“La sinagoga de Magdala va ser el bressol del cristianisme”

Jesús García, investigador del projecte Magdala

 

Tinc 39 anys. Soc de Madrid. Soc periodista i escriptor. Estic casat amb la María i tenim dos fills, en Santi (2) i la Lucía (1). Política? Desencisat! Creences? Soc catòlic practicant. Excavo com a voluntari a la sinagoga del jaciment de Magdala, el poble de Maria Magdalena, el mar de Galilea.

L’atreu Maria Magdalena...

És la dona més citada als Evangelis, després de la Mare de Déu. Tenia un lloc principal al costat de Jesús.

A catequesi em van explicar que era una bagassa redimida...

Doncs no. Era una dona adinerada de l’alta ­societat jueva, i ajudava Jesús.

Com ho sap?

Diu Lluc 8,13 que Magdalena anava amb altres dones riques com “Joana, muller de l’administrador del rei Herodes”.

Què hi veien, en Jesús?

El primer home que tractava la dona amb respecte. Van estar al peu de la creu... I “dona” és el primer que dirà en ressuscitar.

A Maria Magdalena, l’hi diu?

Sí! “Dona, per què plores?”, li diu davant del sepulcre buit. I li encarrega que expliqui la seva resurrecció: ella obre l’evangelització!

Van ser parella?

Només sabem que Jesús la va guarir (de set dimonis) i ella el va seguir. Eren molt amics, s’estimaven moltíssim.

Com era ella?

Una dona vistosa, amb iniciativa, lideratge i carisma... que va compartir amb Jesús els seus ensenyaments revolucionaris: ningú no havia afirmat abans que hi ha un estadi superior al de la justícia, a l’“ull per ull” jueu.

Quin estadi?

El perdó! Només el perdó, més que la justícia, salvarà la humanitat de la seva violència destructiva. I Jesús gosa predicar-ho, com gosa dialogar amb dones... adúlteres!

Què n’opinaven els seus coetanis?

El van matar! La humanitat ha estat sempre masclista i violenta. Però ell va sembrar la llavor dels drets humans. I ho va fer en un lloc que he excavat amb les meves mans...

On?

Magdala! El poble de Maria Magdalena! A la vora del llac Tiberíades, també conegut com a mar de Galilea.

Jesús va caminar sobre aquelles aigües?

Sí, i hi va navegar, va pescar, va multiplicar pans i peixos, va exorcitzar, va predicar... Instal·lat a casa de Pere, a la veïna Cafarnaüm, va dir: “Anem a predicar a aquelles viles a prop de la riba”. Magdala, a sis quilòmetres!

I allà hi ha excavat, em diu?

Van aflorar les ruïnes de Magdala en un terreny de la riba on el pare Juan Solana, un sacerdot mexicà, construïa una església per a pelegrins, l’any 2004. I hi va aparèixer la sinagoga, del segle I, preservada sota la sorra durant dos mil anys.

I Jesús va predicar en aquella sinagoga?

M’he assegut a les grades de pedra on ell va seure! I he desenterrat una moneda d’ Herodes, dels dies de Jesús: amb aquella moneda Maria Magdalena potser va comprar un pa.

Com era aquella Magdala?

Una vila rica gràcies a la salaó, conservació i exportació del peix del llac, situada en una cruïlla de la Via Maris.

Què és la Via Maris?

La ruta comercial que connectava Egipte amb Damasc, el delta del Nil amb la ruta de la seda. Les prèdiques de Jesús viatjaven!

El cristianisme neix en aquesta sinagoga?

Sí! Jesús els ensenya que perquè Déu sigui present no necessiten anar-se’n al lucratiu temple de Jerusalem: “On n’hi hagi dos o tres de vosaltres, hi seré jo”, els va ensenyar.

Però encara era una sinagoga jueva...

Els que s’hi reunien ( assemblea, en grec ésecclesia) eren alhora, sense saber-ho, els últims jueus i els primers cristians. I allà fan una cosa molt blasfema per al judaisme!

Què hi fan, en aquella sinagoga?

Al centre de la sala hi col·loquen una pedra cúbica... amb certes imatges esculpides, com la menorà, canelobre de set braços que il·luminava el sancta santòrum, una estança hermètica del temple de Jerusalem on hi havia Jahvè...

I això era blasfem?

Prohibidíssim representar-lo! Però a Magdala ja creuen que Jahvè és entre ells, que ells reunits són el Temple... I aquella pedra transgressora així ho representa!

Aquella pedra és el primer pedestal del cristianisme!

La custodien les autoritats d’Israel, però és propietat de la congregació del pare Juan, que va excavar en aquell lloc a la riba del llac per un miracle de la providència!

Quin miracle?

Va arribar per atzar a aquell terreny costaner, va veure que es venia, li va agradar per a la seva congregació i va buscar diners... una fortuna!I l’hi va donar un empresari mexicà: Antonio Fernández, el de les cerveses Modelo i Co­ronita.

M’agraden aquestes cerveses!

Nascut a Espanya, amb 20 anys el van enviar al front de Terol. De 900 soldats, en van sobreviure ell i vuit més. Després de la Guerra Civil va emigrar a Mèxic, sense res . I li va anar bé.

I per què va decidir donar aquella fortuna a un sacerdot com el pare Juan?

L’hi vaig preguntar al pare Juan, que només ho va saber quan Magdala va emergir...

Com va anar?

Antonio Fernández va volar a Magdala i li va dir: “Quan el vaig veure entrar al meu despatx, vaig sentir una veu: ‘Ajuda aquest home’. I la vaig obeir. I ara entenc el perquè!” I llavors Antonio li va explicar al pare Juan la seva història...

La providència

Antonio Fernández ­acaba de morir a Mèxic, nonagenari. Tenia 20 anys quan el seu supe­rior li va ordenar una missió al front de Terol: passar una noia a l’altre costat. Va marxar a cavall amb ella. Els van matar el cavall i es van amagar sota el cadàver, on van resistir un dia de trets. Es va fer fosc i van reptar. Sans i estalvis, el jove es va veure a la capa 32 forats de bala! Tota la seva llarga vida va intuir que havia sobreviscut per a alguna cosa més que per fer-se ric. Octogenari, va sentir que potser aquell sacerdot que li demanava diners... I ho va saber el dia que els seus diners... desenterraven el bressol del cristianisme! Jesús García ho relata a El proyecto (gospaarts.com).

Víctor-M. Amela

01/02/2017

La Vanguardia

“Doni més temps al ser i menys al fer: viurà millor”

Laurence Freeman, dirigeix amb el Dalai-lama la Comunitat Mundial de Meditació Cristiana

Foto per Jordi Play

Tinc 65 anys: temo complir cada dècada, però després la celebro. Vaig néixer a Londres, encara que em sento cada dia més irlandès, com els meus pares. L’evangeli és neurociència amb Marta, l'hemisferi esquerra, i Maria, el dret. Per gaudir de la vida recordi que s’acaba. Ensenyo meditació a Esade.

Des de xefs fins a futbolistes: tots parlen del mindfulness. Vostè se n’alegra?

Me n’alegro per ells. De fet, no és cap moda, sinó un retorn, perquè amb aquestes tècniques no fem sinó reintegrar-nos a una tradició de control mental que havíem perdut.

Per què i quan les vam perdre?

Els primers cristians recitaven mantres de relaxació i concentració per aconseguir la presència plena i l’autodomini, però a Occident aquelles tècniques es van anar oblidant i la nostra oració es va tornar més cerebral. Excepte a l’Església bizantina, que els va conservar i encara els practica.

I encara resen amb salmòdia hipnòtica.

En canvi, aquí a l’Església romana, la contemplació va ser relegada als monestirs per als místics i, fora d’ells, va acabar sent considerat una pràctica sospitosa. Així es van perdre les tècniques paleocristianes de control mental.

Doncs certament són pura higiene.

Per això jo les ensenyo ara als no-creients igual que un hospital catòlic també atén els ateus quan es trenquen un braç. A alguns budistes els amoïna, en canvi, aquesta perspectiva tan pràctica i la generalització del seu ús.

Per què?

Perquè també pots aplicar les tècniques de ­concentració i atenció plena per ser millor corredor de borsa o millor franctirador en guerra. Dominar la focalització pot servir a les pitjors finalitats.

O ser un innocent ibuprofèn sense pastilla.

Per això, jo començaria per diferenciar entre els beneficis i els fruits del mindulness. I després ja parlarem de transcendència.

No és el mateix?

Els beneficis mesurables d’aquelles tècniques no són transcendents, sinó immediats i patents: disminueixen la tensió arterial, milloren el sistema immunològic i la salut cardíaca, redueixen l’ansietat i l’estrès...

Tot això només meditant?

Només amb tècniques de concentració i respiració. Després arriben, a més, els beneficis. Tinc un alumne que va estar en una guerra com a marine i em va dir que era ateu. Vaig replicar que no hi havia cap problema. Que vingués a aprendre a relaxar-se amb nosaltres.

Va funcionar?

Com a bon exmilitar, era un tipus disciplinat, sí, i va ser capaç d’imposar-se la mitja hora diària de concentració a la sortida i a la posta del sol, que són els millors moments.

I...?

La seva dona li va demanar que continués practicant mindfulness perquè, des que meditava, l’escoltava. Abans, quan ella li parlava, mirava el mòbil, la tele o el diari, però no a ella.

De marine a marit modèlic.

Jo diria només que ara és més bon marit i la seva dona també serà millor amb ell. A més dels beneficis, aquests són els fruits del mindfulness et fa més pacient, tranquil, agradable, sensible, empàtic. I els altres ho noten.

Es pot anar més enllà?

El mindfulness és una tècnica amb què aprofundeixes en tu mateix i millores el teu autoconeixement i autoacceptació. Serveix de preparació per a la meditació transcendental amb què la consciència comença a expandir-se i prendre contacte amb una cosa més gran que un mateix.

Això ja és una religió?

De nou, no necessàriament. És una tradició, ­això sí. I una experiència renovadora amb què veus el món ja no només des de tu mateix, sinó des del tu i el tots fins a arribar a dissoldre’t en una espècie de consciència universal. I no és fe: és praxi. Ho vius.

En sembla molt convençut, vostè.

És experiència; no convicció. El cristianisme es mostra, així, universal. Quan Jesús va dir “que la teva mà dreta no sàpiga què fa la teva esquerra” parlava dels dos hemisferis del cervell.

Jesús era neurocientífic avant la lettre?

Exacte, perquè l’hemisferi esquerre és autoconscient: analitza, elucida, categoritza; i el dret és intuïció, contemplació i està en el flux dels esdeveniments en present continu. L’equilibri s’aconsegueix connectant els dos hemisferis i la meditació t’ajuda aconseguir-ho.

L’evangeli, manual de neurociència.

També en l’episodi de Maria i Marta: recorda que una contemplava el món amb Jesús mentre que l’altra es preocupava de les feines de casa?

L’una, atabalada, i l’altra, gaudint.

Jesús li diu: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa (és l’ansietat) per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària, i és que tu i la teva germana estigueu en harmonia”. Jesús es refereix així a la unió del cervell racional i el contemplatiu.

Una exegesi bonica, pare, però no és una mica arriscada?

En absolut: és l’evangeli i ens anima a benefi­ciar-nos de la connexió de l’hemisferi racional i el contemplatiu. Ens anima a meditar. És el seu sentit.

Sols o en companyia?

De les dues maneres, encara que nosaltres ens estimem més ajudar-nos en grup a meditar. I amb nens: és increïble que ràpid els petits connecten de manera instintiva amb la tècnica i aprenen a concentrar-se a l’escola i la vida.

Tant de bo demà tinguin una comunitat relaxada.

Doncs això hauria de ser el cristianisme. N’hi ha prou amb vint minutets dues vegades al dia, o comenci amb el que sigui capaç. Ja veurà.

De l’ego a l’univers

Cada vegada més entrevistats em citen aquí les virtuts del mindfulness, com si fos l’última moda vinguda d’ Orient. Però Laurence Freeman, que ve d’Oxford, explica que ni és moda ni és oriental. Es tracta d’un retorn a les tècniques d’higiene mental i concentració que dominàvem a Occident fins que vam anar relegant-les als monestirs. Ens vam privar així durant segles d’una gimnàstica cerebral imprescindible per al benestar. Redueix ansietat, estrès, hiperactivitat i ajuda a gestionar l’excés d’ego amb què provem de compensar altres deficiències. Amb aquest autodomini es pot practicar la meditació amb la què arribarà a sentir que el seu jo és el de tots. És deixar-se ser fins a sentir-se tot i res amb l’univers.

Víctor-M. Amela

06/01/17

La Vanguardia

“El cristianisme és la religió de la laïcitat”

Carmelo Dotolo, teòleg i filòsof de les religions

Tinc 56 anys. Vaig néixer a la Campània i visc a Roma. Sóc professor de Teologia de les Religions. Estic casat i tinc dues filles, Eleonora (27) i Monica (23). Política? Democràcia oberta als aspectes socials. Déu? Recerca de transcendència. La humanitat triarà: o l’humà o el sacre.

Té futur el cristianisme?

Sí: és un projecte interessant per a la humanitat.

Per què?

Perquè acull la teva fragilitat, la vulnerabilitat consubstancial a la condició humana. El cristianisme no ejecta l’ésser humà, el projecta!

Què ha aportat el cristianisme a la història de la humanitat?

L’atenció a l’altre. Dit en paraules modernes: llibertat, igualtat i fraternitat.

El cristianisme... va engendrar la Revolució Francesa?

La idea de drets universals de l’ésser humà va derivar dels ensenyaments evangèlics.

Però... la revolució va ser anticlerical.

Tota revolució és una reacció a un abús, i l’església cometia abusos. La Il·lustració és una reacció des de dins de la cristiandat.

Però... la revolució va ser laïcista.

Ja el cristianisme havia encarnat Déu en un home: el cristianisme va humanitzar la religió. La va desdivinitzar: és llavor de laïcitat. El cristianisme és la religió de la laïcitat!

Quina paradoxa...

De fet Jesús era un home i un laic.

Sí, esclar.

I va posar en el centre de la seva prèdica l’altre, l’alteritat, no el Déu metafísic...

Però el cristianisme es carregaria després de tant d’oripell i jerarquia...

I d’aquí surt el protestantisme, una altra ­reacció des de la identitat cristiana!, un pas més del cristianisme com a religió seglar.

“Hem de dessacralitzar el cristianisme”, em va dir aquí el seu amic Vattimo.

Comparteixo el seu mateix interès per avançar en desconstruir el cristianisme de l’aspecte sagrat violent, del piramidal.

El papa Francesc es va definir “bisbe de Roma” per això?

Francesc busca horitzontalitzar l’església, incardinar el cristianisme en la quotidianitat. Jo diria que proposa una mística dels ulls oberts.

Oberts a què?

A l’altre, al diferent, al necessitat, al que és al teu voltant, a prop o lluny.

El catòlic acabarà sent com un protestant amb Papa?

O el protestant acabarà com un catòlic sense Papa... Mira, al final un catòlic i un protestant són el mateix en essència: cristians. Però les seves diferències són un valor, també una riquesa que val la pena preservar... mentre no derivin en un conflicte violent, esclar.

Per què Bergoglio va triar dir-se ­Francesc?

Per subratllar la fraternitat com a valor superior, sense distincions d’origen, raça, riquesa, creences... És el que va predicar Jesús.

Però el cristianisme va perseguir el dissident...

Ho va fer l’ Església més inquisitorial, contravenint l’essència del cristianisme. Un passatge de la vida de Jesús és il·lustratiu...

Quin?

Els deixebles es queixen que altres predi­cadors semblants no s’uneixin al seu grup iel segueixin. I Jesús respon que no passa res si no el segueixen... si prediquen l’amor al proïsme.

D’on va treure Jesús la seva prèdica d’amor al proïsme?

De precedents en l’hebraisme profètic (llegeix el llibre d’ Ester), però Jesús el posa en el nucli de la seva prèdica: l’amor a l’enemic.

Resumeixi l’ensenyament de Jesús.

Consisteix en aquell amor per la fragilitat de cada persona, sense jutjar-la, ajudant-la sense comprometre la seva dignitat.

I podrà aquest cristianisme frenar el gihadisme?

Haurà de triar la pròpia humanitat: o dignitat de l’individu o despersonalització. O l’humà o el sacre. Triem!

El fanàtic islamista veu dèbil la cristiandat: de Mahoma no se’n burla ningú...

El cristianisme acull la fragilitat i la diferència, i aquesta serà la seva fortalesa! Serà la religió de la interculturalitat, serà l’espai de trobada...

Quin seria el gran error de l’actual cristianisme?

El que ja va cometre l’Església: tancar-se a l’altre, al jueu, al morisc, al luterà, al crític... El pecat de perdre la fraternitat! El pecat del fanatisme. No ho repetim.

L’Església ha demanat perdó, això sí.

I la millor manera d’assolir-lo és erigir-se en lloc de trobada universal.

Viurà l’islam també la seva pròpia Il·lustració algun dia?

Així ho crec. L’islam no és monolític, encara que alguns ho intentin. Conec a França musulmans que proposen un islamisme sense fanatisme, obert a la convivència.

Però... són minoria.

Ho són avui dia.., però la seva proposta bé podria calar en l’islam.

Que Al·là l’escolti!

Mai hem de desesperar de res, perquè la vida és molt gran, la vida ens demostra sempre que té unes energies que ens superen, que són més grans que nosaltres.

L’europeu d’avui, creu en Déu?

És espiritual sense espiritualisme. No vol cerimònies, oracions ni normes: l’europeu és postcristià, en això. I també, indiferent a la divinitat, és postateu.

Arrelat a terra

El cristianisme de Dotolo es va nodrir de l’esperit postconciliar i dels missioners a l’ Àfrica que va conèixer de jove, quan no hi havia oenagés: “Em van donar una idea del cristianisme com a entrega a l’altre”. A punt va estar de ser missioner, però es va convertir en filòsof de les religions i teòleg. “Els meus pares van néixer cristians, jo vaig triar ser cristià”, s’explica, d’un cristianisme més arrelat a la terra que a l’altar. Imparteix classes a la Universitat Pontifícia Urbaniana, i ha impartit la conferència Un cris­tianisme possible per a una humanitat capaç de futur al Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa, amb l’ Escola Europea d’Humanitats i la revista La Maleta de Portbou.

Víctor-M. Amela

27/08/2016

La Vanguardia

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

Cristians

Els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món

Una de les moltes ximpleries del bonisme és la seva aversió a considerar els cristians com una minoria perseguida. Acostumats a llançar els seus dards contra el catolicisme, se senten incòmodes davant la idea que els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món. L’afirmació pot semblar rotunda, però les dades són encara més rotundes, i m’hi referiré en aquest article. Però malgrat que les evidències hi són, que les matances s’acumulen, les persecucions creixen i la desaparició de comunitats cristianes antiquíssimes als seus territoris ancestrals és un drama irreversible, malgrat tota la dimensió del drama, mai no s’esmenta aquesta realitat punyent, perquè no forma part del políticament correcte.

L’últim exemple l’ha donat el Govern català en un penós comunicat que tenia, com a voluntat, la solidaritat amb les víctimes de l’atemptat de Lahore. Vegem. L’atemptat tenia un únic objectiu mortífer, proclamat per la mateixa Jamaat-ul-Ahrar, l’organització terrorista, escissió del tràgicament conegut Moviment Talibà del Pakistan, el famós Tehrik. I com a mostra, el comunicat dels assassins: “Reivindiquem l’autoria de l’atac contra els cristians que celebraven la Pasqua”. Amb l’afegit: “És el nostre missatge al Govern que durem a terme aquest tipus d’atacs fins que la xaria s’imposi al país”. Cal afegir que els talibans acumulen desenes d’atemptats contra cristians pakistanesos i que fins i tot, en l’atemptat a l’escola de Peshawar, van separar els nens cristians dels musulmans, per després decapitar-los. Tanmateix, el comunicat català, dirigit als pakistanesos a Catalunya, ni parlava de cristians, ni de terrorisme islamista, ni de res que pogués contradir el catecisme progre. Només es feia referència a víctimes genèriques i a l’horror del mal, com si aquest mal no tingués noms i cognoms. És a dir, uns passaven per allà i els va atacar alguna cosa…

Doncs aquesta cosa és molt coneguda i les víctimes eren cristianes perquè aquest és un objectiu central d’aquest terrorisme. I per tal que l’Oriol Amorós i el Govern ho recordin en el següent comunicat de dol que irremeiablement hauran que fer –perquè això només pot anar a pitjor–, els ofereixo algunes xifres calentes d’aquesta persecució frontal, tant per part dels terroristes, com pels països musulmans que els ofeguen amb lleis repressives. Les dades: 200 milions de cristians tenen negats els drets, fins al punt de ser condemnats a mort només per mostrar una creu; la xifra de cristians assassinats ha superat, segons l’OSCE, els 100.000; del milió i mig de cristians a l’Iraq, només en queden 400.000 i són massius els desplaçaments de cristians a tot Orient Mitjà. Si hi hagués espai, el detall d’aquestes xifres genèriques seria una vergonya encara més punyent i, tanmateix, silenciada. Estan matant cristians per la seva fe. Ja n’hi ha prou d’amagar-ho.

Pilar Rahola

30/03/2016

La Vanguardia

Invocacions

Alguna cosa devia fallar el 8 de juny passat quan el suprem pontífex va convocar a Roma el president d'Israel i el president de l'autoritat nacional palestina per elevar junts unes oracions per la pau en aquella zona. Veient els esdeveniments dels últims dies, sembla que els convidats deurien tenir al cap altres coses, i això que va ser una trobada més diplomàtica que no pas religiosa. De fet, el plantejament original, que hi ha un únic Déu i que judaisme, cristianisme i islamisme són tres religions germanes, és una hipòtesi diplomàtica, no pas teològica. 

En realitat, malgrat la seqüència evolutiva, són tres divinitats distintes i tres tradicions incompatibles, cosa que no vol dir que els fidels estiguin condemnats a enfrontar-se. 

En la, així anomenada, Invocació per la Pau d'aquell dia, membres destacats d'aquestes tres religions es van aplegar en els jardins vaticans i van resar els uns al costat dels altres, però no pas junts. Paraules que des d'una fe són sagrades, des d'una altra són mera literatura en el millor dels casos. Resar és com somiar; no n'hi ha prou d'estar en el mateix llit i entrar en la fase rem en el mateix moment per compartir un somni; això no passa, cadascú té el seu. Per acabar-ho d'adobar, va passar que jueus i cristians es van atenir fidelment als textos prèviament consensuats; “només els musulmans –explica Sandro Magister en el seu reputat blog sobre l'Església– es van ací i allà destacar durant la pregària amb improvisacions llegides i cantades que van alarmar alguns dels jueus presents per algunes accentuacions unilaterals, especialment sobre la qüestió de Jerusalem”. 

Hi ha qui diu que, en una de les sortides de protocol, un imam va deixar anar un passatge de l'Alcorà (2:286) que diu “que Allah ens ajudi en la victòria contra els infidels”. No és la mena de súplica que hom espera trobar en una cerimònia interreligiosa, encara menys en un acte que havia de fer palesa l'“ardent i compartida aspiració a la pau”; però sembla que el Vaticà ha preferit passar-ho per alt i que sigui el que Déu (per triplicat) vulgui.

Manuel Castaño

16/07/14

El Punt Avui