Les persones grans, les grans oblidades de les festes de Nadal

Amics de la Gent Gran recorda que hi ha gairebé 295.000 persones de més de 65 anys que viuen soles

Hi ha persones grans que admeten que aquestes dates són les pitjors per a ells. Són dies en què la seva soledat es fa més evident. / XAVI BERTRAL

En unes dates en què els infants són els protagonistes indiscutibles, els avis es mantenen al marge. En solitud. Les persones grans que viuen sense companyia a contracor són els grans oblidats del Nadal. De les 294.400 persones més grans de 65 anys que viuen soles a Catalunya, unes 175.000 ho fan sense desitjar-ho, segons explica l’entitat Amics de la Gent Gran. I moltes d’elles, a més, passen aquestes dates tan assenyalades sense cap visita, ni cap àpat, ni cap regal. Les entitats socials que treballen amb la tercera edat s’hi bolquen especialment en aquest moment de l’any.

La Irene Prieto té 93 anys i fa un i mig que viu sola, des que el seu marit va morir amb 94 anys. Passa les setmanes esperant els dimecres. És el dia que el Pepe Zapico, voluntari d’Amics de la Gent Gran, va a casa seva per donar-li el que més li falta: companyia. “Tinc el pis en propietat, amb la pensió vaig tirant, la salut més o menys bé… La meva preocupació és la soledat”, expressa la Irene. “Vaig començar a fer de voluntari amb ella i el Jesús, el seu marit, fa gairebé quatre anys, i després de la seva mort va voler que seguís acompanyant-la, ja que el vincle emocional que tenim és molt fort”, explica el Pepe, que amb 72 anys va decidir fer-se voluntari, després de jubilar-se. “L’única persona que tinc de confiança és ell”, reconeix la Irene.

El dolor de les absències

“Les festes de Nadal són dies en què les absències són més doloroses i moltes de les persones grans amb qui tractem ens diuen que els agradaria adormir-se el 24 de desembre i despertar-se el 6 de gener”, descriu l’Albert Quiles, director de la fundació Amics de la Gent Gran, l’entitat més gran a Catalunya que lluita contra la soledat de les persones grans. Actuen en nou comarques i tenen 1.244 usuaris i 1.468 voluntaris. Tot i les xifres, Quiles explica que cada cop hi ha més demanda i que tenen una llista d’espera d’un centenar de persones. Aquest 2017 preveuen iniciar l’activitat a Girona, Lleida i Tarragona. “En aquestes dates incrementem les trucades telefòniques i reforcem les visites dels voluntaris, si és possible”, afegeix.

A casa de la Irene les fotografies que decoren el menjador són les del seu marit i les del Pepe. “És més que un amic, també és part de la família”, confessa. En una de les imatges hi surt la Irene ballant alegre amb ell, durant un dels catorze dinars de Nadal que Amics de la Gent Gran va celebrar arreu de Catalunya de manera simultània amb els seus usuaris i voluntaris el 17 de desembre.

“Ens trobem que per a molta de la gent que acompanyem en aquestes dates, el seu dinar de Nadal és el que organitzem nosaltres, que acaba sent el seu dia de celebració”, argumenta Quiles. La soledat no desitjada és un dels grans mals de la tercera edat. En el cas de la Irene, la pèrdua del seu marit, no haver tingut fills i el fet de ser la petita de sis germans l’ha deixat gairebé sola. Tot i ser originària d’Extremadura, a Barcelona, on va arribar als 27 anys, hi té dos nebots. Però pràcticament no els veu.

“Ens trobem persones grans soles que comencen a tenir pensaments molt negatius” explica Quiles, que alerta que “fins i tot poden desencadenar idees suïcides”. Segons el director d’Amics de la Gent Gran, “a vegades això també desemboca en depressions, i perdre la il·lusió per la vida està molt vinculat al fet de no tenir ningú amb qui parlar”, i sentencia: “La soledat no volguda mata”.

Per a la Irene el Nadal ja no és un moment especial. “Em sembla que no és Nadal ni és res, sempre m’havia agradat molt, però ara ja no”, esgrimeix. Per a ella, els dies importants ara són els dimecres. El dia que, encara que sigui per uns instants, se sent protagonista.

La informació com a eina per revertir la situació d’aïllament

“De les 1.244 persones grans que acompanyem, només una quinzena disposen de correu electrònic”. Albert Quiles il·lustra de forma clara un dels grans problemes que aïlla la tercera edat: la bretxa digital, que fa que no tinguin informació sobre les possibilitats de què disposen per sortir de casa i sentir-se acompanyats. “És essencial poder ajudar les persones grans a informar-se i acompanyar-les als llocs que hi ha al seu voltant. A Catalunya hi ha una oferta considerable d’activitats que poden fer per passar l’estona amb gent en la seva mateixa situació”, manifesta. La vinculació a les activitats del barri o la zona on viuen és un dels grans remeis per revertir la situació.

A part, Quiles destaca el “gran poder” que té una trucada per a aquestes persones. “El fet de tenir-los en compte, de trucar regularment… Això ajuda molt”, diu. I, òbviament, el més important: “Visitar-les sempre que es pugui, que és l’essència d’Amics de la Gent Gran”, reivindica.

David Bigorra

27/12/2016

Ara.cat

Albert Quiles: "Si tens un familiar gran, truca'l, ni que només sigui un cop per setmana"

Entrevista amb el director d'Amics de la Gent Gran, oenagé que acompanya més d'un miler de persones grans en una desena de municipis catalans

 

A Catalunya hi ha al voltant d’1.250.000 persones de més de 65 anys, i es calcula que l’any 2040 aquesta xifra s’haurà duplicat. Aquest fet planteja reptes socials, o hauria de plantejar-los.

Així és. Cada vegada tenim més reptes com a societat, perquè es viu més anys. S’han de fer més i millors polítiques per a la gent gran que ens permetin treballar a tots més en xarxa. Sembla una frase recurrent, però és així. És necessari impulsar el treball comunitari des de l’Administració, les empreses, les oenagés i la societat en general. Polítiques de proximitat, realistes. La gent gran no té tot el temps del món. No podem fer plans a llarg termini. Però no oblidem que no tot és l’Administració.

El programa Radars, que implica comerços, veïns i farmàcies que vetllen per l’atenció de la gent gran, seria un bon exemple.

Per descomptat. A Barcelona hi ha molts recursos, comparat amb altres ciutats, però se’ls ha de treure el màxim profit, i a les persones grans se’ls ha de fer arribar la informació. Hi ha persones que no saben que a quatre carrers de casa seva tenen una activitat interessant o una proposta moltes vegades gratuïta que podrien aprofitar. Però, hi insisteixo, en el dia a dia som tots, els corresponsables.

Què suggereix?

Si tots hi poséssim un granet de sorra dins de les nostres possibilitats, probablement amb aquesta xarxa ciutadana i solidària de veïnat, humana, hi tindríem molt de guanyat. Si tens una tieta, un familiar gran, truca-li, ni que sigui una vegada a la setmana. Estaria molt bé que hi hagués campanyes institucionals valentes, més arriscades, parlar clar de la soledat de la gent gran, per poder impactar una mica a tothom. No maquillem la realitat. Aturem-nos a escoltar les persones grans. Ens anirien millor les coses. Són perspectiva de vida, història, experiència.

La societat és realment conscient de la soledat de la gent gran, o no la vol veure?

A Occident fabriquem persones soles. A l’Àfrica, per exemple, es diu que quan un ancià es mor, una biblioteca crema. Nosaltres, des d’Amics de la Gent Gran (www.amicsdelagentgran.org), tenim molta preocupació per recollir vivències dels nostres avis i àvies. No sé si hi haurà una generació que hagi viscut canvis tan brutals. Hem de mirar-los més i ser més espontanis amb ells, encara que és molt difícil deixar d’associar vellesa amb malaltia i mort. Hi ha aquest estereotip. És com un cercle. ¿Però per què qualsevol progrés que fa un nen petit és celebrat per tothom, i en canvi no animem una persona gran quan fa alguna cosa que sabem que li costa?

Potser és per por d’arribar.

Hauríem d’incorporar l’etapa de la vellesa i l’envelliment com una assignatura, com un fet natural en els plans educatius i en el cicle de vida. No és res dolent arribar a la vellesa, és una etapa de la vida. ¿Veiem malament l’adolescència, l’etapa adulta? ¿Per què veiem malament la vellesa?

La soledat hi entén d’economia? La persona gran amb menys recursos la pateix més?

Nosaltres acompanyem persones grans que pateixen soledat i que tenen tot tipus d’economies i estils de vida. Però si a més de patir soledat s’hi sumen problemes per arribar a final de mes, com els passa a tantes persones grans, la complicació vital es multiplica de manera considerable. L’estat emocional és clau, i si hi ha precarietat s’agreuja. Hi ha problemàtiques inadmissibles, com ara que pateixin pobresa energètica. No pot ser que hi hagi persones grans amb mantes que no es puguin posar la calefacció.

Les pensions són el gran sistema de protecció social, però algunes estan per sota del llindar de la pobresa.

La gent gran són els grans oblidats. Són un col·lectiu precari econòmicament i que estan a la cua de tot. En els temps d’espera sanitaris, per exemple, no són gens prioritaris. No estem en contra de ningú. Entenem les prioritat d’altres col·lectius. Dels joves, per exemple, hi estem a favor. Però hauríem de trobar maneres perquè no pateixin sempre els mateixos.

La crisi els ha reincorporat en el si de moltes famílies.

En els últims anys hem anat veient situacions cada vegada més complexes pel que fa a models d’estructures familiars. Si una persona gran vivia sola i no sentia una bona atenció per part de la família, quan hi ha hagut necessitat s’han instal·lat tots a casa seva. Aquestes unions no volgudes han destapat, a vegades, situacions no desitjades, com ara casos de maltractament. Som al davant d’una qüestió duríssima, a la qual pràcticament només se li dóna visibilitat al mes de juny, quan se celebra el dia del maltractament i surten els balanços als mitjans de comunicació. Després tot queda allà, però s’ha de seguir treballant, denunciant i visibilitzant aquest problema.

Els demanen ajuda, a vostès?

Alguna vegada ha passat. Nosaltres construïm relacions d’amistat profunda amb les persones voluntàries i les persones grans. Una persona voluntària aporta el millor del que podria ser un familiar sense ser-ho. Això permet que aquestes persones trobin un moment per explicar-se de manera oberta sobre les seves angoixes sense ferir la família. Amb aquests vincles hem conegut casos molt durs.

Vostès també tenen llista d’espera a la seva entitat.

Abans podíem acompanyar-los a tots. Ara no. Tenim una llista d’espera de 200 persones grans. Això és moltíssim. Ens falta voluntariat. Amb només un cop a la setmana, una dedicació d’un parell d’hores significa molt. A vegades no es creuen que puguin estar acompanyats de manera gratuïta. Moltes vegades l’únic que volen és parlar una estona, encara que sempre és positiu que puguin sortir i vincular-se a altres persones i a altres recursos perquè socialitzin.

Quina qualitat primordial ha de tenir un voluntari?

Una premissa molt important és que es comprometi a una voluntarietat mínima d’un any. Una altra cosa és que després sorgeixi un imprevist i no pugui seguir amb nos-altres. Però d’entrada hi ha d’haver certes garanties de seguiment. Després fem una formació inicial que recomanem amb l’objectiu de trencar estereotips i maneres de dirigir-nos a ells.

Alguna norma bàsica?

Per exemple, no els parlis en diminutiu. Hi va haver una campanya al País Basc que ho resumia molt bé. Sortia una persona que es dirigia a un home… «Ai, Juanito….» I l’home es lamentava: «Tota la meva vida he sigut el senyor Pérez. ¿Per què em diuen ara Juanito?» Aquest tracte infantilitzat pot representar per a algunes persones una falta de respecte. O la tendència humana a omplir el silenci. Els ritmes d’una persona gran són diferents. Potser no té ganes de parlar o li costa, i tu envaeixes i no deixes que l’altre s’obri. O això tan habitual de «no és res, dona, no es preocupi». Si una persona gran t’està dient que li fan mal els ossos i això la preocupa, és que la preocupa i ho has de respectar. O bé quan vol parlar de la mort o de temes delicats i desvies la conversa. Una altra cosa molt important és el tema de la vulneració dels drets humans.

Denunciï, denunciï...

Són constants, els casos. En general, el problema de la vivenda digna, els desnonaments de la gent gran… És un fet que hauria de ser totalment inadmissible. Després tenim altres problemes greus molt invisibles. ¿Com es viu l’homofòbia als centres residencials? Hi ha gent que, en una residència, amaga la seva orientació sexual. ¿I les persones transsexuals que no s’han operat? No estem prou preparats. Fa falta més informació i més formació, i hem de posar més atenció en aspectes que tenen a veure amb la vulneració de drets humans. Hem de ser molt més contundents si no es respecten.

Rosa Mari Sanz

10/10/2016

El Periódico

Un dia aquest prejudici es girarà en contra teu

De totes les formes de discriminació, la de l'edat és la més acceptada socialment. Per què? 

Imagina que ets un metge en un servei d'urgències. Arriben dos pacients, tots dos en estat molt greu i requereixen una atenció urgent. La falta de mitjans fa que només en puguis salvar un. Un té 25 anys. L'altre en té 85. A quin dels dos salvaries? És una decisió difícil, però potser no t'hi pensaries. Ara imagina la mateixa situació però no amb un pacient jove i un de vell, sinó amb un home i una dona, o amb un blanc i un negre. Et resultaria igual de fàcil escollir? Aquest dilema moral, imaginari i improbable, el fan servir els professionals que treballen en l'àmbit de la tercera edat per il·lustrar fins a quin punt hem interioritzat la discriminació per motius d'edat, fins a quin punt és la més acceptada socialment. 

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran / GETTY

Caminen més lentament, són un perill al volant, es colen a la cua del pa, són tossuts i malhumorats, els costa adaptar-se als canvis i les novetats… És tan evident que ni tan sols la veiem. Però la discriminació per edat –edatisme– és una de les característiques inherents de la nostra societat. No la veiem perquè estem convençuts que aquests estereotips no són clixés, sinó simples fets, veritats incontrovertibles. Però el cert és que són prejudicis, perquè de gent gran n'hi ha de tota mena, de passius i d'actius, d'agres i de càndids, de tranquils i d'inquiets. Considerar-los a tots fràgils i difícils és tan erroni com pensar que tots els joves són dinàmics i simpàtics. Ningú no és igual que els altres. Formar part d'un grup no vol dir ser com la resta del grup. Cap grup és homogeni.

Acomiadats a partir dels 40

Víctimes d'una allau d'estereotips sovint contradictoris, les persones grans s'enfronten als prejudicis d'un món que veu la tercera edat com una època marcada per la vulnerabilitat i la decadència. Un temps trist i gris que no és altra cosa que una lenta i sovint angoixant sala d'espera per a la mort. I no cal ser especialment vell per experimentar la discriminació per motiu d'edat, com saben els milions de persones que arreu del món perden la seva feina un cop fan 40 o 45 o 50 anys. És cert que, en la majoria de casos, el que busquen les empreses quan acomiaden un treballador madur per contractar-ne un de jove no és altra cosa que pagar salaris més baixos i tenir empleats més dòcils. Tot i així, és una pràctica que contribueix a estigmatitzar les persones de més edat en un món on l'experiència i els coneixements ja no es valoren com abans. Les constants informacions sobre els problemes de la Seguretat Social per pagar la cada cop més feixuga nòmina de les pensions no fan res més que contribuir a presentar la gent gran com una càrrega.

Després d'anys d'ignorar-lo, l'edatisme és ja tema d'estudi a moltes universitats. I les conclusions a què estan arribant els acadèmics que es dediquen al tema són preocupants, perquè confirmen que els prejudicis que pateixen les persones grans estan tan arrelats que sovint qui els practica no arriba a ser-ne conscient. Fins i tot les persones amb una actitud positiva vers les persones grans els tracten de forma diferent: parlen en veu més alta, més lentament, amb idees més simples… Pitjor encara són els que els ignoren fent veure que no hi són o els que creuen que han de ser protegits de la realitat i les males notícies, una forma de discriminació que es dóna sovint en l'àmbit de la salut, on molts professionals tracten les persones grans com si fossin nens petits, assumint que, pel simple fet de ser vells, tenen problemes auditius, no entenen què els passa i no estan capacitats per valorar quin és el millor tractament a seguir. De fet, mentre que a una persona jove que es troba malament se li ofereixen possibles tractaments i proves per establir-ne les causes, a una persona gran se li pot arribar a dir que el seu problema no té solució, que és part inevitable del procés d'envelliment.

El cost de tenir una visió negativa de la vellesa

Aquesta visió negativa de la vellesa comença ben aviat. Els investigadors han determinat que els nens de 4 anys ja han interioritzat els estereotips sobre la gent gran, a la qual veuen com a indefensa, passiva i dependent, uns prejudicis que quedaran definitivament assentats amb el pas a la joventut i la vida adulta. Tan assentats que no ens els podrem treure de sobre quan siguem nosaltres els que arribem a la vellesa, i els estereotips sobre els altres es convertiran aleshores en autoestereotips, en profecies autocomplertes. Un autèntic problema, ja que diferents estudis confirmen que els estereotips negatius no només provoquen un dany psicològic, sinó també físic. Els experts de Tilda, un programa científic irlandès dedicat a la tercera edat, han arribat a la conclusió que les persones de més de 50 anys que tenen una visió més positiva de la vellesa viuen, de mitjana, 7,5 anys més que les que en tenen una visió negativa. A més, aquests últims no només viuen menys anys, sinó també amb menys qualitat: caminen més a poc a poc, participen menys en activitats socials… Ras i curt, l'edatisme no només fa que la gent gran sigui més infeliç; també els mata abans d'hora.

El tema dels estereotips sobre la tercera edat és complicat perquè, de fet, la imatge que la nostra societat té de la gent gran bascula entre dos pols contradictoris. D'una banda el cine i els mitjans de comunicació mostren la gent gran com a persones dependents i fràgils, que necessiten ajuda. En canvi, la publicitat, que busca els diners d'una massa de la població molt gran i en molts casos amb una situació econòmica més bona que els joves, omple els anuncis d' homes i dones grans actius i sans que fan classes d'aeròbic i se'n van de creuer, gaudeixen de la vida, sempre feliços, una felicitat que, òbviament, no és gratuïta, sinó el resultat de consumir determinats productes o serveis. Només si es pren aquesta pastilla o es beu aquella beguda o es contracten aquestes vacances, l'avi pot ser un avi feliç. Una imatge, la de la publicitat, totalment falsa, com ho demostren diferents estudis que afirmen que, com més grans ens fem, més feliços i satisfets estem. La realitat desmunta els prejudicis: l'angoixa i la depressió no són patrimoni de la vellesa, ben al contrari, ja que totes dues condicions són més habituals entre la gent jove.

La diferència entre cultures

El cert és que aquesta aparent contradicció en la manera com veiem la vellesa no fa altra cosa que evidenciar una obvietat: que allò que considerem la tercera edat és un fenomen divers i plural, i que els 80 anys d'una persona no tenen res a veure amb els 80 d'una altra. Es tracta d'una situació nova. En el passat, quan només una minoria de ciutadans arribava a la vellesa, els que ho feien tenien moltes més coses en comú que ara, que la tercera edat s'ha convertit en una realitat molt fragmentada. Les diferències són sovint culturals. A Occident es considera que envellir bé consisteix a mantenir-se actiu i independent durant el màxim de temps possible. A moltes societats d' Orient, en canvi, envellir bé vol dir viure tranquil al costat d'algú que té cura de nosaltres. Mentre que a casa nostra ser dependent és un estigma, una tara, en altres societats no hi ha res de dolent ni de vergonyós en el fet que la família cuidi un home o dona grans, perquè les persones grans són els membres més respectats i valorats del grup.

Hi va haver un temps en què aquest respecte i veneració també eren la norma a Occident. Ja no. Ara les persones grans són objecte de llàstima. O de mofa. O de menyspreu. Un estudi situa l'any 1880 com el moment en què la visió de la vellesa passa de ser positiva a ser negativa. Amb el pas dels anys la situació no ha fet res més que empitjorar, a mesura que el cine, la televisió, els mitjans de comunicació i la publicitat han anat convertint els joves en el segment social més valorat. Els canvis en la manera com la societat tracta els infants, a escola, a casa o al carrer, han contribuït a la idea que la infància i la joventut són els moments estel·lars en la vida d'una persona, i que tot el que ve darrere només és una simple degeneració.

Qui es vol fer gran?

Una enquesta feta fa uns anys als Estats Units va arribar a la conclusió que 90 milions de persones compraven productes per amagar el pas del temps. Des de tenyir-se els cabells fins a retocar-se les parpelles, la indústria de la cosmètica, la cirurgia estètica o la parafarmàcia s'aprofiten de l'ansietat d'una societat que té por de fer-se gran i, a la vegada, reforcen la idea que envellir és un fet lamentable que cal retardar al màxim o, si més no, dissimular. És un cercle viciós: com més es publiciten aquests productes més creix la visió negativa de la vellesa, i com més creix, més se'n consumeixen. Les implicacions són clares: si la gent està disposada a gastar-se un dineral comprant tota mena de productes i serveis per amagar l'edat, ha de ser perquè fer-se gran és negatiu. La indústria n'està convençuda. Malauradament una majoria de ciutadans, joves i grans, també.

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran. No en una societat que només valora la joventut i veu la vellesa com un problema. Per què? La recerca sobre el tema, cada cop més extensa, ha arribat a una conclusió que pot semblar òbvia. La gent, afirmen els investigadors, té una visió negativa de la vellesa, i no perquè la veu com una època difícil i poc interessant, sinó per un motiu molt més simple, molt més evident i molt més difícil de resoldre: perquè té por de la mort. Això explicaria, si més no en part, la diferència entre les percepcions que es tenen de la vellesa a les societats occidentals i a les orientals. I és que a Orient no es té la por de morir que sí que es té a Occident, sobretot d'ençà que la religió ha retrocedit i la idea d'una vida eterna ja no serveix de consol per a la majoria de la població.

Isidre Estévez

13/09/2016

Ara.cat

Un país sense vells

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ

Gent gran que practica spinning (com l’home de la imatge), ioga, atletisme i molts altres esports, evidencia de manera molt gràfica que vellesa i decrepitud no van de bracet (Blend Images/John Lund/Marc Romanelli - Getty)

La nova generació de sèniors renega de la imatge associada a la tercera edat i planteja reptes socials, econòmics i morals nous

El cas d’una persona de 90 anys que arriba a una residència de la tercera edat i diu: “Jo aquí no m’hi quedo, que està ple de vells” o el de la senyora de 83 que exclama: “Era molt gran!” mentre llegeix l’esquela d’un septuagenari retraten molt bé una realitat: ningú no vol ser vell, ni tan sols els vells.

Així ho van reiterar diversos dels ponents de la Senior Economy Summit que la consultora Kreab va celebrar dimarts a Barcelona per debatre sobre el comportament de la generació sè­nior i els reptes i oportunitats que planteja l’envelliment i la jubilació imminent de la generació més nombrosa que recullen les estadístiques, els baby boomers.

L’incident de la residència el va presenciar Natalia Roldán, directora de Serveis Socials i Tercera Edat de la firma Eulen, que va explicar dimarts que la imatge i els estereotips que s’associen a una persona gran no es correspon amb l’experiència vital que els mateixos sèniors en tenen. La segona anècdota la relata Gabriel Masfurroll –assessor de Kreab– referida a la seva mare, i corrobora els estudis que indiquen que les persones s’identifiquen amb un perfil deu anys més jove que la seva edat cronològica.

La imatge més estesa d’algú de la tercera edat és la d’una persona amb problemes de salut, mancances econòmiques, estàtica, recelosa davant les novetats, lligada a les tradicions, sempre pensant en el passat, avorrida... La realitat és que el dels sèniors no és un grup homogeni perquè integra persones que treballen i d’altres de jubilades, gent en plenes facultats i d’altres de dependents, urbanites i gent de pagès. Però són majoria els que tenen bona salut, tenen recursos i ­viuen de forma independent, practiquen esport, surten amb amics, viatgen, assisteixen a activitats culturals, compren per internet i s’envien watsaps.

“S’està creant una dissociació entre el que pensa la gent en general i el que pensa i sent la gent que està transitant per la vellesa, una etapa relativament nova ja que la majoria de pares i avis de les persones grans d’ara no la van transitar perquè s’havien mort quan hi arribaven”, afirma Antonio Abellán, investigador del departament de Població del CSIC i expert en envelliment. “Per això es parla de falsa imatge: la gent té una imatge de la vellesa i els vells en tenen una altra de si mateixos, perquè el gran èxit dels nostres temps és que hem aconseguit separar vellesa i decrepitud, i els vells ho saben encara que una altra gent con­tinuï associant els dos conceptes”, comenta el investigador.

Una cosa semblant va explicar a la Senior Economy Summit Susana Quintas, directora tècnica de la consultora Random Strategy, que opina que la falsa imatge afecta qüestions tan quotidianes com que “els actius creuen que s’apanyaran bé amb els ingressos de la pensió perquè en jubilar-se tindran menys despeses i els jubilats, en canvi, reivindiquen el seu dret a gastar perquè a ells també els agrada vestir-se bé, anar al bar, viatjar, comprar...”. “Amb les taules de mortalitat a la mà, els 70 anys d’una persona d’ara equivalen als 60 de mitjans del segle passat, perquè a un senyor de 70 anys li queda la mateixa vida per davant que a un senyor de 60 el 1955”, diu Abellán.

Quintas va emfatitzar que les persones que estan arribant ara a la jubilació són una generació pionera. “Els actuals sèniors han estat pioners en molts terrenys perquè van arribar amb els pares des del món rural i es van convertir en les primeres classes urbanes, van ser els protagonistes de la industrialització i el desenvolupament dels setanta, tenen més nivell acadèmic, més recursos i més relacions socials que la generació anterior, han creat noves formes de família –monoparentals, reconstituïdes, parelles sense fills...–, i seran també pioners en la vellesa perquè no tenen un model de persones grans amb qui identificar-se”, va dir la sociòloga.

També el catedràtic d’ Economia Aplicada Antón Costas es va mostrar convençut de la singularitat de la nova generació de gent gran, de la qual forma part. “No tots els sèniors tenen les mateixes característiques, però majoritàriament són una generació més culta, més saludable, més rica i amb més ingressos mitjans que les anteriors, i a aquestes persones els arriba la jubilació com al que li arriba un formidable electrodomèstic però sense instruccions” perquè no tenen referents sobre com utilitzar aquesta jubilació, com i qui la pagarà o quina dimensió moral té, va resumir.

Respecte a com utilitzar la jubilació, la gent gran se sent invisibilitzada per la societat i per les empreses, que semblen desconèixer o no posar atenció en les seves preferències de consum, les seves necessitats de serveis de salut, lleure i culturals.

“El 50% del consum mundial el generen les persones de més de 50 anys i només el 10% del màrqueting va adreçat a ells”, va afirmar Isa Moll, del departament de màrqueting d’Esade. Per la seva banda, Antón Costas va apuntar que a les seves classes a la universitat assisteixen tres jubilats “que m’ho van demanar” i també veu gent gran a les conferències i actes institucionals on va, “així que les institucions educatives tenen el repte d’atendre a aquest col·lectiu”.

I va afegir que passa el mateix amb les institucions financeres i la necessitat que aquestes persones tenen de gestionar els seus actius –el 89% viu en un habitatge en propietat i molt majoritàriament sense hipoteca– en un escenari deflacionista i amb uns tipus d’interès que no permeten viure de rendes. O el repte que tenen les empreses de no perdre el talent que acumulen aquestes persones. “Potser en el futur hauríem de plantejar-nos treballar més anys però menys hores”, va suggerir l’economista.

Qualsevol d’aquestes necessitats comporta oportunitats de negoci, la qual cosa fa més probable que les empreses, i per tant la publicitat i la societat en conjunt, acabin donant més protagonisme i visibilitat a les persones grans i ajustin estereotips. Però l’envelliment de la societat també té, segons Costas, una dimensió moral. “Els grans estem expropiant als joves, i serà difícil assumir que moltes persones grans com jo, per les nostres cotitzacions, estiguem cobrant una pensió de 2.500 euros que paguen els nostres fills amb nòmines de 1.300”, va assenyalar.

Susana Quintas assegura que moltes persones grans viuen en l’ambivalència de saber-se privilegiades respecte als seus pares i tenir sentiment de culpa respecte als fills perquè aquests no podran gaudir de les mateixes condicions de vida. “Molts jubilats viuen angoixats perquè se senten privilegiats sense saber què han fet per ser-ho, i alhora ­veuen que els fills tenen més necessitats però poc esperit d’estalvi i els fa por que la generació jove no sàpiga adaptar-se a viure” pitjor, detalla la consultora.

De fet els fills són una de les tres grans preocupacions de la gent gran, juntament amb els néts i la salut, segons els experts. En el cas dels fills, suposen una limitació econòmica, mentre que els néts els limiten el temps disponible.

“Moltes persones grans s’autoassignen el paper de coixí salvavides dels fills i t’expliquen que no rescaten el seu pla de pensions per tal de viure millor o per fer el viatge que tant desitgen perquè guarden aquests diners per ajudar-los”, comenta Quintas. Una realitat que va confirmar a la jornada de Kreab el subdirector general de Vida Caixa, José Antonio Iglesias, en explicar que els grans no volen ser una càrrega per als fills i que miren de preservar els seus diners i el patrimoni per tal d’ajudar-los, encara que això suposi tenir menys pensió mensual i viure ells amb més austeritat.

L’altra gran preocupació de la gent gran és la dependència, la barrera que creuen que sí que els convertiria en vells (d’acord amb la imatge estereotipada de vell). Per això es cuiden de manera permanent, i aquesta cura l’associen a l’alimentació, al consum de productes naturals i a mantenir-se actius físicament.

Mayte Rius

18/04/2016

La Vanguardia

Superavis, un mite?

Sociòlogues de la UB relativitzen la magnitud de l’ajuda de la gent gran a les seves famílies a Espanya en un context de crisi

El discurs dels avis com a xarxa de suport amaga la falta d’ajuts públics, diu la sociòloga Sandra Escapa

Espanya és el país europeu on les transferències a generacions més joves en temps i recursos són menys freqüents”. Els estudis de què es disposa sobre els fluxos de solidaritat intergeneracional revelen que la idea estesa a Espanya i Catalunya que la majoria d’avis es dediquen intensivament a tenir cura dels néts i són coixins familiars indispensables “és un mite”. Amb aquesta contundència i després de l’anàlisi de les dades disponibles en la Unió Europea, sociòlegs vinculats principalment a la Universitat de Barcelona (UB) han publicat diversos treballs en què indiquen que “els avis ajuden, però no tant”.

Els matisos dels estudis són importants, però el marc general d’anàlisi es basa en una comparativa amb la resta de països europeus amb dues dades clau. Espanya és el país europeu analitzat on una proporció d’avis (a partir de 50 anys o més) més petita diu que han cuidat dels néts l’últim any, un 36,8% davant del 55,9% de Dinamarca. En canvi, la intensitat dels que ho fan és molt alta (un 14,1% s’hi dediquen cada dia), una intensitat només superada per Itàlia. “S’ha exagerat –explica Sandra Escapa, professora de Sociologia (UB)– el paper de sustentador familiar que s’ha atribuït als avis en aquesta crisi, el seu paper generalitzat com a xarxa de seguretat de les famílies en dificultat”.

Sandra Escapa i la sociòloga Marga Marí-Klose (UB) van publicar un extens estudi a la revista Panorama Social (Funcas) a finals del 2015 que critica el discurs familista en entendre que serveix com a excusa perquè l’Estat no inverteixi en polítiques públiques d’ajuda real les famílies, a l’atur o, entre moltes altres qüestions, a pal·liar la pobresa infantil. A partir d’aquest treball, dimecres passat Escapa va publicar una nova versió a Agenda Pública. Hi ha una enorme distància, subratlla la sociòloga, entre el relat públic que s’ha construït en la crisi i les evidències de què disposem sobre la magnitud dels ajuts econòmics i les atencions que ofereixen els avis, així com la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. No és una crítica, el que se subratlla és que la seva capacitat per respondre a les necessitats en un context de crisi és limitada i discontínua, cosa que crea “llacunes de desprotecció” que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

A partir de les dades de la Survey of Health Ageing and Retirement (Share) del 2013, els països en els quals més persones grans diuen que s’han hagut d’ocupar dels néts l’últim any són Dinamarca, Suècia i Holanda. Els canvis que s’han produït en els darrers anys als països familistes (sud d’Europa) han pogut influir en les pautes de solidaritat familiar, expliquen les sociòlogues: les necessitats dels receptors, les oportunitats dels proveïdors per ajudar, les noves formes de família o la incorporació de la dona al mercat laboral.

Evidentment durant la crisi ha augmentat de manera general el temps que els avis dediquen als néts, però moderadament. Quant a les transferències econòmiques, Espanya segueix la mateixa pauta: són menys freqüents però més intenses quan es necessiten.

L’esquema familiar pesa en aquesta anàlisi. L’extensió de la convivència entre pares i fills. molt alta a Espanya, pot condicionar aquestes xifres més petites de suport econòmic o d’atenció directa, ja que tindria lloc dins de la mateixa llar.

Tot i aquests matisos, les investigadores indiquen que hi ha una gran distància entre el relat sobre la solidaritat intergeneracional i l’impacte dels ajuts que han pogut oferir els avis. “En cap cas no es vol menystenir el seu paper”, indica Escapa.

Es tracta de cridar l’atenció sobre les situacions de vulnerabilitat de moltes famílies, que no poden resoldre els avis.

Cristina Sen

27/03/2016

La Vanguardia

“L’art modifica la biologia humana”

Luc Delannoy, doctor en Filosofia, fundador de l’ Institut de Neuroart

Foto: Laura Guerrero

Vaig néixer a Brusel.les i visc a Estonia. Visc en parella i tinc tres fills, el gran té 37 anys i el petit 1. La majoria de governs transformen els subjectes en objectes perquè així és més fàcil manipular-los. Individus sans i feliços, però, creen societats sanes i felices.

Quan era petit tenia un veí de la ­meva edat, deu anys, amb paràlisi ce­rebral profunda que es passava les tardes amb la meva àvia i amb mi perquè els seus pares treballaven.

I com passaven la tarda?

Jo tocava el piano i ell s’asseia a escoltar-me, molt tranquil. Sempre em vaig preguntar com sentiria la música. Després el nen va morir i va deixar un buit. Jo tenia clar que ell sentia la música, però també que, d’alguna manera, havíem connectat a través de la música.

Aquesta va ser la llavor?

Sí, molts anys després vaig fer servir la música i altres arts per millorar les condicions de vida de persones amb problemes de salut mental.

Què ha esbrinat?

Que a través de l’art es pot aconseguir que flo­reixi la subjectivitat de cada individu.

Però la subjectivitat floreix sola, és la nostra manera d’anar pel món.

Sí, domesticada i ensinistrada , i en el cas dels malalts mentals o amb demència, anul·lada a través de fàrmacs.

Hi ha cap alternativa?

Diàriament veig com persones amb esquizofrènia que estan encongides, frustrades i aïllades s’expressen a través de l’art recuperant el contacte amb elles mateixes i amb les altres. Estem coordinats amb investigadors, científics i universitats internacionals que estudien l’impacte de la música, la dansa i l’art al cervell i en el sistema nerviós.

Parli’m d’aquests estudis...

N’hi ha moltíssims... Les noves tècniques d’observació del cervell han permès comprovar com el ritme ens tranquil·litza. Nens amb dèficit d’atenció i hiperactivitat sotmesos a ritmes de percussió aconsegueixen centrar la seva atenció. Però no s’ha de reduir l’ésser humà a processos biològics.

Per descomptat.

Els nostres pacients amb parkinson arriben a controlar els tremolors a través d’exercicis de dansa contemporània; i pacients amb alzheimer les funcions cognitives i motrius dels quals estan molt deteriorades aconsegueixen expressar-se.

Com és possible?

Sembla que la memòria musical és l’última que desapareix en cas de demència, si és que desapareix, perquè el problema no és que la memòria es destrueixi, sinó com s’hi pot accedir. I si estudies la pintura també hi veus resultats. Coneix el pintor Willem de Kooning?

Va morir d’alzheimer.

Va pintar fins al final. La pintura li va permetre continuar en contacte amb el món. L’art té un impacte en la biologia humana, la modifica.

On aplica els seus programes?

Portem el neuroart a hospitals psiquiàtrics, on capacitem el personal; a asils i a diferents comunitats a Llatinoamèrica, on la situació de la gent gran és catastròfica.

Ser gran avui és catastròfic.

Tenim un programa a la frontera de Mèxic amb els EUA, on acaben els dies milers de persones que van intentar passar i no ho van aconseguir, que han estat deportats o abandonats allà pels seus fills i viuen als carrers o amuntegats en centres. Una mala pel·lícula de Fellini.

...

A Xile tenim un projecte amb la Universitat de Valparaíso per atendre els ancians de la ciutat. Els canvis en el comportament en les dues comunitats són molt notables.

Només amb l’atenció que els professen ja deuen millorar.

Durant molt de temps ens hem dedicat a estudiar i tractar les malalties sense tenir el compte el conjunt de la persona, però no som màquines amb peces que es puguin etiquetar, arreglar o substituir. El platonisme ha fet molt mal.

En quin sentit?

La creença en veritats absolutes ha donat lloc una societat neuròtica i autoritària que porta els individus a perseguir una sèrie de valors sense els quals creiem que la felicitat no és possible. El resultat és la malaltia mental: segons les últimes estadístiques de l’OMS, un de cada quatre té problemes de salut mental.

Quina és l’alternativa?

Cal tenir fe en l’ésser humà. Avui la idea fonamental és que som dèbils, i se’ns presenta un model ideal que no recull la raresa, la diferència, la timidesa o la tristesa com a vàlids, els inclouen en el terme depressió.

Això implica tractament.

... al seu torn la depressió es redueix a un problema de neurotransmissors; per tant, no ets tu el malenconiós, són les teves neurones, però pots funcionar amb un fàrmac, així deixes de ser un subjecte i et converteixes en un objecte molt més manipulable. Jo crec que és temps de recuperar el subjecte.

Valorant la diversitat?

Sí. Una societat que abandona la seva gent gran no té futur. La diversitat és riquesa, aquesta és la força de l’ésser humà. Però avui els que no responen a l’estereotip són apartats, i la zona del cervell on es processa el dolor físic és la mateixa en la qual es processa l’exclusió.

L’exclusió social fa mal igual com fa mal un cop de puny o una punyalada?

Sí, l’exclusió afecta la biologia. Una persona que viu al carrer, que acaba parlant sola o fa gestos violents la qualifiquem de boja, però en realitat és una persona amb un dolor terrible. Hem de trobar vies per comunicar-nos amb l’altre, ho necessitem.

Neurohumanisme

El neuroart és el fruit de la connivència i la complicitat de les neurociències, la filosofia, la sociologia, la psicologia i l’art. El seu propòsit és estimular, potenciar i estu­diar les capacitats de les persones amb problemes de salut mental partint del fet que les expressions creatives fomenten el despertar neuronal i nerviós. Delannoy va crear a Nova York el seu primer Institut de Neuroart, al qual després es van afegir els de Mèxic i Xile, on ha desenvolupat diversos programes formatius i preventius de salut mental, és a dir: l’estimulació cognitiva i rehabilitació neuropsicològica mitjançant el potencial terapèutic de le s pràctiques artístiques. Ha impartit un seminari a Estudios Contemplativos de Barcelona.

Ima Sanchís

10/03/2016

La Vanguardia

Quin és el secret per envellir bé?

Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en la nostra actitud

Els estereotips ens presenten la vellesa com un moment de declivi / GETTY

Ho va dir el filòsof Francis Bacon: "Mai seré vell. Per a mi, la vellesa sempre té quinze anys més que jo". La cita pot semblar una frase enginyosa més, però diferents estudis de psicologia han revelat, quatre segles més tard, que Bacon tenia fins a cert punt raó, que l'acte d'envellir no respon només a inevitables canvis físics, sinó a actituds estrictament personals. Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en el nostre interior.

La vellesa importa, i cada vegada més: hi ha més gent gran, que viu més anys, i que representa un percentatge més elevat de la població. Durant la major part de la història el percentatge de persones de més de 65 anys no superava el 4% de la població mundial. Ara és un 12% de la població i, si es manté el ritme actual, serà un 22% l'any 2050. Des de les pensions fins als serveis públics, la societat i les polítiques s'hauran d'adaptar a un món més envellit que mai. Per evitar problemes, és important que fer-se gran no equivalgui a fer-se un ancià inactiu, sol, dependent. És impossible? Vellesa i decadència van inevitablement juntes?

Envellir és inevitable. Les cèl·lules obtenen energia dels aliments que ingerim i de l'aire que respirem, un procés durant el qual generen una sèrie de residus tòxics, entre ells els radicals lliures. Alguns estudis apunten que aquest és el motiu pel qual menjar molt i respirar molt (com fan els esportistes professionals) escurça la vida. No és casual que els animals més longeus, com les tortugues de les Galápagos (fins a 175 anys de vida) o les esponges de l'Antàrtida (1.550 anys), siguin especialment resistents al procés d'oxidació, que accelera l'envelliment de les cèl·lules. Si les cèl·lules triguen més a envellir-se, el cos triga més a desenvolupar malalties relacionades amb l'edat, com el càncer, la diabetis o l'Alzheimer. 

El factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament / GETTY

Què vol dir fer-se gran?

Però envellir no és només una qüestió física, sinó també psicològica. O, dit d'una altra forma, no només les nostres cèl·lules sinó també nosaltres decidim com envellim. Aquí comencen els problemes, perquè ni tan sols queda clar què vol dir fer-se gran. La vellesa té a veure amb l'edat? I, si és així, a partir de quina edat som vells? Som vells quan canviem els rols socials, quan ens jubilem, quan els nostres fills es fan adults? O potser quan les nostres capacitats físiques i psíquiques minven, quan ja no som capaços de fer allò que sempre havíem fet? La vellesa és un estat social, físic o mental?

Les preguntes semblen retòriques, però no ho són. Diferents estudis psicològics apunten que el factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament, la nostra actitud. Més enllà dels components físics (malalties) i socials (el nivell econòmic, el lloc de residència), és la nostra manera de viure la vida el que determina com ens fem grans. El secret d'envellir bé, diuen els psicòlegs, es basa a seguir tres consells. El primer, tenir cura de la nostra salut (menjar bé, fer exercici, descansar). El segon, mantenir vincles (amics, família) i contribuir al món que ens envolta (participant en alguna associació, fent-nos voluntaris). I el tercer, mantenir vives (o descobrir) les nostres habilitats, manuals, intel·lectuals…

Però dir-ho és més fàcil que fer-ho, perquè vivim en una societat que considera la joventut un valor. I com que ser jove és magnífic, la lògica implica que ser vell no ho és. Els estereotips negatius sobre la vellesa impregnen les societats occidentals. Durant bona part de la nostra història la vellesa era sinònim de saviesa, d' experiència, de resistència. Ara, en canvi, la vellesa ja no és sinònim de saviesa o d'experiència, sinó de dependència, de malaltia, de lletjor, d' inactivitat. Segons les estadístiques, tres de cada quatre persones grans asseguren haver-se sentit discriminades per culpa dels prejudicis contra la vellesa. I no és només una qüestió de percepció: les dades demostren com, davant d'una mateixa condició clínica, les persones grans no reben el mateix tractament que les joves.

Profecia autocomplerta

Aquesta discriminació no només és un problema legal i social, sinó que acaba tenint conseqüències en l'àmbit personal. Estudis com l''Irish Longitudinal Study' demostren que aquelles persones que tenen una visió negativa de la vellesa envelleixen pitjor i viuen el seu envelliment com un trauma. És una profecia autocomplerta. Si ens deixem endur per tots els estereotips sobre la vellesa acabem per assumir-los i viure la nostra pròpia vellesa com un fet negatiu. I la profecia es compleix perquè aleshores, efectivament, els problemes físics s'acceleren. Un estudi de la Universitat de Yale arriba a la conclusió que simplement canviant l'actitud davant la vellesa s'aconsegueix que persones grans amb problemes físics millorin de forma substancial. Deirdre Robertson, investigadora de la Universitat de Columbia, de Nova York, hi està d'acord: "És possible canviar la forma com envellim simplement canviant la percepció que tenim de la vellesa".

No podem evitar envellir. Però sí que podem alentir el procés vivint-lo amb un esperit positiu, mantenint-nos actius i tenint cura de la nostra salut i el nostre entorn. No és fàcil, evidentment. Els mitjans de comunicació, la publicitat, la literatura, el cine… ens presenten la vellesa com un moment de declivi. Un moment on no hi ha històries d'amor, on no es viuen aventures, on no es coneix gent nova, on no es tenen experiències excitants. Un moment en què toca comprar cadires reclinables, ulleres per llegir, pega per a la dentadura postissa o compreses per a les pèrdues d'orina. Enfrontats a aquesta pluja d'imatges i estereotips, acabem per interioritzar que fer-se grans és un drama. I, alerten els experts, interioritzar que és un drama és el primer pas per fer que realment ho sigui.

Isidre Estévez

03/03/2016

Ara.cat

Post molestam senectutem

Esclaten sovint campanyes publicitàries incitant els avis a passar-s'ho bé, viatjar, comprar, etc. Sembla ser que allò que en diuen tercera edat és el paradigma de les oportunitats més plaents. Aquestes campanyes són promogudes per empreses comercials, agències de viatges, cadenes d'hotels, bancs i fins administracions. Les persones grans, en els anuncis gràfics, apareixen molt sanitoses, ensenyen una envejable dentadura, ells tenen força cabells, grisos o blancs, pentinats a la moderna i porten jerseis de fina manufactura, elles acaben de sortir del gabinet de bellesa, llueixen pantalons de bon tall, i agafen la mà del seu galant madur en un gest possessiu induït pel fotògraf.

La vellesa, l'ancianitat pot, en certs casos, presentar-se sota un rostre simpàtic, no gaire arrugat, de model d'estudi en definitiva, quasi exacte al dels anuncis. Pel carrer, en canvi, en el dia a dia, l'ancianitat ofereix infinits models, però la majoria no tenen l'empenta aparent ni la sanitosa estructura dels anuncis. Més aviat hi veiem l'impacte de males experiències i, més sovint, la mancança física, la lenta marxa, la manca d'agilitat, la consciència de limitació, els ulls cansats. Els vells són vells. Si voleu prendre partit en favor de la vellesa, hi teniu tot el dret. No caldria sinó. Però és arriscat fer el joc a la indústria publicitària, perquè podem caure en l'abandonament de la necessària dosi de crítica sana. I, a remolc de les coses bones que es diuen de la vellesa, blindar-nos rere l'egoisme, no ajudar realment els vells reals. Entorn de les bondats que hom conta sobre la vellesa sobrevola una frase repetida impunement: “la joia d'envellir”. És un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers. Els clàssics, i l'amic Ciceró en va fer un tractat, destacaven una virtut pròpia de l'edat: l'experiència. És una obvietat que qui viu una pila d'anys ha experimentat tota mena de situacions. Haver viscut experiències, però, no assegura en tots els casos que se sigui un expert. Hi ha persones grans que de joves van ser uns ximplets o irresponsables i ho continuaran essent mentre viuran. Potser aquests són l'única fracció dels vells que viuen feliços. Als altres, als que tothora foren conscients, la vellesa els afeixuga amb una experiència feta d'adversitats i algun moment bo. I els veieu de tant en tant una ganyota a la cara que palesa un íntim malestar amb manta realitat envoltant.

Hi ha un factor numèric inesquivable: el nombre d'ancians augmenta arreu, tant com es va limitant la quantitat de contribuents joves a les previsions socials. Alguns economistes prediuen, aixecant un dit admonitori, que amb el temps potser les pensions hauran de congelar-se, afirmació que en economia vol dir un enfrontament a estretors i potser moltes limitacions en el consum per part dels de la “tercera edat”. I recordem l'exèrcit de pensionistes, asilats, residents en centres tutelats i en sociosanitaris. N'hi ha d'afluents, amb diner, als quals, és clar, se'ls ofereix de fer creuers, anar a balnearis d'upa o, en el cas de ser una parella, comprar-se un pis en zona de serveis comunitaris; i aquests casos ajuden a crear una falsa imatge de la vellesa, un “model dels països desenvolupats, amb jubilats rics. Paral·lels als que s'acullen a viatges més massificats i als que dormen a terra. A més de les ofertes comercials, hom serveix als pensionistes una xarxa de possibles activitats, i això és positiu.

Posem els cursos a les universitats, amb una confortable matrícula, posem les gimnàstiques reeducatives, el ioga en els casos possibles, i aquestes activitats sí que ens dibuixen una atenció seriosa i responsable als ancians. Els cursos, nombrosos, atrauen una bona quantitat de persones grans amb interessos científics, literaris, de cultura general, possiblement perquè pertanyen a unes generacions que no van tenir accés tan corrent com avui a les aules universitàries i en molts de casos només parcialment al batxillerat. 

En resum, sigui benvinguda l'atenció als vells, sempre que no es vegi el llautó dels esquers econòmics, ni un descarat paternalisme. Acceptem que la vellesa té molts més inconvenients que no avantatges, que els vells van tirant, tirant, des de diferents textures mentals i físiques. 

Ara: que no em vulguin fer empassar una bajanada matussera com “la joia de viure”...que ja passo dels noranta, jo!

Josep Vallverdú

25/07/14

El Punt Avui

"Arrugues"

"Arrugues" és un llargmetratge d'animació 2D per a un públic adult basat en el còmic d'aquest títol dePaco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008). La pel · lícula narra l'amistat entre Emilio i Miguel, dos vells reclosos en un geriàtric. Emilio, que acaba d'arribar a la residència en un estat inicial d'Alzheimerserà ajudat per Miguel i altres companys per no acabar a la planta superior de la residència, el temut pis dels assistits que és com anomenen allà als desnonats. El seu esbojarrat pla tenyeix de comèdia i tendresael tediós dia a dia de la residència perquè encara que per a molts les seves vides ja havien acabat, ellsn'acaben de començar una de nova.

ARRUGUES
Arrugas
Espanya, 2011.
Direcció: Ignacio Farreras.
Durada: 89 min.
Gènere: Animació.
Idioma: Català.
Al Cinema Truffaut de Girona: 27/01/12 al 2 de febrer

Assaig sobre la memòria

L’any 1906 Alois Alzheimer va publicar un cas, el de la senyora Auguste D, de cinquanta anys, amb una demència senil prematura, amb unes característiques especifiques que la diferenciaven d’altres demències. A partir d’aquell moment tots els casos de demència que es desenvolupaven segons el patró marcat per aquest neuròleg alemany rebien, i reben, el seu nom.

“Arrugues”, basada en el còmic del mateix nom de Paco Roca (1969), dibuixant nascut a València que va aconseguir amb aquesta obra el Premi Nacional de Còmic, és una petita classe pràctica sobre la malaltia d’Alzheimer. Els seus protagonistes són persones de la tercera edat que viuen en un geriàtric. Aquesta és la explicació políticament correcta, perquè quan s’acaba de veure el film es diria que la pel·lícula és la història d’unes persones de la tercera edat abandonades per la família i aparcades en un institució sanitària.
La pèrdua de memòria, l’oblit, el món en què conviuen les persones que no saben on són, que no saben qui els toca, o qui els parla, que no reconeixen res del seu passat, que tenen sort dels records infantils... tot això ho trobareu a “Arrugues”.

La història no es centra únicament amb l’Alzheimer, a més s’interessa per la soledat i per la vellesa. Aquesta etapa de la vida en que es pensa que no són productius per la societat, en que les persones grans creuen que fan nosa, que no serveixen per res, en aquella edat en que la soledat només s’emplena amb els records. Ara bé, i quan els records no apareixen?
“Arrugues” s’estructura com una pel·lícula de temàtica penitenciaria, més a prop de “Cadena perpetua” que de “Celda 211”. Comença la història amb un “crim”, l’oblit permanent de l’Emili, i una condemna, cadena perpetua en un geriàtric. Allà l’Emili coneix a en Miguel, el seu company d’habitació, capaç d’aconseguir tot el necessari, recaptador de favors i guia hospitalari. La relació entre els dos companys ens portarà a viure una fuga com la de “Alguien voló sobre el nino del cuco”, a riure amb situacions quotidianes, a plorar amb una gran història d’amor, i a pensar. Sobretot pensar en el futur i en el present. En com volem viure i en com volem envellir.
Us puc assegurar que els personatges d’”Arrugues” són inoblidables, i us recorden constantment que no us oblideu dels vostres familiars més grans. El film també ens sentencia: Tots ens farem vells.


Jep Soler

Font: cinema Truffaut