"Només pregunta’t ‘com em sento en aquesta relació?’"

Jean-Charles Bouchoux, especialista en la perversió narcisista

Foto per Xavier Gómez

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Rodez i visc a Montpellier. Sóc psicoanalista, psicoterapeuta i escriptor. Visc en parella i compartim 6 fills. Dretes, esquerres? Tota reducció binària és errònia! Crec en el misteri. El pervers narcisista necessita algú altre per projectar les seves imperfeccions.

Què és la perversió narcisista?

Una psicopatologia... no gaire apreciable a primera vista.

I per què?

El pervers narcisista és una persona que desplega molts encants i resulta adorable d’entrada.

Això no té res de dolent.

No, fins que atrapa algú en la seva teranyina i comença a danyar-lo greument.

Què podria fer-me un pervers (o una perversa) narcisista?

Jugar amb tu fins a erosionar-te psicològicament, desvalorar-te, deprimir-te, enfonsar-te... Destruir-te!

Destruir-me?

Fins i tot podries arribar a l’extrem d’emmalaltir o d’intentar lesionar-te o suïcidar-te.

Jo me n’adonaria abans, i sortiria corrents!

O no... Tracto com a especialista moltes víctimes de perversos narcisistes... i cada dia en són més!

Més perversos o més víctimes?

L’un va amb l’altre, esclar.

I com funciona, aquest tàndem tòxic?

El pervers narcisista aconsegueix que la seva víctima se senti culpable de ser mala persona, de ser imperfecta, incorrecta, incompleta, fal·lible, falsa, infidel, mentidera, el pitjor.

Ja, i la víctima comença a demanar perdó, perdó, perdó...

Veig que ho entens. Aquesta és la perversió: el narcisista no és capaç d’admetre cap taca en si mateix, i les projecta totes en l’altre!

En la seva parella?

Sí. O també en algun alumne, si el pervers narcisista és professor. O en un empleat, si és un cap. O en un fill, si és pare...

Un pare pot ser pervers narcisista amb el seu propi fill?

“Ets un desastre, xaval, no arribaràs a res”: projecta en el seu fill el que no admet en ell mateix.

Hi ha més narcisistes homes o dones?

Per igual.

Pot ser que jo mateix sigui un pervers narcisista...

No.

Per què no?

Si t’ho qüestiones, si t’ho estàs plantejant, ­això et descarta, perquè el pervers narcisista no dubta mai que és perfecte, impecable, irreprotxable.

Ah, no: jo sóc molt reprotxable.

Compte! Si tendeixes a culpabilitzar-te tan fàcilment, seràs una víctima fàcil.

Ah!

Imagina un passejant amb la seva parella. Es creuen amb una dona, i veure-la l’excita a ell. Llavors, incapaç d’assumir contradiccions internes, mira a la seva parella i l’acusa: “Segur que te n’aniries al llit amb un altre!”. Així actua el perfecte narcisista: obliga la seva víctima a defensar-se contínuament.

I infructuosament, suposo.

Sí, el pervers narcisista necessita sempre algú altre a qui poder menyscabar, degradar, inculpar d’errors diversos. I si intentes allunyar-te d’ell, embogeix i et persegueix: necessita tenir-te per continuar abocant retrets.

El pervers narcisista neix o es fa?

Va viure en la seva infantesa algun desemparament. “O sóc perfecte o m’abandonen”, li dicta el seu inconscient, i s’idealitza a si mateix: no es permet assumir cap “imperfecció” dins seu, i les projecta en un altre!

I com és l’altre?

Algú valuós, a qui admira per les seves qualitats, elevat, empàtic, sensible... Un reflex de com es veu a si mateix.

Com un mirall... a l’estil Dorian Gray.

Sí, un mirall per embrutar-lo, ratllar-lo, i fins i tot trencar-lo, quedant ell immaculat.

I la víctima, a patir.

La víctima sol pensar “ja el canviaré”. Un greu error! Ningú no canvia ningú: un només canvia si vol canviar un mateix.

D’acord.

No idealitzis mai: tots tenim defectes. O acceptes els de l’altre, o vés-te’n! El pervers necessita l’altre perquè ell és la part bona (doctor Jekill) i l’altre la dolenta ( Mr. Hyde).

Més exemples de perversos.

Una noia oblida posar l’alarma del despertador. L’endemà al matí no sona... i acusa la seva parella!: “Tu has tocat el rellotge!”, li diu. No accepta que s’hagi equivocat ella!

Perversa.

Impotent, la víctima discuteix, i és inútil.

Té curació, el pervers narcisista?

Impossible. La principal medecina és sempre voler canviar, i el pervers narcisista ni tan sols té consciència de la seva patologia.

Com puc saber si en sóc víctima?

Pregunta’t: “Com em sento en la meva relació amb aquesta persona?”. I si no et respons “bé”, allunya-te’n! Una relació només és per estar bé! Sigues egoista: es tracta d’estar un bé sense danyar ningú altre.

Val més sol que mal acompanyat. Me’n vaig. Què passarà amb el pervers?

Que et perseguirà. Et trucarà. T’escriurà. No li obris la porta! No li agafis les trucades! No li contestis els correus! Manté sempre la distància amb ell o ella.

Fins quan? Quan cedirà?

Fins que no et necessiti, i això no passa fins que troba una altra víctima.

Dependència

Bouchoux és psicoanalista i psicoterapeuta, i un dels especialistes mundials en el tractament de la perversió narcisista. Condensa els seus sabers a Los perversos narcisistas (Arpa), llibre que ens regala un consell difícil però essencial per blindar-nos contra aquests malalts de la personalitat: “Assumeix que tens qualitats i defectes, capacitats i mancances, i així no necessitaràs buscar la teva pròpia imatge en la mirada d’un altre”. I no li diguis mai al teu fill “fes-ho per mi” –ni menjar-se la sopa ni fer els deures–, o estaràs educant-lo per complaure sempre algú altre en comptes de si mateix, per dependre i ser víctima d’un pervers narcisista que jugarà amb ell fins a fer-lo tornar boig.

Víctor-M. Amela
08/10/2016
La Vanguardia

Per què es fa tan complicat separar-se de la parella maltractadora?

Quan la dona decideix separar-se, quelcom propi se'n va amb l'altre, per això el fonamental en els casos de violència és ajudar a retrobar l'autoestima deteriorada per l'agressor

La violència, en algunes parelles, es converteix en l'única resposta davant la divergència (Getty)

Acabar una relació de parella, en general, no és una tasca fàcil, ni per a qui la provoca ni per a qui s'ho troba. Separar-se d'aquella persona amb qui s'ha compartit una mica del més íntim, virtuts i misèries, rutines i sorpreses, sigui per poc o molt de temps, implica separar-se de quelcom propi que se'n va amb l'altre.

Aquesta dificultat de separació creix quan la relació s'ha basat en donar-ho o ser-ho tot per a la parella, i el violent s'ha convertit en l'única resposta davant la divergència. Frases com: jo donava el 100% en la relació, em vaig obrir per complet o estava totalment "cega" per la meva parella, per posar alguns exemples, es repeteixen en les dones que acudeixen als serveis específics d'atenció i recuperació per a dones que han patit situacions de violència en la parella.

Els conceptes de recuperació i d'apoderament, molt usats en aquestes situacions, pressuposen, d'entrada, certa pèrdua com a conseqüència de la relació desigual i abusiva. Es tractaria llavors, d'ajudar a la dona a retrobar el seu estat anterior, sigui a partir de la millora de competències o de l'augment de l'autoestima, aparentment minvades o deteriorades per la convivència amb l'agressor. Simplificant, seria passar del menys al més, del que ha perdut al que ha recuperat.

La dificultat de desenganxar-se

Però això no acaba d'explicar el perquè, al llarg d'aquest recorregut, el que s'escolta, pacient després pacient, és una veritable dificultat per separar-se, per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat a el pitjor.

Així doncs, com podríem pensar que aquest fenomen enganxi?

Renunciar a una vida intensa, on tot el que passa és extrem, per recuperar una mica de la "normalitat", no és tasca fàcil. Vam trobar un amor intens acompanyant la certesa que l'altre canviarà, unes paraules extremes que inclouen els insults, les vexacions i els menyspreus i que passen ràpidament de l'amor a l'odi. Al costat d'elles no falten les paraules belles, d'amor etern i pura desesperació, l'odi transmutat en amor, una violència ferotge, com intent d'intervenir certa separació a partir de l'agressió.

Les dues cares de l'excés

Segons aquesta segona lògica i simplificant de nou, es tractaria de passar del més almenys, de la intensitat a la normalitat. Això implica una pèrdua d'una altra índole, molt difícil d'assumir. Aquest "sense-límit" ho envaeix tot perquè quan parlem de l'excés, excés d'amor i d'odi... trobem les dues cares de la mateixa moneda.

Potser llavors caldria preguntar-se per les condicions de l'elecció de parella que son des de l'inici de la relació. Aquest "massa", hi era d'entrada o va aparèixer a posteriori?; en alguns casos el que apareix al principi és una idealització de l'altre: "buscava protecció i afecte", però el que es realment es troba és "abús i violència".

Altres casos parlen d'un bon inici seguit d'un gir gradual: a mesura que una va renunciant, augmenta la comanda de l'altre al nivell de l'exigència.

"El que s'escolta, pacient rera pacient, és una veritable dificultat per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat al pitjor"

Ajudar a aquestes persones a saber i entendre de què s'han de "desenganxar" (més que de qui) implica que puguin desprendre's d'aquest ideal que busquen i que els despista en relació al seu desig. Ajudar-los tenint en compte el que no funciona en aquesta relació, això en què ensopeguen i que es va repetint sense que arribin a posar fre. Renunciar a aquesta "intensitat" que les envolta en un vincle clarament destructiu per d'aquesta manera obtenir un plaer més "lleuger" però més d'acord amb el seu desig propi.

Oriana Novau

09/06/2016

La Vanguardia