El mestre dominic va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era tan evident com ara
Cada vegada més, s’entén que el mestre no imposa els coneixements, sinó que acompanya l’alumne en aquesta recerca conjunta i infinita, donant-li eines, proposant-li dinàmiques i estimulant-lo quan calgui. Un mestre, a més, que no s’estanca, ja que ell també està en continu aprenentatge. Aquesta figura de mestre, però, no necessàriament ha d’estar limitada a una institució educativa o dirigida a una edat determinada. Són mestres que no s’emmirallen en els seus ensenyaments, recíprocs i atents. Un d’aquests mestres va ser el místic musulmà del segle XII Abu Madyan de Sevilla, que va deixar una bonica definició del que ha de ser un mestre: “El mestre és qui et transforma amb la noblesa del seu caràcter, t’educa amb el seu silenci i il·lumina el teu interior amb la seva irradiació”. Mestres d’esperit, fora d’aules, fora d’institucions reglades, en què preval la relació directa i la transformació personal. El món de les religions està ple de mestres que alliberen, però també, malauradament, de mestres que empresonen i ensorren. No sempre és fàcil veure’n les diferències, però amb el temps podem anar descobrint quin és el mestre que ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos, el que ens acompanya, i quin és el que només vol que el seguim a ell i a les seves opinions, i que ens allunya cada vegada més d’un centre interior per esdevenir titelles del fals guia egocèntric. Per això quan algú troba un mestre que encaixa amb la definició d’Abu Madyan ho celebra i ho comparteix, perquè és un regal decisiu que canvia la vida.
El silenci, la veu més poderosa
Una d’aquestes persones amb mestre, agraïda de tenir-lo i contenta que més gent el pugui tenir, és la també sevillana Alícia Martínez, biòloga i alumna des del 1999 del sacerdot dominic José F. Moratiel (1936-2006), fundador de l’anomenada Escola del Silenci. Una escola sense lloc, que es va anar escampant per tot el territori espanyol, i també llatinoamericà, gràcies al carisma encisador del mestre Moratiel, que ensenyava l’essència de la vida: el silenci. Per celebrar aquest mestratge al llarg dels anys, Alícia Martínez ha publicat ara el llibre Enseñanzas del Silencio de Moratiel (editorial Desclée de Brouwer), que es va presentar la setmana passada al CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa) de Barcelona, i on recull els apunts que aquesta alumna anava prenent durant els recessos amb el mestre, anomenats també “silencis” i que, com ella mateixa explica, “tenien pocs elements, bàsicament un horari en què la major part del temps l’ocupava l’oració, o meditació asseguda”. “Portava unes fitxes de cartó amb cites de la Bíblia que havia escollit per compartir en aquella trobada...” I de què s’ha de parlar quan es parla de silenci? Martínez diu que, com ja deia el mateix Moratiel, sempre parlava del mateix, no li feia res repetir-se, perquè la repetició tenia un sentit molt especial: “Aquest tornar una vegada i una altra sobre el mateix se’m feia com una carícia, però a la vegada era potent, com una força imparable. També tenia un altre sentit: no s’alimentava la ment amb massa contingut, ni amb disquisicions. Moratiel ens deia que si no sabíem veure la novetat en la vida, si ens avorríem, era perquè estàvem distrets, perquè la nostra mirada no estava atenta”.
Un altre mestre del silenci, Xavier Melloni, també present a la presentació d’aquest llibre i autor de la introducció, diu que Moratiel es va avançar a la seva generació: “Va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era evident. Diverses dècades abans, va senyalar aquell lloc, aquell estat interior que cada vegada ens sembla més imprescindible”.
Estimar la solitud
Les paraules del dominic nascut a Lleó però que va passar mitja vida a Pamplona eren directes, endolcides amb poesia i mística, sense per això allunyar-se del cor de qui l’escoltava, cosa que el feia molt estimat allà on ensenyava. “És millor estar atents al que fem, més que al que pensem, i des d’allà, viure el que hi ha-explicava concís-. No som el que veiem, no és bo confondre’s amb els fantasmes, els dolors, etc. L’ull que veu l’enveja, l’orgull, no és envejós. És necessari mantenir la distància perquè res s’apropiï de nosaltres. El millor gest d’escolta és la distància. Les reaccions són inconscients, però la lucidesa és la que dona les respostes. Hem d’estar atents per respondre, però no per reaccionar, estar atents abans que s’apropiï de nosaltres la ràbia cap a l’altre”.
Immers en la seva tradició dominica, amb referents com el mestre Eckhart, i també influenciat per altres tradicions espirituals del món, com el sufisme i, en especial, el zen, Moratiel defensava la inutilitat, un missatge diametralment oposat a alguns corrents de l’atenció plena ( mindfulness ) que preconitzen la rendibilitat i l’eficàcia per adaptar-nos al sistema actual. “Ser servidors inútils, no buscar res. Per rebre s’ha d’estar lliure, ser inútil, no buscar el guany”, deia, tot citant el mestre musulmà Ibn Arabi de Múrcia: “Ho seràs tot si fas de tu no-res”.
“Nosaltres ens silenciem perquè allò que s’amaga en nosaltres tingui dret a expressar-se. El silenci és un camí per retrobar-se amb el que està oblidat”, expressava bellament Moratiel. I advertia: “¿Qui ens farà adonar-nos que estem fets per a l’assossegament, per conviure amb nosaltres mateixos? Si no et fa por la solitud, pots viure emparat. La solitud és pura, verge, meravellosa. Tothom està sol, és una solitud que hem d’estimar, hem d’enamorar-nos-en, aquesta solitud ens agermana, no ens aïlla. Quan la solitud no es tolera, busquem els altres, els utilitzem per fugir de la solitud que no volem. No utilitzeu a ningú per fugir de la solitud. No us deixeu utilitzar per ningú que vulgui fugir de la solitud. En el silenci se’ns acull, perquè és l’únic lloc on cabem. Només cabem en el nostre buit, en la nostra solitud”, deia Moratiel entre una audiència entregada i que, onze anys després de la seva mort, continua activa i creixent. I és que els mestres veritables tenen una altra virtut: quan moren, no moren. Les seves paraules continuen captivant.
Dídac P. Lagarriga
15/03/2017
