimes són episodis que han pogut passar més o menys aïlladament. Ara, un corrent simpatitzant, de musulmans i conversos, a favor dels postulats gihadistes hi és a tot al país. I fins i tot estem veient que aquests grups més radicals estan guanyant terreny als més moderats. És amb el que cal anar més alerta. La mainada que no volia participar en homenatges ho feia amb un argument lògic: “Per què hem de parar les classes i fer un minut de silenci per les víctimes de França, quan s'està morint la gent a Síria des de fa quatre anys i no n'hem fet mai cap?”.

El viatge de retorn és possible, però, en quines condicions?

El que passa ara mateix és que a la gent que detenen a l'Audiencia Nacional, o que tornen i són deixats en llibertat perquè es creu que no són una amenaça, no se'ls fa cap seguiment amb un equip per contrarestar el seu argumentari, tot i que tenen una causa per la qual se'ls considera que han patit un procés de radicalització i en algun moment o altre han format part d'una organització gihadista. L'any passat hi va haver mig centenar de detencions a Catalunya, més de cent a Espanya. Entenc que l'Audiencia no pot obligar ningú a rebre un suport psicològic, però almenys hi hauria d'haver la possibilitat que els familiars o aquells que ho vulguin puguin rebre suport d'experts. No sabem la seva evolució encara que se'ls arxivi la causa. No és tant donar suport perquè estiguis millor en el dia a dia sinó perquè tornen amb molta confusió, molta nebulosa, del que és el bo i el que és dolent. És difícil trencar amb tot això quan tens un germà mort a Síria, un cosí immolat, moltes vegades; has intentat entendre per què el teu familiar va fer el que va fer i alhora t'estàs refent de tot això.

Hi manté contacte?

Totes les converses reproduïdes en el llibre són reals. Tot està fet amb la seva connivència i ells han decidit els noms que es volien posar. El contacte només pot existir si hi ha una finalitat periodística, i si s'acaba l'objectiu periodístic has de deixar-ho, perquè semblaria que hi tens un interès personal.

Gemma Busquets
06/02/2016
El Punt Avui

Adolescents: més llibertat, més responsabilitat

Internet i les noves tecnologies han transformat les relacions dels joves

El trànsit de l’edat infantil a l’edat adulta no està exempt d’entrebancs. Ningú ha dit que l’adolescència sigui fàcil. És una etapa de descobriments plena de canvis de tot tipus: físics, emocionals, socials i psicològics. És un període d’aprenentatge que s’inicia cap als 13 anys i que, tot i que formalment s’acaba als 18, es pot allargar més. Fer-se gran és un repte per a qui ho viu però també per als seus pares i, malgrat que per l’adolescència hi han passat totes les generacions, ara hi intervenen noves variables: des de l’accés a internet fins a les noves formes de relació. Els experts coincideixen que els joves d’ara tenen més llibertat però, a canvi, se’ls ha d’ensenyar a assumir més responsabilitats.

Consum de pantalles

Gairebé el 58% dels nens d’entre 10 i 15 anys disposen de telèfon mòbil, i el 92% s’han connectat a internet per -en aquest ordre- consultar les xarxes socials, mirar el correu electrònic, xatejar i fer deures o treballs escolars. Els adolescents d’ara són nadius digitals i a través d’internet tenen les portes obertes al món i accés a continguts il·limitats. Aquest és un dels grans canvis respecte a generacions anteriors. “Abans estàvem tecnològicament més limitats. L’allau d’informació ara és més gran però això pot ser utilitzat en positiu: un noi de 15 anys ara té accés a les obres completes de Shakespeare en anglès”, valora Alex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac).

Continguts violents 

Pares, docents i psicòlegs recomanen que hi hagi un control del temps que els adolescents passen davant la pantalla, sigui la de la tauleta, l’ordinador, el mòbil o la consola de videojocs, i que no tinguin l’ordinador a la seva habitació sinó en un espai comú. “El més important és que els pares puguin parlar amb els fills sobre el que veuen i debatre sobre l’impacte que determinats continguts poden tenir sobre ells. Perquè una cosa és la pantalla del videojoc i una altra la vida real. No hem de tenir por de segons quines converses”, assenyala Castillo.

Una de les queixes recurrents -i que la tragèdia de l’Institut Joan Fuster, del barri de Navas de Barcelona, en què un professor va morir a mans d’un alumne ha tornat a revifar- és que les sèries i els videojocs que consumeixen els joves contenen massa violència. Miquel Casas, cap del servei de psiquiatria de la Vall d’Hebron i catedràtic de psiquiatria de la UAB, creu que no es pot culpabilitzar els continguts violents dels comportaments agressius d’alguns adolescents. “Si tothom que veiés sèries i pel·lícules violentes volgués cometre crims, n’hi hauria milers, i no és així”. Per a la psicòloga Olga Piazuelo el problema no són els continguts violents -que sempre n’hi ha hagut- sinó “la falta de límits” i que “estan a l’abast de qualsevol nen”.

Drogues

Més enllà d’internet, la gran preocupació dels pares són les addiccions i les drogues, ja que els 13 anys és l’edat en què els adolescents s’inicien en el consum d’alcohol, tabac o cànnabis. Un 21% de joves d’entre 14 i 18 anys han consumit cànnabis en l’últim mes i un 15% són consumidors de risc d’alcohol. “El consum de tabac s’ha substituït pel d’altres substàncies”, apunta el pedagog Enric Prats. L’adolescència també és l’etapa en què sorgeixen la majoria de malalties mentals. “I és clarament un període en què família, educadors, metges i polítics haurien de posar més atenció”, indica Casas.

Hàbits quotidians

Els adolescents dormen una hora menys que fa 10 anys. Aquesta reducció de son, sumada a una falta d’exercici, influeix directament en el seu rendiment escolar. “Estan més distrets, tenen insomni i obesitat”, alerta el pedagog i educador Gregorio Luri. Un dels motius és que el prime time televisiu és massa tard i això fa que els joves vagin a dormir passada la mitjanit. L’exemple més clar va ser Polseres vermelles, en què les queixes de molts pares va portar a avançar-ne l’emissió per internet.

També les noves tecnologies tenen part de responsabilitat. “Em trobo molts adolescents que estan connectats fins a les dues de la matinada i després van a l’escola més cansats, estan irritables i rendeixen menys”, alerta Piazuelo, que coordina el grup de treball d’adolescents en crisi del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. A més del son, hi ha tres hàbits més que haurien de ser “innegociables”, segons pedagogs i docents: l’esmorzar -que s’ha d’evitar que sigui “caòtic”-, la higiene i les quatre paraules “màgiques” - gràcies, perdó, confio i sisplau - , “perquè obren moltes portes”.

Els adolescents d’ara també consumeixen més que els de generacions anteriors: tenen mòbil als 13 anys i cotxe als 18. “Tenen un poder adquisitiu més alt i això és un reclam comercial”, diu Luri.

Relació amb els pares 

L’adolescent està modelant la seva personalitat, passa per una fase de reafirmació i busca espais d’autonomia i d’independència dels pares. Això ha passat sempre però els experts consideren que el control social que abans hi havia sobre els joves ara és més limitat. Es recomana que durant l’adolescència els pares tinguin un paper “menys invasiu” i “més d’acompanyament”. Una de les fórmules que aconsellen els pedagogs és establir poques normes, que siguin clares i on el fill tingui “marge per moure’s”. “En cap cas s’han de negociar”, subratlla Prats. L’altra premissa és tenir clar que l’adolescència també és una etapa dels pares. “El que no hem de fer és delegar. En aquest moment potser és quan és més important el nostre rol”, sosté Àlex Castillo.

Els adolescents d’ara passen més hores sols. Un 34% dels joves diuen que els agradaria passar més temps amb el seu pare, un percentatge que es redueix fins al 21% en el cas de les mares, amb qui solen passar més temps. Segons la Fapac, la implantació generalitzada de la jornada intensiva a secundària ho ha accentuat: “Molts adolescents dinen sols i supleixen la figura d’un adult per la d’una pantalla”. Els experts consultats diuen que, tot i que a determinades edats els pares ja no poden imposar la seva autoritat, els adolescents haurien d’estar supervisats quan surten de l’institut.

Per contra, també hi ha l’altre extrem: la sobreprotecció, que està relacionada amb el fet que ara les famílies tenen menys fills. Abans era impensable que els pares anessin a matricular els fills a la universitat o que fossin ells els que triessin el pis d’estudiants, per posar un exemple.

L’escola

A diferència de fa dues o tres dècades, ara l’escola s’ha convertit en un espai en què també es treballa l’evolució de la personalitat de l’adolescent. “Abans l’aprenentatge estava basat en coneixements i currículums, i ara el docent també ajuda a formar el jove en tots els aspectes que acaben identificant una persona”, explica Juanjo García, director de l’Institut El Calamot, de Gavà. 

La clau per fer aquest pas ha sigut el trencament “de l’estructura jeràrquica educativa” per passar a una relació més pròxima entre docent i alumne, potenciada pel treball de les “competències socials” com saber expressar-se, parlar en públic, escriure, tenir esperit crític o aprendre a reflexionar. “La manera d’ajudar l’adolescent a madurar és donar-li responsabilitats. En el moment que comença a tenir l’oportunitat de decidir és quan aprèn dels errors i dels encerts i, de retruc, a madurar. Però s’ha de fer progressivament”, apunta García. Aquesta proximitat docent-alumne en cap cas s’ha materialitzat en un augment de conflictes, sinó tot el contrari. “És una relació més de tu a tu”, diu Prats.

Els amics

La millor ajuda contra els perills que es troben els joves en plena adolescència -internet, consum de drogues, sexe, conflictes-és tenir un bon amic. “Poder parlar de qualsevol cosa amb algú de la seva edat i amb qui hi hagi confiança és un element tranquil·litzador”, mantenen els pedagogs. El sexe, les noves tecnologies o els estudis són alguns dels seus principals temes de conversa. Una de les dades que ho confirmen és que un 41% dels joves de fins a 17 anys asseguren que s’han sentit pressionats pels seus amics per treure bones notes. I tots els experts coincideixen que no hi ha cap recepta màgica per tractar els adolescents. L’adolescència l’han de passar els pares i els fills, i sortir-ne tan ben parats com sigui possible.

Elisabet Escriche / Lara Bonilla

25/04/2015

Ara.cat