Esclavitud una plaga del segle XXI

Al món hi ha encara 45,8 milions d’esclaus, gent forçada a treballar sota coacció, violència o amenaces de mort i en condicions sovint inhumanes. La majoria són a l’Àsia, però gairebé cap país se n’escapa 

Clicar per fer més gran la imatge

Qui ha collit el cotó per a la teva samarreta? Potser no t’ho has preguntat mai, però pot haver sigut un esclau. Amb fites tan importants com l’acta d’abolició de l’esclavitud de l’Imperi Britànic el 1807 i la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), el dret internacional i les lleis estatals han eradicat aquesta plaga sobre el paper. Però en ple segle XXI encara hi ha 45,8 milions d’esclaus al món, segons el Global Slavery Index, un estudi de l’ONG australiana Walk Free Foundation.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) xifra el treball forçat al món en 21 milions de persones, però la recerca d’aquesta ONG en 167 països ha revelat que la xifra és molt més alta. De fet, el seu primer índex, el 2014, va detectar ja 23,5 milions d’esclaus, però una metodologia més acurada ha elevat la xifra a 45,8 milions en l’informe d’aquest any.

Tot i que el 66,4% d’aquests esclaus són a l’Àsia, on l’Índia té encara el màxim nombre de treballadors forçats del món, amb diferència, la recerca va trobar esclavitud als 167 països que va analitzar. Cap se’n salva, tampoc el nostre.

Immigrants i indígenes són els grups més susceptibles de patir esclavatge. Les xarxes de tràfic de persones són fortes i cada cop més transnacionals. Als països rics, la majoria són casos d’explotació sexual. Però a les regions pobres, predomina el treball forçat i infantil als camps, les fàbriques, les mines i el servei domèstic. Els matrimonis forçats i els nens soldat també es consideren esclaus.

El treball forçat mou fins a 150.000 milions de dòlars anuals al món, segons l’OIT. La majoria són explotats per individus i empreses privades, mentre que una part petita -tot i que destacada, com són els casos de Corea del Nord i l’Uzbekistan- són esclaus per compte de l’estat.

AGRICULTURA

Els sectors econòmics amb més presència d’esclavisme són l’agricultura, el treball domèstic i la construcció i la manufactura, a més de la prostitució. Segons un informe del govern dels EUA, dels 136 productes globals que es produeixen amb mà d’obra esclava o treball infantil, la majoria són agrícoles, sobretot cotó, sucre, tabac, cafè, arròs i cacau. Però la ramaderia i la pesca també pateixen el treball forçat, sobretot al Sud-est Asiàtic.

TREBALL DOMÈSTIC

Dones i nenes migren internament i internacionalment per treballar en el servei domèstic. En molts països de l’Àsia, sobretot els benestants (com Hong Kong, el Japó, Malàisia, Singapur o Taiwan), aquestes immigrants són sotmeses a abusos i explotació que inclouen la inanició, l’abús sexual i el confinament al lloc de treball. Tot i estar molt present en aquesta regió, hi ha altres zones del món, com l’Amèrica Llatina, on el treball domèstic amaga situacions d’esclavatge.

MANUFACTURES

A les fàbriques d’arreu del món encara hi ha treballadors forçats sota coacció física o amenaces de mort -cap a ells o les famílies- o atrapats per un deute injust que mai acabaran de pagar i que els manté en una situació d’abús i explotació. Amb el seu treball forçat i sovint també amb explotació infantil es produeixen molts béns comercialitzats als països rics, sobretot roba, però també catifes, productes electrònics, focs artificials o maons.

EXPLOTACIÓ SEXUAL

El 80% de l’esclavatge modern als països europeus, i en altres regions riques, és només l’explotació sexual de dones i nenes transportades per xarxes de tràfic de persones amb les quals adquireixen un deute impagable que les obliga a prostituir-se. A Europa, a més, el Global Slavery Index alerta de la situació d’explotació sexual i de treball forçat que pateixen molts dels nens refugiats que han arribat sols i que consten com a desapareguts en els registres de la Interpol.

NENS COMBATENTS

Al Pròxim Orient i a l’Àfrica subsahariana, molts nens són obligats a unir-se a grups armats. Des de Boko Haram a Nigèria fins a l’Estat Islàmic en altres zones, passant per moltes altres milícies als conflictes centreafricans, l’Afganistan, l’Índia o el Pakistan, l’informe de la Walk Free Foundation té en compte aquests casos en el recompte d’esclaus, que moltes vegades inclou nens i nenes convertits per força en terroristes suïcides, en espies i informants o fins i tot en escuts humans.

MATRIMONIS FORÇATS

A diferència dels recomptes que fa l’Organització Internacional del Treball (OIT), el Global Slavery Index comptabilitza també com a situacions d’esclavatge les de les dones i nenes obligades a casar-se contra la seva voluntat. Sovint es tracta de casos de matrimoni infantil, una pràctica encara molt estesa no només a l’Àsia, el Pròxim Orient o l’Àfrica: el 2014, per exemple, la taxa de matrimoni infantil al Brasil va ser del 34%.

ELS TRES PAÏSOS AMB MÉS PROPORCIÓ D’ESCLAUS

• Corea del Nord: És el país amb més proporció d’esclaus del món i en aquest cas és una esclavitud exercida des del govern. Hi ha moltes evidències de l’existència de camps de treball per a presos polítics, però també hi ha dones obligades a casar-se o que són explotades sexualment a la Xina i altres estats veïns. 
• Uzbekistan: En aquest país del Caucas, el govern encara avui explota els seus ciutadans obligant-los a treballar forçosament en la collita anual de cotó. 
• Cambodja: El 9% dels pescadors a Cambodja són esclaus però la major part de l’esclavatge és a les fàbriques de roba. També hi ha tràfic sexual i matrimoni forçat, i nens forçats a pidolar o ballar davant dels turistes.

ELS TRES PAÏSOS AMB UN NOMBRE MÉS ALT D’ESCLAUS

• Índia: En aquest país de 1.300 milions d’habitants en ple creixement s’hi poden trobar tots els perfils d’esclau de l’informe, des d’explotació sexual i matrimonis forçats fins al reclutament forçat en els conflictes armats encara oberts al país. Des de nens obligats a demanar almoina fins a esclaves del servei domèstic, passant òbviament pel treball forçat i el treball infantil a les fàbriques, principalment tèxtils. 
•  Xina: Els moviments migratoris interns a la Xina donen lloc a tot tipus de tràfic de persones per a l’explotació laboral i sexual -interna i transnacional-, a matrimonis forçats (creixents pel desequilibri poblacional entre homes i dones) i a tràfic de nens per al treball, l’activitat criminal o la prostitució. També hi ha molt treball forçat de discapacitats. 
• Pakistan: Els esclaus al Pakistan ho són sobretot en l’agricultura, als camps de cotó, sucre i blat. Però també hi ha molts adults i nens esclaus en forns de maons, fàbriques de catifes i en la indústria del carbó. El matrimoni infantil també hi té força presència.

Sònia Sànchez (text)/Esther Utrilla (infografia)

25/06/2016

Ara.cat

"Justícia per a les esclaves sexuals de Guatemala", quan la batalla es juga al cos femení.

Un tribunal condemna a 140 anys un militar retirat per la humanitat, en un judici històric

Guatemala ha fet història en jutjar i condemnar responsables de la violència sexual com a arma de guerra. Un tribunal ha condemnat a 120 i 140 anys de presó un paramilitar i un tinent coronel retirat, respectivament, per haver forçat un grup de 15 dones a l’esclavatge domèstic i sexual durant els anys 80, en ple conflicte armat del país centreamericà.

Durant tres dècades les 15 dones i cinc homes de l’ètnia maia q’equchi havien guardat silenci sobre les violacions, desaparicions i abusos de tot tipus que havien patit al voltant del complex Sepur Zarco, un lloc on els poderosos militars guatemalencs anaven per descansar però que en realitat es va convertir en una mena de casa dels horrors. L’any 2012, el grup de víctimes va decidir portar el cas davant de la justícia perquè es conegués la veritat i acabar amb la impunitat, en un país que ha passat de puntetes en els crims comesos durant la dictadura. Ara, un jutjat ordinari els ha donat la raó.

En la lectura del veredicte, la jutgessa Yassmín Barrios va assenyalar l’exmilitar Esteelmen Francisco Reyes Girón i el civil Heriberto Valdéz Asij com els que van orquestrar els abusos sistemàtics i els va acusar d’haver ocasionat un “dany irreparable” a “tota una població”. Jurídicament, als dos homes, en presó provisional des de fa gairebé dos anys, se’ls imputa els delictes de lesa humanitat, desaparició forçada, i assassinat. 

En el judici les dones havien relatat com entre el 1982 i el 1983 se les obligava a ser esclaves domèstiques i sexuals dels militars de la caserna, que es creien amb tot el dret del món d’assaltar-les a qualsevol hora i lloc, fins i tot davant dels fills. “ Em tractaven com un animal, ells [els soldats] em tractaven així perquè no tenia marit. Ens enviaven al riu a rentar la roba i allà també hi abusaven”, recordava una de les víctimes. A més, les forçaven a resar, sota l’amenaça de ser assassinades sinó obeïen.

L’agressió a aquestes dones formava part d’una estratègia planejada i orquestrada per castigar els indígenes que reclamaven la seva sobirania per conrear les seves terres. Tot, amb la connivència del dictador Efraín Ríos Montt, a qui se li va anul·lar la condemna per genocidi i està pendent que el seu judici es torni a repetir.

El 1982 Ríos Montt va acceptar construir la caserna a la localitat de Sepur Zarco, a l’estat caribeny d’Izabal, amb majoria q’equchi, a petició dels grans terratinents que disputaven la terra als indígenes. A partir d’aquí, els militars van organitzar ofensives i persecucions contra els líders veïnals, alguns dels quals van desaparèixer o van ser assassinats extrajudicialment. L’estratègia de guerra, a més, va incloure atacar les seves esposes, que van ser tractades com a botí i arma de guerra.

El cas Sepur Zarco suposa una fita important per a les organitzacions dels drets humans perquè per primer cop un tribunal ordinaris (ni 'ad hoc' ni internacional) ha escoltat les veus de les dones que han estat utilitzades com a armes de guerra. La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ha assistit a la lectura de la sentència, juntament amb una altra guardonada, la nord-americana Jody Williams.

Quan la batalla es juga al cos femení

Les dones pateixen un doble abús en les guerres perquè són vistes com a botí

Conferència de l'ONU a Nairobi (1985) on la dona es comença a incorporar com actor. ZUMAPRESS

“L’acte per excel·lència pel qual un home demostra a una dona que és conquerida, vençuda”. El 1975 la periodista Susan Brownmiller descrivia amb aquestes paraules la violació a Contra nuestra voluntad, en què denunciava els casos d’abusos sexuals dels soldats nord-americans amb les vietnamites durant la guerra que acabava aquell any. La violència sexual contra les dones en zones en conflicte no és un crim nou i s’ha utilitzat sempre com a estratègia de guerra. La novetat, si se’n pot dir així, és que 40 anys enrere era considerada una qüestió secundària, obviada i ignorada durant el conflicte i en la resolució. L’impuls de les mateixes dones -organitzades i mobilitzades- ha aconseguit, però, trencar un silenci que feia segles que durava. A Colòmbia un grup de dones es va adonar que en el conflicte incrustat des dels anys 60 el seu dolor passava desapercebut i el 1995 van engegar Ruta Pacífica. L’objectiu era “fer visible a les comunitats i al món com la guerra afecta la dona i el seu cos” i acompanyar les víctimes en el camí “del dolor a la resistència i de la resistència a la persistència i la presència”, explica des d’Antioquia Teresa Arizabaleta, fundadora de l’entitat.

La definició de violació de Brownmiller no és gratuïta. Tot i que no a tot arreu ni tota la violència sexual exercida en guerra té una intencionalitat bèl·lica, molts exèrcits, rebels i grups paramilitars han fet de les dones i els seus cossos un camp de batalla en què un atac individual té un efecte multiplicador. Els agressors tenen diferents “motivacions”, indica María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En societats patriarcals, en les quals la dona és tractada com a propietat dels homes, “atacar-les a elles és fer mal als homes i a tota la comunitat”, apunta l’experta. 

El trofeu es fa encara més gran perquè l’agressor sovint actua en grup i veu en l’atac sexual una manera “de crear camaraderia i cohesionar-se internament”, que, alhora, serveix per dissuadir els desertors perquè fora de la banda creixen els riscos de ser castigat. Villellas, que ha escrit sobre l’afectació d’aquest tipus de violència, subratlla que “genera desplaçaments forçats”, que, com diu Arizabaleta, es tradueixen en “desarrelament i pèrdua d’identitat”, i també comporta el “trencament del teixit social”. El 60% dels set milions de colombians que han hagut de fugir de casa són dones, a més dels milers de dones que han desaparegut o han vist com els seus fills eren reclutats a la força. Sense oblidar els fills fruit d’aquestes violacions, estigmatitzats -si no abandonats- perquè recorden la barbàrie i són el símbol de la victòria de l’agressor. A Ruta Pacífica les dones arriben “sense autoestima, culpabilitzant el seu dolor” i el personal les acompanya tant en “la via judicial com en la psicosocial”, relata Arizabaleta, feminista de pedra picada.

En algunes parts de l'Àfrica els agressors, a més, introdueixen objectes punxants, vidres o plàstics calents a les vagines de les dones, que a més de seqüeles psicològiques pateixen seqüeles físiques de per vida i que impediran que puguin treballar, cosa que les condemna a la pobresa i l’exclusió, segons assenyala Villellas.

Però el paper de la dona en conflictes no sempre és passiu, matisa Villellas, que assenyala que els estereotips encara amaguen les dones combatents, que tenen més problemes per a la reinserció, sovint, perquè els programes de pau no les tenen en compte en els programes de desmilitarització.

Marta Rodríguez

06/11/2016

Ara.cat

Ens volen esborrar de la terra

Nadia Murad, una jove yazidita que va ser esclava sexual de l’Estat Islàmic a l’Iraq, lluita per salvar el seu poble

SEGRESTADA A MOSSUL: L’intent fallit d’escapar-se va ser castigat amb una violació col·lectiva 

“ICH LIEBE... GERMANY”: Va fugir i es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones refugiades

Avui Nadia Murad, candidata al Nobel de la Pau, aparenta més anys dels que té (Yorgos Karahalis - AP)

Poques vegades se senten aplaudiments al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però quan Nadia Murad Basi va acabar la seva intervenció, una tarda del desembre passat, no es va contenir. El seu va ser un testimoni poc habitual. Membre de la minoria yazidita, la Nadia sap el que és viure sota les “forces del mal”, com anomena l’Estat Islàmic (EI).

Quan tenia 19 anys, va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants d’aquesta organització terrorista. Va aconseguir fugir i demanar asil a Alemanya, on li han donat sostre, ajut econòmic i assistència mèdica i psicològica. Es disculpa amb gestos per no parlar anglès o alemany, però aconsegueix dir “Ich liebe... Germany” (estimo Alemanya) i es posa la mà al cor. El seu cap està en altres coses.

La Nadia va entendre de seguida que explicar les seves terribles experiències a un psicòleg en una habitació tancada ajudaria poc el seu poble. I així va ser com, de la mà de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, va decidir explicar la seva història, demanar justícia i parar el que no dubta a qualificar de genocidi. En pocs mesos ha visitat el Parlament britànic, el Bundestag, els Senat de França i els EUA; s’ha reunit amb el president del Parlament Europeu, el president d’Egipte i el primer ministre noruec. A tots els ha explicat la seva història i la dels yazidites, una comunitat molt conservadora, practicant d’una de les religions més antigues i amenaçades del món.

El 3 d’agost del 2014 milicians armats i uniformats de l’EI van entrar a Kojo, un poble agrícola del nord de l’Iraq (1.700 habitants) on vivia amb la seva mare i els seus dotze germans. Els van donar l’opció de convertir-se a l’islam o morir. Dies després, els van reunir a tots a l’edifici de l’escola. “L’objectiu era eliminar tots els yazidites perquè per a ells som heretges”, explica. “Separaven les dones dels homes i els nens. Els homes els van matar, entre ells sis dels meus germans”. A la seva mare se la van emportar amb altres dones grans i no l’ha tornada a veure. “A nosaltres, les noies i els nens, ens van portar amb autobús a una altra regió amb altres famílies yazidites”. Va ser una repressió sistemàtica i deliberada per destruir la seva identitat. “La violació és una arma de guerra que destrossa les dones per sempre”, afirma la Nadia.

També és una arma per aniquilar un poble. Els yazidites repudien les dones violades. Ningú no s’hi vol casar. Només el convenciment que aquesta pràctica els condemnava a l’extinció els ha fet canviar d’opinió i readmetre les dones víctimes de l’EI.

Els gihadistes van agrupar les joves yazidites a Mossul. Les van fotografiar per poder-les vendre. Un home es va acostar a la Nadia. “Estava petrificada de por”, va explicar a l’ONU. “Quan vaig aixecar la mirada vaig veure un home enorme, un monstre. Vaig plorar i plorar. Li deia que era massa jove per a ell, però em va pegar i em va donar puntades de peu. Després es va acostar un home més petit i li vaig implorar que se m’emportés ell. Tenia tanta por del primer...”.

Aquest home li va exigir que es convertís a l’islam. Després li va ordenar com vestir-se i maquillar-se, i finalment la va violar. “Em va humiliar cada dia, em va forçar a portar roba que no em tapava el cos, em va torturar...”.

La Nadia ens explica la seva història en una cafeteria de Brussel·les, amb ajuda d’un traductor de kurmanji. Confessa que se sentia morta en vida. “Al principi no vaig pensar que pogués escapar, perquè hi havia milicians per tot arreu. La primera vegada que ho vaig intentar em van enxampar abans de sortir de l’edifici”.

La van torturar i va rebre el càstig previst: una violació col·lectiva. Sis guàrdies van fer torns fins que ella va perdre el coneixement. Després la van vendre, la van portar a una altra ciutat i va passar per altres mans fins que va tornar a Mossul.

Van passar tres mesos de captiveri i abusos fins que va aconseguir fugir. Al carrer va trucar a diverses portes. Una família sunnita la va acollir i la va ajudar a sortir de la zona de l’EI. Va aconseguir reunir-se amb un germà i arribar, en condicions lamentables, a un camp de refugiats al Kurdistan. Després, amb una germana i unes cunyades, es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones vulnerables.

La Nadia conserva fotos anteriors a la guerra. Era una jove alegre, vestida amb colors forts, enjoiada, molt maquillada. Avui, amb els cabells recollits en una senzilla trena, aparenta molts més anys dels que té. Recupera el somriure quan recorda els somnis de llavors. “No teníem el privilegi de viatjar a altres països, i no somiava amb això, però m’encantava l’escola”. Estava a punt d’acabar secundària i volia estudiar Història a la universitat. Ara només somia que es faci justícia per tornar a la seva terra i enterrar els seus morts.

L’EI va assassinar milers de yazidites a l’estiu del 2014 al voltant de Sinjar, al nord de l’Iraq, i va fer que hi hagués centenars de milers de desplaçats. Aquella atrocitat va divulgar per tot el món la realitat d’aquesta minoria. Malgrat que els kurds han recuperat terreny a l’EI, encara hi ha uns 3.400 yazidites retinguts. La majoria són dones i nens, i entre ells, familiars de la Nadia.

Yazda ha localitzat 35 fosses comunes, prova del probable genocidi. Un informe de l’ONU avala aquesta tesi i apunta que l’EI podria haver comès aquest i altres crims de guerra contra els yazidites. “Molta gent no creurà la meva història”, reconeix la Nadia. “Abans jo també pensava que aquestes brutalitats eren cosa d’altres temps, però encara passen. Els gihadistes arrenquen els nens dels braços de les mares i els porten a camps d’entrenament”.

Aquesta setmana, davant l’intergrup de llibertat religiosa del Parlament Europeu, la Nadia va demanar: “Que el genocidi sigui reconegut. Si no ho fan tots els parlaments del món, desapareixerem (...) Els gihadistes de l’EI ens volen eliminar de la faç de la terra. Són una amenaça per al món sencer, no només per a nosaltres”.

El Govern iraquià ha proposat la Nadia pel Nobel de la Pau però a ella no la impressiona. “Els dirigents iraquians coneixien la situació però no van fer res”, critica. “Només es van interessar quan Egipte i altres països van parlar de mi. Han estat els últims de reconèixer el cas”.

La religió yazidita

La yazidita és una antiquíssima i complexa religió mesopotàmica, anterior a l'islam. Ret culte a l'àngel caigut (Malak Taus, representat per un paó), figura que els seus fidels interpreten de manera diferent a la Bíblia i l'Àlcora. Creuen que les seves llàgrimes van apagar les flames de l'infern, Déu el va perdonar i el va fer cap dels àngels. L'EI té als adoradors del diable a l'espiell. La comunitat, molt tancada, la formen 400.000 ànimes a l'Iraq, Sírira i Turquia.

Beatriz Navarro

29/02/2016

La Vanguardia

L’altre drama de les refugiades

Pateixen violència sexual a mans dels traficants, d’altres migrants o de policies i agents fronterers

Una sabata abandonada entre el fang en un campament de refugiats a Gran Synthe, a prop de Dunkerque (França)/REUTERS

Han deixat enrere els bombardejos, les matances, les tortures i també les violacions. Però l’horror s’aferra a elles encara que s’allunyin de la guerra.

La violència sexual acompanya les dones migrants i refugiades en el seu èxode. La pateixen en mans dels traficants, d’altres migrants o fins i tot de policies i agents fronterers, i també a la somiada Europa.

És un drama sense estadístiques, perquè en la gran majoria dels casos el pateixen en silenci: no s’atreveixen a denunciar-ho per por que siguin assenyalades o que perilli la seva sol·licitud d’asil.

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats va aixecar la veu d’alarma a l’octubre, en denunciar que havia rebut “testimonis creïbles” d’abusos sexuals a dones i nens i va fer una crida a les autoritats europees a prendre mesures per garantir-ne la protecció.

Els casos documentats parlen de dones que han hagut de vendre els seus cossos –de vegades obligades per les seves pròpies famílies– per pagar als traficants, ja sigui perquè se’ls han acabat els diners o perquè els han robat. Els traficants poden arribar a cobrar entre dos i sis mil euros per passatge, a bord d’una embarcació atapeïda, per creuar de Turquia a Grècia, o de Líbia a Itàlia. Cada frontera creuada són més diners que els migrants han de desemborsar. Altres vegades són els guàrdies fronterers que es cobren amb sexe mirar cap a un altre costat.

Moltes dones han estat violades per altres migrants enmig del caos de l’èxode. Els centres de recepció massificats, els parcs, les estacions de tren i d’autobús o els marges de carreteres on s’amunteguen els migrants en el seu llarg periple per Europa són perillosos per a les dones i nens, molt especialment per als que viatgen sols, advertia l’informe de l’Acnur.

Es tracta d’una massa humana predominantment masculina: del milió de migrants que han entrat a Europa al llarg del 2015, la majoria sirians, iraquians o afganesos, es calcula que almenys dos terços són homes. Dones i nens són una minoria.

Més inquietant encara és que els abusos succeeixen també als albergs per a sol·licitants d’asil en territori europeu, que teòricament haurien de ser segurs. Els agressors són desconeguts però de vegades fins i tot els mateixos marits. I la majoria de dones no ho denuncien. Haver estat violada suposa una taca en l’honor de la família. Tampoc no és fàcil denunciar el marit quan la sol·licitud d’asil és familiar.

Alemanya, el país europeu que –de llarg– ha acollit més sol·licitants d’asil al seu territori, ha iniciat un programa per millorar-ne la protecció. Destinarà 200 milions d’euros per construir nous centres i modificar els ja existents, de manera que dones i nens disposin d’habitacions protegides i espais sanitaris propis. També formarà, amb l’ajuda de la Unicef, el personal que treballa als centres d’acolliment per ajudar-los a identificar casos de violència sexual i millorar la protecció infantil. En tercer lloc, habilitarà centres especialment destinats a les víctimes de tortures –amb un cost de quatre milions d’euros–, on les dones que han patit violacions podran rebre tractament.

Redacció

05/01/2016

La Vanguardia

Pobres propers o llunyans

Estàtua del monument per l'esclavitud a  Zanzíbar a Tanzània
Foto: Eric Lafforgue

Neix entre nosaltres un corrent d'opinió que fa èmfasi en la necessitat d'ocupar-se més dels pobres de casa que dels del tercer món. Fins i tot s'arriba a reprovar que hi hagi voluntaris que marxin a països llunyans per ajudar la població exposant-se a ser segrestats, quan no a perdre la vida. La conclusió esdevé nítida, primer som nosaltres i després, si de cas ens sobra, ells. Res de nou sobre la capa terrestre, perquè en general, abans ens preocupem dels nostres fills que dels dels altres, de la nostra hisenda que de la dels altres. Tan sols una perspectiva més acurada permetria traspassar aquest cercle tancat. Quines són les necessitats dels altres i quines les nostres? De quina categoria són i quin volum assoleixen? 

Prenent com a font la memòria 2011 d'una de les diverses oenagés creïbles corn és Metges Sense Fronteres, comprovem en què han emprat els seus recursos humans i monetaris. A l'atenció mèdica í quirúrgica de víctimes de conflictes armats s'ha destinat un 45% dels ingressos; un 17% ha correspost als afectats per epidèmies o per malalties endèmiques; un al-tre percentatge s'inverteix en material i assistència en els desastres naturals; un altre, per suplir buits en sanitat. I així fins a configurar uns escenaris que van dels enfrontaments militars a les infeccions endèmiques i a l'absència de curacions sanitàries, tot plegat infinitament més greu que els problemes del nostre entorn. 

Quan s'arriba a qüestionar la presència de persones que es dediquen a ajudar en països sumits en la misèria i en l'horror bèl.lic perquè en cas de ser segrestades el seu alliberament pot costar diners, s'erra en diversos aspectes. En valorar menys la tasca dels voluntaris i l'assalt que poden patir que el presumpte preu d'un rescat sí l'assalt succeeix. En no col•locar en el just nivell les necessitats del nostre món avançat, sense renunciar, això no obstant, que siguin ateses pels poders públics i econòmics als qui pertoca aquesta responsabilitat. I tercera i gran equivocació, tan comuna, tan lamentable. Per què distingir entre ells i nosaltres? Nascuts aquí o allà, tots som éssers humans. Vulnerables, necessitats en una ocasió o altra, en més o menys grau. Que els forts en salut, en esperit, en finances socorrin els febles. I que els menys desemparats mai no regategem diners ni suport als més desgraciats.

Eulàlia Solé

17/08/2012

La Vanguardia

Els «nostres» esclaus

Una aplicació per a mòbil permet calcular quantes persones han treballat forçadament en productes que consumim habitualment.

En teoria, l'esclavitud és abolida a tots els països, i des de 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans n'esmenta la prohibició específicament. De la teoria a la pràctica, amb tot, hi ha un bon tros. Associacions com Anti-Slavery lnternational, amb seu a Londres, denuncien l'esclavitud contemporània, que adopta formes de vegades subtils i que afecta milions de persones de totes les edats i sexes. 

Dones prostituïdes a l'Europa de l'est, tràfic d'infants entre països de la costa occidental africana, homes forçats a treballar en les pitjors condicions als estats agrícoles del Brasil i nois congolesos obligats a endinsar-se en mines per extreure'n materials bàsics per fer funcionar els nostres smartphones i ginys tecnològics són sols alguns dels rostres dels entre deu i trenta milions d'esclaus del segle XXI. 

Segons dades del Departament de Treball dels Estats Units corresponents a l'any passat, fins a cent vint productes de consum habitual són fets a partir de mà d'obra esclavitzada d'una seixantena de països de l'hemisferi sud. Les xifres i productes detallats, els va plasmar Anti-Slavery lnternational a ProductsOfSlavery.org, concebut com un portal interactiu que permet creuar totes les informacions i mostrar-les en un mapamundi segons el tipus de producte (esportius, del ram de la construcció, agrícoles ... ) o segons el país.

Obrir els ulls

Des de fa quinze dies, la pressió per forçar les empreses i multinacionals a expulsar l'esclavatge laboral de les seves cadenes de producció té una altra eina a internet. SlaveryFootprint.org, en aquest cas amb finançament del Departament d'Estat nord-americà, s'ha marcat l'objectiu de fer obrir els ulls dels consumidors sobre el treball forçat que hi ha implicat, més sovint que no ens pensem, al darrere de molts béns i productes que consumim en el nostre dia a dia, des de la indústria de la roba fins a la de l'electrònica.                                    

Contra l'esclavatge www.antislavery.org Accés a la web de l'associació AntiSlavery International.

Per als mòbils slaveryfootprint.org Web i aplicació per a mòbils que permet als internautes de saber la seva petjada d'esclavitud. 

Calculadora 

Emulant les calculadores de la petjada de carboni adreçades a particulars, SlaveryFootprint.org proposa en format web i també amb aplicació per a telèfon mòbil de determinar quina quantitat de productes que ens envolten han estat elaborats o fabricats per persones forçades a treballar sense remuneració, explotades econòmicament i sense possibilitat de deixar lliurement la feina. Per mitjà d'un algoritme i un qüestionari (quants ginys electrònics portem a sobre, quina roba omple el nostre armari, què tenim a la farmaciola ... ), podem descobrir el nombre aproximat d'esclaus que treballen per facilitar-nos la vida. De mitjana, segons les primeres dades obtingudes, en són cinquanta-cinc ...

SlaveryFootprint.org és una iniciativa de Fair Trade Fund, una entitat no lucrativa californiana que recorre als mitjans per promoure la conscienciació pública sobre qüestions com l'esclavatge humà. Entre els projectes que impulsa hi ha Call + Response, un film documental dedicat específicament al tràfic de persones, Chainstorereaction.com, una pàgina que esperona els consumidors a enviar missatges electrònics a companyies i empreses implicades directament o indirectament en pràctiques laborals deshumanitzadores. 

Martí Crespo

Revista Presència 

Octubre 2011