Tolerància zero a la violència masclista

Violència masclista: 866 dones assassinades en 13 anys

Les xifres són demolidores i refuten qualsevol argument d’aquells que encara neguen la violència masclista en l’àmbit de la relació sentimental: 866 dones han estat assassinades en tretze anys a mans de les seves parelles o exparelles. 866 vides (que poden ser 874 si es confirmen altres casos en investigació) arrencades de soca-rel per part dels qui suposadament més les estimaven i que han deixat pel camí desenes d’orfes. L’última ahir mateix. Una jove de 26 anys moria degollada pel seu xicot, de 29, a l’interior d’un vehicle a Fuenlabrada (Madrid).

Avui, el dia internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, sabran aquestes xifres i d’altres que tornen a posar de manifest la gravíssima realitat que pateixen diàriament milions de dones al món. També a Europa. Ahir mateix des de Brussel·les es recordaven els resultats d’una enquesta que assenyalava que una de cada tres dones de la UE de més de 14 anys ha patit violència sexual, violència física o totes dues; la mateixa proporció que les que han patit violència psíquica de la seva parella. El 55% de les europees han patit assetjament sexual i una de cada 20 dones ha estat violada. Com pot ser? Doncs perquè perviu la ideologia masclista: més d’un de cada quatre europeus pensa que pot estar justificat mantenir relacions sexuals sense consentiment; més d’un de cada cinc europeus pensa que sovint les dones exageren les denúncies d’abús o violació.

La Vanguardia

Cinc víctimes al dia per violència domèstica a Girona entre el juliol i el setembre

La policia tramita cada dia cinc denúncies i ha fet 187 detinguts per aquest tipus de delictes a la província durant el darrer trimestre

Les denúncies i les víctimes de violència domèstica han crescut aquest trimestre a la demarcació de Girona. Si durant els sis primers mesos de l'any, les forces policials havien atès quatre víctimes cada dia, ara en canvi, entre juliol i setembre en són cinc. També són cinc les denúncies que s'han recollit a les oficines d'atenció al ciutadà dels Mossos d'Esquadra de la regió Policial de Girona.

Des que va començar l'any, a la demarcació de Girona s'han atès 1.145 víctimes i 443 d'elles, durant el darrer trimestre. Es tracta d'una xifra negativa com totes les de la lluita contra aquesta xacra, que com en moltes ocasions han posat de manifest els experts es tracta d'una xifra que només és la punta de l'iceberg. Ja que els maltractaments bona part d'ells encara es viuen en silenci ja sigui per por de l'agressor o fins i tot per vergonya a l'entorn.

A la demarcació de Girona entre juliol i setembre, s'han detingut 187 homes per delictes relacionats amb la violència masclista. La majoria són majors d'edat i només n'hi ha un que és menor.

Les dades que fa públiques el Departament d'Interior també mostren que els trencaments de condemna per part de maltractadors se situa en 44 durant aquest trimestre.

Una notícia positiva és que a les comarques de Girona des de principis d'any i fins a dia 23 de novembre no s'ha produït cap mort per violència de gènere. A la resta de Catalunya hi ha hagut quatre morts i cap de les dones mortes havia denunciat situació de violència de gènere, i només en un cas l'entorn en tenia coneixement. De fet, tres de les quatre dones convivien amb el seu homicida. Pel que fa a Catalunya, cal destacar que durant aquests nou primers mesos de l'any s'han presentant 9.609 denúncies i s'han atès 9.591 víctimes. De detinguts n'hi ha hagut un total de 3.991 majors d'edat i 24 de menors.

Un altre tipus de violència masclista és el que es dóna dins de les llars però per part d'homes d'una mateixa família que no són la parella de la dona. A Girona les denúncies durant aquest darrer trimestre s'han situat en 77 mentre que el primer mig any de 2016 se n'havien presentat fins a 201. De detinguts entre juliol i setembre se n'han donat 29, quatre eren menors. En alguns dels casos són joves que fan servir la violència verbal o física contra la mare.

Eva Batlle

24/11/2016

Diari de Girona

“Som una xarxa de tendresa”

Ana Bella Estévez, ànima de la multipremiada Fundació Ana Bella

Tinc 44 anys. Sóc sevillana. Estic separada i tinc 4 fills i una néta. Les dones continuem renunciant als nostres drets fonamentals per amor. Les lleis justes es filtren a tota la societat. He fet de la meva vida el meu missatge perquè altres dones puguin també ser felices. Hi ha vida després del maltractament. Catòlica.

Onze anys sent maltractada?

Em vaig casar als 18 anys i als 19 ja era mare. L’estimava. La primera pallissa me la va clavar un dia que es va despertar de la migdiada i jo havia sortit.

Què va fer vostè?

La maleta, però em va convèncer que m’estimava. Pel meu bé em va prohibir sortir sola de casa, maquillar-me, llegir llibres... Cada vegada que algun dels meus fills plorava em pegava. En una ocasió, després d’una pallissa, em va tancar una setmana, sense tele ni ràdio ni telèfon...

Quin va ser el seu pecat?

Estendre la bugada al balcó (un segon pis). Em va acusar de provocar els homes que passaven exposant la meva roba interior. Un dissabte a la nit em va sotmetre a la prova de travessar una discoteca sense que ningú em fregués.

És un boig.

El seu cosí em va treure a ballar sevillanes i jo m’hi vaig negar, però el meu marit va insistir. Quan vaig arribar a casa em va clavar una pallissa terrible. “No m’obliguis a semblar un gelós !”.

Però i la seva família?

M’insistien que l’abandonés, però a ell ningú no li deia res, i de cara a l’exterior era formidable. Jo estava aïllada i confosa.

Quan va reaccionar?

Onze anys després va venir amb un document que volia que firmés en el qual em compro­metia a continuar casat amb ell encara que em pegués. Per primera vegada li vaig dir que no. “El nostre és amor o mort” –em va dir–, i em va clavar el bolígraf a la cama. Va començar a estrangular-me i no m’hi vaig resistir, preferia morir, però el meu nadó va començar a plorar i l’instint de mare em va fer obeir. Després em va violar, com tantes altres vegades.

Un pertorbat.

Una de cada deu de les dones que l’envolten viu en un infern semblant.

Com es va escapar, vostè?

Així que se’n va anar a treballar vaig agafar els meus quatre nens, vaig marxar de Marbella i me’n vaig anar a Sevilla a una casa d’acollida, acabava de denunciar el pare dels meus fills, ­això et fa sentir molt culpable.

I després?

Em van oferir feina de netejadora i un subsidi de 320 euros. Jo havia arrencat un negoci amb el meu marit i parlo anglès. Vaig estripar aquell paper i em vaig dir que no era una víctima sinó una supervivent. Vaig aconseguir feina, vaig comprar un pis que encara pago (ningú no et vol de lloguer) i em vaig formar.

Vostè va canviar les regles del joc.

Sabia que veure dones amb ulls de vellut o amb la cara coberta explicant el seu cas per televisió l’únic que aconsegueix és espantar-te. Vaig decidir sortir a cara descoberta i explicar que si trenques el silenci hi ha vida després del maltractament. Em van trucar més de mil dones.

I va crear la Fundació Ana Bella.

Sí, una xarxa de dones supervivents que utilitzem la nostra empatia, amor i testimoni positiu per acompanyar les dones maltractades durant tot el procés i per empoderar-les.

Un gran treball.

Cal ser molt fort per trencar el silenci, però després surts de la casa d’acollida i la societat et continua veient amb l’ull de vellut, l’administració et dóna un certificat de víctima i les empreses només t’ofereixen feines ocultes, sense prestigi social i poc remunerades.

De netejadores.

Una feina digníssima, però inadequada si t’han repetit que sols serveixes per fregar escales. Les dones que hem sobreviscut al maltractament tenim una alta resistència i tolerància al fracàs, som pacients i perseverants, entenem molt bé el llenguatge del cos i ens reinventem cada dia per tirar endavant.

Més que pena mereixen un aplaudiment.

Jo després de les pallisses anava a vendre a la nostra botiga a Puerto Banús, a més de cuidar la casa i els meus fills. Acostumades a viure amb el pes del maltractament, quan ja no el tens voles.

Totes aquelles qualitats enfocades al món laboral són un diamant en brut.

Exacte! Som treballadores molt eficaces. Totes les empreses necessiten promocionar els seus productes i nosaltres necessitem una feina que ens torni l’autoestima, de cara al públic, per ­això vam crear un servei d’ambaixadores de marca i una escola de formació.

Excel·lent idea.

Hem donat formació i feina a 948 dones, aconseguint reduir l’absentisme laboral de les empreses amb la quals col·laborem del 40% a l’1%, i n’hem incrementat les vendes. Busquem més empreses que necessitin treballadores compromeses.

Dones victorioses i no víctimes.

La primera dona maltractada que vaig acollir a casa era una psicòloga que avui ajuda moltíssimes dones. Som una xarxa de tendresa.

L’horror no s’acaba amb la denúncia.

Després hi ha el judici, muntar una vida, recuperar-se de l’estrès posttraumàtic... Oferim ajuda constant, incondicional, no els deixem anar la mà, som una xarxa d’amigues en la qual la víctima es converteix al seu torn en agent de canvi social, ajudant altres dones.

Va decidir dedicar-los la seva vida.

Sí, quan una noia em va demanar que ajudés la seva cosina que va resultar ser la nòvia del meu exmarit. Vaig veure que si jo, que havia estat la víctima d’aquell home i sabia el que era capaç de fer, havia oblidat que hi havia una altra dona al meu lloc, com no se n’oblidaria la societat?

Heroïnes

“Si he estat capaç d’aguantar 11 anys de maltractaments i ho he superat –diu–, no sóc una víctima, sóc una supervivent i un valor positiu per a la societat”. Aquest canvi d’enfocament ens permet llegir la realitat d’una altra manera, no es tracta que una de cada deu dones a Espanya sigui maltractada, pobreta; sinó que un de cada deu homes (al món un de cada tres) no està bé del cap i maltracta, pega, humilia, a qui diu estimar. El problema el tenen ells, les conseqüències les pateixen les dones. Aquest canvi d’enfocament li ha permès crear la Fundació Ana Bella, xarxa de dones supervivents que n’ajuden d’altres a trencar el silenci i refer la vida, una a pp internacional, una escola de capacitació...

Ima Sanchís

29/09/2016

La Vanguardia

Khandro Rinpoche: "Quan em vaig rapar als 19 anys, vaig dir a la família que era culpa del barber"

Lama reencarnada i mestra en filosofia budista, assegura que la situació de la dona en el budisme està canviant. A poc a poc, guanyen accés a l’educació i a estaments fins ara vetats. Ella va tenir la sort de néixer en un llinatge de tradició més igualitària: de dones lama com ella n’hi ha poques

Khandro Rinpoche va ser a Barcelona convidada per la Casa del Tibet per impartir una conferència titulada Ètica i felicitat. / LAURA GÓMEZ

Com a bona mestra budista, Khandro Rinpoche diu que el secret de la felicitat és “el sentit de l’humor i no prendre’t a tu mateix massa seriosament”. Potser per això ella es prodiga en senzillesa, malgrat el protocol que envolta una rinpoche, títol honorífic dels lames reencarnats. Després d’intercanviar khatag blancs -mocador símbol de respecte i bons auguris- amb Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet de Barcelona, es pren un moment per acaronar dolçament un gos, poc abans d’impartir la conferència Ètica i felicitat. Khandro és la reencarnació d’una altra mestra budista i una de les poques dones lama que hi ha al món. N’és molt conscient.

Hi ha molt poques dones que siguin mestres budistes. Per què?

Hi ha diverses raons. El budisme va néixer i es va transmetre sota una situació de patriarcat. A més, l’estructura social no dóna gaires oportunitats a les dones per rebre una bona educació. Però la part bona és que sí que n’hi ha, de mestres, tot i que la majoria opten per un perfil públic baix. No cal ser rinpoche per ser una bona mestra. I afortunadament tot això està canviant ara, s’obren oportunitats perquè cada cop hi hagi més mestres dones, monges i fins i tot rinpoches.

Hi veu canvis?

Sí. Sóc molt optimista. Fins als anys 80, aquest era un problema important, però des dels 90 i sobretot en els últims 15 anys hi ha hagut grans canvis. Molta gent ha expressat preocupació per les poques oportunitats de les dones i ara la majoria de mestres són de ment més oberta. La majoria de llinatges budistes ja tenen monestir de monjos i de monges, i les escoles i l’educació superior instrueixen tant homes com dones.

Fins i tot el Dalai-lama va dir en una entrevista que la seva pròxima reencarnació pot ser una dona.

[Riu.] Sí, ho vaig sentir i és meravellós. Però crec que no és el propòsit del Dalai-lama. Ell s’haurà de manifestar en la forma que sigui més útil, i no per satisfer qüestions de gènere.

Com a mestra budista, s’ha trobat amb més obstacles pel fet de ser dona?

Els reptes sempre hi són. Vaig créixer en un moment en què no hi havia escoles per a dones, com ara. Però vaig tenir la sort de criar-me en una família molt oberta, amb un pare molt comprensiu, que em donava tot el suport en el que volgués fer.

Als 10 mesos ja la van assenyalar com la reencarnació de la Dakini de Tsurphu. Com es viu la infància amb aquesta pressió?

No vaig sentir la pressió, em van donar molta llibertat. La mare era una dona amb molta força en una societat budista on tot eren homes. Era gran defensora de l’educació i el dret a prendre les teves pròpies decisions. I el pare sempre em deia que aprengués per després decidir. Podria haver decidit una altra cosa: la meva mare volia que fos metge.

De fet, va rebre educació occidental. Va sentir el xoc cultural?

En absolut. Vaig anar a escoles catòliques molt estrictes. Però les monges de l’escola coneixien les meves circumstàncies. Jo era un cas curiós, òbviament. Anava a l’escola de monges de les set del matí a la una del migdia i llavors tornava al monestir budista fins a les nou del vespre.

Escola de monges?

Sí, jo era una bona catòlica! [Riu.] Vaig aprendre moltíssim sobre l’Església catòlica, i les monges que portaven el convent i l’escola eren persones meravelloses. Jo venia d’un monestir on la meva mare, la meva germana i jo érem les úniques tres dones entre 600 homes. En canvi, al convent catòlic tot eren monges, de manera que per a mi va ser un bon equilibri. Mai em vaig sentir diferent pel fet de ser una dona. Però òbviament sempre trobes gent a la vida que no està d’acord amb això: alguns mestres que em deien “No pots fer això” o “No pots aprendre això” pel fet de ser dona. Però tenir una família com la meva va fer que no em sentís mai diferent.

Quan va decidir ser mestra budista, ¿el fet de ser dona hi va pesar?

Per a les monges que m’animaven era important que jo fos dona. Però per a mi va ser una progressió natural. Alternava els estudis de medicina i filosofia budista. El meu pare sempre em deia que aprengués per ajudar la gent i ara penso que ser mestre budista és fins i tot més responsabilitat: no pots matar una persona físicament però treballes amb ments i pots tenir un gran impacte.

I va decidir ser mestra budista però no de perfil baix, sinó rinpoche .

En això vaig trigar més de 10 anys. Has d’anar prenent decisions a poc a poc per no defraudar les expectatives de la gent propera. A poc a poc vaig decidir-me per la filosofia budista, però el gran problema eren els cabells. El meu llinatge no s’afaita, així que vaig començar tallant-me’ls cada cop més curts i un dia vaig tornar del barber tota rapada i n’hi vaig donar la culpa a ell, vaig dir que era un error [riu]. Tenia 19 anys, i des de llavors ja no he deixat de rapar-me els cabells.

La lluita pel Tibet és també una de les seves missions?

Intento no barrejar la política i el dharma. Però sempre que puc defenso la causa perquè pertanyo a la primera generació de tibetans que mai han estat al Tibet. Vam néixer com a refugiats a l’Índia i és un tema molt emotiu per a nosaltres.

Sònia Sànchez

06/09/2016

Ara.cat

La violació múltiple d’una adolescent commociona el Brasil

La jove va ser drogada i agredida sexualment per 33 homes en una favela de Rio

Els violadors no van tenir cap problema a presumir del crim i van pujar un vídeo de la menor a internet 

La violació múltiple d’una adolescent commociona la societat brasilera, i no només per l’acarnissament que van mostrar els agressors, sinó també perquè els individus no van tenir cap problema a exhibir la seva gesta en un vídeo que van pujar a les xarxes socials.

La jove, de 16 anys, va ser violada dissabte 21 de maig a la matinada per 33 homes a la favela del barri Praça Seca de Rio de Janeiro, molt a prop de les instal·lacions olímpiques de Jacarepaguá. Després un dels agressors va pujar a internet un vídeo de 38 segons en què es veu la noia que dorm nua i amb els genitals sagnant, a més dels violadors, que expliquen què han fet i es burlen de l’escena.

La noia no va anar a la policia però les denúncies de molts internautes que van veure el vídeo i la consternació ciutadana van provocar la intervenció de les autoritats. L’adolescent va ser localitzada dijous i va ser traslladada a un hospital, on va ser sotmesa a estudis i va prendre medecines per prevenir malalties sexuals i un possible embaràs. 

La menor va explicar a la policia que aquella nit havia anat a casa del seu nòvio, a Praça Seca, i ha via passat una estona amb ell. No recorda res més fins diumenge, quan es va despertar al llit, estabornida i envoltada d’homes armats que no li van posar problemes perquè marxés. Segons la seva declaració, la jove violada es pensa que va ser drogada contra la seva voluntat, malgrat que va reconèixer que és consumidora d’al·lucinògens però que feia un mes que no en prenia.

Una setmana després de l’atrocitat, un jove que es va identificar com a autor del vídeo i un futbolista, presumpte nòvio de la noia, han declarat davant la policia. Segons fonts policials citades per l’agència Efe, tots dos es van presentar en una comissaria divendres a la nit. Es tracta de Raí de Souza, de 22 anys, autor del vídeo, i de Lucas Perdomo, de 20, el nòvio, que va assegurar que no ho era. Aquest últim va assegurar que només el primer va tenir relaciones “consentides” amb la noia i que allò dels 30 era una al·lusió a una cançó de hip-hop. La policia va admetre que hi ha “indicis” de violació col·lectiva, però va deixar en llibertat els dos joves, que, pel que sembla, no estaven entre els quatre sospitosos identificats a les imatges.

Des que es va fer pública la violació múltiple i es va difondre el vídeo, les xarxes socials s’han inundat de missatges de repudi sota l’etiqueta #EstuproNaoÉCulpaDaVitima (la violació no és culpa de la víctima). A més a més, principalment a Rio i São Paulo s’han produït concentracions de protesta amb cartells com: “No a la cultura de la violació”.

L’agressió sexual a la menor es produeix enmig del malestar social creat per la crisi política que viu el Brasil, després de la suspensió de la presidenta Dilma Rousseff i la seva substitució interinament per Michel Temer. El president interí va anunciar la creació d’un departament de la Policia Federal dedicat específicament als delictes de violència contra les dones.

Robert Mur

29/05/2016

La Vanguardia

“En l’islamisme també hi ha col·lectius feministes”

Cristina Moreno, investiga al Middle East Centre, com a especialista en ciències socials als països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, coneix i denuncia la injustícia de la mirada eurocèntrica

Cristina Moreno Almeida viu a Londres i és experta en nacionalismes, gènere i cultures joves i urbanes al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. / O.S.

És investigadora en ciències socials i rebutja qualsevol generalització. Cristina Moreno Almeida (Las Palmas de Gran Canaria, 1979) viu i treballa a Londres i forma part del grup d’investigadors del Middle East Centre de la London School of Economics and Political Science (LSE). Experta en estudis culturals sobre el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient en temes com nacionalismes, gènere o raça, i sobretot en cultures joves i urbanes i mitjans de comunicació i de participació. Cristina Moreno va passar uns dies a Mallorca per fer una mirada crítica a l’exposició Waste lands, del museu Es Baluard, una mostra de dones artistes dels països àrabs que proposa una reflexió sobre realitats destruïdes i empobrides per les guerres i moltes altres causes. Cristina Moreno coneix totes aquestes fonts de destrucció, però també valora les de construcció.

Com interpretem les diverses realitats del món àrab des d’Europa?

El primer problema sorgeix en parlar de món àrab. És molest i imprecís perquè es pren una identitat com a dominant alhora que se silencien moltes altres cultures que conformen el que, amb més precisió però també amb reduccionisme, es diu nord d’Àfrica i Pròxim Orient, un terme geogràfic que prefereixo. Cal pensar que, per posar un exemple, als Emirats Àrabs només un 10% de la població és emiratina. Si ens referim al món àrab com a terme general, amaguem identitats importants.

Torno a formular la pregunta: mirem i interpretem el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient des d’una posició eurocèntrica?

Absolutament sí. I quan diem “eurocentrisme” també hi hem d’incloure els Estats Units, el Canadà, etc. En tot cas, l’eurocentrisme és hereu de la Il·lustració, amb la preponderància de França, i és cert: mirem el món des d’aquesta òptica única i també antiga, immobilista. Apliquem una visió eurocentrista del que ha de ser la democràcia, com si no hi hagués altres maneres d’entendre-la. És una visió amb la qual no puc estar d’acord. Són nombrosos els islamistes que estan a favor de la democràcia, especialment al Marroc, on he viscut uns anys, i també hi ha col·lectius feministes en l’islamisme, grups que, per cert, fan una tasca del tot meritòria. Així mateix, tot i la religió islàmica, hi ha moltes veus que estan parlant de laïcisme. Democràcia, feminisme i laïcisme són temes molt candents entre els islamistes.

No creu que és contradictori el feminisme i haver-se de tapar els cabells, la cara o el cos?

La qüestió és molt més complexa i sobretot diversa. Des de l’eurocentrisme es veu la dona sempre en actitud de resistència o d’opressió. Jo reivindico que cal mirar més enllà per no fer-ne una lectura simplista i tipificada. Pensar que les dones del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient són pobretes i que no saben el que volen és un gran error. I el vel en certes societats és un senyal de puresa i també una forma de seducció, com ho poden ser, per exemple, les ulleres en una altra societat.

No es pot negar el masclisme, tot i que no en tinguin l’exclusivitat.

Hi ha molt masclisme, però a vegades em demano per què parlem gairebé exclusivament de masclisme quan reivindiquem nous codis de família. Des del 2003 al Marroc també són reivindicats per una part de la població. Hi ha diferents sistemes de patriarcat. Tot i que sigui només com a exemple per demostrar la diversitat ens podem fixar en el fet que a l’Aràbia Saudita en certa manera és més fàcil ser homosexual en públic que no hetero. Vull insistir que la realitat és molt variada i, a més, cal estudiar-la per classes socials, per entorns urbans i rurals... Hi ha grans diferències. De fet, molts dels països de la zona estan utilitzant les qüestions de gènere per demostrar que són països moderns. És una utilització política -als Estats Units també es van utilitzar, i en molts altres països- de la qual les feministes són conscients, com ho són els músics de rap, als quals també se’ls utilitza.

És experta en rap, sobretot del Marroc. Sembla un llenguatge que hauria d’estar poc arrelat al nord d’Àfrica. En quin sentit l’utilitzen els músics de rap?

Com a tot arreu, el rap va néixer per fer festa a les barriades marginals. El rap en llengua àrab també busca donar un missatge i transmetre una estètica. Se’ls considerava occidentalitzats i ara ja són autèntiques estrelles. El mateix govern els contracta per als festivals, també per mostrar un Marroc modern. En tot cas, el que ara es percep amb més força és la reivindicació de la seva identitat africana, que sempre havia sigut considerada marginal. El mateix rei del Marroc ha fet nombrosos viatges a altres països africans per enfortir unes relacions que no tenia.

Durant tota la conversa ha plantejat la dificultat que hi ha de mirar l’altre i d’explicar-lo.

Realment és molt difícil, perquè ens força a deixar de banda els nostres privilegis. T’has de desconstruir per tenir en compte que els llenguatges, els gestos, els costums són diferents i s’han d’explicar diferent. Ens oblidem que molta gent no pensa de la mateixa manera que nosaltres. I els mitjans de comunicació necessiten una història, una única història, per satisfer la manera de representar l’altre. Haver d’explicar la diversitat no ven i és complex.

Cristina Ros

25/05/2016

Ara.cat

El drama de les ‘dones sobrants’ emergeix

El documental La presa del mercat del matrimoni s’ha convertit en un fenomen viral a la Xina, ja que denuncia el drama de les sheng nu, és a dir, les ”dones sobrants”, aquelles que tenen 27 anys o més i encara són solteres. El curtmetratge, de 4 minuts de durada, està produït per l’empresa japonesa de bellesa SK-II.

La societat xinesa, molt tradicional, prioritza el matrimoni i la maternitat per a les dones. El terme sheng nu s’utilitza obertament en els mitjans estatals des del 2007. Fins i tot el lloc web de la suposadament feminista Federació de Dones del govern de la Xina apareixien articles amb la denominació de “dones sobrants” fins que moltes es van queixar.

Però, el Govern xinès segueix pressionant, aliè al fet que aquesta tendència de les dones que opten per ser solteres i independents va en augment. O, potser per això, intervé per evitar-ho. Aquest mateix any, el Govern xinès va advertir que el desequilibri de gènere de la Xina –causat per la política dels avortaments selectius a causa del ‘fill únic’– era un problema greu.

Però es dóna el cas que la política del fill únic va acabar l’any passat i el problema persisteix, pel que el Partit Comunista insisteix en què les dones contreguin matrimoni. I els pares d’aquestes sheng nu secunden majoritàriament la tradició que les seves filles s’han de casar. És més, ho veuen com una falta de respecte i una ofensa que no ho facin. Per això, fins i tot n’hi ha el que s’anomena “mercat matrimonial”.

Mercat matrimonial

Aquests “mercats” són en general un lloc en el qual els pares deixen cartells amb una llista amb les característiques de les seves filles solteres, amb l’esperança de trobar-los parella. Però, ara, aquests ‘mercats’ també s’han convertit en un altaveu de les dones disconformes, com mostra el documental.

Així, en un cartell, una dona li diu als seus pares: “No em vull casar només pel bé del matrimoni. No seré feliç d’aquesta manera”. “Estic en contra de l’expressió ‘dona sobrant'”, diu un altre cartell d’una jove, la mare de la qual afegeix: “Els ‘homes sobrants’ han d’esforçar-se més”.

Però, aquesta postura d’aquesta mare no és la més comuna, sinó que les opinions majoritàries dels pares són més aviat crítiques amb les seves filles solteres. “Sempre pensàvem que la nostra filla tenia una gran personalitat. Però ella és només una mitjana en els estàndards de bellesa, no gaire bonica. És per això que ella és una ‘dona sobrant’“, diu en el documental una mare asseguda al costat de la seva filla, que tracta de contenir les llàgrimes.

“En la cultura xinesa, respectar als pares és la qualitat més important. I no casar-se és com el major signe de falta de respecte”, afirma una altra jove.

“Molta gent pensa que ser soltera en la societat xinesa és estar incompleta“, diu una altre. “Has de trobar un marit”, diu una mare, abans que el pare afegeixi:”Només moriré en pau si et cases“.

FAN TV

09/04/2016

El masclisme s’adapta als nous temps

Tot i els avenços i el discurs igualitari, la societat patriarcal perpetua els rols tradicionals d’home i dona

El masclime a la llar    [Clicar damunt la foto per fer-la més gran]

Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les formes que adopta el neomasclisme.

Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens

Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril. No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.

Rols sexistes en les relacions adolescents

Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això -opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.

“Els nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i Montse Prat, autores de l’estudi Prevenció de la violència de gènere en l’adolescència. L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.

Els micromasclismes de la vida quotidiana

Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?

“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma “desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la domèstica i de cura, de la dona”.

L’arribada dels fills, font de desigualtat

Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. “No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per què cobra menys, la dona?

Maternitat intensiva: dones que no deleguen

Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.

Noves masculinitats: pares compromesos

No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”, apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.

Lara Bonilla

06/03/2016

Ara.cat

Naixements a mida i amb control

Cada vegada més hospitals ofereixen la possibilitat de donar a llum seguint els desitjos de l’embarassada, si no hi ha risc per a la salut

Parir en un hospital també pot ser un acte natural i íntim. Cada vegada més hospitals proven de combinar la seguretat dels avenços mèdics amb un entorn que respecti els desitjos de l’embarassada. En cap moment no es renuncia a la gran onada tecnològica i mèdica que ha baixat les xifres de mortalitat perinatal a nivells mínims. Però els ginecòlegs reconeixen que han caigut en excessos de tecnificació que han convertit algunes sales de part en un lloc on l’opinió de la gestant no comptava gens. Un dels primers a posar en marxa aquests canvis ha estat l’hospital Sant Joan de Déu. El 2010 va començar amb el programa Maternitat Respectada (Mare), al qual s’integren tots els avenços de la medicina amb el respecte a l’opinió i el benestar de la dona que parirà. L’han seguit altres centres mèdics.

En cada vegada més hospitals es pensa bé si la dona necessita anestèsia epidural o l’episiotomia (incisió del perineu per engrandir la vagina i evitar els esquinços). Aquesta intervenció es realitzava fins ara per sistema en el 90% de les dones, sense el seu consentiment i malgrat anar contra els criteris de l’Organització Mundial de la Salut, que critica la seva generalització. Ara aquests protocols es revisen per “naturalitzar” el naixement. Si el part no presenta complicacions i l’embarassada no ho vol, els metges no apliquen aquesta mena de “maniobres”.

Al mateix filtre van a parar els incòmodes rasurats púbics, una mesura d’higiene més pròpia d’èpoques amb poca aigua corrent. O treure el nadó contínuament de l’habitació per a cada cura, amb cert aire de producció en cadena, tan lluny dels sentiments de qui acabava de veure néixer el seu fill. En alguns hospitals hi ha habitacions individuals preparades perquè el nadó no hagi de sortir i els pares aprenguin a tenir-ne cura amb seguretat. Sala de dilatació i part més agradable. Mare i fetus monitoritzats sense cables, perquè es moguin amb llibertat.

I altres millores més subtils, com a acompanyant també en la cesària, història clínica compartida amb el centre d’assistència primària i un equip de neonatologia de màxim nivell.

A l’hospital Vall d’Hebron també permeten, per exemple, que la parella o un acompanyant entri al quiròfan en el cas que sigui necessari realitzar una cesària. “A marit no se l’ha de privar d’escoltar el primer plor del seu nadó, ni a la mare que hi hagi algú per donar-li la mà, o per buscar una mirada de suport”, assenyala Elena Carreras, cap d’obstetrícia d’aquest centre. L’objectiu és que les embarassades se sentin com més bé millor. No tots els centres disposen d’aquestes prestacions, però l’objectiu seria generalitzar-les.

Redacció

21/08/2015

La Vanguardia

Carmen Domingo: "He començat a viure plenament durant la segona part de la vida"

Als 41 anys, Carmen Domingo va tornar a viure. Després de 17 anys convivint amb un maltractador, va sortir del cercle de la violència masclista. "La meva vida era un infern", diu. El seu pas per la casa d'acollida va ser clau. D'allà va sorgir l'associació Tamaia-Viure SenseViolència, on la Carmen ajuda altres dones que han passat per situacions semblants. Ella és ara un referent per a aquestes noies. "Ens veuen a nosaltres i veuen una sortida"

Carmen Domingo | Jordi Pizarro

"Em vaig casar als 24 anys molt enamorada i pensant que era per a tota la vida. Un any després vaig quedar embarassada i quan estava de quatre o cinc mesos, el meu marit va tenir una de les primeres explosions de violència. Em va donar una empenta i em va llançar al passadís. «Ets una inútil, no saps fer res, estàs grassa!», em va cridar. Em va fer molt de mal i en vaig parlar amb una amiga: «Dona, és que devia estar nerviós, no hi donis importància», em va dir. Vaig patir agressions verbals fins al moment que va néixer la meva filla. En saber que era una nena, va trigar 24 hores a aparèixer a l'hospital perquè volia un nen. Quan vam tornar a casa, va actuar com si res. Ignorava la criatura i exigia la mateixa atenció que abans. Ell no ajudava en absolut i jo tenia més pressió perquè tot estigués impecable. Després d'un temps que vam passar més o menys normal, vaig tornar a quedar embarassada. Amb una nena de 22 mesos i a punt de donar a llum, estava sempre sola perquè ell sortia cada nit. Era addicte al joc i això li produïa un estat de nervis increïble. No li podies dir res, qualsevol cosa era motiu de discussió".

"Al principi, les agressions es distancien en el temps i et demana perdó. Penses que ha estat un mal moment i que amb el temps reprendràs una relació normal. Però les agressions són cada cop més freqüents, més fortes, i t'intimida. I el que era esporàdic es converteix en una tensió contínua, perquè quan ell obre la porta de casa no saps de quin humor estarà. Recordo una vegada que em va llançar contra la banyera mentre banyava la nena. I llavors el que fas és no fer soroll, intentar que els nens molestin el mínim possible, que tot estigui perfecte. Però, tot i així, a vegades ells vénen de mal humor i provoquen la situació".

"L'any 1985 decideixo que no puc més i que em vull separar. Quan ell rep la carta de citació destrossa la casa i em diu que o retiro la demanda o em mata a mi i a les nenes. Vaig agafar una depressió i ell va decidir que un fill m'aniria bé. Vaig claudicar. Vaig tenir una altra filla i les agressions eren cada cop més freqüents. La meva vida es va convertir en un infern. Fins que un dia, va donar una pallissa a la meva filla gran i vaig decidir que allò era el final. No podia viure 17 anys amb una persona que m'amenaçava i començar una segona part en què amenacés les meves filles. Vaig decidir crear una estratègia per fugir i em va apunyalar. Vaig fugir".

Casa d'acollida, tornar a començar

"Amb les meves filles entro a una casa d'acollida.És un procés dur i difícil. S'hi arriba amb l'autoestima molt baixa, destrossada. Es treballa la no-violència, l'autoestima i el sentiment de culpabilitat, perquè, malgrat tot el que ell ens feia, em sentia culpable. Una de les coses que més valoro són aquells sis mesos sense l'agressor a prop per poder-me recuperar emocionalment. Surts de la casa quan ja tens la separació i la custòdia decidida. A partir d'aquí començo una nova vida. Les meves filles tenien llavors 14, 12 i 3 anys. Treballo molt -perquè ell mai ha passat una pensió-, però fem pinya i a poc a poc ens anem relaxant i vivint millor".

"Quan acabes una relació de maltractament que ha durat tant de temps, ets una persona molt insegura i debilitada: s'han passat 17 anys dient-te que no serveixes per a res. Jo treballava en un laboratori farmacèutic i ho vaig deixar en casar-me, el 1975. Quan em vaig separar l'any 1991, em vaig treure el carnet de conduir i vaig fer cursos d'auxiliar de clínica i de geriatria, una de les millor coses que he fet, ja que ara tinc una professió. Un dels lemes de la casa d'acollida és: «A la vida aconseguiré el que em proposi». I és cert. Pots trigar més o menys, però si lluites ho aconsegueixes. Quan et separes, la societat segueix culpabilitzant la dona, per molt malament que ho hagi passat. Algunes amigues em deien: «És que totes hem d'aguantar». A les dones ens han educat per aguantar. I va arribar un moment que vaig dir prou. Però el missatge que t'arriba és que no pots deixar els teus fills sense un pare, però no és un pare, és un monstre".

Mentora, un nou rol

"Ens sentíem incompreses, bitxos raros, i tornàvem de visita a la casa d'acollida, on sentíem que ens entenien. D'allà va sorgir la idea entre algunes dones i educadores de formar l'associació Tamaia. Ens ha canviat les vides. Tamaia ens ha servit per créixer, per sentir que tenim uns drets i per educar en el respecte els nostres fills. Ara sóc mentora d'altres noies. Som el seu referent. Són noies que arriben molt dèbils i pensen que és difícil sortir del cercle de violència. Elles saben la nostra història i veuen que hi ha una sortida. I molts cops jo em veig reflectida en elles. Veus l'evolució que fan i no tenen res a veure amb qui eren quan van arribar, i això no té preu".

"Que per què no em vaig separar abans? Si no ho vaig fer abans és perquè estava molt minvada; en tenia prou sobrevivint. Estàs atemorida. Quan una dona pateix maltractaments i no ho denuncia és per terror. Ho fa quan realment se sent segura, perquè denuncies però tornes a casa i és imprevisible el que pot passar. El cicle de la violència és tan dur que un en surt quan troba l'estratègia per fer-ho. I, a més, tampoc hi ha tants recursos. Es necessiten més mitjans per acompanyar les dones en aquest procés. No se les pot culpabilitzar".

"Ha estat a la segona part de la meva vida que he començat a viure plenament, amb menys pors i molt més segura. Ara estic molt bé. Sóc forta. Les meves tres filles han estudiat i treballen i han arribat on són ara perquè en un moment determinat vaig decidir trencar amb la violència. El millor que he fet ha estat separar-me i ara poder ajudar altres dones a tenir la força i la convicció que, si vols, pots".

Lara Bonilla 
17/03/13 
Ara.cat

"La meva nena té 13 anys i ja he aconseguit que no es casi dues vegades"

Majeda Sharmina neda contra corrent. Fa dos anys que lluita per canviar el destí de la seva filla a Bangladesh, on el 68% de les nenes són obligades a contreure matrimoni abans dels 18 anys

La Majeda té només 18 anys més que la seva filla, que ja n'ha fet 13. Parla amb un to dolç, però amb frases directes i desenfadades. Mai ha anat a l'escola, va viure la seva infància com òrfena i confronta l'adultesa des de la viduïtat. En l'actualitat treballa jornades de 12 hores contínues al servei domèstic. La capacitat que té de narrar la realitat que la trastoca resulta devastadora.

Aquesta dona ha encetat una campanya ferma, una guerra sense protagonismes públics i un cap que obre camí al futur de la Sabina, la seva filla. És una lluita difícil a la seva Bangladesh natal, on 7 de cada 10 nenes són obligades a contreure matrimoni a partir dels 12 anys.

La seva estratègia consisteix a negar amb rotunditat a tota sol·licitud de matrimoni que arribi per la seva filla, prenent com principal refugi una escola situada a Korail, un dels slums més poblats de la capital del país, amb gairebé un milió d'habitants. Allà assisteix per primera vegada a l'escola per participar en els tallers de sensibilització de l'organització Intervida, que tenen com a objectiu inculcar la necessitat d'educar les nenes, un dret que només un 20% d'elles aconsegueix assolir.

Què significa per a vostè ser dona a Bangladesh?

És ser res. Perquè, passi el que passi, acabem a la cuina. En la dels nostres pares, a la del nostre marit o en la de la nostra sogra, però sempre internades en una cuina.

Només a la cuina?

No, la cuina és el més habitual, però a part hem de fer moltes hores en les fàbriques i netejant la casa d'altres persones. Moltes, moltes hores i sempre, sempre el mateix.

Quins són els oficis més habituals en què treballen les nenes?

Les fàbriques de sabates, de roba, en tèxtils. Però les contracten sobretot per al treball domèstic. Les nenes a partir dels 6 anys ja poden rentar roba, fregar terres, cuinar coses senzilles. Són més barates i mengen menys.

I aquest no és el futur que vol per a la seva filla, no?

Això és molt difícil evitar-ho. El que sí vull evitar és que hagi de casar-se sent una nena.

Per què?

Perquè les nenes tenen dret a tenir un altre tipus de vida, han d'anar a l'escola, jugar, aprendre les coses que les faran millors persones.

Com va ser la seva vida com a nena?

Com la de totes les nenes. La meva mare es va quedar vídua i vam haver de treballar molt i des de molt petites. Un dia tornava a casa i un home va començar a dir-me coses, a xiular-me. Així cada dia, durant diverses setmanes. Llavors arribava a casa espantada perquè sabia que aquest home em podria violar. La meva mare per prevenir, va decidir que havia de casar-me, amb un home que no coneixia i sense pagar la dot.

És molt comú la seva història a Bangladesh?

Sí. Aquí quan les nenes compleixen 12 anys comencen a ser molt vistes pels homes. Qualsevol pot agafar-les al carrer i violar-les, després vas a la policia i no et fan cas. No es pot ni denunciar. Així que per a molts pares, el millor és casar abans que això passi, perquè d'aquesta manera tindran menjar i protecció per part d'un home.

Què ha significat això per a la seva vida?

Tot i res. Com el començament i el final de tot. És el que m'ha tocat. Al poc temps va néixer Sabina. El meu marit no em respectava perquè la meva mare no havia pagat el dot, així que un dia em va abandonar, se'n va anar amb una altra, i al cap d'uns anys va morir. La meva família em va obligar a casar-me una altra vegada.

Com va decidir que volia evitar aquesta situació la seva filla?

El meu actual marit em va dir que cada vegada érem més pobres, i em va proposar a un amic per casar Sabina. Un dia a l'escola de la meva filla em van dir que s'havien assabentat d'aquesta possibilitat, així que em van convidar a participar en unes classes en què vaig entendre que Sabina podia tenir un altre futur. Ja no veig normal que es casi sent una nena. La meva filla té 13 anys i ja he aconseguit que no es casi dues vegades!

No tem que li passi alguna cosa a la Sabina?

Sí, sí. Molt. Per això mai la deixo anar sola a cap lloc. Per això estic contenta que vagi a l'escola, perquè li permetrà ser cada dia més forta, més llesta i aprendrà a defensar-se.

Com s'imagina que serà el futur de la seva filla?

Me l'imagino feliç. Ella ja ho té clar: vol ser policia. I quan li preguntes el perquè, la Sabina diu que per protegir les dones i poder ficar a la preso a tots els homes que els hi facin mal. Crec que anem pel bon camí.

Melissa Silva Franco

08/03/13

La Vanguardia