Així són els assetjadors i els assetjats a les escoles

Qualsevol tret que faci diferent un noi és una excusa per a un agressor, observen els psicòlegs

Els experts animen els alumnes que són testimonis d'un cas de 'bullying' a denunciar-lo i a donar-li visibilitat

Quaranta anys d'escola en democràcia, amb un model de coeducació que va generalitzar les aules mixtes, amb l'acceptació més o menys majoritària que les orientacions sexuals són diverses i els joves encara segueixen anomenant "marica" el company que volen humiliar i "puta" la noia que volen desdenyar. “Totes dues són les contrafigures que tenen com a referència els adolescents en la construcció de la seva masculinitat i de la seva feminitat”, afirma el sociòleg Gerard Coll-Planas, professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC) i coordinador de les jornades sobre “Perspectives 'trans' en l'àmbit educatiu”, celebrades el juliol passat.

Per a un xaval no hi ha res pitjor que ser tractat de marica. Per a elles, el més insultant és ser titllades de putes. I el ‘bullying’ és, en opinió de Coll-Planas, una expressió d'aquesta fase de construcció de la pròpia identitat, “una expressió que genera violència contra el que és diferent”. “No n'hi ha prou de fer-los una xerrada o d'organitzar un taller, entre altres raons, perquè el seu efecte acaba resultant mínim davant la quantitat de models i d'informacions que reben aquests nois diàriament”, objecta el sociòleg de la UVic. Es tracta, insisteix, d'un problema més complex, que no només es manifesta en forma d'homofòbia, “també de xenofòbia, de racisme, d'intolerància”.

El perfil de la víctima d'assetjament escolar parla de nens (sí, de nens, perquè el ‘bullying’ pot començar als vuit anys) amb una personalitat feble i insegura, amb una baixa autoestima –que pot ser conseqüència, d'altra banda, del mateix assetjament-, que desemboca en fracassos o dificultats escolars, en nivells alts d'ansietat i en una fòbia absoluta al col·legi. L'agressor els elegeix moltes vegades per les seves característiques físiques, perquè porten ulleres, perquè estan grassonets o pel seu color de cabells. Qualsevol tret que els faci diferents del grup és una excusa.

El suport del grup

“L'assetjador, que sol ser una persona que busca el reconeixement dels companys, aprofita aquestes diferències per caricaturitzar la víctima, ridiculitzar-la, perquè així li és més fàcil aconseguir el suport del grup, un grup que moltes vegades no té una escala de valors formada”, constata Ferran Barri, psicòleg clínic i psicopedagog i orientador en un institut de secundària. Els agressors, prossegueix Barri, “són hàbils manipuladors, moltes vegades nois amb problemes d'afectivitat en les seves famílies i que es reforcen fent coses que els fan sentir-se líders”.

Dos de cada tres estudiants que són testimonis d'un cas d'assetjament escolar prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. “I aquesta és la primera conducta que s'ha de modificar”, afirma Ferran Resina, subinspector dels Mossos d’Esquadra i cap de la unitat central de Proximitat i Atenció al Ciutadà de la policia catalana. Resina considera que, igual que en el seu moment es va treballar per visibilitzar la violència masclista i denunciar-la, amb el ‘bullying’ s'ha de seguir una estratègia similar. “Els que han sigut testimonis d'un cas, els anomenats espectadors, han de fer un pas endavant”, els anima el policia, responsable de les xerrades que des del 2004 realitzen els Mossos a les escoles. Només en l'últim curs van assistir a aquestes sessions unes 120.000 persones, entre alumnes, pares i professors.

Perquè el ‘bullying’ (i ara més amb el ‘ciberbullying’ o assetjament a través d'internet i les xarxes socials) no caduca. “Deixa seqüeles, almenys des del punt de vista psicològic, que es mantenen durant anys”, adverteix Ferran Barri. Una d'elles, explica aquest associat del Col·legi de Psicologia de Catalunya, és que l'assetjador pot seguir sent una persona que reprodueix al llarg de la seva vida relacions de domini, fins al punt de poder arribar a ser un maltractador, mentre que la víctima “sol ser una persona amb dificultats per relacionar-se amb els altres, introvertida, perquè no ha sabut desenvolupar el seu propi patró de conducta social”. Això els converteix, per exemple, en persones amb problemes, fins i tot, per trobar una feina.

Maria Jesús Ibáñez

08/09/2016

El Periódico

Assetjament a l’assetjament

Les intervencions ‘antibullying’ a les escoles topen contra la cultura familiar

La professora va ensenyar un bitllet impecable de 20 euros a la vintena d’alumnes que atenien la seva classe. Té valor?, va preguntar. Esclar!, va contestar el grup a l’uníson. Gelats, hamburgueses, llaminadures, roba. Quantes coses es poden comprar amb un bitllet blau quan es tenen 12 anys. Inespe­radament, la tutora va arrugar el bitllet fins a reduir-lo a una bola, després el va llançar a terra i va saltar-hi a sobre, trepitjant-lo. L’aula va emmudir. Vint parells d’ulls van mirar com recollia el parrac de paper, el desenvolu­pava donant-li la seva forma original i el mostrava, marcat de plecs com a cicatrius. Va repetir la pregunta: Té valor?

Hi ha nens amb l’autoestima impecable, com bitllets tot just sortits de fàbrica. D’altres estan fets un nyap perquè algú els ha ­arrugat i trepitjat repetidament davant la mirada dels seus companys i la inacció dels adults. “Cada dia, a l’hora del pati, una alumna d’un centre de Lleida se n’anava al lavabo, s’asseia sobre la tassa del vàter i es menjava l’entrepà fins que tornava a sonar el timbre”, relata Gemma Filella, investigadora de la Universitat de Lleida i autora d’un videojoc contra el bullying. Aquests van ser els esbarjos d’aquella nena de setembre a maig, mes en què es va advertir de la seva absència al pati. “L’assetjament escolar –indica Filella– adquireix dimensions que no imaginem perquè es fa a l’esquena dels adults”, continua, “que tampoc no actuen amb una bona gestió emocional quan ho descobreixen”. La investigadora, que ha recorregut desenes d’ escoles catalanes i ha donat formació a docents, ha topat amb pares que defensen els seus fills assetjadors i amb professors que accepten certs comportaments que amb una mirada més ètica són reprovables. “Hi ha confusió sobre quan i com actuar davant les incidències escolars”, afirma Filella, que ha provat el programa Happy en 1.500 alumnes. “Als professors els costa de diferenciar entre una desavinença accidental, un brot de violència, o un assetjament fet al llarg de dies”. I quina és la responsabilitat de l’escola quan el bullying es produeix fora del recinte? I què passa quan s’estén a les xarxes socials?

Sovint, els professors treuen importància a uns fets per paci­ficar el grup. “Cal deixar-los que s’arreglin sols”, consideren. Una de les claus, indiquen els experts en assetjament, és que els nois no tenen prou confiança que rebran suport si ho expliquen als adults encara que evidenciïn el seu patiment. Els mateixos ­mestres que van rebre formació antibullying admeten que no ­tenen prou coneixement sobre aquest tema i reclamen més ­formació per saber veure amb altres ulls la problemàtica i actuar en conseqüència. 

Per a aquella nena que es refugiava al lavabo, com per a altres nois, l’escola és un horror. Potser no hi ha cops que deixin blaus, ­però s’utilitzen paraules, insinuacions a WhatsApp o fotografies alterades a Facebook. En tot cas, reben la humiliació d’un company, aclamat per uns quants seguidors, i observat, divertidament o silenciosament, per la resta del grup. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que entre un i dos nens de cada deu són ­assetjats. Segons Save the Children, al nostre país fins i tot un 22% dels nens de secundària pateixen bul­lying, una acció que deixa conseqüències en el futur. Com els bitllets, valen l’equivalent a 20 euros, però la seva aparença no és la mateixa ni per als altres ni per a si mateixos. La manca d’autoestima condicionarà la seva trajectòria de vida.

Segons els experts, hi ha diverses explicacions psicològiques al fenomen de l’assetjament escolar basades en el fet que l’agressor utilitza la violència per resoldre problemes amb els seus iguals o que arrosseguen conflictes de casa. Es pot donar en personalitats complexes, amb baixa tolerància a la frustració i poca empatia, dificultats per complir les normes i respectar els límits. Són personatges que hi ha en tota mena d’escoles, però que sobreviuen millor a les escoles que busquen resultats alts introduint estratègies de competició entre els alumnes.

“Sovint, els agressors busquen popularitat, ser reconeguts pel grup”, explica Jenny Dettmann, directora del Colegio Escandinavo de Madrid. “Llavors cal ensenyar formes positives per aconseguir-ho”. Des que aquest any s’han desenvolupat els programes Kiva en aquesta escola s’han produït millores evidents en la convivència al centre, nascut com a ­cooperativa de pares nòrdics, entre els valors màxims del qual hi ha el respecte. “Tot el claustre té ara ulls per al benestar dels nens –afirma la directora–. Sabem què hem de fer per prevenir i actuar”. El resultat és la tranquil·litat al ­pati i la devolució de la confiança dels nens, més conscients també, en els adults.

Falten els pares. Durant el curs es va produir un cas d’assetjament. El protocol Kiva es va activar immediatament. Es va anotar tot. Qui en va informar, qui n’era la víctima, qui hi va participar. Per simplificar: es va arribar a un compromís de bona convivència i es va sancionar el responsable. “Són només nens”, es van queixar els pares de l’agressor. “Així es fan forts i aprenen a ­conviure”, ­argumentaven. La universitat finlandesa no havia previst que els pares, una peça fonamental en l’engranatge antibullying, desautoritzés l’escola en la seva ac­tuació a favor del respecte. A l’abric d’experiències semblants al món llatí, Kiva s’està plantejant crear eines per a les famílies en el seu programa en castellà (ara només es dóna en anglès).

Filella també té experiències ­similars, de pares que minimitzen els fets adduint que són bromes i defensen la lògica de la super­vivència. Una alumna li va dir: “Aquesta molt bé tot això que expliques, poder dir que et sents ­malament, que l’actitud de l’altre et fa mal, acudir a un adult si fa ­falta. Però això no serveix fora de l’escola. Ningú a la meva família no ho entendria”.

Carina Farreras

06/07/2016

La Vanguardia

Els nens adoptats a l’adolescència: el mirall dels grans interrogants

Tenen més necessitat d’estar segurs que l’amor dels seus pares és incondicional 

El Melkamu Valero preferia fer la foto per il·lustrar aquest reportatge amb els seus amics. Millor que amb la família, no? Normal, és un adolescent amb ganes de créixer, agradar i abraçar totes les coses bones que li augura la vida d’adult. Quan li preguntes com veu el seu futur, respon que té moltes ganes de fer les coses per ell mateix, a la seva manera, com la majoria dels nois de 15 anys. Totes les seves respostes semblen tretes d’un manual sobre adolescència. Només canvia de cara per deixar entreveure un somriure càlid i malenconiós quan parlem del seu país d’origen: Etiòpia. T’agradaria anar-hi? “No m’ho he plantejat -respon-. Més aviat em fa por”. I diu que quan hi pensa té papallones a la panxa. El Melkamu va arribar a Barcelona amb 6 anys i els seus pares adoptius, l’Albert i l’Eva, expliquen que és un nano bo i sensible al qual li agrada fer coses i conèixer nova gent. Es va adaptar molt bé a la família, asseguren. Quan s’enfada, explica l’Eva, “expressa una ràbia molt de soca-rel, com si la tingués molt amagada”. Com la majoria d’adolescents?

El Melkamu és un dels 13.000 nois i noies adoptats a través de processos d’adopció internacional que viuen a Catalunya. La gran majoria van arribar al país amb el canvi de segle i ara estan entrant a l’adolescència. Com viuen aquest procés de transformació? “Passen per una crisi pròpia de l’edat i hem de tenir clar que crisi no significa sempre alguna cosa negativa”, explica Vinyet Mirabent, directora del Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona, entitat acreditada per l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) per a la formació, idoneïtat i seguiment postadoptiu. Igual que en la resta d’adolescents, en el jove adoptat es remouen totes les bases i relacions de la infantesa i, sobretot, les relacions amb un mateix, però Mirabent subratlla que aquest jove “té uns primers mesos o anys en què no ha viscut en família i durant els quals han succeït coses molt importants que tenen a veure amb carències emocionals, amb negligències en el tracte, amb una dificultat perquè s’hagin entès les seves necessitats individuals i, per tant, ha hagut de viure amb un alt grau de soledat i trobar la manera de fer front a aquesta soledat com ha pogut”. Si durant tot el procés de la infantesa ha pogut compartir amb els seus pares adoptius tots els sentiments i fantasies que es van generant, i s’ha pogut sentir acompanyat, tindrà més eines per integrar tot el joc d’emocions, dols i identificacions que es desvetllen en travessar la línia de la preadolescència.

I la línia no sembla exempta de dificultats: “El que observem en la majoria dels nens adoptats quan arriben a l’adolescència és que presenten una gran manca de confiança personal, una important necessitat de conèixer i integrar la seva història, així com de saber els motius dels pares per haver-los adoptat, i especialment sentir la seguretat que l’amor dels pares adoptius és realment incondicional”, explica Olga Jordà Soler, psicòloga, tècnica del servei d’adopcions i atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials de Girona. Aquest rerefons de malestar emocional, que no sempre poden expressar amb paraules, sol expressar-se a través de la conducta, tant a l’escola com en l’àmbit familiar. “Podem trobar-nos adolescents que presenten conductes desafiants, en alguns casos agressives, rebels, de baix rendiment escolar o absentisme; també problemes de relació amb els pares adoptius -especialment focalitzats en la mare- i amb els germans. Oposició, discussions constants, mentides, furts, tristesa, aïllament o mala elecció d’amistats, i alguns són víctimes de bullying ”, afegeix la psicòloga.

L’ICAA va posar en marxa l’any 2005 un servei d’atenció en postadopció gratuït per donar resposta a les demandes de suport de moltes famílies adoptives. Núria Canal, directora de l’ICAA fins al mes passat, explica que el motiu majoritari de consulta -un 49%- eren els problemes de conducta a casa o a l’escola. La resta demanava ajut per abordar els orígens, per separació dels pares adoptius o per possibles trastorns mentals o de l’aprenentatge. Des del servei d’atenció postadoptiva d’AD’ Iniciatives Socials, una de les entitats designades per l’ICAA per donar aquest servei gratuïtament, Jordà matisa que la demanda per problemes de conducta sol ser la demanda explícita que fan les famílies quan arriben al servei, però la demanda implícita que sorgeix té a veure amb la necessitat de l’adolescent de construir la seva pròpia identitat. “Sovint les famílies s’obliden del que s’havia treballat a la formació de preparació per a l’adopció, i tenen la necessitat de normalitzar la situació adoptiva equiparant el fill adoptat amb un de biològic. I això ha de ser així a nivell afectiu, però és essencial que no s’obviï el fet diferencial que representa l’adopció”, subratlla la psicòloga.

A més, afegeix, “la demanda dels pares sol estar en relació amb l’adolescent i la conducta, i això fa que els resulti dificultós connectar emocionalment amb el moment vital en què es troba l’adolescent, ni amb el d’ells mateixos”. Jordà apunta que també hi influeixen, en gran mesura, les expectatives que s’havien format en relació amb com seria el seu fill i que, si no es compleixen, fa que se sentin frustrats.

“Ser pares adoptius requereix un esforç més gran i moltíssima contenció, perquè demana dels pares una funció reparadora per ajudar els fills adoptats a arreglar la seva història de seqüeles i pèrdues”, apunta l’exdirectora de l’ICAA. Mirabent afegeix un altre element: “La constitució d’una família adoptiva té més riscos, perquè està feta de dols confluents, el dels nanos i el de molts pares que arriben a l’adopció després de passar per un procés dolorós d’infertilitat”.

Les consultes reben pares que arriben cansadíssims i amb una acumulació de frustració amb l’adopció que cal treballar prèviament. És reparable? “Es poden reparar moltes coses”, assegura Mirabent. “Hi ha molt a fer per reconstruir dols i emocions associades, però els professionals hem de ser conscients que estem davant d’un procés extremament delicat i que requereix molt d’esforç, sovint molt lent”. “L’augment espectacular de l’adopció internacional suposa un repte a nivell social” , assegura Canal, malgrat que, segons les seves dades, el nombre de sol·licituds ha viscut un decrement exponencial, de més del 30%, en els últims tres anys. Només un 0,9% d’aquests processos no tenen èxit, és a dir, els nanos tornen a la tutela administrativa. “Però un sol cas ja és motiu suficient per revisar i millorar tot el que hagi pogut fallar”, conclou Canal.

A qui m’assemblo?

Una noia procedent d’un país africà es passava dues hores planxant-se el cabell abans de sortir amb les amigues. Un altre noi, també procedent de l’Àfrica, expressava la ràbia que li feia que li demanessin que ensenyés la seva motxilla quan entrava al supermercat. I a una noia d’origen xinès amb accent de Lleida no li agradava que se li dirigissin en castellà. Un dia una psicòloga li va preguntar a una adolescent nascuda a Rússia: “Què penses quan et mires al mirall?”. Ella va respondre: “Estava esperant que algú em fes aquesta pregunta”. Tota adolescència comporta una sèrie de processos de dol, descriu Mirabent: el dol per la pèrdua de la infància que hem tingut, el dol pel cos que teníem i que ara es comença a transformar i el dol per l’abandó de la idealització dels pares, però és que l’adolescent adoptat qüestiona no només els pares adoptius, sinó també els que el van tenir: “Es pregunta qui eren i per què el van tenir i després no el van poder criar”. I quan es miren al mirall, no tenen models per comparar-se perquè no comparteixen els patrons genètics de la seva família adoptiva. “Si jo tinc un nas de ganxo que no té ningú més a la família, aquesta diferència em posa directament en contacte amb l’interrogant de qui eren i com eren la meva família biològica”, afegeix. 

Els models d’identificació donen sentit de pertinença. “La reacció en aquests moments dependrà en bona part de la base de personalitat del nano i també de com s’ha viscut l’adopció a la família, és a dir, com s’han tingut en compte els sentiments no sempre tan transparents que té el nen envers tota la seva realitat adoptiva”, aclareix la psicòloga de la Fundació Vidal i Barraquer. I posa un exemple: “Molts pares es confonen i pensen que si el nen no diu res i es veu tranquil és que tot està bé. I moltes vegades els nens o bé no en són conscients del tot del que tenen a dins i ho expressen a través d’actituds que s’han de saber llegir, o bé no s’atreveixen a preguntar perquè els sap greu que els pares adoptius sàpiguen tot el que es pregunten. Per tant, els pares adoptius han de poder rescatar els nanos del silenci. Si no es fa durant la infantesa, tots els interrogants que els ha retornat el mirall esclaten.

A l’institut

A la classe de 2n d’ESO de l’Escola Projecte de Barcelona, 5 dels 32 alumnes són adoptats. El seu tutor, el David Tugas, professor de tecnologia, explica que les noies acostumen a ser més reservades i més integrades en l’estructura acadèmica, mentre que els nois poden ser més moguts, amb més dificultats per organitzar-se, però amb força habilitat i interès en els tallers que demanen pràctica i experimentació. En general, parla d’experiències positives i de com cadascun d’ells va trobant el seu lloc a l’aula i entre els companys, tot i que pensa que, en general, a les noies els costa més ampliar el nucli d’amistats. Tugas és conscient de les necessitats que tenen els alumnes adoptats i explica que se’ls acostuma a preparar un pla individualitzat que obté bons resultats, però pensa que als professors els falten més espais i temps per compartir experiències o, simplement, reflexionar sobre cada cas individual. Sovint, la pressió curricular no els ho permete.

Marta Espar

20/02/2016

Ara.cat

Indefensos davant el 'bullying'

* Psicòlegs i educadors reclamen recursos que els ajudin a prevenir l'assetjament i el suïcidi d'adolescents

* Proposen una jornada de professors i alumnes a l'inici de cada curs per tractar sobre conflictes emocionals

Foto: Laia Abril

El menyspreu subtil però evident a la classe, la ridiculització del que diu quan respon al professor o les rialles del grup assetjador quan el seu objectiu --un noi insegur, dominat per l'ansietat, que se sent indefens-- apareix a l'aula o al pati, converteixen en un infern intolerable la vida d'un nombre no determinat de nens i adolescents. No hi ha estadístiques que permetin determinar si es tracta d'un fenomen creixent, o bé de conductes de què ara es parla i abans no, però el cert és que succeeixen, amb tràgiques resolucions en alguns casos, com el suïcidi recent d'un nen d'11 anys a Madrid. Tot i així, aquest no és el principal motiu pel qual alguns menors de 18 anys intenten, o aconsegueixen, treure's la vida en el nostre entorn. Els conflictes amorosos són la principal causa, asseguren psicòlegs i psiquiatres.

Els manuals de psiquiatria descriuen el 'bullying' com un factor de risc de suïcidi Els manuals de psiquiatria infantil i juvenil adverteixen que el 'bullying' és un factor de risc de suïcidi al qual cal posar fre i solucionar, però, tret d'excepcions, la realitat reflecteix que el menor que és objecte de persecució psíquica --i amb freqüència física, a més de les xarxes socials-- per part d'individus que formaven part del seu grup de relacions, no troba refugi ni en la família ni en els professors.

Recorren al sentit comú

El perfil del menor que és objecte d'assetjament s'acostuma a descriure 'a posteriori' quan la situació s'ha desbordat. Aquesta és precisament una de les llacunes per a la qual psicòlegs i professors reclamen la intervenció autoritzada d'algun organisme públic que pauti accions que enllacin el món emocional, i els conflictes psíquics naturals en nens i adolescents, amb l'àmbit escolar, l'inici de les relacions de parella i la interacció en col·lectius cada vegada més complexos. “Els professors actuem per sentit comú i més o menys percebem la forma subtil amb què alguns alumnes molesten constantment els companys que són més fluixets a la classe. Però si aquest noi perd el suport de la família i és assetjat de manera insuportable, el cas se'ns escapa”, afirma el sociòleg Nicolás Viñés, professor de secundària a l'escola Immaculada Concepció d'Horta, a Barcelona. “El professorat hauria de tenir una certa preparació, algunes pistes, per saber com intervenir-hi, al marge d'avisar els Mossos d’Esquadra quan hi hagi un assetjament evident a través del mòbil --prossegueix Viñés--. I és necessari donar eines als alumnes, perquè sàpiguen on anar i com defensar-se en aquesta situació”.

Entre els pacients dels grups de teràpia per a adolescents obesos que dirigeix Sandra Gussinyer, psicòloga clínica adscrita al programa Nens i Joves en Moviment, abunden els joves que van començar a menjar desaforadament per refugiar-se d'un assetjament escolar desatès. És el cas de la Núria [nom fictici], de 15 anys, que entre els 8 i els 10 va patir un intens 'bullying' en una escola del Carmel de la qual guarda tràgic record.

L'obesitat com a refugi

“Menjar és una manera de gestionar les emocions i va ser la sortida que va trobar la Núria, que segueix sent una obesa en tractament --explica Gussinyer--. Els anys que va patir assetjament va quedar en evidència l'absència de recursos de l'escola, un buit que segueix sense estar resolt”. La Núria vivia desconcentrada, tenia cefalees, dolors intestinals, atacs d'ansietat. Enfrontar-se a un examen envoltada dels que l'assetjaven li resultava insofrible --els seus pares sol·licitaven infructuosament que se l'examinés tota sola-- i solia comentar amb la seva mare el desig de morir per descansar. Un canvi d'escola va tallar el problema, però la Núria ja no ha deixat el refugi del menjar.

“Són persones vulnerables i emocionalment dependents que són percebudes com a objecte d'assetjament per companys que troben el domini de si mateixos atacant el feble --descriu Gussinyer--. L'abusador també té problemes”. Sol coincidir, indica la psicòloga, amb una crisi seriosa entre els pares de l'assetjat --separació, mort d'un d'ells, pèrdua de la feina-- una situació que porta el noi a la conclusió que no pot sumar més problemes a la seva família. “S'aïlla, es queda sol, i es mostra propici a l'assetjament --diu la psicòloga--. Si no reacciona amb agressivitat davant dels que l'ataquen, o si no els demostra indiferència, no s'aturaran”.

Un intensiu emocional

Aquesta especialista reclama que l'Administració adopti un paper actiu davant el problema. Proposa fixar unes trobades intensives d'un o dos dies de durada, cada inici de curs, en què participin els alumnes d'11 i 12 anys i els seus professors, dedicats a abordar els conflictes emocionals i de desenvolupament amb què es podran trobar. “És una edat importantíssima, el moment més vulnerable per als adolescents --indica Gussinyer--. No tenen recursos per afrontar la seva inseguretat personal, la insatisfacció amb un cos en canvi, la nova metodologia d'estudi en els cursos de secundària”. Aquestes trobades --'flowment' (la fluïdesa del grup) en la seva definició-- proporcionarien recursos per afrontar un 'bullying', sosté la psicòloga.

Els principals motius que, no obstant, condueixen alguns adolescents a intentar matar-se tenen un patró molt clàssic, assegura Joaquim Puntí, psicòleg a l'Hospital Parc Taulí, de Sabadell, i membre de l'Associació de Psiquiatria Infantil i Juvenil. Una forta discussió amb el pare o la mare, o la prohibició d'utilitzar el mòbil durant un mes, pot conduir a una tragèdia, adverteix Puntí. “I, sobretot, veure el nòvio o la nòvia besant-se amb un altre; o ser abandonat”, afegeix. La majoria d'intents de suïcidis entre joves i adolescents són exactament això: temptatives, apunta el psicòleg. En aquests casos, el mètode més freqüent per aconseguir-jo és la sobredosi de fàrmacs, sempre amb els que estan més a mà a casa: ibuprofèn, paracetamol, l'hipnòtic de la mare… Els que adopten aquesta via d'autolesió preferirien seguir vivint, sempre que es donessin alguns canvis en la seva vida. Els que ja no confien en l'ajuda, com el nen de Madrid, impedeixen que se'ls rescati.

Àngels Gallardo

21/01/2016

El Periódico

Víctimes i victimaris

Carla Herrero

Continua passant al nostre davant. De tant en tant, algun cas com el de la Carla Herrero (que aquest diari publicava dissabte) ens torna a reclamar l'atenció. Hi ha qui dirà que la violència hi ha estat sempre, que les vexacions a l'escola són tan velles com els plans d'ensenyament, però això no consola ningú. Feu memòria un moment. Quan teníeu 13 anys, per exemple. Segur que podeu recordar la Carla de la vostra classe. Potser vosaltres mateixos ho vau ser en algun moment. Aquella noia grassoneta, o l'estudiós amb ulleres, o aquell fill de mare soltera: o el xaval amb orelles d'elefant, o el que es va fer pipí als pantalons aquell dia davant la pissarra... L'intimidador i els seus sequaços sempre hi eren per riure's del feble, per dotar-lo de sobrenoms degradants, per donar-li clatellots, per fer-lo sentir el ser més ridícul de la creació. Cada dia. Durant mesos, fins i tot anys. Com una gota malaia en la difícil travessia de l'adolescència. 

Deia Hobbes que l'home és un llop per a l'home. La crueltat no és només patrimoni dels adults. Els depredadors actuen amb impunitat, covardament emparats en el grup, en el silenci, en la norma adolescent que assenyala el xivato com l'empestat. L'estigma d'inferioritat, de vergonya i d'impotència impedeix a la criatura oprimida revelar el seu patiment als familiars, i menys denunciar els torturadors. Tot passa en una classe dividida entre els que també riuen i els que miren cap a una altra banda. I els grans? Pares, professors.., incapaços d'entendre els senyals d'alerta, com en un altre món: "No en vam ser conscients", "són coses de criatures", "ha d'aprendre a defensar-se sor... Cecs. 

Recorden en Jokin? Als 14 anys, de matinada, en Jokin va obrir la finestra i es va sentir alleujat per la profunda olor del mar d'Hondarribia. Va saltar daltabaix empès per anys de fustigació al pati de l'escola. "Lliure, oh, lliure, els meus ulls continuaran encara que parin els meus peus", va deixar escrit en el seu xat habitual d'internet. Amb en Jokin l'assetjament escolar va deixar de ser només un incident en el context educatiu i va assolir el grau de gravetat que li corresponia. Passat l'impacte dramàtic, ho vam oblidar. La Carla ens fa tornar a obrir els ulls. Tornarem a oblidar? La veritat és que continuem tolerant agressions menors i quotidianes, mentre els nens estan exposats a comportaments agressius més extrems i a noves formes de (in)comunicació dins del seu entorn més proper. 

L'assetjament escolar és un d'aquests problemes oblidats, absent en les lleis d'educació, en els programes del professorat. Un drama ocult com fins fa poc ho era la violència domèstica. Cada pare, cada mestre, cada amic, cada company de classe, cada director... ha de ser un vigilant. La inacció i la dissimulació protegeixen sempre els botxins, mai les víctimes. Tots hi tenim alguna cosa a veure, amb aquestes vides tallades de sobte, siguin víctimes o victimaris.

Susana Quadrado

20/09/2012

La Vanguardia