“Ha nascut un imaginari que promou l’islam com la religió de la protesta”

Mohamed-Ali Adraoui, investigador de l’European University Institute, és un reconegut expert en salafisme. És l’autor de Du Golfe aux banlieues. Le salafisme mondialisé. Investiga sobre els processos de radicalització a Occident en comunitats musulmanes.

Creu que els tres atemptats de França, Tunísia i Kuwait estan connectats?

Hem de sospitar que hi ha algun tipus de connexió, de vincles operatius, però encara hi ha poca informació per confirmar-ho. Sabem que a Europa hi ha des de fa anys l’amenaça de persones susceptibles de passar a l’acció. Una altra cosa és el significat de l’ús de mètodes com la decapitació, que mai havien sigut utilitzats per grups jihadistes a Europa... ni enlloc. Es busca un doble efecte: sembrar el terror i colpejar l’imaginari col·lectiu.

Com s’explica que a Europa i els Estats Units hi hagi gent que se senti atreta pel jihadisme?

Cal saber que els moviments jihadistes són molt oberts en el sentit nacional. Des dels anys 80, amb la Guerra de l’Afganistan, atreuen (o fascinen) joves i no tan joves arreu del món. Ho hem vist també amb Bòsnia, Txetxènia, el Caixmir i més recentment amb l’Iraq o amb Síria. En tots aquests conflictes hi han participat combatents que han sortit de França, els Estats Units, la Gran Bretanya, Austràlia, i també de països musulmans. No és una novetat: el que és nou és la dimensió que ha pres aquest fenomen avui, sobretot des de l’inici de la guerra civil a Síria.

Per què?

D’una banda, perquè la guerra de Síria té una dimensió regional i multifacètica: és una guerra entre un règim i un poble, entre diferents grups ètnics i confessionals, entre potències regionals i internacionals... Hi ha una forma d’imaginari jihadista que ha pres la iniciativa, sobretot entre els més joves, davant les formes de contestació tradicionals. A Espanya, França o Itàlia els discursos antisistema amb crides a la violència venien sobretot de grups seculars, fossin d’extrema esquerra o d’extrema dreta. I des de fa uns anys s’ha produït una mena d’islamització de la contestació. Gràcies a internet, a les imatges, a l’ús que fan grups com l’Estat Islàmic de les xarxes socials... es projecta un missatge en què l’islam s’ha convertit en la religió de la protesta.

Contra qui?

Els enemics evolucionen: poden ser els Estats Units, les dictadures o les altres religions. El jihadisme presenta l’islam com la religió dels damnats de la terra -com diu Carlos el Xacal, el terrorista veneçolà convertit a l’islam-, contra el sionisme, contra els grans capitalistes.

I això resulta especialment atractiu entre els joves?

Hem vist un canvi sociològic en el jihadisme. És diferent de la generació de la Guerra de l’Afganistan, que era més madura. Ara trobem francesos, belgues, tunisians, de 17 o 20 anys que deixen casa seva per anar a combatre amb grups jihadistes. Una part de la joventut europea s’identifica amb aquesta idea de l’islam com a religió de la resistència.

Quin paper hi juga aleshores la religió?

Aquesta generació de joves té la impressió que li han mentit, que les promeses de la societat liberal eren una mentida i que els estats on viuen els enganyen. En ells, el discurs religiós no és tant la causa com la conseqüència del seu trencament amb la societat. Es veu clarament en el cas dels conversos: abans d’apropar-se a la religió musulmana, sovint s’identifiquen amb amics que veuen com a discriminats. Es veuen més com a oprimits que com a musulmans. I això explica la rapidesa de les trajectòries. En aquesta generació de joves, els mites polítics tradicionals han desaparegut i trenquen amb les generacions anteriors. La religió és un element de socialització: els musulmans contra els no musulmans i, dins dels primers, els autèntics contra els traïdors.

Es pot fer un perfil d’aquests nous jihadistes? O la idea d’un barbut marginal és un estereotip?

Hi ha els delinqüents de barris perifèrics que es radicalitzen a les presons, però també joves de classe mitjana de famílies que no tenen res a veure amb la religió. No és tant un problema de pobresa com d’imaginari polític. Hi intervenen les guerres, les explicacions geopolítiques, unes lectures de la discriminació que són reinterpretades en un sistema religiós de comprensió del món.

I estem veient casos de dones que també s’incorporen al projecte jihadista des d’Europa i es traslladen a Síria o l’Iraq.

Un 15% o 20% dels que viatgen a Síria són dones. I no és nou però té una dimensió que no havíem vist mai. Algunes combaten, però la majoria van a fer d’esposes i mares dels soldats. Juguen un paper molt important: els jihadistes donen un espai a la dona. Els dirigents tenen problemes perquè les poblacions locals, on pesa molt el factor tribal i confessional, acceptin els combatents estrangers i aleshores també necessiten dones.

Espanya eleva l’alerta antiterrorista

Davant la coincidència d’atemptats terroristes, el fet que el 29 de juny faci un any de la proclamació del califat de l’Estat Islàmic (EI), la proximitat geogràfica de l’atemptat de Lió i la informació que el ministeri de l’Interior espanyol ha compartit amb el govern francès, el govern central va decidir ahir elevar l’alerta terrorista a Espanya del grau 3 (moderat) al 4 (alt), en una escala de 5. Es tracta d’un punt per sobre de l’increment de seguretat que es va viure després dels atemptats a París. Després d’una reunió urgent del pacte antijihadista espanyol, que integren el PP i el PSOE, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va informar que “no hi ha constància que entre els morts hi hagi cap ciutadà espanyol” a l’atemptat de Tunísia.

Cristina Mas

27/06/2015

Ara.cat