“Segons com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort”

Acabada de llicenciar en infermeria Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives, va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida

Naudeillo fa més de 15 anys que acompanya pacients en el final de la vida i assegura que “morim tal com vivim”. / FRANCESC MELCION

Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.

Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida. 

És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?

Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.

La mort és un tabú?

Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir; jo quan em posi malalt també em puc morir?”

El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?

He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.

En què consisteix l’acompanyament?

El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.

Què fan en aquests casos?

Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.

De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se...

Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.

Moltes de les visites les fan a domicili. És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?

Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.

És gratificant la seva feina?

T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.

Com quines?

Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament...

Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?

Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar !

Georgina Ferri

25/01/2017

Ara.cat

Suportar la insuportable mort d’un fill

Diversos autors han reflexionat sobre com s’ha de gestionar un dels dolors més profunds que pot deparar la vida 

Viure és caminar per la corda fluixa. Les tradicions espirituals ens diuen que els cops rebuts, inesperats, indesitjats, són també oportunitats: oportunitats de ser més humils, de no quedar-nos enganxats en les emocions i les afliccions. Oportunitats, en definitiva, de ser més conscients i agraïts de tot allò que se’ns dóna i se’ns pren. Però, quan el cop és profund, salvatge, assolir un mínim estat de serenor és quimèric. I dels pitjors cops, n’hi ha d’impensables, com ara la mort d’un fill. ¿Es pot superar? Possiblement no. I suportar? Si més no, molts dels testimonis que han passat aquest esfereïdor tràngol demostren que sí. Quan acceptem que el que ha passat no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és, minva -fins a desaparèixer?- tota sublevació, tota negació del que ja no té marxa enrere. Però el camí per arribar a l’estat de suportar el que és insuportable no és curt ni igual per a tothom. És un camí sovint impracticable, que ens empeny i ens succiona quan no tenim gens de ganes de seguir; camí que es fa a ell mateix i del qual és fàcil sortir per errar esmaperduts.

Després de la contracció

Claudio Naranjo, un dels màxims referents actuals de l’anomenada psicologia transpersonal, va passar per aquesta vivència quan el Matías, el seu únic fill, va morir amb 11 anys en un accident de cotxe. Segons explica ell al llibre d’entrevistes Claudio Naranjo. La vida y sus enseñanzas. Un encuentro con Javier Esteban (publicat per Kairós), en un moment donat va deixar de plorar i es va preguntar: “Per qui ploro, per ell o per mi?” Arran d’aquest interrogant, Naranjo segueix: “Em vaig adonar que no plorava per mi, perquè jo podria perfectament suportar la seva absència si aquesta absència hagués tingut sentit, com si es tractés d’un llarg viatge; però vaig veure que tampoc plorava per ell, ja que tenia fe que era en un món millor i que per a ell la seva mort no era una tragèdia. D’aquesta manera, el patiment que havia estat sentint va quedar sense objecte i es va transformar tot ell en una forta presència del Matías... Vaig sentir llavors com que el tornava a estimar d’una manera més intensa que abans, quan encara vivia. Em vaig sentir com banyat d’ell i vaig saber que ja no tenia sentit plorar més. Així és com, afortunadament, va canviar l’experiència de la seva mort”.

Tal com assenyala Javier Esteban sobre aquest episodi: “En el dors del patiment pel dol del seu únic fill, l’acceptació i l’amor van transformar l’existència de Claudio Naranjo. En aquelles circumstàncies terribles i paradoxals es va gestar el seu renaixement espiritual”. Els canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor -i no una fugida o una falta d’acceptació- els trobem en primer lloc en el món religiós. És el cas de la monja Ubbiri en temps de Gautama Buda, embogida de dolor per la mort de la seva filla fins que va escoltar les paraules del Buda que li recordaven que, si les nenes mortes eren milers, per què només plorava per una, i llavors va despertar. També trobem canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor en l’àmbit artístic. Pensem en Elizabeth Gaskell, gran escriptora victoriana del segleXIX que va començar a publicar per superar la depressió que li havia causat la mort del seu fill. Els casos són molts i ens acompanyen, però encara és més útil quan algú descriu aquest procés d’una manera molt més detallada i propera, sense èpica.

Testimoni interior

“La ràbia va prendre el lloc de la paràlisi. La ràbia s’encruelia en... en què? Com denominar allò que m’havia pres el meu fill? La mort no tenia cos, només era forma, transició, no tenia terme. Que pogués tancar els ulls cent vegades i dir «Torna, estimat fill meu!» i que no servís de res... Això era el que em feia cridar de ràbia. Que allà hi hagués la barrera de la mort. La mort, que m’ho havia pres tot”, confessa Wolfgang Hermann a Despedida que no cesa (Editorial Periférica), un llibre que no va poder escriure fins deu anys després de la sobtada mort del seu únic fill. Testimoni dolorós i reconstructor alhora, vital. “¿On era la meva rebel·lia, la meva sublevació? ¿Sublevació contra un anònim? Tant és. ¿On era el meu enuig amb Déu? Havia consumit totes les meves forces en la sublevació. Estava cansat, esgotat”. Hermann va descrivint totes les etapes de dol amb la màxima lleugeresa que li permet parlar de tanta pesantor: “Si jo tremolava, si l’angoixa sortia del no-res per devorar-me, això volia dir que allà hi havia alguna cosa, que hi havia alguna cosa més que el no-res. Sí, alguna cosa. I aquesta cosa, feia poc, encara havia sigut jo. Aquella cosa estava esborrada i ara caminava pel bosc com una cosa diferent, com algú diferent. Si aprenia a acceptar que, no sent ja res com havia sigut, jo tampoc era ja el d’abans, llavors s’obriria una resclosa. Fos qui fos el que era allà, havia de ser algú. Potser jo seria capaç d’acostumar-m’hi”.

En el seu comiat incessant que pren forma de llibre, Wolfgang Hermann també anota interrogants en l’aire, a dins: “El temps ¿arribaria a passar alguna vegada? ¿Hi hauria un despertar d’aquella paràlisi? ¿Un despertar per a què, per a qui? Devia ser aquella la pregunta: per a qui? [...] Només em queda el record, la memòria, l’espai interior que ningú em pot prendre. ¿Que ningú em pot prendre? ¿És que la irrupció de la catàstrofe en la meva vida no va esclafar el meu espai interior?”

El trontoll per la corda fluixa ja no ens el prendrà, mai, ningú, però malgrat tot pot continuar havent-hi corda, fràgil, finíssima, però corda al cap i a la fi. ¿Com podem començar a entreveure-la de nou i seguir endavant? En un bell passatge del llibre, Hermann descriu el detonant ínfim, decisiu, d’aquest continuar vivint: “Un matí, una merla va cantar la seva cançó amb un vigor diferent i una altra la va rellevar en el seu cant, i una tercera va afegir-hi la seva veu, i entre totes van embastar una espessa cortina de sons que va embolcallar la casa. Vaig sentir en el meu interior una diminuta guspira d’alegria, vaig respirar fondo”. Una guspira incipient, reconstructora. “Vaig entendre que, malgrat tot, la vida seguia allà, al voltant nostre, dins nostre”.

Dídac P. Lagarriga

01/12/2016

Ara.cat

Rafael Santandreu: "Et fa por morir-te? Doncs t’asseguro que passarà"

Directe i sense embuts, creu que "ens donem massa importància a nosaltres mateixos" i això provoca una gran infelicitat. Proposa viure més al dia i ser molt conscients que el nostre pas per aquest planeta és temporal i efímer 

Aquest psicòleg dedica molts esforços, a través de la seva consulta i els seus llibres, a intentar que la gent sigui més feliç i disfruti plenament de la vida. El seu últim llibre, Ser feliç a Alaska (Rosa dels Vents), proposa fer una “reprogramació mental” per abandonar les emocions negatives i apreciar el present, sigui quin sigui.

Quins són els principals problemes que porten una persona a la consulta d’un psicòleg?

Principalment, els problemes amorosos, de parella, però també problemes d’ansietat i d’estrès, molts relacionats amb la feina. Molts d’aquests problemes els provoquem nosaltres mateixos amb un estil determinat de pensament.

Què vols dir, què és culpa nostra patir per aquestes coses?

Sí. Tenim una malaltia que és creure que necessitem moltes coses per ser feliços. En realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades. Si entrem en el cap d’una persona deprimida per un desamor veurem que es passa tot el dia, des del matí fins a la nit, repetint-se, com un mantra, una sèrie de frases de l’estil: “La meva vida és una merda”, “No trobaré ningú més, “Sense parella estic desvalgut”... Si a la ment humana li repeteixes constantment unes coses les acaba interioritzant i fan patir molt. Cal trencar aquest cercle i sobretot cal veure que la majoria d’aquestes coses que ens repetim són totalment falses.

Tu què proposes per aconseguir-ho?

La psicologia cognitiva proposa que cadascú tingui el control del seu pensament. Per això cal cuidar el diàleg intern i reeducar-se. Un s’ha d’esforçar per canviar aquestes idees tan arrelades i que es van repetint al llarg del dia, i per fer-ho cal fer servir arguments convincents. El que intentem des d’aquest enfocament de la psicologia és donar un compendi de contraarguments per a les neures de la gent, com l’estrès, la por als canvis, el desamor...

Però aquestes neures fan patir molt.

Sí, però en realitat cada necessitat creada és una càrrega, perquè si no l’aconsegueixes ets un desgraciat. Si jo crec que per ser feliç necessito una parella i no la tinc, seré infeliç. Tenir parella no és una necessitat, és un objectiu, i això és diferent. El problema és que ens bombardegen amb aquest missatge quan la realitat -i les estadístiques ho demostren- diu que no és cert.

Per tant, què hem de fer per ser feliços?

La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos.

Però les experiències negatives existeixen i són una amenaça per a la felicitat.

Sí, però pensa que al llarg d’una vida les persones tenim, de mitjana, unes 20.000 adversitats, des de les més petites i quotidianes fins a les grans desgràcies. Això vol dir que són inevitables, que no ens han de robar la felicitat, perquè les adversitats hi són i hi seran.

I com s’aconsegueix?

Cal acceptar que les adversitats formen part de la vida i que no són prou importants per fer-nos perdre la felicitat. La nostra societat pateix un excés de por, tot és vist com una possibilitat terrible, i en canvi la gent més feliç i més forta no viu així. Un exemple és Stephen Hawking. Fa més de 40 anys que no pot moure’s, ni tan sols parlar, i tot i això és un dels millors científics de la història i és una persona feliç. Per a ell no hi ha res terrible, pot ser feliç tot i les seves circumstàncies. La seva lliçó és que si et quedes tetraplègic pots ser feliç, i és una lliçó fonamental.

La por a la malaltia i també a la mort les tenim molt arrelades.

Sí, però el cert és que podem desterrar la por de la nostra vida si aprenem a pensar correctament. Dir, pensar i creure que la salut és el més important de la vida és una creença irracional, perquè la salut és una cosa que segur que perdrem. Hi ha molta gent que ha estat greument malalta però que eren feliços, com Lance Armstrong. ¿Et fa por morir-te? Doncs si tu creus que el pitjor que et pot passar és morir-te t’asseguro que passarà. Per tant, on és el dramatisme?

A tu no et fa por la mort?

No. M’he convençut que la mort és bona, necessària i bonica. Si no ens moríssim, el planeta i els éssers humans tindríem un gran problema, seria insostenible. A més, la mort forma part de tots els fenòmens naturals, els cicles de la natura que ens sobrepassen, que formen part d’una cosa més gran. El problema és que nosaltres hem desterrat la mort de la nostra societat, l’amaguem, no en parlem, així que ens fa molta por. En realitat la mort és un fenomen natural que ens afecta a tots, en canvi vivim en una espècie de deliri com si haguéssim de viure per sempre. Això és dolent i estressa moltíssim. Jo crec que no cal estressar-se per les petites coses, cal viure més el present i per aconseguir-ho hem de tenir la mort més present. Per això la mort és positiva, perquè ens deixa viure amb passió el nostre present. La immortalitat seria insuportable.

Thaïs Gutiérrez

04/10/2016

Ara.cat