“Trobar un nét robat és millor que rebre el Nobel”

“El govern de Macri té una direcció empresarial, amb prioritats com ara quedar bé amb els EUA, i intenta banalitzar els anys de la dictadura”
“El president argentí pretén destruir tot el que va fer el kirchnerisme”
“Les Àvies de Plaza de Mayo no vam participar en la visita d'Obama al parc de la Memòria perquè és un lloc sagrat”

Estela de Carlotto, presidenta de les Àvies de Plaza de Mayo, a la seu de Casa Amèrica Catalunya, a Barcelona Foto: ANDREU PUIG.

El pentinat ros impecable i un bastó negre rematen la figura elegant de tota una campiona dels drets humans, que ha liderat durant quatre dècades les Àvies de Plaza de Mayo, una organització que no defalleix en la recerca del mig miler de néts a qui la dictadura argentina va esborrar la identitat. Als 85 anys, Estela de Carlotto sap que és l'hora d'abaixar el ritme, però no defuig el compromís ni l'anàlisi del moment polític a l'Argentina.

Després de 39 anys de lluita i 119 néts recuperats, entre els quals el seu, de què està més orgullosa?

Fa anys que estem nominades al Nobel de la pau, però quan la gent diu que com pot ser que no ens el donin, la nostra resposta sempre és que no hi ha cap premi millor que trobar un nét robat, és molt millor que el Nobel.

Com és la relació de les Àvies de Plaza de Mayo amb el govern de Mauricio Macri?

L'Argentina viu la democràcia més llarga de la seva història i l'hem de defensar, no volem més cops d'estat ni dictadures. Respectem totes les eleccions presidencials fetes legalment. Hi tindrem diàleg, amb el govern, però el criticarem quan la seva gestió no encaixi amb les necessitats dels drets humans. Cap país d'Amèrica Llatina que ha viscut una dictadura ha resolt la situació de la memòria i la reparació com l'Argentina.

El president argentí no té com a prioritat els drets humans?

Aquest govern té una direcció empresarial, amb prioritats com pagar el deute extern, quedar bé amb els Estats Units i obrir sense límits el mercat a les importacions, que provoquen el tancament de les petites i mitjanes indústries. També ha apujat un 400% el preu de la llum i de l'aigua.

Macri diu que el país ha canviat des que ell va arribar al càrrec. Què en pensen les Àvies?

La campanya de Macri estava dirigida a odiar el govern anterior. La seva consigna era pobresa zero, unitat dels argentins i lluita contra el narcotràfic. Però la realitat és que la pobresa ha crescut, en mig any hi ha dos milions de pobres més, la societat s'ha polaritzat i el narcotràfic continua entrant per on vol. Però als argentins no ens enganyen, tot i que és veritat que les dificultats són serioses.

La feblesa econòmica pot abocar el país a un ‘corralito' com el del 2001?

Els polítics parlen d'un possible retorn al 2001 perquè l'economia està malament i s'estan tancant moltes empreses. Sembla propiciar-se una situació de sous miserables per sotmetre'ns a través de l'economia.

Els problemes econòmics han fet que la lluita de les Àvies ja no sigui una prioritat?

Nosaltres participem en la lluita diària. Jo també sóc una jubilada que no podrà pagar el rebut de la llum i coopero amb els que reclamen beneficis socials. Les Àvies imposarem la nostra demanda com hem fet durant la dictadura i durant la democràcia. Però no ens interessen només les nostres reclamacions.

La deceben els casos de corrupció que esquitxen el govern anterior?

Curiosament, quan surten els papers de Panamà, que afecten el president Macri, apareix el cas López [un alt funcionari kirchnerista enxampat intentant amagar milions de dòlars en un convent]. Que no som nens d'escola bressol, home! Si hi ha casos que afecten el govern anterior, que els investiguin.

Les crítiques al kirchnerisme no formen part del joc polític?

Però Macri intenta destruir tot el que va fer el govern anterior. L'expresidenta Cristina Fernández de Kirchner va dir un cop: “Ens odien tant que si poguessin suprimir la lletra k de l'abecedari ho farien.” I és cert.

Alguns sectors polítics van acusar-la de perdre l'equidistància amb el kirchnerisme.

Per què cal mantenir la distància? Mai vaig anar a un acte partidari del govern, però vaig aplaudir els beneficis que n'obteníem les Àvies. Tant Néstor com Cristina [Kirchner] van enlairar la bandera dels drets humans i si un govern fa coses bones les aplaudim. En canvi, a Macri li vam demanar una entrevista i va respondre'ns que no tenia temps. Durant la campanya fins i tot va arribar a dir que érem unes mentideres.

Què el va fer canviar d'opinió per finalment entrevistar-se amb vostès?

Caldria preguntar-ho a ell. Suposo que algú li va comentar que era vergonyós que altres presidents volguessin veure'ns i en canvi ell no.

Què pensa de la visita d'Obama a l'Argentina pel 40è aniversari del cop d'estat?

Nosaltres no vam voler participar en els actes de la visita al parc de la Memòria perquè és un lloc sagrat i, tot i que Obama no és directament responsable del que va passar durant els anys del terrorisme d'estat, des del Pentàgon va néixer la doctrina de seguretat nacional imposada a tot Amèrica Llatina i ningú ha demanat mai perdó. Obama va ser ben atès. Vam proposar-li una reunió privada on ell volgués, però la trobada no es va arribar a produir.

Marta Monedero

14/08/2016

El Punt Avui

Les nenes perdudes de Boko Haram

DOS ANYS DEL SEGREST DE 219 ALUMNES A CHIBOK

Els gihadistes nigerians llancen una onada d’atacs suïcides amb noies

Es compleixen dos anys sense notícies de les nenes. La nit del 13 d’abril del 2014, Boko Haram va ensenyar els ullals al món i 219 nenes es van esfumar. Aquella matinada, desenes de gihadistes nigerians en camions i motocicletes, alguns fins i tot vestits amb uniformes de l’exèrcit, van irrompre a la petita ciutat de Chibok, al nord-est de Nigèria, per perpetrar el segrest més massiu de la banda fo­namentalista fins aleshores: 276 alumnes de l’escola de secundària van ser segrestades. Mentre se les enduien a la reserva natural de Sambisa, un amagatall de la mi­lícia radical, 57 van aconseguir escapar-se saltant dels camions.

Aquell rapte massiu va agitar el món i va encendre les xarxes ­so­cials, amb polítics, esportistes i ­famosos demanant-ne l’alliberament. El hashtag #bringbackourgirls (torneu-nos les nostres noies) va ser compartit milions de vegades. Dos anys després, les 219 nenes continuen retingudes i cap no ha estat rescatada. Ahir el ministre d’ Informació de Nigèria, Lai Mohammed, va desmentir la informació que la banda gihadista hauria demanat 50 milions d’euros pel seu alliberament. En una entrevista a l’agència VOA News, va rebutjar les crítiques a la ineficàcia i desídia de l’ Executiu nigerià per trobar-les: “Puc assegurar que, per aquest Govern, el retorn de les noies és el que donarà per tancada la lluita contra el terrorisme de Boko Haram. Hi estem treballant de valent i cada dia”.

Per Omar Mahmood, expert en gihadisme amb base a l’ Àfrica Occidental, la demanda de diners no és una opció descartable. “ Boko Haram s’enfronta a problemes financers a causa de la prohibició d’algunes de les seves fonts de finançament com el mercat de bestiar o la pesca; demanar un rescat per una de les seves possessions amb més valor (si és que totes encara estan en mans de Boko Haram) podria tenir sentit”, explica aquest diari.

En realitat, encara que el president de Nigèria, Muhammadu Buhari, es va vantar el desembre passat que la milícia extremista estava “tècnicament derrotada”, la si­tuació no està ni de bon tros ­sota control.

En els últims mesos, una ofensiva militar multinacional, amb tropes de Nigèria, el Txad, el Níger i el Camerun, ha reconquerit territoris en poder de Boko Haram, que va arribar a controlar el 2015 una zona discontínua de la mida de Bèlgica. Però els cops a la milícia extremista també han destapat un altre horror: la banda, que va retre homenatge a l’ Estat Islàmic fa un any, ha traçat una xarxa de se­grestos sistemàtics i manté milers de dones i nens com a ostatges. Fa dues setmanes, Human Rights Watch va denunciar un altre segrest massiu el març del 2015 de 300 nens a la ciutat de Damasak, oblidat fins i tot per les autoritats nigerianes.

A més d’utilitzar-les com a esclaves sexuals, mercadejar-hi o casar-les amb guerrillers –oferir una esposa de franc va multiplicar els nous reclutes al llac Txad fa uns mesos–, les captives també són utilitzades com a armes: les converteixen en guerrilleres o en suïcides.

Des del 8 de juny del 2014, quan va cometre el primer atemptat ­suïcida, Boko Haram n’ha perpetrat 105, principalment a Nigèria, el Camerun i el Txad, segons dades de The Long War Journal, una organització que monitoritza la violència de la banda. La franquícia de l’ Estat Islàmic a l’ Àfrica no té objeccions a col·locar els ex­plosius en dones i nenes, de vegades de només 9 anys, que dissimulen les bombes amb els xals i robes folgades. Després, sovint després de drogar-les amb tremadol, un narcòtic utilitzat amb camells, les envien a fer-se esclatar en mercats o mesquites.

A altres noies se les converteix en soldat. L’Aixa, que es va poder escapar després de tres mesos de segrest, explicava en un informe recent d’ Amnistia Internacional els intents dels segrestadors per convertir-la en una màquina de matar. “Ensenyaven les nenes a disparar armes. A mi em van ensenyar a fer servir explosius i atacar pobles. Ens van entrenar durant les tres setmanes següents a la nostra arribada i després en van començar a enviar algunes a dur a terme accions de combat. Jo vaig participar en una en contra del meu propi poble”.

Diverses noies alliberades han explicat que van estar en contacte amb algunes nenes que deien que eren les alumnes de Chibok. Aquestes versions coincideixen amb les anàlisis dels experts, que adver­tien que havien estat dividides en grups i distribuïdes per diversos territoris. Encara que algunes ­noies asseguraven que les nenes de Chibok tenien un tracte preferencial, amb més menjar, accés a aigua neta i sense maltractaments constants, d’altres asseguraven que també havien estat violades i fins i tot entrenades per lluitar. Fa unes setmanes, una nena que havia estat enviada pels gihadistes a fer-se explotar al nord del Camerun va assegurar que era una de les alumnes de Chibok. Era mentida.

El sud-africà Ryan Cummings, director de Signal Risk i expert en Boko Haram, es mostra “escèptic” davant les informacions que les nenes de Chibok reben un tracte preferencial després de tant temps. “Per què les han de tractar de manera especial si no hi ha un resultat final?”, apunta.

Tant Cummings com Mahmood creuen que l’ onada d’atemptats suïcides de Boko Haram no vol dir obligatòriament que la banda hagi perdut poten­cial. “No crec que l’increment d’atacs suïcides representi una debilitat per se, el grup clarament manté una forta capacitat per reclutar, entrar i equipar suïcides”, diu Mahmood.

Més enllà del destí final de les nenes de Chibok i la resta d’ostatges, l’impacte de la violència de Boko Haram durarà anys. A més dels 25.000 morts des del 2009 i els 2,6 milions de persones que han perdut casa seva per l’amenaça ­gihadista, la ganivetada en l’educació ha estat al cor. En els últims sis anys, la banda, el nom de la qual en haussa es tradueix com l’educació occidental és pecat, ha destruït més de 910 escoles, ha obligat a tancar-ne 1.500 més i ha assassinat 611 professors.

Xavier Aldekoa

12/04/2016

La Vanguardia

Estela de Carlotto presenta en societat el nét que ha recuperat

Àvia i nét van ser rebuts dijous, discretament, per la presidenta Cristina Fernández

En Guido vol continuar dient-se Ignacio. La persona més buscada de l’Argentina, el nét trobat de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, va comparèixer finalment ahir amb Estela de Carlotto, en públic. Amb els cabells blanquinosos i al costat de la seva àvia, l’Ignacio, com va insistir que li diguessin els periodistes, es va mostrar obertament desconcertat.

David Fernández//Guido Montoya Carlotto i Estela de Carlotto en la primera aparició pública

“Estic una mica commocionat, fa molt poc que ha passat tot això i em sembla meravellós i màgic”, van ser les primeres paraules d’Ignacio Hurban, la identitat oficial d’aquest jove de 36 anys que dimarts va confirmar les seves sospites que havia estat robat durant la dictadura, concretament a Laura, filla d’Estela, que el va anomenar Guido abans de ser assassinada pels militars.

Hurban va confirmar que el 2 de juny passat –“el dia que celebrava el meu aniversari”– es va assabentar que era adoptat. No va voler donar-ne més detalls però va donar a entendre que l’hi havia dit el matrimoni de camperols d’Olavarría a qui fins aleshores havia considerat els seus pares biològics. “Una parella que em va criar en el més gran dels amors”, va aclarir, provant de separar-los de qualsevol responsabilitat en la seva apropiació. No obstant això, la justícia els ha de cridar a declarar en la causa que investiga el robatori d’en Guido, un delicte de lesa humanitat. Encara que l’Ignacio tampoc no s’hi va referir, els primers indicis apunten que el nadó hauria estat lliurat als camperols pel propietari del camp on treballaven, ja mort, que tenia vincles amb els militars.

“Tens una mena de soroll al cap i unes papallones de dubtes i preguntes”, va dir Hurban per explicar perquè havia acudit a les Àvies per conèixer la seva veritable identitat. “La por que tenia era no poder trobar mai els qui havien estat els meus pares”, va afegir.

Envoltat de la seva parella, de familiars materns i paterns, i d’altres néts recuperats, en Guido va assegurar que s’assembla al seu “vell”, Óscar Montoya, montonero com la seva mare i, igual com ella, segrestat i assassinat. “Em sento còmode amb la veritat”, va afegir, expressant el desig que la seva recuperació serveixi per potenciar la recerca de les Àvies i “perquè entenguem tots la importància que té tancar aquestes ferides que es van obrir fa tant de temps, i que jo sóc part d’aquest petit procés de cicatrització”.

L’Ignacio va confirmar que dijous passat va ser rebut amb Estela a la Quinta de Olivos per la presidenta Cristina Fernández, a qui va definir com “una persona molt compromesa amb aquesta causa”.

Al final de la roda de premsa i davant la insistència dels fotògrafs, en Guido i l’Estela van ajuntar les cares breument i després l’àvia li va agafar la cara i va fer un tímid petó al desconcertat nét. Només fa dos dies que es coneixen.

Robert Mur
09/08/14
La Vanguardia

Estic segur que trobaré als meus pares

Enrique Vila Torres, advocat i restaurador de filiacions truncades

Tinc 47 anys. Vaig néixer a la Casa Bressol Santa Isabel de València. Visc a València. Sóc advocat, especialista en filiació. Separat, amb dues filles de 13 i 14 anys. Sóc lliberal i ateu. Als 23 anys vaig saber que era adoptat  Uns 300.000 espanyols no són fills dels qui es pensen.

Quin és la seva especialitat? 
Ajudo a persones adoptades que volen conèixer la identitat dels seus pares biològics i localitzar-los.

Qui sap on...

El programa de Lobatón va destapar un problema tan estès com ocult. També ajudo a mares que sospiten que el seu nadó, donat per mort en néixer, els va ser robat i venut a una altra família.

Un tràfic de nadons que sembla haver estat freqüent a Espanya ...

Coneixem milers de casos des dels anys 40 fins als 90. La llei impedia revelar la identitat de la mare biològica, però des de 1996 la llei protegeix el fill que vol saber.

Hi ha molts adoptats a Espanya?

Uns dos milions d'espanyols. No estan comptades les adopcions a l'estranger.

Quants no saben que són adoptats?

Calculo que hi ha uns 300.000 espanyols als quals els seus pares adoptius no els han explicat la veritat sobre el seu origen.

300.000 espanyols!

Quanta gent mor després d'una vida d'engany, sense saber qui eren els seus pares!

Si no te n’assabentes, no pateixes.

Però és un delicte! Tots tenen dret a conèixer les seves arrels: vulnerar-ho és delinquir.

Els pares que adopten i oculten són delinqüents?

Roben a un altre la seva llibertat de contactar amb els seus pares biològics. És pitjor que apuntar amb una pistola perquè estigui quiet: contra la pistola pots cridar, almenys!

Parla com si ho sentís a la seva pell.

Jo sóc fill adoptat! I els meus pares no em van dir res.

I com sap que és adoptat?

El meu pare va morir a l'hospital per càncer de pulmó, el 1988. Jo tenia 23 anys. A casa arreglant els seus papers... em topo amb un que diu: "Auto de adopción".

Sorpresa, sorpresa.

Imagineu-vos... De matinada, en el silenci de casa... Així m'assabento. I sorgeix una estampa infantil que tenia oblidada.

Quina?

Amb vuit anyets ploro molt perquè els meus cosinets em diuen que sóc adoptat, i els grans els fan callar. El meu cervell havia encapsulat i enterrat aquest record!

I ara brollava.

Em vaig mirar en un mirall: "Qui sóc?", em vaig preguntar. Vaig anar a despertar a la meva mare. Es va espantar i va trencar a plorar. Em va confirmar, avergonyida, que m'havien adoptat.

Va canviar la seva relació amb ella?

Vaig seguir estimant-la fins a la seva mort, deu anys després. Només li vaig retreure que no m'haguessin explicat la veritat.

Li va revelar alguna cosa més la seva mare adoptiva?

Poca cosa: que vaig néixer el 18 de maig de 1965 a la Casa Bressol Santa Isabel de València i que l'endemà em van recollir. "Només ens van dir que era una noia del nord", em va dir la meva mare. Les monges tenien allà asilades a catorze o quinze noies adolescents.

Què feien aquí?

Amagaven un embaràs vergonyós, o per abusos de familiars, o per violacions, o per una relliscada... Van parir al 1965 i els fills van ser lliurats en adopció. Un vaig ser jo.

Elles van consentir?

Sé del cas d'alguna que va voler quedar-se amb el seu fill i va ser amenaçada, coaccionada, estigmatitzada com puta pecadora ...

Ha intentat parlar amb les monges?

Sí, i es resisteixen a obrir els seus arxius.

Els tenen?

Estic segur que si. Atribueixo el seu silenci a la reserva. Però si no els obren en breu, sospitaré coses més fosques, és clar ...

Venda de nadons?

Han sortit ja tants casos a la llum... Els pares adoptants pagaven unes 200.000 pessetes, l'equivalent al valor d'un pis de l'època. No va ser el cas dels meus pares.

Confia en trobar la seva mare biològica i, a través ella, també al seu pare?

Vaig localitzar a una d'aquestes adolescents embarassades asilades a la Casa Bressol l'any 1965, avui una senyora de gairebé 70 anys, i em va explicar que recordava una noia que deia ser de Pamplona, del carrer Estafeta ...

Del nord! Podria ser la seva mare ... Deuria anar corrent a Estafeta!

Sí, però no la vaig trobar. De l'any que ve no passa, sense que les monges em donin la seva identitat, n'estic segur! Tinc molta curiositat per conèixer i preguntar pel meu pare biològic. Suposo que em semblaré a ell ...

Hi ha molta gent que pensa: "I si sóc adoptat?".

Que es facin la prova de l'ADN! Els hi aconsello. Sobretot si coincideixen 4 indicis ...

Quins 4 indicis?

Un: ets fill únic. Dos: els teus pares són una mica més grans del que és habitual. Tres: no hi ha fotos de l'embaràs de la teva mare. I quatre: ets físicament diferent a ells.

Home, això és tan variable ...

Miri, dels centenars de casos que he portat, alguna cosa he après: el poder de la genètica!

Il·lustri’m.

Neixen dos bessons: un és robat en néixer, i venut. Creixen per separat ... I tots dos es dediquen a la música! I acaben coincidint en el mateix grup musical, i així descobreixen que són germans.

Hi ha alguna condemna a Espanya per robatori de nadons?

Encara no! Hi ha jutges que han ordenat obrir fèretres de nadons presumptament morts en néixer: son buits o hi ha un altre cadàver... Sorpresa: decideixen arxivar el cas! És una gran vergonya per l'Estat Espanyol.

SOS Arrels

Descobrir que era fill adoptat li va despertar la curiositat per conèixer les seves arrels, el que el va convertir en advocat de casos similars al seu i pioner d'una nova especialitat, la del dret de filiació. Tens dret a saber d'on véns ja que la llei protegeixi aquest aspecte, i Vila és el que més sap com fer-ho ( bufetevila@bufetevila.com ): ha reunit a centenars de pares i fills, i col·labora amb l'associació SOS Raíces, que pressiona el Govern perquè ajudi. Vila novel·la un cas real i estremidor a Mientras duró  tu ausencia (Temas de Hoy): una dona és obligada pel seu pare a parir en secret i donar a la seva filla, que en créixer quedarà embarassada molt jove i...

Víctor M. Amela
12/10/2012
La Vanguardia

L'Estat i els nens robats

El drama dels nens sostrets a les seves mares mitjançant amenaces i enganys per entregar-los a famílies adoptives durant el franquisme i els primers anys de la democràcia és una de les pàgines més fosques i vergonyoses de la nostra història recent. La creixent aparició d'antics casos de robatori de nadons i la presa de consciència dels adults que ahir van ser víctimes d'aquest tràfic infame s'ha convertit en un veritable desafiament per a la nostra democràcia. Com ha subratllat el ministre Ruiz-Gallardón, el dret a conèixer la pròpia identitat és fonamental i irrenunciable. Les institucions de l'Estat han d’emparar i donar suport a les víctimes en la seva legítima recerca dels seus pares biològics i aclarir i substanciar les responsabilitats que es derivin d'uns fets extremadament dolorosos. 




En aquest sentit, és altament positiu que el Govern i la Fiscalia de l'Estat ja s'hagin compromès davant les associacions de víctimes de robatoris de menors per conèixer millor aquests casos i per donar una resposta coherent a les causes obertes als tribunals, més de 1.400 segons les dades de la Defensora del Poble corresponents al 2011. La primera mesura oficial serà elaborar un cens de famílies afectades, atès que només es coneixen estimacions sobre la xifra de nens objecte d'aquest tràfic il·legal. L'Administració facilitarà també la realització de les proves d'ADN que permeten determinar el vincle biològic entre pares i fills. 



Abordar de forma oficial aquesta sòrdida realitat planteja dos tipus de reptes per a la Fiscalia de l'Estat. D'una banda, s'ha d'establir molt finament el que van ser conductes inequívocament delictives i el que van ser actuacions anòmales fruit d'una legislació ambigua o insuficient durant moltes dècades. Aclarir en quins casos hi va haver enganys, coaccions, alteració de documents i transaccions econòmiques a canvi de menors no serà fàcil, però és indispensable. 



D'altra banda, aquests casos obren un debat molt complex sobre com podem i hem de jutjar amb els valors d'avui en dia, fets d'un passat on la mentalitat dominant venia marcada per un règim dictatorial, una moral repressiva i una discriminació ignominiosa de la dona. El que abans van ser pràctiques relativament habituals envoltades de silencis, hipocresies i pors avui son inacceptable per a una societat oberta on els principis legals han d'ésser congruents amb els drets humans. Tot això obliga a efectuar una recerca el més allunyada possible de qualsevol sensacionalisme.

Editorial de La Vanguardia

14/04/2012

"Nens robats, Vides robades"

De acuerdo a los datos ofrecidos por las asociaciones que luchan a brazo partido porque se conozca la verdad, en España hay 300.000 casos de niños robados, traficados o adoptados al margen de la ley, a partir de la Guerra Civil y hasta mediados de la década de los 80; existen expedientes de sustracción de neonatos datados en las postrimerías de 1986. Pero, ¿cómo ha sido posible este escandaloso espacio de impunidad que llegó, para bochorno del Estado de Derecho, hasta las mismas puertas de nuestros días?

Al concluir la Guerra, el régimen se cebó en depuraciones ideológicas por todos conocidas. Pero había una más infame y subterránea: lo que se ha dado en llamar «niños perdidos del franquismo». Y no me refiero a los que embarcaron hacía tierras foráneas. Estoy hablando de los bebés que terminada la contienda eran arrebatados en numerosas ocasiones a sus madres disidentes, «solteras» o consideradas sospechosas, nada más nacer la criatura en una prisión, en un hospital o en una casa de misericordia. Los especialistas de la Uned en materia criminológica, estiman que al menos 25.000 niños fueron robados en los primeros periodos de posguerra. Algo parecido a lo de Videla en Argentina, allá por 1980, y entre cuyos pequeños apropiados ilícitamente se encuentra la nieta del poeta Juan Gelman, que recibió, un año después que Antonio Gamoneda, el Premio Cervantes 2007.

Pasó el tiempo, afloró el desarrollismo industrial, murió el dictador, se promulgó la Constitución de 1978 y, sin embargo, continuó inmune la compra-venta de bebés en hospitales de toda la geografía española. También en León. Lo que había comenzado como represión política, prosiguió como vil negocio mercantilista. ¿La culpa? Sin duda, dos cuestiones han resultado determinantes. La primera, que no tiene arreglo ni lo tendrá jamás, pone de manifiesto la propia naturaleza del ser humano: quien quiera transgredir o hacer el mal, lo tiene al alcance de la mano, ahora y siempre. El segundo aspecto, digamos más «técnico» y subsanable, es el artículo 30 del Código Civil que en este asunto hemos sufrido inmemorialmente. El famoso apartado, en vigor hasta el 21 de julio de 2011, fecha en que se publicó la nueva Ley Orgánica de Registro Civil (L.O. 20/2011), declaraba que un neonato no adquiría personalidad jurídica hasta pasadas 24 horas de vida fuera del seno materno. En consecuencia, no se le inscribía en el registro civil ni en el libro de familia si no cumplía ese requisito. En caso de aborto o muerte antes del plazo, tampoco se le anotaba como «persona natural» o jurídica.

He ahí el territorio de indemnidad para quienes, por motivos sociopolíticos, lucrativos, o ambos a la vez, pretendieran llevar a cabo el latrocinio de críos bajo la coartada legal de falsos abortos o fingidos fallecimientos durante el primer día de vida. La citada Ley Orgánica 20/2011 ha corregido, después de 300.000 bebés sustraídos, su artículo 30, de modo y manera que la personalidad se adquiere ahora en el momento del nacimiento con vida, producido el entero desprendimiento del seno materno. No es necesario aguardar 24 horas. Con esta reforma, la regulación española se adapta al criterio contenido en el Convenio de los Derechos del Niño de 20 de noviembre de 1989.

En suma, si a esa laxitud jurídica, deudora del Derecho Romano, le añadíamos personas y profesionales indeseables, falta de conciencia del mal causado, mujeres estigmatizadas socialmente (léase madres solteras en inferioridad de condiciones), el hecho de que éstas y el resto de jóvenes no alcanzaban la mayoría de edad hasta los 21 años o que los expedientes hospitalarios se podían destruir a los cinco años, hete aquí buena parte del caldo de cultivo y arbitrariedad para que hasta mediados de la década de los 80, se haya traficado con bebés.

Hay casos documentados y judicializados que resultan de una crueldad inimaginable. Uno de los centenares acaecidos en León, y que muestro en genérico como paradigma de modus operandi, es el de un matrimonio de la provincia, cuya mujer ingresó confiada en un hospital de la ciudad. Después de dar a luz a dos niñas mellizas sanas, le comunicaron el fallecimiento de una. A los pocos días, le volvieron a notificar la muerte de la otra pequeña. La pareja regresó desolada al pueblo sin sus hijas, en la creencia de que habían sido inhumadas por el propio sanatorio. Cincuenta años después, las noticias en la prensa sobre estas barbaridades y la «llamada de la sangre» movilizaron las sospechas de la familia. Los archivos hicieron el resto. Las niñas, pese a vivir más de 24 horas no estaban inscritas en el registro civil como era preceptivo. El historial sanitario, en el que figuraban como nacidas con tres días de diferencia, aún siendo mellizas, se encontraba plagado de anomalías y falsedades. Dicho en otras palabras, ¡las recién nacidas no habían alcanzado oficialmente el estatus de personas jurídicas! Cuando la familia, décadas después, se presentó en el cementerio para la exhumación de los cadáveres y prueba de ADN, nada pudieron hacer ya ante una arcaica fosa común de los denominados «legajos de abortos» donde, además de ser imposible, no estarían. Evidentemente, las mellizas fueron robadas y hoy vivirán por separado en cualquier parte de León o en otro lugar del país o el extranjero, sin saber la verdad. Incluso podría darse la perversa paradoja, remota pero no imposible, de que leyeran estas líneas y no supieran que son producto de un pillaje o adoptadas al margen de la ley.

Así las cosas, y ante la disparidad de criterios jurídicos por parte de los juzgados españoles, que admiten diariamente denuncias por apropiación indebida y compra-venta de esos 300.000 niños traficados, la fiscalía general ha considerado los hechos como detención ilegal, con el agravante de menores, al objeto de que, pese a los años transcurridos, los delitos no prescriban, puesto que la detención ilegal es un infracción penal de carácter permanente cuando persiste la situación, el secuestro o la desaparición. Hay jurisprudencia del tribunal Supremo que avala esta tesis.

Con todo, siempre queda considerarlo crimen de lesa humanidad. Aunque si hablamos de humanidad conviene recordar a Kant, con aquello tan trillado pero verdadero de que el hombre es un lobo para los de su misma especie. Y si acaso existieran dudas acerca de la malignidad intrínseca del Homo sapiens, vuelvan a leer cualquier párrafo al azar de este texto o simplemente vean los primeros veinte minutos del próximo telediario que se ponga ante sus pupilas, quizás no curadas todavía de espanto.

Ricardo Magaz

Professor de fenomenologia criminal de la UNED i escriptor

04/01/2012

Font: aquí

________________________________________________________________________________

________________________________________________

A més podeu trobar més informació i fins i tot denunciar desaparicions al bloc especial de EL País. Podeu veure la informació tot clicant el mapa de denúncies presentades a la físcalia. Aquest mapa és fet pel mateix diari: